"En Badalona trabaja en la fábrica el obrero Sebastián Perea, de siete años. Señores, ¡un obrero de siete años! Y hay otros que no leo porque no quiero molestar, y porque es inútil todo. Si no hemos de conseguir nada ¿para qué traer un protocolo de papeles?... Si en vez de haber recomendado a los gobernantes el cumplimiento de esta ley, se hubiera nombrado una comisión de obreros que vigilase, entonces sí que se habría cumplido; pero eso no lo quiere la clase media ¿Cómo delegar los poderes en los obreros para perjudicar a las clases acomodadas? No: la clase media, cuando dé algo, será porque a la fuerza hayamos podido arrancárselo, no por otra cosa".

Resposta de Juan Serna, treballador de la fusta, a l’enquesta de la Comisió de Reformes Socials,

1. Introducció
2. El debat historiogràfic. Línies interpretatives
3. Les actituds socials davant el treball infantil
4. El treball infantil al sector tèxtil
5. El treball infantil i l’economia familiar
6. La regulació legislativa del treball infantil: origen i evolució del dret al treball
7. El cas de Sabadell
8. A tall de conclusió
9. Bibliografia

Introducció

El treball infantil és en general un problema molt poc estudiat per la historiografia catalana i espanyola. No s’ha elaborat cap estudi en profunditat sobre aquest tema en l’àmbit industrial, i només en trobem referències en alguns articles i en breus capítols d’obres genèriques sobre les condicions de treball. L’escàs interès que ha generat aquest problema queda limitat a l’estudi del treball femení o bé a les investigacions entorn els salaris. Com recorda Borràs i Llop, un dels historiadors que més ha treballat aspectes relacionats amb la infantesa, no disposarem d’una visió de conjunt sobre el treball infantil en el procés d’industrialització fins que no s’elaborin monografies d’àmbit local, per subsectors econòmics, sobre empreses concretes, o en referència a aspectes específics com el paper de l’estat, la legislació i el seu acompliment, o la vinculació entre el treball infantil i la conflictivitat social.

En l’àmbit britànic el treball infantil va arribar a generar una forta controvèrsia, en el marc de la polèmica entre optimistes i pessimistes, com l’aspecte més dramàtic de les transformacions produïdes per la industrialització¹. Els primers defensaven que el treball infantil no era exclusiu de l’era industrial, que els propis obrers n’eren els responsables, i que al cap i a la fi el rebuig contra aquesta pràctica secular va néixer el segle XIX. Els pessimistes rebatien aquests arguments plantejant d’una banda que el treball infantil, tot i no ser nou, amb la industrialització es va fer més intens i més dur (amb la introducció brusca al món laboral, la monotonia i estandardització dels processos, l’allunyament del marc rural, l’augment de la disciplina i la imposició de ritmes forçats, la desestructuració de la família, o la generalització del treball supervisat per individus sense vincles familiars); d’aquesta manera, el sistema fabril heretaria les pitjors característiques del treball domèstic i les faria més insuportables.

Contra l’argument que el treball infantil tenia el consentiment dels pares, aquests historiadors defensen que els pares portaven els fills a treballar, perquè els seus salaris eren imprescindibles per complementar els ingressos familiars. La necessitat del sou dels infants explicaria l’actitud d’aquells pares que falsificaven l’edat dels fills per trobar-los feina o obtenir més remuneració, així com les protestes davant l’acomiadament de menors de 16 anys en acompliment de la llei. En qualsevol cas, també hi ha evidències que els treballadors exigien un tracte mínimament humà per als seus fills, i que sovint es queixaven per qüestions més relacionades amb la desestructuració familiar que per problemes salarials. Finalment, els pessimistes no accepten que el segle XIX la societat burgesa fos més "humanitària" per condemnar el treball infantil, ja que els estudis i les mesures per reduir-lo responien sobretot a un intent de canalitzar el descontentament, i com recorda Rule ², la legislació es va aplicar de forma selectiva i només per evitar els abusos més flagrants sense proposar-se l’eradicació del treball infantil. Per Rule, "el auténtico punto de discusión es la brutalidad inherente a un sistema que por su propia naturaleza era explotador de niños trabajadores muy pequeños durante largas jornadas y en condiciones insalubres." ³

Deixant de banda aquesta polèmica, l’escassa atenció historiogràfica al problema del treball infantil a casa nostra, no deixa de ser sorprenent, tenint en compte que es tracta d’un element fonamental per comprendre el procés d’industrialització. D’una banda, diem que és fonamental perquè afecta la immensa majoria de famílies obreres, i hi produeix importants transformacions: canvis en l’atenció als infants, transformació del rol patriarcal quan el pare deixa de ser l’únic assalariat de la unitat familiar, desvinculació de l’aprenentatge de la tutela paterna, o canvis en el paper de les estructures familiars dins la fàbrica. En segon lloc, el treball infantil és un element cabdal perquè té repercussions de primera magnitud sobre la situació del conjunt dels treballadors, en tant que genera, sens dubte, una pressió a la baixa de les condicions de treball generals (sobretot l’atur i els salaris); en el cas de la indústria catalana el sXIX, hi ha una relació clara entre salaris de subsistència i l’existència generalitzada de treball infantil. En tercer lloc, l’explotació dels infants té importants implicacions en el procés de presa de consciència i organització dels treballadors, tant per la seva pròpia experiència com a infants obrers, com en el desenvolupament del moviment obrer. No podem oblidar amb la generalització del treball infantil l’empresariat buscava també fer front a un moviment obrer que estava assolint un grau molt elevat d’organització. 

La reivindicació de la regulació del treball infantil és present en les primeres organitzacions obreres, encara que bàsicament pel fet que aquest era percebut com una forma de competència pel lloc de treball. Caldria estudiar a fons de quina manera s’articula l’explotació infantil amb el que Thompson anomena economia moral i veure fins a quin punt hi ha una contradicció entre la necessitat de supervivència dels treballadors i la lluita des de les organitzacions obreres contra l’explotació dels infants. Finalment, no voldríem deixar d’assenyalar la importància de l’estudi del treball infantil en els processos d’industrialització des de la perspectiva que aquest problema és present a molts països del món que es troben en vies de desenvolupament. Tot i que és cert que aquests processos no són comparables als del passat, no es pot negar que seria útil un coneixement històric aprofundit de la relació entre l’explotació infantil i el desenvolupament d’economies industrials. 
 
 

El debat historiogràfic. Línies interpretatives

En l’àmbit britànic, el treball infantil a la indústria va atreure l’atenció dels historiadors ja en les la dècada de 1910, i des d’aleshores ha estat un dels aspectes més polèmics del debat entre pessimistes i optimistes entorn a la valoració de la Revolució Industrial. L’interès dels historiadors pel treball infantil no es derivava tant de la seva magnitud (es calcula en un màxim del 8.5% el percentatge de la població infantil britànica que treballava a les fàbriques; un nombre molt menor que en l’agricultura o els serveis⁴) com del fet que simbolitzava els aspectes més cruents del conjunt de canvis introduits per la industrialització. Per Clark Nardinelli " Child labor in textile and other factories assumed an importance beyond what the numbers involved justified, because it simbolized the changes brought about by the industrial revolution, changes that many observers feared and distrusted"⁵

La visió tradicional, encapçalada pels Hammond, plantejava que la industrialització havia suposat un ús sense precedents dels infants com a força de treball, en condicions comparables a l’esclavitud. Aquests autors atribuïen als infants un paper central en el sorgiment del nou sistema de treball fabril, com a factor de pressió a la baixa del salari masculí adult. D’aquesta manera, el treball infantil era el mitjà pel qual l’empresariat esclavitzava el conjunt de la força de treball. Només el desenvolupament efectiu d’una legislació protectora va fer canviar, segons aquests autors, aquella situació dickeniana.

Aquests plantejaments obrien els tres debats que han centrat fins avui la polèmica historiogràfica entorn al treball infantil: l’intent de determinar si la industrialització va suposar un empitjorament o una millora de la condició dels infants; la valoració de la incidència del treball infantil en les condicions del conjunt de la força de treball i des de la perspectiva de l’economia familiar; i la definició del pes relatiu dels factors que van contribuir a posar els infants fora del mercat laboral.

Des d’una perspectiva de conjunt, els historiadors pessimistes han cridat l’atenció sobre la importància del treball infantil en el procés d’acumulació de capital a través de la pressió a la baixa del salari masculí adult.

En la valoració de la magnitud del treball infantil a la indústria, els estudis sobre l’anomenada protoindustrialització, orientats a matisar el caràcter de ruptura de la revolució industrial, van enfasitzar la duresa del treball infantil en els tallers domèstics. Per aquests autors, el treball infantil no era resultat del sistema fabril sinó de l’expansió de la indústria domèstica. Per contra, alguns estudis posteriors, sobretot de Horrell i Humphries⁶, plantegen que fou en el període central de la industrialització britànica (1820-1840) quan es registrà la taxa més elevada de participació dels infants en l’ingrés familiar i la incorporació més temprana al món laboral. 

Per tal de valorar el pes i el volum del treball infantil en l’economia industrial s’han desenvolupat dues línies d’aproximació metodològica. En primer lloc, es treballa organitzant les dades disponibles sobre la distribució de tasques per edat i gènere, per tal de determinar quin percentatge del total de la força de treball representaven els infants i alhora per conèixer quin percentatge del total de població infantil treballava a les fàbriques. Paral·lelament, diversos treballs intenten definir quin era el pes de la contribució del infants a l’ingrés familiar, i coincideixen a afirmar com una tendència general de l’occident europeu que el treball infantil depenia de l’evolució del cicle familiar i dels canvis en les pautes del treball femení. Així, en els anys centrals de la industrializació, els empresaris preferirien els infants a la dona i els oferirien més oportunitats laborals, de manera que es configuraria un nou tipus d’economia familiar en què el salari infantil jugava un paper complementari, però fonamental. 

A banda dels esforços per quantificar la magnitud del treball infantil, els autors que denuncien l’explotació a què van ser sotmesos els infants, posen l’èmfasi en els canvis qualitatius derivats del sistema fabril. E.P. Thompson argumenta que la intensitat del treball dels infants va augmentar amb l’aparició de la fàbrica perquè van ser sotmesos a una nova disciplina, lluny de la cura dels pares i sense espais de joc; d’aquesta manera, el sistema fabril heretava els aspectes més cruels de la indústria domèstica i deixava de banda els seus elements més humans, produint així un empitjorament de la condició dels infants⁷. Horrell i Humphries assenyalen a més que es va produir un canvi cap al treball individualitzat i una disminució de l’edat d’incoproració al treball. 

