La trilogia de Jaume I d’Albert Salvadó

Albert SALVADÓ. Jaume I el Conqueridor. El punyal del sarraí. Barcelona: Columna, 2000. (Novel·la històrica, 23). 247 p.

Albert SALVADÓ. Jaume I el Conqueridor. La reina hongaresa. Barcelona: Columna, 2000. (Novel·la històrica, 24). 247 p.

Albert SALVADÓ. Jaume I el Conqueridor. Parleu o mateu-me. Barcelona: Columna, 2001. (Novel·la històrica, 25). 238 p.

Javier Robles Montesinos

D’un temps ençà, s’ha posat de moda entre nosaltres —hom suposa que des de la publicació a mitjan dels anys vuitanta d’El nom de la rosa (Edicions Destino, 1985), d’Umberto Eco— la novel·la històrica d’època medieval, gràcies a un seguit de títols prou significatius, publicats tant en català com en castellà, d’autors com Lluís Racionero, Juan Eslava Galán, Antonio Gala, José Luis Corral Lafuente, Antoni Dalmau, Fulgencio Argüelles, Alfred Bosch, Pedro Jesús Fernández, Paloma Díaz-Mas, Álvaro Pombo, Llorenç Capdevila, Joan Agut o Josep Piera, entre d’altres.¹ És obvi que l’edició al nostre país dels best-sellers de Ken Follet, Noah Gordon i Peter Berling ha contribuït a impulsar el conreu d’aquest gènere al nostre entorn.² Recentment, Albert Salvadó (Andorra la Vella, 1951), autor prou conegut com a escriptor de novel·la històrica amb llibres com ara L’enigma de Constantí el Gran (Columna, 1997), El mestre de Kheops (Columna, 1998) i L’anell d’Àtila (Columna, 1999), i també de novel·la negra amb El rapte, el mort i el marsellès (Planeta, 2000) i L’ull del diable (Planeta, 2001), ens ha ofert un nou títol: Jaume I el Conqueridor, la biografia novel·lada, en tres volums, del rei Jaume I (1213-1276), personatge mític fundacional del País Valencià i les Illes Balears, que ha estat publicat paral·lelament en castellà per l’editorial Maeva.

Es tracta d’un producte d’encàrrec, amb una clara vocació comercial per fer diners, que ha esdevingut tot un èxit de vendes mitjançant l’habitual campanya publicitària de promoció a la premsa. I és que, l’obra és el típic exemple de literatura de consum destinada al mercat —per això ha estat dividida en tres parts correlatives—, sense grans pretensions literàries, d’escriptura amena i àgil, que a estones enganxa. En definitiva, un divertiment per passar una bona estona. Cal destacar, a més, l’enorme atractiu potencial que té per al lector mitjà la figura del rei conqueridor de Mallorca i València, el més popular i glorificat, però potser poc conegut encara, en general. Per tot això, no és estrany, doncs, que les dues primeres parts hagin sovintejat a les llistes de llibres més venuts de ficció, en català, durant unes quantes setmanes.

La novel·la està construïda segons les regles tradicionals del gènere, és a dir, a partir del joc entre realitat i ficció. En efecte, hi són presents els principals esdeveniments històrics que van tenir lloc durant el seu regnat. Òbviament, al darrere hi ha un treball previ de documentació historiogràfica, concretament una font històrica narrativa fonamental com és la pròpia crònica autobiogràfica del rei —coneguda com a Llibre dels feits—, les diferents aproximacions biogràfiques de Ferran Soldevila a la seva persona, l’estudi del pare jesuïta Robert I. Burns sobre la personalitat del rei i, molt probablement, els llibres de la crònica de la Corona d’Aragó, centrats en el regnat de Jaume I, de l’historiador aragonès del segle XVI, Jerónimo Zurita.³ D’aquesta manera, es narra, en tercera persona, l’odissea vital del rei Jaume I, des de la seva arribada al castell de Montsó (1214), als sis anys d’edat, orfe de pare i mare, fins el final de la seva llarga vida (1276), als seixanta-vuit anys d’edat, vell i malalt, durant la revolta andalusina capitanejada per al-Azraq. De fet, l’autor, servint-se dels treballs esmentats de Soldevila i Burns, es proposa recrear, d’una manera peculiar i personal, la vida íntima i privada del rei: els seus pensaments i sentiments, a través de la ficció. Així, Salvadó proposa l’existència en la persona del rei de dues cares oposades, incorporant els costats més foscos a la imatge més estereotipada del rei, però sense arribar a desmitificar la seva figura. Retrata, per tant, un personatge visiblement contradictori, autoritari, violent, venjatiu, home d’Estat, complidor de la paraula donada, proferidor de frases lapidàries, seductor i faldiller. En resum, un home excessivament emocional, que es deixa portar pels sentiments. En qualsevol cas, l’autor, en el fons, el tracta amb simpatia i el salva de les flames per tot el que té d’emblemàtic.

