"En Badalona trabaja en la fábrica el obrero Sebastián Perea, de siete años. Señores, ¡un obrero de siete años! Y hay otros que no leo porque no quiero molestar, y porque es inútil todo. Si no hemos de conseguir nada ¿para qué traer un protocolo de papeles?... Si en vez de haber recomendado a los gobernantes el cumplimiento de esta ley, se hubiera nombrado una comisión de obreros que vigilase, entonces sí que se habría cumplido; pero eso no lo quiere la clase media ¿Cómo delegar los poderes en los obreros para perjudicar a las clases acomodadas? No: la clase media, cuando dé algo, será porque a la fuerza hayamos podido arrancárselo, no por otra cosa".

Resposta de Juan Serna, treballador de la fusta, a l’enquesta de la Comisió de Reformes Socials,

1. Introducció
2. El debat historiogràfic. Línies interpretatives
3. Les actituds socials davant el treball infantil
4. El treball infantil al sector tèxtil
5. El treball infantil i l’economia familiar
6. La regulació legislativa del treball infantil: origen i evolució del dret al treball
7. El cas de Sabadell
8. A tall de conclusió
9. Bibliografia

Introducció

El treball infantil és en general un problema molt poc estudiat per la historiografia catalana i espanyola. No s’ha elaborat cap estudi en profunditat sobre aquest tema en l’àmbit industrial, i només en trobem referències en alguns articles i en breus capítols d’obres genèriques sobre les condicions de treball. L’escàs interès que ha generat aquest problema queda limitat a l’estudi del treball femení o bé a les investigacions entorn els salaris. Com recorda Borràs i Llop, un dels historiadors que més ha treballat aspectes relacionats amb la infantesa, no disposarem d’una visió de conjunt sobre el treball infantil en el procés d’industrialització fins que no s’elaborin monografies d’àmbit local, per subsectors econòmics, sobre empreses concretes, o en referència a aspectes específics com el paper de l’estat, la legislació i el seu acompliment, o la vinculació entre el treball infantil i la conflictivitat social.

En l’àmbit britànic el treball infantil va arribar a generar una forta controvèrsia, en el marc de la polèmica entre optimistes i pessimistes, com l’aspecte més dramàtic de les transformacions produïdes per la industrialització¹. Els primers defensaven que el treball infantil no era exclusiu de l’era industrial, que els propis obrers n’eren els responsables, i que al cap i a la fi el rebuig contra aquesta pràctica secular va néixer el segle XIX. Els pessimistes rebatien aquests arguments plantejant d’una banda que el treball infantil, tot i no ser nou, amb la industrialització es va fer més intens i més dur (amb la introducció brusca al món laboral, la monotonia i estandardització dels processos, l’allunyament del marc rural, l’augment de la disciplina i la imposició de ritmes forçats, la desestructuració de la família, o la generalització del treball supervisat per individus sense vincles familiars); d’aquesta manera, el sistema fabril heretaria les pitjors característiques del treball domèstic i les faria més insuportables.

Contra l’argument que el treball infantil tenia el consentiment dels pares, aquests historiadors defensen que els pares portaven els fills a treballar, perquè els seus salaris eren imprescindibles per complementar els ingressos familiars. La necessitat del sou dels infants explicaria l’actitud d’aquells pares que falsificaven l’edat dels fills per trobar-los feina o obtenir més remuneració, així com les protestes davant l’acomiadament de menors de 16 anys en acompliment de la llei. En qualsevol cas, també hi ha evidències que els treballadors exigien un tracte mínimament humà per als seus fills, i que sovint es queixaven per qüestions més relacionades amb la desestructuració familiar que per problemes salarials. Finalment, els pessimistes no accepten que el segle XIX la societat burgesa fos més "humanitària" per condemnar el treball infantil, ja que els estudis i les mesures per reduir-lo responien sobretot a un intent de canalitzar el descontentament, i com recorda Rule ², la legislació es va aplicar de forma selectiva i només per evitar els abusos més flagrants sense proposar-se l’eradicació del treball infantil. Per Rule, "el auténtico punto de discusión es la brutalidad inherente a un sistema que por su propia naturaleza era explotador de niños trabajadores muy pequeños durante largas jornadas y en condiciones insalubres." ³

Deixant de banda aquesta polèmica, l’escassa atenció historiogràfica al problema del treball infantil a casa nostra, no deixa de ser sorprenent, tenint en compte que es tracta d’un element fonamental per comprendre el procés d’industrialització. D’una banda, diem que és fonamental perquè afecta la immensa majoria de famílies obreres, i hi produeix importants transformacions: canvis en l’atenció als infants, transformació del rol patriarcal quan el pare deixa de ser l’únic assalariat de la unitat familiar, desvinculació de l’aprenentatge de la tutela paterna, o canvis en el paper de les estructures familiars dins la fàbrica. En segon lloc, el treball infantil és un element cabdal perquè té repercussions de primera magnitud sobre la situació del conjunt dels treballadors, en tant que genera, sens dubte, una pressió a la baixa de les condicions de treball generals (sobretot l’atur i els salaris); en el cas de la indústria catalana el sXIX, hi ha una relació clara entre salaris de subsistència i l’existència generalitzada de treball infantil. En tercer lloc, l’explotació dels infants té importants implicacions en el procés de presa de consciència i organització dels treballadors, tant per la seva pròpia experiència com a infants obrers, com en el desenvolupament del moviment obrer. No podem oblidar amb la generalització del treball infantil l’empresariat buscava també fer front a un moviment obrer que estava assolint un grau molt elevat d’organització. 

La reivindicació de la regulació del treball infantil és present en les primeres organitzacions obreres, encara que bàsicament pel fet que aquest era percebut com una forma de competència pel lloc de treball. Caldria estudiar a fons de quina manera s’articula l’explotació infantil amb el que Thompson anomena economia moral i veure fins a quin punt hi ha una contradicció entre la necessitat de supervivència dels treballadors i la lluita des de les organitzacions obreres contra l’explotació dels infants. Finalment, no voldríem deixar d’assenyalar la importància de l’estudi del treball infantil en els processos d’industrialització des de la perspectiva que aquest problema és present a molts països del món que es troben en vies de desenvolupament. Tot i que és cert que aquests processos no són comparables als del passat, no es pot negar que seria útil un coneixement històric aprofundit de la relació entre l’explotació infantil i el desenvolupament d’economies industrials. 
 
 

El debat historiogràfic. Línies interpretatives

En l’àmbit britànic, el treball infantil a la indústria va atreure l’atenció dels historiadors ja en les la dècada de 1910, i des d’aleshores ha estat un dels aspectes més polèmics del debat entre pessimistes i optimistes entorn a la valoració de la Revolució Industrial. L’interès dels historiadors pel treball infantil no es derivava tant de la seva magnitud (es calcula en un màxim del 8.5% el percentatge de la població infantil britànica que treballava a les fàbriques; un nombre molt menor que en l’agricultura o els serveis⁴) com del fet que simbolitzava els aspectes més cruents del conjunt de canvis introduits per la industrialització. Per Clark Nardinelli " Child labor in textile and other factories assumed an importance beyond what the numbers involved justified, because it simbolized the changes brought about by the industrial revolution, changes that many observers feared and distrusted"⁵

La visió tradicional, encapçalada pels Hammond, plantejava que la industrialització havia suposat un ús sense precedents dels infants com a força de treball, en condicions comparables a l’esclavitud. Aquests autors atribuïen als infants un paper central en el sorgiment del nou sistema de treball fabril, com a factor de pressió a la baixa del salari masculí adult. D’aquesta manera, el treball infantil era el mitjà pel qual l’empresariat esclavitzava el conjunt de la força de treball. Només el desenvolupament efectiu d’una legislació protectora va fer canviar, segons aquests autors, aquella situació dickeniana.

Aquests plantejaments obrien els tres debats que han centrat fins avui la polèmica historiogràfica entorn al treball infantil: l’intent de determinar si la industrialització va suposar un empitjorament o una millora de la condició dels infants; la valoració de la incidència del treball infantil en les condicions del conjunt de la força de treball i des de la perspectiva de l’economia familiar; i la definició del pes relatiu dels factors que van contribuir a posar els infants fora del mercat laboral.

Des d’una perspectiva de conjunt, els historiadors pessimistes han cridat l’atenció sobre la importància del treball infantil en el procés d’acumulació de capital a través de la pressió a la baixa del salari masculí adult.

En la valoració de la magnitud del treball infantil a la indústria, els estudis sobre l’anomenada protoindustrialització, orientats a matisar el caràcter de ruptura de la revolució industrial, van enfasitzar la duresa del treball infantil en els tallers domèstics. Per aquests autors, el treball infantil no era resultat del sistema fabril sinó de l’expansió de la indústria domèstica. Per contra, alguns estudis posteriors, sobretot de Horrell i Humphries⁶, plantegen que fou en el període central de la industrialització britànica (1820-1840) quan es registrà la taxa més elevada de participació dels infants en l’ingrés familiar i la incorporació més temprana al món laboral. 

Per tal de valorar el pes i el volum del treball infantil en l’economia industrial s’han desenvolupat dues línies d’aproximació metodològica. En primer lloc, es treballa organitzant les dades disponibles sobre la distribució de tasques per edat i gènere, per tal de determinar quin percentatge del total de la força de treball representaven els infants i alhora per conèixer quin percentatge del total de població infantil treballava a les fàbriques. Paral·lelament, diversos treballs intenten definir quin era el pes de la contribució del infants a l’ingrés familiar, i coincideixen a afirmar com una tendència general de l’occident europeu que el treball infantil depenia de l’evolució del cicle familiar i dels canvis en les pautes del treball femení. Així, en els anys centrals de la industrializació, els empresaris preferirien els infants a la dona i els oferirien més oportunitats laborals, de manera que es configuraria un nou tipus d’economia familiar en què el salari infantil jugava un paper complementari, però fonamental. 

A banda dels esforços per quantificar la magnitud del treball infantil, els autors que denuncien l’explotació a què van ser sotmesos els infants, posen l’èmfasi en els canvis qualitatius derivats del sistema fabril. E.P. Thompson argumenta que la intensitat del treball dels infants va augmentar amb l’aparició de la fàbrica perquè van ser sotmesos a una nova disciplina, lluny de la cura dels pares i sense espais de joc; d’aquesta manera, el sistema fabril heretava els aspectes més cruels de la indústria domèstica i deixava de banda els seus elements més humans, produint així un empitjorament de la condició dels infants⁷. Horrell i Humphries assenyalen a més que es va produir un canvi cap al treball individualitzat i una disminució de l’edat d’incoproració al treball. 

Per C. Nardinelli, no es pot parlar d’explotació infantil, perquè en les condicions del segle XIX, el treball infantil era el recurs de les famílies per millorar el benestar dels seus fills. Així, "the question is not whether something is good or bad but whether it is better or worse than the alternatives (...). Then, the question regarding child labour becomes one of whether working in factories and workshops made the children better or worse off than the alternatives. I make no attempt to determine whether children should work in factories in the ideal republic. Clearly under some conditions child labor improves the condition of children and under other it does not. Under the conditions of the early industrial revolution, child labor may well have made children (and the family) better off" ⁸. Aquest autor es limita a assenyalar la racionalitat econòmica del treball infantil en el marc de l’economia familiar obrera, negant les acusacions de crueldat dels pares (si els infants no haguessin pogut treballar haurien viscut pitjor), però deixant de banda també l’explicació de les causes que convertien el treball infantil en una estratègia econòmica familiar de supervivència. 

La polèmica sobre els factors que van contribuir a fer desaparèixer el treball infantil té com a rerafons el debat sobre les seves causes i sobre la seva naturalesa. Els historiadors treballen amb quatre línies interpretatives que novament confronten pessimistes i optimistes. D’una banda, trobem una interpretació directa que relaciona la reducció i la desaparició del treball dels infants a les fàbriques amb el desenvolupament d’una legislació protectora. En aquest sentit, els optimistes defensen que les Factory Acts es dónen en un moment en què la majoria d’abusos ja estaven desapareixent; per contra, els pessimistes plantejen que la legislació demostra que el treball infantil estava assolint uns nivells que la societat no estava disposada a tolerar. En segon lloc, M. Weiner ha plantejat que és el desenvolupament de l’ensenyament primari obligatori, impulsat per l’estat com un instrument de control social, el principal factor de reducció del treball infantil. En tercer lloc, altres autors plantegen que el canvi tecnològic va fer inútils els infants a les fàbriques. Finalment, els estudis que adopten un plantejament més estrictament econòmic (C.Nardinelli, C. Heywood) veuen la legislació -amb una aplicació dubtosa i limitada al sector fabril de l’economia- més com a conseqüència que com a causa de la reducció del treball infantil; plantejen que l’escolarització va tenir una aplicació efectiva molt tardana i que no era incompatible amb el treball fabril; valoren que el canvi tecnològic en alguns casos va facilitar la contractació d’infants; i plantegen que l’element clau va ser l’augment del salari masculí adult, que consolidà el model de male-breadwinner family. Des del mateix plantejament altres autors arriben a la conclusió que no va ser l’augment del salari del pare, sinó la generalització del treball fabril femení el que va situar els infants fora del mercat de treball (E.Camps).

Sembla que tots aquests factors van coincidir a finals en les darreres dècades del XIX i les primeres del XX a Europa i els Estats Units i que juntament amb la transició demogràfica, van configurar una nova pauta de treball assalariat de les unitats familiars. La desaparició definitiva del treball infantil es va donar en una primera fase que suposà l’elevació de l’edat d’incorporació al mercat laboral i la millora de les condicions de treball (legislació, inspeccions...), mentre els infants continuaven contribuint de manera significativa a l’economica familiar. En una segona etapa, en paral·lel a la reducció de la fecunditat i l’augment del nivell de vida, les dones van substituir els infants en el mercat laboral. Aquest va ser un procés dialèctic, en què van tenir un paper important tant l’estat, amb l’bjectiu d’escolaritzar el conjunt de la població infantil, com el moviment obrer, que va demostrar una certa capacitat de resistència a la competència d’una mà d’obra barata i poc especialitzada. Paral·lelament no es pot negar l’existència de factors culturals que determinen les diferències en els ritmes de la reducció del treball infantil d’un país a l’altre; per Cunningham, "this will depend as much upon cultural traditions as on the automatic impact of economic and demographic factors and on the formal passage of laws"⁹
 
 
 
 

Les actituds socials davant el treball infantil

El problema de les actituds socials és un dels aspectes més interessants –i alhora poc treballats- que ens planteja l’estudi del treball infantil. En el marc d’una societat on els infants dels sectors populars, tant al camp com a la ciutat, havien treballat sempre, el debat sobre la conveniència d’aquest treball es planteja en termes ben diferents a l’actualitat. El treball infantil en si mateix no es considerava nociu; més aviat, empresaris i treballadors creien que era bo que els infants comencessin a treballar de joves, per tal d’aprendre bé l’ofici i adaptar-se fàcilment a la disciplina industrial. Tanmateix, les conseqüències de la mecanització sobre els processos i els ritmes de treball van situar els infants treballadors en un nou context, que clarament repercutia negativament en la seva salut i la seva formació. Això va conduir a una forta polèmica a l’època entorn el tipus d’explotació a què estava sotmesa la majoria de la població infantil obrera, i la necessitat de regular-la, per bé que gairebé ningú es plantejava l’eradicació del treball infantil. 

En aquesta polèmica, que té com a rerafons la utilitat econòmica dels infants per als empresaris i les famílies obreres, trobem dicursos que adopten un clar contingut de classe. El món obrer denucia el grau d’explotació dels infants i com aquesta actua pressionant a la baixa les condicions del conjunt dels treballadors, tot i que assumeix el treball infantil com un element no prescindible en l’economia familiar, i per tant no n’exigeix l’abolició. Al seu torn, els empresaris, des de posicions més conservadores o més tolerants amb les reformes, busquen tota mena de justificacions per defensar la continuïtat del treball infantil, que de fet és a la base de tot el sistema de salaris i un dels eixos del procés de desqualificació del treball. En mig, trobem sectors diversos de la burgesia, integrats per professionals de tot tipus (metges, educadors, advocats...), que des del reformisme més progressiu fins al més conservador, i demostrant la diversitat existent en els estrats burgesos, denucien –documentant-los, i per tant aportant informació als historiadors- els efectes nocius del treball sobre els infants i n’exigeixen la regulació. Aquest complex entramat es veu creuat a més pel debat sobre la necessitat de la intervenció de l’estat davant l’anomenada qüestió social. El catolicisme és un altre factor que juga sobre tots aquests sectors.

L’extensió del treball infantil i les seves conseqüències socials expliquen la importància d’aquest debat. Per Hugh Cunningham, "Lo que se planteaba era el problema radical con el que ha de enfrentarse una sociedad: cómo reproducirse a si misma. Y ello tanto en el sentido más literal -¿podía llevar la restricción del trabajo infantil a una caída de la tasa de natalidad cuando los padres calculaban las economías de la paternidad?– y en el más amplio de cómo una sociedad pasaría a la generación siguiente las habilidades necesarias para su propia supervivencia".¹⁰

L’avenç de la legislació protectora i de l’ensenyament van ser alhora causa i conseqüència que aquest debat es resolgués amb la consideració del treball infantil com un mal social. Lentament, va aparèixer una nou concepte d’infància i els menors van deixar de tenir un valor econòmic, tot i que el treball infantil es reproduiria arreu en els contextos de forta crisi econòmica: la Primera Guerra Mundial i la postguerra espanyola en serien clars exemples.

Les actituds patronals davant el treball infantil

L’anàlisi del discurs patronal entorn els debats sobre la llei reguladora del treball infantil i femení de 1900 ens permet conèixer la posició dels empresaris davant el problema. El seu discurs es fonamentava en dos aspectes centrals: la necessitat de reduir els costos salarials, i la voluntat d’obtenir una mà d’obra formada i adaptada al treball industrial. 

Paradoxalment, la defensa del treball infantil va portar l’empresariat a reconèixer la insuficiència del salari masculí adult, i aquest fou un dels arguments més utilitzats per justificar el treball dels infants a les fàbriques. En una conferència pronunciada a la Lliga de Catalunya el 1892, Ferran Alsina, director del Vapor Vell de Sants, ho exposava en aquests termes: " (...) antes de impedirle que vaya al taller ó á la fábrica para llevarle á la escuela, debe pensarse seriamente en cómo y de qué vivirá, de qué comerá y vestirá durante la temporada corta ó larga dedicada a sus estudios. (...) habrá de resolverse cómo se alimentarán los demás individuos de la familia á los cuales sea indispensable el fruto de su trabajo para sustenarse y abrigarse. (...) cualquiera contratiempo que sobrevenga á la familia obrera: accidentes, huelgas, quebrantamiento de la salud de los padres, ú otros por el estilo, pónenla en situación tan extrema de aprieto, que en modo alguno puede ni tan sólo pensar en prescindir, siquiera sea temporalmente, del auxilio que pueden aportarle los niños, haciendo lo que puedan en la fábrica o taller".¹¹

En un folletó adreçat a la comissió del Senat que treballava en l’elaboració del projecte de llei de regulació del treball infantil i femení, Joan Sallarès i Pla, president del gremi de fabricants de Sabadell, també considerava totalment imprescindible l’aportació dels infants al pressupost familiar obrer: " (...) el simple examen de estos presupuestos, que no tienen ciertamente partidas de lujo, ha de llevar a la convicción de que es imposible, sin grave transtorno, suprimir de ellos los actuales ingresos, só pena de llevar privaciones rayanas con la miseria á la mayor parte de los hogares obreros." ¹²

Sallarès seria elegit diputat, i mentre dirigia Foment (1897-98) va participar de la Comissió parlamentària que elaborà la llei del 13 de març de 1900. En el text abans citat, Sallarès havia posat de manifest els seus temors davant la reforma i, tornant als mateixos arguments, deia defensar l’economia obrera en expresar les seves reticències davant la regulació del treball infantil: "Aconseja igualmente estas prudentes medidas el temor que pudiera comprometerse el éxito comercial conseguido tras grandes afanes (...) Si de improviso se las privase del elemento importante que en la economía industrial respresenta el empleo del personal infantil en las jornadas diurnas y nocturnas actualmente establecidas (...). Agrégase á este temor el de las privaciones que con la reforma, al igual que las familias rurales, habían de sentir las de los centros fabriles, que en tan crecido número se sustentan con los productos del trabajo de la mujer y de los menores; trabajo prematuro y excesivo, si se quiere, pero al cabo necesario é irreemplazable."¹³

Per Josep Maria Borràs ¹⁴, aquest tipus de manifestacions demostra que, en defensar la continuïtat del treball infantil, el discurs empresarial estava advocant pel manteniment d’un sistema de retribució salarial que feia imprescindible l’aportació econòmica de les dones i els infants. D’aquesta manera, els empresaris no només volien seguir disposant d’una mà d’obra barata, sinó que exigien poder seguir retribuint el conjunt dels treballadors amb un sistema salarial que ells mateixos reconeixien per sota dels nivells de subsistència. Alguns reformistes de l’època analitzaven el problema en termes semblants; és el cas de Práxedes Zancada, ferm defensor de la regulació del treball infantil, que rebutjava els qui s’hi oposaven amb l’argument de defensar l’economia familiar obrera: "No se trata de evitar que la familia obrera encuentre con el trabajo de los niños nuevos ingresos necesarios á sus situación económica, sino de saber si verdaderamente el trabajo prematuro del niño mejora esa situación (...). Una falsa idea de la ganacia estimula á la familia obrera a emplear fuera de tiempo el esfuerzo infantil (...): sin considerar que el gasto empleado al presente consituye un capital de reserva para un mañana amenazador, y que á nadie por otra parte se le ha ocurrido que el hijo no trabaje hasta mayor de edad. Cumpliendo las leyes protectoras de la infancia, el padre cobrará menos tiempo el salario del hijo, pero su propio jornal será mayor al disminuir la competencia: la máquina humana resulta de los quince á los veintitrés años más productiva, si hasta los quince vivió y se educó para ser más fecunda".¹⁵

Després d’aquesta exortació a la racionalització de l’ús de la força de treball, Zancada posava el dit a la llaga, quan negava que els patrons contractessin infants per tal d’ajudar l’economia familiar obrera: "Se deduce de esto que los patronos admiten á los niños, no por su utilidad, que es escasa, sino por pura filantropía y altruismo. Y si así fuese (...) podían los patronos en lugar de admitir á los niños contrariando su desarrollo físico (Morote vio en Cataluña niños y niñas que los patronos decían tener trece ó catorce años, y que por su raquitismo no representaban más de ocho o nueve) aumentar el salario de los padres, y por tal medio, evitarían seguramente que estos solicitasen de rodillas la entrada de sus hijos en las fábricas."¹⁶

D’altra banda, la demanda de mà d’obra infantil es presentava també com un element clau de l’organització del treball a les fàbriques i les mines, ja que suposava garantir dos aspectes fonamentals: la reducció de costos salarials i la interiorització de la disciplina de treball. Si entenem la fàbrica també com un espai de socialització i d’aprenentage de la nova disciplina laboral, on els treballadors s’adaptaven a condicions duríssimes, el treball infantil era útil per a inculcar els nous mètodes de treball que no estaven plenament integrats en el teixit social. El 1905, l’associació de fabricants de vidre de la província de Barcelona, va adreçar a la Junta Local de Reformes Socials una petició per tal que no s’apliqués rigorosament en la seva indústria la llei de protecció del treball infantil i femení de 1900. Un dels arguments adduïts era la necessitat d’un llarg període d’adaptació a les condicions laborals: "Es necesario empezar el aprendizaje desde muy niño (diez o doce años), no sólo para llegar a adquirir la habilidad suficiente, sino para aclimatarse á resistir la gran temperatura producida por la radiación de la masa de vidirio incandescente al ser trabajado."¹⁷

Sallarès i Pla, en el text abans citat, posava de relleu també la necessitat d’una incorporació temprana al món del treball:"No debe olvidarse que á la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller que son las mejores escuelas de los oficios y artes, resultando inhábiles en ellos los que dejan de aprenderlos desde niños."¹⁸ I més endavant, "El trabajo industrial exige ante todo lijereza y destreza, golpe de vista rápido y certero y agilidad de brazos y dedos, cosas ellas que se adquieren con un ejercicio prolongado que debe empezar desde niño. Tres ingenieros aplicados á una máquina de hilar la harán funcionar sin duda, pero la producción será más imperfecta y más restringida que estando servida por tres niños instruidos en su manejo."¹⁹

Cal destacar també que el discurs patronal emfasitza el problema de les conseqüències del treball sobre la moral dels infants i de la classe obrera. Molts empresaris reconeixen la importància d’educar els infants i donar-los una formació moral i religiosa, i accepten que això suposi compatibilitzar treball i escola, com defensa Alsina, o posar com a condició per a la incorporació dels infants a les fàbriques, que hagin acomplert l’escolarització primària, com proposa Sallarès. La concepció de l’educació que exposa aquest autor, amb un caràcter classista i considerant-la un instrument de control social, és també freqüent en el discurs dels empresaris: "De los varios elementos que concurren a la educación del niño, consideramos ser la instrucción el menos importante. Entre un hombre simplemente bueno y un hombre exclusivamente sabio, la elección no es dudosa para nadie, y mucho menos tratándose de toda una generación y en particular de una generación obrera, en la cual la instrucción no pasará nunca de ser elemental."²⁰

Al marge d’aquests arguments centrals, trobem d’altres idees per justificar la continuïtat del treball infantil. L’empresariat tendia a minimitzar o negar el caràcter nociu del treball sobre la salut dels infants. Sallarès, per tal de justificar la seva proposta que els infants de 14 anys fessin la jornada de dotze hores complerta, afirmava: "Los 14 años son ya de suficiente desarrollo en nuestro país para imponer la jornada ordinaria á los niños y niñas, cuyo trabajo en las industrias, siempre lijero y adecuado a sus fuerzas es más bien de agilidad que de resistencia."²¹

Per la seva banda, Ferran Alsina defensava que les condicions de treball dels infants els anys ’90 havien millorat respecte les dècades anteriors, on els infants eren víctimes de llargues jornades, condicions insalubres i, sobretot, del "trato que en aquel tiempo daban los obreros adultos á los niños (...) un trato por lo general tan duro que llegaba a menudo a ser brutal". Malgrat aquestes condicions, per Alsina "es un hecho evidentísimo que aquella familia obrera que tan penosamente hubo de hacer su aprendizaje en el trabajo, desarrollóse sana y vigorosa; llegó á la mayor edad, gozando de alientos vitales incomparablement superiores á la salud y robustez características de los niños que hoy trabajan en nuestras fábricas y talleres"²². Segons Alsina, les condicions havien millorat substancialment des d’aleshores pel que fa a la salubritat, la jornada, el tracte i el tipus de tasques, més llegeres ara gràcies a la introducció de nova maquinària. Aleshores, on era el problema? Segons l’autor, les males condicions de salut que presentaven els infants reballadors, no es derivaven del treball, sinó dels vicis dels seus pares: "(...) el decaimiento físico que el temprano quebrantamiento de la salud de gran parte de la masa obrera de nuestras villas (...) no proviene, nó, de permanecer los obreros demasiadas horas reclusos en los abrigados recintos de trabajo, ni tiene su orígen en el constantemente removído y más ó menos polvoriento aire de las cuadras de los establecimientos fabriles, ni debe su causa á las reglamentadas costumbres que cada labor impone á cuantos la practican; sino que casi siempre proviene de las largas horas que al descanso de la noche se roban para malgastarlas en desórdenes que destruyen la naturaleza; tiene su origen en el corruptor y fatal ambiente del café cantante; debe su causa á orgías tabernarias, á la estúpida vanidad de estirar la pierna más de lo que alcanza la manta, y en general al completo desarreglo de las buenas y sencillas costumbres que sostuvieron la salud y conservaron la virilidad de nuestros antepasados. 

