Ni oblit ni perdó!

A propòsit d’«Els fills perduts del franquisme»

Raimon Gassiot Ballbè

Amb el suport del Col·lectiu Desafectos

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa [...].

Salvador Espriu, «Inici de càntic en el temple».

La memòria de la nostra història més recent, la que fa referència als esdeveniments de la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme, no ha estat suficientment recuperada ni tractada, més enllà de les fredes sales d’alguns centres i institucions acadèmiques i universitàries. L’anàlisi i l’assumpció del nostre passat més proper, aquell al qual una societat es pot sentir més vinculada i, per tant, més interessada, ha estat un dels grans sacrificats en els pactes que configuren el procés de Transició política iniciat després de la mort de Franco. A diferència d’altres països que han patit règims feixistes —Alemanya, Itàlia o França, per exemple—, no hi ha hagut una revisió col·lectiva d’aquesta experiència, ni una lectura de la nostra història en clau antifeixista. En la Transició es va buscar la possibilitat de consolidar un sistema liberal-parlamentari i unes mínimes llibertats democràtiques, i de desmuntar institucionalment el règim franquista, a canvi de no passar comptes a aquells que van sustentar políticament i socialment el franquisme i tot allò que va suposar. Evidentment, la recuperació de la tradició republicana i de l’experiència de la repressió franquista van ser acuradament obviades, per no dir que en molts casos foren deliberadament desactivades. No en va, el primer president de govern de la monarquia postfranquista fou Arias Navarro, tristament recordat com el «carnicero de Málaga» pel seu paper en la repressió a l’inici del franquisme en la província homònima.

Per això ens ha sorprès gratament que un medi de comunicació públic, en una hora d’audiència punta, hagi optar per passar un reportatge com Els nens perduts del franquisme, un testimoni de la naturalesa del règim franquista i dels nivells de repressió i crueltat que va emprar per aplicar el seu projecte social i polític. Un testimoni que adopta la visió dels vençuts, dels desafectes i que, amb aquesta opció, busca retratar la filiació clarament feixista del règim sorgit del triomf a sang i foc dels militars sublevats el 18 de juliol del 1936. El resultat és un retrat que ajuda a desmuntar alguns dels plantejaments que sovint hem de sentir arran de la caracterització del franquisme, de manera hegemònica en els mitjans de creació d’opinió i en molts cercles acadèmics.

Un primer element que ajuda a desmuntar és el que afirma que la repressió franquista cal entendre-la en un context d’extrema conflictivitat social i política i de guerra civil, en el qual tots els bàndols haurien comès barbaritats, que, en un cercle viciós, haurien alimentat respectivament un espiral de violència en el bàndol contraposat. El reportatge televisiu demostra la planificació de la repressió i la seva clara intencionalitat d’eliminar l’adversari polític. Una planificació que, com és ben sabut, va caracteritzar l’aixecament franquista des del seu inici, tal com ho demostren els termes de la «Instrucción reservada número 1» signada pel director del cop d’Estat, el general Mola: «Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado», el mateix que el 19 de juliol del 36 expressava que calia «sembrar el terror [...] eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros». En les seqüències d’Els nens perduts del franquisme també s’evidencia que la repressió no només es va practicar durant el conflicte armat i en la immediata postguerra, sinó que hi va haver un projecte de mantenir-la fins a eliminar tot tipus de gèrmen d’oposició, fet que va dur a estendre la repressió als fills dels elements rojos, en una operació d’enginyeria social per eliminar els elements considerats insans, patològics, de la societat espanyola.

Un altre element que posa sobre la taula és l’amplitud dels sectors socials que van participar i col·laborar en la tasca repressiva. El documental va fer especial èmfasi en la implicació de l’Església catòlica, una institució que, a més de donar una cobertura ideològica fonamental a l’empresa feixista, sacralitzant-la com una «cruzada nacional» en la carta episcopal de l’1 de juliol del 1937, va alentar i participar en alguns dels actes de repressió més abominables: els comesos contra nens i nenes. Actes que concorden al peu de la lletra amb les recomanacions pregonades l’estiu del 1936 per un capellà en la catedral de Segovia, tal com recull Ronald Fraser en el llibre Recuérdalo tú, recuérdalo a otros: «La patria debe ser renovada, toda la mala hierba arrancada, toda la mala semilla extirpada... No es éste momento para escrúpulos...» (vol.1, p. 225).

