Cartes a la redacció

Bush júnior: quan la realitat s’assembla molt a la ficció

Javier Robles Montesinos

Ja hi tornem a ser!!!

Kurt de Gambals

Bush júnior: quan la realitat s’assembla molt a la ficció

Javier Robles Montesinos

Factum est autem eunte me et adpropinquante Damasco

media die subito de caelo circumfulsit me lux copiosa

et decidens in terram audiui uocem dicentem mihi:

Saule, Saule, quid me persequeris?

Act 22, 6-7

El passat 12 de desembre la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya projectà un film de gran actualitat: Gabriel Over the White House (trad. lit. Gabriel sobre la Casa Blanca, 1933), més conegut a Espanya pel seu títol comercial: El despertar de una nación, dirigit pel cineasta nord-americà d’origen italià Gregory La Cava (1892-1952), dins de l’habitual cicle anual Aula de cinema.¹ De fet, l’any anterior, precisament en aquestes mateixes dates, s’havia programat també en el mateix cicle. Si a finals de l’any 2000, en el marc dels controvertits resultats de les eleccions presidencials a la Casa Blanca, els espectadors el podien veure com un interessant document de gran valor històric —d’obligada visió— pertanyent al gènere del cinema polític del moment: la crisi dels anys trenta. En canvi, un any després, a finals del 2001, els atemptats de l’11 de setembre contra les Torres Bessones, a Nova York, i el Pentàgon, a Washington, i la consegüent reacció militar desencadenada contra el terrorisme islàmic internacional, inviten irremeiablement al públic a establir punts de semblança entre realitat i ficció.

Indubtablement, la història que ens presenta aquest film permet relacionar directament l’actual president dels EUA, George Walker Bush, amb el personatge cinematogràfic de ficció de l’honorable Judson C. Hammond, que paradoxalment havia de representar en aquells moments la figura del nou president demòcrata de la depressió, Franklin Delano Roosevelt (1882-1945). I és que no es pot oblidar que la iniciativa de rodar Gabriel Over the White House fou concebuda i organitzada pel magnat de la comunicació William Randolph Hearst (1863-1951), un home profundament conservador, antisemita i anticomunista, per tal d’impulsar políticament la campanya presidencial de Roosevelt, tot presentant-lo com l’heroi capdavanter, imbuït de messianisme, que havia de lluitar contra la crisi econòmica i financera.² Per tant, en coherència amb la visió del món de Hearst, el protagonista apareix, doncs, com la mirada que cert conservadurisme projectava sobre el panorama polític nord-americà de l’època i l’única via per sortir de la gran depressió: l’intervencionisme i l’autoritarisme.³

En primer lloc, se’ns presenta un president fonamentalment corrupte —que ha obtingut la victòria gràcies al clientelisme polític—, demagògic —que no fa res per complir les ambicioses promeses electorals que va fer per arribar a la Casa Blanca—, despreocupat de la dificilissima situació social que viu el país —insensible a l’exèrcit d’aturats en camí cap a Washington—, ignorant —no sap on és Siam i se li’n fot—, imprudent —condueix l’automòbil presidencial, amb el xòfer al seu costat, com si es tractés d’un bòlid de competició—, que té una discreta relació sentimental amb la seva «amant» —Pendie—, a la qual farà la seva secretària personal, i amb un caràcter alegre, lleuger i gairebé infantil. Però, un dia, després d’un insensat accident que té al volant de l’esmentat automòbil, li canvia radicalment la vida. Quan es desperta de sobte, miraculosament —l’entrada d’un feix de raigs de llum a través de la finestra, el moviment de la cortina i el so d’una música celestial en són la prova—, del coma en què ha caigut. A partir d’aquest moment, pren consciència de la crisi, per damunt de tot, com a instrument de la voluntat divina que el porta a combatre, coratjosament, la difícil situació econòmica i social del país. Ara, en canvi, el personatge ha abandonat el seu paper inicial i es mostra reflexiu, circumspecte, fred, distanciat i tot un estadista. És, certament, un canvi profund que recorda clarament l’episodi evangèlic de la conversió de Saule de Tars al cristianisme, com l’apòstol Pau.