Casi en absoluto puede afirmarse que á nada más que á esas degradantes causas debe la espantosa cifra de niños desmirriados y contrahechos, cuyo número vemos aumentar más de día en día en las labores de los talleres y en las fábricas de los grandes centros industriales de nuestra tierra. ¡Pobres niños! infelices hijos que llevan el estigma de los pecados de sus padres! (...) Su mal tiene orígen fuera del trabajo y únicamente en su orígen puede combatirse. Déjense, pues, por ahora, reglamentaciones de trabajos que no causan daño alguno, y váyanse directamente á lo que importa; procédase con energía en la ordenación é imposición de sanas costumbres familiares y sociales." ²³

Les idees que hem exposat fins ara pertanyen a corrents que, malgrat posar-hi condicions i limitar-la, acceptaven d’alguna manera la necessitat de regulació del treball infantil i femení, i exigien que aquest es regulés en termes que els resultessin favorables. No podem deixar de banda aquells sectors de l’empresariat que, en canvi, defensaven l’individualisme i el liberalisme a ultrança, oposant-se a qualsevol tipus d’intervenció de l’estat en matèria de relacions laborals. És el cas, per exemple, de José Carvajal, que en unes declaracions al diari El Liberal, rebutjava la regulació legislativa perquè els infants tenien necessitat de treballar per mantenir-se: "Si la sociedad no quiere que los niños trabajen, sea enhorabuena, pero entonces no puede escapar de este temeroso dilema: ó darle al obreo una hogaza de pan por cada hijo que tenga, ó imponerle la bárbara obligación de que no tenga hijos... Si los niños no trabajan, es seguro que comerán peor, y yo pregunto á esos filántropos de guardarropía, si han averiguado cómo se disminuyen las fuerzas infantiles, si por el trabajo que les facilita el alimento ó por la holganza que los mantiene miserables."²⁴

El món obrer davant el treball infantil

L’actitud del moviment obrer davant el treball infantil és un aspecte molt interessant, per bé que trobem greus dificultats de caire documental i metodològic per apropar-nos-hi. Com sempre, les opinions dels qui no tenien els ressorts del poder són més difícils de rastrejar, i depassar l’àmbit de les publicacions de les organitzacions per trobar els plantejaments dels treballadors de base resulta, a vegades, impossible. Malgrat les dificultats, l’estudi de l’opinió obrera davant el treball infantil ens hauria de permetre aprofundir l’anàlisi de l’experiència i dels mecanismes de sorgiment de la consciència de classe: eren els infants considerats un sector més de treballadors? quina influència tenia l’experiència d’haver estat infant obrer en el sorgiment de la consciència? hi havia una actitud diferencial dels treballadors i les treballadores? fins a quin punt les relacions jeràrquiques de la família es traslladaven al món del treball? com va influir el debat sobre el treball infantil i l’intervencionisme de l’estat en els orígens del moviment obrer? Aquests aspectes no han estat treballats encara i haurien de ser objecte de posteriors investigacions. En aquest capítol avancem només algunes línies de treball, conscients que és l’aspecte menys estudiat que abordem.

A banda de la premsa obrera, podem obtenir informació sobre les actituds dels treballadors davant el treball infantil a la Información realitzada per la Comissió de Reformes Socials a partir de 1883, on només el moviment socialista va accedir a assistir com a informant davant la comissió per tal de donar a les seves denúncies un ampli ressò. Els anarquistes, d’acord amb el seu rebuig al reformisme burgès, es van negar a assistir-hi, i els plantejaments socialistes van trobar una plataforma propagandística que seria molt important en el creixement de l’organització.

Els organitzacions de treballadors a Catalunya no van adoptar explícitament l’eradicació del treball infantil com un dels eixos de les seves mobilitzacions. És natural que fos així, i que fins i tot en alguns casos els treballados s’oposessin a l’acomiadament d’infants en acompliment de la llei: la supervivència material de les seves famílies depenia, com veurem en el següent capítol, dels ingressos que podien aportar els fills. Les reivindicacions centrals van girar entorn l’increment salarial, la reducció de la jornada, i la defensa de l’associacionisme i els drets sindicals; i progressivament van guanyar pes les reivindicacions relatives al procés de producció. Tanmateix, el fet que no trobem grans mobilitzacions contra el treball infantil no suposa que el moviment obrer hi fos indiferent. Práxedes Zancada, en l’obra abans citada, fa referència a la preocupació que entre els treballadors generava l’incompliment de les lleis de protecció del treball infantil i femení, incompliment que posava de manifest les greus limitacions del reformisme estatal:

"Toribio Reoyo, el leader del socialismo en Barcelona, sostiene por el contrario en su informe, que una de las causa del malestar de la clase obrera catalana, malestar explotado por los anarquistas para sus fines de agitación y de transtornos, es el ‘incumplimiento de la ley sobre el trabajo de las mujeres y niños, incumplimiento que hace dudar á los obreros de que por las vías legales puedan obtener las reivindicaciones á que tienen derecho, y que les inclina á los procedimientos de fuerza preconizados por los libertarios’. En otro informe de un obrero catalán, D. Jaime Pons dice: ‘los obreros todos o casi todos queremos que se cumpla la ley del trabajo de las mujeres y los niños, pues tal ley protege á nuestras esposas y á nuestros hijos, á los que hay que suponer tengamos algún cariño, y en cambio todos ó casi todos los patronos se oponen á ese cumplimiento pues consideran saldrán de él perjudicados en sus intereses."²⁵

És freqüent trobar a la premsa i l’activitat obrera denúncies al treball infantil com una forma de sobreexplotació. Així, Juan Almela, en una conferència llegida al Círculo Socialista Obrero de Madrid, el juny de 1889 exhortava els treballadors a revoltar-se contra el treball infantil: "Ya que los burgueses no mejorarán nunca la condición del niño, hagamos por nuestra parte todo lo posible para que termine el reinado e la explotación y de la inmoralidad: salvemos al niño, salvémonos nosotros." I més endavant, "Ante la inhumana, bárbara e infame explotación que se leva á cabo con nuestros hijos, con inocentes seres de uno y otro sexo, que si han cometido algún delito no ha sido otro que el nacer de padres proletarios, que venir á un mundo regido por insituciones burguesas (...) ante la injusticia con que somos tratados los esclavos blancos; (...) si queréis que la explotación que se ejerce sobre vosotros, sobre vuestras esposas, sobre vuestros queridos hijos (...) trabajad sin descanso por que los obreros todos vengan á nuestro lado."²⁶

El 1910, Solidaridad Obrera denunciava un enquadernador per explotar infants al seu taller: "Hay en la calle de Guardia un burguesito encuadernador tan desalmado que, sin temor a pecar de exagerados, podemos ponerlo en la categoría de los de peor calaña. Y para probar lo que decimos, vamos a poner un botón de muestra (...). En su taller tiene muchachas y muchachos que si no bajan de los ocho años, no exceden tampoco de los quince, siendo el jornal máximo que se cobra (no el que se gana) el de seis ú ocho pesetas semanales, por un trabajo brutal de doce horas normalmente, ya que generalmente las hace trabajar diecinueve o veinte horas, recompensando las que sobrepasan las doce con un plus de cinco y diez céntimos por hora. La semana pasada, por no ir más lejos, eran las cinco de la madrugada cuando todavía trabajaban las infelices niñas."²⁷

De fet, en la reivindicació general de reducció de la jornada i de posar fi a l’esclavitud laboral, és present l’exigència de disminuir les hores de treball del infants i de millorar-ne el salari i les condicions. En l’exigència de la millora de la situació dels infants treballadors hi ha implícita, de fet, l’acceptació del treball infantil, considerat en alguns casos un valor positiu. En trobem un exemple en el text abans citat de Juan Almela: "Laudable es que el niño se habitue al trabajo: la higiene no sólo lo consiente, sino que lo reclama, pero a condición de que sea un elemento de salud, que no se lleve a cabo en locales insalubres; que al reunirse por la noche con sus padres nada haya perdido, antes al contrario, persente ganacias positivas; que el importe de su trabajo manual sea la justa recompensa de cumplir con un deber humano, no de inicua explotación."²⁸

A més, també trobem denúncies del treball infantil en la defensa de la salut dels treballadors, que feien referència a seguretat i higiene el treball, i posaven de relleu les conseqüències del treball sobre la salut dels infants. Els socialistes, a les diverses intervencions davant la Comissió de Reformes Socials en l’enquesta de 1884 ens n’ofereixen diversos exemples: "En otros oficios, como por ejemplo el de carpintero y el de cerrajería he visto que se carga a esos niños con cercos, espuertas de herramientas y otras cosa, propias más bien de que las lleve una caballería. Hay tambíen talleres donde tienen un carrito de mano que llevan entre dos niños, a los cuales se les estimula diciéndoles ‘fulano puede más que tú’ con objeto de que tiren con más fuerza, hasta que mueran reventados, porque con esa edad no hay conciencia de lo que se hace."²⁹

Pérez Agua, de la secció del ferro, denuciava davant la Comisió: "Hay en cierta fábrica un chico de diez años tirando del fuerce que, naturalmente está raquítico, porque tiene que hacer grandes esfuerzos. Da lástima ver aquello; a mi me repugna (...) y no es que esté solo, es que son varios: allí hay otro que le llamo microbio por lo chiquito que es."³⁰

L’Ateneu Obrer de Jaén describia les condicions de treball dels infants a les mines de Linares en els següents termes: "[Los niños] el principal servicio que prestan es en el interior, transportando tierras generalmente en espuertas al hombro, trabajo penosísimo porque es mucha la carga, mucha la actividad con que han de prestar este servicio, las distancias a veces son largas, las galerías tortuosas. (...) En el piso casi siempre hay agua, a veces con media vara de altura, el piso desigual, unas veces con lodo, otras con piedras desiguales y cortantes, trabas, clavos, railes, etc. Además el alumbrado consiste en un candil que no suelen llevar consigo. (...) es decir, que casi a oscuras (...). A los muchachos dedicados a este servicio se les denomina paseantes."³¹

De forma lateral, l’exigència d’increments salarials era una manera de qüestionar els salaris de subsistència que feien el treball infantil imprescindible en els ingressos familiars obrers. En el mateix sentit, un obrer d’Alcoi manifestava a la Comissió de Reformes Socials el 1892: "Ningún padre es tan descorazonado que someta a sus tiernos hijos a la dura ley del trabajo, y si lo hace es impelido por la triste necesidad, es porque há de menester el jornal del pequeñuelo para añadirlo a los ingresos de su casa como último recurso con que saldar el déficit de su escueta bolsa (...) Para que el trabajo infantil disminuya (porque desaparecer en absoluto no es posible) hay que tratar en primer lugar de mejorar la condición económica de la clase obrera."³²

Ignacio García Ninet ha assenyalat, tot i que sense aportar exemples que, en ocasions, la lluita contra l’atur portava a l’exigència de reduir el treball de dones i infants: "El interesamiento de los trabajadores adultos no tanto porque se les liberase a ellos de horas de trabajo, cuanto a las mujeres y a los menores- por razones fisiológicas dirían- con la finalidad de que los empresarios se vieran forzados a contratar mano de obra adulta que había estado tenida por más cara y menos sumisa que la otra, lo cual nos sitúa junto a otro de los factores de intervención (...) el del desempleo, o, mejor, el deseo (...) de que se reparta el bien escaso que en determinados momentos llega a ser el trabajo."³³

No és fins que el treball infantil suposa una competència sobre el treball qualificat que hi ha una reacció organitzada de rebuig per part del moviment obrer. Les úniques referències explícites a la reducció del treball infantil apareixen en el món obrer gairebé sempre vinculades al treball de les dones, en el marc de la lluita contra la desqualificació del treball derivada de la innovació tecnològica. Angel Smith ha explicat com aquesta lluita va ser especialment intensa a partir de 1880, quan la indústria cotonera catalana va entrar en crisi davant la caiguda de la demanda derivada de la depauperació del camperolat com a conseqüència de l’entrada massiva de blat rus i nord-americà. La crisi es va pal·liar en gran mesura gràcies als mercats antillans, protegits per a la producció peninsular. Aquesta vàlvula d’escapament va ser anul·lada a rel de l’emancipació de les colònies el 1898, de manera que a partir de 1900, la indústria cotonera catalana va entrar en un procés de crisi de sobreproducció del qual no sortiria fins el 1914, a causa de l’increment de la demanda europea derivat de la Primera Guerra Mundial. 

Per fer front a la crisi, a partir de 1880 els industrials catalans van adoptar polítiques de reducció dels costos de producció, basades en la intensificació del treball, la innovació tecnològica, la reducció dels salaris i l’allargament de la jornada, i també en la substitució dels treballadors masculins per dones i infants, menys qualificats, al marge del moviment obrer organitzat i per tant més barats. Aquest procés es va caracteritzar en el filat per la substitució de les màquines selfactines per les anomenades contínues, amb la qual cosa els empresaris podien prescindir dels filadors qualificats, que exercien tasques supervisores i tenien un elevat grau de control sobre el procés productiu, ja que controlaven el reclutament d’anusadors i altres treballadors auxiliars. Amb les contínues, que exigien menys coneixements tècnics i menys força física, s’entrava en una nova divisió del treball que permetia la substitució dels homes per mà d’obra infantil i femenina. . Analitzarem més a fons les conseqüències d’aquest procés en el proper capítol 

Angel Smith sintetiza la reacció per part dels filadors, que va donar lloc a l’anomenada "Guerra de les Contínues": "Dentro del mundo textil los hombres no ponen inconveniente en que mujeres solteras trabajen antes de casarse en las labores prepartorias peor pagadas, consideradas por los hombres impropias de su sexo, y que niños y niñas les ayuden en ellas, lo que supone un importante complemento a la economía familiar obrera, pero insisten en que al hombre le corresponde la plaza de hilador. De alguna forma, por tanto, el trabajo en la fábrica refleja la estructura patriarcal de la familia obrera (imagen que se refuerza por el hecho de que a menudo varios miembros de la misma familia trabajen en la misma fábrica). El intento de los patronos de substituir a los hombres por mujeres en las nuevas continuas a partir de 1880 causará lógicamente gran indignación entre las filas obreras y un firme propósito de no acceder, y dada la fuerza de los hombres dentro del proceso de producción esto dará lugar a un largo y amargo conflicto."³⁴

Alejandro Andreassi ha arribat a conclusions similars estudiant la conflictivitat laboral a Barcelona en el mateix període. En analitzar les motivacions dels conflictes, l’autor destaca que els aspectes salarials causen només un terç de les lluites, mentre que la durada de la jornada, l’organització i disciplina del treball i la defensa dels drets sindicals són a la base de la resta de conflictes. L’autor explica aquest fet argumentant que aquesta era la forma més directe d’enfrontar el procés de desqualificació i intensificació del treball que impulsava la patronal davant la crisi, en un moment en què els empresaris prioritzaven aquestes estratègies per davant de la innovació tecnològica: "La inusual importancia y peso de las reivindicaciones no salariales que tienen relación directa con la organización del proceso de producción así como la defensa de la presencia activa de las sociedades de resistencia en el ámbito laboral, revela que desde el cambio de siglo y por lo menos hasta el período de la Primera Guerra Mundial, la población trabajadora catalana está sufriendo las consecuencias de un profundo ajuste impulsado por el empresariado del principado que resuelve la pérdida de mercados cautivos que le tenían hasta el momento resguardado de la dura competencia internacional con una no demasiado planificada pero sistemática acción dirigida a eliminar definitivamente su dependencia de los núcleos de obreros especialistas, acabar con los restos de antiguas prácticas y hábitos profesionales, y recurrir al manejo discrecional del empleo para subordinar a la clase obrera."³⁵

En aquest sentit, és freqüent trobar en fonts obreres la denúncia del treball infantil com una forma de pressió a la baixa de les condicions del conjunt de treballadors. Luís Aner va declarar davant la Comissió de Reformes Socials: "Se les emplea a todos (...) y es muy natural que así sea, pues los niños, a pesar de su escasa fuerza productiva, tienen para el capitalista la doble ventaja de costar poco en el mercado de trabajo y contribuir con su presencia en él a abaratar el precio de alquiler del trabajador adulto."³⁶ I més endavant: "Lo que se hace con el abuso que se llama ‘trabajo de los niños’ es retardar, impedir o hacer incompleto su desarrollo físico e intelectual, y sostener una ficción más entre tantas otras, como es la de afirmar que su concurso material mejora el estado de la familia obrera. Antes, por el contrario, empeora la situación del obrero adulto, cuyo salario se va reduciendo gradualmente, primero con el concurso de las máquinas, después y muy principalmente con el de las mujeres y los niños en la industria fabril y manufacturera."³⁷

Juan Amela, a la conferència al Cercle Socialista abans esmentada, plantejava el problema en termes semblants: "Todos sabéis la manera extraordinaria con que cada día aumenta la admisión de niños y mujeres al trabajo industrial, como tampoco ignoráis que cada día es mayor el número de obreros sin trabajo; esto es la mano débil y de escaso coste sustituye al brazo fuerte y caro resultando de ello que la familia obrera armoniza sus ingresos con los pocos céntimos que el niño gana, con algunos miserables reales que la mujer cobra, pero los pierde con mucha mayor cantidad con lo que deja de percibir el jefe de la familia. El hombre que devengaba un jornal se ve sustituido por la mujer y el niño que no llegan a costar la mitad, y se ve obligado a buscar ocupación manual mucho más ruda; a servir muchas veces de simple peón, si encuentra donde, o bien, falto de todo medio de vida, se ve impelido a recurrir a la emigración, abandonando sus más caras afecciones."³⁸

Com hem vist, l’estratègia patronal de desqualificació del treball responia tant a la voluntat de reduir la despesa salarial com a l’intent de posar fi a la resistència obrera organitzada. Les mateixes fonts obreres denucien el treball infantil com una estratègia dels empresaris per fer front al moviment obrer organitzat. S’hi referia Juan Gómez, tipògraf, davant la Comissió de Reformes Socials: "Sobre todo desde el momento en que los tipógrafos han constituido un cuerpo que opone una resistencia seria (...) a la explotación industrial, desde ese momento los patronos han acudido al arma del aprendizaje. Esto explica que hoy, en contra de todas las leyes morales y de higiene, se encuentren talleres tipográficos llenos de criaturas que trabajan, no ya para períodicos de día, sino para periódicos de noche (...). Se está criando seres infelices sin ningún desarrollo, lo cual dará por resultado en la tipografía una generación completamente anémica, completamente ignorante y completamente desesperada."³⁹

Els textos que hem analitzat fins aquí pertanyen indistintament a l’anarquisme i al socialisme, que com hem vist, defensen arguments semblants davant el problema del treball infantil. Com en tants altres aspectes, els elements d’anàlisi eren pràcticament iguals en les dues corrents del moviment obrer, i les diferències es situaven en el nivell estratègic. Els socialistes defensaven que la lluita de classes havia de servir també per forçar l’estat a adoptar mesures que milloressin progressivament la condició obrera, mentre que els anarquistes plantejaven que aquesta millora havia de passar per la destrucció de l’estat burgès. 

Tanmateix, el rebuig al reformisme per part dels anarquistes era en alguns casos ambígu, com veiem en aquest fragment de l’article abans citat de Solidaridad Obrera: "Aconsejamos a los padres, hermanos o parientes de las muchachas explotadas de este taller que no consientan que se lucre a costa de sus hijas un desahogado como el apuntando y que en caso que persista su pasión de llenar de tuberculosas y anémicas los hospitales, sin perjuicio de que nos pongan en antecedentes a nosotros que siempre estaremos de su lado para lo que sea de menester, pasen aviso a la Junta Local de Reformas Sociales como mal menor. Y a los hombres que trabajan en este taller y toleran semejantes iniquidades les emplazamos a que depongan su servilismo y pensando en sus hijos demuestren sus [il.legible] negándose a que continue semejante atentado contra la vida y la evolución. Estaremos a la mira de lo que ocurra. Y a la Junta Local de Reformas Sociales que demuestre que sirve para algo o que desaparezca, que sería lo mejor."⁴⁰

Els metges higienistes davant el treball infantil

L’higienisme és un corrent de pensament social que sorgí la segona meitat del segle XVIII en els cercles il·lustrats. Postula i indaga la relació entre les condicions mediambientals i socials i les caues de mortalitat en els col·lectius humans, i proposa mesures reformistes de caràcter preventiu i polítiques de salut pública que impliquen àmbits tan diversos com l’urbanisme o l’alimentació. L’higienisme va experimentar un important desenvolupament el segle XIX, segons Llorens Prats a causa de tres factors: la dimensió que estava adoptant la qüestió obrera, la rendibilitat econòmica de la higiene pública (a causa de l’elevat cost social de les malalties) i el caràcter interclassista de les epidèmies, que orginades en els barris pobres s’extenien arreu de les ciutats.⁴¹

Les topografies mèdiques són un gènere de literatura higienista que consisteix a descriure les condicions mediambientals i socials d’una localitat o d’una zona per determinar la incidència que podien tenir sobre les malalties. Sovint els seus autors eren universitaris i en molts casos tenien responsabilitats en els governs locals i provincials. En els seus llibres no trobem declaracions explícites de la seva orientació ideològica, i en canvi sabem que pertanyen a un ampli ventall de tendències polítiques (liberals, catalanistes, carlins...) Tots defensen un reformisme dins els límits del marc teòric del liberalisme, i és freqüent trobar-hi posicions classistes o paternalistes. El fet que siguin gairebé tots d’extracció burgesa no suposa que evitin les crítiques més agudes. 

El treball infantil és un dels leit-motiv de la literatura higienista. En la Catalunya de la Restauració trobem diversos exemples de la denúncia dels metges al treball dels infants, per les conseqüències que tenia sobre la seva salut física i moral.