D’altra banda, de l’àmplia galeria de personatges, masculins i femenins, reals i ficticis, principals i secundaris, que poblen la trama argumental de la novel·la, destaquen tres personatges principals que actuen com a motor de l’acció i es converteixen en els principals eixos vertebradors de l’obra —cadascun d’ells en cadascuna de les parts de la trilogia—, amb l’objectiu de fer progressar i evolucionar el protagonista en el decurs de l’obra, i amb els quals aquest estableix uns lligams afectius ferms i estrets: el cavaller Lluís d’Estemariu, la reina Violant —l’únic real dels tres— i el canonge Martí de Perelló. En primer lloc, el cavaller templer Lluís d’Estemariu (El punyal del sarraí), té un paper cabdal en l’educació de l’heroi. És, juntament amb Martí de Perelló, el personatge més positiu de l’obra. Encarna la figura del mestre —introduït en la filosofia oriental per l’àrab Ab-el-Nasur a Terra Santa— que prepara al jove rei per fer-lo triomfar com a guerrer a través de la pràctica d’exercicis físics i mentals, sota la forma de jocs, característics del budisme zen. La relació mestre-deixeble que s’estableix entre tots dos sembla recollida del món del cinema i la TV: de Kung fu, Karate Kid o Bola de Drac. I que, a més, supleix la figura del pare absent, el rei Pere el Catòlic, en aquest cas mort, com a única possibilitat de redempció per haver-lo abandonat en la batalla de Muret. En canvi, la reina Violant, la seva segona dona i el seu gran amor (La reina hongaresa), té una doble identitat: l’anterior i la posterior a les donacions fetes pel rei Jaume als seus fills il·legítims. D’una banda, respon al prototipus de la bona esposa que dona suport personal al seu marit: bella, enamorada, fidel, soferta i bona consellera. De l’altra, víctima dels idil·lis sentimentals del rei amb les seves amants, esdevé una dona de gran caràcter, tenaç defensora de l’herència paterna dels seus fills, en perjudici del primogènit Alfons, fill del primer matrimoni de Jaume I amb Elionor de Castella. Martí de Perelló, per la seva part, el redactor de la segona part de la crònica reial (Parleu o mateu-me), és l’alter ego de Salvadó. Comparteix amb ell la condició de literat. És un personatge que actua com a confident dels pensaments més profunds del rei i que es converteix en la seva veu de la consciència, quan el rei es troba en el crepuscle de la seva vida. La potència del material que té entre mans el captiva i sedueix. Al mateix temps, hi apareix la indispensable figura de l’antagonista, a través dels personatges del rebel andalusí al-Azraq i, sobretot, del cardenal Guy de Lerons —veritable personificació del mal—, com l’exemple prototípic dels «dolents», dels enemics irreconciliables.

