1. Marc Bloch: El testimoni d’un historiador
2. E.P Thompson :una vida per la polèmica
3. Hongria 1956: Noves fonts i nova historiografia
 
 

En aquest petit text es realitza una lectura de les suggerències que al meu parer encara són actuals en l’última obra de Marc Bloch, " Apología para la historia o el oficio del historiador "¹. L’obra de Marc Bloch és una obra intensa tant qualitativament, com quantitativament. Els seus estudis sobre les societats feudals, que redescubriren pels historiadors tota una època, les seves propostes metodològiques – la història comparada o el mètode regressiu – , la seva tasca seminal en la construcció d’una nova historiografia, i àdhuc la seva pròpia vida, mereixen i han merescut nombrosos estudis². Tanmateix aquest no és el tema que aquí ens ocupa: no es pretén realitzar un estudi sobre el seu paper dins dels Annals, menys encara sobre la possibilitat que la seva continuïtat vital hagués comportat vies alternatives de desenvolupament dins d’aquesta mal nombrada Escola, o la seva recepció posterior dins la França actual³, ni tampoc parlar sobre les seves nombroses aportacions historiogràfiques en el camp de l’estudi del feudalisme – la qual cosa seria impossible degut a la meva formació contemporaneista -, sinó tan sols parlar de la seves últimes reflexions abans de morir i de les vigència actual de molts dels seus pensaments segons el meu parer. Per fer-ho he reordenat el material en aquells temes que, malgrat estar més o menys dispersos en l’obra, m’han semblat les seves línies força.

És estrany que un historiador parli de la seva condició científica i de les implicacions que té la seva ciència en l’esdevenir de la societat. De fet, al llarg d’aquesta segona meitat del segle XX que ara tanquem – malgrat Hobsbawn l’acaba el 1989 –, coneixem pocs casos en què això hagi estat així d’una forma rellevant. Tan sols el cas de " Miseria de la teoría " de Thompson⁴ és homòlogable al treball de Marc Bloch, amb el qual té unes similituds – imatges similars com la " genètica de la història ", la comparació de la història amb la química, l’historiador que observa des de la finestra, i reflexions que provenen d’una creença comuna en la unicitat de la ciència històrica a partir del subjecte humà concret – que més que d’atzar ens permetrien parlar de parentesc. El llibre de Thompson, però, representa una excepció a la norma corrent que davant dels atacs provinents del camp de la filosofia i de la sociologia – en aquest cas de l’estructuralisme althusserià – responen amb l’actitud silenciosa d’un Hobsbawn que no digué res front Althusser, ja que creia que res li deien a ell els seus llibres. Aquesta actitud uranya dels historiadors per explicar el seu propi treball i defensar-lo front a altres disciplines, és una característica que mereixeria més atenció i explicació, probablement no es dóna de la mateixa manera en cap més ciència social. És llavors quan l’intrusisme professional al parlar d’història es converteix en regla. De totes maneres, i en cert sentit, no deixa de ser digne d’elogi que tants pensadors de renom hagin convertit la destrucció de la ciència històrica en un dels seus objectius centrals. Això ens parla, malgrat tot, de la importància de la història per les societats actuals. 

El llibre de Bloch, forjat en unes circumstàncies extraordinàries, intenta donar resposta a dos problemes cabdals per la nostra ciència: la funció social de la història en el present i el caràcter científic del treball de l’historiador. Aquests dos problemes estan lluny d’estar resolts seixanta anys després de la redacció de l’Apologia, especialment el primer. De fet, si el caràcter científic de la història ha estat un motiu constant de debat, la majoria de les vegades guiat més per la imatge d’un ideal pancientífic que per l’esforç seriós per inscriure les problemàtiques científiques de la història en els problemes de la Ciència amb majúscules, no ha estat així pel que fa a la seva funció social. Aquest extrem ens indica clarament els dèficits d’una història més preocupada en la defensa del seu status acadèmic i en les batalles internes que Thompson no dubtà en qualificar com a " un psicodrama dentro del ghetto cerrado de la izquierda teórica "⁵pel que fa a l’esquerra acadèmica. Probablement si els debats d’aquesta segona meitat del segle s’haguessin plantejat en relació a la funció social de la història, s’hagués pogut resoldre més coherentment els seu paper com a ciència. Finalment, però, això no fou així, el discurs posmodern ha acabat colonitzant parts importants de la nostra ciència trencant amb els dos eixos – la funció social de la història i la història com a ciència - que planteja el llibre de Bloch, ja que acabant amb la idea que l’ésser humà és el subjecte de la seva pròpia història – tasca que realitza l’estructuralisme – s’inicià una navegació científica sense brúixola ni ancora que ens portà a una ciència que ja no respon de res, ni de si mateixa, i que s’encarna en el postestructuralisme i finalment en el posmodernisme. És en aquest sentit que crec important retornar al sentit comú que ens plantejava Marc Bloch – no al sentit comú confús i asistemàtic del que ens parla Gramsci, però sí al del refrany castellà " La ciencia es locura si buen seso no la cura " – en una època en què el sentit comú no destacava per la seva profussitat.
 
 

El context de l’obra
 
 

Com hem dita anteriorment " Apología para la historia o el oficio de historiador " fou escrit en unes circumstàncies extraordinàries, utilitzant la terminologia dels Annals, podríem dir que l’obra de Marc Bloch es realitza enmig d’una crisis civilitzatòria. La Segona Guerra Mundial inicià una cesura en tots els àmbits vitals, ideològics i polítics, i a la forçà tingué que trasbalsar tots els projectes intel·lectuals fundats en la modernitat⁶. Això afectà especialment a la idea d’història nascuda dins del projecte il·lustrat que suposava que la societat vivia en una línia ascendent continua, del passat al futur, que anava de la simplicitat a la complexitat, de la infelicitat a la felicitat, de la barbàrie al progrés. La crisi no fou privativa d’una corrent ideològica concreta, afectà a totes aquelles corrents que impregnades de l’ideal del progrés i filles de la il·lustració havien fracassat: el liberalisme, el marxisme i l’anarquisme⁷. El nazisme i la Segona Guerra Mundial eren la mostra palpable d’aquesta derrota. 

Aquesta crisi, però, més que una crisi científica de la història, era una crisi del paper que jugava la memòria històrica i les creences culturals derivades d’ella en la societat⁸ Aquestes creences havien condicionat el treball dels historiadors i la visió global de la seva feina, però no eren els treballs concrets els que estaven en joc. " Era en junio de 1940, si mal no recuerdo, el día mismo cuando los alemanes entraron en París ( ... ) ¿" Habrá que creer que la historia nos engañó " ?, murmuró uno de nosotros "⁹, en aquesta anècdota Bloch sintetitza tot el problema. La sorpresa de la derrota tan sols es podia metobolitzar com la bancarrota de totes aquelles creences que la memòria col·lectiva havia mantingut: la impossibilitat de la derrota francesa front a una inferior Alemanya, la impossibilitat de que la història entrés en una regressió moral i política, la impossibilitat que els nazis arribessin al poder i derrotessin a les democràcies. Totes aquestes impossibilitats es trobaven registrades en l’imaginari col·lectiu d’aquella població que havia cregut en elles. L’estupefacció, davant la realitat de la derrota, generà dos moviments en les poblacions europees. El primer fou l’inici, sota l’Europa ocupada, de la lectura seriosa i reflexiva de llibres d’història que augmentà significativament durant aquells anys¹⁰. Calia reflexionar sobre el que havia passat i perquè s’havia arribat on s’havia arribat. L’historiador sensible a la realitat social tampoc podia defugir aquesta realitat i en aquest pensar històricament el seu present, que diria Vilar, Bloch produí el seu únic text sobre la història contemporània, " L’étrange défaite "¹¹. En aquest llibre, escrit just després de la derrota francesa, Bloch analitzaria les causes d’aquesta derrota precisament com una derrota intel·lectual. Les creences franceses sobre les seva situació front als alemanys i fins i tot l’estratègia militar que s’utilitzà provenien d’una mala lectura del que havia succeït duran la Gran Guerra. La constatació d’aquest fet el remetia de nou al problema de la història i al seu paper en la societat

Hi hagué, però, una segona reacció pròpia de l’Europa d’entreguerres, i del món intel·lectual francès, que es basà en la negació de la història i de la feina dels historiadors com a quelcom útil per la societat, més encara es considerà que la història i el seu caràcter normatiu eren una perversió. Aquesta reacció era típica de l’irracionalisme vitalista feixista – no cal oblidar que si per Bloch i el que representava la derrota havia estat estranya, per la França de les Lligues i d’Acció Francesa havia suposat la salvació, i el pes d’una França i l’altre eren equiparables intel·lectualment, com deia un dels escriptors encarregats de la depuració posterior a l’alliberació " Nuestra gloria no pesa mucho en comparación con la suya "¹²-, però s’havia estès més enllà d’aquest camp¹³, el mateix Paul Valéry llençà una atac contra la història en tota regla amb el seu Regards sur le monde actuel. El fet que Febvre es mostrés contrari a contestar el llibre de Valéry, senzillament perquè hi estava d’acord¹⁴, no podia amagar que l’atac a la funció social de la història deixava sense sentit la pràctica dels historiadors si aquests no podien oferir una alternativa que parlés tant de la legitimitat de la seva ciència, com del caràcter científic del coneixement que produïen. Això no fou realitzat en el seu moment, abans de l’adveniment del nazisme, ja que tal com diu Marc Bloch " Nous savions tout cela. Et pourtant paresseusement, lâchement, nous avons laissé faire. Nous avons craint la heurt de la foule, les sarcasmes de nous amis, l’incompréhensif mépris de nos maîtres. Nous n’avons pas osé être, sur la place publique, la voix qui crie, d’abord dans le désert, mais du moins, quel que soit le succès final, peut se rendre la justicie d’avoir crié sa foi. Nous avons préféré nous confiner dans la douce quiétude de nos ataliers. Puissent nos cadets nous pardonner le sang qui est sur nos mains ! "¹⁵. Finalment, quan potser ja era massa tard, sobretot per ell, Bloch es plantejà els tres problemes cabdals, ineludibles en el seu present: la legitimitat de la ciència que practicava, el seu caràcter de ciència i el compromís de l’historiador i el ciutadà que es derivava dels problemes anteriors. Aquest són els tres eixos força de la seva última obra.

