1.Sindicalisme i transició política
2. Argelia: 30 años de poder militar
 
 

En els darrers anys del franquisme la conflictivitat social va assolir uns nivells elevadíssims, els més alts des de la Guerra Civil. La conflictivitat obrera, l'element principal de la conflictivitat social, va disparar-se en els primers anys setanta, proliferant les vagues i les manifestacions de protesta en l'espai públic.¹ Molts conflictes laborals derivaren en formes de protesta que anaren més enllà de l'empresa afectada i, mitjançant l'extensió de vagues i manifestacions de solidaritat, generaren vagues generals locals. Aquest creixement de la conflictivitat fou paral·lel al creixement i l'extensió del moviment obrer, fonamentalment estructurat en les CC OO, així com al desbordament de l'Organización Sindical Española en determinades zones de l'Estat, tant per una conflictivitat que no podia controlar (que fins i tot sovint s'organitzava des dels seus propis locals sindicals), com per l'ocupació massiva de càrrecs sindicals interns de l'OSE per part de militants obrers opositors, especialment en les eleccions a enllaços sindicals i a vocals dels jurats d'empresa de 1975, que els militants obrers antifranquistes organitzats en les Candidatures Democràtiques i Unitàries conceberen com una forma de "preparar y llevar a cabo un verdadero asalto político y físico [...] del Sindicato Vertical, un asalto que pueda ser definitivo".² Alhora, els conflictes s'anaren polititzant, a causa fonamentalment de les restriccions que el marc polític i jurídic imposava a l'acció reivindicativa i de les actuacions repressives del règim, tot i que la majoria de conflictes no tenien inicialment un origen directament polític. Aquesta creixent i permanent conflictivitat social en els últims anys del franquisme fou un dels elements més rellevants d'erosió del règim polític, i contribuí de manera central a fer inviable la continuació del règim franquista mantenint les seves institucions fonamentals. 

D'aquesta manera el moviment obrer esdevingué un dels subjectes més importants que pressionaren en el sentit d'un canvi de règim i d'una democratització de la societat espanyola. Per tant, en analitzar el procés de canvi polític que es dóna en la Transició cal tenir en compte aquest element. Però el treball que presento, més que tractar aquests aspectes, d'estudiar com el moviment obrer i la conflictivitat social contribuïren a desactivar tota opció immovilista i de continuació del règim després de la desaparició física de Franco, se centra en la incidència que tingué el moviment obrer, en el seu vessant sindical, durant el període de la Transició, en com repercutí la seva actuació en el procés de canvis polítics, en la direcció mateixa dels canvis polítics i en els seus resultats, i també en com repercutí el camí que agafà aquest procés en el propi moviment obrer. Però també tractant d'analitzar com hagué de fer front a la necessitat d'estructurar-se en sindicats de classe lliures i legals, de manera molt diferent a les formes organitzatives amb que s'estructurà sota el règim franquista, la qual cosa va anar dibuixant un nou panorama sindical. I alhora fent atenció a com s'anà estructurant progressivament, i de manera sovint contradictòria i no lineal, un nou marc de relacions laborals en aquest mateix procés. Tot això sense oblidar el fet que aquest període coincideix amb un moment de canvi de conjuntura econòmica i d'inici d'una etapa recessiva i de canvis profunds en el món del treball, que incidirà de manera decisiva en l'actuació, la capacitat de mobilització i en les pròpies aspiracions i reivindicacions del moviment sindical. De manera resumida, procuraré analitzar, com féu front el moviment sindical, en un context de canvi de cicle econòmic i d'inici d'una profunda crisi, als reptes d'assolir un règim polític democràtic, d'organitzar-se en condicions de llibertats polítiques i d'incidir en l'edificació d'un nou marc de relacions laborals, sense deixar de banda la pròpia activitat reivindicativa en favor de millores concretes pels treballadors i de mitigació per a aquests dels efectes de la crisi.

Com he assenyalat, els anys finals del franquisme es desenvolupen en un context d'una elevada mobilització i conflictivitat obrera. Les dades referents a nombre de vagues, nombre de vaguistes i d'hores de treball perdudes augmenten considerablement des dels primers anys setanta, assolint unes cotes molt elevades. Alhora, els casos de generalització de protestes obreres i de vagues generals locals comencen a proliferar en les principals concentracions obreres.³ Paral…lelament, la conflictivitat comença a estendre's a sectors de treballadors i de treballadores⁴ no afectats fins aleshores per conflictes. A la província de Madrid això es palesa des dels primers anys de la dècada dels setanta, amb la incorporació a formes de protesta de sectors de treballadors de la banca o d'assalariats qualificats dels sectors de l'ensenyament o de la sanitat.⁵ L'extensió de la conflictivitat també es produeix a nivell territorial, com es detecta en l'existència de conflictes vaguístics a zones com per exemple la província de Pontevedra, ja a l'any 1972.⁶ A més a més, molts conflictes cobraren una dimensió política molt més explícitament que en períodes anteriors, amb l'assumpció de reivindicacions directament polítiques en un nombre cada cop més important a mesura que ens acostem a la mort de Franco, en bona mesura a causa de l'acció repressiva de l'Estat i de la constatació dels límits imposats pel règim a l'actuació obrera. Aquesta serà la base de les reivindicacions d'amnistia i de llibertats polítiques i sindicals que es generalitzen a inicis de l'any 1976. Per altra banda, el moviment sindical participa en els diversos organismes unitaris que l'oposició antifranquista promou en els darrers anys del franquisme (CC OO participa en l'Assemblea de Catalunya i en la Junta Democrática; la UGT, amb una implantació i una força molt més reduïda, participa en la Plataforma de Convergencia Democrática promoguda pel PSOE).

En aquest context se celebren eleccions sindicals a jurats d'empresa i enllaços sindicals el 1975. En elles les Candidatures Unitàries i Democràtiques, promogudes per CC OO però que integraren un bon nombre d'obrers no vinculats a elles, assoliren un èxit important, que en alguns casos, com en el Baix Llobregat, possibilitaren que els dirigents verticalistes perdessin per complet el control dels organismes de representació obrera (les Uniones de Técnicos y Trabajadores).⁷

En aquests anys comença a fer-se evident que el franquisme és incapaç de suprimir el conflicte de classe, ni tansols de controlar-lo. Els tímids intents oberturistes que es prenen no assoleixen reduir els nivells de conflictivitat ni aturar l'ofensiva del moviment obrer opositor al sindicat vertical. Així, malgrat el decret-llei de 22 de maig de 1975 que regulava, de manera força restrictiva, el dret a vaga, la majoria de conflictes que recorregueren a mètodes vaguístics se seguiren desenvolupant fora dels canals legals i, com he exposat, de manera creixent. En l'àmbit sindical, els intents de legitimar i assegurar la persistència de l'OSE assumint algunes reivindicacions obreres, sense qüestionar la naturalesa i l'estructura mateixa del sindicat vertical, tampoc aturaren la mobilització obrera i l'avenç d'un moviment obrer al marge, i oposat, als canals verticalistes, que, tot i això, aprofitava la cobertura legal que aquest li oferia. Aquest és el cas de la província de Barcelona, on l'existència d'un nucli important de verticalistes reformistes que controlaven les estructures sindicals no va impedir que les candidatures unitàries i democràtiques triomfessin àmpliament.⁸

Aquesta incapacitat de les institucions franquistes per assegurar la "pau social" es va evidenciant a ulls de l'empresariat, que a poc a poc, sobretot a partir de 1975, va assumint la necessitat de reconèixer la capacitat dels treballadors d'escollir lliurement la seva pròpia representació, sense qüestionar mai les relacions d'autoritat dintre l'empresa. A més a més, l'assumpció per part de membres del Movimiento i de l'OSE d'algunes reivindicacions obreres que podien limitar una mica l'autoritat patronal contribuí a distanciar l'empresariat de les estructures franquistes i, més en concret, de les sindicals.⁹

En el procés de transició política que es va obrint pas a partir de la mort de Franco aquesta mobilització obrera s'intensifica. Durant el primer trimestre de 1976 es produeix una onada reivindicativa generalitzada i de grans dimensions. Una sola dada serveix per il…lustrar la seva intensitat: en poc més de dos mesos i mig entorn el 13% de la població activa espanyola participa en actes vaguístics.¹⁰ L'ofensiva reivindicativa va vinculada a la renovació de convenis col…lectius en un moment en què comencen a notar-se els efectes de l'etapa econòmica recessiva i en què el govern comença a apostar per polítiques de control salarial.¹¹ Diversos autors han relacionat aquesta ofensiva vaguística amb el canvi de cicle econòmic, el punt d'inflexió en el que el moviment obrer acumula els recursos organitzatius desenvolupats durant la fase ascendent i, per altra banda, en el que les expectatives de millores dels treballadors es bloquegen per l'inici de la recessió.¹² Però també cal relacionar-la amb la dinàmica política del moment. Es produeix en un context en què les expectatives de canvi polític s'estenen entre amplis sectors de la societat. En aquesta conjuntura, bona part de les plataformes reivindicatives adoptades pels treballadors en conflicte inclouen les reivindicacions d'amnistia, de llibertats polítiques i sindicals i d'amnistia laboral (readmissió de treballadors acomiadats per motius polítics i sindicals). A més a més, aquesta ofensiva reivindicativa s'interrelaciona amb la dinàmica de mobilitzacions populars, amb manifestacions públiques de caire massiu que els grups polítics i sindicals de l'oposició i altres moviments socials com el veïnal promouen, una oposició que actua unitàriament des de març de 1976 amb la unificació de la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergencia Democrática en Coordinación Democrática. 

Aquesta àmplia mobilització, que el règim respon sovint amb actuacions repressives,¹³ esdevé un element de profund desgast del govern Arias i de les seves propostes de reforma limitada i controlada de les institucions franquistes. També cal remarcar que l'onada reivindicativa assolí èxits importants amb la superació dels límits salarials, i incidí en l'assumpció de determinades aspiracions obreres per part d'alguns dels projectes legislatius del govern, com per exemple la Ley de Relaciones Laborales promoguda per José Solís.¹⁴ Però els diversos projectes de modificació de les relacions laborals i de reforma sindical toparen amb l'oposició de les organitzacions obreres que reclamaven una ruptura nítida amb les institucions franquistes i llibertats sindicals plenes, i, per la seva limitació i reduït abast, foren incapaces de desactivar les mobilitzacions.¹⁵ Però, per altra banda, el govern va aplicar un tracte diferenciat, de tolerància selectiva, envers les diverses organitzacions sindicals (com també ho féu amb les polítiques), amb la intenció de dividir i debilitar el moviment obrer i de potenciar les opcions sindicals més moderades i amb menor implantació. Mentre seguia reprimint els activistes de CC OO, el govern autoritzà la celebració del XXXè congrés de la UGT a Madrid el 15 d'abril de 1976, un esdeveniment que UGT planificà com un acte de projecció pública com a proposta sindical diferenciada i específica i en el que comptà amb el suport de destacades personalitats del sindicalisme socialista a nivell internacional.¹⁶ Així mateix, quan CC OO sol…licità autorització per celebrar la seva Assemblea General a finals de juny, aquesta li fou denegada.¹⁷

A partir de l'abril-maig de 1976 aquesta pressió reivindicativa començà a disminuir de forma visible, tot i que es mantingué en nivells elevats.¹⁸ Però no fou fins a la substitució del govern Arias (aïllat per la mobilització popular i incapaç de liderar una sortida viable de la conjuntura d'incertesa política) pel govern Suárez que les característiques de la mobilització es modificaren substanciosament. Suárez aconseguí desactivar un dels elements reivindicatius més mobilitzadors, el de l'amnistia, concedint una àmplia amnistia per a presos polítics (amb l'excepció dels condemnats per delictes de sang) el 30 de setembre de 1976. Per altra banda, anuncià un projecte de reformes molt més ambiciós i profund que el del govern presidit per Arias, tot i que amb perfils no gaire precisos, que incloïa la voluntat de reconèixer les llibertats sindicals, i que posteriorment es concretaria, com a element central, en la proposta de Ley de Reforma Política. Aquest anunci anà acompanyat de la posada en marxa de contactes entre el govern i l'oposició, i, en l'àmbit sindical, de contactes "oficiosos" entre el ministre de relacions sindicals, Enrique de la Mata, i les organitzacions obreres. En concret, entre juliol i setembre de 1976 s'entrevistà amb dirigents d'UGT, USO i CC OO (per ordre cronològic), i de les organitzacions obreres nacionalistes i d'altres de menors, la més rellevant de les quals era ELA-STV.¹⁹

D'aquesta manera, es passa de la imatge d'un govern paralitzat i aïllat per les seves pròpies contradiccions i per l'ofensiva reivindicativa de l'oposició i dels moviments populars, entre els que destaca el moviment obrer (que, malgrat tot, no és capaç de fer-lo caure), a la d'un govern que recupera la iniciativa política i una oposició i un moviment obrer que han de modular la seva ofensiva a les iniciatives governamentals. Però que el govern recuperi la iniciativa política no implica que la tingui tota en les seves mans ni que la mobilització obrera deixi d'actuar com a element polític destacat.²⁰ S'entra així en un procés dialèctic de reforma (en el que ens interessa, de reforma sindical i de les relacions laborals, però en el que l'actuació sindical i les mobilitzacions obreres també incideixen en el conjunt del procés polític), en el que el trajecte i els resultats finals no són els previstos pel govern, però tampoc els previstos per les organitzacions obreres, unes organitzacions que alhora tenen visibles divergències en aquestes qüestions, i que comencen a competir entre elles per assegurar-se un espai propi en el panorama futur de llibertat sindical.