No pas gaire diferent ha estat la significativa transformació personal que ha experimentat el 43^è president dels EUA, George W. Bush, arran dels atemptats terroristes de l’11 de setembre passat. Perquè, si fem memòria, abans d’aquesta data la seva imatge presentava notables deficiències i insuficiències, la més evident de les quals era la seva manca de cultura que, d’una banda, el duia sovint a cometre errors de pronunciació, i de l’altra, a mostrar els seus limitats coneixements en política internacional —per exemple, el desconeixement del nom, entre d’altres, del president del Pakistan, el general colpista Pervez Musharraf, irònicament el seu actual al·liat durant la campanya militar llançada contra l’Afganistan—, i que, en definitiva, tants acudits havia inspirat als talk shows de Jay Leno (NBC), Larry King (CNN) o Bill O’Reilly (FOX) durant les presidencials. De la mateixa manera, les fortes sospites de frau electoral a l’Estat de Florida, governat pel seu germà Jeb Bush, i que els sondejos preelectorals adjudicaven al candidat demòcrata, el vicepresident Al Gore, en unes eleccions tremendament ajustades que es resolgueren cinc setmanes després d’haver anat a les urnes, amb la decisió dels magistrats del Tribunal Suprem dels EUA de suspendre el recompte manual dels vots irregulars, planejaren sobre el nou inquilí de la Casa Blanca, el governador de Texas i candidat republicà, George W. Bush. Tanmateix, la visita presidencial a les ruïnes de les Torres Bessones, per inspeccionar personalment els danys i consolar els familiars de les víctimes, l’ha fet guanyar-se la legitimitat i la popularitat que li faltava entre la opinió pública nord-americana, immersa en una forta onada de «patriotisme».

D’altra banda, veiem com el canviat president Hammond decideix donar una resposta, basada en les propostes de l’economista britànic John Maynard Keynes, a l’angoixosa situació d’atur creada per la crisi econòmica del 1929, posant en pràctica una política intervencionista d’augment de la inversió pública que transformarà «l’exèrcit d’aturats» en «l’exèrcit de la construcció». Uns propòsits naturalment legítims, però no la manera de procedir-hi: via autoritària i militarista, com veurem. Primer, destitueix el seu secretari d’Estat per oposar-se a aquestes mesures de reducció de l’atur i, després, declara l’estat d’emergència nacional davant del Congrés i demana la seva dissolució. Alguns congressistes s’enfronten amb ell i l’amenacen amb un procés d’impeachment —com a Bill Clinton per les seves mentires quan estava sota jurament en el seu affaire amb Monica Lewinsky— per haver perdut el seny. La resposta immediata del president és promulgar la llei marcial i assumir tots els poders. Per tant, Hammond encarna amb rigor la necessitat de l’autoritarisme, a la manera del feixisme italià i el nazisme alemany, en la lluita contra la crisi econòmica.

I és que, en el fons, és ben clara la relació que es pot establir entre aquest episodi i l’actual retallada dels drets i llibertats civils als EUA a l’empara de la lluita contra el terrorisme. Em refereixo a les lleis antiterroristes, aprovades pel Senat, que permeten punxar els telèfons i els missatges dels correus electrònics, així com detenir i retenir empresonats, sense càrrecs, els ciutadans estrangers detinguts com a sospitosos de terrorisme. I als tribunals militars d’excepció, decretats pel Govern de Bush, que permeten jutjar, culpar i executar els estrangers acusats d’actes terroristes sense gaudir de totes les garanties legals que dóna la Constitució, a les quals tenen dret gràcies a la llei Miranda, és a dir, l’obligació que té la policia de llegir a l’acusat els seus drets: a romandre en silenci, a conèixer els càrrecs que a hom se li imputen, a escollir un advocat defensor, a la seva presència quan sigui interrogat, a la presentació de proves de culpabilitat, a la presumpció d’innocència, a tenir un judici públic i a apel·lar la sentència.⁴ Sí, la mateixa que James Belushi, detectiu de la policia de Chicago, es vanagloriava de protegir totes les persones acusades, inclòs el narcotraficant georgià perseguit, davant Arnold Schwarzenegger, capità de la policia soviètica de l’època de la perestroika, al film d’acció Danko, calor rojo (Red Heat, 1988), de Walter Hill. És clar que John Walker, el ciutadà nord-americà capturat a l’Afganistan i acusat de traïció per haver lluitat amb els talibans, no serà condemnat a mort. Ara que ja han arribat els primers presos talibans i d’al-Qaida des de l’Afganistan a la base nord-americana de Guantánamo, al Carib. Veurem que els hi passarà. En qualsevol cas, s’ha imposat la línia ultraconservadora de l’Administració Bush que prima la seguretat per damunt de les llibertats personals.