Per C. Nardinelli, no es pot parlar d’explotació infantil, perquè en les condicions del segle XIX, el treball infantil era el recurs de les famílies per millorar el benestar dels seus fills. Així, "the question is not whether something is good or bad but whether it is better or worse than the alternatives (...). Then, the question regarding child labour becomes one of whether working in factories and workshops made the children better or worse off than the alternatives. I make no attempt to determine whether children should work in factories in the ideal republic. Clearly under some conditions child labor improves the condition of children and under other it does not. Under the conditions of the early industrial revolution, child labor may well have made children (and the family) better off" ⁸. Aquest autor es limita a assenyalar la racionalitat econòmica del treball infantil en el marc de l’economia familiar obrera, negant les acusacions de crueldat dels pares (si els infants no haguessin pogut treballar haurien viscut pitjor), però deixant de banda també l’explicació de les causes que convertien el treball infantil en una estratègia econòmica familiar de supervivència. 

La polèmica sobre els factors que van contribuir a fer desaparèixer el treball infantil té com a rerafons el debat sobre les seves causes i sobre la seva naturalesa. Els historiadors treballen amb quatre línies interpretatives que novament confronten pessimistes i optimistes. D’una banda, trobem una interpretació directa que relaciona la reducció i la desaparició del treball dels infants a les fàbriques amb el desenvolupament d’una legislació protectora. En aquest sentit, els optimistes defensen que les Factory Acts es dónen en un moment en què la majoria d’abusos ja estaven desapareixent; per contra, els pessimistes plantejen que la legislació demostra que el treball infantil estava assolint uns nivells que la societat no estava disposada a tolerar. En segon lloc, M. Weiner ha plantejat que és el desenvolupament de l’ensenyament primari obligatori, impulsat per l’estat com un instrument de control social, el principal factor de reducció del treball infantil. En tercer lloc, altres autors plantegen que el canvi tecnològic va fer inútils els infants a les fàbriques. Finalment, els estudis que adopten un plantejament més estrictament econòmic (C.Nardinelli, C. Heywood) veuen la legislació -amb una aplicació dubtosa i limitada al sector fabril de l’economia- més com a conseqüència que com a causa de la reducció del treball infantil; plantejen que l’escolarització va tenir una aplicació efectiva molt tardana i que no era incompatible amb el treball fabril; valoren que el canvi tecnològic en alguns casos va facilitar la contractació d’infants; i plantegen que l’element clau va ser l’augment del salari masculí adult, que consolidà el model de male-breadwinner family. Des del mateix plantejament altres autors arriben a la conclusió que no va ser l’augment del salari del pare, sinó la generalització del treball fabril femení el que va situar els infants fora del mercat de treball (E.Camps).

Sembla que tots aquests factors van coincidir a finals en les darreres dècades del XIX i les primeres del XX a Europa i els Estats Units i que juntament amb la transició demogràfica, van configurar una nova pauta de treball assalariat de les unitats familiars. La desaparició definitiva del treball infantil es va donar en una primera fase que suposà l’elevació de l’edat d’incorporació al mercat laboral i la millora de les condicions de treball (legislació, inspeccions...), mentre els infants continuaven contribuint de manera significativa a l’economica familiar. En una segona etapa, en paral·lel a la reducció de la fecunditat i l’augment del nivell de vida, les dones van substituir els infants en el mercat laboral. Aquest va ser un procés dialèctic, en què van tenir un paper important tant l’estat, amb l’bjectiu d’escolaritzar el conjunt de la població infantil, com el moviment obrer, que va demostrar una certa capacitat de resistència a la competència d’una mà d’obra barata i poc especialitzada. Paral·lelament no es pot negar l’existència de factors culturals que determinen les diferències en els ritmes de la reducció del treball infantil d’un país a l’altre; per Cunningham, "this will depend as much upon cultural traditions as on the automatic impact of economic and demographic factors and on the formal passage of laws"⁹
 
 
 
 

Les actituds socials davant el treball infantil

El problema de les actituds socials és un dels aspectes més interessants –i alhora poc treballats- que ens planteja l’estudi del treball infantil. En el marc d’una societat on els infants dels sectors populars, tant al camp com a la ciutat, havien treballat sempre, el debat sobre la conveniència d’aquest treball es planteja en termes ben diferents a l’actualitat. El treball infantil en si mateix no es considerava nociu; més aviat, empresaris i treballadors creien que era bo que els infants comencessin a treballar de joves, per tal d’aprendre bé l’ofici i adaptar-se fàcilment a la disciplina industrial. Tanmateix, les conseqüències de la mecanització sobre els processos i els ritmes de treball van situar els infants treballadors en un nou context, que clarament repercutia negativament en la seva salut i la seva formació. Això va conduir a una forta polèmica a l’època entorn el tipus d’explotació a què estava sotmesa la majoria de la població infantil obrera, i la necessitat de regular-la, per bé que gairebé ningú es plantejava l’eradicació del treball infantil. 

En aquesta polèmica, que té com a rerafons la utilitat econòmica dels infants per als empresaris i les famílies obreres, trobem dicursos que adopten un clar contingut de classe. El món obrer denucia el grau d’explotació dels infants i com aquesta actua pressionant a la baixa les condicions del conjunt dels treballadors, tot i que assumeix el treball infantil com un element no prescindible en l’economia familiar, i per tant no n’exigeix l’abolició. Al seu torn, els empresaris, des de posicions més conservadores o més tolerants amb les reformes, busquen tota mena de justificacions per defensar la continuïtat del treball infantil, que de fet és a la base de tot el sistema de salaris i un dels eixos del procés de desqualificació del treball. En mig, trobem sectors diversos de la burgesia, integrats per professionals de tot tipus (metges, educadors, advocats...), que des del reformisme més progressiu fins al més conservador, i demostrant la diversitat existent en els estrats burgesos, denucien –documentant-los, i per tant aportant informació als historiadors- els efectes nocius del treball sobre els infants i n’exigeixen la regulació. Aquest complex entramat es veu creuat a més pel debat sobre la necessitat de la intervenció de l’estat davant l’anomenada qüestió social. El catolicisme és un altre factor que juga sobre tots aquests sectors.

L’extensió del treball infantil i les seves conseqüències socials expliquen la importància d’aquest debat. Per Hugh Cunningham, "Lo que se planteaba era el problema radical con el que ha de enfrentarse una sociedad: cómo reproducirse a si misma. Y ello tanto en el sentido más literal -¿podía llevar la restricción del trabajo infantil a una caída de la tasa de natalidad cuando los padres calculaban las economías de la paternidad?– y en el más amplio de cómo una sociedad pasaría a la generación siguiente las habilidades necesarias para su propia supervivencia".¹⁰

L’avenç de la legislació protectora i de l’ensenyament van ser alhora causa i conseqüència que aquest debat es resolgués amb la consideració del treball infantil com un mal social. Lentament, va aparèixer una nou concepte d’infància i els menors van deixar de tenir un valor econòmic, tot i que el treball infantil es reproduiria arreu en els contextos de forta crisi econòmica: la Primera Guerra Mundial i la postguerra espanyola en serien clars exemples.

Les actituds patronals davant el treball infantil

L’anàlisi del discurs patronal entorn els debats sobre la llei reguladora del treball infantil i femení de 1900 ens permet conèixer la posició dels empresaris davant el problema. El seu discurs es fonamentava en dos aspectes centrals: la necessitat de reduir els costos salarials, i la voluntat d’obtenir una mà d’obra formada i adaptada al treball industrial. 

Paradoxalment, la defensa del treball infantil va portar l’empresariat a reconèixer la insuficiència del salari masculí adult, i aquest fou un dels arguments més utilitzats per justificar el treball dels infants a les fàbriques. En una conferència pronunciada a la Lliga de Catalunya el 1892, Ferran Alsina, director del Vapor Vell de Sants, ho exposava en aquests termes: " (...) antes de impedirle que vaya al taller ó á la fábrica para llevarle á la escuela, debe pensarse seriamente en cómo y de qué vivirá, de qué comerá y vestirá durante la temporada corta ó larga dedicada a sus estudios. (...) habrá de resolverse cómo se alimentarán los demás individuos de la familia á los cuales sea indispensable el fruto de su trabajo para sustenarse y abrigarse. (...) cualquiera contratiempo que sobrevenga á la familia obrera: accidentes, huelgas, quebrantamiento de la salud de los padres, ú otros por el estilo, pónenla en situación tan extrema de aprieto, que en modo alguno puede ni tan sólo pensar en prescindir, siquiera sea temporalmente, del auxilio que pueden aportarle los niños, haciendo lo que puedan en la fábrica o taller".¹¹

En un folletó adreçat a la comissió del Senat que treballava en l’elaboració del projecte de llei de regulació del treball infantil i femení, Joan Sallarès i Pla, president del gremi de fabricants de Sabadell, també considerava totalment imprescindible l’aportació dels infants al pressupost familiar obrer: " (...) el simple examen de estos presupuestos, que no tienen ciertamente partidas de lujo, ha de llevar a la convicción de que es imposible, sin grave transtorno, suprimir de ellos los actuales ingresos, só pena de llevar privaciones rayanas con la miseria á la mayor parte de los hogares obreros." ¹²

Sallarès seria elegit diputat, i mentre dirigia Foment (1897-98) va participar de la Comissió parlamentària que elaborà la llei del 13 de març de 1900. En el text abans citat, Sallarès havia posat de manifest els seus temors davant la reforma i, tornant als mateixos arguments, deia defensar l’economia obrera en expresar les seves reticències davant la regulació del treball infantil: "Aconseja igualmente estas prudentes medidas el temor que pudiera comprometerse el éxito comercial conseguido tras grandes afanes (...) Si de improviso se las privase del elemento importante que en la economía industrial respresenta el empleo del personal infantil en las jornadas diurnas y nocturnas actualmente establecidas (...). Agrégase á este temor el de las privaciones que con la reforma, al igual que las familias rurales, habían de sentir las de los centros fabriles, que en tan crecido número se sustentan con los productos del trabajo de la mujer y de los menores; trabajo prematuro y excesivo, si se quiere, pero al cabo necesario é irreemplazable."¹³

Per Josep Maria Borràs ¹⁴, aquest tipus de manifestacions demostra que, en defensar la continuïtat del treball infantil, el discurs empresarial estava advocant pel manteniment d’un sistema de retribució salarial que feia imprescindible l’aportació econòmica de les dones i els infants. D’aquesta manera, els empresaris no només volien seguir disposant d’una mà d’obra barata, sinó que exigien poder seguir retribuint el conjunt dels treballadors amb un sistema salarial que ells mateixos reconeixien per sota dels nivells de subsistència. Alguns reformistes de l’època analitzaven el problema en termes semblants; és el cas de Práxedes Zancada, ferm defensor de la regulació del treball infantil, que rebutjava els qui s’hi oposaven amb l’argument de defensar l’economia familiar obrera: "No se trata de evitar que la familia obrera encuentre con el trabajo de los niños nuevos ingresos necesarios á sus situación económica, sino de saber si verdaderamente el trabajo prematuro del niño mejora esa situación (...). Una falsa idea de la ganacia estimula á la familia obrera a emplear fuera de tiempo el esfuerzo infantil (...): sin considerar que el gasto empleado al presente consituye un capital de reserva para un mañana amenazador, y que á nadie por otra parte se le ha ocurrido que el hijo no trabaje hasta mayor de edad. Cumpliendo las leyes protectoras de la infancia, el padre cobrará menos tiempo el salario del hijo, pero su propio jornal será mayor al disminuir la competencia: la máquina humana resulta de los quince á los veintitrés años más productiva, si hasta los quince vivió y se educó para ser más fecunda".¹⁵