El govern presidit per Suárez inicià un procés de reforma sindical d'abast molt més ampli que l'impulsat per Martín Villa amb el govern d'Arias. El procés es desenvolupà de manera no lineal, enmig de tensions (que també es manifestaren dintre del règim i del govern²¹) i de la persistència d'alts nivells de conflictivitat. També cal tenir en compte que mentre es duia a terme continuaven vigents les actuacions repressives i que, a diferència del que es produí a nivell polític, no hi hagué una amnistia laboral completa.²² La primera mesura legislativa en la direcció de la reforma sindical que el govern emprengué fou la creació per decret-llei, el 8 d'octubre de 1976, de l'Administración Institucional de Sevicios Socio-profesionales (AISS), un organisme autònom de caire públic destinat a gestionar els serveis socials i assistencials de l'OSE. Amb aquest decret, de fet, s'inicia el desmantellament institucional del sindicat vertical i, alhora, s'intenta donar sortida al problema del destí del patrimoni i el funcionariat de l'OSE.²³ Aquesta institució tingué una vida curta i inicià la discussió del destí del patrimoni sindical entre les organitzacions sindicals, el govern i, en menor mesura, la patronal, així com entre els propis sindicats.²⁴ Però a la vegada que aprovava aquest decret, el govern suprimí l'article 35 de la llei de relacions laborals, mesura que anava en la línia de facilitar els acomiadaments i d'imposar la congelació salarial.²⁵ Així, mentre s'inicia el procés de desmantellament de l'OSE i de pas a una realitat de llibertat sindical s'inicia un procés de flexibilització de les relacions laborals. Aquesta coincidència entre el reconeixement de la llibertat sindical i el procés de consolidació institucional de les organitzacions sindicals de classe dins l'estructura de relacions laborals amb una incipient i progressiva flexibilització del mercat de treball fou constant en el procés de transició.²⁶

Davant d'aquestes iniciatives governamentals els sindicats obrers respongueren, per una banda, amb la reafirmació de la necessitat d'una ruptura política amb les institucions franquistes com a condició fonamental per donar lloc a un panorama de llibertat sindical i, per altra, amb la no acceptació de la política de control salarial i de facilitar els acomiadaments. Des de l'11 de setembre actuaren conjuntament en la Coordinadora de Organizaciones Sindicales (COS), integrada per CC OO, USO i UGT, una plataforma unitària concebuda per tal de defensar els interessos socioeconòmics dels treballadors i d'impulsar l'assoliment de les llibertats democràtiques i sindicals, alhora que es pronunciava per una voluntat d'unitat d'acció que possibilités una certa unitat sindical.²⁷ Des d'aquesta plataforma impulsaren una convocatòria de vaga general el 12 de novembre en contra de la política econòmica del govern, plasmada en les mesures de donar facilitats a la reducció de plantilles i de control dels salaris aprovades el 8 d'octubre. Però la convocatòria de vaga general tenia un clar component polític, ja que la mobilització es contraposava al projecte reformista del govern concretat en la Ley de Reforma Política i quedava vinculada de manera força evident i explícita a les postures de l'oposició contràries a les iniciatives governamentals. La convocatòria, qualificada de fracàs pel govern i d'èxit pels sindicats, tingué un seguiment ampli donades les característiques polítiques del moment (cal recordar que els sindicats encara no podien actuar lliurement i que el dret a vaga era regulat d'una manera molt restrictiva, que, evidentment, no permetia aturades vaguístiques com aquesta) i la mobilització governamental per reduir-ne el ressò, però no aconseguí aturar el país.²⁸ A més a més, l'aprovació de la Ley de Reforma Política a les Corts pocs dies després i, posteriorment, els resultats del referèndum consolidaren més la posició del govern i evidenciaren els límits de l'oposició i dels sindicats de classe per tal de promoure una ruptura política. Així, la mobilització i l'organització obrera foren un dels principals fonaments que impossibilitaren la persistència del règim franquista, erosionaren profundament els intents continuistes del govern Arias, però no pogueren condicionar un procés de transformació política de sentit democràtic que partís de l'enfonsament de les institucions del règim, en el que la direcció del mateix hagués caigut en mans de l'oposició. El moviment obrer assolí durant els anys del franquisme i fins a la transició una considerable amplitud i força, però no la suficient per promoure l'esperada vaga general que hauria hagut de fer caure el règim.²⁹

A partir de l'aprovació de la Ley de Reforma Política es va entrar en una dinàmica força diferenciada de la precedent, en la qual el procés de transició es va anar definint pel predomini de la negociació entre el govern i els partits polítics de l'oposició (una negociació no exempta de tensions), i en la que comença a prendre força en l'actuació dels grups de l'oposició, a banda d'aconseguir que les eleccions anunciades per mitjans de 1977 se celebressin amb un mínim de condicions democràtiques, la perspectiva d'assegurar-se un espai polític i electoral propi davant la proximitat de la fita electoral. Les estratègies dels diversos grups polítics de base obrera (PCE-PSUC i PSOE, fonamentalment) marquen també l'actuació de les organitzacions sindicals, donada la coincidència en les aspiracions principals d'assolir les llibertats polítiques i sindicals bàsiques i un règim democràtic, la forta presència en elles de militants de partits polítics i la vinculació entre les estratègies dels grups dirigents de CC OO i UGT i les del PCE-PSUC i PSOE respectivament. Aquesta dinàmica determina que les estratègies i l'actuació dels sindicats es dirigeixin fonamentalment a assolir aquests objectius, cosa que, junt amb els efectes de l'inici d'un període de forta recessió econòmica, fa que altres objectius siguin deixats de banda o que se subordinin a la consecució de l'anhelada democràcia.³⁰ A més a més, en aquests moments es manifesta amb força el que ja s'apuntava anteriorment, la divisió sindical entre diversos sindicats que comencen a competir entre ells per a reservar-se un espai sindical en un futur democràtic no gaire llunyà, cosa que no és aliena als interessos i les estratègies de les formacions polítiques esmentades. 

La UGT apostava des de feia temps per erigir una proposta sindical de caire socialista diferenciada d'altres possibles opcions sindicals, aspiració que en bona mesura anava dirigida a proporcionar una base entre els treballadors al seu referent polític, el PSOE, el qual estava en procés de reorganització amb la mirada posada en la idea de convertir-se en la principal força política de l'esquerra. També anava dirigida a bastir un model sindical diferenciat que, amb el temps, es va anar definint com un sindicalisme moderat i de concertació. Això la dugué a la celebració del XXXè Congrés ja l'abril de 1976 i a marcar distàncies amb CC OO (l'organització hegemònica entre els treballadors en iniciar-se el procés de transició) i amb les propostes d'unitat sindical i, fins i tot, d'unitat d'acció. En conseqüència amb aquestes posicions, la UGT va forçar la dissolució de la COS el març de 1977, en exigir a CC OO i USO la dimissió dels seus jurats d'empresa i enllaços sindicals elegits en les eleccions de 1975, exigència que no fou atesa.³¹ Per la seva banda CC OO ben aviat hagué d'assumir la impossibilitat de dur a terme l'aspiració de construir un sindicat unitari de tots els treballadors, que hauria de tenir un acusat caire sociopolític, mitjançant un congrés sindical constituent que hauria de partir d'un procés d'articulació que s'iniciés en les empreses.³² Així, davant el ràpid procés de reconstrucció de la UGT i la seva ofensiva per presentar-se com a opció sindical específica, l'assemblea general de CC OO de juliol del 1976, tot i refermar-se en la idea del congrés sindical constituent, preveié la possibilitat d'estructurar-se per afrontar aquest procés. Ja anteriorment, havia emès un milió de bons d'ajut econòmic, e n una espècie de campanya de preafiliació. En la reunió del secretariat del 28 de setembre de 1976 s'opta definitivament per la construcció d'un sindicat, en fer-se una crida a l'afiliació i establir-se una quota provisional. Aquest procés cap a la construcció com a sindicat en un marc de divisió sindical provocà importants tensions en l'interior de CC OO, que fins i tot donà lloc una escissió, minoritària i de curta vida, liderada per les organitzacions d'esquerra radical PTE i ORT.³³ Per altra banda, altres opcions sindicals també intentaren organitzar-se en aquest període, entre elles la pròpia USO, la CNT i diverses organitzacions sindicals de caire nacionalista i limitades a l'àmbit nacional d'Euzkadi, de Galícia i, amb menor fortuna, de Catalunya. Però, a poc a poc, s'anirà configurant un mapa sindical bipolar (CC OO i UGT), que només es trenca a Euzkadi, amb la consolidació d'ELA-STV a Euzkadi (i, en menor mesura de LAB), i a Galícia, amb una implantació important, però menor que ELA-STV en el seu àmbit, de la Intersindical Gallega (INTG).³⁴

Pel que respecta a l'actuació governamental, a partir de 1977 es reemprèn el procés que conduirà finalment a l'extinció definitiva del sindicat vertical i de la sindicació obligatòria i a l'establiment de la llibertat sindical. El primer pas el govern el féu amb el reial decret-llei de 4 de març de 1977, en el que es regulava, altre cop de forma restrictiva, el dret a vaga i a conflictes col…lectius, alhora que es preveia el lock-out empresarial, es limitava les facultats de l'Estat per regular les branques de producció, se suprimien determinats obstacles en matèria de convenis col…lectius i s'ampliaven les facilitats per acomiadar. En aquesta mesura, destinada a convertir-se en una base per a l'articulació de les relacions laborals, es torna a evidenciar la coincidència entre reconeixement d'alguns drets pels treballadors amb la introducció d'elements de flexibilització del mercat de treball, que en aquest període giren entorn la rescissió dels contractes, és a dir, de l'acomiadament. A aquest decret, criticat pels sindicats, li seguí l'aprovació de la Ley de Asociación Sindical el 30 de març, que fonamentalment consistia en el reconeixement del dret d'empresaris i treballadors a crear organitzacions pròpies per a defensar els seus respectius interessos. Poc després, el 13 d'abril, el govern ratificà els convenis 87 i 98 de l'OIT, que preservaven el dret a l'organització respectiva d'empresaris i treballadors i la llibertat sindical, i que les Corts havien aprovat també el 30 de març. Aquest procés conduí al reial decret de 22 d'abril sobre el dipòsit de les organitzacions sindicals, al que les organitzacions sindicals, malgrat criticar la llei sindical, s'acolliren per tal de sol…licitar la seva legalització.³⁵ Però, tot i això, la sindicació obligatòria no fou suprimida fins a inicis de juny, amb un reial decret-llei que també estipulà que el patrimoni i el funcionariat sindical passés a mans de l'Estat, el que implicava que el govern no accedís a la reivindicació dels sindicats de devolució del patrimoni sindical (tant l'històric com el que acumulà l'OSE durant el franquisme).³⁶ Aquesta disfunció temporal evidencia, altre cop, que el procés no fou lineal i que no fou dut a terme metòdicament mitjançant un pla preestablert. Tampoc fou un procés absent de tensions, ni de conflictivitat. Per una banda, cal assenyalar l'estratègia de tensió posada en pràcti ca tant per grups d'extrema dreta com per part d'organitzacions armades com ETA o el GRAPO, que provocà moments de gran tensió.³⁷ Per altra, la conflictivitat social i laboral continuà essent elevada. Una part important d'aquesta conflictivitat va començar a vincular-se a la lluita contra els acomiadaments i els expedients de crisi presentats per les empreses, amb el que es percep un inici de canvi en la mobilització obrera, que progressivament va anar passant de les reivindicacions ofensives (centrades sobretot en l'aspecte salarial) a conflictes a la defensiva per mantenir els llocs de treball. També hi va haver algunes vagues generalitzades contra la carestia de vida, l'atur i els expedients de crisi. Però hi hagué també mobilitzacions de caire més polític amb la voluntat d'incidir en el procés de transició i en les actuacions governamentals, com la jornada de vaga promoguda per CC OO i USO contra el reial decret de regulació de les relacions laborals del 4 de març que tingué lloc el 15 d'abril.³⁸ En aquestes mobilitzacions, tot i que el procés reformista estava en ple desenvolupament, continuaren produint-se episodis repressius, caracteritzats per importants dosis de violència, amb el resultat de diversos manifestants morts. Fins i tot quan els sindicats ja estaven en procés de legalització la celebració del 1er de maig fou prohibida i durament reprimida, com ho evidencien els més de dos-cents ferits i més de cent-cinquanta detinguts de Madrid.³⁹