Al mateix temps, el president Hammond comunica al gàngster Nick Diamond (que aparentment representa a Al Capone) en una recepció privada a la Casa Blanca la seva decisió de derogar la «llei seca», que posarà fi als seus negocis de tràfic il·legal d’alcohol. Nick Diamond respon enviant els seus sequaços a destruir un despatx de begudes alcohòliques del govern amb una bomba de mà llançada des d’un cotxe i a intentar assassinar el president a l’entrada de la Casa Blanca amb un tiroteig, que fereix greument «Pendie», aleshores ja enamorada de Beekman, el secretari de confiança del president. Hammond, emprenyat per aquestes accions, li declara la guerra total i encarrega a Beekman, a qui nomena oficial militar, la seva captura. De seguida Beekman posa setge a un dels magatzems del gàngster amb un gran desplegament de tanquetes enfront dels fusells metralladors dels assetjats, i es produeix un desigual intercanvi de foc que ensorra l’edifici. L’escena següent ens mostra Beekman, convertit en jutge militar, condemnant Nick Diamond i els seus sicaris a mort. Aquesta part del film conclou amb l’afusellament dels gàngsters en un pati per un escamot al capdavant del qual hi és Beekman, amb l’estàtua de la Llibertat al fons.

Una situació gairebé idèntica a la d’Ossama bin Laden, principal responsable d’ordenar els atemptats de l’11 de setembre contra els EUA, i el seu protector a l’Afganistan, el mul·là Mohammad Omar, líder dels taliban. També Bush ha ordenat la caça de Bin Laden, però en aquest cas a l’estil del Far West, oferint una suculenta recompensa i penjant els cartells d’«Es busca, viu o mort» («Wanted, dead or alive»).⁵ L’objectiu que se’ns presenta de l’ofensiva militar dels EUA a l’Afganistan és, òbviament, enderrocar el règim talibà, detenir Bin Laden i destruir la seva organització terrorista, al-Qaida. Però també, sens dubte, sota aquest pretext, estendre la seva presència a la zona per controlar els recursos energètics de les repúbliques exsoviètiques de l’Àsia central (Kazahstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan), una de les majors reserves mundials de gas i petroli. És a dir, per tal de comercialitzar-les i distribuir-les als mercats internacionals. De fet, hi ha el projecte de construir un oleoducte que transportarà el petroli des de l’Àsia central, a través de l’Afganistan i el Pakistan, fins l’oceà.⁶ Sigui com sigui, el poder militar dels massius bombardeigs aeris de les forces nord-americanes sobre l’Afganistan, amb la participació del Regne Unit i les forces terrestres de l’Aliança del Nord, que han destruït l’Afganistan i provocat un gran nombre de víctimes civils, no pot comparar-se ni de bon tros amb les armes automàtiques i l’escàs armament pesat de les milícies talibanes.

Finalment, el president Hammond opta per finançar la seva política d’ocupació amb els deutes de guerra i els crèdits per a la reconstrucció europea, per la qual cosa convoca una conferència internacional que aplega els ambaixadors de les principals nacions del món a bord del iot presidencial. Els hi exigeix que li satisfacin els deutes de la Primera Guerra Mundial i, a més, els hi retreu la manca de voluntat per afrontar una reducció important de l’armament —el film avança els fracassos de les conferències de Londres i Ginebra del 1933. Davant les negatives, els hi sotmet a xantatge amb una demostració de la capacitat de destrucció de l’aviació nord-americana, que consisteix en l’enfonsament de dos vaixells de guerra. D’aquesta manera aconsegueix un acord diplomàtic per abandonar definitivament el recurs a la guerra i signar la pau mundial entre les nacions. Poc després, tots els governants es reuneixen a Washington en una cerimònia solemne per signar el conveni. El president Hammond sofreix un atac cerebral tot just després d’haver signat l’acord amb una ploma que li va regalar «Pendie» al principi del seu mandat, semblant a la que va fer servir Abraham Lincoln quan va signar l’abolició de l’esclavitud, l’any 1863. I mor havent complert la seva missió.