Trobem dos exemples en les topografies de la ciutat de Manresa:

"Hemos visto a pobres niñas que escasamente tendrían siete años, abandonar muy de mañanita el suave calor de la cama que tanto robustece y anima a su tierna edad, y dirigirse a la fábrica con una cestita conteniendo frugales provisiones, y, al estar próxima a su taller, correr acelerada ¡tan sólo porque la campana con su metálica voz señalaba la disminución de unos céntimos en el jornal del rezagado!"⁴²

"Se ven muchachos y también jóvenes que, en la época que necesitan más alimento, reposo, instrucción y libertad para su conservación y crecimiento, a las cuatro y media de la madrugada deben dejar el lecho para ir al trabajo, incompatible con la instrucción literaria; mal vestidos, inspirando aire frío y húmedo, colocados a su punto, respiran un aire viciado cargado de polvo de algodón hasta las ocho para tomar algún poco de alimento; a las nueve entran de nueva hasta el mediodía, hora en que van a sus casas con todas sus prisas a comer una alimentación pobre hasta la una, un cuarto de hora par merienda y trabajar hasta las siete si el reloj señala bien."⁴³

Pel cas de Vic, Joan Salarich, a la seva Higiene el tejedor, assenyalava: "Niños he visto de siete años trabajar trece horas completas, pero su figura escuálida, su mirada fija y apagada, sus movimientos tardíos, hacen conocer al observador menos práctico la suerte desgraciada que a estos infelices aguarda." I més endavant: "Los infantes que resisten a estas privaciones, a la dentición y demás enfermedades comunes, cuando al lograr a los siete años que la naturaleza empiece a sonreirles... entonces se les sujeta al pie de la máquina." Per l’autor, la situació dels infants a les fábriques "hace desear para estos infelices el estado de esclavitud en las antillas, cuyos trabajos son moderados y sólo de nueve horas diarias. (...) El látigo figura sobre el telar entre los instrumentos de labor...; cuando en los tiempos de demandas los obreros trabajan por als noches, los niños deben igualmente velar y trabajar y... cuando estas pobres criaturas se rinden al sueño, se les despierta por todos los medios posibles, comprendido el látigo."⁴⁴

José M. López Piñerio, un dels principals historiadors de la medecina, cita l’obra de Membiela, referida també al món textil: "Hay en España innumerables fábricas donde vense niños y niñas de seis y siete años trabajando en pesadas máquinas catorce o dieciséis horas diarias; naturalezas jóvoenes agostadas en flor, endebles, raquíticas y pobres que llenan las tablas necrológicas por el inicuo egoísmo de aquellos que buscan el trabajo barato del niño".⁴⁵

Els metges denunciaven l’incompliment sistemàtic de la llei protectora dels infants treballadors. J.I Eleizegui Lopez, un del higienistes més coneguts del moment, especialitzat en higiene industrial, ho plantejava així en una data tan tardana com 1912: "La reglamentación de la ley de marzo de 1900 (...) coloca a nuestra legislación (...) al nivel de las mejores entendidas extranjeras; pero –vicio endémico en España- llenó unas columnas de la Gaceta, mereció pláceres y lauros y ni se complió su objeto ni el niño español se aprovechó de su determinación. Salid de vuestro domicilio y entrad en la fábrica o taller primero que a vuestro paso encontréis, y tened por seguro que en cada uno de ellos podréis descubrir más de un motivo de denucia por incumplimiento de la ley."⁴⁶

És freqüent trobar entre el higienistes referències a la degradació moral que patien els infants com a conseqüència de l’ambient fabril. Esteve Monlau, es referia així a la indústria tèxil: "(...) Las criaturas se ven plagadas de cicatrices, de tumores, de deformaciones asquerosas. La población de tales manufacturas suele ser endeble, raquítica; criada a la sombra y encorvada sobre el telar, marchítase como una planta sin sol... El poco cuidado de los padres en educar a los hijor, el funesto ejemplo que ofrecen a éstos las fábricas, las conversaciones demasiado libres que en su presencia tienen los adultos, la promiscuidad de sexos... son otras tantas causas directas o indirectas de depravación. (...) Una sociedad se suicida cuando permite que el exceso de trabajo y las privaciones consuman las fuerzas nacientes de los niños".⁴⁷
 
 

El treball infantil al sector tèxtil

J.M. Borràs assenyala quatre factors que van contribuir de manera combinada a l’extensió del treball infantil fins esdevenir un fenomen generalitzat el segle XIX: "1) Insuficiencia secular del salario pagado al varón adulto, cabeza de familia; 2) ausencia total de una intervención pública en el dominio de la acción social hasta comienzos del siglo XX; 3) desarrollo de una nueva demanda de trabajo infantil nacida con los inicios de la industrialización; y 4) perduración desigual de un sistema de apredizaje y de cualificación basado en la experiencia y en la antigüedad acumuladas por el trabajador" ⁴⁸. Al llarg d’aquest capítol tractarem en profuditat cadascun d’aquests aspectes. 

Canvi tecnològic i desqualificació del treball

Els empresaris van adoptar al llarg del segle XIX estratègies de reducció dels costos de producció i maximització del benefici, que variaven en funció del sector industrial, la zona, l’estructura de la demanda (mercat local o exterior), l’existència de formes tradicionals d’organització artesanal del treball, la disponibilitat de recursos i el grau de competència. Fonamentalment, s’adoptaren dues estratègies complementàries: l’increment de la productivitat a través de la innovació tecnològica, i la reducció de la despesa salarial. Aquesta reducció es va fer d’una banda, a través de la intensificació de la producció; de l’altra, per la via de l’ampliació del mercat de treball amb mà d’obra no qualificada, no organitzada en el moviment obrer i per tant més barata. L’ampliació del mercat laboral es va articular en dos sentits: la incorporació massiva de dones i infants a les fàbriques, i la difusió de la indústria a zones de l’interior. 

En aquest sentit, cal analitzar el treball infantil com a resultat de l’estratègia patronal de reducció dels costos de producció i maximització del benefici. C. Heywood assenyala per al cas de França tres factors determinants en la configuració de la demanda de treball infantil per part de l’empresariat. D’una banda, els propis empresaris argumenten que els infants presenten avantatges físics per dur a terme determinades tasques, com anusar fils trencats en el tèxtil o esmunyir-se entre les galeries de les mines. Aquest factor no s’ha d’absolutitzar, i cal recordar que aquestes mateixes tasques també eren exercides fàcilment per adults. Així, seria més important el fet que els infants eren mà d’obra barata i dòcil. El salari infantil era de mitjana un terç de l’equivalent adult, i aquesta diferència només es justificava parcialment per una menor productivitat. Finalment, els infants es caracteritzaven per ser trebadors dòcils, sobretot quan es tractava dels que provenien dels orfelinats. 

És freqüent que alguns autors atribueixin la desqualificació del treball exclusivament a la innovació tecnològica, com si aquesta fos un procés inexorable, al marge de les estratègies patronals. Cal recordar que el canvi tecnològic no sempre va suposar un alleugeriment del treball: en un primer moment va implicar la simplificació dels processos productius i l’ús extensiu de mà d’obra no qualificada (les màquines eren dissenyades per poder ser utilitzades per infants); fins ben entrat el segle XX, no es va fabricar maquinària destinada a un treball qualificat i d’elevada productivitat. Per R. Samuel "If one looks at technology from the point of view of labour, rather than that of capital, it is a cruel caricature to represent machinery as dispensing with toil. High-pressure engines had their counterpart in high-pressure work, endless chain mechanisms in non-stop jobs"⁴⁹

Per C. Nardinelli, el treball infantil fou resultat de les transformacions en la maquinària, que permeteren la incorporació dels infants a les fàbriques, on oferien una productivitat major que en la indústria domèstica. Per aquest autor "The movement form home to factory production loses its revolutionari character and becomes a simple response to the changes engenered by the new technology."⁵⁰

Però no és suficient explicar l’evolució de la composició de la força de treball en funció d’una innovació tecnològica autònoma i "natural", sinó que cal vincular-la a estratègies patronals deliberades. El cas de Bèlgica, estudiat per P. Scholliers és un exemple de com l’augment del treball infantil no coincideix amb la introducció de nova maquinària, sinó que és producte d’una política empresarial que consistia a recultar mà d’obra cada vegada més jove: així, al marge del procés d’innovació tecnològica, mentre el 1842 el percentatge d’infants de 5 a 9 anys respecte el total de la força de treball era de l’1%, el 1879 representava més del 9%. Alhora les empreses tèxtils de Voortman es caracteritzaven per mantenir períodes molt breus de contractació. El fet que la força de treball es renovés constantment no era resultat d’acomiadaments massius, sinó simplement de condicions de treball pitjors per l’absència total d’un tracte paternalista, la qual cosa concidia amb l’estatègia de contractació de l’empresa: mantenir una força de treball jove i barata. Aquesta estatègia era la resposta patronal a la competència de les fàbriques de Gant, un nucli industrial més gran i desenvolupat. S’ha observat el mateix fenomen a les fàbriques escocesses, on no s’havien adoptat les innovacions tecnològiques, i on el percentage de mà d’obra femenina i infantil era molt major que a Lancashire, el principal nucli competidor de la indústria tèxtil d’Escòcia. 
 
 

Edat d’incorporació al treball a Voortman, Bèlgica (en percentatges)
	1842		1858		1879		1902
	homes	dones	homes	dones	homes	dones	homes	dones
5-9	0	1	1	4	3	6	0	0
10-14	0	6	8	26	6	30	8	31
15-19	12	27	23	23	15	25	15	40

Font: SCHOLLIERS, P. (1996), pàg 101

El procés de canvi tecnològic i els nous mètodes d’organització del treball. El Cotó

Els orígens del treball infantil industrial es troben a la indústria domèstica. Els estudis sobre el treball a domicili de H. Medick destaquen la contribució dels infants al treball industrial domèstic com un factor necessari per a la supervivència material de les famílies. Per Medick, els infants eren "el capital dels pobres" i la seva activitat era tan essencial per a l’economia domèstica que les famílies que no en disposaven havien d’afrontar greus problemes: "Child labour, which both in its intensity and duration went far beyond that of the corresponding labour of the farm peasant households, was in fact a vital necessity for the rural cottage working families."⁶¹

A Catalunya, el treball agrícola corria a càrrec del cap de família, dins la petita explotació rabassaire; els seus ingressos eren complementats per la producció tèxtil domèstica, característica de les dones i els infants, dins la unitat familiar, que més tard nodriria de forma gairebé absoluta la mà d’obra fabril. Dones i infants van assolir una importància fonamental dins la força de treball protoindustrial, i la seva activitat va arribar a representar una aportació de caràcter complementari però imprescindible en l’ingrés familiar.

Pel cas del Lluçanès, J. A. Planes planteja que "un intens aprofitament dels recursos humans de la comarca donà lloc a un sistema de treball molt estès, estable i consolidat en els nuclis domèstics, sobretot en l’àmbit de la filatura, on el treball femení representava un complement de l’ingrés familiar. Així mateix, no seria gens negligible el treball protagonitzat pels infants. Finalment, tot aquest fenomen reflectiria als nuclis industrials una determinada estructura social, (...) amb l’emergència d’una població proletaritzada, gran part de la qual compaginaria el treball tèxtil amb el feineig agrícola, vinculat a les petites explotacions agràries"⁶² Tanmateix, J.M. Benaul recorda que generalment el treball femení i infantil a la indústria domèstica era a temps parcial^63.

En qualsevol cas, la força de treball infantil i femenina dedicada al filat de la llana no es limitava a les famílies d’operaris tèxtils, sinó que s’extenia al conjunt de la població, arribant al 70% de les llars, de poblacions com Sabadell o Terrassa, tal i com aquest autor a comprovat a través dels inventaris post-mortem. Pel cas de Sabadell, E. Camps assenyala, segons el cens obrer de 1849, que els infants representaven el 13% de la mà d’obra tèxtil, i que es concentraven sobretot en la indústria domèstica cotonera, on arribaven a constituir el 25% de la força de treball. L’edat d’incorporació a la indústria domèstica es situaria entorn als 6 o 7 anys. D’altra banda, Benaul ha destacat que malgrat l’ús extensiu d’aquest tipus de mà d’obra, aquesta resultava insuficient, de manera que els empresaris van recórrer a un perímetre força ampli de poblacions que filaven per les indústries d’aquestes ciutats. Es tracta de pobles muntanyencs, amb una agricultura pobra, l’elecció dels quals "responia segurament a les condicions especials de disponibilitat de mà d’obra infantil desocupada"⁶⁴.

La mecanització va fer necessària una major inversió i la concentració dels treballadors de la filatura en fàbriques i molins, per tal que l’empresariat pogués evitar la dispersió de la matèria primera i tingués una major capacitat de control sobre la força de treball. La primera conseqüència de la mecanització fou l’absorció per la fàbrica de tasques fins alehores domèstiques, com la filatura. Per J.M. Benaul, "la fuerza de trabajo desplazada fue más la más externa a la industria, tanto en términos de intensidad del trabajo como de localización: la fuerza de trabajo del entrono rural, fundamentalmente de mujeres y niños, que complementaba sus actividades agrícolas con tareas textiles".⁶⁵ Així, a la indústria drapera de Terrassa, entre 1820 i 1840, les dones i els infants superaven àmpliament els homes adults en la composició de la força de treball.
 
 

Composició de la força de treball a la draperia
	Sabadell					Terrassa
	Homes	Dones	Infants	Total			Homes	Dones	Infants	Total
1820	260	420	110	790			900	400	150	1.450
1828	-	-	-	-			850	900	650	2.380

Font: BENAUL, J.M. (1992), pàg 678

Els infants i les dones exercien tasques auxiliars, mentre els filadors o teixidors eren treballadors especialitzats que ocupen una posició estratègica de coll d’ampolla en el procés productiu, i que mantenen algunes característiques del treball artesanal, controlant el procés d’aprenentatge. Aquests sectors d’obrers qualificats tenien una certa capacitat de pressió sobre l’empresariat, la qual cosa, en un context de forta conflictivitat social, els permetia obtenir algunes millores en el salari i la jornada laboral.

L’empresariat pretenia reduir la seva dependència respecte aquest col·lectiu introduint un "self-actor", una màquina que no requerís força física ni coneixements especialitzats i que per tant permetés substituir els obrers qualificats per dones i infants més barats i fàcils de reclutar. La filatura fou el primer sector mecanitzat, amb la introducció de la self-acting mule, coneguda a Catalunya com a Selfactina, que aparegué a la Gran Bretanya el 1825. La indústria cotonera catalana va ser pionera en la industrialització espanyola: a Catalunya la selfactina fou intoduïda els anys ’50 , en un context de fort desenvolupament previ a la crisi de la fam de cotó (1861-65). Malgrat la forta oposició obrera, que esclatà el 1854 contra la introducció de les selfactines, el 1857 era la màquina de filar més extesa.
 
 

Mecanització de la filatura de cotó (milers de fusos)
	Manuals	Mule-jennies	Contínues	Selfactines	Total
1833	-	-	-	-	810
1839	-	-	-	-	873
1841	813,3	324	22,7	-	1160
1850	183,8	475,5	51	96,3	806,6
1857	-	388,7	70,4	437,1	896,2
1861	7,4	-	-	-	770,4

Font: MALUQUER, J. (1998), pàg 84

Tanmateix, la introducció de la selfactina no va suposar la fi del treball masculí especialitzat en la filatura, i els filadors van poder mantenir la seva posició privilegiada. Aquest fet ha generat un intens debat en la historiografia britànica. Alguns autors atribueixen la no desqualificació del filat al fet que la força física continuava sent necessària amb la nova màquina (W. Lazonik i J. Clapham). D’altres plantegen que la causa del manteniment dels privilegis eren les pràctiques excloents de la dona que predominavaven als sindicats (H.A. Turner, J. White). I. Cohen defensa que la causa principal era la incapacitat de la dona per exercir una autoritat efectiva sobre els aprenents. Per d’altres autors, eren els empresaris els interessats a mantenir una certa divisió jeràrquica entre els treballadors (J.Foster, W. Lazonick). Finalment M. Freifield ha plantejat que, malgrat la innovació tecnològica, el treball dels teixidors va continuar sent fortament especialitzat perquè requeria amplis coneixements mecànics: "the mulespinner of 1800 had been a handicraft worker on a muscule-power handmule. In 1900 he was a mechanic. All that had been accomplished by the development of the ‘self-actor’ was a substitution of one higly skilled type of labour process for another"⁶⁶.

Així, cada màquina estava a càrrec d’un filador, un obrer adult que havia assolit la qualificació després de diversos anys d’aprenentage com a ajudant. Els bobinadors o ajudants s’encarregaven col·locar les noves bobines de metxa per alimentar la màquina i a posar nous tubs de cartró en els fusos per embolicar-hi el fil. Els anusadors s’ocupaven de vigilar el fil, detectar-hi defectes i anusar els fils trencats. Cada selfactina era servida per un filador adult, un jove com a anusador i un infant com a bobinador. El filador dirigia els ajudants i s’encarregava del control dels mecanismes de funcionament, per la qual cosa necessitava experiència i habilitat. La selfactina era una màquina complexa i perillosa i sovint la premsa obrera es feia ressò dels freqüents accidents que afectaven sobretot els infants:

"Fue el caso que en la sala de hilados faltó el primer cuarto de jornal un hilador encargado de la máquina [...]. Los ayudantes de aquella máquina, jóvenes sin experiencia [...] probaron de hacerla funcionar [...]. Uno de dichos jóvenes pretendió parar la máquina imitando a su oficial ausente, visto lo cual, y suponiendo lo había conseguido, el obrero de 14 años, Baudilio Gambús se metió en ella para limpiarla, quedando aplastada su cabeza por el carro y falleciendo a los pocos momentos"⁶⁷

Els filadors eren pagats generalment a preu fet (a tant per kilo de fil), i ells mateixos pagaven als seus ajudants, la qual cosa suposava que s’encarregaven també de contractar-los. D’aquesta manera, els filadors contractaven a la seva família com ajudants, per tal que els fills els succeïssin en l’ofici i per tenir sota la seva tutel·la la dona, les germanes i les filles, protegint-les dels abusos dels encarregats. Per Carles Enrech, "la formación de estos clanes reforzaba la fidelidad de sus patriarcas hacia la dirección: un despido significaba perder el trabajo de toda la familia a la vez, pero poseer esta privilegiada posición permitía mantener una seguridad de la que no disfrutaba la majoría de los obreros"⁶⁸. Òbviament això actuar també com un mecanisme de boicot de les vagues. Alhora, aquesta fidelitat s’assegurava mitjançant relacions laborals paternalistes (assistència mèdica, préstecs sense interès, aliments a baix cost...). Aquesta organització del treball va ser imperant a la filatura cotonera catalana fins els anys ’80.

Fins aleshores el treball infantil en la filatura del cotó representava, segons les dades oficials, un 33% del total de mà d’obra tèxtil de Catalunya⁶⁹. A la fàbrica de Sants de l’Espanya Industrial, una de les més importants del sector cotoner, els infants representaven el 10% de la força de treball.⁷⁰ Pel conjunt de Barcelona, la Monografia estadística de la clase obrera d’Ildefons Cerdà, ofereix algunes dades indirectes que han estat estudiades recentment per J.M. Borràs. Tot i que el Cens Cerdà no distingeix edats, permet identificar en part el treball infantil a partir de les categories laborals: el grup d’ajudants correspondria als treballadors de 8 a 15 anys d’edat, però no s’hi especifica l’edat dels aprenents, de manera que no podem distingir clarament el treball infantil del juvenil. L’única excepció en aquest sentit és la indústria cotonera, on hi havia un nombre molt reduit d’aprenents i una presència dominant d’ajudants, de manera que podem distingir el nombre de treballadors menors de 15 anys.
 
 

De manera coetània a la generalització dels vapors en els nuclis industrials es va produir el sorgiment de les colònies tèxtils, situades en zones rurals al llit dels rius més importants de Catalunya, dels quals s’obtenia energia. Les explicacions clàssiques (J. Nadal, A. Carreras) atribueixen l’existència de les colònies industrials catalanes als condicionaments energètics. Entre 1833 i 1865 la indústria tèxtil catalana va seguir un model d’industrialització "a l’anglesa", que suposava la necessitat de trobar reserves naturals de carbó que permetessin generalitzar l’ús del vapor com a principal font d’energia industrial. Tanmateix, quan es va fer evident que no hi havia hulla de qualitat a Catalunya, la indústria llanera va optar per importar-la, mentre que la indústria cotonera va iniciar l’ús d’una font d’energia alternativa. Es tractava d’aprofitar l’energia hidràulica, que malgrat ser escassa a Catalunya -Nadal parla de "Ríos indigentes" per referir-se al Ter i al Llobregat- per fer funcionar la maquinària. D’aquesta manera, les fàbriques cotoneres van abandonar els nuclis urbans i s’instal·laren a l’interior, al llarg de les conques fluvials. Les colònies industrials havien de garantir la construcció de cases i serveis, fer front als talls del subministrament energètic i assumir elevades despeses de transport. En contrapartida, disposaven d’una font d’energia gratuïta i d’importants incentius fiscals, i també d’una mà d’obra més dòcil i barata. Això les feia més rendibles que les fàbriques de vapor, tot i que colònies i vapors eren incapaços de competir amb la indústria estrangera, la qual cosa explica les contínues demandes de proteccionisme de la burgesia industrial catalana.

Ignasi Terrades ha plantejat que el factor energètic era secundari, i que el principal atractiu de la creació de colònies eren unes relacions socials favorables a l’empresari i uns salaris-hora entre un 10 i un 20% inferiors als del pla. D’aquesta manera, l’estalvi empresarial seria molt més important en el capítol de salaris que en el de l’energia. Aquests baixos salaris eren el resultat d’un menor grau d’organització obrera, i alhora de l’existència de certs elements compensadors, com vivenda i aliments més barats, la possibilitat de tenir un hort i un galliner, i la proximitat al lloc de treball i als serveis de la colònia.

Inicialment, les colònies s’instal·laven en zones on la mà d’obra disponible era bàsicament femenina i infantil (els homes seguien dedicats a les tasques agrícoles, de manera que s’establia una complementarietat entre l’activitat agrícola i la industrial al si de l’economia familiar). En el cas de les dones, es tractava d’una mà d’obra experimentada ja que havia treballat el cotó en el marc de la indústria domèstica. La importància del treball infantil a les colònies industrials és comprobable en el cas de Prats de Lluçanès on el 1841 els infants representaven gairebé el 40% del conjunt de la força de treball.⁷¹ Roser Nicolau va assenyalar que a la colònia Sedó d’Esparraguera, el 1858 el percentatge d’infants i joves arribava al 28% del conjunt de la força de treball.⁷² Pel que fa a les relacions laborals, les colònies permetien una gran mobilitat dels treballadors, la qual cosa dificultava la seva organització, ja que davant una vaga l’empresari podia portar obrers de poblacions properes que acceptessin les condicions de treball existents. Aquestes avantatges feien innecessari un ritme trepidant d’innovació tecnològica, ja que es podien mantenir baixos costos de producció amb una maquinària relativament endarrerida.

Aquestes consideracions ens porten a plantejar com a hipòtesi que en el cas de la indústria cotonera catalana, des dels anys ’70 del segle XIX, la reducció dels costos de producció no es va assolir fonamentalment mitjançant la innovació tecnològica i l’augment de la productivitat -com en el cas britànic-, sinó que està més relacionada amb l’ús massiu d’una força de treball poc qualificada i escassament organitzada, formada principalment per dones i infants.

Les fàbriques cotoneres del pla havien de competir en condicions desiguals amb les colònies textils, que comptaven amb una font d’energia gratuïta i amb una despesa salarial molt més baixa. Carles Enrech ha assenyalat que la mecanització i la desqualificació del treball a la indústria cotonera catalana no responien a la competència dels productes britànics, sinó a la que plantejaven les colònies industrials, avantatjades respecte les del pla. L’antagonisme entre la muntanya i el pla va generar una profunda transformació del tèxtil cotoner, que afectà tant els treballadors com les màquines, i fou especialment intensa a la filatura. Les colònies industrials, a causa de els seus baixos costos de producció, no van introduir aquestes transformacions fins la pèrdua dels mercats colonials el 1898, per la qual cosa la muntanya no serà escenari dels conflictes generats per la introducció de la contínua i les reformes en l’organització del treball fins aleshores. Però per a les fàbriques del pla, per poder fer front a la competència de les colònies, calia posar fi al sistema fabril de tipus artesanal imperant, acabant amb el paternalisme, desqualificant el treball i introduint una nova forma d’organització fabril, caracteritzada per la generalització del treball infantil i la feminització de la mà d’òbra.

Entre 1875 i 1882, es va viure a Catalunya l’anomenada "febre de l’or"una època de forta prosperitat que va acabar de forma sobtada amb la crisi borsària i financera de la indústria tèxtil, derivada de la contracció de la demanda resultant de la depauperació massiva del camperolat per l’entrada de blat estranges. Els empresaris van reaccionar a la crisi amb acomiadaments massius, la reducció forçada de la jornada i el tancament de fàbriques. Amb la depressió econòmica de 1885-86 els empresaris van intentar reduir els costos de producció amb un nou impuls tecnològic i amb la reorganització del treball. Alhora exigirien del govern mesures de protecció duanera dels seus productes. La possibilitat d’introduir el sistema de treball a l’anglesa, en què cada obrer amb els seus dos ajudants feia funcionar dues selfactines, va ser desestimada pel fet que la indústria catalana s’havia especialitzat en en la producció de fil gruixut, que requeria carregar les màquines amb una major freqüència. Com que aquesta forma d’intensificació del treball no era viable, es va optar per la desqualificació. L’increment de la productivitat es va donar amb la introducció de les contínues, la substitució dels obrers qualificats per dones i infants, i amb la reducció directa dels salaris i la jornada laboral.

A Catalunya, la contínua d’anelles s’emprava com a alternativa a la selfactina ja des de 1840, però la seva expansió era limitada per una productivitat relativament baixa. Això va canviar en la dècada dels ’70, quan una llarga sèrie de conflictes entre filadors i empresaris als Estats Units va estimular la innovació tecnològica; el resultat fou un conjunt d’avantatges tècnics que feien de la contínua una màquina més productiva, i que sobretot permetia una redivisió de la força de treball a través de la substitució –en aquest cas efectiva- dels homes per dones i infants. A més, la nova maquinària obria la possibilitat d’una reducció quantitativa de la mà d’obra: mentre cada selfactina necessitava tres treballadors (filador, anusador i ajudant), la contínua funcionava només amb una filadora i un ajudant. Carles Enrech resumeix així les avantatges de les contínues: "las nuevas máquinas contínuas de hilar de anilla producían más con menos personal por cada huso instalado, su mantenimiento era más barato y su manejo mucho más sencillo y fácil de aprender, lo cual las hacía idóneas para emplear en ellas mujeres y niñass con poca o ninguna experiencia, fácilmente reemplazables, [...] permitía además abolir el sistema de trabajo a destajo e introducir el pago a jornal sin miedo a un descenso de la producción"⁷³ La introducció de les contínues va generar una forta resistència sindical, que tanmateix no va poder evitar la generalització de l’ús d’aquesta maquinària: el 1914, les contínues representaven el 42% dels fusos de filar⁷⁴.

El tissatge va seguir un procés d’innovació tecnològica diferent més tardà i que implicà un grau menor de desqualificació.
 

Mecanització del tissatge (nombre de telers)
	Cotó		Llana
	Mecànics	Manuals	Mecànics	Manuals
1857	7.478	17.425	-	-
1863	8.940	12.359	-	-
1870	-	-	35	1.111
1879	7.273	6.469	444	951
1883	16.898	4.581	767	568
1890	16.700	3.012	1.093	59

Font: MALUQUER, J. (1998), pàg. 85

J.M. Borràs ha estudiat els efectes d’aquest procés de canvi tecnològic sobre la l’evolució del treball infantil en el tèxtil cotoner de Barcelona, a partir del cens de 1905. Els propis autors del cens reconeixen que "respecto al número de niños y niñas que aparecen en esta estadística, hemos de confirmar que son los que menos confianza inspiran, por las resistencias que han debido poner los patronos a consignar cifras verdaderas en aquellas casas en que trabajan casi explusivamente los niños y las niñas, establecimientos que no son pocos en Barcelona"⁷⁵, la qual cosa és un problema generalitzat a les diverses fonts per estudiar la magnitud del treball infantil. El Cens de 1905 aporta les següents dades, comptant doncs que possiblement el nombre d’infants era infravalorat. A més, cal tenir en compte que només es registrava el treball infantil legal, és a dir, el de majors de 9 anys, però sabem que l’incompliment de la llei era generalitzat i que molts infants menors d’aquesta edat treballaven a les fàbriques, fora de les estadístiques oficials.
 