Un cop celebrades les eleccions del 15 de juny de 1977 i constituït el nou govern presidit per Suárez el procés de transició entra en una etapa caracteritzada per la negociació que durà al pacte constitucional i l'elaboració de la Constitució de 1978. El resultat de les eleccions i la força de les organitzacions polítiques i socials de l'oposició determinaren que les Corts, de fet, esdevinguessin unes corts constituents. En aquest període, i fins a l'aprovació de la Constitució, l'estratègia de les principals formacions sindicals i dels partits polítics de l'oposició va anar lligada a l'objectiu de consolidar el procés de democratització mitjançant l'elaboració d'una constitució que, alhora, recollís algunes de les aspiracions socials dels sindicats, cosa que es va fer a través d'una política de consens i de moderació i negociació amb el govern. Aquesta estratègia es va plasmar l'octubre de 1977 en la negociació i signatura per part del govern i de les principals organitzacions polítiques dels Pactes de la Moncloa. Els acords recolliren un seguit de mesures de caire polític i, fonamentalment, de caire econòmic. Els pactes, tot i que no s'explicità ni per part del govern ni dels diversos partits, se signaren amb la voluntat de consolidar el procés de transició i es convertiren en el fonament de la política de consens que perdurà fins a l'aprovació de la Constitució.⁴⁰ Les mesures de política econòmica recollides en els acords compaginaven una política de control salarial, com a mecanisme per reduir la inflació i el dèficit públic i de recuperació de la capacitat d'acumulació del capital, amb tota una sèrie de compromisos de tipus d'Estat del benestar, que incloïa una reforma del sistema fiscal i de l'empresa pública, així com reformes de les polítiques energètica, educativa i de construcció pública, junt a mesures com la millora de la cobertura de les assegurances per atur ide les pensions.⁴¹ Però el que va acabar predominant fou el fet d'assegurar unes relacions laborals no conflictives i l'assumpció d'una política de rendes caracteritzada pel control salarial. Les altres mesures, que depenien de la voluntat del govern de tirar-les endavant mitjançant projectes legislatius, foren incompletes. Els pactes comptaren amb el suport de les direccions de les principals organitzacions sindicals, amb més reticències en el cas d'UGT que en el de CC OO,⁴² i amb l'oposició de la resta. Però aquesta postura generà una forta polèmica interna en aquests dos sindicats, especialment aguda en CC OO, pel fet que la postura favorable als pactes de la Moncloa contrastava amb la línia tradicional de CC OO d'oposar-se a la idea del pacte social, cosa que s'afegia a la percepció de molts afiliats del seu caire de pacte de control salarial i a l'absència de participació sindical en la seva elaboració.⁴³

En aquest període també cal tenir present que els sindicats continuaren la seva tasca de bastir unes organitzacions sindicals sòlides, reforçant la seva estructura organitzativa, en un context que ja era de legalitat. A partir de la seva legalització es produí un cert boom en afiliació, assolint els sindicats unes xifres d'afiliació força elevades en un espai de temps reduït. De totes maneres, cal matisar aquesta visió, ja que les declaracions dels propis sindicats respecte al seu nombre d'afiliats durant aquests primers temps de legalitat respongueren a una certa campanya per presentar-se com a opcions sindicals fortes en el context d'acusada competència sindical, i, per tant, solen inflar les xifres. A més, en aquests primers moments es repartiren entre els treballadors molts carnets que després no implicaren una afiliació efectiva. També cal destacar que a partir de 1978 es produí un procés de caiguda en l'afiliació força acusat, cosa que situà la taxa d'afiliació sindical d'Espanya en una de les més baixes dels països capitalistes occidentals.⁴⁴ L'afiliació als sindicats de classe legalitzats va afavorir principalment a CC OO, que se situà com l'organització amb un nombre més elevat d'afiliats. UGT, en menor mesura, també se'n veu afavorida. La resta d'opcions sindicals assoliren uns nivells afiliatius força més baixos, a distància de les anteriors.⁴⁵ Així, CC OO es perfilava com una sòlida opció sindical, seguida d'una UGT que es va anar reforçant a cavall de l'èxit electoral del PSOE. També cal tenir present la realitat diferenciada a nivell sindical del País Basc i, en molt menor mesura de Galícia. Per altra banda, tampoc es pot menysprear la incidència de les opcions sindicals de caire més radical, que mantenien uns alts nivells d'activitat i que podien adquirir rellevància en certs contextos i en certs conflictes. Aquest panorama dugué a un sector rellevant de la USO, encapçalada pel seu secretari general, J.M. Zufiaur, a un procés de ràpid acostament a la UGT davant la dificultat de consolidar un espai sindical propi i les previsibles possibilitats de creixement que li oferien a la UGT els resultats electorals del PSOE. Aquest acostament comportà la seva integració a la UGT a finals de 1977.⁴⁶

En aquesta etapa, davant la perspectiva de la institucionalització de nous òrgans de representació obrera reconeguts jurídicament, i en el context d'enfrontament sindical, es produí un fort debat entre els sindicats respecte a la forma que hauria d'adoptar aquesta representació. El debat es polaritzà entre les postures de CC OO i d'UGT. CC OO, en conseqüència amb la seva tradicional concepció unitària, apostà per formes de representació unitària de tots els treballadors, mentre que UGT, més interessada per la institucionalització dels sindicats com a interlocutors i per la seva pròpia consolidació, defensà que la representació havia de recaure en les seccions sindicals. El debat el resolgué el govern a finals de 1977 quan, per reial decret, suprimí les institucions sindicals i de representació sindical vigents fins aleshores i convocà eleccions a comitès d'empresa en les empreses de més de 50 treballadors.⁴⁷ Les eleccions se celebraren els primers mesos de 1978, enmig de desqualificacions entre els diversos sindicats (especialment per part d'UGT envers a CC OO, a la que acusava de comunista) i de denúncies de frau. En elles CC OO obtingué el nombre més elevat de representants, més del 30% del total, a distància d'UGT, la segona força amb implantació, que se situà entorn del 20%. Però cal destacar que, malgrat que la resta de sindicats van obtenir una representació molt inferior, més d'un 40% dels representants no pertanyien als dos sindicats que es van anar perfilant amb força com les opcions més importants. A més a més, un 12% dels escollits no estaven integrats en cap llista sindical. Així, les eleccions foren un element més de tendència cap a un panorama sindical bipolar, però en el que els dos pols (CC OO i UGT) no ocupaven junts tot l'espai. Per altra banda, el 40% de delegats no adscrits a CC OO o a UGT oferiren un camp d'expansió que UGT aprofità en els anys següents.⁴⁸

Tot aquest procés es desenvolupà enmig d'una conflictivitat que no deixà d'ésser elevada. Durant l'any 1978, mesurada en conflictes vaguístics, assoleix unes quotes més altes que l'any anterior.⁴⁹ A aquesta conflictivitat cal afegir-li el fet que la política de consens amb el govern no es va perllongar més enllà de l'elaboració i aprovació de la Constitució. CC OO i UGT coincidiren en la necessitat d'arribar a un pacte socioeconòmic que donés continuïtat als Pactes de la Moncloa, però amb divergències respecte a quins haurien d'ésser els interlocutors. CC OO propugnà una política de continuació dels Pactes de la Moncloa en base a acords entre govern, partits, sindicats i organitzacions empresarials, en línia amb el plantejament de política de concentració democràtica que sostenia el PCE. Per la seva banda, UGT proposava un pacte entre govern, sindicats i patronal d'un any de vigència, i que es limités a qüestions econòmiques i sindicals, deixant de banda els partits polítics, opció en la que pesava el fet de deixar les mans lliures al PSOE per no desgastar-lo en vista de les eleccions de 1979. La divisió sindical i la manca de coincidència amb el govern (en la que hi influí l'incompliment de bona part de les mesures acordades en els Pactes de la Moncloa) i les organitzacions patronals, donaren lloc a l'establiment per part del govern el 16 de desembre de 1978, de manera unilateral, d'una pujada salarial de referència per a les negociacions col…lectives de 1979.⁵⁰ Aquesta mesura generà una àmplia contestació des del moviment sindical, i donà lloc a l'establiment d'una unitat d'acció entre CC OO i UGT per afrontar la negociació de convenis. A causa d'això i de l'actitud intransigent de la patronal, durant els primers mesos de 1979 hi hagué una conflictivitat laboral molt elevada, assolint-se les cotes vaguístiques més altes de tot el període, fins i tot les més altes des de la Guerra Civil.⁵¹ També hi hagué mobilitzacions centralitzades contra l'atur, per l'elaboració d'un Estatut dels Treballadors o la mobilització unitària del 1er de maig, així com també la mobilització contra el terrorisme de l'1 de juny, que exemplifica la sensibilitat que tenien les direccions d'UGT i de CC OO davant el fet que els atemptats poguessin posar en perill l'incipient règim democràtic. Però ben aviat la UGT abandonà la perspectiva de la mobilització i la unitat d'acció i començà a marcar distàncies amb CC OO. La negociació de convenis particularitzadament sense referències d'acords centralitzats i la dinàmica de la mobilització situaven a CC OO en millors perspectives que la UGT, degut a que tenia una implantació i una capacitat de mobilització més àmplia. Alhora, desdibuixaven els perfils d'UGT com a proposta sindical diferenciada. Això, unit a la voluntat de presentar una imatge moderada per part del PSOE després dels resultats de les eleccions de març 1979, determinaren que la UGT adoptés definitivament un model de sindicalisme moderat, de concertació i de pràctica centralitzada en el desenvolupament de les relacions laborals. En base a aquest model, la UGT es desmarcà de la dinàmica de mobilitzacions i a partir de juny de 1979 entrà en converses amb la CEOE, que donaren lloc a la signatura de l'Acuerdo Básico Interconfederal (ABI) el 10 de juliol. L'ABI consistí en un acord amb l'objectiu d'influir en la reforma de les relacions laborals que s'estava discutint en el parlament. En ell es va reforçar l'autonomia de les parts en les relacions laborals i es va establir una negociació més centralitzada dels convenis col…lectius. L'acord també afavorí el protagonisme en les relacions laborals dels sindicats en detriment del comitès d'empresa, aspecte en el que, per diferents motius, els empresaris coincidien amb la UGT.⁵² L'ABI possibilità l'acord posterior entre la UCD i el PSOE per legislar l'Estatut dels Treballadors, el qual recollí bona part del seu esperit. Aquesta política de concertació continuà amb la subscripció d'un nou acord el gener de 1980, l'Acord Marc Interconfederal (AMI), al que posteriorment s'hi va acollir també la USO, que feia referència a qüestions salarials, de productivitat i absentisme, de jornada laboral, junt amb qüestions com l'establiment de mecanismes de conciliació, mediació i arbitratge o de reconeixement de l'activitat sindical en les empreses. Aquest acord tornà a deixar al marge a CC OO, que inicià una campanya d'ampli abast per tal de trencar en la negociació col…lectiva els límits salarials previstos.⁵³ Enmig d'aquesta dinàmica se celebraren durant el 1980 les eleccions sindicals, regulades per l'Estatut dels Treballadors. En elles es va consolidar el model sindical bipolar que he anat comentant, amb les excepcions d'Euzkadi i, en menor mesura, de Galícia. CC OO va revalidar els seus resultats amb un 31% de delegats, i la UGT va reforçar la seva posició amb un important avenç de representativitat, amb la consecució d'un 29%.⁵⁴