Tot plegat, es tracta de la imposició de la Pax Americana mundial, amb els Estats Units d’Amèrica com a única superpotència militar i econòmica mundial —des del desmembrament i l’enfonsament econòmic de la Unió Soviètica a principis dels anys noranta—, en l’actual fase de desenvolupament del capitalisme, anomenada globalització o mundialització, sota l’ègida dels EUA. Per això hem sentit dir a Bush aquests dies: «amb nosaltres o contra nosaltres» («Either you are with us or you are with the terrorists»). En efecte, com a colofó només puc dir una cosa: God bless America and God bless the president of the United States.

Zona Nord, 11-18 de gener del 2002

Fitxa tècnica

Títol original: Gabriel Over the White House

Títol comercial castellà: El despertar de una nación

Direcció: Gregory La Cava

Argument: Basat en la novel·la de Thomas F. Tweed, Rinehard

Guió: Carey Wilson

Fotografia: Bert Glennon

Muntatge: Basil Wrangell

Direcció artística: Cedric Gibbons

Música: William Axt

Producció: Metro Goldwyn Mayer (EUA)

Productor: Walter Wanger

Any de producció: 1933

Durada: 87 minuts

Principals intèrprets: Walter Huston (Judson C. Hammond, «Major», el president dels EUA), Karen Morley (Miss Pendola Molloy, «Pendie», la secretària personal del president), Franchot Tone (Hartley Beekman, «Beek», el secretari del president), Arthur Byron (Jasper Brooks, el secretari d’Estat), Samuel Hinds (Dr. Eastman), C. Henry Gordon (el gàngster Nick Diamond), David Landau (John Bronson, el líder dels aturats), Jean Parker (Alice Bronson, la seva filla), Dickie Moore (Jimmy Vetter), William Pawley (Borell, un dels sicaris de Nick Diamond) i Claire Dubrey (l’enfermera).

¹ Pel que fa a l’argument, vegeu Jay Robert NASH-Stanley Ralph ROSS. The Motion Picture Guide, III: 1927-1983, E-G. Chicago: Cinebooks, inc., 1986, p. 965; Patricia KING HANSON-Alan GEVINSON (eds.) The American Film Institute Catalog of Motion Pictures, Produced in the United States, III: Feature Films, 1931-1940, A-L. Berkeley-Los Angeles: University of California Press, 1993, p. 721; João Bénard DA COSTA. «Gabriel over the White House», a Gregory La Cava. Madrid-San Sebastián: Filmoteca Española/Festival Internacional de San Sebastián, 1995. [Fotocòpia lliurada com a programa de mà als assistents a la projecció del 6 de desembre del 2000, a la Filmoteca]

² João Bénard DA COSTA. Op. cit.

³ Com és ben sabut Orson Welles utilitzà explícitament la figura del multimilionari William Randolph Hearst al seu mític film Citizen Kane (Ciudadano Kane, 1941), a través del personatge fictici de Charles Foster Kane, per tal de construir una de les metàfores més interessants de la història del cinema sobre la tragèdia d’un «dictador» —la infància perduda— destruït pel seu propi poder, un tema central en l’obra de Welles. No oblidem, a més, el subtil pla del noticiari que mostra junts Kane i Hitler —ficció i realitat— i que revela a l’espectador les relacions de Hearst amb Mussolini i Hitler.

⁴ Sobre les denúncies dels tribunals militars secrets, vegeu Tom MALINOWSKI. «Court-Martial Code Offers a Fair Way to Try Terrorist Suspects», International Herald Tribune, 29/30-12-2001, p. 6; Francesc DE CARRERAS. «¿Cap a una nova guerra freda?», El Periódico de Catalunya, 06-01-2002, p. 13.

⁵ No cal dir que la CIA va armar Bin Laden durant la intervenció soviètica a l’Afganistan, que també va ser el cas de Saddam Hussein durant la guerra d’Iran-Iraq.

⁶ Sobre l’interès de Washington per aquestes reserves energètiques, vegeu Alfonso LÓPEZ PERONA. «Afganistán: el regreso del “gran juego”», Política Exterior, 67, gener/febrer 1999, p. 131-143; i, sobretot, Carlos ECHEVARRÍA. Estrategias en el Cáucaso y Asia Central», Política Exterior, 75, maig/juny, 2000, p. 99-113, i Rafael DEZCALLAR «Las rutas de la seda negra», al suplement dominical intern Domingo, del diari El País, 23-09-2001, p. 17.

