Javier Robles Montesinos
En els estudis sobre l’impacte de la
conquesta feudal catalanoaragonesa del segle XIII sobre la
societat andalusina del Sharq al-Andalus —un àmbit
especialment productiu, que ha generat nombrosos estudis específics—,
hi ha dues postures historiogràfiques ben marcades. Una és
la que defensa la continuïtat de la societat musulmana
conquerida, especialment visible en la pervivència de la
vida religiosa islàmica o en la continuïtat d’elements
com els sistemes d’irrigació; una altra, en canvi,
propugna el trencament que suposà la conquesta mitjançant
la implantació del sistema feudal. La primera estaria
representada principalment per l’historiador nord-americà
Robert I. Burns, del qual cal destacar la seva tasca de
publicació de la documentació de la cancelleria
de Jaume I, relativa a València i posterior a la
conquesta. La segona està representada clarament per dos
autors fonamentals, que són Pierre Guichard i Miquel
Barceló, els estudis dels quals s’han basat en els
mètodes de recerca de l’arqueologia, sobretot hidràulica,
i l’anàlisi toponímica. Sense oblidar, en
la mateixa línia, l’obra d’altres
investigadors com Ricard Soto, Antoni Virgili, Helena Kirchner
o el mateix Josep Torró, des de diferents orientacions
metodològiques com la documentació escrita o l’arqueologia.
També comparteixen aquesta noció del trencament,
des d’una perspectiva d’estudi diferent, els
treballs d’Antoni Furió i Enric Guinot.
Dins aquesta visió «rupturista»
s’inscriu el present llibre d’en Josep Torró,
que és el resultat de la seva tesi doctoral (Premi
Ferran Soldevila, 1997), llegida a la Universitat de València
l’any 1996. Efectivament, com es pot suposar el llibre és
el reflex de l’aplicació d’un posicionament
teòric inequívocament marxista a la reconstrucció
històrica del passat. L’obra, tot i que ha estat
dràsticament reduïda per motius editorials, tal com
ens diu l’autor en una nota introductòria —l’autor
ha optat per no incloure en l’edició una part
substancial de la seva recerca: els seus importants estudis
sobre els orígens de la fiscalitat reial al regne de València,
concretament sobre el cobrament de la peita i la creació
de la moneda valenciana de billó, ja publicats—,
manté tot el profund rigor que caracteritza l’investigador.
El to del text, malgrat el gran nombre de dades, quadres i
mapes que ens ofereix, és volgudament planer, escrit de
manera concisa, amena i transparent, sense ambigüitats i
de fàcil comprensió.
Com el títol indica, el contingut
del llibre aborda el procés de colonització
feudal del regne de València durant el període
comprès entre la conquesta de la ciutat de València
(1238) i la insurrecció andalusina del 1276 al 1277, amb
breus pinzellades anteriors i posteriors; centrant-se bàsicament
en les terres situades al sud del riu Xúquer, on va
romandre majoritàriament la població musulmana
després de la conquesta i nucli de la rebel·lió
andalusina més gran i important de l’època
contra la dominació feudal. L’objectiu fonamental és
tractar d’esbrinar les causes profundes que provocaren
aquesta sublevació armada generalitzada, un cop s’havia
realitzat l’assentament definitiu i la colonització
del territori. L’autor situa el perquè en els
problemes d’adaptació de la població
musulmana al nou sistema polític, econòmic i
social implantat després de la conquesta. De fet, es
tracta d’un estudi de les transformacions que van tenir
lloc en el si de la societat andalusina com a conseqüència
del procés de feudalització.
L’autor estructura el seu treball en
quatre capítols. En el primer («La conquesta
interminable», p. 23-72), reprèn un problema ja
abordat per P. Guichard i es pregunta sobre les causes de la
derrota militar andalusina i els factors que feren possible el
corresponent triomf feudal. I conclou que la immigració
colonial del camperolat cristià permeté la
consolidació de la conquesta. La segona part del capítol
aborda, d’una banda, la resistència armada que la
societat andalusina presentà a la presència i
acció dels invasors en el mateix moment de la conquesta
i, de l’altra, el posterior aixecament protagonitzat per
al-Azraq (1247-1258), la primera gran rebel·lió
andalusina, vinculada amb el propi procés de conquesta
(1233-1258).
En el segon («Ad lucrandum contra sarracenos», p. 73-109), assenyala com el projecte d’establiment
de colons cristians després de la conquesta comportà
un procés paral·lel de desaparició dels
anteriors pobladors andalusins i d’ocupació de les
seves terres, mitjançant l’expropiació, el
trasllat forçós d’andalusins cap a altres
zones del nou regne o l’expulsió vers l’exterior.
Els nous assentaments cristians es situaren a les planures
interiors i litorals, d’alta productivitat agrària,
mentre que els musulmans restaren majoritàriament
arraconats a les zones muntanyenques meridionals de l’interior.