Així, amb l'aprovació de l'Estatut dels Treballadors es pot dir que s'acaba el procés de transició sindical. D'aquest procés en surt un moviment obrer bastant debilitat. En primer lloc, cal tenir present les conseqüències dels 35 anys de franquisme que, tot i que no aconseguiren eliminar el conflicte de classes sí que incidiren, com hem vist, a atomitzar en bona mesura la protesta i l'organització obrera i a cenyir-la en determinats cercles de treballadors, que, tot i així, aconseguiren promoure mobilitzacions massives i desactivar els intents continuistes planejats des d'importants sectors polítics del franquisme. A més a més, el fet que no fos capaç de fer caure el règim en debilità la seva posició en el procés de transició. La coincidència d'aquest procés amb l'inici d'un període de forta i continuada recessió econòmica i d'augment exponencial de l'atur i de transformacions estructurals en l'economia i el món del treball, que afectaren especialment els principals sectors d'organització i mobilització obrera, va afeblir-lo encara més. I la divisió i enfrontament entre els que esdevingueren els principals sindicats durant aquest procés, junt amb l'hostilitat empresarial i les actituds governamentals incentivadores sovint d'aquest enfrontament, afegiren més elements d'erosió. En aquest context, la tasca de construir unes organitzacions i de desenvolupar una activitat sindical en un marc molt diferent del que veié créixer un nou moviment obrer durant els anys seixanta i setanta no tingué precisament incentius favorables. A més a més, la progressiva consolidació d'un model de relacions laborals molt centralitzades va anar debilitant la participació sindical a nivell de base. En aquestes condicions a inicis de la dècada dels vuitanta el moviment obrer, en el vessant sindical, es configura amb uns nivells d'afiliació força baixos, però amb un elevat nivell d'institucionalització degut al reconeixement del seu paper en la configuració de les relacions laborals per part de l'Estat i de les entitats patronals. Així, es dibuixa un model sindical de representació més que de participació. El panorama sindical que surt del procés de transició també es caracteritza per la seva profunda divisió interna, amb formes diferents d'entendre i desenvolupar l'activitat sindical i d'oferir alternatives a la situació de crisi econòmica. Però, tot i la debilitat organitzativa i la seva divisió és un sindicalisme que disposa encara d'una capacitat mobilitzadora força significativa, però que es manifesta, i aquí hi rau la seva debilitat, de manera defensiva davant els efectes de la crisi, de la reestructuració industrial i les transformacions en el món del treball i de les polítiques tendents a facilitar la recuperació de les taxes d'acumulació dels sectors empresarials.

1. El volum i la distribució territorial i sectorial de la conflictivitat en forma de vaga pot consultar-se en el llibre de Carme Molinero i Pere Ysàs Productores disciplinados y minorías subversivas. Madrid: Siglo XXI, pp. 95-140. En la mateixa monografia hi ha una caracterització de la conflictivitat obrera en els últims anys del franquisme (pp. 201-258). A nivell més reduït, es pot trobar una bona síntesi en el treball de Balfour sobre el moviment obrer de la megalópolis barcelonina (Balfour, S. La dictadura, los trabajadores y la ciudad. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1994). Balfour destaca la importància de les formes de protesta en espais públics fora de l'empresa com a forma d'estendre la protesta i de generalitzar la conflictivitat. També ho fa Robert M. Fishman en la seva investigació de caire sociològic sobre líders obrers de fàbrica durant la Transició (Fishman, R.M. Organización obrera y retorno a la democracia en España. Madrid: CIS; Siglo XXI, 1990, p.148-150).

2. Lluita Obrera, núm. 17, 1975, citat a Molinero, C.; Ysàs, P. op. cit., p. 248.

3. Molinero, C.; Ysàs, P. op. cit. Aquest treball també proporciona una bona relació i una breu caracterització dels conflictes més rellevants en les principals àrees de concentració obrera durant el període final del franquisme.

4. Pel que fa a aquesta extensió de la conflictivitat cal assenyalar que comença a afectar a sectors amb nivells importants d'ocupació femenina, com la sanitat i l'ensenyament. Aquest aspecte no ha estat prou estudiat, i caldria analitzar si això es tradueix en una creixent incorporació de dones a la mobilització i l'organització sindical.

5. Veure Babiano Mora, J. Emigrantes, cronómeros y huelgas. Madrid: Siglo XXI, 1995, pp. 297-298.

6. Veure Molinero, C.; Ysàs, P. op. cit., p. 214-215.

7. Molinero, C.; Ysàs, P. op. cit., p. 248-250. Per l'àmbit de Madrid, veure Babiano Mora, J. op. cit., p. 333, i pel de la província de Barcelona, Balfour, S., pp. 227-233.

8. Balfour, S. Op. cit., pp. 225-233.

9. Aquesta realitat la constaten Carme Molinero i Pere Ysàs entre l'empresariat de Catalunya. També hi incideix l'aspiració empresarial de liberalitzar i flexibilitzar les relacions laborals amb la legalització de l'acomiadament lliure, aspiració no atesa per unes autoritats més preocupades en aquells moments per assegurar la seva pròpia continuïtat (veure Molinero, C.; Ysàs, P. Els industrials catalans durant el franquisme. Vic: Eumo, 1991. pp.132-136 i 151-152.

10. Dada treta de Soto Carmona, A. "Conflictividad social y transición sindical". Historia de la transición (1975-1986). Madrid: Alianza Ed., 1996, p. 379.

11. Cal recordar que el règim havia procurat fins aleshores enrederir els efectes de la crisi i l'adopció de mesures de control salarial per tal de no afegir més elements de descontent entre la població en un context d'àmplia mobilització social i d'incertesa política davant les evidents dificultats del propi règim per sobreviure al seu fundador i cap d'Estat. Aquesta actuació governamental comptà amb el suport i col…laboració d'amplis sectors empresarials, tal com han posat de manifest Carme Molinero i Pere Ysàs en Els industrials..., op. cit., p. 133.

12. Aquestes tesis foren exposades inicialment per Álvaro Soto Carmona en "El ciclo largo de conflictividad social en España (1868-1986)". Revista de Trabajo y Seguridad Social., n† 2 (abril-juny 1991). Es tracta d'un treball interessant, que tracta d'aplicar a Espanya les tesis que relacionen els cicles econòmics i els cicles vaguístics, però que té notables punts dèbils en tractar d'abastar un període històric molt extens i en aplicar un model excessivament esquemàtic. José Babiano les ha desenvolupat i adoptat com un dels seus paràmetres interpretatius en Emigrantes..., op. cit. També són presents en els treballs de José Babiano "La conflictividad laboral en Madrid bajo el franquismo (1962-1976): una aproximación" i de Babiano i Álvaro Soto "Conflictividad laboral y negociación colectiva durante la transición y la etapa democrática, 1977-1991" recollits a DD.AA. Clase obrera, conflicto laboral y representación sindical. Madrid: Ediciones GPS Madrid, 1994, i en el d'Álvaro Soto "Conflictividad social y transición sindical", op. cit. La relació entre el bloqueig de les expectatives de millores en el nivell de vida i la mobilització obrera ja la va assenyalar J.R. Logan a "Bases socials de la consciència de classe a Barcelona". Papers, n† 12 (1979).

13. Les actuacions repressives anaren des de la militarització de serveis públics (durant els mesos de gener i febrer foren militaritzats fins a 75.627 treballadors) fins a actes de repressió violenta dels conflictes per les forces policials, amb el resultat de diversos vaguistes o manifestants morts (veure Soto Carmona, A. "Conflictividad social y transición sindical". op. cit., p. 380). Un dels episodis repressius més greus i que tingué més ressò fou els fets de Vitòria d'inicis de març de 1976.

14. La llei recollí la reducció de la jornada laboral a 44 hores en còmput setmanal, l'elevació del període de vacances a 21 dies anuals, la creació d'un fons de garantia salarial i mesures de promoció de l'ocupació estable. Les dades d'augments salarials i el comentari de la llei de relacions laborals pot trobar-se a Redero San Román, M.; Pérez Delgado, op. cit., p. 200.

15. El projecte de reforma sindical promogut per Matín Villa, aleshores ministre de relacions sindicals, pretenia mantenir l'OSE com a organisme públic i de col…laboració entre empresaris i treballadors, però promovent la constitució d'organitzacions de treballadors i d'empresaris per separat, permetent un cert pluralisme amb la ratificació dels convenis 87 i 98 de l'OIT que reconeixien la llibertat sindical. Aquesta reforma es faria a partir d'un ple del Congrés Sindical de la OSE, en el que es donaria entrada a una base "més representativa" del món laboral, però explicitant que els comunistes en quedarien al marge. (Redero San Román, M.; Pérez Delgado, op. cit., p. 202 i Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 387-388).

16. Redero San Román, M.; Pérez Delgado, op. cit., p. 213. 

17. L'Assemblea General de CC OO se celebrà finalment l'11 de juliol de 1976 a Barcelona, de manera clandestina. Soto Carmona, A. "Comisiones Obreras en la transición y consolidación democrática". A: Ruiz, D. (coord.) Historia de Comisiones Obreras (1958-1988). Madrid: siglo XXI, 1993, p. 479. Redero San Román, M.; Pérez Delgado, op. cit., p.214.

18. Per a Redero San Román i Pérez Delgado aquesta disminució cal atribuir-la al tancament de convenis per acord o via laudes, a la capacitat dels sindicats per controlar els moviments assemblearis i a la creixent percepció dels líders de l'oposició, els líders obrers i amplis sectors de l'opinió pública de les dificultats de promoure una ruptura política per la pressió de les mobilitzacions (Op. Cit., p.201). Però cal tenir en compte que la mobilització social continuà essent alta i que no disminuí significativament fins el 1980, assolint els seus nivells més alts el 1979, tot i entrar el procés de la Transició una línia que generalment s'ha anomenat de democratització per "consens" entre els sectors polítics provinents del règim en el govern i l'oposició democràtica (les dades sobre conflictivitat laboral durant la transició poden consultar-se a Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 374-375.)

19. Aquest ordre cronològic també evidencia el tracte diferenciat envers les organitzacions sindicals que he assenyat en línies precedents. Les referències d'aquests contactes poden trobar-se a Redero San Román, M.; Pérez Delgado, op. cit., p. 207; DD.AA., El sindicalismo de clase en España. Barcelona: Península, 1978, p.18-19 i Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 389.

20. L'existència d'un elevat nivell de conflictivitat laboral durant el procés de transició fa que Álvaro Soto caracteritzi el moviment vaguístic que es produeix entre 1976 i 1980 com un moviment a l'ofensiva (Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 379). Des d'una altra perspectiva, Carme Molinero i Pere Ysàs afirmen que entre 1975 i 1977, en plena transició, "els industrials estaven a la defensiva ideològicament i socialment", pel fet que el procés de canvi polític coincidia amb un context de crisi econòmica i, sobretot, de mobilització social (Molinero, C; Ysàs, P. Els industrials..., op. cit.).

