Aram Monfort i Coll
Possiblement ens trobem, tant pel que fa a
la quantitat i la qualitat de les fonts utilitzades com per l’esforç
d’anàlisi i síntesi de l’autor,
davant el millor llibre publicat fins el moment sobre la vida
municipal de la Catalunya franquista. És un treball que
pretén mostrar el funcionament de l’administració,
a nivell municipal, en una Catalunya plenament integrada dins
el Nuevo Estado. El funcionament de l’administració local
és important perquè la domesticació dels
poders locals és cabdal per a qualsevol Estat que aspiri
a tenir una base sòlida que impedeixi la formació
d’altres opcions de poder. En aquest afany d’ensenyar
com el règim franquista va aplicar el seu poder a nivell
municipal, en Martí Marín ens evidencia el que
Borja de Riquer ja ens anuncia al pròleg: el franquisme
va comptar amb la inestimable col·laboració de
part de la burgesia catalana que a canvi controlar el paupèrrim
poder municipal franquista (i per què no dir-ho, de la
tan anhelada pau social després del trauma que significà
per a molts el període bèl·lic), va
oblidar un passat liberal autonomista per evolucionar cap a un
resignat espanyolisme i un francofeixisme agraït.
Per tant, aquest llibre demostra que durant
el període 1938-1977, el benefici a nivell local és,
com a mínim, bidireccional: mentre que pel règim
la col·laboració d’antigues èlits
locals (convenientment depurades pels pretèrits excessos
i vel·leïtats separatistas) li serveix per assegurar-se la “correcte”
gestió del nou poder municipal; per a la dreta catalana
el franquisme és la garantia del manteniment d’un
l’ordre socio-econòmic en risc de desaparició
amb la República i la guerra. I és en aquest
sentit, que obres com la que ha escrit Martí Marín
són de gran utilitat en moments com els actuals, en que
ja sigui fruit d’uns interessos polítics molts
concrets (que busquen esborrar determinats passatges massa
comprometedors) o pel simple pas dels anys que afavoreixen l’oblit
d’un passat massa obscur; per tal que tot coneixent
millor el nostre passat més recent puguem comprendre
millor la nostra realitat diària.
Per començar l’estudi de la
vida municipal franquista, l’autor dedica la introducció
a la conceptualització del règim franquista en el
marc d’un fenomen europeu com fou el feixisme sorgit al
període entreguerres. Així, es parteix de la hipòtesi
que el franquisme fou la versió espanyola d’un règim
feixista; i per comprovar validesa d’aquesta idea inicial
l’estudi es centra en dos aspectes de l’administració
local: primerament, la comparació amb el període
precedent –el liberal i el republicà– i el
democràtic posterior; i segonament, la comparació
amb el cas italià del període feixista, això
és entre 1922 i 1945.
Pel que fa el cas espanyol, s’ha de
remarcar que el liberalisme polític dels ajuntaments de
la Restauració no s’ha de confondre amb la democràcia
tal com l’entenem en l’actualitat. Aquesta començarà
a ser real només en el breu període republicà;
és en els anys 1931-1936 que el procés
democratitzador posa en perill el control oligàrquic; en
conseqüència, aquests poders fàctics opten
per un nou model –el feixista– que acaba amb la
crisi de l’esgotat liberalisme auspiciant una sortida
fonamentalment antidemocràtica i antisindical. I això
no només passa en el cas espanyol amb la Guerra Civil,
també passa en el cas italià als anys 20 i l’alemany
a l’inici de la dècada dels 30.
Per tant en l’etern debat sobre la
naturalesa del franquisme, Martí Marín optà
per l’anàlisi de la praxis
política més enllà
de les grans declaracions ideològiques i d’elucubracions
abstractes més o menys afortunades. En aquest sentit, l’estudi
demostra que el què realment comptava per al Nuevo Estado espanyol,
l’Itàlia feixista i el nacionalsocialisme alemany
era la proscripció dels partits polítics i els
sindicats de classe; la definició, per part dels
addictes, d’uns camins consensuats d’accés a
la participació en el poder, exercit per un líder
inqüestionable (ja sigui el Caudillo, el Duce o el Führer); i l’establiment d’una línia
de comandament d’estructura jeràrquica a imitació
del model militar.