En el tercer capítol («La
societat colonitzadora», p. 111-185) —el més
extens—, descriu, en primer lloc, els intents reials per
reactivar la immigració colonial durant el període
de 1271-1275 a causa de l’absentisme residencial dels
rendistes d’heretats i el corresponent perill de
possibles reaccions andalusines, amb la fundació de nous
pobles, la creació de nous espais irrigats a gran escala
a València, Alzira i Borriana, i el desenvolupament d’una
agricultura de secà. Ressalta, en segon lloc, l’existència
d’una clara diferenciació social entre els colons
cristians, establerta pels repartiments reials de terres: entre
aquells que reben heretats de renda i aquells que reben heretats de treball, entre
rendistes i camperols, que augmentarà amb la concentració
de terres en mans dels rendistes. I constata, en tercer lloc,
la fragmentació parcel·lària de la majoria
de les noves explotacions colonials camperoles, dins el context
d’aquesta acumulació de terres, que transformarà
radicalment l’anterior espai agrari de les alqueries
andalusines.
Finalment, en el quart capítol («La
societat colonitzada», p. 187-237), l’autor
distingeix una doble condició social entre la població
andalusina que continuà vivint al regne de València
després de la conquesta de Jaume I: d’una banda,
els camperols andalusins (eixarics) que conreaven la terra dels
rendistes i petits senyors; d’altra, les aljames
andalusines de domini reial anteriors a la conquesta, que
continuaren mantenint la propietat de les seves terres i
l’estructura fiscal andalusina: el pagament de l’alfarda i l’almagram, tal com
planteja P. Guichard, però incrementades
significativament. En aquest sentit, el rei també procedí
al manteniment deliberat de la moneda pròpia andalusina,
els dirhams o bé millaresos, en el pagament d’aquests
impostos, que obtenien mitjançant la venda d’una
part de la seva collita als mercaders cristians.
A continuació, les conclusions («L’articulació
colonial», p. 239-249) emfasitzen la qüestió
econòmica en la sublevació de 1276, que va acabar
en fracàs: la insurgència de les aljames «autònomes»
com a conseqüència lògica de l’explotació
econòmica i el seu impacte sobre la quotidianitat d’aquestes
comunitats. Per últim, al final del llibre s’hi
troba la bibliografia citada.
Tot plegat ningú li podrà
negar a l’autor la seva aposta decidida pel risc, en
afrontar una qüestió d’envergadura des d’una
perspectiva alternativa: la de la societat conquerida, molt més
desconeguda. En darrer terme, preguntar-se pels «altres».
Per descomptat, Torró se’n surt d’una manera
coherent i convincent, i això és d’agrair.
Es tracta, doncs, d’una nova proposta —difícil
d’encaixar per més d’un— que
desmantella en gran part la visió historiogràfica
hegemònica sobre la conquesta valenciana, francament
molt condicionada per una concepció política i
ideològica conservadora que associa identitat nacional
amb catolicisme. De la mateixa manera, és també
un al·legat contundent i provocador que planteja, a més,
diverses qüestions, tant de caràcter social com
cultural, com és el cas de la denúncia d’un
sistema econòmic mundial basat en la gran desigualtat
econòmica que hi ha entre els països rics (del
nord) i els països pobres (del sud); o la desactivació
de l’etnocentrisme, profundament arrelat en la nostra
consciència col·lectiva. Naturalment l’argument
consisteix, en línies generals, en situar la colonització
medieval europea, dins la seva pròpia geografia, com una
etapa primigènia de la seqüència històrica
que conduirà progressivament vers l’actual
hegemonia política i econòmica mundial d’Occident
—liderada pels EUA—, gràcies a la riquesa
generada per l’acumulació primitiva de capital
mitjançant l’espoli dels recursos naturals dels
territoris americans, africans, asiàtics i del Pacífic
conquerits pels estats europeus des de l’època
moderna. Per tot això, és un treball que
despertarà opinions fortament enfrontades i, de ben
segur, actituds de rebuig total per part del sector majoritari
de la historiografia que, per inèrcia, el titllarà
de pamfletari. De tota manera, hom sospita que sobre aquest
llibre caurà, molt probablement, la llei del silenci i
la indiferència. O potser no, vés a saber.
Amb tot, el perill d’un estudi com
aquest és caure en una visió certament
maniqueista del tema. Per exemple, cal tenir present el fenomen
del «col·laboracionisme» amb l’invasor
—potser una minoria—, que és essencialment l’actitud
contrària a la resistència. El cas més
significatiu, sens dubte, és el d’Abû Zayd,
l’exgovernador almohade de València i al·liat
de Jaume I des del començament de la conquesta; l’antitesi
d’al-Azraq. Amb això, s’ha de tenir en
compte que probablement no hi va haver una resposta única
i coherent a la conquesta. D’altra banda, un altre
exemple d’això és la participació de
les elits dirigents de les aljames de nova creació,
enriquides amb l’exercici de l’administració
reial, en la legitimació i la consolidació de les
noves estructures de dominació feudal. En tot cas, més
enllà d’aquesta qüestió, sigui quina
sigui l’opinió que hom es faci d’aquest
llibre, els resultats són, evidentment, molt bons.
En definitiva, ens trobem, doncs, davant d’un
llibre apassionant, valent i compromès, amb una decidida
vocació transgressora, que no hauria de passar
desapercebut, tant entre els medievalistes en particular com
entre els historiadors en general, per la seva gran lucidesa i
capacitat divulgativa. Però, fóra bo que els
lectors consumidors de llibres d’història també
el llegissin amb interès, atès el seu missatge de
respecte als altres i de denúncia de les propostes dominadores. De segur
que el profit d’aquesta lectura no sols serà
reconegut sinó a bastament agraït.
Zona Nord, novembre del 2000