Taxa d’activitat a la indústria tèxtil de Barcelona (1905)
Edat	Homes	Taxa d’activitat masculina	Dones	Taxa d’activitat femenina	Homes i dones	Taxa d’activitat total
10-14	3.099	12,78	3.526	13,06	6.625	12,03
15-69	11.466	6,97	18.557	10,25	30.023	8,69

Font: BORRÀS, J.M. (1999), pàg 34

La comparació de les dades del cens Cerdà i les del cens obrer de 1905 ens permeten estudiar l’evolució del treball infantil a Barcelona al llarg de la segona meitat del XIX. En primer lloc podem observar que es produeix un procés de diversificació industrial, tot i que la indústria cotonera segueix acaparant la majoria de la mà d’obra. Aquesta diversificació és menor en el cas del treball infantil, ja que la taxa d’activitat de les nenes en el tèxtil és la que menys es redueix. D’aquesta manera, les nenes adquireixen un major pes específic en la composició de la mà d’obra, mentre que el percentatge de nens disminueix. Aquest procés de feminització es dóna també entre la població adulta, per la qual cosa Borràs considera que "niños y niñas siguen la misma evolución que jóvenes y adultos del sexo respectivo, pero con más intensidad"⁷⁶. Durant la segona meitat del XIX al cotó barceloní es dóna una petita reducció del treball infantil masculí i una irrupció massiva de les nenes en tots els àmbits de la indústria cotonera. Cal recordar, tanmateix, que el cotó era el sector que acaparava més mà d’obra infantil, però no la indústria on el percentatge d’infants era major (en els sectors textils anomenats "marginals" –producció de sacs, cordes....- hi ha més infants que adults).

Per Borràs, malgrat el procés d’innovació tecnològica, "A comienzos del siglo XX, los niños y las niñas de Barcelona no trabajaban menos que sus predecesores de mediados del XIX. La industrializació, la consolidación del sistema de fábrica, la extensión de la mecanización, y la diversificación de la estructura industrial comportaron un claro incremento del volumen de empleo infantil en el sector secundario. Según nuestros supuestos, alrededor de 50% de la población infantil barcelonesa –entre los 10 y los 14 años- trabajaba"⁷⁷. La taxa d’activitat industrial infantil de 1905 era per als nens del 55.5% i en el cas de les nenes del 32,2%, xifres anàlogues a les de l’ocupació infantil de regions britàniques de gran concentració tèxtil a mitjans segle XIX. El declivi significatiu del treball infantil a la indústria tèxtil catalana no es produirà fins els anys ’20 del segle XX.

La indústria llanera

La indústria llanera va seguir un procés propi i diferenciat d’innovació tecnològica i canvi en l’organització del treball. Sabadell i Terrassa van esdevenir les excepcions d’una indústria llanera espanyola que va tendir a desaparèixer o a esdevenir residual en els anys ’40 i ’50. La llana espanyola es caracteritzava per una organització corporativa que no va experimentar un procés de dispersió rural de tipus putting-out, i que fora de Catalunya no va desenvolupar el sistema fabril. El tèxtil llaner català, va comptar amb l’impuls dels recursos generats per l’especialització vitícola, que van promoure un sector llaner especialitzat en la draperia de qualitat, orientat al mercat colonial i als compradors benestants. Així, els centres llaners catalans van ser més sensibles a la introducció d’innovacions tecnològiques i als nous sistemes d’organització laboral, que inicialment compatibilitzaven la fàbrica i la indústria domèstica. Progressivament, en els anys centrals del XIX, es produí una creixent concentració a mesura que les empreses tendien a l’especialització, la qual cosa va permetre concentrar les inversions en una determinada fase de la producció i aconseguir un producte competitiu. La utilització de mule-jennies més potents als vapors va reforçar el predomini dels homes com a filadors especialitzats, mentre que les dones i els nens es dedicaven a tasques auxiliars. D’aquesta manera es van donar tres processos complementaris: l’engrandiment dels assortiments, la masculinització dels filadors, i l’increment númeric del personal infantil, l’edat d’incoporació al treball del qual va tendir a disminuir. Enriqueta Camps ha estudiat els efectes del canvi tecnològic i la concentració fabril en la composició de la mà d’obra⁷⁸: el 1848 el cens obrer de Sabadell reflecteix l’elevat nombre de dones i infants en la filatura i el teixit, en el marc d’una organtizació industrial que seguia basada en el treball domèstic. Deu anys més tard, quan el procés de concentació fabril estava més avançat, trobem la dona relegada a les tasques auxiliars i un percentantge molt major de treball infantil assalariat, que havia substituit el treball femení. L’edat generalitzada d’incorporació dels infants a la fàbrica es situava entorn als 10 anys.
 

Taxes d’activitat segons edat i gènere al tèxtil de Sabadell (1858)
	Núm	%
Nens (menors de 14)	240	20,8
Nenes (menors de 14)	319	28,4
Homes adults	1580	50,1
Dones adultes	2155	69,8
Total	4294	50,4

Font: CAMPS, E. (1995 a), pàg 60

Taxes d’activitat segons edat i gènere al tèxtil de Sabadell (1858)
Edat	Homes		Dones
	Núm	%	Núm	%
8-15	250	21,3	185	16
16-20	259	39,5	408	56,8
21-30	552	37,1	547	39,4
31-40	441	40,9	215	23,2
41-50	205	30,6	101	17,3
51-60	77	18,5	49	12,9
61-70	15	8,5	18	10,1

 Font: CAMPS, E. (1995 b), pàg 166

J.M. Benaul ha calculat que entre 1848 i 1868 els infants representaven entorn al 17% de la força de treball de la indústria llanera de Sabadell.

Fins els anys ’60, el sector llaner va experimentar un ritme més lent de desenvolupament tecnològic que el cotó. La llana és una fibra més difícil de manipular mecànicament, i a més era un sector que tenia importants llasts tradicionals i que funcionava a remolc del sector cotoner, que marcava la pauta en el conjunt del tèxtil. A partir d’aleshores, en el context de la crisi de la fam de cotó, i gràcies a la introducció de l’estam (la fibra llarga de llana), es va procedir a la mecanització total de la filatura de la llana, amb la substitució de els selfactines per contínues. La mecanització del tisssatge arribaria amb més retard, a causa de problemes tècnics i de costos de producció.

En la indústria llanera, a causa de la seva especialització en productes d’elevada qualitat, no es va donar el procés de creació de colònies textils característic del cotó. Per A. Parejo, "por el contrario, el vapor representó una alternativa de creciente utilización sobre todo a partir de los años cincuenta: en parte debido a las no excesivas disponibilidades hidráulicas en la zona del Vallès (...) y también porque (...) su empleo no afectaba tan significativamente a la estructura de costes de las fábricas laneras, especializadas e productos de precio más elevado"⁷⁹.El procés d’elaboració del teixit de llana s’organitzava en quatre fases, o "rams". En el Preparat, es seleccionava la llana i es netejava amb els "diables" i els leviatans. La fase de filatura seguia un llarg procés previ (sobretot en el cas de l’estam) en què la llana era lubricada, cardada, pentinada, estirada, allisada i sotmesa a un procés de torsió, fins obtenir la metxa, que era intoduïda a la màquina de filar. En la llana s’utilitzaven les filadores prèviament desenvolupades per la indústria cotonera, i es passà com en el cas del cotó, de la jenny a la selfactina, i finalment a la contínua. El tissatge passava també per una fase de preparació amb les màquines de parar (devanat, ordit i encolat) i la fibra es teixia en màquines que van experimentar un fort retràs en la mecanització tant per motius tècnics com a causa de la resistència obrera. Finalment, la fase d’acabat consitia en el batanat (colpeig del teixit per netejar-lo), la neteja dels borrissols mitjançant el perxat, el tundit (allisat) i el raspatllat. La complexitat d’aquest procés demostra que no es pot parlar de la indústria llanera com un sector endarrerit i tradicional. J.M. Benaul assenyala que els infants tenien una activitat destacada en l’etapa de preparació del filat, treballant en els diables, les emborradores i les metxeres; al tissatge s’encarregaven de la preparació de les pintes, la fabricació de canons i sovint sargien.⁸⁰.
 

Estructura dels obrers ocupats a la indústria llanera de Sabadell, 1858
		Homes	Nens	Dones	Nenes
Tints		50	-	-	-
Assortiments		200	50	200	157
Telers		1.042	-	200	60
Batans		25	-	-	-
Perxes		60	20	-	-
Tondoses		58	58	-	-
Premses		50	-	-	-
Neteja		-	-	700	175
Total		1.485	128	1.100	392

Font: BENAUL, J.M. (1992), pàg 1048

El treball infantil i l’economia familiar

Fins aquí hem analitzat els elements que van contribuir a generar una demanda de mà d’obra infantil a les indústries tèxtils. Però aquest és només un dels angles des del qual estudiar el problema. No podem deixar de banda la perpectiva contrària, la de les famílies obreres que es veien obligades a cobrir aquesta demanda amb "l’oferta" d’infants treballadors. C. Heywood assenyala diversos elements que contribuïen a fer del treball infantil un fenomen normalitzat al si de les famílies obreres: la necessitat d’un grau d’especialització que requeria un llarg procés d’aprenentatge, factors consuetudinaris vinculats a la concepció de l’educació, i motivacions materials. Pel que fa a les darreres, en el cas de França, aquest autor ha observat entre els obrers amb una millor condició material un retràs significatiu en l’edat d’incorporació al món laboral dels fills, i una clara coincidència entre la disminució de les taxes d’activitat infantil i l’augment general dels salaris al llarg de la segona meitat del XIX⁸¹. Des d’aquesta perspectiva cal situar-se en el terreny de les economies familiars per comprendre les motivacions, els ritmes i els processos d’aquesta oferta.

Les teories macroeconòmiques que s’han formulat per explicar el treball infantil han desenvolupat plantejaments de conjunt que, tot i ser imprescindibles per a una bona comprensió del problema, presenten greus problemes metodològics. En primer lloc, la utització d’estadístiques d’àmbit estatal provoca una homogeneïtzació de les diferències geogràfiques, la qual cosa distorsiona la percepció dels processos industrialitzadors, que són pròpis d’un àmbit regional. A més aquestes estadístiques sovint ometen la indústria rural o acaben substituint l’evidència històrica perquè ignoren aspectes fonamentals com els salaris en espècie o l’existència de contraprestacions de treball. El treball infantil és un dels aspectes que tendeix a ser infravalorat en les estadístiques oficials, més encara des de l’establiment formal de la primera legislació reguladora, la qual cosa era reconeguda pels propis autors dels estudis estadístics decimonònics.

En el mateix sentit, S. Wolf assenyala que les teories de creixement econòmic treballen amb el reconeixement exclusiu de l’existència de relacions de mercat, sense tenir en compte factors "a menudo diferentes y más importantes que los de la maximización individual, y el intercambio de bienes y servicios, y que tenían menos que ver con el mercado que con sistemas familiares"⁸².

Una de les alternatives a les teories macroeconòmiques és l’adopció d’una perspectiva microhistòrica a partir de l’estudi de les estratègies familiars. El segle XIX i les primeres dècades del XX la nova societat industrial tenia dos fonaments: la fàbrica com a unitat de producció i la família com a unitat de consum i agent subministrador de la força de treball. D’aquesta manera, la família obrera era una peça clau en el funcionament del capitalisme i era tinguda en compte en les polítiques salarials i assistencials. De fet, com assenyalen Horell i Humphries, la industrialització no va suporsar el trencament del vincle familiar, sinó que les famílies van tendir a concentrar-se en el mateix sector productiu, en forma d’equips familiars de treball: "Developing local specialisation, and father’s employment of their own children as workgroups in factories and mines in industrial districts (...) probably contributed to this trend. But it also suggests that the ability of father’s to procure employment for their children was becoming increasingly important"⁸³. L’associació directa entre l’economia familiar i la nova organització del treball derivada de la industrialització es va donar al si de la indústria domèstica.

La família, o la llar, constituïen la unitat de de consum, i eren el marc de decisió fonamental en l’esfera del treball: les decisions sobre l’oferta de treball no eren individuals, sinó que responien a una lògica més àmplia, associada a les transformacions de les economies familiars. Camps destaca com "recent studies have emphasized the flexibility with which families in the past made use of all their labour resources. In particular, it has been argued that patterns of labour force participation among ‘secondary’ wage earnes (wives, children and other co-residing relatives) can be properly undestood only when the internal dynamics of domestic groups and their adaptative strategies are fully taken into account"⁸⁴. M. Llonch, pel cas de Vilassar, ha posat de relleu com durant la primera meitat del segle XX, el paper de la família en el recultament de la mà d’obra tèxtil era tant important que la població immigrada, mancada de suport familiar, sovint en quedava fora.

En aquest sentit per S. Wolf, "estrategia familiar es un término usado por los antropólogos para describir los mecanismos de comportamiento de los grupos familiares dentro de un contexto económico y social. Para los historiadores, sin duda el término conlleva una valiosa introducción al análisis de las respuestas de las familias a presiones sociales y económicas, y de oportunidades que constituyen el marco de su vida y mundo. Estas respuestas eran extremadamente variables, desde formas de aceptación pasiva a las de manipulación, y estaban casi siempre en movimiento continuo, precisamente porque fuera estas circunstancias cambiaban constantemente"⁸⁵.

Davant la necessitat d’incrementar l’insuficient salari del pare, les famílies treballadores adoptaven diverses estratègies d’organització de la força de treball infantil i femenina. En alguns casos es va recórrer a l’augment del celibat definitiu femení, i al retràs en l’edat del matrimoni (les filles romanen dins el nucli familiar per assegurar la superviència col·lectiva); en d’altres es va fer ús generalitzat del treball infantil i es va incrementar la fecunditat per disposar de més braços que incremetessin l’ingrés familiar.

Les economies familiars i l’evolució de l’oferta de mà d’obra infantil

El concepte de cicle familiar ha resultat molt útil per a l’estudi del treball infantil. Es tracta d’una construcció sociològica que assumeix que les famílies passen per una sèrie d’estadis diferenciats, en funció de la ràtio consumidors/productors, que determina pautes diferents d’ingrés i despesa i estratègies diferenciades de distribució del treball remunerat entre els seus membres. Durant la primera fase del cicle familiar, en els anys immediatament posteriors al matrimoni s’arriba a la millor relació membres actius/ inactius: és el moment en què tant el matrimoni com els seus pares treballen, i encara no hi ha fills de què fer-se càrrec. A mesura que avança el cicle, la família creix i la ràtio braços/boques disminueix fins arribar a un moment crític quan el pare té entre 30 i 35 anys i els fills són petits. Tot i que la mare segueixi treballant, en aquest punt la família troba dificultats serioses per garantir l’ingrés mínim. A partir d’aquí, el grau de dependència es torna a reduir, a mesura que els infants van entrant al món laboral i substitueixen les mares, que es dediquen a les tasques domèstiques: s’arriba a una nova etapa favorable quan el pare té entre 55 i 59 anys. A partir d’aleshores, quan els fills abandonen el nucli familiar i els pares deixen de treballar s’entra en una nova fase recessiva. Per Camps, "la familia tenía capacidad de ahorro durante los años que seguían al matrimonio, hasta los 35 años de edad del padre [...]. El nacimiento de los hijos situaba a las economías familiares en una condición critica [...]. La mencionada situación de déficit se superaba, a partir de los 45 años de edad del padre, con la progresiva entrada de los hijos a la actividada remunerada, que daba a la familia, nuevamente, capacidad de ahorro. Esta situación era no obstante temporal ya que al jubilarse la persona más excedentaria del hogar familiar, el cabeza de familia, se incurría en un nuevo déficit, el más severo del desarrollo económico familiar"⁸⁶.

Evidentment, els ingressos per càpita de la família segueixen una evolució paral·lela. En aquest sentit veurem com, al llarg del cicle familiar, el màxim percentatge de l’ingrés familiar aportat pel cap de família no supera el 70%, la qual cosa demostra que des de ben petits, els fills feien una aportació considerable a l’economia familiar. Aquesta característica es va mantenir en el cas de Catalunya fins la dècada de 1920, i es reproduirà durant la Guerra Civil i la postguerra.

D’aquesta manera es va configurar una oferta de treball molt adaptable a les circumstàncies ecònomiques de cada moment, la qual fou fonamental en el procés d’industrialització. Com s’ha afirmat recentment, "la transición al sistema fabril se sirvió de una oferta de trabajo altamente elástica que había de presionar sobre los niveles de bienestar"⁸⁷.

Treball infantil i treball femení

La introducció del sistema fabril va suposar que les dones quedessin relegades a tasques auxiliars en la filatura, un ofici que havien monopolitzat mentre era manual i domèstic. Aquest procés no es degué tant a causes tècniques o físiques com al fet que la producció de fil va perdre el seu caràcter domèstic. Ni tan sols la introducció de la selfactina va permetre que les dones assumissin tasques qualificades. A partir d'aleshores, treball de les dones fora de la llar es mantenia només fins pocs anys després del matrimoni, i quedava restringit a tasques no qualificades.

Mentre els fills eren petits, les mares havien de treballar per garantir l’ingrés familiar mínim; aleshores els fills quedaven a càrrec d’altres parents. Montserrat Llonch ha verificat en el cas de Vilassar que "Cuando los hijos eran pequeños y no trabajaban, la madre se veía obligada a permanecer en la fábrica hasta que los hijos entrasen en el mercado para poder sustituirlas [...]. La necesidad de ingresos por parte de la familia aparece como el motor condicionante básico que marca este proceso y, en función de éste, el cuidado de los niños se resuelve sin grandes dificultades. La solución utilizada fue el aprovechamiento de los recursos expertos y disponibles de la localidad: las mujeres mayores que habían dejado la fábrica"⁸⁸. Aquestes àvies i ties portaven sovint els nadons a les fàbriques durant els descansos perquè fossin alletats per les seves mares. Les dones que tenien fills petits i treballaven, però no comptaven amb aquest suport (sobretot als grans nuclis urbans o en el cas de famílies immigrants), van protagonitzar des de mitjans segle XIX la reivindicació de guarderies a les fàbriques.. Aquestes dones no van tenir més remei que avançar el moment del desalletament, o tenir (quan els ho permetien) els fills al costat mentre treballaven. En aquest sentit A. Duarte ha comprovat que en algunes ocasions els obrers protestaven per l’expulsió d’infants que jugaven dins la fàbrica, o bé que ajudaven les seves mares en tasques senzilles.

Un cop els fills eren prou grans, rellevaven a les mares a la fàbrica, i aquestes es dedicaven a tasques domèstiques. Aquesa pauta d’assignació del treball familiar mostra una clara racionalitat econòmica. D’una banda, com recorda Camps, "la reproducción social y demográfica del hogar era una tarea prioritaria entre las clases trabajadoras, y las distintas formas de trabajo doméstico eran vitales para todos los miembros del hogar; de este modo, a partir de los 30 años de edad el trabajo femenino era básicamente trabajo doméstico no remunerado."⁹⁰

D’altra banda, en la decisió d’abandonar la feina fabril en casar-se per part de les dones no només hi incidien aspectes de tipus domèstic, sinó també la prefèrència patronal per les dones solteres. A més, l’estructura salarial existent, marcada pel gènere i l’antiguetat, fomentava la substitució en la força de treball de les mares pels fills: la dona no accedia als mecanismes de promoció interna a través de l’aprenentatge i la qualificació, mantenint un nivell salarial estancat; per contra, els fills, a mitjà termini obtenien salaris creixents, per la qual cosa generava més ingressos a les famílies que el treball de les mares.

A partir dels 15 anys, els nois joves iniciaven el procés formal d’aprenentatge dins la fàbrica, i els seus salaris augmentaven a mesura que desenvolupaven tasques més qualificades. En canvi, les joves treballadores no rebien cap formació especialitzada, sinó que treballaven bàsicament per acumular una dot. Per Camps, les diferències en el salari femení eren alhora producte del sistema d’aprenentatge i de l’assignació de rols de gènere heretats de la indústria domèstica a la fàbrica. Això explica que quan una família comptava amb fills en edat de treballar, substituís el treball femení per l’infantil: "From the viewpoint of a working-class family it was logical to substitute women’s with children’s work since, in the medium term, the latter yielded the greater monetary return. This is perhaps the main reason that married women so rarely worked outside the family after the age of 30 or 35. By then, most would already have had al least one child old enough to enter the factory".⁹¹ Aquest és un exemple més del caràcter interdependent de les utilitats individuals i de la presa de decisions econòmicament racionals amb l’objectiu de maximitzar l’ingrés col·lectiu.

El fet que el treball femení fos qualitativament menys remunerat s’explica per l’existència de mercats interns informals de treball dins les fàbriques. E. Camps assenyala que aquests constituïen el mecanisme d’adaptació dels sistemes artesanals de qualificació i promoció a la nova estructura fabril. Aquests mercats interns suposaven d’una banda la pervivència d’equips de treball formats per dones joves i infants en règim de subcontractació, que rebien menor remuneració pel fet de no estar subjectes a cap procés d’aprenentatge i mantenir-se en els marges de l’economia formal. D’altra banda, aquests mercats interns eren segmentats en funció del gènere. Aquesta segmentació ha estat explicada per Brown i Philips⁹² com a resultant de l’exclusió de la dona de la cadena de promoció interna dins l’empresa, a causa del caràcter temporal de la seva activitat o bé de l’herència de pautes gremials. Per Piore, en canvi, la causa de la menor remuneració del treball femení era la brevetat dels contractes, que impossibilitava la promoció o els augments salarials.

El procés invers de substitució dels infants per les mares a les fàbriques no es produiria a Catalunya fins després de la Primera Guerra Mundial. El 1919-20 trobem una presència massiva en les fàbriques tèxtils de dones casades i vídues i alhora no hi ha indicis de l’existència d’infants menors de 9 anys a les fàbriques, mentre es pot apreciar caiguda significativa del percentatge d’infants de 10 a 14 anys. Camps ha verificat aquest fenomen en el cas de Sabadell⁹³. Llorenç Ferrer ha percebut el mateix procés en les colònies industrials, on a partir de 1920 es detecta una presència massiva de treball femení⁹⁴. Monsterrat Llonch ha destacat el mateix fenomen pel cas de Vilassar⁹⁵.

Aquest procés es dóna en un context en què la descendència final s’ha reduit molt i per tant ha minvat qualitativament el volum necessari de treball domèstic. Per Camps, "la mayor disponibilidad de las madres para realizar tareas remuneradas, nacida de la propia transición demográfica catalana, parece ser otra causa de las mejoras alcanzadas en su vida laboral [...] El salario femenino, creciente durante una parte crucial del ciclo vital, ayuda también a explicar la nueva dinámica de asignación del trabajo dentro de las economías familiares [...] La reducción de los ingresos procedentes del trabajo de los niños (que ahora son menos y llevan consigo unos mayores costes de educación) sería compensada por el incremento del trabajo remunerado de las madres [...]. Trabajo femenino e infantil respondían más a factores de oferta que de demanda, adaptándose continuamente a las alteraciones que la evolución económica y demográfica imponían a las economías familiares"⁹⁶.

D’aquesta manera, la reducció del treball infantil seria el resultat combinat del desenvolupament tecnològic, la generalització de l’escolarització, la legislació protectora, la millora dels salaris femenins i el procés de transició demogràfica.

Treball infantil, salari masculí adult i nivell de vida

El treball infantil era un fenomen que tenia repercusions sobre el conjunt dels treballadors. D’una banda, suposava una part fonamental de l’ingrés familiar, i de l’altra era sens dubte un factor de pressió a la baixa de les condicions de treball generals.

Els ingressos generats pel treball infantil, així com els aportats per les dones, tenien una incidència central en el benestar de les famílies. Es tractava d’aportacions complementàries al principal salari, el del cap de família, però que podien ser determinants per la majoria de famílies obreres, que vivien al límit de la misèria. D’aquesta manera, el treball infantil seria el resultat combinat de pobresa i industrialització. El fet que, en el debat entorn als nivells de vida, la historiografia hagi tendit a a ignorar aquests components de l’ingrés familiar ha portat a distorsionar-ne la seva comprensió. De fet, aquest debat es fonamenta exclusivament en l’evolució del salari real masculí adult –en si mateix un problema prou complex- però clarament insuficient. S. Horrell i J. Humphries assenyalen els problemes d’aquest tipus d’aproximació, que deixa al marge l’anàlisi d’aspectes fonamentals derivats del procés industrialitzador: "the real wage approach implicitly assumes that the same number of people were dependent on the male wage through time, that non-wage inputs into welfare did not decline, and that the earning opportunities of women and children were unaltered. Yet it is just in these areas where industrialisation is argued to have brouhgt significant changes"⁹⁷.

Amb la introducció del treball fabril, el percentage de l’aportació a l’ingrés familiar de dones i infants va augmentar, però com que en les primeres fases de la industrialització la dona només treballava a la fàbrica mentre era jove, i hi havia moltes més oportunitats de treball per als infants, la contribució d’aquests era més destacada (entre el 3 i el 10%, segons aquestes autores).