L’obra de Bloch tingué els seus inicis durant la drôle de guerre. Davant l’atac nazi, i malgrat ja depassar àmpliament la cinquantena, demanà la incorporació activa a l’exèrcit francès i en els moments morts de les seves activitats militars inicià l’escriptura d’una " Història de la societat francesa en el marc de la civilització occidental ". Aquesta obra no fou mai acabada, però en la seva introducció dedicada al mètode de la història trobem els orígens de l’Apologia de la història. Un cop acabada la guerra i amb part de França ocupada, Marc Bloch es plantejà diverses opcions: marxar a Estats Units o iniciar la via del compromís polític i historiogràfic. Finalment optà per la segona que tingué una doble vessant, indestriable una de l’altra, l’escriptura de " l’Apologia de la història " i l’entrada en la resistència. Format en la generació de l’afer Dreyfuss i en el compromís intel·lectual que representava el J’acusse de Zola, Bloch es considerava per sobre de tot un ciutadà de la França republicana que calia defensar en els moments de perill, en les hores foscants de la civilització occidental. El seu cas no fou únic, altres intel·lectuals prengueren partit com ell i alguns comparteixen un història curiosament comuna, malgrat les diferències. No deixa de ser curiós que dos dels textos més importants que es generaren en aquells moments els devem a Walter Benjamin i Marc Bloch. Els dos eren jueus, els dos s’havien format en la cultura francesa i alemanya per igual, també ambdós havien rebutjat marxar a Estats Units per mantenir el seu compromís antifeixista, produïren els seus textos seminals els mateixos anys, en el mateix país i sota les mateixes preocupacions i finalment els dos moririen sense saber si la derrota del feixisme finalment es produiria¹⁶. Pertanyien al món anterior a la Segona Guerra Mundial, si per alguns com Thompson aquesta guerra fou un moment formatiu inicial on " Las mismísimas condiciones de la guerra y la represión - la dispersión de los militantes por los ejércitos, los campos de concentración, las unidades guerrilleras, las organizaciones clandestinas e incluso el aislamento - los puso frente a frente, como individuos, ante la necesidad de recurrir al juicio político y a la actividad. Cuando el grupo guerrillero volaba un puente ferroviario estratégico, parecía que estaba " haciendo la historia"; cuando las mujeres resistían los bombardeos o los soldados aguantaban frente a Stalingrado, parecía que la historia dependiera de su aguante. Fue una década de héroes y había Che Guevaras en cada calle y en cada bosque (...) Fue la poesía, más que a la ciencia natural o a la sociología, a la que se dio la bienvenida como a una prima hermana – de la història -(...) no puedo desconocer el hecho de que mi propio vocabulario y mi propia sensibilidad quedaron marcados por esta desgraciada etapa formativa "¹⁷, ells pertanyen a la generació que no va sobreviure a la guerra, per la qual aquesta no representà un principi sinó un final. Però de la mateixa manera, la consciència de la derrota absoluta del món en el qual havien viscut els hi donà una mirada lúcida sobre les misèries d’aquesta època que arribava a la seva fi. En el cas de Benjamin la seva aportació s’inscriu en el camp de la filosofia de la història i específicament en els problemes d’articulació d’un projecte veritablement alternatiu al món existent¹⁸; en el cas de Bloch en els problemes que genera la nostra disciplina i com s’ha d’articular amb la realitat existent. Des de les diferències polítiques i ideològiques que tots dos mantenen, un ens interpel·là sobre la nostra condició d’historiadors en la construcció d’un nou projecte emancipatori, l’altra des la nostra realitat com a científics socials imbricats en la societat, i en el fons els dos ens expliquen alguna cosa sobre el compromís científic i ciutadà.

El problema de la funció social de la història

" El debate rebasa ampliamente los pequeños escrúpulos de una moral corporativa. Todos nuestra civilización occidental se interesa en él "¹⁹. Així comença a plantejar-se el problema Marc Bloch, parlant-nos, per una banda, de la necessitat d’encarar el debat per part d’un gremi que havia viscut massa còmodament durant els anys trenta, i avançant-nos una característica central de la nostra civilització: la importància del temps històric per ordenar-la i legitimar-la. Per ell aquesta característica és pròpia del temps cultural en què estem immergits, que és el temps cristià. Un temps que ja no és cíclic, com en altres cultures, sinó que té un principi i una fi ( el naixement de jesucrist i el moment del judici final ) i que, a partir de la seva secularització il·lustrada i l’emergència d’una nova ordenació i racionalització del temps amb el capitalisme, es converteix en un temps del progrés. El temps occidental està ordenat en un continum lineal ascendent i interminable on cada fase anterior explica la posterior i es troba contenida en ella.

La concepció del temps cultural implica una concepció de la història. Probablement el treball dels historiadors no suposa l’existència concreta d’aquest temps – encara que en la seva concepció de la història universal com una universalització del progrés on els pobles colonitzats es van incorporant a la Història en majúscules i la construcció d’una història dels vencedors on els que no segueixen el continum desapareixen de l’explicació, reprodueixen aquesta concepció cultural –, però quan el seu treball és rebut socialment s’inscriu necessàriament en aquest temps que no és criticat. Aquest és el primer problema amb què s’ha d’enfrontar un historiador: com s’entén el seu treball dins la societat ? Abandonar aquesta pregunta per mantenir-se en la comoditat dels despatxos, tal com afirma Marc Bloch, és inhibir-se de la responsabilitat del seu propi treball, ja que malgrat ell pugui pensar que està realitzant tan sols un treball científic no pot negar el caràcter bàsicament normatiu de la història, sense el qual probablement la disciplina no hagués existit en els seus orígens.

En aquest sentit Marc Bloch afirma" el pasado se empleó con tanto ardor en la explicación del presente con el único próposito de justificarlo mejor o de condenarlo "²⁰. Es parteix segons ell de la següent imatge sobre la relació entre passat i present: " El roble nace de la bellota " i per tant el present és una mera evolució del passat, " Pero llega a ser roble y contínua siendo roble sólo si encuentra las condiciones favorables del medio que no dependen de la embriología ". Així segons ell la relació evolutiva que s’estableix entre passat i present no és tal, el present s’explica més pel seu propi medi que pel seu passat: " Los hombres se parecen más a su tiempo que a sus padres "²¹. D’aquestes afirmacions es podria deduir que Bloch nega l’estudi històric i aboga per un estudi merament sociològic per entendre'ns a nosaltres mateixos. Però Bloch no creu en una autonomia del present respecte al passat ja que el present com a tal no existeix, sinó és com un moment efímer que es consumeix per convertir-se en passat: " No hay presente, sólo devenir " ja que el present és " un instante que muere tan pronto como nace "²². Però llavors que ens està tractant de dir Bloch ?

Aparentment totes aquestes afirmacions ens podrien fer suposar que ens trobem davant les reflexions confuses d’un historiador que intenta defensar la necessitat de l’estudi històric a la vegada que s’adona de la futilitat d’aquest per entendre el present, però és més complex. Per Bloch la creença que l’estudi del passat ens dóna les claus per entendre el present, nega l’autonomia del present respecte del passat. Per ell, aquest té unes característiques pròpies que no es troben en el simple anàlisi de les condicions anteriors, però a la vegada la ignorància del passat ens remet a un present insubstancial, car no existeix més que en el esdevenir. El problema és resolt per Bloch tenint en compte les dos variants – present i passat – no eliminant mai una per l’altra: " El presente y el pasado se penetran entre sí. A tal punto que, en lo que se refiere a la práctica del oficio de historiador, sus lazos tienen doble sentido. Si para quien quiere comprender el presente, la ignorancia del pasado resulta funesta, lo recíproco – aunque no siempre se caiga claramente en la cuenta – no es menos cierto "²³. Segons Bloch l’estudi del passat llunyà serveix per entendre comparativament el present en relació al canvi social, per copsar les característiques generals de les societats humanes, però més enllà la història i els historiadors han de fer un esforç conscient d’explicar el present. Normalment aquesta última tasca – explicar el present – els historiadors l’havien deixat en mans d’assagistes que realitzaven un explicació apologètica o condemnatòria del present en funció de les seves adscripcions ideològiques i construïen falses imatges sobre el passat proper i com havia esdevingut en present. Per Bloch l’explicació del present en el fons és l’explicació " del pasado cercano "²⁴ i per tant feina d’historiadors – si més no al explicar les relacions entre aquest passat proper i el present -, usualment negada, car " Algunos, al considerar que los hechos más cercanos a nosotros son, por lo mismo, rebeldes a todo estudio realmente sereno, simplemente quieren evitar que la casta de Clío tenga contactos demasiado ardientes "²⁵. Cal llavors realitzar estudis que pensin històricament el present – com havia fet ell mateix a " L’étrange défaite " – sense anul·lar-lo, percebent i destriant els elements de canvi i continuïtat. Tan sols d’aquesta forma es pot realitzar una intervenció acurada sobre la memòria col·lectiva i les seva implicacions pràctiques i el treball de l’historiador pot esdevenir realment útil a la societat. De fet la concepció de la ciència històrica que es deriva d’això ens remet a aquella frase eliminada de " La ideologia alemana ": " Conocemos sólo una ciencia, la ciencia de la historia (...) tenemos que examinar la historia de los hombres, puesto que casi toda la ideología se reduce ya bien a la intrepretación tergiversada de esta historia, ya bien a la abstracción completa de la misma "²⁶. Segons Bloch " No hay, pues, más que una ciencia de los hombres en el tiempo, que sin cesar necesita unir el estudio de los muertos con el de los vivos. ¿ Cómo llamarla ? Ya he dicho por qué el antiguo nombre de historia me parece el más amplio, el menos exclusivo, también el más cargado de conmovedores recuerdos de un esfuerzo mucho más que secular; por ende el mejor. Al proponer que se prolongue hasta el presente, en contra de ciertos prejuicios, por lo demás menos antiguos que la palabra misma, no pretendemos - ¿ habra que defendernos contra ello ? – ninguna reivindicación corporativa. La vida es demasiado breve y los conocimientos se adquieren muy lentamente como para permitir, incluso al mayor genio, tener una experiencia total de la humanidad. El mundo actual, tanto como la edad de piedra y la egiptología siempre tendrán sus especialistas. "²⁷.

En aquestes reflexions Bloch intenta articular una resposta a la pregunta plantejada per les circumstàncies extraordinàries que li va tocar viure i de fet no deixen de ser una crítica contra la pròpia obra realitzada pels Annals, que malgrat volguer ser un projecte revolucionari no deixà de ser acadèmic no plantejant-se mai les relacions entre passat i present i les implicacions reals de la història per la societat. Però al mateix temps ens remet, malgrat la seva parquedat imposada per les condicions de redacció, als problemes actuals de la nostra disciplina històrica. Aquesta segueix deixant en mans d’assagistes, periodistes, polítics i altres " pensadors ", la selecció d’allò que es pertinent del nostre passat per entendre el present. Exemples en tenim a milers – el debat sobre la Transició, la memòria de la Guerra Civil, etc... – però al igual que els historiadors tenen problemes per parlar i defensar els seu propi ofici, deixant que siguin filòsofs i sociòlegs els que ens expliquin el que fem, sembla que també tenim dificultats per saltar a l’arena pública i intervenir en la memòria col·lectiva del nostre passat. Tanmateix, que els historiadors no intervinguin en la explicació del present, no vol dir que la història, tal com constatà Marc Bloch, no ho faci i això és una de les preocupacions més interessants que ens aporta aquesta obra: la necessitat no només d’estudiar el passat, sinó a més d’entendre com aquest intervé en el present. La conformació de la memòria col·lectiva és una de les preocupacions centrals de Marc Bloch, ja que només coneixent com és configura i actua en el present, entendrem clarament quin és el nostre paper dins aquesta memòria. Aquest aspecte, que afecta centralment a la nostra ciència, està sempre present en els nostre treballs, però asistemàticament guiada per intuïcions individuals més que per una consciència clara d’aquest fenomen. Pocs historiadors i historiadores ha iniciat estudis en aquest sentit – potser qui ha anat més lluny en això ha estat els History Workshop amb les seves intervencions per preservar la memòria dels miners anglesos o els seus treballs sobre la història local per oposar-la al patriotisme anglès de la Guerra de las Malvines. També, darrerament, la història oral ha començat a enfrontar-se al problema de la memòria col·lectiva, car buscant dades del passat a trobat més aviat elements per entendre com actua el record històric en el present – i només aquests ens donarien una imatge clara de la nostra funció social. En moments on els " oblits " de la memòria col·lectiva ens mantenen en un estat de " inevitabilitat " política, tal com diu Vázquez Montalbán²⁸ pel cas d’Espanya, o la seva manipulació i excés produeixen els més sagnants conflictes, com ens explica Francesc Veiga pel cas dels Balcans²⁹, la necessitat de retrobar la funció social de la història esdevé dramàticament necessària.