	Cartes a la redacció Bush júnior: quan la realitat s’assembla molt a la ficció Javier Robles Montesinos Ja hi tornem a ser!!! Kurt de Gambals Bush júnior: quan la realitat s’assembla molt a la ficció Javier Robles Montesinos Factum est autem eunte me et adpropinquante Damasco media die subito de caelo circumfulsit me lux copiosa et decidens in terram audiui uocem dicentem mihi: Saule, Saule, quid me persequeris? Act 22, 6-7 El passat 12 de desembre la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya projectà un film de gran actualitat: Gabriel Over the White House (trad. lit. Gabriel sobre la Casa Blanca, 1933), més conegut a Espanya pel seu títol comercial: El despertar de una nación, dirigit pel cineasta nord-americà d’origen italià Gregory La Cava (1892-1952), dins de l’habitual cicle anual Aula de cinema.¹ De fet, l’any anterior, precisament en aquestes mateixes dates, s’havia programat també en el mateix cicle. Si a finals de l’any 2000, en el marc dels controvertits resultats de les eleccions presidencials a la Casa Blanca, els espectadors el podien veure com un interessant document de gran valor històric —d’obligada visió— pertanyent al gènere del cinema polític del moment: la crisi dels anys trenta. En canvi, un any després, a finals del 2001, els atemptats de l’11 de setembre contra les Torres Bessones, a Nova York, i el Pentàgon, a Washington, i la consegüent reacció militar desencadenada contra el terrorisme islàmic internacional, inviten irremeiablement al públic a establir punts de semblança entre realitat i ficció. Indubtablement, la història que ens presenta aquest film permet relacionar directament l’actual president dels EUA, George Walker Bush, amb el personatge cinematogràfic de ficció de l’honorable Judson C. Hammond, que paradoxalment havia de representar en aquells moments la figura del nou president demòcrata de la depressió, Franklin Delano Roosevelt (1882-1945). I és que no es pot oblidar que la iniciativa de rodar Gabriel Over the White House fou concebuda i organitzada pel magnat de la comunicació William Randolph Hearst (1863-1951), un home profundament conservador, antisemita i anticomunista, per tal d’impulsar políticament la campanya presidencial de Roosevelt, tot presentant-lo com l’heroi capdavanter, imbuït de messianisme, que havia de lluitar contra la crisi econòmica i financera.² Per tant, en coherència amb la visió del món de Hearst, el protagonista apareix, doncs, com la mirada que cert conservadurisme projectava sobre el panorama polític nord-americà de l’època i l’única via per sortir de la gran depressió: l’intervencionisme i l’autoritarisme.³ En primer lloc, se’ns presenta un president fonamentalment corrupte —que ha obtingut la victòria gràcies al clientelisme polític—, demagògic —que no fa res per complir les ambicioses promeses electorals que va fer per arribar a la Casa Blanca—, despreocupat de la dificilissima situació social que viu el país —insensible a l’exèrcit d’aturats en camí cap a Washington—, ignorant —no sap on és Siam i se li’n fot—, imprudent —condueix l’automòbil presidencial, amb el xòfer al seu costat, com si es tractés d’un bòlid de competició—, que té una discreta relació sentimental amb la seva «amant» —Pendie—, a la qual farà la seva secretària personal, i amb un caràcter alegre, lleuger i gairebé infantil. Però, un dia, després d’un insensat accident que té al volant de l’esmentat automòbil, li canvia radicalment la vida. Quan es desperta de sobte, miraculosament —l’entrada d’un feix de raigs de llum a través de la finestra, el moviment de la cortina i el so d’una música celestial en són la prova—, del coma en què ha caigut. A partir d’aquest moment, pren consciència de la crisi, per damunt de tot, com a instrument de la voluntat divina que el porta a combatre, coratjosament, la difícil situació econòmica i social del país. Ara, en canvi, el personatge ha abandonat el seu paper inicial i es mostra reflexiu, circumspecte, fred, distanciat i tot un estadista. És, certament, un canvi profund que recorda clarament l’episodi evangèlic de la conversió de Saule de Tars al cristianisme, com l’apòstol Pau. No pas gaire diferent ha estat la significativa