Després d’aquesta exortació a la racionalització de l’ús de la força de treball, Zancada posava el dit a la llaga, quan negava que els patrons contractessin infants per tal d’ajudar l’economia familiar obrera: "Se deduce de esto que los patronos admiten á los niños, no por su utilidad, que es escasa, sino por pura filantropía y altruismo. Y si así fuese (...) podían los patronos en lugar de admitir á los niños contrariando su desarrollo físico (Morote vio en Cataluña niños y niñas que los patronos decían tener trece ó catorce años, y que por su raquitismo no representaban más de ocho o nueve) aumentar el salario de los padres, y por tal medio, evitarían seguramente que estos solicitasen de rodillas la entrada de sus hijos en las fábricas."¹⁶

D’altra banda, la demanda de mà d’obra infantil es presentava també com un element clau de l’organització del treball a les fàbriques i les mines, ja que suposava garantir dos aspectes fonamentals: la reducció de costos salarials i la interiorització de la disciplina de treball. Si entenem la fàbrica també com un espai de socialització i d’aprenentage de la nova disciplina laboral, on els treballadors s’adaptaven a condicions duríssimes, el treball infantil era útil per a inculcar els nous mètodes de treball que no estaven plenament integrats en el teixit social. El 1905, l’associació de fabricants de vidre de la província de Barcelona, va adreçar a la Junta Local de Reformes Socials una petició per tal que no s’apliqués rigorosament en la seva indústria la llei de protecció del treball infantil i femení de 1900. Un dels arguments adduïts era la necessitat d’un llarg període d’adaptació a les condicions laborals: "Es necesario empezar el aprendizaje desde muy niño (diez o doce años), no sólo para llegar a adquirir la habilidad suficiente, sino para aclimatarse á resistir la gran temperatura producida por la radiación de la masa de vidirio incandescente al ser trabajado."¹⁷

Sallarès i Pla, en el text abans citat, posava de relleu també la necessitat d’una incorporació temprana al món del treball:"No debe olvidarse que á la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller que son las mejores escuelas de los oficios y artes, resultando inhábiles en ellos los que dejan de aprenderlos desde niños."¹⁸ I més endavant, "El trabajo industrial exige ante todo lijereza y destreza, golpe de vista rápido y certero y agilidad de brazos y dedos, cosas ellas que se adquieren con un ejercicio prolongado que debe empezar desde niño. Tres ingenieros aplicados á una máquina de hilar la harán funcionar sin duda, pero la producción será más imperfecta y más restringida que estando servida por tres niños instruidos en su manejo."¹⁹

Cal destacar també que el discurs patronal emfasitza el problema de les conseqüències del treball sobre la moral dels infants i de la classe obrera. Molts empresaris reconeixen la importància d’educar els infants i donar-los una formació moral i religiosa, i accepten que això suposi compatibilitzar treball i escola, com defensa Alsina, o posar com a condició per a la incorporació dels infants a les fàbriques, que hagin acomplert l’escolarització primària, com proposa Sallarès. La concepció de l’educació que exposa aquest autor, amb un caràcter classista i considerant-la un instrument de control social, és també freqüent en el discurs dels empresaris: "De los varios elementos que concurren a la educación del niño, consideramos ser la instrucción el menos importante. Entre un hombre simplemente bueno y un hombre exclusivamente sabio, la elección no es dudosa para nadie, y mucho menos tratándose de toda una generación y en particular de una generación obrera, en la cual la instrucción no pasará nunca de ser elemental."²⁰

Al marge d’aquests arguments centrals, trobem d’altres idees per justificar la continuïtat del treball infantil. L’empresariat tendia a minimitzar o negar el caràcter nociu del treball sobre la salut dels infants. Sallarès, per tal de justificar la seva proposta que els infants de 14 anys fessin la jornada de dotze hores complerta, afirmava: "Los 14 años son ya de suficiente desarrollo en nuestro país para imponer la jornada ordinaria á los niños y niñas, cuyo trabajo en las industrias, siempre lijero y adecuado a sus fuerzas es más bien de agilidad que de resistencia."²¹

Per la seva banda, Ferran Alsina defensava que les condicions de treball dels infants els anys ’90 havien millorat respecte les dècades anteriors, on els infants eren víctimes de llargues jornades, condicions insalubres i, sobretot, del "trato que en aquel tiempo daban los obreros adultos á los niños (...) un trato por lo general tan duro que llegaba a menudo a ser brutal". Malgrat aquestes condicions, per Alsina "es un hecho evidentísimo que aquella familia obrera que tan penosamente hubo de hacer su aprendizaje en el trabajo, desarrollóse sana y vigorosa; llegó á la mayor edad, gozando de alientos vitales incomparablement superiores á la salud y robustez características de los niños que hoy trabajan en nuestras fábricas y talleres"²². Segons Alsina, les condicions havien millorat substancialment des d’aleshores pel que fa a la salubritat, la jornada, el tracte i el tipus de tasques, més llegeres ara gràcies a la introducció de nova maquinària. Aleshores, on era el problema? Segons l’autor, les males condicions de salut que presentaven els infants reballadors, no es derivaven del treball, sinó dels vicis dels seus pares: "(...) el decaimiento físico que el temprano quebrantamiento de la salud de gran parte de la masa obrera de nuestras villas (...) no proviene, nó, de permanecer los obreros demasiadas horas reclusos en los abrigados recintos de trabajo, ni tiene su orígen en el constantemente removído y más ó menos polvoriento aire de las cuadras de los establecimientos fabriles, ni debe su causa á las reglamentadas costumbres que cada labor impone á cuantos la practican; sino que casi siempre proviene de las largas horas que al descanso de la noche se roban para malgastarlas en desórdenes que destruyen la naturaleza; tiene su origen en el corruptor y fatal ambiente del café cantante; debe su causa á orgías tabernarias, á la estúpida vanidad de estirar la pierna más de lo que alcanza la manta, y en general al completo desarreglo de las buenas y sencillas costumbres que sostuvieron la salud y conservaron la virilidad de nuestros antepasados. 

Casi en absoluto puede afirmarse que á nada más que á esas degradantes causas debe la espantosa cifra de niños desmirriados y contrahechos, cuyo número vemos aumentar más de día en día en las labores de los talleres y en las fábricas de los grandes centros industriales de nuestra tierra. ¡Pobres niños! infelices hijos que llevan el estigma de los pecados de sus padres! (...) Su mal tiene orígen fuera del trabajo y únicamente en su orígen puede combatirse. Déjense, pues, por ahora, reglamentaciones de trabajos que no causan daño alguno, y váyanse directamente á lo que importa; procédase con energía en la ordenación é imposición de sanas costumbres familiares y sociales." ²³

Les idees que hem exposat fins ara pertanyen a corrents que, malgrat posar-hi condicions i limitar-la, acceptaven d’alguna manera la necessitat de regulació del treball infantil i femení, i exigien que aquest es regulés en termes que els resultessin favorables. No podem deixar de banda aquells sectors de l’empresariat que, en canvi, defensaven l’individualisme i el liberalisme a ultrança, oposant-se a qualsevol tipus d’intervenció de l’estat en matèria de relacions laborals. És el cas, per exemple, de José Carvajal, que en unes declaracions al diari El Liberal, rebutjava la regulació legislativa perquè els infants tenien necessitat de treballar per mantenir-se: "Si la sociedad no quiere que los niños trabajen, sea enhorabuena, pero entonces no puede escapar de este temeroso dilema: ó darle al obreo una hogaza de pan por cada hijo que tenga, ó imponerle la bárbara obligación de que no tenga hijos... Si los niños no trabajan, es seguro que comerán peor, y yo pregunto á esos filántropos de guardarropía, si han averiguado cómo se disminuyen las fuerzas infantiles, si por el trabajo que les facilita el alimento ó por la holganza que los mantiene miserables."²⁴

El món obrer davant el treball infantil

L’actitud del moviment obrer davant el treball infantil és un aspecte molt interessant, per bé que trobem greus dificultats de caire documental i metodològic per apropar-nos-hi. Com sempre, les opinions dels qui no tenien els ressorts del poder són més difícils de rastrejar, i depassar l’àmbit de les publicacions de les organitzacions per trobar els plantejaments dels treballadors de base resulta, a vegades, impossible. Malgrat les dificultats, l’estudi de l’opinió obrera davant el treball infantil ens hauria de permetre aprofundir l’anàlisi de l’experiència i dels mecanismes de sorgiment de la consciència de classe: eren els infants considerats un sector més de treballadors? quina influència tenia l’experiència d’haver estat infant obrer en el sorgiment de la consciència? hi havia una actitud diferencial dels treballadors i les treballadores? fins a quin punt les relacions jeràrquiques de la família es traslladaven al món del treball? com va influir el debat sobre el treball infantil i l’intervencionisme de l’estat en els orígens del moviment obrer? Aquests aspectes no han estat treballats encara i haurien de ser objecte de posteriors investigacions. En aquest capítol avancem només algunes línies de treball, conscients que és l’aspecte menys estudiat que abordem.

A banda de la premsa obrera, podem obtenir informació sobre les actituds dels treballadors davant el treball infantil a la Información realitzada per la Comissió de Reformes Socials a partir de 1883, on només el moviment socialista va accedir a assistir com a informant davant la comissió per tal de donar a les seves denúncies un ampli ressò. Els anarquistes, d’acord amb el seu rebuig al reformisme burgès, es van negar a assistir-hi, i els plantejaments socialistes van trobar una plataforma propagandística que seria molt important en el creixement de l’organització.

