Editorial
Torres més altes han caigut
“Oh marine
oh boy
una de tus dificultades consiste en que no
sabes
distinguir el ser del estar
para ti todo es to be.”
Mario Benedetti, “Ser y estar”,
en Antología poética, Alianza, p. 83.
Sens dubte els esdeveniments recents no han
deixat ningú indiferent: des de l’impacte de les
Torres Bessones ensorrant-se, els morts de la guerra, la
caiguda de Kabul, les amenaces del mul·là Omar...
fets catalogables com a “fets històrics”.
Fets que tradicionalment han construït la Història,
la Història amb majúscula. Aquests esdeveniments,
aquests fets històrics, qüestionen les tesis de
Fukuyama nascudes a principis dels anys noranta. Després
de la caiguda del mur de Berlín, Francis Fukuyama es va
donar a conèixer amb la publicació l’any
1992 de La fi de la Història i l´últim home
on aquest membre del Departament d’Estat nord-americà
certificava la mort del socialisme i la consegüent victòria
–definitiva– del capitalisme liberal i la democràcia
parlamentària.
En un principi, el seu llibre era una
celebració del Nou Ordre proclamat per George Bush
(pare) durant la Guerra del Golf. Però sens dubte és
molt més, ja que legitimava aquest Nou Ordre establert
sota uns principis filosòfics: no dubtava a identificar
la democràcia liberal amb el capitalisme. El seu èxit
mediàtic li va suposar l´odi dels intel·lectuals
“progressistes” que el van titllar de neoliberal,
oportunista, així com “plagiari” donat que
la seva tesi es limitava a “copiar” la interpretació
d´Alexandre Kojève sobre la filosofia de la Història
de Hegel.
Fukuyama llavors va afirmar que la Història
havia acabat, tal com al 1900 –època en què
l’Imperi Britànic era una superpotència-
Norman Angell a The Great Illusion, afirmava que els interessos
comuns de les grans superpotències i, sobretot, de les
seves economies estaven tan estretament lligats que la guerra
no tenia sentit (i això ho deia catorze anys abans de la
Primera Guerra Mundial).
A primera vista semblava, doncs, que les
tesis de Fukuyama respecte l´11 de setembre serien
absurdes i errònies: negaria potser que l’atac a
Nova York no assolia el nivell de “fet històric”?
A l’article publicat a El País el 21 d’octubre
de 2001, Fukuyama es defensava fonamentant les seves tesis
centrant-se en la definició que ell feia del concepte d’Història.
La Història, segons ell, es refereix al progrés
de la Humanitat al llarg del temps vers la Modernitat, una
modernitat que per a ell estava caracteritzada per institucions
com la democràcia i el capitalisme. Aquest procés,
a la vegada, estava portant a zones cada cop més àmplies
vers aquesta modernitat. Segons ell, malgrat que hi havia zones
“retrògrades” que es resistien al procés,
era difícil trobar un tipus de civilització
alternativa a la societat occidental que fos viable i en què
la gent “desitgés” viure. I continuava
argumentant que, posat que el socialisme, el feixisme, la
monarquia absoluta i altres tipus de govern autoritaris havien
quedat desacreditats i no hi havia cap altra alternativa
viable, la fi la de Història havia arribat. Per a
Fukuyama les institucions de la Modernitat com la democràcia
liberal i el lliure mercat no sols funcionarien a Occident, sinó
que el seu atractiu seria lo suficientment ampli com per
permetre que s’obrissin camí en societats no
occidentals. Llavors, com quadraria aquí que l’Islam
sigui l’únic sistema polític i cultural
capaç de produir gent com Osama Bin Laden o els
talibans? La resposta per a Fukuyama i la seva concepció
de la Història és reduir aquestes persones com a
no representatives; de fet, la resposta que els polítics
orientals i occidentals han donat des de l´11 de setembre
és que aquests dissidents són una petita minoria
de musulmans. L’Islam radical no constituiria així
una alternativa seriosa a la democràcia occidental, ja
que, a diferència del comunisme, l’Islam radical
no tindria gairebé cap atractiu – sempre segons
Fukuyama – al món contemporani excepte per
determinats sectors socials del món àrab.