El reportatge també ajuda a aclarir la vinculació del franquisme amb altres experiències feixistes i, en especial, al nazisme. Aquest element desmunta les tesis que sostenen que el franquisme fou una experiència genuïnament espanyola, que cal classificar entre les tipologies de règims militars autoritaris i no entre els feixismes europeus de l’època d’entreguerres, i que en cap cas podem vincular a l’excepcionalitat de la barbàrie nazi. Aquest valuós document televisiu demostra la vinculació de la repressió franquista amb un projecte eugenèsic, teoritzat per Vallejo Nájera, que, lluny de casualitats, s’assembla molt als plantejaments eugenèsics que, sota un projecte de suposat perfeccionament racial de l’espècie, va dur a la pràctica el nacional-socialisme alemany. Ja no només es tracta que els franquistes es declaressin obertament feixistes, que n’adoptessin els seus símbols, que rebessin un suport militar fonamental de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista i que, en l’edificació de l’Estado Nuevo, copiessin moltes de les característiques d’aquests dos règims —sembla ser que això no és suficient per a classificar el franquisme en la categoria de feixisme—: el projecte social franquista, expressat en les teories de Vallejo Nájera, comparteix el mateix objectiu fonamental amb el projecte hitlerià: eliminar d’arrel les parts insanes de la societat que han alimentat el mal social de la lluita de classes, el qual amenaça amb destruir el cos social i la seva anhelada harmonia. És evident que hi ha diferències visibles entre ells, però de la mateixa manera que, tot i que no són iguals, classifiquem els sistemes polítics alemany i espanyol actuals dins la mateixa família, si som rigorosos no podem obviar les similituds de fons que hi ha entre el franquisme i altres règims feixistes contemporanis.

Si a tots aquests elements hi afegim la funcionalitat —de cara a difondre socialment la naturalesa del franquisme i la visió dels seus desafectes— de mostrar casos concrets, persones de carn i ossos que van patir, de diverses maneres, la brutalitat del projecte social franquista, així com d’assenyalar amb noms i cognoms els seus botxins (personatges com Sanz Bachiller, Arias Navarro, etc.), tot això ens duu a concloure que ens calen més repotatges com Els nens perduts del franquisme. Cal difondre socialment la memòria del nostre passat més proper, tal com han fet els autors d’aquest documental, o com fan associacions com l’Associació Catalana d’Ex-presos Polítics, l’Amical Matthausen, el col·lectiu Dones del 36, o historiadors com Ricard Vinyes. Tots ells vénen a salvar-nos els mots, a retornar-nos el nom de cada cosa, i més ara que alguns dels hereus directes del franquisme ocupen llocs claus del nostre aparell estatal. Cal que la història, i les historiadores i els historiadors en l’àmbit que ens pertoca, adoptem una funció social crítica i de memòria al servei d’aquesta tasca de passar comptes amb el franquisme, de recuperar els noms de cada cosa, de declarar que no podem oblidar ni perdonar el que va representar el franquisme.