En el cas espanyol, E. Ballesteros, en un estudi sobre la diferència entre salari i pressupost familiar entre 1860 i 1930, centrat a Barcelona, Madrid i Vizcaia, ha demostrat que el jornal del cap de família no podia assumir el conjunt de despeses familiars, i que per tant l’aportació monetària de dones i infants resultava imprescindible per complementar l’escàs jornal dels obrers espanyols. De fet, el salari masculí adult no arribava ni tansols a garantir la partida d’alimentació del pressupost familiar:
 

Aquests resultats són confirmats per moltes fonts contemporànies. El Cens Cerdà exposava que només un 6% dels treballadors casats arribaven amb el seu sou a cobrir les despeses de subsistència. En un informe de l’ajuntament de Madrid trobem el reconeixement oficial d’aquesta situació: "Es preciso que la mujer y que los hijos, por pequeños que sean, ganen algo, y este algo sólo se consigue abandonando la escuela y echando sobre sus débiles hombros las rudezas del trabajo... No va ala escuela el hijo del obrero, porque no puede ir. Ha de vivir, y para vivir ha de trabajar, sea o no perjudicial para su desarrollo"⁹⁸.

En el cas de Sabadell, E. Camps ha observat que en el moment del cicle familiar en què el pare feia la màxima aportació a l'ingrés familiar (quan tenia entre 30 i 35 anys), aquesta no superava el 70%. La resta era aportada sobretot pels infants, en un percentatge major a Catalunya que a la resta de països europeus. Això confirma la lògica de la substitució del treball femení per l'infantil des de la perspectiva de l'economia domèstica.

No cal oblidar, tanmateix, que els infants seguien sent una càrrega per al pressupost familiar, ja que els seus ingressos no cobrien les seves necessitats de consum. Podem comprovar que l'economia familiar passa per una fase crítica quan el pare té entre 35 i 45 anys, moment en què el pressupost familiar és deficitari. Per fer front a les etapes deficitàries, la família disposava de tres recursos: l'estalvi en les fases de superàvit del cicle familiar (només seria possible en cas que no es fessin vacances i que cap membre de la família es posés malalt), el recurs a la caritat, l'endeutament, o la producció per a l'autosubsistència en petits horts familiars. En aquest context, les famílies treballadores es veien obligades a aprofitar al màxim tots els recursos humans disponibles al seu abast. Estalvien quan la conjuntura ho permet, per poder afrontar les despeses en moments més adversos. D'aquesta manera, el saldo final al llarg del cicle familiar ha estat calculat per Camps en +465,55 reals/any⁹⁹, amb els quals es podien cobrir 20 dies de desocupació forçada a l'any i els 53 dies festius. En aquestes condicions més que parlar d'estratègies de maximització dels ingressos familiars potencials, ens hem de referir a estratègies de supervivència.

Esteve Déu ha comprovat que a Sabadell entre 1904 i 1919, el salari dels dos pares i ell fill gran era insuficient per fer front a la despesa familiar de manera que "les famílies amb fills petits, que encara no es podien incorporar al treball, tenien moltes dificultats per cobrir el mínim de despeses indispensables. Per aquest motiu, molts nens i nenes s'incorporaven al treball abans de l'edat reglamentària establerta. Evidentment, en molts tallers hi havia passadores, nuadores, canoneres, etc. amb edats considerades legalment menors per entrar a treballar"¹⁰⁰. En un sentit més general, Pere Gabriel ha estudiat com l’augment dels salaris nominals en els anys entorn la Primera Guerra Mundial va ser inferior a l’increment dels preus dels productes agrícoles de primera necessitat¹⁰¹. Així, semblaria que el treball infantil va seguir sent necessari per mantenir les economies familiars obreres fins el primer terç del segle XX. No va ser fins els anys de la II República que, com ha demostrat J. Maluquer, els nivells salarials van experimentar una alça significativa, que va suposar que el treball infantil deixés de ser imprescindible.

Davant d’això, Ballesteros recorda que "es necesario hacer el esfuerzo de estimar aún con métodos indirectos la cuantía de esta aportación monetaria proveniente de las mujeres y los niños. De no hacerse así, nuestro conocimiento sobre las condiciones de vida de la población asalariada seguirá siendo una ilusión."*102

Pel que fa a la vinculació entre treball infantil i salari masculí adult, la relació entre el salari dels pares i la taxa d’activitat dels infants no és directa. Nardinelli assenyala que "The employment of children in some areas may have been more of a response to high wages and opportunities than a mean of driving down adult wages" ¹⁰³. Així l’elevació del salari masculí tant podia suposar una reducció del treball infantil com el seu augment, per tal d’aprofitar una conjuntura beneficiosa per a les famílies obreres. En qualsevol cas, la desaparició del treball infantil sempre es dóna vinculada a una millora dels nivells generals de benestar, derivada de l’increment del salari real de pares i mares.

Alguns estudis recents sobre la productivitat del treball¹⁰⁴ han assenyalat que aquesta va créixer sempre per sobre de l'evolució dels salaris reals. Així, tot i que els salaris reals es van recuperar entre 1870 i 1913, a causa de l'impacte de la política del Sexenni i del creixement de l'afiliació sindical, la productivitat del treball creixia a un ritme molt més ràpid. Aquest procés s'explica per l'elasticitat en l'oferta de treball que en una primera etapa consisteix el creixement de la població activa per la incorporació massiva dels infants, i més tard ve donada per la substitució dels infants per les dones.

S’ha especulat molt sobre les motivacions que portaven als pares a conduir els seus fills a les fàbriques. El fet que s’hagi comprovat que molts falsejaven l’edat dels fills per posar-los a treballar abans del que permetia la llei ha suscitat interpretacions pseudohistoriogràfiques que els presenten com a éssers cruels que no tenien cap tipus de lligam afectiu amb els infants. En aquest sentit, caldria destacar que tampoc s’ha pogut documentar l’existència d’una oposició significativa per part dels pares a la regulació del treball infantil, i que les organitzacions obreres sempre van condemnar la pràctica del falsejament d’edats.

La necessitat de complementar el salari masculí adult per mantenir un nivell d’ingrés que garantís la supervivència, va ser la principal motivació de l’existència del treball infantil. Si això és així, el debat sobre els obscurs interessos dels pares queda fora de lloc, ja que, com afrima Nardinelli "changes in the life of children have resulted from changes in income and opportunities, not form changes in the attitude of parents"¹⁰⁵. En aquest sentit, S. Pollock va fer un estudi sobre les relacions afectives entre pares i infants a partir d’autobiografies i diaris d’obrers, i va arribar a la conclusió que no es van produir canvis significatius entre el sXVI i el XIX, de manera que sembla clar que el treball infantil fabril no fou resultat d’un canvi en l’actitud dels pares envers els seus fills. J.M. Borràs recorda que "las decisiones sobre trabajo infantil, supeditadas a las condiciones de vida familiar, no implicaban una ausencia de relaciones afectivas"¹⁰⁶. En canvi, com assenyala Faure¹⁰⁷, és possible que dins l’economia moral obrera es donés per suposat que els infants havien de contribuir a l’ingrés familiar, de la mateixa manera que les famílies burgeses consideraven com una obligació del fills l’obtenció de resultats satisfactoris a l’escola.

També s’ha arribat a afirmar que la industrialització va fer els infants més autònoms econòmicament, i per tant menys subjectes a una suposada explotació per part dels pares¹⁰⁸. Això és difícilment creïble, tentint en compte que els salaris infantils eren molt minsos (tot i que imprescindibles per a la supervivència de la família en contextos de misèria generalitzada), i difícilment els permetrien ser autònoms. Més que una creixent autonomització dels infants, s’ha observat el procés contrari: el retràs en l’edat del matrimoni i l’allargament de la durada del temps de permanència al nucli familiar.
 
 
 
 

La regulació legislativa del treball infantil: origen i evolució del dret del treball

Del laissez-faire a la protecció dels treballadors per part de l’estat.

La intervenció de l’estat sobre el treball responia a la necessitat d’integrar i canalitzar el conflicte social, en un moment en què els treballadors reaccionaven davant la duresa de les condicions de vida i de treball amb la constitució de les primeres organitzacions obreres de caràcter massiu, que amenaçaven d’adoptar orientacions revolucionàries. La funció social del dret del treball consistia a juridificar, institucionalitzar i integrar el conflicte de classes. En aquest sentit, per Carlos Palomeque, "la legislación obrera responde prima facie a una solución defensiva del estado burgués para, a través de una normativa protectora de los trabajadores, proceder a la integración del conflicto social en términos compatibles con la viabilidad del sistema establecido, asegurando de este modo la dominación de las relaciones de producción capitalistas."¹⁰⁹

La resposta del bloc dominant davant el sorgiment d’un moviment obrer organitzat i radicalitzat es va vehicular en tres sentits: l’augment de l’aparell repressiu de l’estat, l’exclusió dels treballadors de la participació política i la criminalització selectiva de les seves organitzacions, i el desenvolupament de les primeres mesures de dret laboral. Anul·lats per la via repressiva els elements considerats més "perillosos" del moviment obrer, es pretenia desenvolupar un cos normatiu que limités els aspectes més dramàtics de l’explotació i, a través d’una millora real de les condicions de treball, integrés el conflicte dins el marc de l’estat burgès, sense qüestionar-lo. En paraules de Jaume Sallarès i Pla, "Este peligro aconseja á las clases sociales contrarias á aquellas tendencias [el socialisme i l’anarquisme] y á aquella organización prevenirse para resistir el choque que parece inminente, y á los gobiernos que á estas representan, tomar las precauciones debidas para evitarlo. No creemos que la fuerza por si sola, diera este resultado, como dudamos tambien que fueran bastantes los simples medios morales (...). Es de temer que el espíritu demagógico, que bulle en el seno del socialismo llegue á lanzar á sus elementos mas exaltados al terreno de la violencia y del atropello, en cuyo caso y en legítima defensa se verían los gobiernos obligados á usar la fuerza (...). Se hallarán cargados de razón y facultados por tanto para reprimir toda tentativa de desorden, aquellos gobiernos y aquellas sociedades que hayan empleado los medios indispensables á impedir los progresos de doctrinas perturbadoras."¹¹⁰ I més endavant: "Estas consideraciones nos dan á conocer tambien lo que exige de la autoridad y de los particulares la cuestión obrera: energía en la represión del mal, no exclusivamente por la fuerza, sino además por un prudente sistema preventivo y activa iniciativa para el bien."¹¹¹

El dret del treball no deixa de ser, així, un component més d’una legislació de classe ¹¹² clarament favorable al bloc dominant, que s’articulava per garantir la continuïtat del sistema. Tanmateix, no es pot negar que alhora limitava el grau d’explotació i, en una segona etapa, garantia importants mitjans de lluita als treballadors. D’aquesta manera, era alhora un dret conquerit per l’acció de les organitzacions obreres contra els patrons, i un dret concedit per la burgesia per assegurar l’estabilitat.

La intervenció de l’estat en matèria de relacions laborals va suposar l’adopció de noves premisses ideològiques, que qüestionaven el liberalisme a ultrança. Per Martín Valverde, van aparèixer tres nous fonaments ideològics, que serien la base del dret del treball: l’asimetria del contracte de servei entre el patró i l’obrer, la necessitat d’intervenció de l’estat per protegir el feble, i la dimensió col·lectiva de les relacions laborals¹¹³. En el cas de la regulació del treball infantil (i del femení), es considerava que l’infant (i la dona) no tenien capacitat per establir un contracte lliure, i que la protecció dels menors suposava simplement passar del control per part de l’estat sobre l’autoritat del pare o el marit, cosa que sempre s’havia practicat, al control sobre els patrons, responsables de l’abús de poder i beneficiaris directes d’aquest.

La nova normativa es va articular entorn a tres àmbits legislatius: les condicions de treball, les condicions de vida, i l’associacionisme obrer. Les primeres mesures feien referència als aspectes més dramàtics de l’explotació dels treballadors, i en primer lloc els relatius a les condicions de treball dels infants i les dones. A partir d’això es va desenvolupar un marc legislatiu de caràcter tuïtiu, que imposava a l’empresariat el respecte a una sèrie de condicions de treball mínimes que afectaven el conjunt de treballadors: inicialment es va procedir a la reducció de la jornada; a continuació es va adoptar la normativa referent a mesures de seguretat i higiene per evitar accidents laborals; i finalment es van promulgar normes que garantien l’estabilitat en el treball. Pel que fa a la millora de les condicions de vida, es va normativitzar la seguretat social i es procedí progressivament a l’ampliació de la cobertura. El reconeixement de l’associacionisme obrer arribaria més tard, amb el desenvolupament de la normativa referent a l’acceptació de les organitzacions i, en segon lloc, amb la creació de les mesures de resolució de conflictes laborals. Així, els drets polítics van ser els darrers a ser reconeguts.

La regulació del treball infantil com la primera expressió de l’intervencionisme: el marc legislatiu europeu.

La protecció de les dones i els infants en el treball va constituir el primer grup normatiu de legislació laboral arreu de l’Europa occidental. Aquest fenomen comú es deu al fet que es tractava d’un dels aspectes més dramàtics de l’explotació de la força de treball, i el que contradeia més clarament la creença en l’harmonia derivada de l’ordre social liberal. Eduardo Dato ho exposava en aquests termes: "No hay tal vez en todo el extenso campo del problema obrero punto como este del trabajo de la mujer y del niño, que con igual interés excite los sentimientos de justicia a favor de los débiles y los desvalidos, en que con tanta claridad aparezca la necesidad de intervención del estado y en que tan poderosos estímulos concurran para oponerse al abuso de la libertad de contrato".

A més, les autoritats volien evitar el procés de degradació de la salut de la població treballadora, que posaven de manifest els informes mèdics sobre la situació sanitària dels joves incorporats a files. Per Mariano Pascual, a l’obra Socialismo y democracia cristiana, "Aun cuando el bien general no lo exigiera tan evidentemente como lo exige, la justicia demandaría la necesidad de leyes protectoras de la mujer y del niño, porque habiéndose llegado al abuso de obligarles á mas de lo que permiten sus fuerzas (...) toda esa falta de régimen ordenado y moral, todos esos excesos físicos representan una causa poderosa de miseria fisiológica y, por último de degeneración para la raza, porque hiere á las poblaciones obreras en su fuente misma aniquilando á las madres de familia é impidiendo el desarrollo de los seres que han de componer las generacions futuras."¹¹⁴

Fins la I Guerra Mundial, el model legislatiu britànic va marcar la pauta del dret del treball europeu. Anglaterra havia estat alhora el bressol de la revolució industrial i del liberalisme, i la seva legislació laboral fou considerada un referent, tant per la burgesia com per alguns sectors del moviment obrer. També en el cas britànic, les mesures sobre la salut moral i física dels menors pobres van constituir les primeres formes d’intervencionisme estatal. Quan a final segle XVIII la indústria cotonera es van mecanitzar i els infants foren considerats obrers útils i àgils, les autoritats responsables dels menors abandonats i els empresaris tèxtils van arribar a acords per col·locar com a aprenents els orfes i els altres infants de les institucions de beneficència: el 1767, davant la mort de milers d’infants pobres, la Jonas Hanway Act estipulava el trasllat de menors de 6 anys a cases de camp, a càrrec de les comunitats locals, per tal que treballessin com a aprenents a les fàbriques de Manchester.

Davant els abusos de què aquests infants eren víctimes, l’estat va adoptar les primeres mesures intervencionistes: així, les Poor Laws limitaven l’actuació de l’estat a situacions extremes, on el liberalisme no funcionava (orfes, discapacitats), i en un context en què la pèrdua de propietats de l’església feia impossible que aquesta articulés mesures efectives d’ajut als pobres. El 1802, la Health and Morals of Aprentices Act intentava evitar els abusos més flagrants sobre els infants pobres (limitació de la jornada laboral a 12h, prohibició del treball nocturn, obligatorietat de garantir la formació primària i religiosa, etc.). Aquesta legislació va tenir tanmateix un efecte negatiu: els empresaris van deixar de contractar els infants dels asils i contractaren infants "lliures" no protegits per la llei. El 1819, inspirada per Robert Owen, la primera Factory Act regulava les condicions de treball de la mà d'obra lliure a les filatures de cotó: una edat mínima de 9 anys, una jornada laboral màxima de 12 hores per als infants menors de 16, i la prohibició del treball nocturn. Tanmateix, el parlament no va autoritzar la creació d’un cos d’inspectors remunerat, amb la qual cosa la nova llei va quedar en lletra morta. El 1833 una nova factory act establia la reducció de la jornada dels menors que treballaven en el tèxtil a 48 hores setmanals. Malgrat tot, els abusos pervivien ja que els infants treballaven jornades més llargues sota un sistema de relleu. El 1842 la Mines Act prohibia el treball subterrani de les dones i els menors de 10 anys, però tampoc va tenir cap aplicació efectiva. El 1844 una nova llei de fàbrica equiparava en drets les dones i els joves majors de 13 anys, i establia una jornada de 6,5 hores i un llistat d’activitats prohibides per als obrers de 9 a 13 anys, que estaven obligats a assistir a l’escola; tres anys més tard, s’establí una jornada laboral màxima de 10 hores per les dones i els infants. No va ser fins el 1864 que aquesta normativa s’aplicà al conjunt de la indústria, ja que fins aleshores quedava limitada al sector tèxtil. Les darreres mesures feien referència a diferents graus de protecció en funció dels centres de treball, la millora del sistema d’inspecció i l’extensió de l’ensenyament obligatori a partir dels 5 anys. A partir d’aleshores es va augmentar progressivament l’edat mínima d’incorporació al treball.
 
 

Font: HEPPLE, B., pàg 112

La legislació britànica va quedar limitada a les dones i els menors, i a certes indústries (tèxtil i mineria), mentre que les condicions de treball de la resta quedaven a mans dels mecanismes de negociació col·lectiva.

A la resta d’Europa, el primer grup protegit de treballadors va ser també, sense excepció, el dels infants. La protecció dels menors a les fàbriques va començar a Prússia el 1839, el 1841 a França, i el 1843 en alguns territoris austríacs. Els anys ’70 del segle XIX es va produir una segona onada legislativa que va extendre la protecció a Dinamarca i Itàlia (1873), els Països Baixos (1874), Alemanya (1878), Luxemburg (1876), Bèlgica (1884). A Espanya, la Llei Benot (1873) s’inscriuria en aquest procés, que en general no pretenia suprimir el treball infantil, sinó regular-ne les condicions. En el tombant de segle va aparèixer un tercer conjunt de lleis a França (1892), Espanya (1900), Dinamarca (1901), Itàlia (1902), Alemanya (1903) i els Països Baixos (1911).

A Prússia, el procés revolucionari de 1848 va portar a la promulgació d’un decret pel qual es credaven els consells industrials (Gewerbarte) per supervisar les condicions de treball a les fàbriques. Davant la ineficàcia d’aquest organisme, el 1853 es constituí el servei d’inspectors de fàbrica remunerats, amb la mateixa autoritat que la policia local. La mateixa llei establia l’edat mínima per treballar als 10 anys, que seria elevada dos anys més tard fins a 12. La jornada laboral màxima pels menors de 14 anys fou reduida a set hores.

A França, le Llei de Protecció de Menors de 1841 va ser una resposta a l’escàndol generat pel deteriorament de la salut d’alguns menors treballadors del tèxtil. La llei fixava l’edat mínima de treball als vuit anys i establia una jornada màxima de vuit hores pels treballadors menors de 12. A més, prohibia el treball nocturn als menors de 13 anys. La supervisió de l’acompliment de la llei va ser atribuïda a comissions especials no remunerades.

En termes generals, abans de la Primera Guerra Mundial, la protecció dels menors havia avançat arreu d’Europa. L’edat mínima per treballar oscil·lava entre els 12 i els 13 anys i en molts casos era obligatori certificar que s’havien acabat els estudis primaris. La prohibició del treball nocturn i de la realització de tasques perilloses, insalubres o inmorals va ser també generalitzada. La jornada laboral dels menors era tanmateix variable d’un país a l’altre, oscil·lant entre les 8 i les 11 hores diàries. Cap d’aquestes lleis va tenir una aplicació real, perquè no s’establiren mecanismes sancionadors efectius. Sota les circumstancies de la guerra mundial es viuria arreu un nou increment del treball infantil. Després de la Guerra, les legislacions nacionals van seguir les normes internacionals establertes per l’Organització Internacional del Treball.

El marc legislatiu a l’estat espanyol

La legislació espanyola en matèria de treball infantil va seguir una evolució general semblant a la resta d’Europa, paral·lela a d’altres països amb el mateix ritme de desenvolupament industrial. Tanmateix aquesta evolució fou determinada pel procés polític espanyol, i el caire que prenia el conflicte de classe.

Els primers intents normatius daten del Bienni progressista (1854-56), en un moment en què es començava a consolidar el procés industrialitzador, mentre l’acció col·lectiva dels treballadors es manifestava com un problema central, a rel de la vaga general de Barcelona de 1855. En general, les mesures reformistes proposades no van passar del grau de projecte i tingueren un caràcter aïllat i excepcional. És el cas del projecte de regulació del treball infantil, presentat l’octubre de 1855 per Alonso Martínez, que proposava l’establiment de l’edat mínima laboral als 8 anys i mesures per garantir la compatibilització del treball i l’educació primària.

La fi del Bienni amb el cop d’O’Donell va paralitzar els projectes de reforma social i, tot i que la "qüestió social" va ser sempre present en els debats parlamentaris, no fou fins el 1872 que es formulà un nou projecte de llei, a càrrec de Manuel Becerría. El nou projecte augmentava l’edat mínima i prohibia el treball nocturn, però tampoc arribà a ser aprovat.

Després d’aquests intents fallits, la I República, tot i la seva breu existència, va posar en marxa un programa reformista d’abast més ampli, que s’inicià amb la promulgació el 24 de juliol de 1873 de la Llei De condiciones de trabajo en las fábricas talleres y minas, coneguda com a Llei Benot en referència al Ministre de Foment. La llei regulava les condicions de treball dels menors, i constituïa la primera mesura d’intervenció de l’estat sobre les relacions de treball. S’establien així els elements reguladors relatius al treball infantil que serien permanents en l’ordenació legislativa, tot i que amb diferents continguts: l’edat mínima d’admissió al treball, la fixació d’una jornada màxima, la prohibició del treball nocturn, i l’obligatorietat de garantir l’ensenyament primari. A més, la llei definia també algunes mesures per al conjunt dels treballadors, com l’existència de serveis mèdics o la necessitat de l’aprobació oficial dels plànols de les fàbriques. La Llei Benot fou la principal expressió del programa reformista del moviment republicà federal, que exigia l’adopció de reformes en profunditat, rebutjant i reprimint els projectes revolucionaris, i defensant una concepció armònica de les relacions entre obrers i patrons. El contingut d’aquest programa reformista va ser presentat a laTercera Assemblea del Partit Republicà Federal, celebrada entre febrer i març de 1872, amb el Dictamen elaborat per una comissió presidida per Pi i Margall. El document proposava un conjunt de mesures per millorar la condició de les classes populars:

"...Sin pretender, por lo tanto, dar la solución del problema social, la comisión cree que la República Federal debe emprender con ánimo resuelto las siguientes reformas: Debe, ante todo, dar condiciones al obrero para que se desarrolle en plenitud de su ser; y a tal efecto de: Reducir las horas de trabajo; prohibir las entradas en los talleres de los niños menores de nueve años; alejar de la fábrica a la mujer, sobre todo, desde el momento en que entra a ejercer las augustas funciones de madre de familia; establecer escuelas gratuitas para la primera y segunda enseñanza, y además, escuelas profesionales para contrarrestar los efectos subversivos de la extremada división de fuciones; Fomentar las cajas de socorros mutuos [...]. Debe también suavizar la guerra entre el trabajo y el capital, ya que no puede acabarla; y a tal efecto ha de: organizar donde quiera que sea posible jurados mixtos de jornaleros y capitalistas [...]; Dejar libres las huelgas donde no sea posible el establecimiento de jurados [...]."¹¹⁵

Després de la promulgació de la Llei Benot el 1873, es van produir nombrosos intents normatius de regulació del treball infantil i femení, que es van perdre en el procés legislatiu i no van assolir la categoria de llei. A la legislatura de 1877, Dánvila va presentar al Congrés una proposició de llei sobre "el trabajo de los niños, menores de edad y de las mujeres, empleados en la industria". El 1882, Sanchez Pastor en presentà una sobre "protección de los niños"; i set anys més tard, el Ministre de Governació, Ruiz y Capdepón, envià al Congrés un projecte de llei sobre "el trabajo de los niños". Per la seva banda, el Senat va estudiar el 1891 dos projectes de llei sobre el treball infantil i femení. A la legislatura 1893-94, el Ministre de Governació, Alberto Aguilera va presentar un projecte de llei "regularizando el trabajo de los niños en establecimientos industriales y espectáculos públicos", per iniciativa de la Comissió de Reformes Socials. El darrer projecte fou proposat també per Ruiz y Capdepón el 1899.

Enmig d'aquest procés es va promulgar la llei de "Trabajos peligrosos de los niños", que no es referia a la indústria sinó a la utilització d'infants per a la realització d'espectacles. La llei prohibia que els menors de 16 anys fessin "cualquier ejercicio peligroso de equilibrio, de fuerza, o de dislocación" i establia penes de presó pels empresaris d'espectales, i pels pares que cedissin els fills per aquest tipus d'activitats. De fet, es tractava no tant d'una llei sobre els condicions de treball, com una mesura de repressió dels abusos de la pàtria potestat.

