1. Declaració d'intencions del grup de Nicaragua
2. Greetings from the dark side of the moon
3. Celebraciones del 25 aniversario de la muerte del caudillo?

Els subjectes socials integren en les seves accions, representacions del món. La conciència que es té de la realitat, però, moltes vegades està mediatitzada per representacions de la realitat alienes a les condicions materials pròpies; seria el cas d’aquelles que han estat generades des de sectors socials amb uns interessos contraposats, antagònics a les persones que les han adoptat. Precisament, la distància entre les representacions i accions de les persones i les seves condicions reals, ens dóna una pauta del seu grau d’alienació.
En aquest sentit, les representacions de la realitat en consicions de relacions socials asimètriques haurien de ser diferents en funció del grup social del que es forma part. Per exemple, la majoria de representacions que s’han fet des de l’Arqueologia no correspon a un discurs que reflecteixi la realitat objectiva de les dones ni de la classe treballadora. És més, normalment ni tan sols s’han inclòs aquests sectors socials com a objecte d’estudi i coneixement. En resum, no s’han tractat les relacions de disimetria social en sentit ampli. Tot això es relaciona directament amb qui ha estat l’agent de generació del discurs en Arqueologia, i per tant, les representacions formulades tenen correspondència i coherència únicament amb les condicions objectives d’una classe social.
No ens ha de sobtar, per tant, la indiferència que la majoria de gent sent per l’Arqueoligia, exceptuant el consum de lleure de cap de setmana i/o turisme ( que hem d’entendre com un tipus de mercaderia més ). Els productes arqueològics generats normalment reverteixen en les institucions públiques o privades que les han finançat, a vegades es queden en una retro-alimentació de l’acadèmia i si surten d’aquest circuit, es difonen via mitjans de comunació de mases, amb el filtre que això representa. Concretament, aquests últims responen a una representació del món que aïlla un tema, per exemple el poder, les joies, o simplement planteja, recolzat per la cientificitat, una visió bioligicista dels fenómens socials. A vegades la “notícia” és, fins i tot, una mera curiositat del passat.
Pensem que les representacions que sorgeixen des de l’Arqueologi i que triomfen, no responen a la nostra realitat com a treballadors i treballadores, ni a las nostres condicions objectives, ni als nostres interessos com a subjectes socials. Creiem que els nostres estudis científics sorgeixen del present i pensem que el punt de  partida de les nostres propostes  científiques que s’ha de generar dins de les problemàtiques en les quals ens trobem com a subjectes socials, en relació als nostres debats propis  i en la linea d’evitar representacions mediatitzadores, alienes a la nostra realitat objectiva. Així, l’Arqueologia estudia el present  i per això, hem de seleccionar les problemàtiques que investiguem i amb qui.
De la mateixa manera, no podem entendre que les nostres propostes científiques només siguin mercaderies, productes acabats que nosaltres llancem al mercat o que comuniquem a la resta de la societat ( com si nosaltres no en fóssim part). Aquesta manera d’entendre la connexió social, o en altres termes, la difusió, parteix de la idea que la gent que fa ciència existeix al marge de la societat, o que el producte de la investigació és una informació que pot satisfer la curiositat particular de qui tingui interés al respecte. La difusió de discurs generat al marge del conflicte i de la realitat social és inviable per nosaltres i un luxe des de el punt de vista de les nostres condicions d’existència. De fet, aquesta dinàmica reprodueix les relacions de mercat que regeixen l’acadèmia.