L’1 d’abril de 1939 significa
el triomf definitiu d’una opció contrarevolucionària
que en base a un centralisme radical, canvia l’essència
de l’esquema de govern territorial, tot mantenint un
liberalisme econòmic (simplement matisat amb un conjunt
de reformes de caràcter fortament intervencionista). Així,
tot i mantenir nominalment les institucions i els càrrecs
heretats del sistema liberal (governs civils –
ajuntaments – diputacions) en transforma radicalment la
naturalesa. Amb el nou règim, el sistema es basarà
en la confiança política i la unidireccionalitat
del poder, de dalt a baix via governadors civils. Tot i que les
bases d’aquest nou model municipal es van posant ja
durant la guerra amb les Comisiones
Gestoras que actuen per decret
seguint la llei d’excepció, serà la Ley de
Bases del Régimen Local de 1945 la que consolidarà,
definitivament, el centralisme i la jerarquia en la vida político-administrativa
local.
Així la política franquista
es fonamenta en tres eixos, que tenen la finalitat d’evitar
en el futur possibles retorns a l’opció
democratitzadora dels anys republicans: en primer lloc, la
fidelitat política de tot el personal político-administratiu,
fàcilment demostrable amb l’actuació
personal durant el període bèl·lic
(aquesta política permetrà al Nuevo Estado integrar
a molts carlins i antics membres de la Lliga convenientment
reconvertits en militants de FET y de las JONS; paral·lelament,
el predomini dels mèrits de guerra per sobre dels currículums
polítics farà que les tensions pel repartiment de
quotes de poder entre les diverses faccions del partit únic
siguin una constant no només als anys de la postguerra
sinó durant tot el període estudiat); segonament,
garantida la fidelitat dels càrrecs polítics de
nomenament, el següent pas era la depuració política
dels funcionaris públics per garantir-se llur fidelitat;
i per últim, però no per això menys
important, el debilitament de les institucions potencialment més
perilloses per la seva proximitat als ciutadans –els
ajuntaments i les diputacions– en un doble aspecte
competencial i financer (en aquest sentit la migradesa de
recursos econòmico-financers dels ajuntaments
franquistes fou antològica com demostra abastament Martí
Marín explicant-nos la política en habitatges,
sanitat i infrastructures dels consistoris franquistes a partir
dels anys 50).
La lògica conseqüència d’aquesta
nova realitat municipal és el divorci entre els
ciutadans i els ajuntaments franquistes. Eren uns consistoris
homogèniament identificats amb la figura del seu
alcalde, socialment representatius de la Victoria, però al
mateix temps políticament disciplinats via governador
civil, que al mateix temps era el cap provincial de FET-JONS
des de 1941. Aquestes corporacions municipals eren les
institucions que a través de la seva estructuració
en terços (el familiar, el sindical i el corporatiu, és
a dir la famosa democracia orgánica franquista) servien a batlles i regidors
per aprofitar llur condició “d’autoritat”
i promocionar-se personalment, socialment i econòmicament
establint lligams en benefici dels seus interessos particulars.
Durant els anys d’estabilitat
institucional, 1948-1966, la vida municipal es caracteritza per
una pèrdua de pes dels elements més fàcilment
identificables amb el feixisme derrotat del 1945, la potenciació
d’un sistema genuïnament espanyol –la democracia orgánica– i la renovació del personal polític
a la dècada dels 50. Aquesta renovació significa
l’entrada a les institucions d’una nova generació
que no havia viscut la guerra i que tenien una adscripció
política genuïnament franquista (això és,
formats dins les institucions franquistes i per tant no
deutores de cap de les fidelitats polítiques prèvies
al 18 de juliol). Però aquests canvis, imposats per les
necessitats del moment, no signifiquen una política de
relleus antifalangista a nivell local, són simples
retocs per suavitzar la imatge exterior del règim.