La història com a ciència
 
 

Però el treball de Bloch no és tan sols, ni principalment, un intent d’entendre la funció social de la història, sinó de defensar la seva legitimitat científica. Per això el seu escrit intenta mostrar-nos com treballa un historiador en el seu taller i així poder jutjar el caràcter de la disciplina. 

El problema de la cientificitat de la història ha estat un dels debats centrals de la nostra ciència durant aquest segle. La seva centralitat, però, no es pot prendre com un indicador sobre la seva seriositat, ans el contrari les diferents polèmiques i intents de solució han estat més guiats per demostrar que la història complia els requisits de la imatge social que es tenia de la ciència que a un debat seriós sobre el que significava ser científic. És probable que això hagi estat producte de l’interès en defensar un determinat status acadèmic, en detriment de preguntar-nos si el que estàvem fent era realment ciència. La resposta sobre la cientificitat de la història ha tingut múltiples cares. Pels positivistes no hi havia cap dubte, l’acumulació constant de dades empíriques era el motiu de la ciència i la història realitzava aquesta funció, tampoc els neopositivistes expressaven dubtes: si la història era capaç de produir tractaments matemàtics de la realitat és que era una ciència. El debat, de fet, arribà a extrems d’estupidesa alarmants quan un dels deixebles dels Annals afirmà que un historiador del futur seria programador o no seria, que seria alguna cosa així com dir que una historiador del passat era impressor o no era, o anant més enllà que un historiador era fabricant de plomes o no era. Els posmoderns feren veure que havien trencat el nus gordià quan afirmaren que la història no produïa un coneixement objectiu, car la ciència era tan sols un metarrelat. Tot això ha deixat fàcil el camí perquè gent com Popper, a " La miseria del historicismo"³⁰, negués qualsevol cientificitat a la història. Alguns defensant el caràcter científic de la història han intentat mostrar que aquesta responia a una lògica pròpia diferenciada de la resta de ciències. La història no pot descobrir lleis universals, no pot predir i no pot generar un coneixement absolut sobre un fenomen concret, però això no és obice perquè generi una forma de coneixement científic³¹, segons aquests autors. Marc Bloch afrontà el problema d’una forma diferent i extraordinàriament moderna tenint en compte els anys que fa que ho va formular i els rius de tinta inútil que han corregut des de llavors.

Per ell els problemes de la " cientificitat " de la història tenen que veure més amb l’ideal pancientífic que amb la ciència mateixa. Amb l’evolució de la ciència fins aquell moment " estamos mucho mejor preparados para admitir que un conocimiento puede pretender el nombre de científico aunque no se revele capaz de hacer demostraciones euclidianas o leyes de repetición inmutables . Aceptamos con mucha mayor facilidad hacer de la certidumbre y del universalismo una cuestión de grados. Ya no sentimos la obligación de tratar de imponer a todos los objetos del saber un modelo intelectual uniforme tomado prestado de las ciencias de la naturaleza física, porque incluso en ellas mismas ese modelo ya no se aplica por completo "³². Ara bé acceptar que la història és una ciència perquè en el fons no deixa de comportar-se com les altres branques del coneixement científic, que no poden aportar lleis universals – no funcionen igual en la macrofísica que en la microfísica, per exemple -, no poden predir – algú nega el caràcter científic a la matereologia ? – i com a molt, igual que la història, poden projectar línies de força possibles, i aproximar-se a l’explicació de la realitat, no significa que la història no tingui un caràcter específic. La lògica pròpia de la història no prové tant del seu caràcter de ciència, com de l’objecte que estudia. " El objeto de la historia es, por naturaleza, el hombre. Mejor dicho los hombres ( ... ) – és la ciència de – los hombres en el tiempo "³³. Segons Bloch aquest és l’objecte específic de la història que la condiciona en una doble vessant: en la seva constitució com a ciència i en la seva epistemologia.

La història parla d’éssers humans, no parla ni de roques ni d’estrelles, i a diferència d’aquests últims objectes d’estudi els éssers humans també parlen. La història estudia la història, només amb aquest simple joc de llenguatge propi de les llengües llatines ja podem copsar part del problema d’una ciència que té dificultats per aparèixer com a quelcom diferent al seu objecte. Els homes i les dones a diferència de les pedres i les estrelles parlen i es descriuen a si mateixos. Aquest és per Bloch el primer problema de la disciplina, la falta d’un llenguatge propi sistematitzat " Porque todo análisis, antes que nada, necesita un lenguaje apropiado como herramienta, un lenguaje capaz de dibujar con precisión el contorno de los hechos y a la vez conservar la flexibidad necesaria para daptarse a los descubrimientos ". La història ha de tenir els seu propi llenguatge diferenciat de la forma d’identificar-se que realitza la societat, ja que el llenguatge de cada època no té perquè respondre exactament a la descripció de l’època. Els conceptes utilitzats en cada moment també tenen la seva pròpia història i els seus ritmes d’adaptació social: " Un obrero de nuestros días habla con facilidad de su conciencia de clase, por muy débil que sea. Creo que este sentimiento de solidaridad razonada y estructurada en ningún lugar se ha manifestado con más fuerza ni con mayor claridad que entre los jornaleros de nuestras tierras del norte hacia finales del Antiguo Régimen (...). Sin embargo el sentimiento no podía nombrarse en ese momento, porque todavía carecía de nombre "³⁴. És per això que la història s’ha de dotar d’un llenguatge, o el que és el mateix d’un sistema de categories interpretatives pròpies, que no caigui en el pur empirisme. El problema d’això com argüeix Marc Bloc és que en un llenguatge " mal escogido o aplicado de manera muy mecánica, el símbolo, que no está presente sino para ayudar a analizar, termina por eximir del análisis (...). Una nomenclatura que se impone al pasado acabará siempre por deformarlo si tiene por fin sólo como resultado incorporar sus categorías a las nuestras, convertidas para la ocasión en algo eterno ". En aquest sentit, després d’haver patit els excessos estructuralistes i les diverses teories de la modernització, aquest últim avís no deixa de ser premonitori. Però cal examinar un últim punt de la proposta de Bloch que té dos cares, les dos igual de discutibles: el seu ideal d’un llenguatge unificat per tota la ciència històrica i la seva proposta de periodització de la història universal.

I és que, finalment, per Bloch la ciència històrica tan sols esdevindrà ciència si aconsegueix, al igual que la química, tenir un sistema de categories comú per a totes les interpretacions. Potser aquí Bloch no s’adonà de totes les implicacions que té la funció de la història en la societat i la especificitat de la que parla. Quan Kuhn escrigué el seu best-seller " La estructura de las revoluciones cientificas³⁵, on intentava explicar que els paradigmes científics no procedien per una acumulació gradual de coneixements, sinó per substitució d’uns pels altres segons les eleccions de les comunitats científiques³⁶, digué una cosa interessant: la seva interpretació que afectava a tota la dinàmica de la ciència l’havia extret de la convivència en una comunitat de científics socials. Allà s’adonà que els científics socials mantenien una pluralitat de paradigmes no reduibles uns als altres i que el mateix passava amb la ciència física, amb una diferència: mentre en les ciències socials aquests paradigmes convivien en el temps, en les ciències físiques la comunitat científica mantenia elements de coerció prou forts com perquè això no fos així. L’única explicació possible ens remet de nou a l’objecte estudiat. La història, com la resta de ciències socials té una dimensió normativa i política directa que no tenen la resta de ciències físiques. Aquestes últimes, per comoditat de l’acadèmia, poden mantenir un paradigma únic sense gaires implicacions socials i polítiques³⁷ que els hi permeti mantenir el seu coneixement com un privilegi de certs especialistes. Això no pot passar en les ciències socials molt a pesar seu. La societat no ha permès mai que una sola interpretació s’imposi sobre les altres, ja que això significaria sense més la construcció d’una societat sense alternatives polítiques i socials, tant pel poble com per les mateixes elits. Tan sols en una societat totalitària s’ha pogut realitzar l’ideal d’una paradigma únic per les ciències socials. És en aquest sentit que l’ideal d’una ciència històrica amb un sol llenguatge per descriure la realitat, sigui probablement impossible malgrat els somnis cientifistes d’alguns dels nostres historiadors. Però la no realització d’aquest somni no ens diu res sobre la falta de maduresa de la nostra ciència. El que caracteritza a una ciència, i aquí Thompson tenia raó, no és la unicitat del seu pensament, sinó el diàleg metòdic amb l’objecte. Segons el mateix Bloch, " El pasado es por definición algo dado que ya no será modificado ", la unicitat de l’objecte estudiat és el que assegura la unicitat de la ciència històrica. Aquest objecte ens imposa unes regles, emmarca el que es pot i el que no es pot preguntar i determina el tipus d’eines que utilitzem per analitzar-lo. Les preguntes les fem des de diferents interpretacions, però l’acceptació de l’existència de l’objecte produeix la commensurabilitat dels diferents paradigmes i la seva posada en pràctica. Aquells que són més congruents amb la realitat estudiada passen la prova de la història i aquells que en el debat es mostren més dèbils són abandonats. Potser la història de la dinàmica d’aquest debat entre diferents paradigmes ens explicaria perquè alguns " científics socials " finalment trenquessin la baralla i neguessin l’existència mateixa de l’objecte d’estudi, definit a priori de la pròpia interpretació, adentrant-se en el camp teòric de la posmodernitat.

Bloch no tan sols postula la necessitat de construir un llenguatge comú per la història, també fa una proposta concreta per solucionar el problema de la periodització històrica. Aquesta proposta es basa en dos conceptes: generació i civilització. Per ell el cas de la periodització històrica és un bon exemple dels problemes de la història com a ciència. Antigament la periodització tenia una funció clarament enjuiciadora del període, així en el cas de l’edat mitja " el razgo distintivo era a la vez un juicio "³⁸. Més tard s’introduí la mania de l’exactitud i es començà a parlar de segles que, tal com diu, no són més que regles formals que ens han obligat a utilitzar un llenguatge estrany. A l’historiador intergàlactic de Hobswabn, sorprès davant l’existència de la nació, tampoc deixaria indiferent l’existència d’un s. XIX " llarg " i un s. XX " curt ". Front a aquest problema, Bloch proposà la utilització del concepte de civilització per descriure els grans períodes de la humanitat i el de generació per explicar les etapes d’aquests períodes. En el primer cas – el concepte de civilització – no s’estén gaire en explicar-lo, però els problemes ja es veuen ben aviat. L’origen del mateix terme ja és una font de polèmiques, de la mateixa manera és difícilment aplicable a societats no estructurades en estats i especialment en les societats caçadores – recol·lectores. Es pot parlar d’una civilització prehistòrica ? O d’una civilització africana ? El mateix concepte ja deixa de banda gran part de la humanitat i a més té implicacions organicistes, molt pròpies de l’ambient cultural que respirà Bloch – cal recordar el llibre d’Spengler ? –, que evoquen la imatge d’entitats orgàniques amb vida i desenvolupament propi molt allunyades de la realitat dels seus pobles. En el segon cas – el concepte de generació – Bloch ho argumentà més. Per ell hi ha una unitat d’experiències generacionals que defineix una època per sobre de les experiències de classe, nació o gènere. Aquesta unitat d’experiència no té perquè correspondres necessàriament amb la vida biològica d’una generació " según la evidencia más o menos viva del movimiento social, los límites se estrechan o se separan. En la historia, hay generaciones largas y generaciones cortas "³⁹. En aquesta segona proposta es poden observar avantatges sobre la primera, en aquest cas el concepte es basa en l’experiència viscuda i no en abstraccions organicistes, però és realment una proposta alternativa a la resta de formes d’ordenació de les etapes històriques ? Difícilment, quan l’existència d’una experiència vital compartida per generacions – debats, cultura, fets històrics, etc... – és quelcom propi només de les societats de masses, on totes aquestes experiències poden ser comunes. De fet el terme de generació, o de problema generacional, és propi tan sols d’aquest tipus de societats. Realment es pot pensar que un camperol català del s.XIII compartia una identitat generacional amb el mateix camperol d’Andalusia ? I això parlant d’estrats socials homogenis, ja que si introduíssim la variant d’un monarca i un camperol del mateix moment parlar de la mateixa generació mouria al somriure. Bloch, al formular aquesta proposta, devia estar pensant més en la seva pròpia experiència vital del món d’entreguerres, de les generacions que havien quedat marcades per la primera guerra de masses i que quedarien marcades de nou per la Segona Guerra Mundial, que no pas en l’extraordinari medievalista que era. Com podem veure les seves propostes, encaminades a aconseguir la unificació del llenguatge històric, no suposen una superació de la pluralitat de nominacions anteriors, tan sols una forma més de dividir la història que té els mateixos problemes que les altres i que fan difícil veure gaire futur a la seva idea d’una història-ciència similar a la química o la física.