Al costat d´aquesta concepció
apareix Samuel Huntington quan, a partir de 1993, saltà
a la fama amb un escrit de gran força ideològica
titulat The Clash of Civilizations? Si Fukuyama havia postulat
la fi de la Història, Huntington pel contrari, ve a
restaurar novament la idea de conflicte, però no un
conflicte de classes socials, de rics i pobres, d’explotats
i explotadors, d’estats centrals i perifèrics...
no, el conflicte per a ell és entre civilitzacions.
Però ni Fukuyama ni Huntington, que
fonamenten el capitalisme i la democràcia occidental, són
historiadors, no són científics: són ideòlegs
encarregats de fonamentar i legitimar determinades accions polítiques
i econòmiques. Després de la caiguda del mur de
Berlín, una cop derrotat el bloc soviètic, els
estats democràtics liberals quedaven com a amos de la
Història. Per suposat, seguirien passant fets (“fets
històrics”): els diaris i les televisions
seguirien publicant successos... però la Història
hauria acabat amb el triomf de l’Occident capitalista i
democràtic. En certa manera, aquells esdeveniments
tindrien la mateixa transcendència que el triomf de
Napoleó i els principis liberals i humanistes de la
Revolució Francesa. Va ser així com molts van
veure a la caiguda del mur de Berlín la presa de la
Bastilla del nostre temps. Fukuyama ho va veure així,
com ho va veure també Hegel a la Revolució
Francesa i en el seu individu històric: Napoleó.
Amb la caiguda del mur de Berlín es
passava a la propaganda de la batalla guanyada, a l’última,
a la definitiva. Però els esdeveniments actuals
adverteixen com l’Imperi té un nou conflicte que
ve a encendre aquell vell motor de la Història: la
guerra. Però d’aquesta manera, és a dir,
portant els conflictes sols a un xoc entre civilitzacions, s’anul·len
completament els conflictes entre estats pobres i rics, dissidències
internes dins de cada estat, anul·lant altres
interpretacions de la Història perquè s’exigeix
que tot Occident sigui un bloc. Això ho diu Bush, Aznar
o Blair quan consensuen explícita o implícitament
allò de “l’eix del mal” o “amb
nosaltres o contra nosaltres”. Els conflictes des d’aquesta
perspectiva no són econòmics, socials o polítics
sinó de “Civilització”. I no sols de
Civilització, sinó que cada cop està
quedant més clar que s’està ficant en el
mateix paquet a tots els que qüestionen el sistema
capitalista i l’actual model de globalització. Així,
per una banda, s’elimina el conflicte a Occident: ja no
hi ha rics ni pobres, explotats ni explotadors, injustícies
socials, cultures diferents, identitats diferents... tots som
occidentals, tots estem en guerra. I, per altre banda, tots els
que no estan “amb ells” són Desafectos, són
Terroristes, tant com aquells que van ensorrar les Torres
Bessones; els que no estem amb la seva guerra som subversius, i
sí, en la mesura que això continuï així
som tots i totes Proscrits.
I als que no creiem en la Història
que ens expliquen Fukuyama, Huntington i demés... què
ens queda? Un retorn a la Història positivista plena de
dades i dates? Una periodística? Probablement cadascú
sap allò que moralment ha de fer, això sí,
essent conscient que allò que s’està
enfrontant no són les persones només, sinó
també les idees: s’està enfrontant al
pensament crític i a l’anàlisi crítica
de la realitat.
S’ha de constatar també la pèrdua
d’importància que apologies del capitalisme com
les de Fukuyama han patit, doncs el capitalisme ja no les
necessita (no és que no tingui necessitat de discursos
ideològics, sinó que aquests només calen
reduir-se a una campanya de màrqueting): ara té
fets i no teories en les quals fonamentar l’ús del
seu poder. La llibertat de la seva democràcia liberal és
una llibertat amb reixes de vidre que fins ara s’han
mantingut netes amb un llenguatge políticament correcte,
però ara, amb la pressa que dóna la venjança
s’han oblidat de netejar-les i es poden veure com mai.
Però ja se sap, no és el mateix estar al cim que
ser el cim, però en anglès tot és “to
be”.