transformació personal que ha experimentat el 43^è president dels EUA, George W. Bush, arran dels atemptats terroristes de l’11 de setembre passat. Perquè, si fem memòria, abans d’aquesta data la seva imatge presentava notables deficiències i insuficiències, la més evident de les quals era la seva manca de cultura que, d’una banda, el duia sovint a cometre errors de pronunciació, i de l’altra, a mostrar els seus limitats coneixements en política internacional —per exemple, el desconeixement del nom, entre d’altres, del president del Pakistan, el general colpista Pervez Musharraf, irònicament el seu actual al·liat durant la campanya militar llançada contra l’Afganistan—, i que, en definitiva, tants acudits havia inspirat als talk shows de Jay Leno (NBC), Larry King (CNN) o Bill O’Reilly (FOX) durant les presidencials. De la mateixa manera, les fortes sospites de frau electoral a l’Estat de Florida, governat pel seu germà Jeb Bush, i que els sondejos preelectorals adjudicaven al candidat demòcrata, el vicepresident Al Gore, en unes eleccions tremendament ajustades que es resolgueren cinc setmanes després d’haver anat a les urnes, amb la decisió dels magistrats del Tribunal Suprem dels EUA de suspendre el recompte manual dels vots irregulars, planejaren sobre el nou inquilí de la Casa Blanca, el governador de Texas i candidat republicà, George W. Bush. Tanmateix, la visita presidencial a les ruïnes de les Torres Bessones, per inspeccionar personalment els danys i consolar els familiars de les víctimes, l’ha fet guanyar-se la legitimitat i la popularitat que li faltava entre la opinió pública nord-americana, immersa en una forta onada de «patriotisme». D’altra banda, veiem com el canviat president Hammond decideix donar una resposta, basada en les propostes de l’economista britànic John Maynard Keynes, a l’angoixosa situació d’atur creada per la crisi econòmica del 1929, posant en pràctica una política intervencionista d’augment de la inversió pública que transformarà «l’exèrcit d’aturats» en «l’exèrcit de la construcció». Uns propòsits naturalment legítims, però no la manera de procedir-hi: via autoritària i militarista, com veurem. Primer, destitueix el seu secretari d’Estat per oposar-se a aquestes mesures de reducció de l’atur i, després, declara l’estat d’emergència nacional davant del Congrés i demana la seva dissolució. Alguns congressistes s’enfronten amb ell i l’amenacen amb un procés d’impeachment —com a Bill Clinton per les seves mentires quan estava sota jurament en el seu affaire amb Monica Lewinsky— per haver perdut el seny. La resposta immediata del president és promulgar la llei marcial i assumir tots els poders. Per tant, Hammond encarna amb rigor la necessitat de l’autoritarisme, a la manera del feixisme italià i el nazisme alemany, en la lluita contra la crisi econòmica. I és que, en el fons, és ben clara la relació que es pot establir entre aquest episodi i l’actual retallada dels drets i llibertats civils als EUA a l’empara de la lluita contra el terrorisme. Em refereixo a les lleis antiterroristes, aprovades pel Senat, que permeten punxar els telèfons i els missatges dels correus electrònics, així com detenir i retenir empresonats, sense càrrecs, els ciutadans estrangers detinguts com a sospitosos de terrorisme. I als tribunals militars d’excepció, decretats pel Govern de Bush, que permeten jutjar, culpar i executar els estrangers acusats d’actes terroristes sense gaudir de totes les garanties legals que dóna la Constitució, a les quals tenen dret gràcies a la llei Miranda, és a dir, l’obligació que té la policia de llegir a l’acusat els seus drets: a romandre en silenci, a conèixer els càrrecs que a hom se li imputen, a escollir un advocat defensor, a la seva presència quan sigui interrogat, a la presentació de proves de culpabilitat, a la presumpció d’innocència, a tenir un judici públic i a apel·lar la sentència.