Hi ha, però, altres problemes derivats de l’objecte de la història: l’ésser humà. Si " las ciencias del mundo físico excluyen el finalismo. Palabras como éxito o fracaso, torpeza o habilidad no podrían desempeñar en ella sino el papel de ficciones, siempre peligrosas. Por el contrario, son términos que pertenecen al vocabulario normal de la historia tiene que ver con seres, por naturaleza, capaces de perseguir fines conscientemente "⁴⁰. Per tant, si la història té que veure amb sers humans amb motivacions, interessos i projectes, i no amb forces de repulsió i atracció com la ciència física, el problema d’explicar les causes i les conseqüències es complica enormement. La complexitat d’aquest problema es pot observar quan es veu que probablement l’anunci de l’adveniment d’una nova època – el socialisme – va provocar la pressa de consciència de sectors socials oposats a aquest projecte i el va fer impossible. L’anunci teòric d’un problema social canvia les dades del propi problema, la qual cosa és perfectament constatable amb el cas de les enquestes electorals on s’utilitza el coneixement de la realitat perquè el seu simple mencionament la modifiqui. Sigui dit de pas, això fa absolutament impossible la construcció d’una ciència social que emuli la psicohistòria d’Asimov ( alguna cosa d’aquestes s’ha escoltat pels departaments d’història d’aquest país ), ja que la simple predicció del futur, per científica que sigui, ja modifica el comportament humà sobre aquest futur. Segons Bloch el problema rau en què la realitat social presenta " una cantidad casi infinita de líneas de fuerza que convergen todas hacía el mismo fenómeno. La elección que hacemos de alguna de ellas bien puede fundarse en rasgos, en la práctica, muy dignos de atención; pero no deja de ser sino una elección "⁴¹. Per evitar caure en una explicació absolutament comprensiva del fenomen social, que tinguí que anomenar i analitzar totes les seves interaccions, Bloch proposa distingir les condicions, allò que el fan possible ( la gravetat, l’existència de l’ésser humà, el sistema econòmic, etc... ), de el fet especial " aquel que en el haz de fuerzas generadoras representa de alguna manera el elemento diferencial, preferentemente recibe el nombre de causa "⁴². Tanmateix, i malgrat la gradació de causes, la complexitat social implica que la història ens pot mostrar com va succeir el fenomen, perquè va succeir, però li és difícil explicar-lo en la seva totalitat. L'estudi d'una societat pot aïllar X agents que expliquen el canvi històric, A, B i C, en el present veiem que això ha donat com ha resultat D, amb lo qual podem inferir com es relacionaren A, B i C. Però D també és resultat d'elements contingents que no controlem, com en tot sistema complex. És a dir, el procés ha estat realment: A, B, C + X = D, però degut a la mateixa contingència el resultat podia haver estat E o F. Si oblidem la fluctuabilitat del procés caiem en la falacia " post hoc ergo propter hoc ", podem parlar de causes necessàries, no suficients, a partir de factors determinants entesos com a pressions i límits , no com a lleis. L'estudi històric mostra racionalment perquè les coses foren així, però no perquè tenien que ser així. Això quedà clar en un Bloch que com diu Vilar " Un dia, l’endemà del que ell anomenà L’estranya desfeta de 1940, Marc Bloch es preguntaria, de sobte, si no havia pecat per imprudència, insistint com havia insistit en mecanismes bàsics de canvis a llarg terme, quan el destí dels homes de carn i ossos es juga, a curt terme, entre la follia de les voluntats de poder i la fallida de les bones voluntats "⁴³.

El problema de la complexitat històrica, seguint a Bloch, a més comporta certes deformacions de la ciència. Per poder explicar, l’historiador analitza i ordena descomposant la realitat segons les seves línies de força i necessàriament s’especialitza. Aquesta especialització és necessària per poder interpretar la realitat històrica, però el problema es presenta quan aquest anàlisi previ converteix cada camp explicatiu en una pàtria, en paraules de Bloch. Llavors sorgeixen el homo religiosus, el homo economicus o el homo politicus, mostrats per la ciència com la monocausa del comportament humà, oblidant que " El único ser de carne y hueso es el hombre sin más, quien a su vez reúne todo aquello "⁴⁴. L’ésser humà es contradictori, però contradictori en la seva unitat vital, de la mateixa manera que la societat. " Precisamente es de esos desfases de donde la vida social saca su ritmo casi siempre contrastado "⁴⁵que la història ha d’analitzar per separat per poder reconstruir el ritme social en la seva unitat. Tal com deia Marx a les Grundisse " Lo concreto es concreto, porque es la síntesis de muchas determinaciones, porque es, por lo tanto, unidad de lo múltiple. En el pensamiento lo concreto aparece, consiguientemente, como proceso de síntesis, como resultado, y no como punto de partida, a pesar de que es el punto de partida real y, en consecuencia, también el punto de partida de la intuición y la representación. (...) Este último es evidentemente el método científicamente correcto. "⁴⁶. 

Bloch, però, no ens parla només en el seu llibre dels problemes específics de la constitució de la història com a ciència, sinó de les metodologies ad hoc que implica aquesta realitat. La història és la ciència dels homes segons Bloch, però especialment dels homes en el temps i això implica tota un sèrie de problemes metodològics. Aquests problemes han fet que alguna autors ( Popper ) neguessin la capacitat de conèixer el passat i que el coneixement històric fos un coneixement científic. Si per Bloch el temps és el lloc de la intel·ligibilitat de la història, pels seus crítics es precisament allò que determina la seva inintel·ligibilitat. La fragmentació de les dades es converteix, per aquests últims, en la impossibilitat d’interpretar-les més enllà de la ideologia. Però si per Bloch el coneixement del passat és indirecte, es fa a partir dels testimonis que tenim d’ell en el present, no és menys cert que també el coneixement del present ho és. Ningú copsa el present en tota la seva immensitat d’una mirada i l’interpreta, el que estudia el present busca dades i testimonis igual que l’estudiós del passat. Ara bé el passat, amb el pas del temps, ens ha llegat testimonis condicionats i atomitzats per la seva pròpia història. Això determina la feina del historiador.

La realitat dels testimonis del passat condiciona allò que podem preguntar i allò sobre el que res podem dir: " lo que siquiera puede ser dicho, puede ser dicho claramente; y de lo que no se puede hablar hay que callar"⁴⁷. A més els testimonis necessiten un tractament segons el seu caràcter. És el vell problema de les dades intencionals. Segons alguns crítics aquest és el problema bàsic de la història. Els testimonis responen a un certa interpretació del passat que el deforma i al utilitzar-los tan sols estem reproduint una versió ideològica del mateix. Front això Bloch explica que els testimonis poden ser intencionals o no – que ens vol explicar del passat un registre de propietat ? -, però a més els intencionals també ens diuen coses sobre les ideologies que intenten reproduir i l’època estudiada. Per no deixar-se enganyar pels testimonis deformats – deformació que pot ser intencional o determinada per les condicions subjectives del mateix – es necessari el mètode crític que ens permet contrastar els documents, verificar la seva datació, la seva procedència i la veracitat del que diu a partir del creuament de fonts. 

Aquesta última formulació sobre la necessitat de contrastar els testimonis a partir de l’anàlisi plural de les fonts, ens situa en una de les peces centrals del joc de l’historiador, l’anàlisi holístic. " Hay más certidumbre en el todo que en uno de sus componentes "⁴⁸ això, que és una certitud per gran part d’historiadors, ha estat la base de la majoria dels atacs contra la història. El fet d’analitzar dades fragmentàries i inferir d’elles realitats globals ha estat postulat com el principal handicap perquè la història pugui esdevenir ciència. De les dades no es pot inferir un model de societat i a més aquestes són ideològiques, per tant la història és ideologia, són els arguments centrals d’aquest atac. Però les dades que rep l'historiador són diverses i no només intencionals, tal com s'estudia un llibre d'un burgès del s.XIX, també s'analitzen registres de propietat, cartes etc... , dades que no foren creades per vendre un determinat tipus de societat. Per molt fragmentaries que siguin, un document de propietat personal ens permet pensar que hi havia propietat privada etc..., sense que la interpretació hagi de ser ideològica. La proposta positivista només permet confirmar la dada però no inferir res d'ella i això porta a l'absurd: si veiem només un soldat interpretar que hi ha un exercit ens està negat. Les dades no només són particulars, sinó que són portadores de valor, de sentit, del context del què sorgiren. És més, una dada clarament intencional, tractada degudament, pot aportar molta informació de la societat on apareixeren, ens pot assenyalar els conflictes, els interessos i valors que la motivaren etc... . Només una pràctica positivista acceptaria aquestes dades acríticament, donant-la per bona sense qüestionar-la. 

Malgrat la història no pugui elaborar lleis, això no significa que no produeixi coneixement, de fet el mètode historiogràfic es basa en una relació constant entre hipòtesis i investigació empírica. El joc d’hipòtesis, la interpretació global, només té un caràcter heurístic, d'expectativa, que es va refent i canviant a mesura que es desenvolupa la investigació sense poder-se verificar mai directament amb el material empíric. La verificació es mesura precisament en la seva capacitat d'adaptar-se i canviar al llarg de la praxis historiogràfica ordenant satisfactòriament les dades. Aquest procés canvia de caràcter segons les èpoques, cada generació d'historiadors preguntarà coses diferents al passat, això és degut al sentit normatiu que adquireix la història en la nostra cultura, segons les preocupacions del present. El caràcter canviant de la forma de tractar la història no significa que aquesta sigui pura narració, com afirmen algunes corrents posmodernes, sinó que l'historiador entra en un procés de diàleg, d'empatia, car només així podem donar sentit al passat i " pensar històricament " el present. El caràcter canviant del passat té límits, el fet històric segueix allà per poder-lo apel·lar des d'hipòtesis i visions del passat diferents, i són aquests fets els que fan commensurables els diferents discursos històrics. En un exercici d'honestedat els diferents discursos històrics han d'explicitar el que intenten demostrar, separant-ho de les dades que utilitzen, permeten així el diàleg entorn l'objecte. Com s’ha dit " No és un ciència freda el que volem, però és una ciència ".
 