L’Arqueologia com qualsevol altra ciència, és producte d’una història concreta i el seu origen i desenvolupament sorgeix de l’interès de poder polític de la classe dominant. Aquesta manera de fer i el seu producte conseqüent no és el nostre objectiu. Per poder trencar aquest discurs hem de trencar amb el corporativisme. El debat merament acadèmic és improductiu socialment o una manera de reproducció individual. Per això, hem d’ampliar el mètode arqueològic en el sentit de generar les nostres hipòtesis científiques dins de les problemàtiques socials en les quals vivim, explicar-les i ser agents socials també en les nostres investigacions. Hem de definir els mecanismes de formulació d’hipòtesis que generen representacions del món, per tal de no continuar amb una dinàmica inconscient d’oferta-demanda.
La generació de representacions de la realitat que tinguin relació amb les nostres condicions objectives, coneixement que no ens sigui aliè, ni estigui aïllat de les nostres problemàtiques, implica una pràctica arqueològica no desconectada de la realitat social. De la mateixa manera que explicitem les nostres hipòtesis, hauríem d’evidenciar les conexions d’aquestes amb les nostres condicions objectives. Per tant s’han de generar a partir de la nostra consciència i participació com a agents socials.
Partint de la necessitat de produir un coneixement sobre certes problemàtiques actuals, la primera tasca a empendre és la discusió i preparació conjunta de la problemàtica d’estudi, mitjançant el diàleg de les parts implicades, i de la documentació científica, arqueològica, del cas històric concret. Un segon pas serà el desenvolupament de la investigació arqueològica, al seu nivell metodològic i tècnic. En aquesta part, encara que tradicionalment és portada a terme majoritariament per membres de la disciplina, hem de reflexionar de quina manera es conjuga amb la participació del col·lectiu d’interessos. La dinàmica de treball es guiarà en aquest sentit. Finalment el coneixement social haurà de revertir en dinàmiques i accions dirigides a canviar les nostres condicions materials. Principalment, aquesta part del projecte és la que ens constrastarà la nostra proposta i ens farà veure els límits de l’Arqueologia.
Aquest procès, que hem disseccionat analíticament, no serà lineal, sinó dinàmic i inter-relacionat, en relació al desenvolupament de la investigació. Concretament, una via que proposem és la continuació del projecte ja iniciat a Miraflor per una part dels nostres companys i les nostres companyes. No és un projecte dirigit exclusivament des de l’àmbit de l’Arqueologia, ni preten generar un producte final a difondre posteriorment a la comunitat. Al contrari, des de el seu inici parteixi d’un diàleg que té la seva base en els conflictes socials actuals, i en la intersecció d’interessos: els agents que van iniciar aquest projecte són alumnes i professors de la UNAN, museòlegs catalans, membres de la UCA-Miraflor i de la UAB.
Aquesta proposta científica està per tant en una fase de començament, o més ben dit, de continuació d’un treball iniciat aquest any. Proposem aquesta iniciativa com una contrastació dels límits i possibilitats de l’Arqueologia per generar coneixement pertinent, cosa que hauria de ser un pas necessari en qualsevol investigació científica. Evidentment, el fet que es treballi a l’àmbit de Nicaragua està determinat per una feina prèvia i som conscients i volem, desenvolupar aquesta línea d’investigacions a qualsevol  lloc on hi hagi intersecció d’interessos en un projecte comú. Precisament un objectiu essencial que compartim és fer projectes aquí, al nostre àmbit quotidià. Així, no és determinant la zona en la que treballem, sino la gent amb i per a qui volem treballar. 