El 13 de març de 1900 es va promulgar, a proposta del govern conservador d'Eduardo Dato, una nova llei de "condiciones de trabajo de las mujeres y de los niños de ambos sexos", que de fet introduïa només quatre novetats: la reducció de l'edat mínima d'incorporació al treball als 9 anys, si els infants demostraven haver rebut la instrucció primària; l'autorització en alguns casos d'una jornada laboral d'onze hores per a les dones i els menors; la protecció específica de la condició biològica de la dona en la maternitat; i un llistat de tasques prohibides per als menors, ja fos per la seva perillositat intrínseca, o pel fet de formar part d'una indústria "perillosa" des del punt de vista físic o moral. La llei establia per primera vegada sancions penals sobre els pares i els patrons, incitava a la denúncia pública de les infraccions, i atribuïa la vigilància a les juntes locals i provincials de la Comissió de Reformes Socials. El reglament d'aplicació d'aquesta llei seria promulgat el novembre del mateix any, i en certa mesura va retallar el grau de protecció sobre els infants, ja que establia dues importants excepcions de la llei: l'agricultura i el taller familiar. A més, autoritzava el treball subterrani en el cas dels joves de 14 a 16 anys. D'altra banda, la llei establia la documentació necessària que els menors havien d'acreditar per ser contractats: el permís patern i, en el seu defecte, matern o del tutor; un certificat d'edat del registre civil; i un certificat de vacunació. El fet que els empresaris no seguissin aquesta norma i que bona part d'aquesta documentació hagués de ser pagada per les famílies, fa fer d'aquesta una mesura totalment ineficaç. D'altra banda, el govern es reservava el dret de suspendre la llei en aquelles zones o indústries on ho considerés justificat, cosa que va succeir oficialment a la indústria paperera.

Poc després, el maig del 1900, es va promulgar el Reial Decret de "creación de escuelas en los establecimientos industriales y fabriles y concesión de permisos para facilitar la instrucción de los obreros". En el preàmbul de la llei, el govern Dato analitzava les causes de l'escàs grau d'instrucció primària , i reconeixia la importància del salari infantil en l'economia de les famílies obreres: "Entre los motivos que se alegan para explicar esta resistencia pasiva [a la extensión de la enseñanza entre las más humildes capas sociales]... descuella el que se funda en la necesidad que experimentan las clases menestrosas de enviar a sus hijos á la fábrica ó al taller para ganar los medios de subsistencia, viéndose por tal causa imposibilitadas de hacerles concurrir á los centros docentes". La mesura proposava garantir la compatibilitat del treball i la formació en els infants, la qual cosa havia de beneficiar directament l'empresari, i s'havia de fer de forma no traumàtica, començant per les grans empreses, que podien garantir el manteniment d'escoles dins la fàbrica, sense que això els suposés una gran despesa. L'educació primària i religiosa era una forma de control social que l'estat estava desenvolupant i volia exercir sobretot entre els sectors populars; el preàmbul de la llei ho justificava d'aquesta manera: "Si dentro de las doctrinas sobre derecho público, hoy imperantes, es indiscutible la facultad del estado para regular el trabajo, de modo que no se impida el desarrollo físico del niño, la misma facultad reguladora debe asistirle par evitar que entorpezca el deasarrollo intelectual [...] el estado se halla altamente interesado en que exista mayor grado de instrucción y cultura". I més endavant "la presente fórmula es la única que puede coordinar el derecho del pequeño obrero á elevar su nivel intelectual por medio de la educación, con la ley fatal que le sujeta á ganar el pan con el sudor de su rostro". El decret establia l'obligació dels empresaris de cedir una hora de jornada laboral dels obrers menors de 18 anys per a la instrucció primària (que incloïa castellà, matemàtiques i doctrina cristiana), i de mantenir una escola primària a cada fàbrica de més de 150 treballadors. La mesura no preveia cap tipus de sanció i deixava la vigilància del seu acompliment al Ministeri d'Instrucció Pública.

El 1902 es va promulgar el Reial Decret que fixava la jornada laboral de les dones i els infants en 11 hores diàries. La mesura autoritzava els patrons a acordar amb els obrers jornades diàries superiors sempre que no s'excedissin les 66 hores setmanals i es respectés el descans dominical. La llei de descans dominical fou aprobada el març de 1904 i prohibia totalment, sense excepcions, el treball en diumenge de les dones i els menors de 18 anys.

La Llei de Protecció de la Infància, aprobada l'agost de 1904, no feia cap referència a les condicions de treball i es limitava a regular la situació dels infants sotmesos a "lactància mercenària" i els que es trobaven en cases-bressol o asils.

El Reial Decret d'indústries i tasques prohibides als menors i les dones, del 25 de gener de 1908, completava la llei del 13 de març del 1900. Aclarint que era necessari "estudiar la cuestión de manera que ni se reste de la industria un contingente considerable de brazos útiles, ni se prive a un número grande de seres necesitados del medio único con que cuentan de ganar un jornal que les permita atender á la satisfacción de sus necesidades con el menor riesgo posible a su salud", el decret tendia a protegir més les dones que els infants. Les tasques prohibides per ser considerades perilloses s'ordenaven en dos grups: les indústries prohibides absolutament als menors de 16 anys i les dones menors de 18, que suposaven risc d'intoxicació, d'explosió o d'exposició a malalties; i les indústries on només es prohibia la realització de tasques concretes, en què es desprenia pols, vapors àcids, on hi havia risc d'incendis, o que produien malalties específiques. En el cas de la indústria tèxtil, les activitats prohibides eren les següents:

- Extracció de seda de les crisàlides

- Fabricació de mantes de cotó

- Batanat i neteja de llanes

- Neteja, cardat o batanat del lli, el cànem, la yuta o el cotó

- Dipòsit de draps

- Fabricació de teles pintades i ús de tints o blanqueig químic

D'altra banda, es prohibia als menors l'ús de maquinària articulada amb pedals, la neteja o reparació de maquinària en funcionament, el raspatllat, i l'ús de mecanismes tallants. A més, es prohibia que els infants carreguessin pesos de més de 10 kg i s'establia una taula de pesos a carregar en funció de l'edat, el sexe i el mitjà de transport.

Poc després, un nou Reial Decret regulava les condicions de treball dels infants en la indústria de navegació, autoritzant el treball en els vaixells costaners dels menors de 10 anys, sempre que estiguessin acompanyats dels pares i que això fos compatible amb la instrucció primària.

El 1911 es va promulgar la Llei de Contracte d'Aprenentatge, que seria molt important per a la regulació del treball dels aprenents, un dels aspectes més estesos del treball infantil. La llei concebia l'aprenentatge com un intercanvi de serveis en què s'oferia força de treball i es rebia formació. Els pares o tutors tenien l'obligació de garantir l'allotjament, l'alimentació i el vestit, i els mestres havien de procurar assistència en el treball, vigilància i instrucció (genèrica i de l'ofici). Per la seva banda, l'aprenent estava obligat a obeir el patró durant la durada del contracte, establerta en un màxim quatre anys. La llei regulava també les condicons de recissió.

Finalment, el 1912 i el 1913, els governs liberals van reglamentar la jornada màxima a la mineria i la indústria tèxtil. En el cas dels menors i les dones minaires, s'establia un màxim de 9,5 hores diàries i en el cas del tèxtil de 60 hores setmanals. Els decrets ratificaven la legislació anterior sobre treball infantil i femení i establien multes, l'import de les quals seria ingressat a les caixes de l'Institut Nacional de Previsió (creat el 1908) per establir un fons per als invàlids del treball.
 
 
 
 

Aquesta legislació es va desenvolupar a partir dels informes emesos per les institucions que articulaven l’intervencionisme orgànic de l’estat: la Comissió de Reformes Socials, creada el 1883, i a partir de 1903, l’Institut de Reformes Socials. La Comissió es va encarregar bàsicament de les tasques preparatòries d’estudi, documentació i informació que precedien l’adopció de mesures legislatives; de la seva activitat destaca la Información oral y escrita sobre el estado y las necesidades de los trabajadores, que ha estat un material bàsic per als estudis d’Història social. L’enquesta que es va adreçar als empresaris i les organitzacions obreres tenia un apartat referent al treball dels infants, el grup XV de preguntes, que plantejava les següents qüestions:

Més enllà de les motivacions personals de justícia o caritat, l’adopció d’aquesta normativa respon a una sèrie de transformacions ideològiques que es produeixen en sectors determinats de la burgesia i el moviment obrer en el procés dinàmic derivat del seu enfrontament.

Pel que fa a les organitzacions de treballadors, cal recordar que aquestes van ser marginades dels àmbits de decisió generats pel reformisme sobre els quals es recolza la legislació sobre el treball. Les associacions obreres es van trobar davant una normativa que els va venir donada, i sense tenir cap mitjà, per la via de les institucions burgeses, per alterar-la. El caràcter revolucionari de les primeres organitzacions obreres, entorn les seción de la Federació Espanyola de l’AIT, constituida el 1870, les va portar a qüestionar durament els intents de "redempció" de la classe obrera a través d’una legislació "protectora". La convicció que "l’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos", exposada al Manifest Comunista, i recollida al preàmbul dels Estatuts Generals de l’AIT, va constituir el fonament ideològic i estratègic del rebuig al reformisme burgès imposat des de l’estat.

El nucli marxista madrileny de La Emancipación, embrió del PSOE, va introduir a partir de 1872 nous elements en la contestació obrera: mentre no es donessin les condicions per a una transformació revolucionària (a la qual no es renuciava), s’havia d’exigir i guanyar a l’estat mesures que milloressin la condició material dels treballadors. Així el PSOE distingia entre un programa màxim (aspiración del partido) referit a la plena emancipació revolucionària de la classe obrera, i un programa mínim, configurat pels medios de inmediata aplicación y eficaces para preparar la realización de sus aspiraciones. Aquest programa mínim exigia, des de la fundació del partit, la promulgació d’una normativa reguladora del treball, que tingués en compte diversos aspectes, entre ells la regulació del treball infantil:

"Reducción de las horas de trabajo. Prohibición del trabajo de los niños en las condiciones que hoy se verifica. Prohibición del trabajo de las mujeres cuando este sea poco higiénico o contrario a las buenas costumbres. Leyes protectoras de la vida y de la salud de los trabajadores. Creación de comisiones de vigilancia, elegidas por los obreros [...] Creación de escuelas profesionales y de primera y segunda enseñanza, gratuitas y laicas. [...] ...y de todas aquellas reformas que el Partido Socialista acuerde, según las necesidades de los tiempos"¹¹⁷.

El PSOE es mostaria tanmateix crític amb la legislació laboral implementada, de la qual denuncià sistemàticament les limitacions.

Aquesta estratègia fou titllada d’oportunista per la línia "antiautoritària" de dels internacionalistes, que aviat va dominar la FRE de l’AIT, la qual propugnava el més decidit abstencionisme polític i la indiferència dels treballadors envers les mesures imposades per la política burgesa. La contestació obrera internacionalista es va dirigir contra la legislació reformista, criticant amb duresa cadascuna de les seves manifestacions: El maig de 1873, pocs mesos abans de la promulgació de la Llei Benot, el diari La Federación es referia a la legislació laboral en aquests termes: "La mayoría de los trabajadores, antes creían y algunos desgraciadamente creen hoy, que se puede llegar a la emancipación del proletariado por el establecimiento de eso que se llama leyes sobre el trabajo. Este medio de protección contra los esplotadores, es tan viejo como el mundo; y si echamos una mirada a la parte histórica de este asunto, nos aseguraremos de un modo positivo, de lo que la lógica por sí sola, es capaz de demostrar y de probar; esto es: que las ventajas que pueden sacarse de tal legislación son completamente ilusorias. Estas leyes son, como las otras, contrarias al programa de la revolución... ¿Qué es una ley? Es un trozo del edificio social burgués y autoritario que debe destruirse; es una obra de la mayoría, del azar, del número o de la fuerza; es decir: es casi siempre una injusticia. Una ley es un arma de tiranía; una red que coje los pequeños peces y de la cual se burlan y escapan los grandes." ¹¹⁸

Davant la promulgació de la Llei Benot, La Federación, el diari de la Federació Barcelonina de l’AIT, va denuciar les limitacions de les mesures que implementava: " Este artículo supone; 1ºQue hoy por hoy estos niños menores de nueve años trabajan en estas fábricas y talleres (...); esto solo dice más de cuanto nosotros pudiéramos decir contra la actual organización de la sociedad. 2ºQue estos menores de nueve años podrán trabajar en lo sucesivo en todas aquellas fábricas o talleres no provistos de motores hidráulicos o de vapor. De modo que, según Benot, no hay inconveniente ninguno en condenar al trabajo a seres cuya constitución física está, no solo muy lejos de estar desarrollada, sino que, generalmente hablando, carecen de fuerza para dedicarse a la menor fatiga sin que se resienta su moral y materialmente su organismo. No hay duda de que estas infelices criaturas deben vivir eternamente agradecidas al último ministro de Fomento de la República por la preferente actuación que le han merecido. (...)" Davant la regulació de la jornada laboral dels infants en dos torns de sis hores, La Federación afirmava: "Lo cual supone que los obreros adultos deberán trabajar doce horas, diarias, cuando menos; cosa que no puede menos que ser altamente consoladora para los trabajadores fabriles que, sin la oficiosa protección de ningun ministro, han conseguido ya no trabajar mas que once, diez y menos horas diarias". Pel que fa a l’obligatorietat de l’escolarització dels infants treballadors, l’article era taxatiu: "Se conoce que el socialista Benot no ha trabajado seis horas diaris de niño, ni doce horas diarias de hombre en ninguna fábrica; de lo contrario sabría que despues de estas horas de un trabajo corporal no hay niño ni hombre que tenga la inteligencia suficientemente despejada, ni el cuerpo bastante descansado para dedicar tres horas por dia a su instrucción.". La única mesura prevista a la llei que La Federación recolzava era l’establiment d’un metge per atendre els accidents laborals, tot i que puntualitzava "que nos parecería mejor que se obligara a los fabricantes a montar sus fábricas de manera que estos accidentes desgraciados se evitaran". La conclusió de l’article és coneguda: "Nos parece que despues de esto los obreros que todavía esperaban algo del Estado se habrán desengañado de una vez y no confiarán en lo sucesivo más que en sus propias fuerzas, (...) para realizar su completa emancipación, aceptando por completo el lema de la Internacional: LA EMANCIPACIÓN DE LOS TRABAJADORES DEBE SER OBRA DE LOS TRABAJADORES MISMOS.".¹¹⁹

D’altra banda, les actituds de la burgesia espanyola davant l’anomenada qüestió social i l’intervencionisme de l’estat oscil·laven entre l’immobilisme conservador i un conjunt de plantejaments reformistes i progressius. Les posicions més reaccionàries eren defensades des del Partit Conservador i el carlisme, però també des dels sectors de dreta del Partit Liberal, i es basaven en la defensa incondicional de la propietat privada, garantida per una concepció repressiva de l’ordre públic.¹²⁰ Des de l’òptica del conservadorisme, qualsevol plantejament reformista era un atemptat contra la llibertat i la propietat privada, i posava en perill l’estabilitat social.¹²¹ La coneguda referència al discurs de Francisco Silvela sobre l’ús del màuser com a "solución pacificadora de las cuestiones sociales" és una mostra significativa d’aquests tipus de plantejaments: "Si al venir a la vida pública las masas que hemos traído con el sufragio universal, si al regimentarse con la prensa de gran circulación, al ofrecerse como elemento y materia para partidos nuevos... Todo eso hubiera coincidido con el mantenimiento de las antiguas fuerzas y con el primitivo fusil y la bolsa de pólvora y balas que bastaban para constituir un soldado a principios de siglo XIX, quizás nos encontraríamos hoy frente a frente de una Revolución sangrienta; de suerte que ese maüser de que se habla con desprecio, y que ha relegado a los museos de antigüedades las barricadas de principios de siglo, ése es el que constituye la garantía de la prudencia y de la mesura de los partidos socialistas"¹²².

Des dels mateixos paràmetres ideològics bàsics (defensa de l’ordre, la propietat privada i rebuig a l’obrerisme revolucionari organitzat) altres sectors de la burgesia van proposar-se corregir, amb la intervenció de l’estat, els efectes més dramàtics del liberalisme doctrinari sobre les condicions dels treballadors, posant un èmfasi especial a millorar la situació de les dones i els infants obrers, considerats els més febles i desamparats. Aquest objectiu va aglutinar importants sectors de la burgesia espanyola entorn la defensa de la reforma social, i la substitució de l’estat liberal per un estat de dret. Aquest reformisme era la reacció davant una presa de consciència de la situació de la classe obrera, i no deixa de constituir un posicionament de classe, per bé que oposat als plantejaments de la burgesia conservadora. Es tracta, en paraules de M. Carlos Palomeque d’un "reformismo visceral, sincero y progresivo, frente al inmovilismo conservador, o, cuando más, reformismo táctico y de circunstancias"¹²³. Exemples d’aquest tipus d’actituds el trobem en personatges destacats, com Segismundo Moret, artífex de la Comissió de Reformes Socials i representant del sector més progressiu del Partit Liberal de Sagasta; José Canalejas, inspirador de la creació de l’Institut del Treball; o Gumersindo de Azcárate, director de l’Institut entre 1903 i 1917. Azcárate seria un dels fundadors, juntament amb Melquíades Álvarez del Partit Reformista. A L’Institut trobem també reformistes destacats per la seva activitat cienfífica i legislativa, com Adolfo González Posada i Adolfo Álvarez-Buylla.

Un element comú als principals protagonistes del reformisme burgès més progressiu fou la filosofia social krausista, que deixà una clara empremta en les institucions reformadores de la Restauració. El krausisme defensava un decidit evolucionisme i reformisme social, que propugnava una distribució més equitativa de la riquesa, i que havia de superar les resistències imposades sistemàticament per l’empresariat. El resultat fou una legislació en bona mesura híbrida, asistemàtica i de caràcter conjuntural, que responia als següents posicionaments ideològics característics del krausisme espanyol, sintetizats per Palomeque i Álvarez¹²²: defensa de les reformes, per evitar les revolucions; defensa de la propietat privada i les relacions de producció capitalistes; concepció harmònica de les relacions entre capital i treball; actitud moralitzant i paternalista envers la classe obrera; i un projecte de reforma integral de l’home i de la societat.

Una legislació ineficaç: els obstacles a la implantació efectiva de la llei

La pròpia inspecció de treball creada per l’estat reconeixia que la legislació reformista, sobretot la referent a les condicions de treball dels infants i les dones i a la regulació de la jornada laboral no tenia cap aplicació efectiva a la majoria de fàbriques i tallers de l’estat. El problema de fons era, per a la inspecció, que "el elemento patronal pugnaba por robustecer su respectiva industria, y no lográndolo por la perfección en los procedimientos tecnológicos, hallaba más fácil conseguirlo por la economía de los jornales, utilizando el trabajo de las mujeres y tomando de los menores, á bajo precio, una energía indispensable á su desarrollo físico, sin parar mientes en la miseria fisiológica de la juventud y en los peligros para el provenir de la raza."¹²³

El Servei d’Inspecció de Treball no fou creat fins el 1906 i l’any següent edità la primera memòria de la seva activitat. Els inspectors es queixaven de la manca de recursos, per la qual cosa no podien inspeccionar el conjunt de la indústria, però tot i així estaven en condicions de posar de manifest l’incompliment sistemàtic de la llei en les grans fàbriques.

El capítol referent a la segona regió, corresponent a Catalunya, de la Memoria del Servicio de Inspección de l’Institut de Reformes Socials assenyala que de les 242 indústries inspeccionades, 200 havien comès infraccions a l’article 2n de la llei del 13 de març de 1900, que estableix l’edat mínima de treball als 10 anys i una jornada màxima de 6 hores per als treballadors menors de 14. A més, denuncia l’incompliment sistemàtic de la prohició del treball nocturn infantil i de la realització de tasques perilloses pels menors. L’informe denucia que de manera generalitzada "No suelen concederse las dos horas diarias, para adquirir la instrucción primaria y religiosa a los menores de 14 años. En todas ó en muchas fábricas de hilado de algodón admiten menores de 10 años, sin averiguar si saben o no leer y escribir"¹²⁴. La inspecció afirma, més endavant que "Si en todas las Regiones de España esta Ley es infringida, en Cataluña lo es con unos caracteres que obligan á la Inspección á proponerse corregir las escandalosas faltas con severidad, porque el número de menores empleados en las fábricas es tan considerable, que no puede consentirse tan absoluto incumplimiento de la Ley. En las fábricas de hilados de algodón trabajan gran número de menores, habiéndolo comprobado el Inspector en Ripoll, Parroquia de Ripoll, San Juan de las Abadesas, Salt y Santa Eugenia, y teniendo conocimiento, aunque no por inspección directa, de que lo mismo sucede en casi todas las fábricas de hilados y tejidos sobre los ríos Ter, Freser y Fluviá, y también en las fábricas de Manresa y Martorell, situadas sobre el río Cardoner. En las fábricas en que se trabaja día y noche es mayor el número de menores de catorce años que trabajan durante la noche que el de menores de diez años que trabajan de día, y en la mayor parte de las fábricas se alternan, trabajando unas veces de día y otras de noche. No es posible fijar el número de infracciones al art. 2º de la Ley del 13 de Marzo de 1900, porque en algunas fábricas, cuando se presenta el inspector del trabajo, hacen salir, si se les da tiempo, á los menores de edad; en otras se les avisa para que no se presenten á la fábrica mientras permanezca el inspector en la localidad visitada, y en otras, en fin, se les enseña á contestar á las preguntas de los inspectores, respondiendo con arreglo á lo que la ley exige, pero no a la verdad"¹²⁵.

Davant l’aquesta situació, l’Institut de Reformes Socials va decidir com a criteri per a la inspecció de 1908 "dirigir por el pronto los rumbos de la Inspección hacia la más urgente de las leyes tutelares (la de mujeres y niños), y sin perder de vista las demás, acumular sobre aquélla el mayor esfuerzo posible [y] dar preferencia al cumplimiento de la ley (...), fijándose por el momento en las infracciones más escandalosas (trabajo nocturno, jornada máxima, horas de trabajo para menores de catorce años y malas condiciones higiénicas de trabajo)"¹²⁶.

El resum de les infraccions detectades per la inspecció a Catalunya el 1908 posa de manifest també l’incompliment generalitzat de la llei de protecció dels menors i les dones en el treball. Els problemes més freqüents que destaca l’estadística són els següents (la xifra entre parèntesi indica el percentatge de fàbriques visitades en què es comet cada infracció):

Aquest tipus de font ha de ser valorada tenint en compte les limitacions dels incipients serveis d’inspecció del treball. Els inspectors denunciaven la manca de recursos, l’escassa col·laboració de les juntes locals de reformes socials, la resistència de les autoritats locals a les inspeccions y "el recelo con que ha sido acogido este servicio por el elemento patronal. En muchas fábricas ha encontrado dificultades el Inspector regional para llenar las papeletas de industrias, especialmente en lo referente á número y edad de los obreros y á jornales percibidos por éstos, falseando en otras los verdaderos datos."¹³⁰ Alhora, "La masa obrera, inconsciente todavía de la nueva legislación, y sometida por hábito á las exigencias patronales, seguía sin secundar eficazmente la implantación de las Leyes tutelares, y unas veces por indolencia, por repugnancia á la denuncia ó por temor al despido, y otras por exigencia desmedida en sus reivindicaciones, no coadyuvaba oportunamente á la mejora de su clase ni se ofrecía tampoco como valioso auxiliar de la Inspección."¹³¹

En el cas del treball infantil, la manca de documentació feia gairebé imposible el seu control: "Con harta frecuencia, los Inspectores que al visitar las fábricas requieren la exhibición de los certificados probatorios de edad, estado sanitario y demás circunstancias del personal obrero, no consiguen depurar estos extremos, porque, en general, no se les exhiben dichos documentos, aduciendo los obreros la dificultad de proveerse de ellos. "¹³²

Una altra de les estratègies patronals per evitar l’acompliment efectiu de la llei va consistir a convertir una part de la producció en treball domèstic. Dones i infants teixien el gènere a la fàbrica i el cosien a casa, un cop acabada la jornada legal. Fa alguns anys Albert Balcells ho exposava així: "A medida que nacía la legislación social protectora de las mujeres y de los niños y se iba perfeccionando en sus preceptos y en su aplicación, crecía el número de mujeres y de niños trabajando en casa a destajo. Los legisladores, ingenua o maliciosamente, habían dejado de forma explícita el trabajo domiciliario al margen de los beneficios de las reformas laborales (...). La legislación había dejado un ancho campo, en el que la explotación de la mano de obra podía ser ilimitada, especialmente la mano de obra de los más débiles –mujeres, niños, ancianos- y donde el capitalismo podía disfrutar de todas las ventajas de la concentración comercial inherentes a la gran industria sin haber de tener ninguna de las cargas y responsabilidades de ésta. El ‘ejército proletario de reserva’ quedaba fuera de la vista del público, fuera de las fábricas donde entraban los inspectores, y quedaba recluido en hogares miserables, donde, aislado e incomunicado, se le podía explotar sin límites."¹³³

Hem posat de manifest alguns dels obstacles per a la implementació efectiva de la legislació reguladora del treball. En primer lloc, la llei tenia una escassa capacitat dissuassòria, ja que les sancions (bàsicament multes administratives, preferides a les penes de presó) eren febles i d’aplicació tardana. A més, els instruments de vigilància resultaven totalment insuficients, i la manca de col·laboració de les autoritats i les associacions obreres, juntament amb la resistència patronal dificultaven seriosament la seva tasca. Fins el 1906 no es va articular cap instrument efectiu d’inspecció del treball, i quan aquest fou creat es va haver d’enfrontar a obstacles burocràtics i a la resistència patronal; això, juntament amb l’escassa capacitat sancionadora de la llei, va fer de les primeres normes de protecció del treball una legislació feble i ineficaç.

De fet, la resistènia patronal al reformisme de l’estat va suposar un fort distanciament entre l’empresariat i els governs de la Restauració, i per Soledad Bengoechea va ser un dels elements que va portar, juntament amb l’elevat grau d’organització del moviment obrer català, a l’apropament de la burgesia catalana a l’exèrcit i a posicions corporativistes:

"La creixent desconfiança en els polítics ‘professionals’ els impel·lia a apostar per un projecte de societat on el control del món laboral i de la producció estigués en mans dels sindicats, no del Parlament (...) amb això pretenia treure-li competències a l’estat i a l’IRS, i legislar tot el concernent al món econòmic i laboral."¹³⁴
 
 

El cas de Sabadell

El món industrial de Sabadell ha estat un dels més estudiats per la historiografia catalana. Malgrat que no hi ha cap monografia sobre el treball infantil en aquesta ciutat, en trobem indicis a diverses obres, la qual cosa ens permetrà, a tall d’exemple, veure alguns dels aspectes que hem exposat fins ara en el cas concret d’una ciutat industrial catalana.