 

Conclusions: una vida per la història
 
 

Finalment Bloch donà resposta al tercer problema de l’historiador – el compromís – abandonant " l’arme de la critique pour la critique des armes "⁴⁹. L’opció final comportà la seva mort a mans de la Gestapo, buscant la recuperació d’un món amb sentit que tingués lloc per la seva història. Aquesta opció és indestriable del que conté el seu últim llibre, la perllongació pràctica del que allà es troba exposat: creient en una història feta d’éssers humans, contra la negació de l’ésser humà com a subjecte que significava el nazisme, decidí amb Michelet que " creía en el porvenir porque lo forjaba yo mismo "⁵⁰. Amb aquest acte final reivindicà el compromís pràctic de l’historiador alhora que reivindicava una pràctica de la història, basada en la creença en l’ésser humà com a generador de la seva pròpia vida social i en la capacitat de produir un coneixement científic útil per la societat. Ambdues certituds estan inscrites en el bo i millor de l’humanisme i el projecte il·lustrat que malgrat la seva bancarrota en el món d’entreguerres, encara tenia molt que dir, sent crític amb el seu llegat, al món posterior a la Segona Guerra Mundial. 

Els problemes que ens planteja la seva obra estan llunys de estar resolts. Com hem mostrat aquí algunes de les seves propostes es mostren massa dèbils per poder ser respostes als seus propis interrogants. Tanmateix les seves preguntes segueixen sent essencials per la nostra ciència: es pot construir una història ciència ? I, el que és més important, pot ser útil a la societat ? En una acadèmia preocupada per la seva pròpia supervivència com a gremi – preocupació legitima també, sens dubte – aquestes preguntes i gran part del camí de les seves respostes, són més necessàries que mai, àdhuc per garantitzar un futur a la història, als historiadors i a les societats on viuen.

¹ Bloch, M., Apología para la historia o el oficio de historiador, FCE, Mèxic, 1996.

^{2 Pel seu paper en la fundació dels Annals es poden trobar breus referències, acompanyades de síntesis de les seves propostes historiogràfiques més destacades, a: Burke, P., La revolución historiográfica francesa, Barcelona, Gedisa, 1994, pp. 20 – 37; més recentment, Aguirre, R., La Escuela de los Annales ", Espanya, Montesinos, 1999, pp. 86 – 116. Per un estudi biogràfic: Fink, C., Marc Bloch, A Life in History, Cambridge, Cambridge University Press, 1989.} 

^{3 Sobre aquest tema – la recepció de la figura i l’obra de Marc Bloch en la França actual – hi ha implicacions força divertides, com la conversió de Marc Bloch en una figura de la resistència francesa contra la Unió Europea, que estan recollides a: Dumolin, O., Marc Bloch, París, Presses de Sciencies Po, 2000, pp. 21 – 80.} 

^{4 Thompson, E.P., Miseria de la teoría, Barcelona, Crítica, 1981.}

⁵ Samuel, R., Historia popular y teoría socialista, Barcelona, Crítica, 1984, p. 276.

⁶ Especialment representatius – en el sentit de pressa de consciència de la cesura que s’imposava a la modernitat – són les obres més significatives produïdes per l’escola de Frankfurt durant aquells anys: Horkheimer, M., Hora foscant, Barcelona, Edicions 62, 1984, escrita durant l’ascens del nazisme; Horkheimer, M., i Adorno, T., Dialéctica de la ilustración, Madrid, Trotta, 1994, escrita el 1944.

⁷ Tot i que l’últim Marx lluità contra una interpretació determinista de les seves aportacions teòriques, en el marxisme de la segona Internacional la doctrina agafà un marcat caire determinista amb " incrustacions evolucionistes " segons el propi Gramsci. Per veure les últimes reflexions de Marx: Shanin, T., El marx tardio y la via rusa, Madrid, Revolución, 1990. Per un estudi sobre la conversió del pensament marxià en marxisme en el seu epicentre principal, Alemanya, la investigació històrica de: Galceran, M., La invención del marxismo. Estudio sobre la formación del marxismo en la Socialdemocracia alemana a finales del s. XIX, Madrid, Iepala, 1997. 

^{8 Per veure la funció cultural del temps: Capella, J.R., Los ciudadnos siervos, Madrid, Trotta, 1993, pp. 13 – 32.}

⁹ Bloch, M., Apología..., p. 122.

¹⁰ Calvocoressi, P., Guerra total, Madrid, Alianza Universidad, 1979, p. 283.

¹¹ Bloch, M., L’étrange défaite, París, Gallimard, 1990.

¹² Citat per: Lottman, H., La depuración, Tusquets, Barcelona, 1998, p. 413.

¹³ Aquest tema es tractat àmpliament a: Mastrogregori, M., El manuscrito interrumpido de Marc Bloch, Mèxic, FCE, 1998, pp. 11 – 15.

¹⁴ Ibid., p. 16.

¹⁵ Dumoulin, O., Marc Bloch..., p. 173. 

¹⁶ Un breu resum de la vida de Benjamin – una mica deformat, però - 

¹⁷ Thompson, E.P.: Miseria de la teoría.Barcelona, Editorial Crítica, 1981. PP. 121-122. 

¹⁸ Hi ha una àmplia bibliografia sobre l’obre de Benjamin. En castellà les seves obres han estat traduïdes, més que dubtosament, per Jesús Aguirre. Les tesis de la filosofia de la història es poden trobar a: Benjamin, W., Discursos interrumpidos, Barcelona, Planeta, 1994, pp. 177 – 191. Per una correcta lectura de les mateixes i un avís de les deformacions de la traducció: Capella, J. R., El tiempo mesiánico en el último Benjamin, Mientras Tanto, núm. 44, 1991, pp. 39 – 59. 

¹⁹ Bloch, M., Apología..., p. 122.

²⁰ Ibid., p. 144.

²¹ Ibid., p. 147.

²² Ibid., p. 148.

²³ Ibid., p. 154.

²⁴ Ibid., p. 148.

²⁵ Ibid., p. 149.

²⁶ Marx, K., i Engels, F., La ideologia alemana, Barcelona, l’Eina, 1988, pp. 8-9. No intentem, però, suggerir cap parentiu entre les tesis de Bloch i el marxisme. Per les relacions de Bloch amb les doctrines de Marx i Engels: Dumoulin, O., Marc Bloch..., pp. 162 – 172.

²⁷ Bloch, M., Apología..., p. 158.

²⁸ Vázquez Montalbán, M., Panfleto desde el mundo de los simios, Barcelona, Crítica, 1995.

²⁹ Veiga, F, Els Balcans. La desfeta d’un somni, Vic, Eumo, 1993.

³⁰ Popper, K., La miseria del historicismo, Madrid, Alianza, 1973.

³¹ Aquesta és la tesi de Thompson quan defensa una lògica pròpia de la història a: Thompson, E.P., Miseria... En un dels pocs comentaris pertinents que fa Perry Anderson sobre aquesta obra, veu que quan Thompson descriu la lògica de la història en realitat està parlant de la lògica de la ciència i que de fet ell s’ha guiat més pels atributs socials que se li atorguen a la ciència per comparar-la amb la història que amb la realitat de la pròpia ciència. Quan Thompson compara la realitat del laboratori científic – on es poden observar comportaments regulars i inferir lleis d’ells – amb l’anàlisi de l’historiador, no s’adona que la ciència no intenta conèixer els que passa en una laboratori, aquest tan sols li serveix per aproximar-se a una realitat tan contingent i poc controlable com la història. Veure: Anderson, P. . Teoría, política e historia. Un debate con E.P. Thompson, Madrid, S. XXI, 1985, pp. 12-13.

³² Bloch, M., Apología..., p. 132.

³³ Ibid., pp. 139 – 140.

³⁴ Ibid., pp. 255 – 256.

³⁵ Kuhn, T. S., La estructura de las revoluciones científicas, Madrid, FCE, 1990.

³⁶ Cosa que, sigui dita de pas, Gramsci ja havia afirmat molt anteriorment sense que l’acadèmia armés el rebombori que va realitzar quan sortí el llibre de Kuhn. Veure: Gramsci, A., Introducción al estudio de la filosofía, Barcelona, Crítica, 1985, p. 33.

³⁷ Tot això s’ha d’entendre sempre relativament. En el passat les teories heugenesiques, com en el present el debat del genòma humà, no deixa de tenir implicacions polítiques molt directes.

³⁸ Bloch, M., Apología..., p. 266.

³⁹ Ibid., p. 269.

⁴⁰ Ibid., p. 236.

⁴¹ Ibid., p. 275.

⁴² Ibid., p. 274.

⁴³ Vilar, P., L’historiador i les guerres, Vic, Eumo, 1991, p. 10.

⁴⁴ Bloch, M., Apología..., p. 243.

⁴⁵ Ibid., p. 246.

⁴⁶ Marx, K., Línias fundamentales de la crítica de la economía política ( Grundisse ), primera mitad, Barcelona, Grijalbo, 1977, pp. 24-25.

⁴⁷ Comentari del tot curiós de: Wittgenstein, L., Tractatus Logico-Philosophicus, Barcelona, Altaya, 1994, p. 11. 

⁴⁸ Ibid., p. 229.

⁴⁹ Dumoulin, O., Marc Bloch..., p. 49.

⁵⁰ Cita recollida en un dels seus cuaderns: Mastrogregori, M., El manuscrito interrumpido..., p. 54.
 
 

" El don de encender en el pasado la chispa de la esperanza sólo es inherente al historiador que está penetrado de lo siguiente: Tampoco los muertos estarán seguros ante el enemigo cuando éste venza. Y este enemigo no ha cesado de vencer. "

(Walter Benjamin. Tesis de filosofia de la historia a: Discursos interrumpidos.Planeta, Barcelona, 1992)
 
 

Abans d'iniciar aquesta breu introducció a la vida d'E.P. Thompson, m'agradaria fer alguns aclariments: aquest text no pretén ser una nota biogràfica de Thompson, així no contempla gairebé els anys anteriors a la Segona Mundial, ni els anys posteriors a la polèmica, no tancada, sobre el "culturalisme", iniciada pel centre d'estudis culturals de la Universitat de Birgmingham el 1978-1979; Tampoc fa un estudi o ressenya de les obres historiogràfiques de Thompson, ni de les de caràcter més polític, malgrat què com diu Fontana " ningún libro de Thompson es no-político "¹, sobre la guerra freda i l'exterminisme. El text només pretén enquadrar l'obra Miseria de la Teoria, que es comentarà en un article posterior, en un context més ampli de polèmiques que comença de forma explicita amb The Peculiarities of the English, contra la revisió historiogràfica iniciada per Perry Anderson i Tom Nairn des de les pàgines de la New Left Reviev ( en endavant N.L.R. ), segueix amb An Open letter to Leszek Kolakowski, té el seu moment central en la crítica a Althusser i clou amb la polèmica sobre el " Culturalisme ". Per contextualitzar l'obra analitzada he intentat destacar els moments formatius que al meu parer han marcat l'obra de Thompson, partint alhora de la idea que les nombroses polèmiques en què participà Thompson li permeteren refinar el seu arsenal teòric i historiogràfic. Tal com afirma Julián Casanova " va ser l'enfrontament amb els seus adversaris allò que el va incitar a escriure la sèrie d'assaigs esmentats incansablement com el millor reflex de la seva interpretació teòrica de Marx i del mètode històric (...) Com li deia a Leszek Kolakowski l'any 1973, només acceptant el repte que li llançaven era capaç de definir el seu propi pensament "², podríem definir, en aquest sentit, el pensament de Thompson com un pensament essencialment polèmic³.

