Jose Pérez i Granados
Amb aquest títol es recull el
treball realitzat per un equip d’investigadors de la
Universitat de Sevilla, coordinats per Leandro Álvarez i
Encarnación Lemus, autors que ja van dirigir fa tres
anys una destacable “
Historia Contemporánea de Andalucia”1. Ens
trobem davant d’una obra que pretén reconstruir,
amb una metodologia alhora rigorosa i novedosa, la
trajectòria dels sindicalisme i el moviment obrer sevillà
en el transcurs del ja passat segle XX, amb la intenció,
segons els seus coordinadors, d’apropar la Universitat a
la societat i recuperar una part de la història col·lectiva,
utilitzant els materials recopilats als arxius per les centrals
sindicals sevillanes.
L’equip d’investigació,
atesa l’escassetat de treballs que analitzin l’evolució
del sindicalisme a la ciutat del Guadalquivir durant la Guerra
Civil i la dictadura franquista, es va plantejar la necessitat
d’abordar amb especial deteniment aquestes etapes,
dedicant dotze dels setze capítols de l’obra al
seu examen. Es tracta per tant d’una obra desigual, ja
que mentre la part del treball dedicada al període
que va des de la restauració borbònica al tràgic
final de la Segona República és bàsicament
una síntesi d’investigacions anteriors de José
Manuel Macarro i Ángeles González, en canvi, la
resta de l’obra, es a dir, aquella que es centra en l’examen
de la trajectòria del sindicalisme des de el començament
de la Guerra fins el primer govern socialista de 1982, està
composada majoritàriament per primeres aproximacions i
avançaments d’investigacions que assenyalen l’existència
de grans línies d’investigació deixades al
descobert, pendents de ser continuades en estudis posteriors.
El llibre s’estructura en
quatre grans parts: “ Tiempo
de sueños y utopias,1881-1936”, “ Tiempo de hambres
y silencios, 1936-1958” ,
“ Tiempo de protestas y
conflictos,1958-1975” i
per últim, “Tiempo de
cambios y esperanzas, 1975-1982”. La primer part de l’estudi –la menys
extensa- s’obre amb un treball de caràcter
demogràfic que ens apropa a la dura realitat de la
Sevilla de començaments de segle. El seu autor,
Francisco Contreras, situa en l’escassa modernització
de l’aparell productiu, la fragmentació del teixit
empresarial i el proteccionisme a favor d’allò que
ell anomena “lobbie
vasco-catalán”, les
causes del greuge comparatiu que, en quan a condicions de vida
i de treball, patia la classe obrera sevillana en comparació
amb les de la resta de treballadors dels diferents nuclis
industrials de l’estat. Fet que, no obstant, segons l’autor
no va impedir que es donés una forta emigració
del camp cap a la ciutat, causada per l’endèmica
necessitat d’una reforma agrària que no arribaria,
encara que amb enormes limitacions, fins el final de la
dictadura franquista. Ángeles González, planteja
que es el procés de proletarització patit pel
camperolat andalús a finals del segle XIX a causa, bàsicament
de la desamortització dels bens comunals i de l’Església,
allò que constituí el “caldo de cultivo optimo para el arraigo de
ideologias revolucionarias”.
Segons l’autora, la introducció del sufragi
censatari contribuí també de forma decisiva a la
percepció d’una situació d’injustícia
per part de les classes populars sevillanes. González
defensa que va ser la seva primerenca aparició, junt amb
la defensa dels interessos immediats del camperolat i una
postura intransigent envers la Patronal, front a un Partit
Socialista que exigia disciplina i moderació, allò
que explica l’hegemonia de l’anarquisme en terres
sevillanes i andaluses durant el primer terç del segle
XX. De fet, del conjunt d’Andalusia, va ser a Sevilla on
el PSOE i la UGT van tenir una menor presència. El
protagonisme del socialisme històric dins el moviment
obrer sevillà no arriba fins la crisi econòmica
de finals dels anys vint, quan les opcions moderades que es
limitaven a la defensa del lloc de treball, tingueren una major
cabuda dins una classe obrera molt castigada per l’atur i
només receptiva a plantejaments purament
resistencialistes. Però de fet, va ser l’opció
de la Patronal sevillana, que com la catalana, optà a
partir de 1920 pel colpisme militar, el que va permetre una
gran expansió de la UGT, ja que durant la Dictadura de
Primo de Rivera, amb una CNT durament castigada per la repressió,
els socialistes es presentaren davant la classe obrera com la única
organització legal que podia defensar els seus
interessos, encara que a partir de 1927, els cenestistes
pogueren reconstruir-se i fins i tot, impulsar una Vaga General
de la construcció durant l’any següent.
