Ja hi tornem a ser!!!

Kurt de Gambals

Gràcies, sra. Pilar del Castillo, moltes gràcies, sr. Aznar López, «sub umbra alarum tuarum protege nos» —ja sigui la d’una àguila o la d’una gavina. Avui m’he assabentat, per casualitat, al llegir la premsa que el Ministeri d’Educació, Cultura i Esports ha atorgat el seu Premi Nacional d’Història d’enguany, dotat amb 2’5 milions de pessetes —quantitat més aviat modesta per alguns i, gens menyspreable, per d’altres—, al sr. Luis Suárez Fernández, catedràtic emèrit d’Història Medieval a la Universidad Autónoma de Madrid i acadèmic de la Real Academia de la Historia, de 77 anys d’edat, pel seu llibre Isabel I, Reina (1451-1504), (Ariel, 2000), una biografia de divulgació sobre la reina castellana. El premi ha estat concedit per un jurat presidit per Fernando de Lanzas, director general del Libro, Archivos y Bibliotecas; i format per Luis González Martín, director general de Promoción, Lecturas y Letras Españolas; el guanyador de l’any passat, Hugo O’Donnell y Duque de Estrada, Juan Pérez de Tudela y Bueso, José Manuel Pita Andrade, Quintín Aldea Vaquero, Carmen Iglesias Cano, i Carlos Seco Serrano, tots sis de la Real Academia de la Historia; i Juan Velarde Fuertes. ¹

Quines raons hi pot haver darrere d’aquest guardó? La resposta és òbvia: com ja és habitual, l’existència d’importants implicacions extrahistoriogràfiques; ni més ni menys, que la resurrecció de la quinta essència de l’Espanya unitària. En efecte, cal no oblidar que durant la seva llarga trajectòria professional el sr. Luis Suárez Fernández ha centrat deliberadament la seva tasca investigadora en l’estudi de la dinastia castellana dels Trastàmara (1369-1516), en especial sobre els Reis Catòlics, embrió i símbol, respectivament, de la unitat d’Espanya pel nacionalisme espanyol, a través de la monarquia catòlica espanyola. ² És el mateix discurs ideològic que es troba a la base de les diverses intervencions públiques del sr. Aznar López. Però, a més a més, es dóna la circumstància que el sr. Suárez Fernández, un actiu col·laborador del franquisme, és autor també d’una extensa obra sobre la figura del dictador, titulada Francisco Franco y su tiempo, una veritable apologia de la seva persona i del seu règim. ³Sense oblidar que va poder realitzar aquesta obra mitjançant la consulta de l’abundant documentació conservada a l’arxiu personal del caudillo, propietat de la Fundació Francisco Franco, de caràcter privat, i a la qual només ell ha pogut tenir accés directe. ⁴ Però, sobretot, no és cap secret que Franco es va sentir fortament atret per la figura d’Isabel la Catòlica, que veia com el model a imitar. De fet, passà a convertir-se en el seu successor i adoptà la seva imatge i iconografia —recordeu, per exemple, l’escut heràldic dels Reis Catòlics, amb l’àguila, el jou i les fletxes.

No resulta gens estrany, en aquest sentit, que el característic projecte conservador i tradicionalista de la Real Academia de la Historia, decantada clarament cap a l’espanyolisme com una de les seves principals raons de ser, doni suport explícita o implícitament als plantejaments ideològics i polítics del PP. ⁵Em refereixo, és clar, a la significativa participació de la Real Academia de la Historia, fa cosa d’un any, en la campanya de defensa del polèmic decret d’humanitats a través del famós informe per revisar l’ensenyament de la història espanyola. És des d’aquesta perspectiva de bona compenetració entre els uns i els altres que cal interpretar la concessió del premi. I és que, si tenim en compte els raonaments del sr. Aznar López —que Déu guardi molts anys—, el govern del PP i el franquisme tenen un mateix objectiu: la unitat d’Espanya —l’Espanya una: un poble, una llengua, una cultura, una història. Bé, no cal que hi insisteixi més. Espero que aquesta breu nota serveixi per ajudar —des d’aquesta magnífica tribuna pública que és Desafectos— a destriar el gra de la palla, perquè de tot hi ha. Com a tot arreu. Què potser m’equivoco?

Mentre prenia un cafè en un petit bar de l’Esquerra de l’Eixample, la tarda d’aquell mateix dimecres 14 de novembre

¹ Vegeu el diferent tractament de la notícia que donen dos diaris completament oposats com són El País, 14-11-2001, p. 34, i Abc, 14-11-2001, p. 51.

² Vegeu, com a mostra, Historia General de España y América, V: Los Trastámara y la unidad española (1369-1517), Madrid, Rialp, 1981.

³ Francisco Franco y su tiempo, 8 vols., Madrid, Fundación Nacional Francisco Franco, 1984.

⁴ Sobre la problemàtica de la consulta de la documentació de Franco, vegeu la carta de Javier TÉBAR HURTADO, «Celebraciones del 25 aniversario de la muerte del caudillo?», dins Desafectos, núm.1, novembre 2000 (www.historiacritica.org/cartes). Una interpretació diferent a Javier TUSELL, «El secreto de los papeles del general», al suplement Aquella remota dictadura. 25 años después de Franco, dins El País, 19-11-2000, p. 21.

⁵ És el cas, per exemple, d’España. Reflexiones sobre el ser de España, Madrid, Real Academia de la Historia, 1998, 2ª edició.