E.P THOMPSON ( 1924-1993 ) :

Fill de metodistes profundament hostils al govern colonial anglès, amb amistats entre els dirigents anticolonialistes com Nherú, la seva infància transcorregué en un ambient lliberal i antimperialista. Així arribà a la maduresa amb un fort sentit del problema colonial i del paper que hi jugaven els governs occidentals, però fou l'estela del seu germà Frank, suposadament més brillant que ell mateix, el que marcarà profundament la seva vida. 

Frank, en el context de la lluita antifeixista, entrarà en el Partit Comunista de Gran Bretanya ( en endavant P.C.G.B.) i treballarà al Special Operations Executive amb els partisans búlgars, on morirà als 21 anys. Les circumstàncies de la mort de Frank afectaran profundament a Thompson⁴ que seguirà el mateix camí, ingressant a l'edat de 17 anys al P.C.G.B el 1940 i incorporant-se a la campanya d'Itàlia als 19. Un cop acabada la S.G.M, buscant conèixer l'experiència del seu germà, participarà en una brigada de reconstrucció de Iugoslàvia conjuntament amb contingents de tots els països europeus, excepte significativament de la U.R.S.S., al llarg de l'any 1946. Al mateix any es desplaçarà cap Bulgària per conèixer els companys i les extraordinàries circumstàncies de la mort de Frank.

La dècada 1936-1946, que Thompson visqué profundament, fou un moment tràgicament extraordinari de la història de la humanitat, un moment caracteritzat, segons Thompson, pel " voluntarisme " que influí d'una forma determinant en la seva obra. Un moment on:

" Las mismísimas condiciones de la guerra y la represión - la dispersión de los militantes por los ejércitos, los campos de concentración, las unidades guerrilleras, las organizaciones clandestinas e incluso el aislamento - los puso frente a frente, como individuos, ante la necesidad de recurrir al juicio político y a la actividad. Cuando el grupo guerrillero volaba un puente ferroviario estratégico, parecía que estaba " haciendo la historia"; cuando las mujeres resistían los bombardeos o los soldados aguantaban frente a Stalingrado, parecía que la historia dependiera de su aguante. Fue una década de héroes y había Che Guevaras en cada calle y en cada bosque (...) Fue la poesía, más que a la ciencia natural o a la sociología, a la que se dio la bienvenida como a una prima hermana (...) no puedo desconocer el hecho de que mi propio vocabulario y mi propia sensibilidad quedaron marcados por esta desgraciada etapa formativa "⁵

L'eufòria popular que es desfermà després de la guerra, on s'immergí Thompson, en la qual tot semblava possible fins i tot ho impossible, tingué la seva fi amb la declaració Truman el 12 de març de 1947 i amb la creació del Kominforn el setembre del mateix any. En la transició del final de la guerra als nous temps, iniciats l'any 1947, els governs i l’" stablishment " maldaren per recuperar el control davant les aspiracions i el poder popular sorgit de la S.G.M⁶. Es passà de l'època del subjecte a l'època de les grans estructures polítiques. La transició fou especialment dura per les esquerres, i més per les que partint de situacions minoritàries, com el P.C.G.B., estaven assolint cert prestigi: "nuestras cabezas fueron a estrellarse contra el parabrisas; y este parabrisas tenía sabor a estructuras (...) La " historia " pareció congelarse instantáneamente en dos monstruosas estructuras antagonistas ".

El procés es visqué dramàticament en el P.C.G.B., que passà de tenir dos diputats el 1945, recolzant críticament el programa endegat pels laboristes, programa que més tard seria conegut per Walfere State, i un cert prestigi a la sectarització absoluta. En tres anys es transitarà d'una situació on, malgrat la debilitat, es semblava nedar a favor de la corrent a la marginalitat política i social, dins la immersió que visqué la societat britànica en el maccartisme i l'evolució conservadora del laborisme. El procés de la guerra freda accentuà el caràcter sectari i stalinista del P.C.G.B., provocant una situació insostenible per la generació de Thompson, situació que cristal·litzà i es féu patent amb les seves màximes conseqüències el 1956.

Thompson, després de la S.G.M., acabà els estudis a Cambridge i inicià les seves activitats com a professor d'adults. Serà una època de molta activitat política per ell, conjuntament amb gent del Partit Laborista ( posteriorment expulsats per aquest motiu ) es dedicarà a organitzar el moviment contra la guerra de Corea; però també fou una època formativa, a nivell historiogràfic, fonamental dins el grup que més tard s'anomenarà el grup d'historiadors del Partit comunista. 

Durant els anys 50, sota l'influencia de M. Dobb i la inspiració de Dona Torr, es començaren a reunir el grup d'historiadors del P.C.G.B. Un grup heterogeni format per estudiants i joves professors, amb noms que més tard serien més coneguts com C.Hill, P.H. Hilton, J. Saville, Hobsbawn, R. Williams, R. Samuel, E.P. Thompson, que es trobaven en bars sòrdids amb noms tan ressonants com Garibaldi " armats amb papers ciclostilats, resums de tesis (...) plens d'austeritat física, excitació intel·lectual, passió política i amistat "⁷. Discutint constantment, sense parar, transmetent-se informació i polemitzant sempre, iniciaran el germen de la nova historiografia britànica. Malgrat l'heterogeneïtat ideològica i la llibertat intel·lectual del grup, la relació amb el P.C.G.B fou més o menys estable ,a la qual cosa potser ajudà el fet de que el grup no entrava a analitzar els grans problemes històrics del S.XX, que haguessin estat un lloc polèmic amb les " necessitats " ideològiques del Partit. Però aquesta estabilitat no podia amagar diferències profundes que es feren ineludibles el 1956.

La profunda sectarització del P.C.G.B., durant la segona meitat de la dècada dels 40, comportà la desaparició de qualsevol influència del comunisme britànic en els moviments socials i una ceguesa cada cop major davant de la realitat soviètica. Aquests elements ja no es podien obviar davant els fets del 1956, obviar el stalinisme el 1956 era per Thompson, constrenyir-se en un espai " en cuyo interior cometemos diariamente rupturas de solidaridad con nuestros camaradas que están esforzándose por desmantelar el estalinismo y que sufren bajo las razones del poder comunista"⁸.

Els fets de Praga i de Budapest es convertiran en un element obsessiu dins del pensament de Thompson, més enllà de la perversitat de Stalin o Kruschev, denunciada més tard pels P.C. occidentals sense cap més introspecció, més enllà de la degeneració del sistema soviètic i del moviment comunista, hi havia un problema de fons en la tradició marxista que havia permès aquesta deformació, el problema de l'humanisme i la moral. Marx havia deixat un " buit ", un silenci en el què fa referència a la moral ( sobretot en els escrits madurs ), això portà a que certa tradició marxista pogués transformar els problemes de la moral en secundaris, en mers reflexes de l'estructura econòmica essencial i finalment en irrellevants pel projecte socialista. La moral era burgesa i utilitzar-la implicava entrar en el camp dels prejudicis burgesos, el què la desautoritzava en el debat sobre el socialisme, això havia permès en part les aberracions del stalinisme dins d’un moviment comunista en estat d'autoalienació. Thompson vindicarà la necessitat d'omplir la tradició d'aquest buit, més enllà de la condemna sobre els errors del stalinisme i de la seva pràctica, com un error en al marxa cap el socialisme⁹. La recuperació d'aquest buit serà central per Thompson per poder construir un nou projecte emancipatori i serà una de les fonts principals de la posterior polèmica amb Althusser: " Lo siento. Pero se trata de mi " herejía ". Si el mundo ha de sobrevivir, en este momento necesita, en mi opinión, ante todo de las cualidades de la imaginación. Quizá aúnlas del amor: el deseo de que los otros sobrevivan. Sí ciertamente también necesita algo de teoría política: pero mucho mejor que la teoría que a la sazón nos están ofreciendo al menos en mi país.

He ahí porque me parece que, a medida que envejezco, los poetas y los moralistas, W.Blake y W. Morris, tienen más cosas que ofrecerme que incluso Marx. Lo repito una vez más, posiblemente el mundo no puede continuar en el estado actual... Y si lo hace, seguramente estallará en veinte o treinta años. Así pues, tal vez hayamos llegado a un punto en que todos debamos ser utópicos; de lo contrario estaremos todos muertos "¹⁰
 
 

Davant dels fets d'Hongria, que provocaren la pèrdua de 10.000 militants al partit, Thompson i Saville intentaren organitzar una plataforma d'opinió crítica, amb la intenció de reformular l'esquerra obrint ponts de diàleg amb el moviment laborista i els moviments socials britànics, així naixé el 12 de juliol de 1956 The Reasoner. La revista fou un projecte molt ambiciós, després de l'arribada el 1951 dels conservadors al poder la realitat social britànica s'havia transformat radicalment, la gent abandonà l'àmbit col·lectiu com a lloc de realització del projecte vital transferint-lo a l'àmbit privat, l'escepticisme i l'individualisme s'imposaren. És en aquest context que sorgí la primera nova esquerra, que intentà recuperar els valors comunitaris i obrers front la nova cultura capitalista. En aquest sentit, The Reasoner pretenia ser una plataforma pública que conjuntes la crítica a l'esquerra amb l'elaboració de noves propostes culturals. Les intencions de la nova revista anaven més enllà del que el P.C.G.B. estava disposat a admetre dins les seves files, i lògicament expulsà a Thompson i a Saville que ja fora del partit i la revista fundaran The New Reasoner. Paral·lelament un grup d'universitaris d'Oxford funden Universities and Left Review, amb aspiracions similars, que ha partir d'un procés confluent amb The New Reasoner acabà donant lloc el 14 de desembre de 1959 a la New Left Review ( en endavant N.L.R. ), des de la qual s'iniciarà una nova etapa de la nova esquerra britànica i de la vida de Thompson.

La N.L.R. serà l'eix vertebrador del projecte de clarificació de l'esquerra britànica en relació als moviments socials. La revista assolirà el seu punt àlgid durant els anys 60, amb 900 exemplars i 1.500 subscriptors, articulant entorn d'ella una sèrie de clubs, 930 l'any 1960, de debat i discussió sobre l'esquerra. El projecte endegat de clarificació i vertebració organitzativa, demostrava la imbricació del projecte de la nova esquerra amb els orígens del moviment obrer anglès. Quan Thompson parli de la societat de correspondència de Londres de S.XVIII senyalarà:

" Sobre todo, hay voluntad de propagar opiniones y de organizar a los convertidos, expresado en el lema: " Que el número de nuestros miembros sea ilimitado " (...)Significa el fin de cualquier noción de exclusividad, el fin de la política como el coto de alguna elite hereditaria o grupo de propiedad (...) rechazaba también el radicalismo de la época de " Wilkes y libertad ", en la que " la multitud " no sé organizaba a si misma con arreglo a sus propios fines, sino que un grupo (...) la convocaba a una acción intermitente para fortalecer su influencia (...). Abrir las puertas de par en par a la propaganda y a la agitación de una forma " ilimitada " suponía una nueva noción de democracia (...) confiaba en los mecanismos de movilización y organización de sí misma que existían entre la población "¹¹

Per Thompson el orígens del moviment obrer anglès no son només part de la " història ", comparteix amb aquests la voluntat de no quedar-se merament en la crítica cultural - dins una suposada èlit avantguardista " que és plenament " conscient de la realitat - en oposició a la massa inculta i que en el fons l'únic que fa es retroalimentar-se autocomplaentment en el seu discurs mentre la realitat li segueix immune -, sinó organitzar en sentit pràctic la teoria. Comparteix, conseqüentment, la confiança en els mecanismes de la gent per autorganitzar-se i per canviar la seva pròpia vida, abandonant el sentit avantguardista que crida a la " massa " a actuar com qui treu el gos per espantar a l'enemic i el torna a la gàbia, car com a gos que és no és conscient de la realitat, en tot cas només pot ser-ho de la meva realitat, sinó cau en el pecat de la " falsa consciència ". 
 