Segons Leandro Álvarez, es també en la por per
part de la Patronal sevillana davant l’extensió de
la contestació obrera, on cal situar l’origen del
sindicalisme catòlic a la ciutat. Per l’autor, es
tracta d’un sindicalisme de caràcter
contrarevolucionari, basat en la defensa de la religió,
la família i la propietat, que apareix a Sevilla el 1919
però que no tindrà un desenvolupament important
fins la victòria de la CEDA al 1933. Durant la Segona
República, proclamada el 14 d’abril de 1931,
Sevilla, segons José Manuel Macarro, es convertí
en l’única ciutat de l’estat on coincidiren
amb capacitat real d’acció el PSOE, la CNT i el
PCE, aquest últim, sorgit a la ciutat al 1926, moment en
que José Díaz i Antonio Mije, abandonaren la CNT,
i constituïren un nucli comunista a la ciutat. Segons
Macarro, durant el període republicà, es donà
la paradoxa que, en una ciutat que començava a ser
coneguda com “Sevilla la Roja” les esquerres mai van guanyar unes
eleccions i ni tan sols van qüestionar l’absoluta
hegemonia dels republicans radicals, liderats per Martínez
Barrio.
Com a la resta de l’estat, a Sevilla,
la implantació del Nuevo
Estado comportà la il·legalització
de totes les organitzacions polítiques que havien
participat al Front Popular, o simplement s’havien oposat
al Movimiento Nacional. Julio Ponce obre la segona part del
llibre amb un estudi sobre la repressió durant la Guerra
Civil i la postguerra. A partir d’expedients personals
localitzats a l’Arxiu de la presó provincial de la
ciutat, l’autor analitza el procés que portà
a la presó provincial a tot aquell que havia tingut la més
mínima significació política o sindical.
Segons Ponce, l’extrema duresa de la repressió,
però, no impedí que es continuessin donant a la
presó les divisions entre comunistes, socialistes i
anarquistes, que havien caracteritzat la trajectòria del
moviment obrer a la ciutat. María Soto, examina la
institucionalització del sindicat vertical a partir de
1938. Es tracta d’un avançament de futures
investigacions, ja que de moment, l’autora no ha pogut
consultar els arxius de l’OSE sevillana que no estàn
catalogats . Soto destaca el caràcter immens, complex i
escassament operatiu d’un aparell burocràtic
verticalista que fou incapaç de portar a la pràctica
la seva pretensió de neutralitzar la lluita de classes
en base a l’enquadrament de la classe obrera i el
desenvolupament de projectes de caràcter assistencial
com “Educación y
descanso” o l’” Obra Sindical del Hogar”. María del Carmen Fernández porta
a terme una primera aproximació, en base a fonts orals y
documentació del PCE sevillà, a un tema sobre el
que no existia cap estudi previ, la reconstrucció de les
organitzacions obreres a la clandestinitat i les primeres
manifestacions d’obrerisme antifranquista. Segons Fernández,
el PCE fou la primera organització que es reorganitzà
a la Sevilla de la postguerra, a partir dels nuclis de
militants que començaren a sortir de la presó a
mitjans de la dècada dels quaranta. Els comunistes
sevillans, entre 1945 y 1948 visqueren una època d’expansió
organitzativa, en uns moments d’esperances en una
intervenció aliada contra el règim, que
malauradament no arribaria mai. Desprès de la caiguda
del Comitè Regional del partir el 1948, el PCE va entrar
en un període de crisi que s’allargaria fins
inicis de la dècada dels seixanta. Així
iniciatives impulsades per la direcció del partir com la
“Jornada de Reconciliación
Nacional” de maig de
1958, tingueren un seguiment nul a la ciutat andalusa.