Els organitzacions de treballadors a Catalunya no van adoptar explícitament l’eradicació del treball infantil com un dels eixos de les seves mobilitzacions. És natural que fos així, i que fins i tot en alguns casos els treballados s’oposessin a l’acomiadament d’infants en acompliment de la llei: la supervivència material de les seves famílies depenia, com veurem en el següent capítol, dels ingressos que podien aportar els fills. Les reivindicacions centrals van girar entorn l’increment salarial, la reducció de la jornada, i la defensa de l’associacionisme i els drets sindicals; i progressivament van guanyar pes les reivindicacions relatives al procés de producció. Tanmateix, el fet que no trobem grans mobilitzacions contra el treball infantil no suposa que el moviment obrer hi fos indiferent. Práxedes Zancada, en l’obra abans citada, fa referència a la preocupació que entre els treballadors generava l’incompliment de les lleis de protecció del treball infantil i femení, incompliment que posava de manifest les greus limitacions del reformisme estatal:

"Toribio Reoyo, el leader del socialismo en Barcelona, sostiene por el contrario en su informe, que una de las causa del malestar de la clase obrera catalana, malestar explotado por los anarquistas para sus fines de agitación y de transtornos, es el ‘incumplimiento de la ley sobre el trabajo de las mujeres y niños, incumplimiento que hace dudar á los obreros de que por las vías legales puedan obtener las reivindicaciones á que tienen derecho, y que les inclina á los procedimientos de fuerza preconizados por los libertarios’. En otro informe de un obrero catalán, D. Jaime Pons dice: ‘los obreros todos o casi todos queremos que se cumpla la ley del trabajo de las mujeres y los niños, pues tal ley protege á nuestras esposas y á nuestros hijos, á los que hay que suponer tengamos algún cariño, y en cambio todos ó casi todos los patronos se oponen á ese cumplimiento pues consideran saldrán de él perjudicados en sus intereses."²⁵

És freqüent trobar a la premsa i l’activitat obrera denúncies al treball infantil com una forma de sobreexplotació. Així, Juan Almela, en una conferència llegida al Círculo Socialista Obrero de Madrid, el juny de 1889 exhortava els treballadors a revoltar-se contra el treball infantil: "Ya que los burgueses no mejorarán nunca la condición del niño, hagamos por nuestra parte todo lo posible para que termine el reinado e la explotación y de la inmoralidad: salvemos al niño, salvémonos nosotros." I més endavant, "Ante la inhumana, bárbara e infame explotación que se leva á cabo con nuestros hijos, con inocentes seres de uno y otro sexo, que si han cometido algún delito no ha sido otro que el nacer de padres proletarios, que venir á un mundo regido por insituciones burguesas (...) ante la injusticia con que somos tratados los esclavos blancos; (...) si queréis que la explotación que se ejerce sobre vosotros, sobre vuestras esposas, sobre vuestros queridos hijos (...) trabajad sin descanso por que los obreros todos vengan á nuestro lado."²⁶

El 1910, Solidaridad Obrera denunciava un enquadernador per explotar infants al seu taller: "Hay en la calle de Guardia un burguesito encuadernador tan desalmado que, sin temor a pecar de exagerados, podemos ponerlo en la categoría de los de peor calaña. Y para probar lo que decimos, vamos a poner un botón de muestra (...). En su taller tiene muchachas y muchachos que si no bajan de los ocho años, no exceden tampoco de los quince, siendo el jornal máximo que se cobra (no el que se gana) el de seis ú ocho pesetas semanales, por un trabajo brutal de doce horas normalmente, ya que generalmente las hace trabajar diecinueve o veinte horas, recompensando las que sobrepasan las doce con un plus de cinco y diez céntimos por hora. La semana pasada, por no ir más lejos, eran las cinco de la madrugada cuando todavía trabajaban las infelices niñas."²⁷

De fet, en la reivindicació general de reducció de la jornada i de posar fi a l’esclavitud laboral, és present l’exigència de disminuir les hores de treball del infants i de millorar-ne el salari i les condicions. En l’exigència de la millora de la situació dels infants treballadors hi ha implícita, de fet, l’acceptació del treball infantil, considerat en alguns casos un valor positiu. En trobem un exemple en el text abans citat de Juan Almela: "Laudable es que el niño se habitue al trabajo: la higiene no sólo lo consiente, sino que lo reclama, pero a condición de que sea un elemento de salud, que no se lleve a cabo en locales insalubres; que al reunirse por la noche con sus padres nada haya perdido, antes al contrario, persente ganacias positivas; que el importe de su trabajo manual sea la justa recompensa de cumplir con un deber humano, no de inicua explotación."²⁸

A més, també trobem denúncies del treball infantil en la defensa de la salut dels treballadors, que feien referència a seguretat i higiene el treball, i posaven de relleu les conseqüències del treball sobre la salut dels infants. Els socialistes, a les diverses intervencions davant la Comissió de Reformes Socials en l’enquesta de 1884 ens n’ofereixen diversos exemples: "En otros oficios, como por ejemplo el de carpintero y el de cerrajería he visto que se carga a esos niños con cercos, espuertas de herramientas y otras cosa, propias más bien de que las lleve una caballería. Hay tambíen talleres donde tienen un carrito de mano que llevan entre dos niños, a los cuales se les estimula diciéndoles ‘fulano puede más que tú’ con objeto de que tiren con más fuerza, hasta que mueran reventados, porque con esa edad no hay conciencia de lo que se hace."²⁹

Pérez Agua, de la secció del ferro, denuciava davant la Comisió: "Hay en cierta fábrica un chico de diez años tirando del fuerce que, naturalmente está raquítico, porque tiene que hacer grandes esfuerzos. Da lástima ver aquello; a mi me repugna (...) y no es que esté solo, es que son varios: allí hay otro que le llamo microbio por lo chiquito que es."³⁰

L’Ateneu Obrer de Jaén describia les condicions de treball dels infants a les mines de Linares en els següents termes: "[Los niños] el principal servicio que prestan es en el interior, transportando tierras generalmente en espuertas al hombro, trabajo penosísimo porque es mucha la carga, mucha la actividad con que han de prestar este servicio, las distancias a veces son largas, las galerías tortuosas. (...) En el piso casi siempre hay agua, a veces con media vara de altura, el piso desigual, unas veces con lodo, otras con piedras desiguales y cortantes, trabas, clavos, railes, etc. Además el alumbrado consiste en un candil que no suelen llevar consigo. (...) es decir, que casi a oscuras (...). A los muchachos dedicados a este servicio se les denomina paseantes."³¹

De forma lateral, l’exigència d’increments salarials era una manera de qüestionar els salaris de subsistència que feien el treball infantil imprescindible en els ingressos familiars obrers. En el mateix sentit, un obrer d’Alcoi manifestava a la Comissió de Reformes Socials el 1892: "Ningún padre es tan descorazonado que someta a sus tiernos hijos a la dura ley del trabajo, y si lo hace es impelido por la triste necesidad, es porque há de menester el jornal del pequeñuelo para añadirlo a los ingresos de su casa como último recurso con que saldar el déficit de su escueta bolsa (...) Para que el trabajo infantil disminuya (porque desaparecer en absoluto no es posible) hay que tratar en primer lugar de mejorar la condición económica de la clase obrera."³²

Ignacio García Ninet ha assenyalat, tot i que sense aportar exemples que, en ocasions, la lluita contra l’atur portava a l’exigència de reduir el treball de dones i infants: "El interesamiento de los trabajadores adultos no tanto porque se les liberase a ellos de horas de trabajo, cuanto a las mujeres y a los menores- por razones fisiológicas dirían- con la finalidad de que los empresarios se vieran forzados a contratar mano de obra adulta que había estado tenida por más cara y menos sumisa que la otra, lo cual nos sitúa junto a otro de los factores de intervención (...) el del desempleo, o, mejor, el deseo (...) de que se reparta el bien escaso que en determinados momentos llega a ser el trabajo."³³

No és fins que el treball infantil suposa una competència sobre el treball qualificat que hi ha una reacció organitzada de rebuig per part del moviment obrer. Les úniques referències explícites a la reducció del treball infantil apareixen en el món obrer gairebé sempre vinculades al treball de les dones, en el marc de la lluita contra la desqualificació del treball derivada de la innovació tecnològica. Angel Smith ha explicat com aquesta lluita va ser especialment intensa a partir de 1880, quan la indústria cotonera catalana va entrar en crisi davant la caiguda de la demanda derivada de la depauperació del camperolat com a conseqüència de l’entrada massiva de blat rus i nord-americà. La crisi es va pal·liar en gran mesura gràcies als mercats antillans, protegits per a la producció peninsular. Aquesta vàlvula d’escapament va ser anul·lada a rel de l’emancipació de les colònies el 1898, de manera que a partir de 1900, la indústria cotonera catalana va entrar en un procés de crisi de sobreproducció del qual no sortiria fins el 1914, a causa de l’increment de la demanda europea derivat de la Primera Guerra Mundial. 

Per fer front a la crisi, a partir de 1880 els industrials catalans van adoptar polítiques de reducció dels costos de producció, basades en la intensificació del treball, la innovació tecnològica, la reducció dels salaris i l’allargament de la jornada, i també en la substitució dels treballadors masculins per dones i infants, menys qualificats, al marge del moviment obrer organitzat i per tant més barats. Aquest procés es va caracteritzar en el filat per la substitució de les màquines selfactines per les anomenades contínues, amb la qual cosa els empresaris podien prescindir dels filadors qualificats, que exercien tasques supervisores i tenien un elevat grau de control sobre el procés productiu, ja que controlaven el reclutament d’anusadors i altres treballadors auxiliars. Amb les contínues, que exigien menys coneixements tècnics i menys força física, s’entrava en una nova divisió del treball que permetia la substitució dels homes per mà d’obra infantil i femenina. . Analitzarem més a fons les conseqüències d’aquest procés en el proper capítol 

Angel Smith sintetiza la reacció per part dels filadors, que va donar lloc a l’anomenada "Guerra de les Contínues": "Dentro del mundo textil los hombres no ponen inconveniente en que mujeres solteras trabajen antes de casarse en las labores prepartorias peor pagadas, consideradas por los hombres impropias de su sexo, y que niños y niñas les ayuden en ellas, lo que supone un importante complemento a la economía familiar obrera, pero insisten en que al hombre le corresponde la plaza de hilador. De alguna forma, por tanto, el trabajo en la fábrica refleja la estructura patriarcal de la familia obrera (imagen que se refuerza por el hecho de que a menudo varios miembros de la misma familia trabajen en la misma fábrica). El intento de los patronos de substituir a los hombres por mujeres en las nuevas continuas a partir de 1880 causará lógicamente gran indignación entre las filas obreras y un firme propósito de no acceder, y dada la fuerza de los hombres dentro del proceso de producción esto dará lugar a un largo y amargo conflicto."³⁴

Alejandro Andreassi ha arribat a conclusions similars estudiant la conflictivitat laboral a Barcelona en el mateix període. En analitzar les motivacions dels conflictes, l’autor destaca que els aspectes salarials causen només un terç de les lluites, mentre que la durada de la jornada, l’organització i disciplina del treball i la defensa dels drets sindicals són a la base de la resta de conflictes. L’autor explica aquest fet argumentant que aquesta era la forma més directe d’enfrontar el procés de desqualificació i intensificació del treball que impulsava la patronal davant la crisi, en un moment en què els empresaris prioritzaven aquestes estratègies per davant de la innovació tecnològica: "La inusual importancia y peso de las reivindicaciones no salariales que tienen relación directa con la organización del proceso de producción así como la defensa de la presencia activa de las sociedades de resistencia en el ámbito laboral, revela que desde el cambio de siglo y por lo menos hasta el período de la Primera Guerra Mundial, la población trabajadora catalana está sufriendo las consecuencias de un profundo ajuste impulsado por el empresariado del principado que resuelve la pérdida de mercados cautivos que le tenían hasta el momento resguardado de la dura competencia internacional con una no demasiado planificada pero sistemática acción dirigida a eliminar definitivamente su dependencia de los núcleos de obreros especialistas, acabar con los restos de antiguas prácticas y hábitos profesionales, y recurrir al manejo discrecional del empleo para subordinar a la clase obrera."³⁵