21. Un exemple d'aquestes tensions n'és la dimissió del vicepresident primer del govern el 22 de setembre, el general Santiago y Díaz de Mendivil, per l'actitud del govern davant les organitzacions sindicals clandestines i pel camí que estava agafant la reforma sindical. (Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 389-390; Soto Carmona, A. "Comisiones obreras...", op. cit, p. 478-479 i Agüero, F. Mlitares, civiles y democracia, Madrid: Alianza, 1995, p. 146-147.

22. Aquests elements són remarcats per Álvaro Soto en "Comisiones...", op.cit.

23. DD.AA. El sindicalismo..., op. cit., p. 20-21; Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 390-391.

24. El patrimoni sindical incloïa propietats incautades durant i immediatament després de la Guerra Civil a les organitzacions sindicals i a determinades associacions empresarials (el patrimoni històric) i el patrimoni acumulat durant el franquisme a través de les quotes sindicals (el patrimoni acumulat). Els sindicats reclamaren com a propi el patrimoni acumulat, ja que la part pagada per les empreses era comptabilitzada com a despeses fixes de personal i, per tant, formava part de les despeses salarials. Les diferències entre els sindicats en el seu repartiment se centraren fonamentalment en el patrimoni històric, que reclamaren tant les organitzacions que patiren les incautacions com les noves aparegudes durant el franquisme. La qüestió de la devolució del patrimoni sindical està sintetitzada en Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 390-396.

25. Redero San Román, M; Pérez Delgado, T. "Sindicalismo...", op. cit., p. 212.

26. Álvaro Soto ha assenyalat que el pas d'un sindicalisme autoritari i de submissió a un model de sindicalisme democràtic, lliure i plural, i que la consolidació del poder dels aparells sindicals pel reconeixement legislatiu i de les subvencions concedides pel govern tingué com a contrapartida l'augment de la flexibilitat en el món del treball (Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 365). De totes maneres el gruix del procés de flexibilització i precarització de les relacions laborals es produí un cop acabada la transició.

27. Per la constitució de la COS, podeu consultar Redero San Román, M; Pérez Delgado, T. "Sindicalismo...", op. cit., p. 211-212, Redero San Román, M. Estudios de historia de la UGT. Salamanca: Ediciones de la Universidad de Salamanca, 1992, p. 160-161 i Soto Carmona, A. "Comisiones Obreras...", op. cit., p.456-457.

28. Els transports públics, element fonamental per assegurar l'èxit d'una protesta d'aquestes característiques, funcionaren. Respecte al nombre de vaguistes que seguiren la convocatòria no he pogut trobar dades fiables en la bibliografia disponible (Redero San Román, M; Pérez Delgado, T. "Sindicalismo...", op. cit., p. 212; Soto Carmona, A. "Comisiones Obreras...", op. cit., p. 466).

29. Tot i que discutir els motius de la capacitat del govern de mantenir en les seves mans la iniciativa política i la incapacitat de l'oposició i el moviment obrer d'imposar la ruptura exigiria un treball monogràfic, es poden apuntar alguns elements en la perspectiva del que interessa en aquest assaig, el moviment obrer: el fet que el règim, malgrat la seva crisi interna, no es desmoronés i mantigués sota el seu comandament bona part dels ressorts de poder, el fet que la mobilització i, sobretot, l'organització obrera, malgrat la seva amplitud, només aglutinés unes àmplies minories (en paraules de Fishman, no del tot encertades al meu parer, l'escassesa de líders de fàbrica) i les herències de més de tres dècades de règim franquista, que, entre altres aspectes, ajudaren a que el moviment i la protesta obrera adoptés un caire molt fragmentat i atomitzat, amb les consegüents dificultats per articular formes de protesta que superessin el marc local. Per a Balfour, "el régimen [franquista] fracasó en su intento de extirpar el conflicto de clases [...]. Pero hasta cierto punto consiguió desorganizar a la clase obrera mediante el uso de la fuerza, la imposición de un sistema autoritario y fragmentado de relaciones laborales y el reparto de algunos de los beneficios del crecimiento económico" (Balfour. op. cit., P. 269; veure també pp. 237-249 i 262-270; la idea de l'escassesa de líders de fàbrica és exposada en Fishman, R.M., op. cit.).

30. Respecte a aquest punt és força estesa en la literatura sobre el tema la concepció que sosté que en el procés de transició hi hagué una certa subordinació dels sindicats respecte a les organitzacions polítiques i les seves estratègies, així com també a l'actuació del govern i a la dinàmica de negociació entre el govern i les forces polítiques de l'oposició, aspecte que entronca amb una subordinació de les qüestions socials a les polítiques (la consecució i consolidació d'un règim democràtic). Aquesta visió es manté en Miguélez, F. op. cit.; Redero San Román, M.; Pérez Delgado, T., op. cit. En certa manera també la recull Álvaro Soto en "Comisiones Obreras...", op. cit., p. 454.

31. Justo Domínguez, dirigent d'UGT (ex-secretari general d'UGT de Catalunya) descriu d'aquesta manera la seva visió de la COS: "La UGT limitaba el alcance de la COS a los objetivos precisos para conseguir la ruptura del sindicato vertical. La USO le daba una mayor importancia a la COS como precedente de un futuro proceso unitario de los sindicatos una vez conquistadas las libertades y CC OO era partidaria de combinar al mismo tiempo la ruptura y la unidad sindical (Domínguez, J. "Diez años de relaciones industriales en España (1977-1987)". A: Zaragoza, A. (comp.) Pactos sociales, sindicatos y patronal en España. Madrid; Siglo XXI, 1988, p. 77).

32. Aquesta proposta, basada en la concepció del sindicalismo de nuevo tipo que CC OO havia sostingut tradicionalment, fou formulada en el Manifiesto de la Unidad Sindical elaborat pel Secretariat de la Coordinadora General de CC OO a inicis de 1976. (Redero San Román, M.; Pérez Delgado, T. op. cit., p.202-203; Soto Carmona, A. "Comisiones Obreras...", op. cit., p.480-484).

33. Ambdues organitzacions estigueren al darrere de la creació del Sindicat Unitari (SU) el 7 de novembre de 1976, del que posteriorment se'n separà el sector vinculat al PTE, que creà la Confederació Sindical Unitària de Treballadors (CSUT) el maig de 1977. Amb el temps, bona part dels seus membres es reintegraren a CC OO. Per tot el procés d'estructuració de CC OO es pot consultar Soto Carmona, A. "Comisiones Obreras...", op. cit., p.476-486 i Redero San Román, M.; Pérez Delgado, T. op. cit., p. 214-215.

34. Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 401-402; Fishman, R.M. op. cit., p. 226-228. Cal destacar la manca d'atenció de la bibliografia a l'estructuració d'opcions sindicals al marge de les d'UGT i CC OO en el procés de transició, cosa que empobreix de manera notable la visió sobre el procés en general.

35. Aquest procés es pot seguir a Redero San Román, M.; Pérez Delgado, T. op. cit., p. 206-209.

36. La qüestió de la devolució del patrimoni sindical, el qual la patronal també reclamà al…legant que l'empresariat havia contribuït a crear-lo, no fou solucionada definitivament fins després de la transició (avui encara hi ha discussions sobre la devolució del patrimoni històric). El govern, aprofitant-se de la divisió entre els diversos sindicats sobre aquesta qüestió, la utilitzà com a element de negociació davant els sindicats a canvi de reduir la seva pressió i la seva mobilització. Tot i això, es toleraren algunes ocupacions de locals sindicals i es començà a entregar locals, a poc a poc, tant a sindicats com a organitzacions patronals, marginant a determinats sindicats (ELA-STV, CNT i els sindicats unitaris escindits de CC OO). (Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 392-396).

37. Una d'elles fou la coincidència temporal del segrest del general Villaescusa (president del Consejo Supremo de Justicia Militar) i l'atemptat mortal a tres membres dels cossos policials per part del GRAPO amb l'assassinat d'un manifestant i l'atemptat d'Atocha contra advocats laboralistes del PCE per grups d'extrema dreta la darrera setmana de 1977 (Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 369 i 271-272).

38. Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 381. Babiano i Soto fan una caracterització dels conflictes en defensa dels llocs de treball, així com la relació d'alguns conflictes concrets per l'àmbit de Madrid en "Conflictividad laboral...", op. cit., pp.221-228.

39. Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 381.

40. Destacats líders polítics i sindicals de l'oposició d'esquerres han destacat que se signaren pocs dies després que es tingués coneixement d'una pretesa conspiració d'alts comandaments militars, anomenada conspiración de Jávea pel lloc on es dissenyà (aquesta idea es destaca en Sánchez Montero, S. Camino de libertad. Madrid: Tema de hoy, 1997, p. 344 i Gutiérrez, A. "Concertación social y coyuntura política en España". A: Zaragoza, A. (comp.), op. cit., p.121). En l'àmbit historiogràfic Álvaro Soto ha recollit aquesta idea en "Comisiones Obreras...", op. cit., p. 467-468. Des dels plantejaments de les direccions del PCE-PSUC, principals defensores dels pactes, els acords foren concebuts com una forma d'aconseguir un protagonisme polític superior al que determinaren les urnes i de possibilitar unes negociacions constitucionals no marcades directament pel pes electoral dels diversos partits. En ella hi subjèia la idea de Carrillo de cremar etapes, amb la posada en pràctica d'una espècie de compromís històric davant la crisi i el procés de construcció d'un règim democràtic, de cara a convertir-se en el principal partit de l'esquerra. Aquesta política generà un fort descontent intern, especialment acusat en el cas del PSUC, i es convertí en un dels principals elements de la crisi que patí uns anys més tard (Cebrián, C., Estimat PSUC. Barcelona: Empúries, 1997, p. 180-184).

41. El contingut dels Pactes de la Moncloa, pel que fa als seus aspectes socioeconòmics, és recollit en Redero San Román, M.; Pérez Delgado, T., p. 217. També es pot trobar a Miguélez, F. op. cit., p. 27 i a Estefanía, J.; Serrano, R. "Diez años de relaciones industriales en España". A: Zaragoza, A. (comp.), op. cit., p.27-28.

42. Les reticències de la UGT venien no tant del contingut dels pactes com de la manera com s'havien adoptat. La UGT apostava per consolidar un reconeixement dels sindicats com a interlocutors únics dels treballadors davant empresaris i govern i, per tant, estava interessada en una institucionalització dels sindicats en la negociació de les relacions laborals, cosa a la que no ajudava el model dels Pactes de la Moncloa. Per altra banda, era reàcia als acords perquè la iniciativa en ells havia corregut a càrrec del PCE-PSUC, debilitant per tant la posició del PSOE.

43. Veure Soto Carmona, A. "Comisiones Obreras...", op. cit., p. 468. Diversos autors han presentat els Pactes de la Moncloa com l'inici d'una dinàmica d'acords socials neocorporatistes, que, segons aquesta línia interpretativa, va acabar configurant unes relacions entre capital i treball de caire corporatista o neocorporatista. Per corporatisme o neocorporatisme s'entén una determinada forma d'estructuració de les relacions polítiques i socials en què l'accés, repartiment, participació i exclusió als principals béns així com determinades actuacions i opcions polítiques són exercides per corporacions privades que representen els interessos respectius i contraposats d'empresaris i de treballadors. Aquestes corporacions, que canalitzen i regulen els conflictes de classe sense qüestionar el marc de l'Estat democràtic liberal ni del capitalisme, es caracteritzarien per una forta jerarquització i pel control de les cúpules a les seves bases. De totes maneres, sembla bastant difícil d'aplicar mecànicament aquest model, que aparegué com una de les interpretacions del pacte social que caracteritza els Estats del Benestar que apareixen a Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial, als Pactes de la Moncloa i a les relacions laborals que es van articulant durant la Transició. Una teorització del model neocorporatista aplicada a Espanya pot trobar-se a Ángel Zaragoza; José Varela "Pactos sociales y corporatismo en España". A: Zaragoza, A. (Comp.) Pactos sociales, sindicatos y patronal en España. op. cit. Les referències entre la historiografia a l'avenç d'una dinàmica de pactes neocorporatistes durant la transició les he localitzat en Redero San Román, M.; Pérez Delgado, T. op. cit., p.220-222, i en Soto Carmona, A. "Conflictividad social y transición sindical", op. cit., p. 397. Faustino Miguélez critica l'aplicació de teories corporatistes al sindicalisme i el conflicte social durant la transició en "Sindicalismo y conflicto social en la España de la transición". Mientras Tanto, n† 24 (set. 1985).