A la tercera part del treball, els autors
aborden l’estudi del sindicalisme sevillà a partir
de finals dels cinquanta, sota el paradigma dominat dins la
historiografia sobre l’antifranquisme, aquell que
relaciona el resorgiment de la conflictivitat obrera amb el
creixement econòmic i els canvis socials que aquest
comportà. Ángeles Fernández planteja, no
obstant, que aquest creixement es donà a partir de l’explotació
extensiva i intensiva de la mà d’obra, i “al margen de”
la política econòmica del règim i no gràcies
a aquesta. La liberalització econòmica introduïda
pels tecnòcrates opusdeistes que accediren al poder amb
el canvi de govern de 1957, provocà, segons José
Ignacio Martínez, la desindustrialització
de la ciutat. Per l’autor, s’ha de tenir en compte
la crisi del món empresarial sevillà a inicis del
seixanta per explicar la conflictivitat laboral. El règim,
amb la intenció d’evitar la concentració de
la mà d’obra en els nuclis industrials
tradicionals, va impulsar, a través de l’INI, la
implantació a Sevilla de grans indústries del
metall durant la dècada dels quaranta (CASA, HASA, SACA,
Elcano). Però a partir de finals la dècada següent,
en ple procés de liberalització econòmica,
tot i que la ciutat fou inclosa pel govern al 1964 com un
del cinc “Polos de Desarrollo
Industrial”, començaren
els tancaments i els expedients de crisi. Segons Martínez,
la instal·lació d’una factoria de la Ford a
Almusafes (València) al 1972, després de
pressions per part de la Patronal sevillana perquè fou
instal·lada a la seva ciutat, significà el fracàs
de l’últim gran projecte del segle XX per
convertir la ciutat en una gran urbe industrial. Segons
Custodio Velasco i Eloísa Baena, una “nueva generación de la protesta” s’enfrontaria al procés
de desindustrialització. A partir de finals dels
cinquanta, comencen a donar-se les primeres manifestacions
reivindicatives impulsades per joves militants del PCE i dels
moviments d’apostolat catòlic ( HOAC, JOC i VO),
que organitzen comissions obreres a les principals factories de
la ciutat. Els obrers deixaren de votar a “El Cordobés”
i “Lola Flores”, i començaren a donar el seu
suport als activistes catòlics i comunistes que es
presentaven a les eleccions sindicals. Les Comissions Obreres
sevillanes es constituïren a principis de 1963 precisament
gràcies a aquesta col·laboració entre
activistes catòlics i comunistes. A partir de llavors,
la conflictivitat obrera anirà en augment fins el fracàs
de la Vaga General de la construcció de juny de 1970,
quan s’iniciarà una crisi dins el moviment fins
mitjans de la dècada.
L’última part del treball es
dedica a l’anàlisi de la trajectòria del
sindicalisme sevillà durant el procés de transició
a la democràcia. Segons Diego Caro Candela, a partir de
1973, amb una oposició política dividida i
enfrontada, el moviment obrer es convertí en el
principal protagonista en l’enfrontament contra la
dictadura. La conflictivitat obrera contribuí de forma
decisiva al desgast i la falta de credibilitat d’un règim
que només podia respondre amb la repressió,
evidenciant el caràcter contradictori de la suposada
liberalització política. Agustín Galán
i Miguel Rodríguez-Piñero plantegen que a partir
de 1976, any de màxima conflictivitat a la ciutat, s’inicià
un procés de descomposició del model de legislació
laboral franquista basat en la negació del conflicte i
construcció d’un nou dret laboral al qual s’haurien
d’adaptar les centrals sindicals que en
aquells moments deixaven la clandestinitat, començant
una nova etapa dins el nou marc polític democràtic.
Alberto Carrillo-Linares examina aquest procés,
destacant l’auge d’una UGT que fins mitjans dels
setanta no gaudirà d’una presència
significativa a la ciutat. Carrillo-Linares defensa què,
en el cas de Sevilla es pot parlar de “transición en la calle”, ja que a partir de 1975, els sindicalistes van
prendre el carrer en defensa de l’amnistia i les
llibertats democràtiques. Però, malauradament, a
partir de 1977, el govern Suárez inicià un procés
de pactes amb les forces polítiques antifranquistes, i
els sindicats acabarien convertint-se en els germans pobres de
la transició.
En definitiva, com a tot treball d’aquestes característiques,
aquest volum recull aportacions que destaquen per sobre de la
resta, però, no obstant, ens trobem davant una
obra sòlida que obre noves vies de recerca per a futures
investigacions i demostra que, tot i què, la nostra història
social es troba encara en vies de desenvolupament, s’ha
avançat força en els últims temps, tant
com per poder plantejar-se estudis col·lectius que com
aquest, abordin la història local des de una perspectiva
globalitzant. Per últim destacar què, dels setze
capítols de que consta l’estudi, sis d’ells
han sigut escrits per historiadores, un fet inaudit en treballs
col·lectius d’aquesta mena i que fins ara només
es donava en treballs elaborats des d’una perspectiva de
gènere.
1
ÁLVAREZ, L. – LEMUS, E.(dirs.): Historia Contemporánea de Andalucia. Universidad de Huelva. Huelva, 1998