En aquest sentit, és freqüent trobar en fonts obreres la denúncia del treball infantil com una forma de pressió a la baixa de les condicions del conjunt de treballadors. Luís Aner va declarar davant la Comissió de Reformes Socials: "Se les emplea a todos (...) y es muy natural que así sea, pues los niños, a pesar de su escasa fuerza productiva, tienen para el capitalista la doble ventaja de costar poco en el mercado de trabajo y contribuir con su presencia en él a abaratar el precio de alquiler del trabajador adulto."³⁶ I més endavant: "Lo que se hace con el abuso que se llama ‘trabajo de los niños’ es retardar, impedir o hacer incompleto su desarrollo físico e intelectual, y sostener una ficción más entre tantas otras, como es la de afirmar que su concurso material mejora el estado de la familia obrera. Antes, por el contrario, empeora la situación del obrero adulto, cuyo salario se va reduciendo gradualmente, primero con el concurso de las máquinas, después y muy principalmente con el de las mujeres y los niños en la industria fabril y manufacturera."³⁷

Juan Amela, a la conferència al Cercle Socialista abans esmentada, plantejava el problema en termes semblants: "Todos sabéis la manera extraordinaria con que cada día aumenta la admisión de niños y mujeres al trabajo industrial, como tampoco ignoráis que cada día es mayor el número de obreros sin trabajo; esto es la mano débil y de escaso coste sustituye al brazo fuerte y caro resultando de ello que la familia obrera armoniza sus ingresos con los pocos céntimos que el niño gana, con algunos miserables reales que la mujer cobra, pero los pierde con mucha mayor cantidad con lo que deja de percibir el jefe de la familia. El hombre que devengaba un jornal se ve sustituido por la mujer y el niño que no llegan a costar la mitad, y se ve obligado a buscar ocupación manual mucho más ruda; a servir muchas veces de simple peón, si encuentra donde, o bien, falto de todo medio de vida, se ve impelido a recurrir a la emigración, abandonando sus más caras afecciones."³⁸

Com hem vist, l’estratègia patronal de desqualificació del treball responia tant a la voluntat de reduir la despesa salarial com a l’intent de posar fi a la resistència obrera organitzada. Les mateixes fonts obreres denucien el treball infantil com una estratègia dels empresaris per fer front al moviment obrer organitzat. S’hi referia Juan Gómez, tipògraf, davant la Comissió de Reformes Socials: "Sobre todo desde el momento en que los tipógrafos han constituido un cuerpo que opone una resistencia seria (...) a la explotación industrial, desde ese momento los patronos han acudido al arma del aprendizaje. Esto explica que hoy, en contra de todas las leyes morales y de higiene, se encuentren talleres tipográficos llenos de criaturas que trabajan, no ya para períodicos de día, sino para periódicos de noche (...). Se está criando seres infelices sin ningún desarrollo, lo cual dará por resultado en la tipografía una generación completamente anémica, completamente ignorante y completamente desesperada."³⁹

Els textos que hem analitzat fins aquí pertanyen indistintament a l’anarquisme i al socialisme, que com hem vist, defensen arguments semblants davant el problema del treball infantil. Com en tants altres aspectes, els elements d’anàlisi eren pràcticament iguals en les dues corrents del moviment obrer, i les diferències es situaven en el nivell estratègic. Els socialistes defensaven que la lluita de classes havia de servir també per forçar l’estat a adoptar mesures que milloressin progressivament la condició obrera, mentre que els anarquistes plantejaven que aquesta millora havia de passar per la destrucció de l’estat burgès. 

Tanmateix, el rebuig al reformisme per part dels anarquistes era en alguns casos ambígu, com veiem en aquest fragment de l’article abans citat de Solidaridad Obrera: "Aconsejamos a los padres, hermanos o parientes de las muchachas explotadas de este taller que no consientan que se lucre a costa de sus hijas un desahogado como el apuntando y que en caso que persista su pasión de llenar de tuberculosas y anémicas los hospitales, sin perjuicio de que nos pongan en antecedentes a nosotros que siempre estaremos de su lado para lo que sea de menester, pasen aviso a la Junta Local de Reformas Sociales como mal menor. Y a los hombres que trabajan en este taller y toleran semejantes iniquidades les emplazamos a que depongan su servilismo y pensando en sus hijos demuestren sus [il.legible] negándose a que continue semejante atentado contra la vida y la evolución. Estaremos a la mira de lo que ocurra. Y a la Junta Local de Reformas Sociales que demuestre que sirve para algo o que desaparezca, que sería lo mejor."⁴⁰

Els metges higienistes davant el treball infantil

L’higienisme és un corrent de pensament social que sorgí la segona meitat del segle XVIII en els cercles il·lustrats. Postula i indaga la relació entre les condicions mediambientals i socials i les caues de mortalitat en els col·lectius humans, i proposa mesures reformistes de caràcter preventiu i polítiques de salut pública que impliquen àmbits tan diversos com l’urbanisme o l’alimentació. L’higienisme va experimentar un important desenvolupament el segle XIX, segons Llorens Prats a causa de tres factors: la dimensió que estava adoptant la qüestió obrera, la rendibilitat econòmica de la higiene pública (a causa de l’elevat cost social de les malalties) i el caràcter interclassista de les epidèmies, que orginades en els barris pobres s’extenien arreu de les ciutats.⁴¹

Les topografies mèdiques són un gènere de literatura higienista que consisteix a descriure les condicions mediambientals i socials d’una localitat o d’una zona per determinar la incidència que podien tenir sobre les malalties. Sovint els seus autors eren universitaris i en molts casos tenien responsabilitats en els governs locals i provincials. En els seus llibres no trobem declaracions explícites de la seva orientació ideològica, i en canvi sabem que pertanyen a un ampli ventall de tendències polítiques (liberals, catalanistes, carlins...) Tots defensen un reformisme dins els límits del marc teòric del liberalisme, i és freqüent trobar-hi posicions classistes o paternalistes. El fet que siguin gairebé tots d’extracció burgesa no suposa que evitin les crítiques més agudes. 

El treball infantil és un dels leit-motiv de la literatura higienista. En la Catalunya de la Restauració trobem diversos exemples de la denúncia dels metges al treball dels infants, per les conseqüències que tenia sobre la seva salut física i moral.

Trobem dos exemples en les topografies de la ciutat de Manresa:

"Hemos visto a pobres niñas que escasamente tendrían siete años, abandonar muy de mañanita el suave calor de la cama que tanto robustece y anima a su tierna edad, y dirigirse a la fábrica con una cestita conteniendo frugales provisiones, y, al estar próxima a su taller, correr acelerada ¡tan sólo porque la campana con su metálica voz señalaba la disminución de unos céntimos en el jornal del rezagado!"⁴²

"Se ven muchachos y también jóvenes que, en la época que necesitan más alimento, reposo, instrucción y libertad para su conservación y crecimiento, a las cuatro y media de la madrugada deben dejar el lecho para ir al trabajo, incompatible con la instrucción literaria; mal vestidos, inspirando aire frío y húmedo, colocados a su punto, respiran un aire viciado cargado de polvo de algodón hasta las ocho para tomar algún poco de alimento; a las nueve entran de nueva hasta el mediodía, hora en que van a sus casas con todas sus prisas a comer una alimentación pobre hasta la una, un cuarto de hora par merienda y trabajar hasta las siete si el reloj señala bien."⁴³

Pel cas de Vic, Joan Salarich, a la seva Higiene el tejedor, assenyalava: "Niños he visto de siete años trabajar trece horas completas, pero su figura escuálida, su mirada fija y apagada, sus movimientos tardíos, hacen conocer al observador menos práctico la suerte desgraciada que a estos infelices aguarda." I més endavant: "Los infantes que resisten a estas privaciones, a la dentición y demás enfermedades comunes, cuando al lograr a los siete años que la naturaleza empiece a sonreirles... entonces se les sujeta al pie de la máquina." Per l’autor, la situació dels infants a les fábriques "hace desear para estos infelices el estado de esclavitud en las antillas, cuyos trabajos son moderados y sólo de nueve horas diarias. (...) El látigo figura sobre el telar entre los instrumentos de labor...; cuando en los tiempos de demandas los obreros trabajan por als noches, los niños deben igualmente velar y trabajar y... cuando estas pobres criaturas se rinden al sueño, se les despierta por todos los medios posibles, comprendido el látigo."⁴⁴

José M. López Piñerio, un dels principals historiadors de la medecina, cita l’obra de Membiela, referida també al món textil: "Hay en España innumerables fábricas donde vense niños y niñas de seis y siete años trabajando en pesadas máquinas catorce o dieciséis horas diarias; naturalezas jóvoenes agostadas en flor, endebles, raquíticas y pobres que llenan las tablas necrológicas por el inicuo egoísmo de aquellos que buscan el trabajo barato del niño".⁴⁵

Els metges denunciaven l’incompliment sistemàtic de la llei protectora dels infants treballadors. J.I Eleizegui Lopez, un del higienistes més coneguts del moment, especialitzat en higiene industrial, ho plantejava així en una data tan tardana com 1912: "La reglamentación de la ley de marzo de 1900 (...) coloca a nuestra legislación (...) al nivel de las mejores entendidas extranjeras; pero –vicio endémico en España- llenó unas columnas de la Gaceta, mereció pláceres y lauros y ni se complió su objeto ni el niño español se aprovechó de su determinación. Salid de vuestro domicilio y entrad en la fábrica o taller primero que a vuestro paso encontréis, y tened por seguro que en cada uno de ellos podréis descubrir más de un motivo de denucia por incumplimiento de la ley."⁴⁶

És freqüent trobar entre el higienistes referències a la degradació moral que patien els infants com a conseqüència de l’ambient fabril. Esteve Monlau, es referia així a la indústria tèxil: "(...) Las criaturas se ven plagadas de cicatrices, de tumores, de deformaciones asquerosas. La población de tales manufacturas suele ser endeble, raquítica; criada a la sombra y encorvada sobre el telar, marchítase como una planta sin sol... El poco cuidado de los padres en educar a los hijor, el funesto ejemplo que ofrecen a éstos las fábricas, las conversaciones demasiado libres que en su presencia tienen los adultos, la promiscuidad de sexos... son otras tantas causas directas o indirectas de depravación. (...) Una sociedad se suicida cuando permite que el exceso de trabajo y las privaciones consuman las fuerzas nacientes de los niños".⁴⁷
 
 

El treball infantil al sector tèxtil

J.M. Borràs assenyala quatre factors que van contribuir de manera combinada a l’extensió del treball infantil fins esdevenir un fenomen generalitzat el segle XIX: "1) Insuficiencia secular del salario pagado al varón adulto, cabeza de familia; 2) ausencia total de una intervención pública en el dominio de la acción social hasta comienzos del siglo XX; 3) desarrollo de una nueva demanda de trabajo infantil nacida con los inicios de la industrialización; y 4) perduración desigual de un sistema de apredizaje y de cualificación basado en la experiencia y en la antigüedad acumuladas por el trabajador" ⁴⁸. Al llarg d’aquest capítol tractarem en profuditat cadascun d’aquests aspectes. 