⁴ Sí, la mateixa que James Belushi, detectiu de la policia de Chicago, es vanagloriava de protegir totes les persones acusades, inclòs el narcotraficant georgià perseguit, davant Arnold Schwarzenegger, capità de la policia soviètica de l’època de la perestroika, al film d’acció Danko, calor rojo (Red Heat, 1988), de Walter Hill. És clar que John Walker, el ciutadà nord-americà capturat a l’Afganistan i acusat de traïció per haver lluitat amb els talibans, no serà condemnat a mort. Ara que ja han arribat els primers presos talibans i d’al-Qaida des de l’Afganistan a la base nord-americana de Guantánamo, al Carib. Veurem que els hi passarà. En qualsevol cas, s’ha imposat la línia ultraconservadora de l’Administració Bush que prima la seguretat per damunt de les llibertats personals. Al mateix temps, el president Hammond comunica al gàngster Nick Diamond (que aparentment representa a Al Capone) en una recepció privada a la Casa Blanca la seva decisió de derogar la «llei seca», que posarà fi als seus negocis de tràfic il·legal d’alcohol. Nick Diamond respon enviant els seus sequaços a destruir un despatx de begudes alcohòliques del govern amb una bomba de mà llançada des d’un cotxe i a intentar assassinar el president a l’entrada de la Casa Blanca amb un tiroteig, que fereix greument «Pendie», aleshores ja enamorada de Beekman, el secretari de confiança del president. Hammond, emprenyat per aquestes accions, li declara la guerra total i encarrega a Beekman, a qui nomena oficial militar, la seva captura. De seguida Beekman posa setge a un dels magatzems del gàngster amb un gran desplegament de tanquetes enfront dels fusells metralladors dels assetjats, i es produeix un desigual intercanvi de foc que ensorra l’edifici. L’escena següent ens mostra Beekman, convertit en jutge militar, condemnant Nick Diamond i els seus sicaris a mort. Aquesta part del film conclou amb l’afusellament dels gàngsters en un pati per un escamot al capdavant del qual hi és Beekman, amb l’estàtua de la Llibertat al fons. Una situació gairebé idèntica a la d’Ossama bin Laden, principal responsable d’ordenar els atemptats de l’11 de setembre contra els EUA, i el seu protector a l’Afganistan, el mul·là Mohammad Omar, líder dels taliban. També Bush ha ordenat la caça de Bin Laden, però en aquest cas a l’estil del Far West, oferint una suculenta recompensa i penjant els cartells d’«Es busca, viu o mort» («Wanted, dead or alive»).⁵ L’objectiu que se’ns presenta de l’ofensiva militar dels EUA a l’Afganistan és, òbviament, enderrocar el règim talibà, detenir Bin Laden i destruir la seva organització terrorista, al-Qaida. Però també, sens dubte, sota aquest pretext, estendre la seva presència a la zona per controlar els recursos energètics de les repúbliques exsoviètiques de l’Àsia central (Kazahstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan), una de les majors reserves mundials de gas i petroli. És a dir, per tal de comercialitzar-les i distribuir-les als mercats internacionals. De fet, hi ha el projecte de construir un oleoducte que transportarà el petroli des de l’Àsia central, a través de l’Afganistan i el Pakistan, fins l’oceà.⁶ Sigui com sigui, el poder militar dels massius bombardeigs aeris de les forces nord-americanes sobre l’Afganistan, amb la participació del Regne Unit i les forces terrestres de l’Aliança del Nord, que han destruït l’Afganistan i provocat un gran nombre de víctimes civils, no pot comparar-se ni de bon tros amb les armes automàtiques i l’escàs armament pesat de les milícies talibanes. Finalment, el president Hammond opta per finançar la seva política d’ocupació amb els deutes de guerra i els crèdits per a la reconstrucció europea, per la qual cosa convoca una conferència internacional que aplega els ambaixadors de les principals nacions del món a bord del iot presidencial. Els hi exigeix que li satisfacin els deutes de la Primera Guerra Mundial i, a més, els hi retreu la manca de voluntat per afrontar una reducció important de l’armament —el film avança els fracassos de les conferències de Londres i Ginebra del 1933. Davant les negatives, els hi sotmet a xantatge amb una demostració de la capacitat de destrucció de l’aviació nord-americana, que consisteix en l’enfonsament de dos vaixells de guerra. D’aquesta manera aconsegueix un acord diplomàtic per abandonar definitivament el recurs a la guerra i signar la pau mundial entre les nacions. Poc després, tots els governants es reuneixen a Washington en una cerimònia