Ens fixarem en les aportacions de dos dels principals historiadors de Sabadell: J.M. Benaul i Esteve Déu. El primer ha estudiat la indústria llanera sabadellenca fins els anys ’70 del segle XIX¹³⁵, i el segon s’ha centrat en el període 1896-1925 ¹³⁶. A banda, Enriqueta Camps ha desenvolupat alguns treballs sobre les economies familiars prenent exemples de la població obrera sabadellenca, la qual cosa ens permet obtenir un ampli ventall d’informacions.

El treball a domicili

Ens referirem breument, en primer lloc, a les característiques del treball infantil anterior a 1850, en el marc de la indústria domèstica, per comprendre millor l’evolució posterior. Benaul ha comprovat, mitjançant l’estudi d’inventaris post-mortem, que es filava llana a gairebé el 70 % de les llars sabadellenques. El treball domèstic seguia el clàssic funcionament del putting-out: la població camperola i els familiars dels treballadors dels primers tallers tèxtils complementaven les tasques agrícoles i domèstiques amb la filatura a petita escala, remunerada a preu fet, que era adquirida pel fabricant, el qual aportava la matèria primera i actuava com a intermediari en tot el procés de producció. En aquesta indústria hi havia un clar protagonisme de les dones i els infants en la composició de la mà d’obra: Benaul cita testimonis de 1784 i 1797 que manifestaven que hi treballaven totes les dones i els nens aptes i que feien referència a "muchísimas mujeres, niños y niñas".¹³⁷ De fet, la mà d’obra infantil i femenina va resultar insuficient de Sabadell, com la de Terrassa, va resultar insuficient davant el creixement de la indústria domèstica, per la qual cosa, els empresaris van començar a contractar dones i nens de petites poblacions rurals. Per Benaul, "l’elecció d’aquests pobles muntanyencs, amb una agricultura pobra, responia segurament a les condicions especials de disponibilitat de la mà d’obra infantil desocupada".¹³⁸ Enriqueta Camps cita diverses fonts per les quals els infants s’incorporaven generalment a la indústria domèstica a l’edat de 6 o 7 anys¹³⁹.

Aquest model d’organització del treball domèstic va variar a partir dels anys ’20 del segle XIX, a rel del desenvolupament de la primera industrialització amb la difusió de la llançadora volant. Pressionada per la demanda de força de treball auxiliar dels molins i les noves fàbriques, les unitats productives domèstiques es van reorganitzar. La llançadora volant va eliminar el paper del llençaire, i permeté una major concentració de la força de treball domèstic en tasques auxiliars (fer rodets, ordir, encolar...); alhora feia compatible el manteniment del treball a domicili amb la incorporació d’alguns membres de la família al treball fabril. En aquest sentit, en el tissatge, els homes es dedicaven en exclusiva a les tasques bàsiques, mentre que algunes de les activitats dels paraires a les fàbriques van passar a ser desenvolupades per dones i infants. És per això que, a la draperia de Sabadell, els 1820 la mà d’obra infantil i femenina superava àmpliament la masculina: les dades oficials recollien 260 treballadors adults, 420 treballadores adultes, i 110 infants.

Aquesta situació es va mantenir fins a mitjans de segle: el Cens obrer de 1849 destaca el protagonisme dels infants, que constitueixen un 13% de la mà d’obra tèxtil, i el 25% dels treballadors de la indústria cotonera. Hi havia més nenes que nens treballant a les fàbriques.

Taxes d’activitat a la Indústria tèxtil de Sabadell, 1849-1859
	Treballadors	Població	Taxa d’activitat
Homes	1.580	3.152	50,1
Dones	2.155	3.087	69,8
Nois(*)	240	1.153	20,8
Noies(*)	319	1.123	28,4
Total	4.294	8.515	50,4

(*) Menors de 14 anys. Font: CAMPS, E. (1998); pàg 60

La primera industrialització (1850-1870)

Els anys ’40, la introducció de l’energia de vapor a Sabadell i els desenvolupaments mecànics va introduir noves transformacions en els processos productius i l’organització del treball, que van afectar sobretot la filatura. El tissatge i les tasques auxiliars es mecanitzarien a gran escala durant les dècades de 1870 i 1880.

En la fase de preparació del fil, les primeres màquines de rentar es van instal·lar el 1864, i les obridores (batuà) a partir dels anys ’50; l’extracció de les impureses de la llana es va mecanitzar els anys ’60 amb la introducció de la triosa. Les màquines de cardar de metxa contínua s’introduïren ja a Sabadell els anys ’40, estalviant l’operació manual d’unir els trossos discontinus de metxa que generava fins llavors la cardadora. Paral·lelament s’introduïren les mules-jennies de ferro, que arribaven als 200 fusos per màquina; el 1860 ja predominaven les de 250 i 300 fusos. Fins el 1864 no s’introduí la primera selfactina a la indústria llanera vallesenca.

Pel que fa a la mecanització del tissatge, aquest va ser bàsicament manual fins els anys ’70, tot i que la màquina jaquard, la dècada de 1850, va introduir alguns canvis que permeteren fer dibuixos més complexes. El tissatge mecànic s’introduí el 1864 a Sabadell, i no s’estengué fins els ’80, moment en què també s’introduïren les màquines de nuar. El retard en la mecanització del tissatge de la llana cardada fou determinat per les característiques del fil, més feble que el de l’estam, la qual cosa feia que els telers mecànics no fossin més ràpids que els manuals.

Pel que fa a l’aprest i acabat dels teixits, tot i que eren tasques mecanitzades prèviament, a començaments dels ’40 s’introduí nova maquinària més perfeccionada (batà de cilindres, desgreixadora, màquina de perxar de ferro i tondosa longitudinal, màquina de ratinar i màquina de picar).

Aquestes transformacions tecnològiques, paral·leles al procés de concentració de la producció i el desenvolupament de l’organització fabril, van suposar importants transformacions en la composició de la mà d’obra. L’estructura d’ocupació a la indústria llanera es caracteritzava per un clar predomini de la força de treball masculina, que oscil·lava entre el 45 i el 50%. El treball femení suposava més un 37% de la mà d’obra, mentre els infants representaven aproximadament un 17% del conjunt de treballadors. Segons Benaul, aquests s’ocupaven bàsicament de les tasques auxiliars del tissatge (triar llana, enganxar fils, carregar cardes, ordir, fer canons, escotiar, esborrar i sorgir les peces); pel que fa al filat "l’aplicació de les mule-jennies més potents als vapors tendia a refermar el predomini dels homes filadors, mentre que les dones i els nens es dedicaven preferentment a carregar els diables i les emborradores, i a les tasques auxiliars, entrocar, bobinar, aspirar, nuar, etc."¹⁴⁰ . El quadre següent reflecteix aquest tipus d’organització del treball:
 

D’aquesta manera, en aquest període es van produir tres processos simultanis que configuraren l’organització del treball a les primeres fàbriques: l’engrandiment dels assortiments, la masculinització dels filadors, i l’increment numèric del personal infantil auxiliar, que s’incorporava al món fabril de manera més prematura.

Pel que fa al salari dels infants treballadors, Benaul assenyala una clara infravaloració de la seva activitat: "La diferència de preus del jornal entre el treball realitzat pels adults i les tasques auxiliars dels nens es pot veure clarament en els carregadors, on els nens que carregaven els diables eren pagats els anys ’60 amb només 0,3 ptes. per jornal, mentre que els preus mitjans dels jornals dels sagals dels aprests (0,6 ptes. el 1857 i 0,77 el 1873) resultaven molt inferiors als dels adults pitjor pagats."¹⁴¹. De fet, la caiguda dels salaris en algunes tasques és un signe clar del procés d’infantilització del treball.

Una ciutat industrial (1870-1914)

La industrialització modificà l’estructura de l’ocupació femenina en el sentit que la dona va deixar de realitzar les tasques qualificades de filat i teixit que havia protagonitzat en el marc de la indústria domèstica. D’aquesta manera la contribució productiva de la dona va caure radicalment, a causa de les transformacions tecnològiques, però també d’una menor consideració social del seu treball. Les dones no entraven en els processos d’aprenentatge i especialització, per la qual cosa el seu salari no experimentava augments significatius al llarg de la seva experiència a la fàbrica. El quadre següent resumeix l’evolució del salari al llarg del cicle vital segons el gènere de les fàbriques Turull i Can Quadres:
 

Davant aquesta situació, de manera generalitzada les famílies treballadores van optar per l’estratègia de substituir el treball femení per treball infantil, que en el cas dels nens, suposava una remuneració major a mitjà termini. Això va suposar que les dones treballessin només fins a l’edat de 30-35, fins que eren rellevades pels fills, la qual cosa va implicar una important reducció del percentatge de mà d’obra femenina, i un fort augment del treball infantil. El quadre següent reflecteix el fenomen de la substitució de la dona pels infants, quan aquests tenien l’edat mínima per incorporar-se al treball.
 

Estructura d’activitat de les llars obreres de Sabadell, segons edat del cap de família (1890)
	1ª fase		2ª fase			3ª fase			4ª fase
	20-24	25-29	30-34	35-39	40-44	45-49	50-54	55-50	60 i +
PARE Actiu Inactiu	1 -	1 -	1 -	1 -	1 -	1 -	1 -	1 -	- 1
MARE Activa Inactiva	0,83 0,16	0,76 0,19	0,46 0,47	0,20 0,74	0,08 0,84	0,05 0,83	0,04 0,89	0,06 0,83	- 0,83
FILLS Actius Inactius	- 0,50	0,21 1,23	0,25 1,50	0,65 1,52	1,24 1,46	1,80 0,79	2,03 0,72	2,13 0,45	1,42 0,12
PARENTS Actius  Inactius	0,39 0,22	0,30 0,18	0,25 0,33	0,28 0,33	0,27 0,37	0,29 0,24	0,45 0,22	0,39 0,30	0,62 0,39
Tamany de la família	3,10	3,97	4,26	4,72	5,26	5,00	5,35	5,16	4,38
Ratio actius /inactius	2,52	1,34	0,85	0,82	0,97	1,69	1,92	2,27	0,87

Font: CAMPS, E. (1995), pàg 66

Pel que fa a l’ocupació masculina, la mecanització va reduir el nombre total d’homes ocupats, especialment en els aprests i acabats, mentre que en altres operacions molt mecanitzades, com la filatura, les dones i els infants ocupaven les tasques auxiliars. En canvi, l’increment paral·lel de la producció en el tissatge manual implicà l’augment del nombre d’homes adults en la categoria qualificada de teixidors. Les taxes d’activitat per grup d’edat en la indústria tèxtil sabadellenca reflecteixen aquest tipus d’organització del treball:

Taxes d’activitat a la indústria tèxtil de Sabadell, segons edat i gènere, 1858
Edat	Homes	Dones
8-15	21,4	16,1
16-20	39,5	56,8
21-30	37,1	39,4
31-40	41,0	23,1
41-50	30,6	17,1
51-60	18,6	12,9
61-70	8,5	10,2

Aquesta situació es va mantenir fins ben entrat el segle XX, quan el desenvolupament tecnològic, la millora del nivell de vida, la reducció de les taxes de fecunditat i l’extensió de l’ensenyament obligatori van suposar una disminució dràstica del treball infantil. Es va donar un procés generalitzat de substitució dels infants per dones casades, que és comprovable el 1919. Aleshores el treball de menors de 9 anys estava eradicat i el percentatge d’infants menors de 14 anys treballant a les fàbriques s’havia reduït fins al 4.3% en el cas de les noies i el 6.6% en el dels nois.
 

A tall de conclusió

A grans trets, podem distingir dues etapes en l’evolució del treball infantil el segle XIX, i les condicions socials, econòmiques i polítiques que l’envoltaven. En el primer període (1850-1880), en un context de creixement econòmic, els infants representen aproximadament un 20% de la força de treball tèxtil. Bàsicament es dediquen a tasques auxiliars en el marc dels equips familiars, el sistema d’organització del treball que predomina a la majoria de fàbriques, de manera que no competeixen, sinó que complementen el treball qualificat. En aquest moment, tot i que el seu salari és clarament infravalorat, els infants aporten a l’economia familiar un ingrés de caràcter complementari, però bàsic per a la supervivència de la família, davant la insuficiència del salari masculí adult. En aquest context, apareix la primera legilació reguladora de les condicions de treball dels infants, en el marc del projecte burgès de buscar una sortida pacífica al conflicte de classes, posant fi a les conseqüències més dramàtiques de la industrialització. Aquesta primera legislació que té un caràcter esporàdic i una implementació efectiva nul·la, i no genera una polèmica més enllà de la conveniència o no de l’intervencionisme estatal. El moviment obrer no dóna mostres d’un rebuig massiu al treball dels infants, que s’ha dit era imprescindible per a la supervivència material de les famílies treballadores. A causa de la marginació de la dona de les escales de promoció laboral, resultava més rendible a l’economia familiar el salari infantil que el de les mares, per la qual cosa les dones treballaven mentre els fills eren petits i, quan aquests podien substituir-les a la fàbrica, passaven a ocupar-se estrictament de les tasques domèstiques.

El segon període (1880-1914) es desenvolupa en un context de forta crisi de la indústria tèxtil, agreujada per la pèrdua dels mercats colonials. Els fabricants responen a la crisi amb una política de reducció de costos de producció que suposa una important innovació tecnològica (introducció de les contínues), la reducció dels salaris (directe o augmentant la llargària de les peces), l’allargament de la jornada laboral, i la intensificació del treball. La conseqüència més important d’aquesta política és un procés de desqualificació del treball, pel qual dones i infants relleven a les fàbriques els treballadors especialitzats. A partir de 1898, la desqualificació prendrà protagonisme per davant de la innovació tecnològica. Aquest procés no respon només a una voluntat de reduir els costos de producció, sinó que té a més un objectiu polític: la desarticulació del moviment obrer organitzat. En aquest context el treball infantil pren un protagonisme destacat en el conflicte de classes: el moviment obrer s’hi enfronta, perquè ara suposa un clar atac a les condicions de treball i l’empresariat respon justificant-lo per garantir la continuïtat d’un sistema salarial que reconeix per sota de la subsistència. Paral·lelament trobem un ampli ventall de posicions provinents de sectors diversos de la burgesia, sobretot professionals liberals, que defensen l’adopció de mesures reformistes.

Aquesta evolució és clara sobretot en el de les fàbriques de cotó del pla. A la Muntanya el paper dels infants va ser més constant, i mantingué els trets característics d’una activitat auxiliar del treball qualificat. A la indústria llanera el procés seria diferent, a causa de l’evolució de la mecanització, i un procés de desqualificació més tardà.

A partir de la Primera Guerra Mundial, l’evolució de la maquinària, l’extensió de l’ensenyament obligatori, la revalorització del treball femení i la reducció de la taxa de fecunditat, van suposar una reducció efectiva de la mà d’obra infantil per dones. Els infants tenien un valor econòmic menor per als empresaris i les famílies, i la reducció del nombre de fills va portar a una augment de la inversió en la seva formació, cosa que va augmentar la seva edat d’incorporació al treball. Malgrat tot, en contextos de forta crisi, com la Guerra Civil o la postguerra, es viuran a Catalunya forts rebrots del treball infantil.
 

2.Rule, J., Clase obrera e industrialización, Crítica, Barcelona, 1990, pàg 32-34

3.Ibid.. pàg 224

4.NARDINELLI, C.; Child labour and the industrial revolution, Indiana Univ. Press, Bloomington, pàg 5.

5.bid., pàg 8.

6.HORRELL, S.; HUMPHRIES, J.; "Women’s labour force participation and the transition to the male breadwinner family, 1790-1865", Economic History Review, núm 48, 1995.

7.THOMPSON, E.P. La formación de la clase obrera en Inglaterra, Crítica, Barcelona, 1989, vol I pàg 330-340.

8.NARDINELLI, C.; op. cit., pàg 7

9.CUNNINGHAM, H.; VIAZZO, P. Child labour in a historical perspective, UNICEF, Florència, pàg 21.

10.CUNNINGHAM, H.; Trabajo y explotación infantil. La situación en Inglaterra del s XVIII al XX, MTSS, Madrid, 1994, pàg 219.

11.ALSINA, F.; Observaciones sobre la reglamentación del trabajo de los niños en talleres y fàbricas. Conferencia dada en la "Lliga de Catalunya". Imp. La Renaixensa. Barcelona, 1892, pàg 16-17.

12.SALLARÈS I PLA, J.; El trabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales. Sabadell, Tip. de A. Vives, 1892, pàg 20.

13.Ibid., pàg 101.

14.BORRÀS, J.M.; "Actitudes patronales ante la regularización del trabajo infantil, en el tránsito del siglo XIX al XX. Salarios de subsistencia y economías domésticas ", Hispania, núm 190, 1995, p- 629-644.

15.ZANCADA, P.; El trabajo de la mujer y el niño. Madrid, M.Nuñez Samper, 1904, pàg 195

16.bid., pàg 222.

17.IRS, Secció segona, Peticiones que las sociedades obreras elevaron al gobierno el año 1909, Madrid, Minuesa, 1910, pàg 97.

18.SALLARÈS I PLA, J.; op, cit, pàg 72

19.Ibid., pàg 74-75

20.Ibid, pàg 66.

21.Ibid, pàg 94

22.ALSINA, F.; op. cit., pàg 12 

23.Ibid., pàg 14-15

24.El Liberal, 30/4/1891, pàg 8

25.ZANCADA, P.; op. cit., pàg 220

26.El Socialista, 20/12/1889, pàg 2. La Conferència, amb el títol "La explotación de los niños" va ser publicada en diverses entregues entre el 8/11/1889 i el 20/12/1889.

27.Solidaridad Obrera, 9/12/1910, pàg 3.

28.El Socialista, 6/12/ 1889, pàg 2. 

29.CRS.; Información oral y escrita sobre el estado y las necesidades de los trabajadores, MTSS, Madrid, 1985, pàg. 108.

30.Ibid., pàg 183.

31.Ibid, pàg 177

32.Ibid., pàg 65

33.GARCÍA NINET, J.I.; "Jornada", a BORRAJO, E.; Comentarios a las leyes laborales. El Estatuto de los Trabajadores, vol VII, Madrid, EDESA, 1982, pàg 115.

34..SMITH, A.; "La guerra de las Contínuas. Cambio tecnológico y estrategias sindicales en la industria algodonera catalana, 1889-1914". Sociología del Trabajo. Nueva época, núm 24, 1995, pàg. 126. L’article explica amb detall els episodis d’aquest conflicte a Barcelona , el Pla i la Muntanya.

35.ANDREASSI, A.; "La conflictividad laboral en Cataluña a comienzos del siglo XX: sus causas" Historia Social, num 29, 1997, pàg 43.

36.Ibid, pàg. 177

37.Ibid, pàg. 182-183 

38.El Socialista, 6/12/1889, pàg 2.,

39.CRS.; Información oral y escrita sobre el estado y las necesidades de los trabajadores, MTSS, Madrid, 1985, pàg. 264

40.Solidaridad Obrera, 9/12/1910, pàg 3

41.

PRATS, Ll.; La Catalunya rància. Les condicions de vida materials de les classes populars a la Catalunya de la Restauració segons les topografies mèdiques. Barcelona. Altafulla, 1996, pàg 22 i ss.

42.MELCIOR I FARRE, 1888, PÀG 89

43.Anònim, citat a PRATS, Ll.; op. cit, pàg 149-150.

44.SALARICH, J. Higiene del tejedor o sean medios físicos y morales para evitar las enfermedades y procurar el bienestar de los obreros ocupados en el hilar y tejer algodón, Vic, 1858., pàg 65 i ss.

45.Citat a LOPEZ PIÑEIRO, J.M.; Medicina y sociedad en la España del siglo XIX. Sociedad de Estudios i publicaciones. Madrid, 1964, pàg 205.

46.ELEIZEGUI LÓPEZ, J.I.; Nociones de higiene industrial, 1912, pàg 52

47.MONLAU, E.; Elementos de higiene pública o arte de conservar la salud de los pueblos, Madrid, 1871, pàg 544-545. 

48.BORRÀS, J.M.; "Zagales, Pinches, Gamenes... Aproximaciones al trabajo infantil", a Historia de la Infancia en la España contemporánea, 1834-1936, MTSS, Madrid, 1996, pàg. 242 

49.SAMUEL, R.; BELANSTEIN L.R.; The industrial revolution and work in 19^th century Europe, Rotuledge, Londres, 1992, pàg 113. 

50.NARDINELLI, C.; Child labor and the industrial revolution, Indiana Univ. Press, Bloomignton, 1990, pàg 210.

51.MEDICK, H. "The protoindustrial family economy. The structural function of the household and family during the transition from peasant society to industrial capitalism", Social History, núm 3, 1976, pàg 302

52.PLANES, J.A.; Teixir i Traginar. De la manufactura tradicional a la periferització industrial. El Lluçanès (s XVIII-XIX), Centre d’Estudis del Lluçanès, Taradell, 1997, pàg. 110.

53.BENAUL, J.M.; La indústria tèxtil llanera a Catalunya, 1750-1870. Tesi doctoral inèdita, UAB, 1992, pàg 267

54.Ibid., pàg 273

55.BENAUL, J.M.; "Cambio tecnológico y estructura industrial: los inicios del sistema de fábrica en la industria pañera catalana, 1815-1835"; Revista de Historia económica, núm 2,1995, pàg 219.

56.FREIFIELD, M. "Technical change and self-acting mule: a study of skill and the sexual division of labour, Social History, 1986, pàg. 328.

57.El Obrero, 10/9/1886 citat a ENRECH, C; L’España Industrial. Obrers i patrons, 1847-1951, Treball de Tercer Cicle, UAB, 1990, pàg 583

58.ENRECH, C., "La reforma de la organización del trabajo en la España Industrial", Sociología del Trabajo, núm 29, 1997, pàg 141.

59.Diccionario de P. Madoz (1845-50), citat a FERRER I ALÒS, LL. "Notas sobre la familia y el trabajo de la mujer en la Cataluña Central (siglos XVIII-XIX)", Boletín de la Asociación de Demografía Histórica, XII, 2/3, 1995, pàg 205.

60.ENRECH, C. op.cit., 1990, pàg 35.

61.PLANES, J.A. . op. cit., quadre 6, pàg 120.

62.NICOLAU. R. Trabajo asalariado, formación y constitución de la familia. La demanda de trabajo en la colonia téxtil Sedó y los comportamientos demográficos de la población 1850-1930, Tesina de Llicencitura, UAB, pàg.86

63.ENRECH, C.; op. cit., 1997, pàg. 150

64.LLONCH, M. "Efectos del cambio tecnológico en al organización y composición de la mano de obra (1891-1936)", Cambio tecnológico y desarrollo económico, VII Simposio de Historia Económica, Annex, pàg. 11. 

65.Citat a BORRÀS, J.M.; "El trabajo infantil en la industria de Barcelona según el censo obrero de 1905", Historia Social, núm 33, 1999, pàg 27

66.Ibid, pàg 31

67.Ibid,, pàg 34

68.CAMPS, E.: La formación del mercado de trabajo industrial en la Cataluña del siglo XIX, MTSS, Madrid, 1995, capt. 5

69.PAREJO, A., La industria lanera española en la segunda mitad del siglo XIX, Universidad de Málaga, Málaga, 1989, pàg. 77

70.BENAUL, J.M. op. cit, , pàg 203, 205-206

71.HEYWOOD, C.; Childhood in nineteenth century France: work, health and education among the ‘classes populaires’, Oxford Univ Press, 1990, pàg 107-109

72.WOLF, S. op. cit., pàg. 16

73.HORRELL, S.; HUMPHRIES, J.; "Women’s labour force participation and the transition to the male breadwinner family, 1790-1865", Economic History Review, núm 48, pàg 495

74.CAMPS, E.; op.cit., pàg. 57

75.WOLF, S. op. cit. , pàg 18. 

76.CAMPS, E. "Capital comercial i treball industrial: les estratègies familiars durant la transició al sistema fabril", a AAVV.; Sabadell. Indústria i Ciutat, 1800-1980, Abadia de Montserra, Barcelona, 1994, pàg 173

77.Ibid., pàg 6.

78.LLONCH, M. op.cit,, pàg 153

79.CAMPS, E.; "Las transformaciones del mercado de trabajo en Cataluña, 1850-1925", Revista de Historia Industrial, núm 11, 1997, pàg 49.

80.CAMPS, E.; op.cit, 1995, pàg 234.

81.BROWN, M.; PHILIPS, P.; "The historical origins of job ladders in US canning industry and their effects on gender division of labour", Cambridge Journal of Economics, 1986.

82.CAMPS, E.; op. cit. 1995.

83.FERRER, LL.; op. cit., pàg 220 i ss

84.LLONCH, M.; op. cit., pàg 43.

85.CAMPS, E. op. cit. , pàg. 57.

86.HORRELL, S.; HUMPHRIES, J. op.cit., pàg 90

87.MELGOSA, M. (1912); Las subsistencias en Madrid. Ayuntamiento de Madrid. Citat a BALLESTEROS, M.; DONCEL, E.; "¡Vivir al límite! Diferncias entre el salario monetario y el presupuesto familiar. Siglos XIX y XX", a CASTILLO, S.; El trabajo a través de la Histoira. Actas del II Congreso de la Asociación de Historia Social , Cordoba, 1995 pàg 364.

88.Ibid., pàg 180

89.DEU, E.; La indústria tèxtil llanera de Sabadell, 1896-1925, Col·legi de Doctors i Llicenciats, Barcelona, 1990, pàg 135

90.GABRIEL, P., "Sous i cost de la vida a Catalunya a l’entorn dels anys de la Primera Guerra Mundial", Recerques, núm 20, 1988, pàg 80

91.BALLESTEROS, M. –DONCEL, E.; op.cit. , pàg 365.