Canvi tecnològic i desqualificació del treball

Els empresaris van adoptar al llarg del segle XIX estratègies de reducció dels costos de producció i maximització del benefici, que variaven en funció del sector industrial, la zona, l’estructura de la demanda (mercat local o exterior), l’existència de formes tradicionals d’organització artesanal del treball, la disponibilitat de recursos i el grau de competència. Fonamentalment, s’adoptaren dues estratègies complementàries: l’increment de la productivitat a través de la innovació tecnològica, i la reducció de la despesa salarial. Aquesta reducció es va fer d’una banda, a través de la intensificació de la producció; de l’altra, per la via de l’ampliació del mercat de treball amb mà d’obra no qualificada, no organitzada en el moviment obrer i per tant més barata. L’ampliació del mercat laboral es va articular en dos sentits: la incorporació massiva de dones i infants a les fàbriques, i la difusió de la indústria a zones de l’interior. 

En aquest sentit, cal analitzar el treball infantil com a resultat de l’estratègia patronal de reducció dels costos de producció i maximització del benefici. C. Heywood assenyala per al cas de França tres factors determinants en la configuració de la demanda de treball infantil per part de l’empresariat. D’una banda, els propis empresaris argumenten que els infants presenten avantatges físics per dur a terme determinades tasques, com anusar fils trencats en el tèxtil o esmunyir-se entre les galeries de les mines. Aquest factor no s’ha d’absolutitzar, i cal recordar que aquestes mateixes tasques també eren exercides fàcilment per adults. Així, seria més important el fet que els infants eren mà d’obra barata i dòcil. El salari infantil era de mitjana un terç de l’equivalent adult, i aquesta diferència només es justificava parcialment per una menor productivitat. Finalment, els infants es caracteritzaven per ser trebadors dòcils, sobretot quan es tractava dels que provenien dels orfelinats. 

És freqüent que alguns autors atribueixin la desqualificació del treball exclusivament a la innovació tecnològica, com si aquesta fos un procés inexorable, al marge de les estratègies patronals. Cal recordar que el canvi tecnològic no sempre va suposar un alleugeriment del treball: en un primer moment va implicar la simplificació dels processos productius i l’ús extensiu de mà d’obra no qualificada (les màquines eren dissenyades per poder ser utilitzades per infants); fins ben entrat el segle XX, no es va fabricar maquinària destinada a un treball qualificat i d’elevada productivitat. Per R. Samuel "If one looks at technology from the point of view of labour, rather than that of capital, it is a cruel caricature to represent machinery as dispensing with toil. High-pressure engines had their counterpart in high-pressure work, endless chain mechanisms in non-stop jobs"⁴⁹

Per C. Nardinelli, el treball infantil fou resultat de les transformacions en la maquinària, que permeteren la incorporació dels infants a les fàbriques, on oferien una productivitat major que en la indústria domèstica. Per aquest autor "The movement form home to factory production loses its revolutionari character and becomes a simple response to the changes engenered by the new technology."⁵⁰

Però no és suficient explicar l’evolució de la composició de la força de treball en funció d’una innovació tecnològica autònoma i "natural", sinó que cal vincular-la a estratègies patronals deliberades. El cas de Bèlgica, estudiat per P. Scholliers és un exemple de com l’augment del treball infantil no coincideix amb la introducció de nova maquinària, sinó que és producte d’una política empresarial que consistia a recultar mà d’obra cada vegada més jove: així, al marge del procés d’innovació tecnològica, mentre el 1842 el percentatge d’infants de 5 a 9 anys respecte el total de la força de treball era de l’1%, el 1879 representava més del 9%. Alhora les empreses tèxtils de Voortman es caracteritzaven per mantenir períodes molt breus de contractació. El fet que la força de treball es renovés constantment no era resultat d’acomiadaments massius, sinó simplement de condicions de treball pitjors per l’absència total d’un tracte paternalista, la qual cosa concidia amb l’estatègia de contractació de l’empresa: mantenir una força de treball jove i barata. Aquesta estatègia era la resposta patronal a la competència de les fàbriques de Gant, un nucli industrial més gran i desenvolupat. S’ha observat el mateix fenomen a les fàbriques escocesses, on no s’havien adoptat les innovacions tecnològiques, i on el percentage de mà d’obra femenina i infantil era molt major que a Lancashire, el principal nucli competidor de la indústria tèxtil d’Escòcia. 
 
 

Edat d’incorporació al treball a Voortman, Bèlgica (en percentatges)
	1842		1858		1879		1902
	homes	dones	homes	dones	homes	dones	homes	dones
5-9	0	1	1	4	3	6	0	0
10-14	0	6	8	26	6	30	8	31
15-19	12	27	23	23	15	25	15	40

Font: SCHOLLIERS, P. (1996), pàg 101

El procés de canvi tecnològic i els nous mètodes d’organització del treball. El Cotó

Els orígens del treball infantil industrial es troben a la indústria domèstica. Els estudis sobre el treball a domicili de H. Medick destaquen la contribució dels infants al treball industrial domèstic com un factor necessari per a la supervivència material de les famílies. Per Medick, els infants eren "el capital dels pobres" i la seva activitat era tan essencial per a l’economia domèstica que les famílies que no en disposaven havien d’afrontar greus problemes: "Child labour, which both in its intensity and duration went far beyond that of the corresponding labour of the farm peasant households, was in fact a vital necessity for the rural cottage working families."⁶¹

A Catalunya, el treball agrícola corria a càrrec del cap de família, dins la petita explotació rabassaire; els seus ingressos eren complementats per la producció tèxtil domèstica, característica de les dones i els infants, dins la unitat familiar, que més tard nodriria de forma gairebé absoluta la mà d’obra fabril. Dones i infants van assolir una importància fonamental dins la força de treball protoindustrial, i la seva activitat va arribar a representar una aportació de caràcter complementari però imprescindible en l’ingrés familiar.

Pel cas del Lluçanès, J. A. Planes planteja que "un intens aprofitament dels recursos humans de la comarca donà lloc a un sistema de treball molt estès, estable i consolidat en els nuclis domèstics, sobretot en l’àmbit de la filatura, on el treball femení representava un complement de l’ingrés familiar. Així mateix, no seria gens negligible el treball protagonitzat pels infants. Finalment, tot aquest fenomen reflectiria als nuclis industrials una determinada estructura social, (...) amb l’emergència d’una població proletaritzada, gran part de la qual compaginaria el treball tèxtil amb el feineig agrícola, vinculat a les petites explotacions agràries"⁶² Tanmateix, J.M. Benaul recorda que generalment el treball femení i infantil a la indústria domèstica era a temps parcial^63.

En qualsevol cas, la força de treball infantil i femenina dedicada al filat de la llana no es limitava a les famílies d’operaris tèxtils, sinó que s’extenia al conjunt de la població, arribant al 70% de les llars, de poblacions com Sabadell o Terrassa, tal i com aquest autor a comprovat a través dels inventaris post-mortem. Pel cas de Sabadell, E. Camps assenyala, segons el cens obrer de 1849, que els infants representaven el 13% de la mà d’obra tèxtil, i que es concentraven sobretot en la indústria domèstica cotonera, on arribaven a constituir el 25% de la força de treball. L’edat d’incorporació a la indústria domèstica es situaria entorn als 6 o 7 anys. D’altra banda, Benaul ha destacat que malgrat l’ús extensiu d’aquest tipus de mà d’obra, aquesta resultava insuficient, de manera que els empresaris van recórrer a un perímetre força ampli de poblacions que filaven per les indústries d’aquestes ciutats. Es tracta de pobles muntanyencs, amb una agricultura pobra, l’elecció dels quals "responia segurament a les condicions especials de disponibilitat de mà d’obra infantil desocupada"⁶⁴.

La mecanització va fer necessària una major inversió i la concentració dels treballadors de la filatura en fàbriques i molins, per tal que l’empresariat pogués evitar la dispersió de la matèria primera i tingués una major capacitat de control sobre la força de treball. La primera conseqüència de la mecanització fou l’absorció per la fàbrica de tasques fins alehores domèstiques, com la filatura. Per J.M. Benaul, "la fuerza de trabajo desplazada fue más la más externa a la industria, tanto en términos de intensidad del trabajo como de localización: la fuerza de trabajo del entrono rural, fundamentalmente de mujeres y niños, que complementaba sus actividades agrícolas con tareas textiles".⁶⁵ Així, a la indústria drapera de Terrassa, entre 1820 i 1840, les dones i els infants superaven àmpliament els homes adults en la composició de la força de treball.
 
 

Composició de la força de treball a la draperia
	Sabadell					Terrassa
	Homes	Dones	Infants	Total			Homes	Dones	Infants	Total
1820	260	420	110	790			900	400	150	1.450
1828	-	-	-	-			850	900	650	2.380

Font: BENAUL, J.M. (1992), pàg 678

Els infants i les dones exercien tasques auxiliars, mentre els filadors o teixidors eren treballadors especialitzats que ocupen una posició estratègica de coll d’ampolla en el procés productiu, i que mantenen algunes característiques del treball artesanal, controlant el procés d’aprenentatge. Aquests sectors d’obrers qualificats tenien una certa capacitat de pressió sobre l’empresariat, la qual cosa, en un context de forta conflictivitat social, els permetia obtenir algunes millores en el salari i la jornada laboral.

L’empresariat pretenia reduir la seva dependència respecte aquest col·lectiu introduint un "self-actor", una màquina que no requerís força física ni coneixements especialitzats i que per tant permetés substituir els obrers qualificats per dones i infants més barats i fàcils de reclutar. La filatura fou el primer sector mecanitzat, amb la introducció de la self-acting mule, coneguda a Catalunya com a Selfactina, que aparegué a la Gran Bretanya el 1825. La indústria cotonera catalana va ser pionera en la industrialització espanyola: a Catalunya la selfactina fou intoduïda els anys ’50 , en un context de fort desenvolupament previ a la crisi de la fam de cotó (1861-65). Malgrat la forta oposició obrera, que esclatà el 1854 contra la introducció de les selfactines, el 1857 era la màquina de filar més extesa.
 