solemne per signar el conveni. El president Hammond sofreix un atac cerebral tot just després d’haver signat l’acord amb una ploma que li va regalar «Pendie» al principi del seu mandat, semblant a la que va fer servir Abraham Lincoln quan va signar l’abolició de l’esclavitud, l’any 1863. I mor havent complert la seva missió. Tot plegat, es tracta de la imposició de la Pax Americana mundial, amb els Estats Units d’Amèrica com a única superpotència militar i econòmica mundial —des del desmembrament i l’enfonsament econòmic de la Unió Soviètica a principis dels anys noranta—, en l’actual fase de desenvolupament del capitalisme, anomenada globalització o mundialització, sota l’ègida dels EUA. Per això hem sentit dir a Bush aquests dies: «amb nosaltres o contra nosaltres» («Either you are with us or you are with the terrorists»). En efecte, com a colofó només puc dir una cosa: God bless America and God bless the president of the United States. Zona Nord, 11-18 de gener del 2002 Fitxa tècnica Títol original: Gabriel Over the White House Títol comercial castellà: El despertar de una nación Direcció: Gregory La Cava Argument: Basat en la novel·la de Thomas F. Tweed, Rinehard Guió: Carey Wilson Fotografia: Bert Glennon Muntatge: Basil Wrangell Direcció artística: Cedric Gibbons Música: William Axt Producció: Metro Goldwyn Mayer (EUA) Productor: Walter Wanger Any de producció: 1933 Durada: 87 minuts Principals intèrprets: Walter Huston (Judson C. Hammond, «Major», el president dels EUA), Karen Morley (Miss Pendola Molloy, «Pendie», la secretària personal del president), Franchot Tone (Hartley Beekman, «Beek», el secretari del president), Arthur Byron (Jasper Brooks, el secretari d’Estat), Samuel Hinds (Dr. Eastman), C. Henry Gordon (el gàngster Nick Diamond), David Landau (John Bronson, el líder dels aturats), Jean Parker (Alice Bronson, la seva filla), Dickie Moore (Jimmy Vetter), William Pawley (Borell, un dels sicaris de Nick Diamond) i Claire Dubrey (l’enfermera). ¹ Pel que fa a l’argument, vegeu Jay Robert NASH-Stanley Ralph ROSS. The Motion Picture Guide, III: 1927-1983, E-G. Chicago: Cinebooks, inc., 1986, p. 965; Patricia KING HANSON-Alan GEVINSON (eds.) The American Film Institute Catalog of Motion Pictures, Produced in the United States, III: Feature Films, 1931-1940, A-L. Berkeley-Los Angeles: University of California Press, 1993, p. 721; João Bénard DA COSTA. «Gabriel over the White House», a Gregory La Cava. Madrid-San Sebastián: Filmoteca Española/Festival Internacional de San Sebastián, 1995. [Fotocòpia lliurada com a programa de mà als assistents a la projecció del 6 de desembre del 2000, a la Filmoteca] ² João Bénard DA COSTA. Op. cit. ³ Com és ben sabut Orson Welles utilitzà explícitament la figura del multimilionari William Randolph Hearst al seu mític film Citizen Kane (Ciudadano Kane, 1941), a través del personatge fictici de Charles Foster Kane, per tal de construir una de les metàfores més interessants de la història del cinema sobre la tragèdia d’un «dictador» —la infància perduda— destruït pel seu propi poder, un tema central en l’obra de Welles. No oblidem, a més, el subtil pla del noticiari que mostra junts Kane i Hitler —ficció i realitat— i que revela a l’espectador les relacions de Hearst amb Mussolini i Hitler. ⁴ Sobre les denúncies dels tribunals militars secrets, vegeu Tom MALINOWSKI. «Court-Martial Code Offers a Fair Way to Try Terrorist Suspects», International Herald Tribune, 29/30-12-2001, p. 6; Francesc DE CARRERAS. «¿Cap a una nova guerra freda?», El Periódico de Catalunya, 06-01-2002, p. 13. ⁵ No cal dir que la CIA va armar Bin Laden durant la intervenció soviètica a l’Afganistan, que també va ser el cas de Saddam Hussein durant la guerra d’Iran-Iraq. ⁶ Sobre l’interès de Washington per aquestes reserves energètiques, vegeu Alfonso LÓPEZ PERONA. «Afganistán: el regreso del “gran juego”», Política Exterior, 67, gener/febrer 1999, p. 131-143; i, sobretot, Carlos ECHEVARRÍA. Estrategias en el Cáucaso y Asia Central», Política Exterior, 75, maig/juny, 2000, p. 99-113, i Rafael DEZCALLAR «Las rutas de la seda negra», al suplement dominical intern Domingo, del diari El País, 23-09-2001, p. 17.