Pel que fa al contingut de l’obra, la trama combina pinzellades d’acció, erotisme, humor i intriga. En aquest últim aspecte, el punyal del títol és un modest però convincent macguffin hichcockià que serveix a l’autor per fer un senzill joc de sorpreses amb el lector, i que es desenvolupa com a punt de partida en la primera part, de la qual és protagonista, per desdibuixar-se fins a desaparèixer al llarg de la segona i tercera parts, i ressorgir, després, al final del text convertit simbòlicament en la llegendària espasa Escalibor. Cal fer notar, en aquest sentit, que l’autor situa el protagonista de la novel·la en la rica tradició del quester («l’etern buscador»), el qual arriba al destí espiritual del seu viatge instants abans de morir, en un happy end vital. Per altra part, l’obra està plagada de certs tòpics narratius: manifestacions d’anticlericalisme, la idealització de la monarquia en contrast amb les contínues lluites entre la noblesa feudal, el mite de que les dones són la perdició dels homes —l’Eva temptadora—, la guerra dels sexes o la figura de l’alcavota, entre molts d’altres. N’hi ha per triar.

Com és lògic, l’autor es converteix també en protagonista de la novel·la a l’incorporar de ple a la narració un fragment d’història andorrana, com és l’aparició al llarg de tota l’obra del conflicte entre els comtes de Foix i l’església d’Urgell pel domini feudal de les Valls d’Andorra, i que es resolgué amb la cosenyoria mitjançant la signatura dels pariatges dels anys 1278 i 1288. Una cosa semblant succeeix, si parlem del marc geogràfic pirinenc, amb la preocupació constant de Jaume I per posseir el comtat d’Urgell i amb la presència de l’heretgia albigesa als dominis del vescomtat de Castellbò. Cal afegir també, la creació d’un personatge de factura clarament intercultural, com és el cas de Lluís d’Estemariu, amb un doble origen a cavall entre les dues vessants del Pirineu: francès pel seu nom —sens dubte, el nom clàssic per excel·lència entre la monarquia francesa—, encara que hauria de ser occità, i català pel seu cognom toponímic, relatiu al poble d’Estamariu, a l’Alt Urgell, proper a la Seu. Símbol i nexe, respectivament, de la mobilitat i les relacions entre dos territoris veïns que, de vegades, s’han donat l’esquena. De la mateixa manera, Salvadó no s’ha estat d’expressar la seva pròpia visió sobre el model de l’Estat espanyol, al canalitzar a la perfecció el discurs del catalanisme polític dintre del projecte d’un Estat plurinacional autèntic, a través del reconeixement del fet diferencial català i d’una Catalunya plenament autònoma. Concretament les paraules que el rei Jaume adreça al seu fill Pere, el futur Pere el Gran: «Si algun dia Castella i Lleó se’ns uneixen, i Navarra també, no serà perquè un rei imposi la seva voluntat sense respectar ningú. No serà per veure com el castellà o el català desapareixen, sinó per aconseguir que l’un i l’altre s’ajudin i prenguin el bo i millor de cadascun, perquè en el món de les idees no hi ha fronteres de cap mena. Les fronteres són, únicament, la manca de bona voluntat. De la religió, en aquest cas, poc n´hem de parlar, perquè és la mateixa, però pel que fa a la història no oblidis mai que ells tenen la seva i nosaltres la nostra i que, si algun dia volem tenir-ne una de comuna, ha de construir-se sobre el respecte mutu. Ho has entès?» (Parleu o mateu-me, p. 105-106). O, dit d’una manera més gràfica, «Virtus unita fortior», una mena de màxima llatina, que sembla més aviat el lema d’una moneda o d’un emblema, sobre la qual l’autor basteix aquesta reflexió al llarg de la novel·la.