 

Mecanització de la filatura de cotó (milers de fusos)
	Manuals	Mule-jennies	Contínues	Selfactines	Total
1833	-	-	-	-	810
1839	-	-	-	-	873
1841	813,3	324	22,7	-	1160
1850	183,8	475,5	51	96,3	806,6
1857	-	388,7	70,4	437,1	896,2
1861	7,4	-	-	-	770,4

Font: MALUQUER, J. (1998), pàg 84

Tanmateix, la introducció de la selfactina no va suposar la fi del treball masculí especialitzat en la filatura, i els filadors van poder mantenir la seva posició privilegiada. Aquest fet ha generat un intens debat en la historiografia britànica. Alguns autors atribueixen la no desqualificació del filat al fet que la força física continuava sent necessària amb la nova màquina (W. Lazonik i J. Clapham). D’altres plantegen que la causa del manteniment dels privilegis eren les pràctiques excloents de la dona que predominavaven als sindicats (H.A. Turner, J. White). I. Cohen defensa que la causa principal era la incapacitat de la dona per exercir una autoritat efectiva sobre els aprenents. Per d’altres autors, eren els empresaris els interessats a mantenir una certa divisió jeràrquica entre els treballadors (J.Foster, W. Lazonick). Finalment M. Freifield ha plantejat que, malgrat la innovació tecnològica, el treball dels teixidors va continuar sent fortament especialitzat perquè requeria amplis coneixements mecànics: "the mulespinner of 1800 had been a handicraft worker on a muscule-power handmule. In 1900 he was a mechanic. All that had been accomplished by the development of the ‘self-actor’ was a substitution of one higly skilled type of labour process for another"⁶⁶.

Així, cada màquina estava a càrrec d’un filador, un obrer adult que havia assolit la qualificació després de diversos anys d’aprenentage com a ajudant. Els bobinadors o ajudants s’encarregaven col·locar les noves bobines de metxa per alimentar la màquina i a posar nous tubs de cartró en els fusos per embolicar-hi el fil. Els anusadors s’ocupaven de vigilar el fil, detectar-hi defectes i anusar els fils trencats. Cada selfactina era servida per un filador adult, un jove com a anusador i un infant com a bobinador. El filador dirigia els ajudants i s’encarregava del control dels mecanismes de funcionament, per la qual cosa necessitava experiència i habilitat. La selfactina era una màquina complexa i perillosa i sovint la premsa obrera es feia ressò dels freqüents accidents que afectaven sobretot els infants:

"Fue el caso que en la sala de hilados faltó el primer cuarto de jornal un hilador encargado de la máquina [...]. Los ayudantes de aquella máquina, jóvenes sin experiencia [...] probaron de hacerla funcionar [...]. Uno de dichos jóvenes pretendió parar la máquina imitando a su oficial ausente, visto lo cual, y suponiendo lo había conseguido, el obrero de 14 años, Baudilio Gambús se metió en ella para limpiarla, quedando aplastada su cabeza por el carro y falleciendo a los pocos momentos"⁶⁷

Els filadors eren pagats generalment a preu fet (a tant per kilo de fil), i ells mateixos pagaven als seus ajudants, la qual cosa suposava que s’encarregaven també de contractar-los. D’aquesta manera, els filadors contractaven a la seva família com ajudants, per tal que els fills els succeïssin en l’ofici i per tenir sota la seva tutel·la la dona, les germanes i les filles, protegint-les dels abusos dels encarregats. Per Carles Enrech, "la formación de estos clanes reforzaba la fidelidad de sus patriarcas hacia la dirección: un despido significaba perder el trabajo de toda la familia a la vez, pero poseer esta privilegiada posición permitía mantener una seguridad de la que no disfrutaba la majoría de los obreros"⁶⁸. Òbviament això actuar també com un mecanisme de boicot de les vagues. Alhora, aquesta fidelitat s’assegurava mitjançant relacions laborals paternalistes (assistència mèdica, préstecs sense interès, aliments a baix cost...). Aquesta organització del treball va ser imperant a la filatura cotonera catalana fins els anys ’80.

Fins aleshores el treball infantil en la filatura del cotó representava, segons les dades oficials, un 33% del total de mà d’obra tèxtil de Catalunya⁶⁹. A la fàbrica de Sants de l’Espanya Industrial, una de les més importants del sector cotoner, els infants representaven el 10% de la força de treball.⁷⁰ Pel conjunt de Barcelona, la Monografia estadística de la clase obrera d’Ildefons Cerdà, ofereix algunes dades indirectes que han estat estudiades recentment per J.M. Borràs. Tot i que el Cens Cerdà no distingeix edats, permet identificar en part el treball infantil a partir de les categories laborals: el grup d’ajudants correspondria als treballadors de 8 a 15 anys d’edat, però no s’hi especifica l’edat dels aprenents, de manera que no podem distingir clarament el treball infantil del juvenil. L’única excepció en aquest sentit és la indústria cotonera, on hi havia un nombre molt reduit d’aprenents i una presència dominant d’ajudants, de manera que podem distingir el nombre de treballadors menors de 15 anys.
 
 

De manera coetània a la generalització dels vapors en els nuclis industrials es va produir el sorgiment de les colònies tèxtils, situades en zones rurals al llit dels rius més importants de Catalunya, dels quals s’obtenia energia. Les explicacions clàssiques (J. Nadal, A. Carreras) atribueixen l’existència de les colònies industrials catalanes als condicionaments energètics. Entre 1833 i 1865 la indústria tèxtil catalana va seguir un model d’industrialització "a l’anglesa", que suposava la necessitat de trobar reserves naturals de carbó que permetessin generalitzar l’ús del vapor com a principal font d’energia industrial. Tanmateix, quan es va fer evident que no hi havia hulla de qualitat a Catalunya, la indústria llanera va optar per importar-la, mentre que la indústria cotonera va iniciar l’ús d’una font d’energia alternativa. Es tractava d’aprofitar l’energia hidràulica, que malgrat ser escassa a Catalunya -Nadal parla de "Ríos indigentes" per referir-se al Ter i al Llobregat- per fer funcionar la maquinària. D’aquesta manera, les fàbriques cotoneres van abandonar els nuclis urbans i s’instal·laren a l’interior, al llarg de les conques fluvials. Les colònies industrials havien de garantir la construcció de cases i serveis, fer front als talls del subministrament energètic i assumir elevades despeses de transport. En contrapartida, disposaven d’una font d’energia gratuïta i d’importants incentius fiscals, i també d’una mà d’obra més dòcil i barata. Això les feia més rendibles que les fàbriques de vapor, tot i que colònies i vapors eren incapaços de competir amb la indústria estrangera, la qual cosa explica les contínues demandes de proteccionisme de la burgesia industrial catalana.

Ignasi Terrades ha plantejat que el factor energètic era secundari, i que el principal atractiu de la creació de colònies eren unes relacions socials favorables a l’empresari i uns salaris-hora entre un 10 i un 20% inferiors als del pla. D’aquesta manera, l’estalvi empresarial seria molt més important en el capítol de salaris que en el de l’energia. Aquests baixos salaris eren el resultat d’un menor grau d’organització obrera, i alhora de l’existència de certs elements compensadors, com vivenda i aliments més barats, la possibilitat de tenir un hort i un galliner, i la proximitat al lloc de treball i als serveis de la colònia.

Inicialment, les colònies s’instal·laven en zones on la mà d’obra disponible era bàsicament femenina i infantil (els homes seguien dedicats a les tasques agrícoles, de manera que s’establia una complementarietat entre l’activitat agrícola i la industrial al si de l’economia familiar). En el cas de les dones, es tractava d’una mà d’obra experimentada ja que havia treballat el cotó en el marc de la indústria domèstica. La importància del treball infantil a les colònies industrials és comprobable en el cas de Prats de Lluçanès on el 1841 els infants representaven gairebé el 40% del conjunt de la força de treball.⁷¹ Roser Nicolau va assenyalar que a la colònia Sedó d’Esparraguera, el 1858 el percentatge d’infants i joves arribava al 28% del conjunt de la força de treball.⁷² Pel que fa a les relacions laborals, les colònies permetien una gran mobilitat dels treballadors, la qual cosa dificultava la seva organització, ja que davant una vaga l’empresari podia portar obrers de poblacions properes que acceptessin les condicions de treball existents. Aquestes avantatges feien innecessari un ritme trepidant d’innovació tecnològica, ja que es podien mantenir baixos costos de producció amb una maquinària relativament endarrerida.

Aquestes consideracions ens porten a plantejar com a hipòtesi que en el cas de la indústria cotonera catalana, des dels anys ’70 del segle XIX, la reducció dels costos de producció no es va assolir fonamentalment mitjançant la innovació tecnològica i l’augment de la productivitat -com en el cas britànic-, sinó que està més relacionada amb l’ús massiu d’una força de treball poc qualificada i escassament organitzada, formada principalment per dones i infants.

Les fàbriques cotoneres del pla havien de competir en condicions desiguals amb les colònies textils, que comptaven amb una font d’energia gratuïta i amb una despesa salarial molt més baixa. Carles Enrech ha assenyalat que la mecanització i la desqualificació del treball a la indústria cotonera catalana no responien a la competència dels productes britànics, sinó a la que plantejaven les colònies industrials, avantatjades respecte les del pla. L’antagonisme entre la muntanya i el pla va generar una profunda transformació del tèxtil cotoner, que afectà tant els treballadors com les màquines, i fou especialment intensa a la filatura. Les colònies industrials, a causa de els seus baixos costos de producció, no van introduir aquestes transformacions fins la pèrdua dels mercats colonials el 1898, per la qual cosa la muntanya no serà escenari dels conflictes generats per la introducció de la contínua i les reformes en l’organització del treball fins aleshores. Però per a les fàbriques del pla, per poder fer front a la competència de les colònies, calia posar fi al sistema fabril de tipus artesanal imperant, acabant amb el paternalisme, desqualificant el treball i introduint una nova forma d’organització fabril, caracteritzada per la generalització del treball infantil i la feminització de la mà d’òbra.

Entre 1875 i 1882, es va viure a Catalunya l’anomenada "febre de l’or"una època de forta prosperitat que va acabar de forma sobtada amb la crisi borsària i financera de la indústria tèxtil, derivada de la contracció de la demanda resultant de la depauperació massiva del camperolat per l’entrada de blat estranges. Els empresaris van reaccionar a la crisi amb acomiadaments massius, la reducció forçada de la jornada i el tancament de fàbriques. Amb la depressió econòmica de 1885-86 els empresaris van intentar reduir els costos de producció amb un nou impuls tecnològic i amb la reorganització del treball. Alhora exigirien del govern mesures de protecció duanera dels seus productes. La possibilitat d’introduir el sistema de treball a l’anglesa, en què cada obrer amb els seus dos ajudants feia funcionar dues selfactines, va ser desestimada pel fet que la indústria catalana s’havia especialitzat en en la producció de fil gruixut, que requeria carregar les màquines amb una major freqüència. Com que aquesta forma d’intensificació del treball no era viable, es va optar per la desqualificació. L’increment de la productivitat es va donar amb la introducció de les contínues, la substitució dels obrers qualificats per dones i infants, i amb la reducció directa dels salaris i la jornada laboral.