44. Les dades i referències sobre l'afiliació són recollides a Redero San Román, M; Pérez Delgado, T. op cit., p. 213-214; Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 398-402 i Fishman, R.F., op. cit., p.221-223. Els motius d'aquest descens afiliatiu són diversos i exigirien una investigació específica, però poden apuntar-se diversos factors causals: la debilitat organitzativa dels sindicats en aquests anys, la crisi econòmica i la profunda reorganització productiva que afecta els principals baluards de l'organització obrera i la divisió i forta competència sindical d'aquest període. Posteriorment també hi incideix la progressiva centralització de l'activitat sindical mitjançant la pràctica d'una negociació centralitzada, que debilita l'acció sindical en les empreses, així com la continuació del període recessiu i les transformacions estructurals que es produeixen en el món del treball. La centralització de l'activitat sindical com a element de debilitament dels sindicats l'ha assenyalat Faustino Miguélez a "Sindicalismo...", op. cit.

45. Segons dades de Soto, el 1978 CC OO tenia el 31,1% del total dels afiliats i UGT un 14,6%, lluny de la USO, el següent sindicat per nombre d'afiliats, que en tenia un 2,7%. (Soto Carmona, A. "Conflictividad...", p.402). De totes maneres caldria tenir en compte el pes que podien tenir sindicats de caire nacionalista en el seu àmbit d'actuació, especialment ELA-STV.

46. Redero San Román, M. Estudios..., op. cit., p. 158.

47. Redero San Román, M.; Pérez Delgado, T. op. cit..215.

48. Les referències a la campanya de desqualificacions i a les acusacions de frau poden trobar-se a Soto Carmona, A. "Comisiones Obreras...", op. cit., p.513-514. Les dades sobre els resultats electorals les he tret de Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 404.

49. Soto Carmona, A. "Conflictividad...", op. cit., p. 374 i 382.

50.El desacord entre govern, sindicats i patronal es consumà en les jornades de reflexió que Abril Martorell (ministre d'Afers Econòmics) convocà per setembre de 1978, on el ministre presentà el pla econòmic del govern (Redero San Román, M.; Pérez Delgado, T., op. cit., p. 219).

51. Segons l'apreciació d'un destacat dirigent del Foment del Treball Nacional, "la situación sociolaboral en dicho año [1979] se caracteriza por una confrontación permanente entre sindicatos y empresas." Iglesias, R. "La concertación social desde la perspectiva de las organizaciones empresariales". A: Zaragoza, A. op. cit., p. 148.

52. Segons Miguélez, els empresaris tenien por que els comitès d'empresa donessin lloc "[...] a un anulamiento de la función empresarial." (Miguélez, F., op. cit., p. 30).

53. El procés de distanciament de la UGT de CC OO i de negociació d'acords amb la patronal, així com l'aprovació de l'Estatut dels treballadors, es pot seguir a Redero San Román, M; Pérez Delgado, T. op. cit., p. 220-221. La perspectiva de la UGT està recollida en Domínguez, J., op. cit., p. 81-83, y la de la patronal, més detallada, en Iglesias, R., op. cit., p. 149-154

54. Redero San Román, M; Pérez Delgado, T. op. cit., p.221-222, i Soto Carmona, A. "Confictividad...", op. cit., p.404.

" Es fácil juzgar pero difícil entender a los fantasmas

con los que lucha la gente y las sociedades, las heridas

y los recuerdos que las llevan a hacer lo que hacen.

Incluso si disentimos con la alianza que escoge la gente

debemos entender las razones de su elección, las fuerzas

superiores con las que luchan, la gama de alteraciones

que se les presentan."¹

FOUAD AJAMI

1962-1965 De la independencia al poder militar.
 
 

Después de una larga guerra de liberación, en julio de 1962, Argelia se convierte en un estado soberano por primera vez en su historia, un país desestructurado socialmente y destrozado económica y políticamente.

El 8 de abril de 1962, el 90’7% de los franceses aprueban los Acuerdo de Evián y en pocos meses, más de 800.000 personasse trasladaron a Francia. El 1 de julio de 1962 se hace el referéndum en Argelia y el 99’7% de los argelinos votan favorablemente, proclamándose, cuatro días después, la independencia de Argelia. El nuevo poder, surgido de la guerra de independencia, se encuentra fragmentado y urge restablecer un poder legitimado y consensuado.

El 29 de julio, después de un corto período de conflictos ideológicos y por el poder, entre los llamados civiles y militares en el seno del FLN, las posturas se bipolarizaron entorno a Ben Jedda, candidato del GPRA (Gobierno Provisional Revolucionario Argelino) y Ben Bella, candidato del FLN, este último investido presidente del Gobierno por la Asamblea Nacional y presidente de la República (6.set.1963), aunque se ganase la antipatía de algunos miembros del FLN al tratar de reorganizar, aprisa, un FLN sobre líneas comunistas.

Dos días después, 8.set.1963, se aprueba por referéndum la Constitución de 1963, donde se instaura el régimen de Partido Único (FLN). Dicha Constitución, presenta un importante carácter presidencialista, donde el Presidente era a la vez Jefe de Estado, de Gobierno y de las Fuerzas Armadas. Éste era elegido por 5 años en sufragio universal libre y secreto, y el artículo 57 definía que si éste consideraba que existían circunstancias excepcionales podía suspenderla². Se complementa con la asunción de las resoluciones de los Congresos de Trípoli (julio 1962) y Argel (abril 1964) que manifiestan la aceptación del centralismo democrático que rige al FLN, defendiendo un modelo de desarrollo socialista a través de la economía planificada.

La situación, no obstante, sobre la que Ben Bella pretendía construir la nueva sociedad argelina era, en estos momentos, bastante inestable. Junto a las dificultades externas: problemas fronterizos, guerra de las Arenas con Marruecos (octubre 1963)³. Se complementa con la asunción de las resoluciones de los Congresos de Trípoli (julio 1962) y Argel (abril 1964) que manifiestan la aceptación del centralismo democrático que rige al FLN, defendiendo un modelo de desarrollo socialista a través de la economía planificada.

La situación, no obstante, sobre la que Ben Bella pretendía construir la nueva sociedad argelina era, en estos momentos, bastante inestable. Junto a las dificultades externas: problemas fronterizos, guerra de las Arenas con Marruecos tenemos las dificultades internas: disidencias políticas y crisis económica.

El fin de la guerra de liberación argelina responde a múltiples factores, pero hemos de destacar que la victoria fue, principalmente del pueblo argelino que se negó a que la colonización francesa se perpetuara.

Después de la Independencia, el régimen encara el compromiso entre los sectores populares ascendentes como fuerza política y el aparato militar dándole preferencia a éste último, que progresivamente iría imponiéndose. Con el Golpe de Estado de 1965 las armas se imponen en la construcción del Estado Argelino.

1965-1992 Consolidación del poder militar y ascenso del islamismo. 
 
 

El 19 de junio de 1965, a tres escasos años de la independencia (1962), el gobierno argelino es derrocado por un golpe militar, encabezado por el coronel H.Boumedien, ministro de defensa de Ben Bella. Después de la inicial sorpresa, se busca el consenso y el compromiso entre parte de los distintos autores de la revolución anticolonial.

El presidente constitucional Ahmed Ben Bella⁴ es detenido junto a otros dirigentes del FLN y del Gobierno estatal, que son encarcelados o toman el camino del exilio. Mientras las manifestaciones contra el golpe militar se suceden en ciudades como Oran, Argel o Annaba.

La opinión pública internacional se mantiene al margen de un conflicto que es percibido como un ajuste de cuentas entre revolucionarios, sin ninguna consecuencia en un mundo repartido entre EE.UU. y URSS.

Los autores de dicho golpe son militares o personas que pertenecen al ejército, que habían constituido el mismo 19 de junio un Consejo Revolucionario, erigido en la máxima autoridad del poder, alegando la defensa de la "legitimidad revolucionaria" ante la "legalidad constitucional", formado por 26 miembros⁵ de diferentes clanes, donde destaca el clan Oudja, unidos para derrocar al gobierno de Ben Bella, pero con diferencias importantes que salen pronto a la luz, estallando, en diciembre de 1967, con una nueva tentativa de golpe de estado que fracasa, pero que sirve de excusa para iniciar un proceso de depuración dentro del Consejo de la Revolución que pasa de tener 26 miembros a quedarse sólo con 8 en 1976.

La depuración, importante entre los miembros del Gobierno, donde el clan Oudja reforzó, considerablemente, su posición afecta, también, a la totalidad de fuerzas político-sociales de Argelia: a la Unión Nacional de Estudiantes Argelinos (UNEA), Unión General de Trabajadores Argelinos (UGTA), la Unión Nacional de Mujeres Argelinas, la Organización Nacional de Moudjahidine (excombatientes) y la Unión de Campesinos Argelinos, todos ellos duramente depurados hasta conseguir su docilidad.

El golpe de 1965 responde a una situación que va agravándose ya desde 1962, donde las disputas entre los diferentes poderes que han participado en el proceso revolucionario aumentan, enmarcados en una lucha entre: por un lado el Buró Político del FLN dirigido por Ben Bella y el GPRA (Gobierno Provisional Revolucionario Argelino); y por el otro el Estados Mayor con Bomedien a la cabeza.

El ejército no puede ni quiere estar subordinado al poder político, y mucho menos a la sociedad civil. Bajo este precepto el ejército no puede soportar la creación de las milicias populares, promovidas desde la misma Presidencia de la República, ya que las conciben como un intento de perder el poder de las armas. La situación de caída de los hombres de Boumedien del gobierno, obligados a dimitir por Ben Bella, reduce considerablemente la presencia del clan Oudja en la política gubernamental tras 1962.

Tras el golpe militar Boumedien organiza una República, en la que detentaba todo el poder, estableciendo una dictadura personalista donde él mismo es el Jefe del Gobierno, controlaba el ejecutivo, el legislativo y el poder judicial, presidía el Consejo de Ministros y el Ministerio de Defensa.

El Estado que construye está dirigido y al servicio de la elite militar, donde la estructuración de la sociedad civil es irrelevante, dejándola absolutamente fuera del juego político argelino. Se deja de lado a la sociedad civil, la cual había sido indispensable en el proceso de independencia de Argelia.

La Constitución de 1963 continua suspendida, y durante más de 10 años Boumedien concentrará todos los cargos. Se mantienen los objetivos determinados en la Carta de Argel, manteniendo el régimen de partido único (FLN) y apostando por la vía socialista.

Para los dirigentes argelinos el municipio es una "escuela de democracia" donde se forman los futuros cuadros políticos de Argelia. En 1968 se crea el Consejo Nacional Económico y Social, formado por 170 miembros calificados, que se dedican a la reflexión y la investigación. No tiene ningún carácter legislativo y constituye un órgano meramente consultivo, que se disolverá en 1977 con la aparición de la primera Asamblea Popular Nacional.

A nivel provincial, en 1969, también se plantea una reforma con el objetivo de descentralizar los poderes, pero el Gobierno continúa manteniendo el control a través de la figura de los gobernadores.

Uno de los grandes aspectos defendidos por los golpistas es su apuesta por el socialismo específico.

Antes de 1965, los esfuerzos económicos se centran en el impulso de la agricultura que debe garantizar la autosuficiencia a través de la autogestión.

A partir de 1965 se apuesta por un desarrollo acelerado, científicamente desarrollista: "El desarrollo es la condición sino qua nom del progreso económico, cultural y social de la independencia nacional" (discurso de Boumedien en Arzew, 24.febrero.1978).

Apuestan por la planificación, sustituyendo a la autogestión, como garante de dicho desarrollo, poniendo especial acento en la expansión de las "industrias industrializantes": siderurgia, mecánica, materiales de construcción, química, petroquímica, que absorben mucho capital, generando la necesidad de obtener recursos exteriores, que aumentan la deuda externa acumulada. Dichas actividades generan poca ocupación, con el consecuente aumento del paro entre la población, especialmente entre la juventud, donde el 60-75% de los jóvenes que cada año entran en el mercado laboral no tienen ninguna posibilidad de acceder a un puesto de trabajo. 