Des del punt de vista històric, l’obra presenta una sèrie d’elements anacrònics i d’inexactituds històriques. Primer, la presència del rei Jaume a Corbeil el maig de 1258 per fer-se càrrec personalment de les negociacions amb el rei de França, en una entrevista directa entre tots dos (Parleu o mateu-me, p. 85-89). En realitat, Jaume I no assistí a la vila de Corbeil sinó que el març de 1258 nomenà procuradors Arnau de Gurb, bisbe de Barcelona, Guillem, prior de Santa Maria de Cornellà, i Guillem de Rocafull, lloctinent del rei a Montpeller, als quals donà plens poders per a tractar la renúncia per part del rei Jaume dels territoris occitans, llevat dels de Montpeller i Carladès. A canvi, Lluís IX renuncià als seus drets històrics sobre els comtats de Barcelona, Urgell, Besalú, Rosselló, Empúries, Cerdanya, Conflent, Girona i Osona. Dos mesos després, a mitjan juliol, el rei Jaume aprovà el tractat, negociat pels seus ambaixadors, i l’endemà cedí els seus drets sobre el comtat de Provença i els territoris d’Arle, Avinyó i Marsella a favor de la reina Margarida de França. L’acord fou ratificat amb el matrimoni entre la infanta Isabel, filla del rei Jaume, i el príncep Felip, fill del rei de França. L’enllaç matrimonial es celebrà el 6 de juliol de 1262, a Clarmont-Ferrand.⁴

Segon, el tractament global de la figura dels almogàvers de principis del segle XIII com a mercenaris del XIV (El punyal del sarraí, p. 50), a partir del relat de l’expedició de l’anomenada Gran Companyia Catalana, l’any 1302, a Bizanci, encapçalada per Roger de Flor, al servei de l’emperador Andrònic II Paleòleg i el seu fill Miquel IX per lluitar contra els turcs, escrit pel cronista Ramon Muntaner, el qual participà en l’expedició com a mestre racional.⁵ De fet, la descripció de la indumentària i l’armament que fa Salvadó prové directament de la crònica de Bernat Desclot.⁶ Ara bé, els almogàvers eren originàriament una força d’infanteria, formada per pobladors de les terres de frontera, que guerrejava contra els musulmans en aquests territoris en campanyes bèl·liques o bé en incursions frontereres a canvi d’una part del botí, i que en temps de Jaume I va participar en la conquesta de València i Múrcia.⁷

Tercer, la identificació entre la noció absolutament moderna de secularització de la política al marge del control de l’Església, formulada pel pensador polític florentí Maquiavel a El príncep (1513), i els enfrontaments entre l’imperi i el papat per la supremacia política i l’autonomia de poder durant l’alta edat mitjana: des de la lluita de les Investidures entre l’emperador Enric IV i el papa Gregori VII, amb el famós episodi de la humiliació de Canossa (1077), d’una banda, al conflicte entre l’emperador Frederic II i els papes Gregori IX i Innocenci IV —cesaropapisme imperial versus teocràcia pontifícia— a la primera meitat del segle XIII, de l’altra, passant per les lluites entre güelfs i gibel·lins a les ciutat italianes dels segles XIII i XIV.

Per últim, la presència d’antropònims inexistents o no documentats al segle XIII, o al menys durant el regnat de Jaume I. És el cas dels noms femenins: Anna, Clara, Ester, Genoveva, Judith, Lluïsa i Magdalena, que són d’èpoques posteriors. Els noms de dona més freqüents a la Catalunya del segle XIII, i que l’autor podia haver emprat, eren, per ordre alfabètic, els d’Adaleda, Agnès, Anglesa, Arnalda, Arsenda, Beatriu, Berenguera, Bernarda, Brunissenda, Dolça, Elisenda, Ermessenda, Estefania, Ferrera, Geralda, Guillema, Maria, Marquesa, Marta, Martina, Narbona, Pereta, Ramona, Sança o Saurina. El mateix succeeix amb els noms masculins de Jesús i Josep. Així, els noms d’home més corrents aleshores eren: Alfons, Andreu, Arnau, Bartomeu, Berenguer, Bernat, Bertran, Dalmau, Felip, Ferrer, Gerald, Guillem, Jaume, Joan, Martí, Mateu, Miquel, Nicolau, Oliver, Pasqual, Pau, Pere, Ponç, Ramon i Tomàs.⁸ A tot això, cal afegir-hi la projecció que l’autor fa cap el passat de tot un seguit de principis i valors socials del nostre temps, «políticament correctes», que, és clar, reivindica, com, per exemple, l’antidogmatisme, el punt de vista femení, el triomf de la justícia o el respecte per les minories ètniques. Així, l’autor no només proposa uns determinats valors democràtics vigents, sinó que, alhora els transmet al lector didàcticament.