	Ni oblit ni perdó! A propòsit d’«Els fills perduts del franquisme» Raimon Gassiot Ballbè Amb el suport del Col·lectiu Desafectos Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa [...]. Salvador Espriu, «Inici de càntic en el temple». La memòria de la nostra història més recent, la que fa referència als esdeveniments de la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme, no ha estat suficientment recuperada ni tractada, més enllà de les fredes sales d’alguns centres i institucions acadèmiques i universitàries. L’anàlisi i l’assumpció del nostre passat més proper, aquell al qual una societat es pot sentir més vinculada i, per tant, més interessada, ha estat un dels grans sacrificats en els pactes que configuren el procés de Transició política iniciat després de la mort de Franco. A diferència d’altres països que han patit règims feixistes —Alemanya, Itàlia o França, per exemple—, no hi ha hagut una revisió col·lectiva d’aquesta experiència, ni una lectura de la nostra història en clau antifeixista. En la Transició es va buscar la possibilitat de consolidar un sistema liberal-parlamentari i unes mínimes llibertats democràtiques, i de desmuntar institucionalment el règim franquista, a canvi de no passar comptes a aquells que van sustentar políticament i socialment el franquisme i tot allò que va suposar. Evidentment, la recuperació de la tradició republicana i de l’experiència de la repressió franquista van ser acuradament obviades, per no dir que en molts casos foren deliberadament desactivades. No en va, el primer president de govern de la monarquia postfranquista fou Arias Navarro, tristament recordat com el «carnicero de Málaga» pel seu paper en la repressió a l’inici del franquisme en la província homònima. Per això ens ha sorprès gratament que un medi de comunicació públic, en una hora d’audiència punta, hagi optar per passar un reportatge com Els nens perduts del franquisme, un testimoni de la naturalesa del règim franquista i dels nivells de repressió i crueltat que va emprar per aplicar el seu projecte social i polític. Un testimoni que adopta la visió dels vençuts, dels desafectes i que, amb aquesta opció, busca retratar la filiació clarament feixista del règim sorgit del triomf a sang i foc dels militars sublevats el 18 de juliol del 1936. El resultat és un retrat que ajuda a desmuntar alguns dels plantejaments que sovint hem de sentir arran de la caracterització del franquisme, de manera hegemònica en els mitjans de creació d’opinió i en molts cercles acadèmics. Un primer element que ajuda a desmuntar és el que afirma que la repressió franquista cal entendre-la en un context d’extrema conflictivitat social i política i de guerra civil, en el qual tots els bàndols haurien comès barbaritats, que, en un cercle viciós, haurien alimentat respectivament un espiral de violència en el bàndol contraposat. El reportatge televisiu demostra la planificació de la repressió i la seva clara intencionalitat d’eliminar l’adversari polític. Una planificació que, com és ben sabut, va caracteritzar l’aixecament franquista des del seu inici, tal com ho demostren els termes de la «Instrucción reservada número 1» signada pel director del cop d’Estat, el general Mola: «Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado», el mateix que el 19 de juliol del 36 expressava que calia «sembrar el terror [...] eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros». En les seqüències d’Els nens perduts del franquisme també s’evidencia que la repressió no només es va practicar durant el conflicte armat i en la immediata postguerra, sinó que hi va haver un projecte de mantenir-la fins a eliminar tot tipus de gèrmen d’oposició, fet que va dur a estendre la repressió als fills dels elements rojos, en una operació d’enginyeria social per eliminar els elements considerats insans, patològics, de la societat espanyola. Un altre element que posa sobre la taula és l’amplitud dels sectors socials que van participar i col·laborar en la tasca repressiva. El documental va fer especial èmfasi en la implicació de l’Església catòlica, una institució que, a més de donar una cobertura ideològica fonamental a l’empresa feixista, sacralitzant-la com una «cruzada nacional» en la carta episcopal de l’1 de juliol del 1937, va alentar i participar en alguns dels actes de repressió més abominables: els comesos contra nens i nenes. Actes que concorden al peu de la lletra amb les recomanacions pregonades l’estiu del 1936 per un capellà en la catedral de Segovia, tal com recull Ronald Fraser en el llibre Recuérdalo tú, recuérdalo a otros: «La patria debe ser renovada, toda la mala hierba arrancada, toda la mala semilla extirpada... No es éste momento para escrúpulos...» (vol.1, p. 225). El reportatge també ajuda a aclarir la vinculació del franquisme amb altres experiències feixistes i, en especial, al nazisme. Aquest element desmunta les tesis que sostenen que el franquisme fou una experiència genuïnament espanyola, que cal classificar entre les tipologies de règims militars autoritaris i no entre els feixismes europeus de l’època d’entreguerres, i que en cap cas podem vincular a l’excepcionalitat de la barbàrie nazi. Aquest valuós document televisiu demostra la vinculació de la repressió franquista amb un projecte eugenèsic, teoritzat per Vallejo Nájera, que, lluny de casualitats, s’assembla molt als plantejaments eugenèsics que, sota un projecte de suposat perfeccionament racial de l’espècie, va dur a la pràctica el nacional-socialisme alemany. Ja no només es tracta que els franquistes es declaressin obertament feixistes, que n’adoptessin els seus símbols, que rebessin un suport militar fonamental de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista i que, en l’edificació de l’Estado Nuevo, copiessin moltes de les característiques d’aquests dos règims —sembla ser que això no és suficient per a classificar el franquisme en la categoria de feixisme—: el projecte social franquista, expressat en les teories de Vallejo Nájera, comparteix el mateix objectiu fonamental amb el projecte hitlerià: eliminar d’arrel les parts insanes de la societat que han alimentat el mal social de la lluita de classes, el qual amenaça amb destruir el cos social i la seva anhelada harmonia. És evident que hi ha diferències visibles entre ells, però de la mateixa manera que, tot i que no són iguals, classifiquem els sistemes polítics alemany i espanyol actuals dins la mateixa família, si som rigorosos no podem obviar les similituds de fons que hi ha entre el franquisme i altres règims feixistes contemporanis. Si a tots aquests elements hi afegim la funcionalitat —de cara a difondre socialment la naturalesa del franquisme i la visió dels seus desafectes— de mostrar casos concrets, persones de carn i ossos que van patir, de diverses maneres, la brutalitat del projecte social franquista, així com d’assenyalar amb noms i cognoms els seus botxins (personatges com Sanz Bachiller, Arias Navarro, etc.), tot això ens duu a concloure que ens calen més repotatges com Els nens perduts del franquisme. Cal difondre socialment la memòria del nostre passat més proper, tal com han fet els autors d’aquest documental, o com fan associacions com l’Associació Catalana d’Ex-presos Polítics, l’Amical Matthausen, el col·lectiu Dones del 36, o historiadors com Ricard Vinyes. Tots ells vénen a salvar-nos els mots, a retornar-nos el nom de cada cosa, i més ara que alguns dels hereus directes del franquisme ocupen llocs claus del nostre aparell estatal. Cal que la història, i les historiadores i els historiadors en l’àmbit que ens pertoca, adoptem una funció social crítica i de memòria al servei d’aquesta tasca de passar comptes amb el franquisme, de recuperar els noms de cada cosa, de declarar que no podem oblidar ni perdonar el que va representar el franquisme.