A Catalunya, la contínua d’anelles s’emprava com a alternativa a la selfactina ja des de 1840, però la seva expansió era limitada per una productivitat relativament baixa. Això va canviar en la dècada dels ’70, quan una llarga sèrie de conflictes entre filadors i empresaris als Estats Units va estimular la innovació tecnològica; el resultat fou un conjunt d’avantatges tècnics que feien de la contínua una màquina més productiva, i que sobretot permetia una redivisió de la força de treball a través de la substitució –en aquest cas efectiva- dels homes per dones i infants. A més, la nova maquinària obria la possibilitat d’una reducció quantitativa de la mà d’obra: mentre cada selfactina necessitava tres treballadors (filador, anusador i ajudant), la contínua funcionava només amb una filadora i un ajudant. Carles Enrech resumeix així les avantatges de les contínues: "las nuevas máquinas contínuas de hilar de anilla producían más con menos personal por cada huso instalado, su mantenimiento era más barato y su manejo mucho más sencillo y fácil de aprender, lo cual las hacía idóneas para emplear en ellas mujeres y niñass con poca o ninguna experiencia, fácilmente reemplazables, [...] permitía además abolir el sistema de trabajo a destajo e introducir el pago a jornal sin miedo a un descenso de la producción"⁷³ La introducció de les contínues va generar una forta resistència sindical, que tanmateix no va poder evitar la generalització de l’ús d’aquesta maquinària: el 1914, les contínues representaven el 42% dels fusos de filar⁷⁴.

El tissatge va seguir un procés d’innovació tecnològica diferent més tardà i que implicà un grau menor de desqualificació.
 

Mecanització del tissatge (nombre de telers)
	Cotó		Llana
	Mecànics	Manuals	Mecànics	Manuals
1857	7.478	17.425	-	-
1863	8.940	12.359	-	-
1870	-	-	35	1.111
1879	7.273	6.469	444	951
1883	16.898	4.581	767	568
1890	16.700	3.012	1.093	59

Font: MALUQUER, J. (1998), pàg. 85

J.M. Borràs ha estudiat els efectes d’aquest procés de canvi tecnològic sobre la l’evolució del treball infantil en el tèxtil cotoner de Barcelona, a partir del cens de 1905. Els propis autors del cens reconeixen que "respecto al número de niños y niñas que aparecen en esta estadística, hemos de confirmar que son los que menos confianza inspiran, por las resistencias que han debido poner los patronos a consignar cifras verdaderas en aquellas casas en que trabajan casi explusivamente los niños y las niñas, establecimientos que no son pocos en Barcelona"⁷⁵, la qual cosa és un problema generalitzat a les diverses fonts per estudiar la magnitud del treball infantil. El Cens de 1905 aporta les següents dades, comptant doncs que possiblement el nombre d’infants era infravalorat. A més, cal tenir en compte que només es registrava el treball infantil legal, és a dir, el de majors de 9 anys, però sabem que l’incompliment de la llei era generalitzat i que molts infants menors d’aquesta edat treballaven a les fàbriques, fora de les estadístiques oficials.
 

Taxa d’activitat a la indústria tèxtil de Barcelona (1905)
Edat	Homes	Taxa d’activitat masculina	Dones	Taxa d’activitat femenina	Homes i dones	Taxa d’activitat total
10-14	3.099	12,78	3.526	13,06	6.625	12,03
15-69	11.466	6,97	18.557	10,25	30.023	8,69

Font: BORRÀS, J.M. (1999), pàg 34

La comparació de les dades del cens Cerdà i les del cens obrer de 1905 ens permeten estudiar l’evolució del treball infantil a Barcelona al llarg de la segona meitat del XIX. En primer lloc podem observar que es produeix un procés de diversificació industrial, tot i que la indústria cotonera segueix acaparant la majoria de la mà d’obra. Aquesta diversificació és menor en el cas del treball infantil, ja que la taxa d’activitat de les nenes en el tèxtil és la que menys es redueix. D’aquesta manera, les nenes adquireixen un major pes específic en la composició de la mà d’obra, mentre que el percentatge de nens disminueix. Aquest procés de feminització es dóna també entre la població adulta, per la qual cosa Borràs considera que "niños y niñas siguen la misma evolución que jóvenes y adultos del sexo respectivo, pero con más intensidad"⁷⁶. Durant la segona meitat del XIX al cotó barceloní es dóna una petita reducció del treball infantil masculí i una irrupció massiva de les nenes en tots els àmbits de la indústria cotonera. Cal recordar, tanmateix, que el cotó era el sector que acaparava més mà d’obra infantil, però no la indústria on el percentatge d’infants era major (en els sectors textils anomenats "marginals" –producció de sacs, cordes....- hi ha més infants que adults).

Per Borràs, malgrat el procés d’innovació tecnològica, "A comienzos del siglo XX, los niños y las niñas de Barcelona no trabajaban menos que sus predecesores de mediados del XIX. La industrializació, la consolidación del sistema de fábrica, la extensión de la mecanización, y la diversificación de la estructura industrial comportaron un claro incremento del volumen de empleo infantil en el sector secundario. Según nuestros supuestos, alrededor de 50% de la población infantil barcelonesa –entre los 10 y los 14 años- trabajaba"⁷⁷. La taxa d’activitat industrial infantil de 1905 era per als nens del 55.5% i en el cas de les nenes del 32,2%, xifres anàlogues a les de l’ocupació infantil de regions britàniques de gran concentració tèxtil a mitjans segle XIX. El declivi significatiu del treball infantil a la indústria tèxtil catalana no es produirà fins els anys ’20 del segle XX.

La indústria llanera

La indústria llanera va seguir un procés propi i diferenciat d’innovació tecnològica i canvi en l’organització del treball. Sabadell i Terrassa van esdevenir les excepcions d’una indústria llanera espanyola que va tendir a desaparèixer o a esdevenir residual en els anys ’40 i ’50. La llana espanyola es caracteritzava per una organització corporativa que no va experimentar un procés de dispersió rural de tipus putting-out, i que fora de Catalunya no va desenvolupar el sistema fabril. El tèxtil llaner català, va comptar amb l’impuls dels recursos generats per l’especialització vitícola, que van promoure un sector llaner especialitzat en la draperia de qualitat, orientat al mercat colonial i als compradors benestants. Així, els centres llaners catalans van ser més sensibles a la introducció d’innovacions tecnològiques i als nous sistemes d’organització laboral, que inicialment compatibilitzaven la fàbrica i la indústria domèstica. Progressivament, en els anys centrals del XIX, es produí una creixent concentració a mesura que les empreses tendien a l’especialització, la qual cosa va permetre concentrar les inversions en una determinada fase de la producció i aconseguir un producte competitiu. La utilització de mule-jennies més potents als vapors va reforçar el predomini dels homes com a filadors especialitzats, mentre que les dones i els nens es dedicaven a tasques auxiliars. D’aquesta manera es van donar tres processos complementaris: l’engrandiment dels assortiments, la masculinització dels filadors, i l’increment númeric del personal infantil, l’edat d’incoporació al treball del qual va tendir a disminuir. Enriqueta Camps ha estudiat els efectes del canvi tecnològic i la concentració fabril en la composició de la mà d’obra⁷⁸: el 1848 el cens obrer de Sabadell reflecteix l’elevat nombre de dones i infants en la filatura i el teixit, en el marc d’una organtizació industrial que seguia basada en el treball domèstic. Deu anys més tard, quan el procés de concentació fabril estava més avançat, trobem la dona relegada a les tasques auxiliars i un percentantge molt major de treball infantil assalariat, que havia substituit el treball femení. L’edat generalitzada d’incorporació dels infants a la fàbrica es situava entorn als 10 anys.
 

Taxes d’activitat segons edat i gènere al tèxtil de Sabadell (1858)
	Núm	%
Nens (menors de 14)	240	20,8
Nenes (menors de 14)	319	28,4
Homes adults	1580	50,1
Dones adultes	2155	69,8
Total	4294	50,4

Font: CAMPS, E. (1995 a), pàg 60

Taxes d’activitat segons edat i gènere al tèxtil de Sabadell (1858)
Edat	Homes		Dones
	Núm	%	Núm	%
8-15	250	21,3	185	16
16-20	259	39,5	408	56,8
21-30	552	37,1	547	39,4
31-40	441	40,9	215	23,2
41-50	205	30,6	101	17,3
51-60	77	18,5	49	12,9
61-70	15	8,5	18	10,1

 Font: CAMPS, E. (1995 b), pàg 166

J.M. Benaul ha calculat que entre 1848 i 1868 els infants representaven entorn al 17% de la força de treball de la indústria llanera de Sabadell.

Fins els anys ’60, el sector llaner va experimentar un ritme més lent de desenvolupament tecnològic que el cotó. La llana és una fibra més difícil de manipular mecànicament, i a més era un sector que tenia importants llasts tradicionals i que funcionava a remolc del sector cotoner, que marcava la pauta en el conjunt del tèxtil. A partir d’aleshores, en el context de la crisi de la fam de cotó, i gràcies a la introducció de l’estam (la fibra llarga de llana), es va procedir a la mecanització total de la filatura de la llana, amb la substitució de els selfactines per contínues. La mecanització del tisssatge arribaria amb més retard, a causa de problemes tècnics i de costos de producció.

En la indústria llanera, a causa de la seva especialització en productes d’elevada qualitat, no es va donar el procés de creació de colònies textils característic del cotó. Per A. Parejo, "por el contrario, el vapor representó una alternativa de creciente utilización sobre todo a partir de los años cincuenta: en parte debido a las no excesivas disponibilidades hidráulicas en la zona del Vallès (...) y también porque (...) su empleo no afectaba tan significativamente a la estructura de costes de las fábricas laneras, especializadas e productos de precio más elevado"⁷⁹.El procés d’elaboració del teixit de llana s’organitzava en quatre fases, o "rams". En el Preparat, es seleccionava la llana i es netejava amb els "diables" i els leviatans. La fase de filatura seguia un llarg procés previ (sobretot en el cas de l’estam) en què la llana era lubricada, cardada, pentinada, estirada, allisada i sotmesa a un procés de torsió, fins obtenir la metxa, que era intoduïda a la màquina de filar. En la llana s’utilitzaven les filadores prèviament desenvolupades per la indústria cotonera, i es passà com en el cas del cotó, de la jenny a la selfactina, i finalment a la contínua. El tissatge passava també per una fase de preparació amb les màquines de parar (devanat, ordit i encolat) i la fibra es teixia en màquines que van experimentar un fort retràs en la mecanització tant per motius tècnics com a causa de la resistència obrera. Finalment, la fase d’acabat consitia en el batanat (colpeig del teixit per netejar-lo), la neteja dels borrissols mitjançant el perxat, el tundit (allisat) i el raspatllat. La complexitat d’aquest procés demostra que no es pot parlar de la indústria llanera com un sector endarrerit i tradicional. J.M. Benaul assenyala que els infants tenien una activitat destacada en l’etapa de preparació del filat, treballant en els diables, les emborradores i les metxeres; al tissatge s’encarregaven de la preparació de les pintes, la fabricació de canons i sovint sargien.⁸⁰.
 

Estructura dels obrers ocupats a la indústria llanera de Sabadell, 1858
		Homes	Nens	Dones	Nenes
Tints