Certament, no cal dir que l’atractiu de la novel·la històrica, com la televisió o el cinema, pot contribuir a fomentar l’interès per la història entre el públic mitjà, el qual després pot llegir obres especialitzades. Un exemple recent d’això és el film Juana la Loca (2001), de Vicente Aranda, basat en el drama teatral La locura de amor (1855), de Manuel Tamayo y Bas, que ha incrementat notablement el volum de vendes de les biografies de Manuel Fernández Álvarez i Bethany Aram sobre la reina donya Joana, la filla dels Reis Catòlics.⁹ En una paraula: des de la ficció hom pot esdevenir un aficionat a la història. Jo en conec algun. Ara bé, una qüestió del tot diferent és si s’aprèn història i quin tipus d’història. En el cas concret d’aquesta novel·la —tractant-se de la biografia d’un rei— només unes petites dosis de la tradicional història dels esdeveniments polítics descriptiva. I res més, de debò. Això ho dic perquè haig de confessar que és la tercera novel·la d’aquest gènere que he llegit. De fet, des de la meva adolescència no havia tornat a llegir més aquest tipus de llibres, perquè no m’interessaven. Ara, no descarto llegir-ne cap altre, però només com a mer entreteniment. En aquest aspecte, doncs, el balanç ha estat prou positiu.

Zona Nord, tardor del 2001

¹ Lluís RACIONERO. Cercamón. Barcelona: Edicions 62, 1982; Lluís RACIONERO. Raimon o el seny fantàstic. Barcelona: Laia, 1985; Juan ESLAVA GALÁN. En busca del unicornio. Barcelona: Planeta, 1987; Juan ESLAVA GALÁN. Guadalquivir. Barcelona: Planeta, 1990; Antonio GALA. El manuscrito carmesí. Barcelona: Planeta, 1990; José Luis CORRAL. El salón dorado. Barcelona: Edhasa, 1996; Antoni DALMAU. Terra d’oblit. El vell camí dels càtars. Barcelona: Columna, 1997; Fulgencio ARGÜELLES. Los clamores de la tierra. Madrid: Alfaguara, 1997; Alfred BOSCH. L’Atles furtiu. Barcelona: Columna, 1998; Pedro Jesús FERNÁNDEZ. Peón de rey. Madrid: Alfaguara, 1998; José Luis CORRAL. El amuleto de bronce. La epopeya de Gengis Kan. Barcelona: Edhasa, 1998; Paloma DÍAZ-MAS. La tierra fértil. Barcelona: Anagrama, 1999; Álvaro POMBO. La cuadratura del círculo. Barcelona: Anagrama, 1999; José Luis CORRAL. El invierno de la corona. Pedro el Ceremonioso. Barcelona: Edhasa, 1999; Alfred BOSCH. Àlia la sublim. Barcelona: Columna, 2000; José Luis CORRAL. El Cid. Barcelona: Edhasa, 2000; Antoni DALMAU. L’amor de lluny. Barcelona: Columna, 2001; Llorenç CAPDEVILA. El color del crepuscle. Barcelona: Columna, 2001; Joan AGUT. El mestre de Taüll. Barcelona: Proa, 2001; Josep PIERA. Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March. Barcelona: Edicions 62, 2001.

² Ken FOLLET. Los pilares de la tierra. Barcelona: Plaza & Janés, 1990; Noah GORDON. El médico. Barcelona: Ediciones B, 1993; Peter BERLING. Los hijos del Grial. Madrid: Anaya & Mario Muchnik, 1994; Peter BERLING. La noche de Iesi. Barcelona: Ediciones B, 1995; Peter BERLING. La corona del mundo. Barcelona: Plaza & Janés, 1996; Peter BERLING. Sangre de reyes. Barcelona: Plaza & Janés, 1997; Peter BERLING. El obispo y su santo. Madrid: Anaya & Mario Muchnik, 1997; Peter BERLING. El cáliz negro. Barcelona: Plaza & Janés, 1999; Noah GORDON. El último judío. Barcelona: Ediciones B, 1999; Peter BERLING. La condesa hereje. Barcelona. Plaza & Janés, 2001.