 

Malgrat els inicis eufòrics de la N.L.R. als anys 60, ja es podien començar a detectar insuficiències i límits. De fet la N.L.R. no superava una crítica cultural i teòrica del capitalisme, entorn el grup de R. Williams, o es quedava en l'intent de revaloritzar el marxisme, fracassant a l'hora d'establir llaços amb els moviments socials, o dit de forma gramsciana, no aconseguia constituir-se en intel·lectual orgànic del moviment obrer. Thompson, conscient del malbaratament d'energies que s'estava produint, suscità el debat en un moment en què la revista es trobava amb problemes financers i en el qual la xarxa de clubs estava en franca retirada. En una època d’esgotament intel·lectual, això portà a la dissolució de la redacció de la N.L.R. , que fou assumida el març de 1963 per una nova generació liderada per P. Anderson. La nova generació donà un caràcter a la revista marcadament teoricista, condescendent amb la forma de fer " empirista anglesa", i sense cap relació amb els moviments socials concrets, que introduí a Anglaterra el marxisme estructuralista continental, amb noms com Mandel, Balibar, Colletti, Lacan, Althusser etc.... . El fracàs de la nova esquerra davant els reptes que s'havia plantejat, provocarà una allunyament de Thompson de la política activa. L'any 1965, en una ressenya ja donava per perdut el moviment iniciat per la N.L.R., afirmava:" Crec que no descobreixo cap secret si afirmo que el moviment que durant algun temps es considerava " la nova esquerra " (...) es troba ara completament dispers tant organitzativament, com en certa manera intel·lectualment. Hem fracassat en la realització dels nostres propòsits originals i en la conservació de l'aparell cultural que havíem assolit de posar en peu "¹²

L'allunyament de la N.L.R. arribà al seu punt àlgid el mateix any 1965, però no fou una escapada silenciosa. A finals de 1964 es féu evident la crisis del capitalisme britànic, així com el renaixement de les expectatives de l'esquerra, davant d'això la N.L.R. intentà elaborar una sèrie d'explicacions històriques per interpretar el decurs del moviment obrer i de l'esquerra a Gran Bretanya, amb les insuficiències que l'havien caracteritzat¹³. D'aquest esforç interpretatiu en sorgí la idea de que degut a la prematura revolució burgesa realitzada per la burgesia anglesa aquesta no havia pogut assentar el seu domini i s'havia convertit en un grup dominat per l'hegemonia cultural i política de l'aristocràcia durant el s.XVIII . Aquesta debilitat travessà el s.XIX, reforçada pel temor al proletariat, i provocà que la classe obrera del s.XIX es refugies en una posició subordinada a l'economicisme i al reformisme burgès, reproduint el procés de la burgesia en relació a l’aristocràcia. Thompson, malgrat haver abandonat la N.L.R. i haver-se allunyat de la política, davant aquest esquematisme històric entrà en la polèmica d'una forma devastadora, constituint-se en defensor dels " Massa plebeus per als conservadors, massa arcaics per als moderns, mancats d'institucions consolidades i sense poder ser qualificats plenament com a proletaris pels historiadors obrers i marxistes, si més no van trobar un cronista"¹⁴.

Aquesta primera gran polèmica s'iniciarà, després d'un primer intent fallit de Thompson d' escriure a la N.L.R.¹⁵, amb la publicació a l'anuari, fundat per J. Saville i Miliband el 1964, Socialist Register l'any 1965 de l'article " The Peculiarites of the English ", on Thompson va desgranant els arguments de Perry Anderson i Tom Nairn. L'article argumenta poderosament l'existència d'una ideologia burgesa hegemònica culturalment, basada en l'utilitarisme aplicat a l'economia política construïda a partir de materials intel·lectuals molt potents ( A. Smith, Huxley, Darwin, Ricardo etc...), que de cap manera es poden veure sota el prisma d'ideologia subordinada, al igual que l'existència duna tradició protestant de dissidència. El problema d'Anderson i Nairn és que parteixen d'un model ideal de revolució burgesa, el de la revolució francesa, des de la qual interpreten el procés anglès sense valorar-ne les seves peculiaritats. Però el text va més enllà, Thompson, amb la seguretat que li donà haver publicat ja la Formación de la clase obrera l'any 1963, atacà la interpretació del moviment obrer basada en l'anàlisi de les seves institucions i dirigents i trencava amb la concepció marxista que veu a la classe obrera com el resultat de forces i relacions de producció noves, demostrant que el moviment obrer s’ha generat a partir de la lluita de classes, experiència i política classista que han estat centrals en la configuració política de Gran Bretanya. A partir de la publicació d'aquest article s'inicià una extraordinària polèmica sobre la història anglesa amb ressonàncies en els debats polítics i historiogràfics de l'època. Però després de la polèmica començà per Thompson un llarg silenci de 8 anys¹⁶, una retirada cap a la reflexió historiogràfica sobre les formes en què la gent interioritza l'experiència social.

Per explicar la inhibició de Thompson en relació a l'espai públic, hem d'entendre el que passà en aquella, segons ell, " desafortunada " transició cap una segona nova esquerra. Durant la segona meitat dels 60 l'esquerra occidental adoptà un discurs marxista molt sofisticat amb característiques tancades, per no dir teològiques¹⁷, que sancionava el trencament entre els moviment socials i els moviments " intelactualoides-estudiantils " que es mantenien en els seu discurs ideològic autocomplaent .Pensant-se que, degut a la lògica marxista de la història, en el moment " objectivament i subjectivament " revolucionari les masses els seguirien com un vector més que sumat - crisis + classe obrera + avantguarda revolucionària = revolució - portaria cap el camí del socialisme. En aquest discurs l'esquerra cavà la seva pròpia fosa¹⁸. Thompson, malgrat que aquesta nova esquerra actuava contra tots els seus principis, s'aïllà del debat al entendre que malgrat tot s'estava lluitant per causes profundament justes ( la guerra del Vietnam, la democratització de l'educació etc.) des de les quals qualsevol crítica des de fora del moviment era situar-se en el camp de la socialdemocràcia. L'aïllament, l'automarginalització, de Thompson durant aquests anys senyalarà la contradicció entre el desacord amb les formes i continguts de l'esquerra i la inoportunitat de la crítica, contradicció que el subsumirà en un silenci gairebé depressiu.

El silenci quedà trencat el 1973 amb la carta oberta a Leszek Kolakowski. La carta a un company de dissidència de l'est, amb un to decididament autodràmatic, com ell mateix reconegué, realitzava un anàlisi del que havien estat els anys finals de la nova esquerra i s'arribava a un principi de compromís amb les restes que en quedaven. La conclusió de la carta planteja que malgrat el desacord entre les diferents corrents del marxisme, totes elles compartien una tradició comuna derivada de Marx i un mateix llenguatge i que, per tant, ha d'haver-hi un principi de respecte i convivència. Des d'aquesta primera declaració, que trencà el seu aïllament i fou l'inici de la seva nova activitat, Thompson anà agafant seguretat en si mateix i arribà a una postura més conseqüent, declarant que " el abismo que se ha abierto no separa acentos distintos en el vocabulario de los conceptos, no separa esta analogía de aquella categoría, sinó que separa modos de pensamiento idealista y materialista, un marxismo como clausura y un tradición, derivada de Marx, de investigación y crítica abierta. La primera es una tradición de teología. La segunda es una tradición de razón activa"¹⁹

A partir de 1973 Thompson s'incorporarà al moviment antinuclear, adquirint un paper semblant al que havia realitzat Bertand Russell anteriorment, intentant lluitar contra el màxim símbol de les estructures " incontrolables ", la bomba atòmica i la guerra freda. A mesura que vagin passant els anys 70 Thompson anirà convencent-se que " Entre la teologia y la razón no cabe ningún espació para negociar. El comunismo libertario, así como el movimiento socialista y obrero en general, no pueden tener ningún trato con la practica teórica , salvo para desenmascarla y expulsarla "²⁰. Davant del constant atac que rebrà l'historiografia marxista, des de diferents pràctiques teòriques absolutistes que la desprecien per empirista " ergo " burgesa, que reneguen de la participació activa i creativa de la gent com a humanisme, que afirmen la " veritat " del partit i de la U.R.R.S a partir de l'anàlisi dels textos i discursos i no de les pràctiques stalinistes per no caure en l'empirisme burgès; Thompson declararà una " Guerra intelectual implacable contra tales marxismos " que viuen en un univers teòric tancat constituint-se en metahistòria i metateoria. L'atac de Thompson es construirà en el extraordinari al·legat a favor de la història i de l'ésser humà com a subjecte que representarà Miseria de la teoria, contra el màxim representant del marxisme com a clausura, Louis Althusser²¹.

Però malgrat la força de l'atac llençat per Thompson, la polèmica continuarà. Aquest cop serà iniciada des del Centre d'Estudis Culturals Contemporanis de la Universitat de Birgmingham i el seu màxim representant, Richard Johnson, que s'erigiran com els representants de l'althusserisme britànic. La publicació, la tardor del 1978, de l'article de Richard Johnson " Edward Thompson, Eugene Genovese y la historia socialista-humanista " a History Workshop númº 6, la iniciarà. El que començà, plantejat per Johnson, com un debat entre dos tradicions de forma oberta, es convertirà, al entrar en el tema, en un anàlisis des de l'estructuralisme althusserià de l'obra de la historiografia marxista des dels anys 60, acusada de " culturalisme ", i acabarà convertint-se en una requisitòria contra els historiadors marxistes començant per M. Dobb, acusat d'economicista, i D. Torr. Per Johnson, en un anàlisi molt althusserià del que havien estat els defectes del marxisme, les obres de Thompson i Genovese es podrien entendre com una reacció a l'economicisme de Dobb, així l'obra iniciada des dels anys 60 s'ha de veure com un trencament amb la tradició historiogràfica anterior, un trencament que abandonant les premisses bàsiques del marxisme, és a dir els conceptes derivats del modus de producció, acabava entrant en el camp historiogràfic burgès . D'aquesta manera l'obra de Thompson comparteix en un primer moment la crítica althusseriana contra l’economicisme, i en aquest sentit les dues tradicions son coincidents, però mentre la segona no havia abandonat el camp del marxisme, la primera tradició havia caigut en el subjectivisme històric, en l'humanisme burgès i en el " culturalisme ". Així la tradició d' Althusser era infinitament superior per resituar el debat front dos grans dimonis: l'economicisme i el culturalisme^22.

A partir d'aquest article s'inicià una participació massiva en la polèmica per part dels historiadors britànics. El treball de Richard Johnson fou criticat en diferents articles i cartes que aparegueren a History Workshop Journal, en els númº del 6 al 10, i Anderson es sumà a la polèmica amb Arguments Within English Marxism²³ que pretenia ser un diàleg amb E.P. Thompson. L'amplia polèmica arribà al seu zenit en el History Workshop 13, que organitzà un debat a l'església de Sant Pau, un edifici ruïnós prop de la Oxford Universty Press, el 1981. Els principals oradors - el mateix Thompson, Stuart Hall i Richard Johnson - entraren en el debat en un to d'hostilitat que féu impossible qualsevol diàleg. De fet per Thompson aquests debats no eren més que un " psicodrama dentro del ghetto cerrado de la izquierda teórica ", a més un diàleg amb la tradició althusseriana hagués estat un retorn al 1973, a la carta oberta a Leszek Kolakowski, un retorn al reconeixement de la convivència necessària dins una mateixa tradició, i això després de la Miseria de la teoria ja no tenia sentit. Així la polèmica no quedà mai tancada, senzillament Thompson no la seguí al considerar que ja havia saldat els seus comptes amb el marxisme escleròsic. El debat quedà mort, a més, al entrar els anys 80 davant l'ofensiva conservadora del postestructuralisme posmodern de l'època tatcheriana, que es llençà sobre la historiografia britànica com una manada de llops afamats, ofensiva que ha minat les bases per la continuïtat de la història social²⁴.