Tanmateix, no podem oblidar que FET-JONS s’havia
convertit en una immensa maquinària burocratitzada que
facilitava a l’Estat el personal polític addicte
imprescindible per al correcte funcionament de l’administració
pública.
Així, s’arriba al període
1966-1977 quan en un context de societat industrial i urbana
que poc tenia a veure amb l’Espanya de la immediata
postguerra, el règim comença a plantejar-se
seriosament la necessitat d’una transició feta des
del franquisme per fer viable el règim sense el seu
creador (Franco ja supera la setantena i la seva decrepitud física
és cada cop més evident) i al mateix temps parar
els peus a una oposició democràtica cada cop més
valenta i de més difícil repressió. L’opció
que pren forma entre els addictes i beneficiaris del règim,
és la reconstrucció del consens via una monarquia
autoritària matisada per un cert contrapès dels òrgans
consultius i legislatius i un partit únic –el Movimiento– que
donés joc a un cert “pluralismo limitado”.
Ara bé, en aquest anys del desarrollismo la
contestació al règim va en augment. Davant
aquesta situació, el règim opta per un retorn a
les essències pures (recordem que és un règim
nascut d’un cop d’Estat fracassat i d’una
llarga i cruel guerra) augmentant encara més la repressió
que serà dual: per una banda la jurisdicció civil
(el TOP) i per altra la militar (un judici sumaríssim).
Aquesta dualitat, que augmenta la indefensió dels
acusats en el context d’una legislació
extremadament punitiva, farà que la repressió
sigui polièdrica i en conseqüència l’oposició
podrà abarcar diferents fronts i així erosionar,
encara més, un tardofranquisme en crisi constant.
A nivell local, aquesta protesta es traduirà
en el constant descrèdit d’uns consistoris que,
malgrat mesures aperturistas (com per exemple la concessió del
dret a vot entre les dones casades el 1967, la promoció
de dones provinents de la Sección Femenina per a càrrecs
públics i la permissivitat d’una limitadíssima
propaganda electoral, sempre entre addictes de contrastada
fidelitat franquista, en les eleccions pel terç
familiar) segueixen absolutament fidels a un govern central
cada cop més obcecat deixar-ho tot “atado y bien atado”.
I és així que a partir de la base local, el règim
va perdent la batalla de l’opinió pública;
malgrat els esforços governamentals per promocionar
empresaris d’èxit addictes però sense
antecedents polítics.
Les mancances del règim en política
municipal farà que després del 20-N les masses
socials siguin contràries al règim, però
no per grans raonaments polítics sinó per la
constatació, viscuda sempre en primera persona a través
de l’experiència quotidiana, de les deficiències
i corrupcions del règim. Tot això amb l’agreujant
que els consistoris, responsables de l’ordre públic,
reprimeixen i això genera encara més
descontentament popular. Aquesta dinàmica de constant
repressió – contestació entre 1975 i 1979,
farà que els ajuntaments franquistes, il·legítims
en tant que no representatius de la voluntat popular, acabin en
un atzucac i siguin substituïts amb les eleccions
municipals de l’abril de 1979 pels primers ajuntaments
democràtics des de 1936.
Així, a mode de conclusió
final, podem afirmar que Els
ajuntaments franquistes a Catalunya,
és un repàs a les misèries del franquisme
a nivell local que ultrapassa, de llarg, la simple història
de les institucions municipals per mostrar-nos la totalitat de
la vida local catalana durant més de 40 anys. Estant com
estava aquest poder local absolutament supeditat i controlat
pel govern civil (la representació del poder central a
la província), l’estudi es converteix en una crítica
implícita, i en alguns moments explícita gràcies
a reconfortants dosis d’ironia fruit de l’àgil
estil literari de l’autor, a la globalitat d’un règim
–el franquista– que tot i aconseguir sobreviure als
seus models creadors –l’Itàlia feixista i el
nazisme germànic– no va aconseguir assegurar la
seva pròpia pervivència més enllà
de la mort del seu fundador.