"Per a què serveix la història?" A qui de nosaltres no ens han fet aquesta pregunta. Fins i tot, Marc Bloch començava així la seva Apologia de la Història, inacabada al ser afusellat per la Gestapo. D’una banda, podria recórrer als tòpics de funció social, que serveix per a entendre el present i construir el futur ... De l’altra, podria dir que, en realitat, l’exercici historiogràfic és quelcom tan subjectiu que ha de ser relativitzat i, per tant, mai pot esdevenir un coneixement objectiu capaç de sobrepassar els límits individuals de la historiadora o historiador, al perdre el seu contingut de realitat en els significants del propi llenguatge, és a dir, la història com a narració, l’única anàlisi sobre la qual pot ser feta és això que els "postmoderns" anomenen deconstrucció. Sens dubte, tinc força més clar per a què ha servit la història que no pas per a què m’agradaria que servís la història. Suposo que és d’això del que es tracta, reflexionar sobre la darrera proposició. Però anem al cas concret ... la meva tesina per exemple.

Quin sentit té parlar, discutir o investigar sobre el conjunt d’individus que fa mil anys va viure a Terrassa? Quina funció té per a mi, per a la historiografia, per a la ciutadania en general? De què serveix dir que la vinya és una imposició feudal, que les comunitats pageses preferien l’ordi al blat pels seus rendiments més estables i per la millor capacitat de resistir l’emmagatzematge per tractar-se d’un cereal vestit, que la moneda feudal aconseguí reduir a valors quantificables qualsevol tipus de producte, esdevenint així el reflex més evident de la potència feudal de control i subversió dels processos de treball pagès, o que Bernat Amat de Claramunt era el senyor de Terrassa i no un simple "castellano de frontera"? 

Potser per a mi simplement és un entreteniment, quelcom a fer per després poder parlar-ne amb un grup de persones que han optat per entretenir-se de la mateixa manera. Aquestes coses acostumen a passar quan pots menjar tres cops al dia sense cap gran esforç. Per descomptat, seria la reòstia poder viure d’aquest entreteniment. Però això no acostuma a passar, de la mateixa manera que els protagonistes de les tertúlies "carajilleres" sobre futbol que hi ha a qualsevol bar no hi viuen d’aquest esport. 

Per a la historiografia, depèn. Si les conclusions a què arribo s’adapten a les proposades per tal camarilla o per tal altra, aquestes les faran servir per reforçar allò que ja havien dit. Respecte a les camarilles que no combreguin amb la línia de recerca proposada: el silenci com a resposta. L’ordre del discurs historiogràfic d’aquest país fa que amb les obres d’investigació passi el mateix que passava en altre temps amb les paraules del boig, les quals n’étaient jamais recueillies ni écoutées ... Tout cet immense discours du fou retorunait au bruit. En poques paraules, un altre entreteniment. Aquest cop, però, entra en joc la perversió d’un sistema destinat a perpetuar certs catedràtics –perdó pel masculí genèric– a la seva plaça. Els que han sabut convertir l’entreteniment en modus de vida remunerat, és a dir, en professió. 

Finalment, per a la ciutadania ... què cony de funció ha de tenir per a la ciutadania! És que tenen per a mi cap funció les tertúlies "carajilleres"?

Sincerament, m’agradaria tenir-ho tan clar com els meus coetanis d’Extremadura, als quals dedico el títol d’aquesta reflexió, que entre diàleg i diàleg amb la lluna¹ fan servir la història, entre d’altres coses, per a legitimar l’expoli fiscal als ciutadans de Catalunya, això que en diuen "Estat de les autonomies", mentre repeteixen allò del "me duele España" i mentre són incapaços d’expropiar els latifundis de la "Duquesa de Alba", per exemple. L’única diferència que els trobo amb els joseantonianos –ja que els meus coetanis es consideren progressistes, fins i tot els prologa el llibre l’inefable Ibarra– és el seu slogan, adaptat als temps del políticament correcte. Han canviat allò de "unidad de destino en lo universal" per "unidad de destino en la solidaridad". Això sí que és trobar un servei a la història.

En definitiva, m’agradaria creure que la història té una funció social, que allò que n’extreus de les teves investigacions serveix a la societat per fer-la més humana i per contribuir a millorar el sentit crític del personal. Lamentablement no m’ho crec. Però això tan sols és una percepció personal. Potser sí que la història pot ser així. Potser per alguna raó més, a part de la de ser jueu, els nazis es carregaren a Marc Bloch. De moment, però, tan sols puc enviar-vos records des del costat fosc de la lluna, amb el permís de Bruce Springsteen i Pink Floyd ... i unes quantes idees per continuar entrenint-nos:

LA HISTÒRIA PER QUI LA TREBALLA

• No necessàriament una llicenciatura brillant equival a ser un bon historiador.
• Les sortides professionals no s’acaben amb el món de la docència: tècnics d’arxius i museus, arqueòlegs, paleògrafs ...
• Per tal de trobar feina has d’estar disposat a passar-te un munt d’hores primer sense cobrar. Ara bé, et serviran molt més per esdevenir un professional de la història que la mateixa Universitat.
• Per tal d’elaborar projectes de recerca de qualitat no cal estar "enxufat" a cap Departament, tan sols ganes i sentit crític davant de les diferents propostes historiogràfiques. No ens acabaríem mai els temes a tractar, especialment a nivell local. 
• Quan trobes alguna feina relacionada amb la història acostuma a passar que estigui mal pagada. I què? Hi ha alguna professió a la qual puguis accedir en què això no passi?
• L’exercici historiogràfic requereix, per tal que sigui mínimament vàlid, un cert temps de dedicació. Hauríem de fugir de la "història-consum", canviant segons les modes, que permet a curt termini participacions en congressos o, fins i tot, publicacions, però que pot ser rebatuda a mans d’un estudi més profund. S’ha d’aprendre a treballar pensant en resultats a mig o llarg termini basats en recerques el més exhaustives possibles, lentes a la força, però que, sens dubte, aportaran quelcom d’aprofitable -més enllà de les camarilles- per a la historiografia. Si no, quin sentit té tot plegat?
• En fi, la història continua ...

¹ Així s’autoanomena el col·lectiu que ha dut a terme la darrera reedició de l’aberrant España invertebrada (J. Ortega y Gasset, España invertebrada. Bosquejo de algunos pensamientos históricos. Edición de «Diálogos con la Luna», Cáceres: Universidad de Extremadura, 1999), acompanyada d’uns estudis sobre què ha estat i és España, fruit, com s’indica al pròleg, de les reflexions d’uns joves universitaris preocupats per la revifalla dels "nacionalismes perifèrics" insolidaris que qüestionen la nación plural en què vivim. En concret, veuen dues possibilitats de projectar-se cap al futur: "desde un cosmopolitismo enriquecedor que tantas veces ha provocado la admiración de propios y foráneos (sic!), o desde un enquistamiento nacionalista trasnochado, que lo único que genera es un ostracismo reivindicacionista que no tiene en cuenta al conjunto, aupándose con su decálogo petitorio que hace un flaco favor al resto" (p. III-IV). Lamentablement, aquesta gent encara no ha superat la dialèctica fictícia de la "parte" i el "todo" proposada per Ortega. No entenc, doncs, com es poden sorprendre de què la "parte" no pugui apreciar el "todo" –com ja va deixar clar el mateix Ortega. És qüestió tan sols de temps que recorrin a les mateixes solucions que proposà llur mestre.
 
 

Sería interesante conocer los argumentos de la responsable, en este caso la Sra. Pilar del Castillo, ministra de Educación, Deportes y lo que pase por ahí y no de "caja" -así como a sus antecesores si viene al caso- ante la siguiente cuestión: porqué se subvenciona con dinero público una Fundación como la Francisco Franco (¿se acuerdan?). Pues sí, al parecer las cosas funcionan de la siguiente manera: una fundación privada que conserva el patrimonio documental resultante de la actividad de un "jefe de estado", y cuyos responsables se niegan a que esta documentación pase a ser patrimonio del Estado, va y -alehop- es premiada por una actitud que, como mínimo, puede ser calificada de dislate, cuando no de chulería y provocación. En el BOE de 15-IX-2000 se nos informa de que entre varias fundaciones, la mencionada Fco. Franco recibe "para informatización del fondo y copia de seguridad del mismo (microfilm y digital)", para equipos informáticos, 2.880.000 pesetas, en el apartado de operaciones de inversión. Y, por si fuera la cosa escasa, en el apartado de operaciones corrientes, también recibe 3.995.200 pesetas, para informatización del fondo y copia de seguridad del mismo (microfilmada y digital), para contratación de personal y para servicios externos. Primero, ninguna del resto de instituciones y entidades de carácter archivístico que se presentan a la convocatoria del proyectos archivísticos del ministerio recibe, ni de lejos, una suma cercana a la que recibe la de las tres "efes". Segundo, el resto de instituciones no establece más límites a la consulta de sus fondos documentales que los que puede establecer la ley o bien el estado de descripción en el que están. Y tercero, mientras el resto de instituciones preservan fondos en su mayoría de una actividad privada que, por su protagonismo social y público, tiene interés histórico, en el caso de las 3 "efes" conservan fondos que les han sido "birlados" literalmente al propio Estado español. ¿No se trata de un ejercicio de dadaismo ministerial peperil?. Conclusión: responde al efecto de las 3 "efes": favoritismo, francachela y fascismo redivivo.