92.NARDINELLI, C.; Child laor and the Industrial revolution, Indiana Univ. Press, Bloomington, 1990, pàg 82

93.AAVV., "Ocupación, productividad y salarios (1850-1931): una reflexión para el caso catalán", Simposi de Análisis Económico, UAB, Bellaterra, 1994, pàg. 13

94.NARDINELLI, C.; op.cit., pàg 43

95.BORRÀS, J.M. op.cit., pàg 250

96.FAURE, S., op.cit, pàg 112.

97. "The industrial revolution, then, reduced the potential exploitation of child labor by reducing the power of parents over children" NARDINELLI, C., op.cit. , pàg 99

98.PALOMEQUE, M.C.; ALVAREZ, M.A.; Derecho del trabajo. Ed. C.E. Ramón Arces, Madrid, 1997, pàg 63.

99.SALLARÈS I PLA, J.; op.cit., pàg 11

100.Ibid., pàg 16.

101.Vid., en aquest sentit, l’estudi preliminar de Martín Valverde a AAVV; La legislación social en la historia de España. De la Revolución Liberal a 1936, Madrid, Congreso de los diputados, 1987, esp. pàg XLIV i ss. 

102.Op. cit. pàg. XXXI

103.Citat a ZANCADA, P.; op. cit., pàg XIV

104. TRÍAS BEJARANO, J.; Francisco Pi i Margall. Pensamiento social, Ciencias Nuevas, Madrid, 1968, pàg 265.

105.COMISIÓN DE REFORMAS SOCIALES; Información oral y escrita sobre el estado y las necesidades de los trabajadores, MTSS, Madrid, 1985, p 12-19

106.El Socialista, núm 626, 4/3/1898, pàg 12.

107.La Federación, núm 194, 3 de maig de 1873. Citat a PALOMEQUE, M.C.; Derecho del trabajo e ideología, 6ª ed. Tecnos, Madrid, 1997, pàg 90 

108.La Federación, núm 203, 5/7/73 pàg 1.

109.JUTGLAR, A.; "Actitudes conservadoras ante la realidad obrera en la etapa de la Restauración", Revista de Trabajo, núm 25, 1969, pàg 49.

110.PALOMEQUE, M.C.; Derecho del trabajo e ideología, op.cit., pàg 97

111.Citat a ELORZA, A.; "La ideología liberal ante la Restauración: la conservación del orden" Revista de Estudios Políticos, 1966, núm 147-148, pàg 65.

112.PALOMEQUE, M.C.; Derecho del trabajo e ideología, op.cit. pàg 103.

113.ÁLVAREZ, M.A.; PALOMEQUE, M.C.; Derecho del trabajo, op.cit, pàg 72 i ss. IRS,; Memoria General de la Inspección de Trabajo correspondiente al año 1908, Madrid, Imp. Minuesa de los Ríos, 1910, pàg 11.

114.INSTITUTO DE REFORMAS SOCIALES; Memoria del Servicio de Inspección en 1907, Madrid, Imp.Minuesa de los Ríos, 1910, pàg 70

115.Ibid., pàg 77.

116.IRS,; Memoria General de la Inspección de Trabajo correspondiente al año 1908, Madrid, Imp. Minuesa de los Ríos, 1910, pàg 11.

117.Ibid, pàg 83

118.Ibid, pàg 86

119.Ibid, pàg 87

120.IRS; Memoria del Servicio de Inspección en 1907, op.cit., pàg 73

121.IRS, Memoria General de la Inspección de Trabajo correspondiente al año 1908, op.cit. pàg 8.

122.Ibid., pàg 21 

123.BALCELLS, A.; Trabajo industrial y organización obrera en la Cataluña contemporánea (1900-1936), Barcelona, Laia, 1974

124.BENGOECHEA, S.; "La via sindical: una alternativa catalana al sistema", L’Avenç, núm 192, 1995, pàg 30-31.

125.BENAUL, J.M.; La indústria tèxtil llanera a Catalunya, 1750-1870. El procés d’industrialització al districte industrial de Sabadell-Terrassa. Tesi doctoral inèdita, UAB, 1992.

126.DÉU, E.; La indústria tèxtil llanera de Sabadell, 1896-1925. Col·legi de Doctors i Llicenciats, 1990

127.BENAUL, J.M., op.cit.; pàg 267.

128.Ibid, pàg 273

129.CAMPS, E.; "Family strategies and children’s work patterns: some insights from industrialising Catalonia, 1850-1920", a CUNNINGHAM, H; VIAZZO, P.; Child labour in a historical perspective, UNICEF, Florència, 1998, pàg 55. 

130.Ibid, pàg 1045

131.Ibid, pàg 1069
Bibliografia

Fonts primàries

adsuar, j.;El niño en la industria: condiciones en que trabaja, medidas de protección existentes en España y cuales deberían adoptarse para que esta protección fuera más efectiva,Sociedad Española de Higiene,Madrid,1916

alsina, f.;Observaciones sobre la reglamentación del trabajo de los niños en talleres y fábricas,La Renaixensa,Barcelona,1892

aymerich,p.;Tarrassa, su topografía médica. Concurso 1881-1882,Manuscrit,Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona,1881

benito, m.; Los niños pintados por ellos mismos,I. Boix,Madrid,1841

burgès,m.,Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local,Ajuntament de Sabadell,Sabadell,

cabrera, m.; et alii.,,"Ramon La Sagra. El Banco del Pueblo (y otros escritos sobre reforma social), Revista de Trabajo, núm24 , 1975

cerdà, i.;Monografia estadística de la classe obrera, a Teoría General de la urbanización,Imprenta Española,Madrid,1876

dato, e.;"Significado y representación de las leyes protectoras del trabajo", Revista General de Legislación y jurisprudencia, vol 114,1909

eleizegui lópez, j.i.;Nociones de higiene industrial,Manuel Soler,Barcelona,s.d.

font i mosela,Consideraciones sobre los inconvenientes que irrogan a la salud de los jornaleros y a la pública de Barcelona,,Barcelona,1852

giné y partagas, j.;Curso fundamental de higiene privada y pública. 4 vols. ,Juan Bastinos e hijo,Barcelona,1874

gonzález, j.,,El trabajo de la infancia en España,Instituto de Reformas Sociales,Madrid,1917

GUERRA, L.;Lecciones de economía y de higiene doméstica,Imp. Miquel Blanxart,Barcelona,1866

INSTITUT DE REFORMES SOCIALS,La jornada de trabajo en la Industria Téxtil,Minuesa de los Rios,Madrid,1914

INSTITUT DE REFORMES SOCIALS,Noticias de inspección del trabajo relativas á la industria textil de España y a la huelga del arte fabril de Cataluña en agosto de 1913,Minuesa de los Rios,Madrid,1913

iNSTITUT DE REFORMES SOCIALS,Ley del 13 de marzo de 1900 fijando las condiciones de trabajo de las mujeres y de los niños,Minuesa de los Rios,Madrid,1907

la sagra, r.;Lecciones de economía social,1852

negre, l.;"Enquesta sobre les condicions econòmiques i socials a les conques del Ter i el Freser", a Anuari d’estadística Social de Catalunya, vol IV, 1915,,Barcelona,1917

nicolau, r.;Trabajo asalariado, formación y constitución de la familia. La demanda de trabajo en la colonia textil Sedó y los comportamientos demográficos de la población, 1850-1930,Tesina de Llicenciatura, UAB,,

pancera, c.;Estudios de Historia de la Infancia,PPU,,

rius i tarragó, a.;Topografía médica de Sabadell,Imp. J. Huguet,Barcelona,1914

sallarès i pla, j.;El trabajo de las mujeres y los niños. Estudios sobre sus condiciones actuales,Tip. de A. Vives,Sabadell,1892

sanz escartín, e.;Indicaciones acerca del estado económico y social de Cataluña,Real Academia de las Ciencias Morales y Políticas,Madrid,1905

sastre, m., ,Las huelgas. Sus causas, sus efectos y sus recuerdos,Tip de Ramon Pujol,Barcelona,1908

tous, e.;"Telares automáticos", Catalunya Textil, 1,,Badalona,1906

zancada, p.;El trabajo de la mujer y el niño,Imp. Mariano Suñer,Madrid,1904

Fonts secundàries:

aavv,"Ocupación, productividad y salarios (1850-1931): una reflexión para el caso catalán", a V Simposio de Análisis Económico,UAB,Bellaterra,1994

aavv,Terrassa, cent anys a ritme de llançadora,Museu de la Ciència i la Tècnica,Terrassa,1993

andreassi, a.;"La conflictividad laboral en Cataluña a comienzos del sigloXX: sus causas", Historia Social, 29,1997

apiluro, m.;La relación de trabajo del menor de edad,CES,Madrid,1999

ariès, p.;L’enfant et la vie familiale sous l’Ancien Regime,Seuil,Paris,1960

ballesteros doncel, e.,,"¡Vivir al límite! Diferencias entre el salario monetario y el presupuesto familiar siglos XIX y XX" , a CASTILLO, S. (ed); El trabajo a través de la Historia. Actas del II Congreso de la Asociación de Historia Social,,Córdoba,1995

belaNstein, l.r.,The industrial revolution and work in Nineteenth-Century Europe,Routledge,Londres,1992

benaul, j.m.;Ascens i davallada d’una empresa tèxtil llanera. La casa Buxeda, 1846-1896,Fund. Bosch i Cadellach,Sabadell,1998

benaul, j.m.;"Cambio teconológico y estructura industrial: los inicios del sistema de fábrica en la industria pañera catalana, 1815-1835, Separata de Revista de Historia económica, núm 2,1995

benaul, j.m.;La indústria tèxtil llanera a Catalunya, 1750-1870,Tesi doctoral inèdita,UAB,1992

benaul, j.m.; ,El movimiento obrero en Sabadell, 1840-1868,Tesina de llicenciatura,UAB,1981

benet, j., martí, c.; Barcelona a mitjans segle XIX, 1854-56,Curial,Barcelona,1976

bolin-hort, p.;Work, family and the State: child labour and the organisation of production in the british cotton industry, 1780-1920,Lund Univ. Press,Lund,1989

borderias, c.; guallar, p.;"Salarios, economia familiar y género en al Barcelona de 1856. La monografía estadística de la clase obrera de Ildefons Cerdà", a Actas de las II Jornadas de historia Económica de las relaciones laborales,Univ. de Sevilla,Sevilla,1999

borràs llop, j.m.,,"Actitudes patronales ante la regulación del trabajo infantil, en el tránsito del siglo XIX al XX. Salarios de Subsistencia y economías domésticas", Hispania, LV/2, 190,1995

borràs llop, j.m.;"El trabajo infantil en la industria de Barcelona según el censo obrero de 1905", Historia Social, 33,1999

borràs llop, j.m.;"Zagales, pinches, gamenes... Aproximaciones al trabajo infantil", a BORRÀS LLOP, J.M. (dir); Historia de la infancia en la España contemporánea, 1834-1936,Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales,Madrid,1996

borràs roca, m.; ,La industria llanera de Terrassa,Tesina de llicenciatura,UAB,1990

Borràs, j.M., cohen, a.;"Aproximación al trabajo infantil y juvenil en la minería española (1868-1930)", a Simposi d’anàlisi econòmica. Nivells de vida a Espanya s XIX i XX, Vol 1,UAB,Bellaterra,1990

boyden, j,"The relationship between Education and Child Work", Innocenti Occasional Paper, 9,UNICEF International Child Development Centre,Florència,1994

brown, m.; philips, p.;"The historical orgins of Job ladders in US canning industry and their effects on the gender division of labour", Cambridge journal of economics,1986

camps, e.;"Family strategies and children’s work patterns, some insights from industrializing Catalonia (1850-1920)" a CUNNINGHAM, H.; VIAZZO, P.P.; (EDS); Child labour in a historical perspective.,UNICEF,Florència,1998

camps, e.;"Las transformaciones del mercado de trabajo en Cataluña (1850-1925)" Revista de Historia Industrial, 11,1997

camps, e.;"Transitions in Women and Children’s work patterns. Impliactions for the study of the family income and the household structure", The history of the Family. An international Quaterly,1997

camps, e.;La formación del mercado de trabajo industrial en la Cataluña del siglo XIX,Ministerio de Trabajo y Seguridad Social ,Madrid,1995

camps, e.;"Capital comercial i treball industrial: les estratègies familiars durant la transició al sistema fabril", a AAVV.; Indústria i Ciutat. Sabadell 1800-1980,Abadia de Montserrat,Barcelona,1994

camps, e.;"La teoría del capital humano: una contrastación empírica. La España Industrial en el XIX", Revista de Historia Económica, núm 11,,1990

camps, e.; reher, d.;"Las economías familiares dentro de un contexto histórico comparado", a Revista de Investigaciones Sociológicas, núm 53,1991

Cañada, e.,Conflictividad laboral y sindicalismo en el sector textil de Mataró, 1896-1923,Caixa Laietana,Mataró,1998

carreras, a.;"Cataluña, primera región industrial de España", a NADAL, J., CARRERAS, A. (coords).; Pautas regionales de la industrialización española (siglos XIX y XX),Ariel,Barcelona,1990

carreras, a.;Estadísticas históricas de España, siglos XIX y XX,Fund. Banco Exterior,Madrid,1989

CATALINAS, j.l., echenagusía, j.;La Primera República. Reformismo y revolución social,Alberto Corazón,Madrid,1973

CHURCH, R.A.;Tre History of the British coal industry,Clarendon Press,Oxford,1986

comisión de Reformas sociales,Reformas Sociales. Información oral i escirta publicada de 1889 a 1893, pròleg a càrrec de S. Castillo. Ed. facsímil, 5 vols,,Ministerio de Trabajo y Seguridad Social,Madrid,1985

craig, ch., rubery, j., et al.;Labour market structures. Industrial organisation and low pay,Cambridge Univ. Press,Cambridge,1982

cruichshank, m.;Children and Industry,Oxford Univ. Press,Manchester,1981

cunningham, h.;"Child labour and industrialisation" a Working Paper,ILO Working Conditions and Environment Department,Ginebra,1995

cunningham, h.;Trabajo y explotación Infantil. La situación la Inglaterra del s XVIII al XIX,Ministerio de Trabajo y Seguridad Social,Madrid,1994

cunningham, h.;The children of the poor: representations of childhood since 17^th century,Blackwell,Oxford,1991

cunningham, h.;"The employment and unemployment of children in England, 1680-1851", Past and Present, 126,1990

cunningham, h.; viazzo, p.p.; ,"Some issues in the historical study of child labour", a CUNNINGHAM, H., VIAZZO, P.P.; Child labour in a historical perspective,UNICEF,Florència,1998

DAVIN, D.;"Child labour and the working class family", Development and change, XIII,1982

deu, e.;La indústria tèxtil llanera de Sabadell, 1896-1925,Col·legi de Doctors i Llicenciats,Barcelona,1990

dorel-ferré, g.;Les colònies industrials a Catalunya. El cas de la colònia Sedó.,Abadia de Montserrat,Barcelona,1992

duarte, a.;"Mayordomos y contramaestres. Jerarquía fabril en la industria algodonera catalana, 1879-1890", Historia Social, 4,1989

elorza, a.; iglesias, m.c.;Burgueses y proletarios. Clase obrera y reforma social en la Restauración,Laia,Barcelona,1973

enrech, c.,,"La reforma de la organización del trabajo en la España Industrial", Sociología del trabajo, 29,1997

enrech, c.;"El llano contra la montaña. La descualificación del trabajo en la hilatura algodonera catalana a finales del siglo XIX", a CASTILLO, S. (coord); Estado, protesta y movimientos sociales,Universidadel País Vasco,San Sebastian,1998

enrech, c.;L’Espanya Industrial. Obrers i Patrons, 1847-1951,Treball de Tercer Cicle,UAB,1990

ferguson, p.;Growing pains: Children in the industrial age. 1850-1890,Twayne Publishers,Nova York,1997

ferrer i alòs, ll.;"Notas sobre la familia y el trabajo de la mujer en la Cataluña Central (silos XVIII-XIX), Boletín de la Asociación de Demografía Histórica, XII, 2/3,1995

figuerola, l.;Escritos económicos. Edició i estudi preliminar a càrrec de F. Cabrillo,Instituto de Estudios fiscales,Madrid,1991

freifeld, m.;"Technical change and self-acting mule: a study of skill and the sexual division of labour", Social History, vol 3, núm 2,1986

gabriel, p.;"Sous i cost de la vida a Catalunya a l’entorn dels anys de la primera guerra mundial", Recerques, 20,1988

gabriel, p.;"La població obrera catalana, ¿una població industrial?", Estudios de Historia Social, 33,1985

garcía ninet, j.i.;"Jornada", a BORRAJO, E. (dir.); Comentarios a las leyes laborales. El estatuto de les Trabajadores ,EDERSA,Madrid,1982

GARCÍA, J.I.;"Elementos para el estudio de la evolución del derecho español de trabajo: reglamentación de la jornada desde 1855 a 1931", Revista de Trabajo, 51,1975

gil, c.; ,"Protesta popular y movimientos sociales en la Restauración. Los frutos de la ruptura", Historia Social, núm 23,1995

goldin, c.;"Family strategies and the family economy in the late nineteenth century: the role of secundary workers", a HERSCHBERG, T.(ED.); Philadelphia: work, space, family and group experience in the 19^th century.,Oxford Univ.Press,Nova York,1981

haines, m.r.;"Industrial work and the family life cycle, 1889-1890", Research in Economic history,4,1979

hair, p.e.h.,,"Children in society, 1850-1980", a BAKER, T., DRAKE, M. (DIRS.); Population and society in Britain, 1850-1980 ,Bratsford Academic Educational,Londres,1982

hammond, J. i B.;El trabajador de ciudad,MTSS,Madrid,1978

hareven, t.k.;Family time and industrial time,Cambridge Univ. Press,Cambridge,1982

hepple, b. (comp);La formación del derecho del trabajo en Europa,MTSS,Madrid,1994

heywood, c.;"On learning gender roles during childhood in nineteenth-century France", French History, vol 5, 4, ,1991

heywood, c.;Childhood in nineteenth century France: work, health and education among de ‘classes populaires’,Cambridge Univ. Press,Cambridge,1988

HILTON, M.;"’Tabs’, ‘Fags’ and the boy labour problem in late edwardian britain, 1850-1980", Journal of Social History, vol 33, núm 1,1999

HOPKINS, E.;Childhood transformed. Working class children in 19^th century England,Manchester Univ. Press,Manchester,1994

horn, p.:,Children’s work and welfare, 1780-1880,Cambridge Univ. Press,Cambridge,1994

horrell, s., humphries, j.;"The exploitation of little children: child labour and the family economy in the Industrial Revolution", Explorations in Economic History, 32,1995

horrell, s., humphries, j.;"Women’s labour force participation and the transition to the male breadwinner family, 1790-1865", Economic History Review, 48,1995

humphries, s.;Holligans or rebels? An oral history of working class childhood and youth, 1889-1939,Blackwell,Oxford,1981

iNSTITUT DE REFORMES SOCIALS,Memoria del Servicio de Inspección,Minuesa de los Rios,Madrid ,1907 i 1908

izard, m.;Revolució industrial i obrerisme. Les Tres Classes del Vapor, 1869-1913,Ariel,Barcelona,1973

lazonik, w.,,"Industrial relations and tecnical change: the case of the Self-acting Mule" , Cambridge Journal of Economics, 3,1979

LLONCH, M.;"Efectos del cambio tecnológico en la organización y composición de la mano de obra (1891-1936)", Cambio tecnológico y desarrollo económico, VII Simposio de Historia Económica. Annex,1994

lopez piñeiro, j.m. et alii.;Medicina y sociedad en la España del siglo XIX,Sociedad de Estudios y Publicaciones,Madrid,1964

maluquer de motes, j.;Història econòmica de Catalunya, sXIX i XX,Proa,Barcelona,1998

maluquer de motes, j.; ,La crisis del modelo liberal en España. El nacimiento del movimiento obrero y las primeras familias socialistas,Ariel,Barcelona,1989

martín ,b.;Los problemas de la modernización. Movimiento obrero e industrialización,MTSS,Madrid,1992

martín valverde, a, et al.;La legislación social en la Historia de España. De la revolución liberal a 1936,Publ. del Congreso de los Diputados,Madrid,1987

masats, j.,,Història de la indústria tèxtil de Castellbell i El Vilar,CEB,Manresa,1997

mc kinon, m; ,"The case against productive whipping" , Explorations in Economic History, 21, 2 ,1984

medick, h.;" The protoindustrial family economy. The strucural function of the household and family during the transition from peasant society to industrial capitalism", Social History, 3,1976

MONLAU, P.F.; SALARICH, J..

,Condiciones de vida y trabajo obrero en España a mediados del siglo XIX . 1856. Edició a càrrec d’A. Jutglar.,Anthropos,Barcelona,1984

montoya melgar, a.;Ideología y lenguajes en las leyes laborales de España, 1873-1978,Civitas,Madrid,1992

montoya, m.a.; frías, j.c.;La condición obrera hace un siglo,Universidad Autónoma de Madrid,Madrid,1991

nadal, j., maluquer de motes, j., cabana, f.(dirs);Història Econòmica de la Catalunya Contemporània. Vol 1,Enciclopèdia Catalana,Barcelona,1994

nadal, j..;Moler, tejer y fundir. Estudios de Historia industrial,Ariel,Barcelona,1982

nardinelli, c.;Child labor and the Industrial Revolution,Indiana Univ. Press,Bloomington,1990

nardinelli, c.;"The productivity of corporal punishment", Explorations in economic history, núm 21,1983

nardinelli, c.;"Corporal punishment and children wages in 19^th Century Britain" Explorations in Economic History, 19, 3,1982

palacio morena, j. i.,,La institucionalización de la reforma social en España. (1833-1924). La Comisión de Reformas Sociales.,Ministerio de Trabajo y Seguridad Social,Madrid,1988

palomeque, m.c.;Derecho del trabajo,Ramón Areces,Madrid,1997

palomeque, m.c.;Derecho del trabajo e ideología,Tecnos,Madrid,1995

parejo, a.;La industria lanera española en la segunda mitad del siglo XIX,Universidad de Málaga,Málaga,1989

pascual, p., et al.; ,Fàbrica i treball a la Igualada de la primera meitat del sXX,Abadia de Montserrat,Barcelona,1991

picas, f.a.;El tèxtil a Catalunya. 150 anys d’història. Fets i costums en els segles XIX i XX,La formiga d’or,Figueres,1997

planes, j.a.; ,Teixir i Traginar. De la manufactura tradicional a la periferització industrial. El Lluçanès,Centre d’Estudis del Lluçanès,Taradell,1997

POLLOCK, L.;Los niños olvidados. Relaciones entre padres e hijos de 1500 a 1900,Fondo de Cultura económica,Mexico DF,1990

pollock, l.a.,,A lasting relationship: parents and children over three centuries,1987

prats, ll.;La Catalunya rància. Les condicions materials de les classes populars a la Catalunya de la Restauració segons les topografies mèdiques,Altafulla,Barcelona,1996

puigvert, j.;"Els metges higienistes i les topografies mèdiques", Recerques, 35,1997

RODGERS, G., STANDING, G. (eds);Trabajo infantil, pobreza y subdesarrollo,OIT,Ginebra,1981

ross, e.; ,The erosion of childhood. Child opression in Britain, 1860-1919,Routledge,Londres,1998

ross, e.;"Labour and love: rediscovering London’s working class mothers, 1870-1914" a LEWIS, J. (ED.); Labour and love: women’s experience of home and family, 1850-1914,Blackwell,Oxford,1989

rule, j.;Clase obrera e industrialización,Crítica,Barcelona,1990

SANDRIN, J.; ,Enfants trouvés, enfants ouvriers s XVII-XIX,,Paris,1982

scholliers, p.;Wages, manufactures, and workers in the 19^th century factory,,Berg,Oxford,1996

serra, r.; Viladés, r.,,La colònia Pons de Puig-Reig (1875-1987),L’Albi,Berga,1987

smith, a.;"Trabajadores ‘dignos’ en profesiones ‘honradas’: los oficios y la formación de la obrera barcelonesa (1899-1914)", Hispania, 193,1996

smith, a.;"La guerra de las contínuas: cambio tecnológico y estrategias sindicales en la industria algodonera catalana, 1889-1914", Sociología del trabajo, 24,1995

smith, a.;"Social conflict and Trade Union organisation in the Catalan cotton textile industry", International Review of Social History, vol XXXVI, 36,1991

soto carmona, a.;El trabajo industrial en la España contemporánea,Anthropos,Madrid,1989

STANDING, G.;"State policy ant child labour", a Development and change, 18,1982

terradas, i.;La qüestió de les colònies industrials. L’exemple de l’Admella de Merola,CEB,Manresa,1994

THOMPSON, E.P.;La formación de la clase obrera en Inglaterra.,Crítica,Barcelona,1989

THOMPSON, E.P.;Tradición, revuelta y consciencia de clase,Crítica,Barcelona,1989

TILLY, L.A.; ,"Linen was their life", a MEDICK, H.; WARREN, D., (eds) Interest and emotion ,Cambridge,Cambridge,1982

tuñón de lara, m.;El movimiento obrero en la historia de España, vol I,Taurus,Madrid,1997

valverde conesa, j.;Memorias de un maestro industrial,ed. autor,Barcelona,1975

vincent, d.;Bread, knowledge and freedom. A study of nineteenth-century working class autobiography,Metuen,Londres,1981

walvin, j.;A child’s world. A social history of Englich childhood, 1800-1914,Penguin,Middlesex,1984

weiner, m.;The child and the state in india: child labor and education policy in comparative perspective,Oxford Univ. Press,Delhi,1991

WHITE, B. (ed);"Child Workers", Development and change, ¿?,1982

wolf, s.;"Teorías macro y microeconómicas y estrategias familiares: algunas reflexiones ingenuas y escépticas", Boletín de la Asociación de Demografía Histórica, XII, 2/3,,1994