Paralelamente, sólo se mantuvo un régimen de autogestion agraria en determinadas zonas herederas del período colonial. 

Esta estructuración económica, enmarcada dentro del modelo de industrialización de la antigua Unión Soviética, genera una subordinación de la agricultura a la industria, (Entre 1967-1977, las inversiones hacia la industria alcanzan el 62% mientras que en la agricultura apenas alcanzan el 6%) ⁶. 

También, acentúa la dependencia económica con la consecuente necesidad de buscar préstamos exteriores para su financiación, generando una importante deuda externa. 

Se inicia un rápido proceso de nacionalización de la producción y los recursos naturales, indispensables para alcanzar los objetivos económicos: nacionalización de las explotaciones mineras (1966), sociedades de distribución de productos de petróleo (1967), banca (1972), etc...

De manera que entre 1963-1973 se nacionalizan diferentes sectores económicos, se decreta la gestión socialista y la Revolución Agraria (1971) en algunas tierras, y se instaura la medicina gratuita, la escolarización obligatoria y la arabización de la educación.

Ante medidas, que obviamente son positivas, destacan especialmente la campaña de escolarización que, con matices, durante la década de los setenta, formó a gran parte de la población, con el objetivo de elevar los niveles de los trabajadores y técnicos argelinos.

Los distintos gobiernos de Boumedien destinan el 30% del presupuesto del Estado a escolarización, sólo por detrás de Defensa. Del 1.500.000 de niños escolarizados en enseñanza primaria y media al comenzar el curso 1962-63, se pasa a más de 4.500.000 al inicio del curso 1980-81, y a casi 6.500.000 en 1989-90^7.

Los estudios superiores mantienen esta misma línea. Hemos de destacar, que en este impulso dado a la enseñanza, las universidades recibieron profesores provenientes de otras regiones de la gran Umma, especialmente de Arabia Saudí y Egipto, introduciéndose las concepciones del islamismo radical en los centros docentes.

Paralelamente, se inicia un importante proceso de recuperación de la lengua árabe. Esta opción, plantea problemas importantes en cuanto a la enseñanza de la lengua beréber y las trabas impuestas al aprendizaje del francés.

El modelo de desarrollo económico adoptado, pronto muestra signos alarmantes de agotamiento: caída del rendimiento de la producción y de la productividad del trabajo, dificultades estructurales en las empresas nacionales, aumento del éxodo rural y masificación de las ciudades, creándose auténticas ciudades dormitorios de mucha extensión. Los barrios populares también crecen, precarizándose rápidamente las condiciones de vivienda e higiene.

El aumento de la miseria y el desempleo crece considerablemente, manifestándose graves desequilibrios sociales que explotan en su máxima expresión a finales de los años 80.

Desde mediados de los 70 los sectores marginados de la población se refugian en la religión como alternativa al sistema.

Con la crisis económica mundial de los años 80 el sistema se derrumba. El resultado es una profunda fractura social entre los que están dentro y los que están fuera del sistema.

En el terreno de la política exterior, Argelia está en las diferentes estancias internacionales: en la OPEP, en la Liga Árabe, en la Organización de la Conferencia Islámica, en la OUA...; firma una serie de acuerdos con Francia en pro del desarrollo y la nacionalización de la industria minera. Boumedien visita Moscú, rompe relaciones diplomáticas con Gran Bretaña y Estados Unidos y declara la guerra a Israel.

Durante los setenta y primeros ochenta, Argelia se convierte en el país líder de los países no-alineados, utilizando el petróleo como arma política de sus reivindicaciones (1973, Conferencia de Argel, donde se reúnen 83 países víctimas de distintos procesos colonizadores).

Poco antes de la muerte del coronel Boumedien se proclama la Constitución y la Carta Nacional de 1976, donde queda patente la preeminencia del Partido Único (art.5), que limita considerablemente las libertades individuales, mostrando la división que existía entre el régimen y la sociedad civil. El art.104, declara que el Presidente de la República, elegido por sufragio universal, era elegido a propuesta del FLN y el artículo 128 determinaba la elección de los miembros de la Asamblea Popular Nacional también a propuesta del FLN. Dicha Constitución institucionaliza al ejército como garantía de la Revolución y de la independencia del país, atribuyéndole la construcción del socialismo (art.82), única vía para asegurar la independencia nacional (art.10). Los textos ratifican la política desarrollada desde hacia 10 años. Aprobada la Constitución por referéndum el 19 de noviembre se organiza la elección de Boumedien como Presidente, elegido el 10 de diciembre de 1976⁸ . Tres meses después se elige la Asamblea Popular Nacional.

La muerte del Coronel Boumedien en diciembre de 1978, marca el inicio de una tenue liberalización económica y política. Se nombra Jefe de Estado y Secretario General del FLN a Chandli Bendjedid, jefe de la región de Orán desde 1964. El nuevo presidente no tiene el apoyo de la totalidad del aparato del partido, aunque parece la persona más consensuada por las diferentes facciones militares que, entonces detentan y se disputan el poder, y garantiza la continuidad de la casta militar en el poder.

En los últimos años el crecimiento demográfico argelino aumenta considerablemente, duplicándose la población desde 1962. La emigración rural empeora las condiciones de vida del campesinado, aumentando la masificación urbana que en sólo una década se multiplica por dos. La superpoblación afecta a la higiene, la escolarización y la medicina. La situación a la que se enfrenta la población no tarda en generar movimientos de descontento social en forma de huelgas y protestas.

Bendjedidi plantea darle una línea reformadora al régimen: se libera a Ben Bella (desde 1965 a 1980 en arresto domiciliario), se dictamina el Plan Quinquenal de 1980-1984, se reestructuran las grandes empresas nacionales o se reforma el sector agrario.

El intento de reformas de Chandli Bendjedid desarrolladas en un contexto viciado por la burocratización del aparato, propicia la especulación, el mercado negro, el contrabando; y no contribuya a la recuperación económica.

Con la caída del precio del petróleo (mediados de los 80) se acentúa la crisis económica y no se consigue frenar el descontento popular, el cual se inicia con fuerza frecuentes manifestaciones y protestas de diversa índole desde 1981 y explota durante 1988.

Las manifestaciones de estudiantes de institutos y universidades se desbordan con la llegada de miles de jóvenes marginados del sistema escolar y profesional, llamados "hittistes"⁹. Los primeros ochenta (1980-82), muestran una relativa relajación del control del régimen a los movimientos político-religiosos islámicos, siempre presentes en la sociedad argelina, aunque en estos momentos, son movimientos de gran heterogeneidad y diversidad y no están configurados políticamente.

Esta relajación permite que algunos movimientos de este tipo reconvirtieran su proyecto inicial de reconquistar la fe religiosa de la población hacia a la articulación de esta fe en un elemento insertado y definitorio del Estado. Empezó una rápida y masiva construcción de mezquitas independientes a las estatales, aumentan su actividad en las Universidades...

Este último factor conlleva las primeras muestras de violencia entre estudiantes. En 1981 se inician las primeras manifestaciones islamistas importantes contra el Gobierno, entre estudiantes o contra las prostitutas: "a comienzos de los años 80 la presión se hizo verdaderamente muy fuerte y obligó a abrir los ojos"¹⁰. La explosión social de octubre de 1988 abre una profunda crisis política, que es atribuido por miembros del mismo régimen al inmovilismo y a la corrupción del régimen, proponiendo el inició de reformas políticas importantes.

En este contexto de agitación social, el punto álgido sucede en octubre de 1988, cuando se produce una verdadera insurrección popular, en las principales ciudades argelinas, dirigida fundamentalmente por jóvenes, evidenciándose la amplitud del descontento social que hace tambalear el poder político. La respuesta del Gobierno es la brutal intervención del ejército, con millares de detenidos y desaparecidos, y se declara el Estado de excepción (6-12 oct.) ¹¹ que acalla las protestas pero no las elimina, sino que fortalece el descontentamiento popular, y sólo el movimiento islámico es capaz de canalizar la crisis social. El movimiento islámico es el único movimiento político capaz de movilizar a la multitud de jóvenes argelinos que se habían lanzado a la calle en contra de las condiciones de vida a las que se afrontaban, autoproclamándose representantes de dicho descontento.

Mientras el régimen, que había respondido con la violencia, acaba de consagrar al movimiento islámico de Abbasi Madini y Ali Belhadf, dirigentes del FIS, al ser recibidos por Bendjedidi, convirtiéndolos en los interlocutores válidos y por tanto líderes del movimiento de protesta popular.

Desde 1988 los acontecimientos se precipitan: a finales de 1988 se inicia un período de apertura política encaminada a instaurar el multipartidismo, y reformar la Constitución; se reelige a Bendjedid como presidente (diciembre 1988), se aprueba la nueva Constitución (febrero 1989) que introduce algunas innovaciones relegando el papel del ejército a la defensa nacional (art.24). El 4 de marzo el ejército se retira del Comité Central del FLN, y se creó el Alto Consejo Islámico de carácter consultivo (art.161); se forma (marzo 1989) y legaliza el FIS (setiembre 1989) y se autorizan las "asociaciones de carácter político". El 5 de julio se aprueba la ley sobre asociaciones políticas, y rápidamente una decena de partidos solicitan su inscripción: PSD (Partido Socialdemócrata); PVS (Partido de la Vanguardia Socialistas, heredero del PCA); RCA (Reagrupamiento para la Cultura y la Democracia, llamado bereberista); PNSD (Partido Nacional para la Solidaridad y el Desarrollo); FIS; PNA (Partido Nacional Argelino); PRA (Partido Nacional Argelino); PSL (Partido Social-Liberal), FFS (Frente de Fuerzas Socialistas, etc...

A medida que avanzan los días, la situación argelina es insostenible: las reformas económicas han llegado demasiado tarde y no mejoran la situación de la población argelina, la dependencia económica del exterior y la deuda externa aumentan, y la baja cotización del precio del petróleo no ayuda a mejorar la economía. Mientras, se manifiesta claramente la profunda división en la que se encuentra el FLN donde el Presidente Bendjedid, a principios de los 90, se ha quedado solo. En el Congreso del FLN del 28 de noviembre de 1989, donde la población espera expectante que orientación seguirán los acontecimientos, se manifiestan claramente dos posturas en el seno del FLN: por un lado gran parte (1/3 de los delegados) son partidarios de las ideas islámicas y, por el otro, la reaparece el viejo sector boumedianista defensor de las ideas socialistas.

Ya desde 1962, las elites del Estado se coligan con determinadas clases sociales, marginando a las más desfavorecidas. Esta situación, después del Golpe de Estado de 1965, continúa agravándose. Esta distancia social, después de las protestas de 1988, obliga a iniciar un proceso democrático. El Estado no satisface las demandas populares que sólo encuentran una respuesta en la concepción de comunidad que les ofrece el islamismo radical.

Las diferentes corrientes de los movimientos islámicos se benefician de la apertura política del régimen. El 10 de marzo de 1989 se constituye el FIS (Frente Islámico de Salvación), legalizado el 14 de setiembre.

En las elecciones municipales y provinciales, celebradas el 12 de junio de 1990, el FIS, - excepto en Cabilia y el Gran Sur-, obtuvo una importante victoria: según datos oficiales el 55% que representaba 865 de las 1541 alcaldías y 31 de las 48 Asambleas Populares Provinciales. El voto masivo al FIS responde a que fue el único que supo canalizar las frustraciones sociales de la población, así como a la división de la oposición y el descrédito del FLN.

Después de esta victoria, el FIS presiona al Gobierno para que éste convoque elecciones legislativas. Huelgas, manifestaciones... generan enfrentamientos con la policía con el resultado de 17 muertos y el encarcelamiento de los dos máximos dirigentes públicos del FIS: Abassi Madani y Ali Belhadj (30 de junio). Dicha medida impide aún más cualquier futura negociación para superar la situación, pero obliga al Gobierno a convocar elecciones para finales de 1991, donde el FIS vuelve a repetir su éxito.