³ «Crònica de Jaume I», a Les quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III. ed. de Ferran Soldevila. Barcelona: Editorial Selecta, 1971, p. 3-402; Ferran SOLDEVILA. Els grans reis del segle XIII: Jaume I, Pere el Gran. Barcelona: Editorial Teide, 1955, p. 9-93; Ferran SOLDEVILA. Vida de Jaume I el Conqueridor. Barcelona: Editorial Aedos, 1958; Ferran SOLDEVILA. «El regnat de Jaume I», a Història de Catalunya, I. Barcelona: Editorial Alpha, 1962, 2^a edició, p. 243-333; Ferran SOLDEVILA. Els primers temps de Jaume I. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1968; Robert I. BURNS. «La vida espiritual de Jaume el Conqueridor», a Jaume I i els valencians del segle XIII. València: Eliseu Climent, 1981, p. 3-49 (Original: «The Spiritual Life of Jaume the Conqueror, King of Aragon-Catalonia, 1208-1276. Portrait and Self-Portrait», a X Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, I. Saragossa: Institución “Fernando el Católico”, 1980, p. 323-357); Jerónimo ZURITA. Anales de la Corona de Aragón, I. ed. d’Ángel Canellas López. Saragossa: Institución “Fernando el Católico”, 1967, p. 356-772.

⁴ Ambrosio HUICI-Maria Desamparados CABANES PECOURT. Documentos de Jaime I de Aragón, IV: 1258-1262. Saragossa: Anubar, 1982, docs. 975, 976, 1003, 1004, 1018 i 1019. Vegeu també Joaquim MIRET I SANS. Itinerari de Jaume I ”el Conqueridor”. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1918, p. 272 i 277-278.

⁵ «Crònica de Ramon Muntaner», a Les quatre grans cròniques, caps. 199-244, p. 845-886.

⁶ «Crònica de Bernat Desclot», a Les quatre grans cròniques, cap. 79, p. 467. Quant al vestit dels almogàvers que participaren en la conquesta de Sicília (1282-1284): una gonella (camisa curta), unes calces (polaines) a les cames, i avarques de cuir, de calçat, a més d’una corretja i un sarró de cuir, i pel que fa a les armes: un coltell, una llança i dos dards.

⁷ Ramon MARTÍ. «Els almogàvers no van caure d’una figuera», L’Avenç, 150 (1991), p. 22-25; i Josep TORRÓ. El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276). València: Universitat de València, 1999, p. 34-36.

⁸ Informació obtinguda a partir del buidatge dels noms de persona que apareixen esmentats en els registres de cancelleria de Jaume I entre els anys 1257-1265, als 2.400 pergamins de la secció de la Cancelleria Reial corresponents al seu regnat, i als registres notarials de Terrassa del segle XIII, concretament dels anys 1237-1242 (vegeu Pere PUIG I USTRELL. Capbreu primer de Bertran acòlit, notari de Terrassa, 1237-1242. Barcelona: Fundació Noguera, 1992, 2 vols.), 1242-1245, 1247-1251, 1273-1275, 1283-1284, 1287-1288, 1288, 1289-1290, 1290-1291, 1291-1292, 1293-1294, 1294-1295 i 1295-1296. A més a més, he comparat aquests resultats amb l’index de noms que presenta l’edició del primer volum de l’Arxiu de la Cúria Fumada de Vic, el qual recull documentació de Vic i el seu territori dels anys 1230-1233: vegeu Rafel GINEBRA I MOLINS. Manual primer de l’Arxiu de la Cúria Fumada de Vic (1230-1233). Barcelona: Fundació Noguera, 1998, 2 vols.

⁹ Manuel FERNÁNDEZ ÁLVAREZ. Juana la Loca. La cautiva de Tordesillas. Madrid: Espasa Calpe, 2000; i Bethany ARAM. La reina Juana. Gobierno, piedad y dinastía. Madrid: Marcial Pons, 2001.