	Ja hi tornem a ser!!! Kurt de Gambals Gràcies, sra. Pilar del Castillo, moltes gràcies, sr. Aznar López, «sub umbra alarum tuarum protege nos» —ja sigui la d’una àguila o la d’una gavina. Avui m’he assabentat, per casualitat, al llegir la premsa que el Ministeri d’Educació, Cultura i Esports ha atorgat el seu Premi Nacional d’Història d’enguany, dotat amb 2’5 milions de pessetes —quantitat més aviat modesta per alguns i, gens menyspreable, per d’altres—, al sr. Luis Suárez Fernández, catedràtic emèrit d’Història Medieval a la Universidad Autónoma de Madrid i acadèmic de la Real Academia de la Historia, de 77 anys d’edat, pel seu llibre Isabel I, Reina (1451-1504), (Ariel, 2000), una biografia de divulgació sobre la reina castellana. El premi ha estat concedit per un jurat presidit per Fernando de Lanzas, director general del Libro, Archivos y Bibliotecas; i format per Luis González Martín, director general de Promoción, Lecturas y Letras Españolas; el guanyador de l’any passat, Hugo O’Donnell y Duque de Estrada, Juan Pérez de Tudela y Bueso, José Manuel Pita Andrade, Quintín Aldea Vaquero, Carmen Iglesias Cano, i Carlos Seco Serrano, tots sis de la Real Academia de la Historia; i Juan Velarde Fuertes. ¹ Quines raons hi pot haver darrere d’aquest guardó? La resposta és òbvia: com ja és habitual, l’existència d’importants implicacions extrahistoriogràfiques; ni més ni menys, que la resurrecció de la quinta essència de l’Espanya unitària. En efecte, cal no oblidar que durant la seva llarga trajectòria professional el sr. Luis Suárez Fernández ha centrat deliberadament la seva tasca investigadora en l’estudi de la dinastia castellana dels Trastàmara (1369-1516), en especial sobre els Reis Catòlics, embrió i símbol, respectivament, de la unitat d’Espanya pel nacionalisme espanyol, a través de la monarquia catòlica espanyola. ² És el mateix discurs ideològic que es troba a la base de les diverses intervencions públiques del sr. Aznar López. Però, a més a més, es dóna la circumstància que el sr. Suárez Fernández, un actiu col·laborador del franquisme, és autor també d’una extensa obra sobre la figura del dictador, titulada Francisco Franco y su tiempo, una veritable apologia de la seva persona i del seu règim. ³Sense oblidar que va poder realitzar aquesta obra mitjançant la consulta de l’abundant documentació conservada a l’arxiu personal del caudillo, propietat de la Fundació Francisco Franco, de caràcter privat, i a la qual només ell ha pogut tenir accés directe. ⁴ Però, sobretot, no és cap secret que Franco es va sentir fortament atret per la figura d’Isabel la Catòlica, que veia com el model a imitar. De fet, passà a convertir-se en el seu successor i adoptà la seva imatge i iconografia —recordeu, per exemple, l’escut heràldic dels Reis Catòlics, amb l’àguila, el jou i les fletxes. No resulta gens estrany, en aquest sentit, que el característic projecte conservador i tradicionalista de la Real Academia de la Historia, decantada clarament cap a l’espanyolisme com una de les seves principals raons de ser, doni suport explícita o implícitament als plantejaments ideològics i polítics del PP. ⁵Em refereixo, és clar, a la significativa participació de la Real Academia de la Historia, fa cosa d’un any, en la campanya de defensa del polèmic decret d’humanitats a través del famós informe per revisar l’ensenyament de la història espanyola. És des d’aquesta perspectiva de bona compenetració entre els uns i els altres que cal interpretar la concessió del premi. I és que, si tenim en compte els raonaments del sr. Aznar López —que Déu guardi molts anys—, el govern del PP i el franquisme tenen un mateix objectiu: la unitat d’Espanya —l’Espanya una: un poble, una llengua, una cultura, una història. Bé, no cal que hi insisteixi més. Espero que aquesta breu nota serveixi per ajudar —des d’aquesta magnífica tribuna pública que és Desafectos— a destriar el gra de la palla, perquè de tot hi ha. Com a tot arreu. Què potser m’equivoco? Mentre prenia un cafè en un petit bar de l’Esquerra de l’Eixample, la tarda d’aquell mateix dimecres 14 de novembre ¹ Vegeu el diferent tractament de la notícia que donen dos diaris completament oposats com són El País, 14-11-2001, p. 34, i Abc, 14-11-2001, p. 51. ² Vegeu, com a mostra, Historia General de España y América, V: Los Trastámara y la unidad española (1369-1517), Madrid, Rialp, 1981. ³ Francisco Franco y su tiempo, 8 vols., Madrid, Fundación Nacional Francisco Franco, 1984. ⁴ Sobre la problemàtica de la consulta de la documentació de Franco, vegeu la carta de Javier TÉBAR HURTADO, «Celebraciones del 25 aniversario de la muerte del caudillo?», dins Desafectos, núm.1, novembre 2000 (www.historiacritica.org/cartes). Una interpretació diferent a Javier TUSELL, «El secreto de los papeles del general», al suplement Aquella remota dictadura. 25 años después de Franco, dins El País, 19-11-2000, p. 21. ⁵ És el cas, per exemple, d’España. Reflexiones sobre el ser de España, Madrid, Real Academia de la Historia, 1998, 2ª edició.