El 26 de diciembre de 1991 se celebra la primera vuelta: 118 escaños en manos del FIS, 25 el Frente de Fuerzas Socialistas (FFS), 16 el FLN y 3 escaños los independientes.

En las elecciones legislativas de 1991, legalizados gran parte de los partidos políticos de oposición, entre otros minoritarios, se presentan: el FIS (Frente Islámico de Salvación); FLN; FFS (Frente de Fuerzas Socialistas); RDC (Reagrupación de Cultura Democrática) de carácter laico, que aboga por la separación del Islam de la política y el reconocimiento del tamazight junto al árabe, enemigo acérrimo del dialogo con el islamismo; Hamas (Movimiento por la Sociedad Islámica) preconiza la instauración del Estado Islámico por etapas basadas en el consenso de la totalidad de la sociedad civil. Rechaza cualquier relación con la violencia y se muestra contrario al FIS, aunque defiende la necesidad de involucrarlo en la vida política argelina; MNI (Movimiento por la Nahda Islámica. Renacimiento Islámico) que comparte con el FIS el objetivo de instaurar el Estado Islámico y la aplicación integral de la Ley Islámica, aunque aboga por el respeto al juego político, democrático y plural; y, MDA (movimiento Democrático Argelino) del antiguo Presidente Ahmed Ben Bella.

Ante los buenos resultados del FIS, matizar que existe un retroceso respecto a las anteriores elecciones con la perdida de más de 100.000 de votos y la existencia de una elevada abstención ( del 41%) y votos blancos o nulos (7%).

Mientras que en las municipales (junio 1990) el FIS había obtenido el 54’2% y el FLN el 28’1%, en las legislativas las proporciones descenderán: el FIS obtuvo el 47% y el FLN el 23’8%¹². La celebración de una segunda vuelta en enero de 1992, probablemente hubiera dado 2/3 partes del Parlamento al FIS que le hubiera permitido desarrollar su proyecto político-religioso.

Las fuerzas de la oposición son débiles y se encuentran divididas entre las críticas a Gobierno y el temor a la penetración del islamismo.

La sociedad civil, desestructurada, también se encuentra indecisa entre un Gobierno que los había apartado del juego político-social y los retrocesos que conllevan la aceptación de un régimen integrista, especialmente para determinados sectores sociales.

El FLN, tras 25 años en el poder, no está dispuesto a abandonar sus privilegios, y optan, por un golpe militar: la noche del 11/12 de enero de 1992 el Presidente Bendjedid dimite y traspasa todos los poderes al ejército, y se termina con la primera experiencia democrática argelina.

A modo de conclusión: El golpe de Estado Militar.
 
 

El Golpe de Estado rompe el primer proceso democrático abierto en Argelia alegando el peligro de la imposición del islamismo radical-, sobretodo para determinados sectores sociales-, que no estaban dispuestos a enmarcarse dentro del tipo de comunidad islámica que desde el FIS se proclamaba. Así justifican la parada del proceso democrático, iniciado desde el mismo poder y que, independientemente del resultado, había sido aceptado sin exclusiones.

El nuevo gobierno aparca a Chandli Benyedid, y en un intento de legitimación democrática, traen del exilio en Marruecos, al histórico miembro de la lucha anticolonial Budief¹³ que después de 27 años de inactividad política es nombrado nombrado Presidente del Alto Consejo de Estado que debe gobernar Argelia durante el período de transición de 2 años fijado por los militares tras la suspensión de la segunda vuelta de las legislativas, pero al poco tiempo es asesinado.

Con el poder en manos de los militares, el FIS es declarado ilegal y se inicia una dura represión hacia sus militantes y simpatizantes. A partir de este momento las posturas se radicalizan: el ejército inicia una guerra encubierta con el apoyo de algunos medios de comunicación. La oposición islámica se radicaliza después de la represión de enero de 1992; sus líderes desde la prisión realizan un llamamiento a la resistencia armada una vez rota cualquier posibilidad de diálogo con los golpistas desde abril, aunque desde febrero, grupos radicalizados habían comenzado a realizar atentados.

Ante la brutalidad que alcanzan los enfrentamientos, la guerrilla del FIS - Ejército Islámico de Salvación - adopta un Código de Conducta disciplinario hacia la población civil, que les prohibe atentar contra la vida de civiles inocentes o las violaciones, para desmarcarse de las acciones de la GIA¹⁴ y de los grupos paramilitares.

Durante los años 94/95 , organizaciones paramilitares, como la OJAL (Organización de Jóvenes Argelinos de Liberación) asesinan a miembros y simpatizantes del islamismo. Paralelamente, aparecen los llamados grupos de autodefensa rural, dirigidos por militares de reserva que efectúan el trabajo sucio del ejército en las zonas rurales.

Junto a esta violencia estatal, los grupos armados islámicos también imponen su terror y su violencia. Violencia de grupos como el GIA o HICRAWA TAKFIR aumenta indiscriminadamente. No podemos olvidar que los asesinatos de miembros del FIS, por militantes de la GIA, han sido numerosos, acusándolos de "traidores y colaboracionistas". En 1993, la GIA publica unos documentos advirtiendo a los representantes del FIS en el exterior, de que ellos son una organización autónoma.

La violencia que azota a la población argelina desde enero de 1992 es uno de los principales temas a los que se tienen que afrontar las fuerzas político /sociales para solucionar, aceptando cada cual sus responsabilidades en la escalada de violencia argelina para iniciar un proceso que lleve a una paz definitiva.

El ismólogo François Burgat dice en su última obra¹⁵ " (...) tendrán que desenredar bien la madeja de la violencia islámista y la violencia represiva (...)" " (...) tendrán que indagar en las violencias internas de los dos bandos, que durante mucho tiempo sólo se han atribuido a los islamista".

El 2 de diciembre de 1995 la periodista y feminista Salima Ghizali afirma en una entrevista: "En Argelia hay un control casi absoluto de la información por parte del poder. Es cierto que los islamistas son responsables de muchos hechos ocurridos desde 1992, pero no de todos. Existen también otros grupos armados (...). Me consta que esos grupos son responsables de numerosos crímenes, incluidos algunos contra mujeres (...). No me gusta esa solidaridad selectiva"^16. Entre 1993/1994 se frustran todos los intentos de diálogo entre militares e islamistas . Ante el bloqueo político de la situación la oposición intenta a través de la propuesta del llamado Contrato Nacional de Roma desbloquear la situación.

Los Acuerdos de Roma¹⁷ impulsados por la Comunidad de San Egidio en Roma, son firmados por la práctica totalidad de las fuerzas políticas argelinas, incluido el FIS, el 13 de enero de 1995¹⁸. Dicho acuerdo establece unas mínimas condiciones para abrir una vía hacia la paz. Algunos puntos del Acuerdo son: - la petición de una amnistía para los presos políticos, -la relegalización del FIS,- la investigación de la violencia contra la población civil en Argelia y el respeto por los derechos humanos.

El Gobierno Argelino dirigido por el General Liamin Zeroual lanza una campaña de desprestigio y rechazo hacia los signantes de los Acuerdos de Roma. El Gobierno de Zeroual, presionado por el ejército y por determinadas fuerzas políticas civiles (RCD o Atahaddi), se muestran implacables ante cualquier diálogo con los islamistas. Mientras continúan los enfrentamientos, Zeroual en un alarde de legitimidad convoca elecciones presidenciales para el 16 de noviembre.

Desde 1992 Argelia vive en una guerra civil encubierta, que agrava aún más, la situación económica y las condiciones de vida de la población, enmarcada en una doble legitimidad: la de los signantes de los Acuerdos de Roma, que corresponde al 80% de los votos de las elecciones de 1991, las únicas verdaderamente democráticas, y la de L.Zerual que después de las elecciones de noviembre de 1995 tiene "la legitimidad" de un 61% de los votos emitidos.

Después de las elecciones presidenciales de noviembre de 1995 hasta la actualidad la violencia y el estado de guerra se han impuesto a la Paz en Argelia.

A pesar de los esfuerzos para intentar llegar a una solución pacifica en el conflicto argelino, el proyecto gubernamental mantiene fuera del marco político a las dos fuerzas más votadas en las únicas elecciones plenamente democráticas de diciembre de 1991, el FFS (Frente de Fuerzas Socialistas) y el FIS^19. El terrorismo de la GIA y de los grupos paramilitares continúa indiscriminadamente.

Mientras, con una situación económica que se agrava progresivamente, la población argelina vive inmersa en el caos y la desolación, con unas cifras que alcanzan más de 50.000 muertos y más de 5000 desaparecidos

Ascenso y consolidación del movimiento islamista argelino: FIS.

El 10 de marzo de 1989 se constituye el FIS (Frente Islámico de Salvación) legalizado cuatro días después (14 de setiembre de 1989). Serán los predicadores y los más jóvenes, los que iniciaran la formación de una organización político/religiosa de masas con fines claramente políticos, encabezados por Ali Belhadj, Abassi Madani (excombatiente del FLN) y Hachemi Sahhoumi. Desde su aparición se sitúa como primera fuerza político-social, autoproclamándose legítimos herederos de la Revolución, traicionada por los "malos gobernantes islámicos", que según ellos, se han desviado hacia el camino incorrecto.

Obtenidas las independencias, los dirigentes magrebines, centraron la construcción de sus respectivos "estados-naciones" siguiendo la pauta de Occidente. La construcción de estos Estados, basada en un proyecto común, se muestra incompatible con la pervivencia de Centros autónomos religiosos. Los gobiernos surgidos en los diferentes países del magreb, compartían el objetivo de neutralizar la jerarquía religiosa tradicional: en Argelia optaron por integrar a los ulemas a la función pública del Estado.

El FIS esta formado por un Consejo Consultivo de 14 miembros, su imagen pública se exterioriza en Ali Belhadj y Abassi Madani, portavoz oficial que en una entrevista al diario Al.Mansar Al Maghribi (26/3/1990) definía al FIS como " (...), es el Frente del pueblo argelino con todas sus clases sociales y de todo un territorio (...) Es la unidad del destino común." " Él es Islámico de nombre , porque él tiene un contenido, un método, una función histórica islámica. El Islam representa un modelo de cambio y de reforma, es nuestra razón de ser y las razones de la continuidad de nuestra existencia ..." " En cuanto a Salvación, representa la función apostólica, en tanto que salvación de la fe..."^20. El FIS se configura como el aglutinador de todos aquellos marginados socialmente, que después de la fractura social de la sociedad argelina han sido relegados fuera del sistema, desafiando cotidianamente el orden social establecido.

Durante los últimos 80 la estrategia del FIS se articula entorno a ocupar el espacio público, que la abertura de Chandli Benjedid había generado, criticando al régimen y a la vez , manteniendo encuentros con el poder cívico-militar para negociar una posible entrada en el poder.

Recordemos, que el componente islámico del FLN y el Gobierno Argelino ha quedado patente ya en el Código de nacionalidad (1963) "El Islam es el núcleo sociológico de la nación argelina" "la nacionalidad, apoyada por el derecho, no puede ser otra cosa que el pertenecer a la propiedad a la comunidad musulmana"; o en la Constitución de 1976 donde se confirma la pertenencia del pueblo argelino a la comunidad musulmana y instaura el Islam como religión de estado (art.2); o cuando en 1984 se readopta el código de Familia , desestimado en 1972: " se comprendió que la lucha tenía que hacerse en profundidad y que era necesario no contar más con el poder, cualquiera que fuese, para aportar cambios"²¹. El Estado utilizó el Islam oficial como fuente de legitimación política pero desestructuró la religión que cohesionaba a la población. 

El Islam se incorporó como religión de Estado en los textos constitucionales, fue objeto de reinterpretaciones con el objetivo de legitimar las opciones económicas, ideológicas del régimen.

El nuevo régimen, fundado en 1962, no pudo obviar la importancia del Islam en la sociedad argelina, constituido éste en uno de los ejes de identidad nacional durante la colonización.

Los líderes argelinos trataron de legitimar las opciones políticas y económicas a partir de una lectura renovada del Islam, para asegurar el monopolio, neutralizando las diversas formas de expresi&