^{1Fontana, Josep:E.P. Thompson, hoy y mañana. Historia social numº 18. pp. 4.}

^{2Casanova, Julián: Polèmiques, erudició i història des de baix: El llegat d'E.P. Thompson. Avenç, 179, març 1994, pp. 44-49.}

^{3En un altre context es podria defensar l'obra de Thompson com una obra poètica. Així ho ha fet Henry Abelove a: Review Essay of the Povertey of Theory, History and Theory, numº 21, 1982, pp. 132-142.}

^{4En homenatge a Frank, E.P Thompson conjuntament amb la seva mare escriuran There is a Spirit i Europe: a Memoir of Frank Thompson.}

^{5Thompson, E.P.: Miseria de la teoria, Barcelona, Editorial Crítica, 1981, pp. 121-122.} 

^{6A vegades aquest procés adoptà formes sanguinàries, àdhuc paradoxals. El cas grec, on els britànics s'aliaren amb antics agents nazis per destruir la resistència, és paradigmàtic. El procés grec està recollit a: Horowitz, D. Estados Unidos frente a la revolución mundial. Ediciones de cultura popular, Barcelona, 1968.} 

^{7Hobsbawn, E.J.:The historians Group of the Comunist Party. A: Maurice Conforth (ed.)Rebels and theis causes. Essays in honor of A.L Morton. Lawrence and Wishart, Londres ,1978, pp.22-47. Citat a: Hacia una història Socialista, Barcelona, Serbal ,1983, pp. 11-12.}

^{8Thompson E.P.: Miseria de la teoria, Barcelona, Crítica, 1981, p. 291.}

^{9L'obra de Thompson William Morris: Romantic to Revolutionary, publicada l'any 1955, pot tenir una lectura política en aquest sentit. L'obra fa una reivindicació d'un primer materialista històric que no obvia el problema dels valors, construint un gran al·legat moral contra el capitalisme. Així situa a Morris com un dels grans marxistes de la primera generació que tenia un sentit del socialisme com a realització moral, no exclusivament però si bàsicament, al qual s'ha de retornar.}

^{10Entrevista amb E.P. Thompson a: En peu de pau numº.2, Barcelona, Juliol-setembre 1984.}

^{11E.P. Thompson: La formación de la clase obrera en Inglaterra. Historia del mundo moderno,Crítica,Barcelona,1989, p.8.} 

^{12Citat a: García Bonafé,M E.P Thompson, Avenç, numº.34,Barcelona 1981, p.63.}

^{13Aquest esforç interpretatiu es pot trobar en els articles: Anderson,P. Origins of the present crsis, N.L.R. numº23; Nairn,T.The Britsh Political elite, The English Working class i The Anatomy of the Labour Party, N.L.R. numº. 23, 26, 27 i 28.}

^{14Rowbotham, Sheila, E.P Thompson: Una vida de disidència radical, Taller d'Història, númº.2,1993, p. 57.}

^{15Intent al que sembla ser Perry Anderson es negà.}

^{16Silenci només intentat trencar amb el " May Day Manifiesto " de 1968. Manifest que Thompson realitzà conjuntament amb R. Williams i Stuart Hall en un intent de desafiar el gir dretà del Laborisme dirigit per Wilson.}

^{17Una bona mostra d'aquest nou, i no tan nou, discurs, serà el marxisme desenvolupat per Althusser amb el qual Thompson no entrarà en polèmica fins a finals dels 70, quan arribi a la conclusió que malgrat venir d'un llenguatge comú és impossible seguir convivint en un mateix espai polític i historiogràfic.} 

^{18Així, quan realment es produí una crisi revolucionaria, molt diferent a la imaginada com una crisis econòmica, el moviment estudiantil es trobà aïllat davant de l'estat al haver negligit la creació de ponts amb els moviments socials.}

^{19Thompson, E.P.: Miseria de la teoria, Barcelona, Crítica,1981, pp. 289-290.}

^{20 Ibid., p. 290.}

^{21 No es comenta aquí l'obra de Miseria de la teoria ja que es pretén publicar un segon article dedicat a analitzar aquesta obra.}

^{22El suposat trencament iniciat per Thompson i Genovese en relació a Dobb, sempre ha estat negat per Thompson, igual que l'apel·latiu de " culturalisme ". Per veure una bona crítica a aquestes concepcions: Harvey J. Kaye. Los historiadores marxistas britanicos, Zaragoza, Prensas Universitarias, 1989.}

^{23Un llibre molt interessant i que demostra, en alguns casos, una superioritat de coneixements en relació a Thompson, p.e. en el camp de la filosofia de la ciència, però que sovint no sembla entendre l'obra de Miseria de la teoria, o en tot cas no hem llegit el mateix llibre.}

^{24És curiós que alguns dels que atacaven més ferotgement el " cultuarlisme " de Thompson, des d'una suposada puresa marxista, hagin protagonitzat aquesta ofensiva conservadora.}

Tot i que, en el marc de la historiografia al voltant dels països del Bloc de l’Est i de la Guerra Freda, la revolució hongaresa de 1956 no ha atret una atenció comparable a la d’altres episodis polítics i socials d’aquest context històric —potser amb raó, la història de la pròpia Unió Soviètica o la Primavera de Praga del 1968 han fet córrer més tinta—, els fets que van produir-se a Hongria entre el 23 d’octubre i la definitiva actuació de l’exèrcit soviètic el 4 de novembre van tenir una transcendència en tots els àmbits que no pot ignorar-se tan fàcilment.¹

Entre d’altres conseqüències de caràcter general, aquests esdeveniments van suposar l’agreujament de les relacions entre les grans potències durant els anys següents o, en el camp sota domini soviètic, la redefinició dels paràmetres sobre els quals es portaria a terme el procés de desestalinització. Però no només això: des del punt de vista polític, el cert és la revolució hongaresa de 1956 va plantejar la falsedat —o, si més no, la incorrecció— d’alguns dels principis bàsics sobre els quals se sustentava el discurs i l’acció política de les cúpules dirigents a banda i banda del Teló d’Acer. En una paraula, va posar a la vista de tothom l’aparent contradicció en què es movia aquesta mena de partida mundial.

En primer lloc, calia preguntar-se sobre el paper i la resposta dels Estats Units davant l’esclafament del govern d’Imre Nagy. El gener de 1953, la presidència nord-americana havia passat de mans demòcrates (amb Truman i la seva doctrina de contenció del comunisme a escala planetària) a mans republicanes (amb el general Eisenhower i la seva crítica ferotge d’una postura tan defensiva, una de les claus del seu èxit electoral en el marc de l’ambient paranoic creat pel maccarthisme). El resultat superficial d’aquest canvi de govern va ser l’inici de la política exterior de "New Look", que, sota els auspicis del secretari d’Estat John Foster Dulles, va clamar de forma retòrica i insistent per una croada anticomunista dirigida a "desmuntar el Teló d’hacer" i "alliberar les nacions captives"², però el resultat real, en el cas hongarès, fou que en cap moment va pensar-se en proveir ajut o assistència militar als insurrectes, i molt menys en una intervenció directa de l’OTAN.³

En segon lloc, calia fer-se preguntes similars sobre l’actuació de la Unió Soviètica. Després de la mort de Stalin, el març de 1953, va iniciar-se una pugna política pel control dels aparells de poder de l’Estat i del PCUS que durant un parell d’anys no va deixar clar qui seria el seu successor. De la troika inicial formada per Lavrenti Beria, Georgy Malenkov i Nikita Jruschov, el primer en quedar exclòs fou Beria, afusellat el juny d’aquell mateix any sota l’acusació de conspiració. El segon de la llista, Malenkov, qui teòricament era el millor situat en la carrera pel poder, finalment va caure en desgràcia un cop els membres de l’entramat militar-industrial van rebutjar la seva política de distensió i "Nou curs" en els àmbits econòmic, polític i d’afers exteriors. Així, el febrer de 1955 prenia el relleu com a Premier de l’URSS Nikolai Bulganin, però de forma que el principal beneficiari del canvi va ser el Secretari General del PCUS, Jruschov, contrari a les tesis de Malenkov.⁴

Tanmateix, el futur neoestalinista que semblava anunciar-se amb el domini de Jruschov no va produir-se: a partir del maig del 1955 va apostar fortament per una política exterior destinada a buscar un enteniment amb les potències occidentals mitjançant la proposta de creació d’un sistema internacional de control sobre l’armament, i, poques setmanes després, es va arribar a un acord sobre la retirada de tropes d’Àustria i la seva transformació en un Estat neutral; finalment, aquests avenços van conduir, el juliol d’aquell any, a la celebració de la cimera de Ginebra entre les principals potències, iniciant-se així el que semblava una nova època de "coexistència pacífica".

El pas més important de Jruschov, però, es produiria en l’àmbit intern: de forma sorprenent per a tothom, durant el XXè Congrés del PCUS de febrer del 1956 va exposar el seu famós "discurs secret", on es denunciaven detalladament els crims de l’estalinisme i el "culte a la personalitat" de què havia estat objecte l’anterior líder de la Unió Soviètica. Així mateix, l’abril es va decretar la dissolució de la Kominform, amb la qual cosa semblava que una nova era s’iniciava per als Estats satèl.lit. No obstant això, sembla que Nikita Jruschov no va saber calcular l’abast de la seva gosadia política —que tenia molt a veure amb les lluites internes pel poder soviètic, donada la major implicació dels seus rivals en les purgues de l’era estaliniana—, i en els mesos següents les promeses de desestalinització van actuar de forma similar als efectes de la retòrica nord-americana que abans hem esmentat. En particular, van actuar amb força a Polònia i Hongria, on les greus insatisfaccions arrel de les purgues i la planificació forçosa de l’etapa estaliniana van acabar activant els moviments de protesta laboral i cultural que portarien, en un cas, als incidents que entre el juliol i l’octubre d’aquell any van produir-se a Polònia, i, en l’altre, a l’inici de la revolució hongaresa pocs dies després.⁵

L’aparent contradicció, doncs, quedava plantejada: mentre que aquells que havien apostat pel "desglaç" després de la desaparició de Stalin van acabar recorrent a la invasió militar per controlar un dels seus aliats, els seus rivals, immersos en la retòrica de l’alliberament dels pobles europeus sota la bota de l’Ós soviètic, van fer ben poc quan l’oportunitat se’ls va presentar. 

Les noves evidències documentals sobre la revolució de 1956

Al llarg de les últimes quatre dècades, han aparegut un seguit d’obres i articles que han analitzar amb més o menys profunditat la revolució hongaresa, en alguns casos amb la pretensió de donar resposta a la sèrie d’interrogants que les contradiccions de la Guerra Freda van obrir, com en tant d’altres episodis, en aquest cas.⁶ Tanmateix, i deixant de banda les interferències ideològiques i sentimentals que poguessin haver-hi, aquests textos presenten les carències pròpies de qualsevol estudi sobre el bloc de l’Est anterior a la desclassificació dels arxius d’aquests països: s’han hagut de centrar en la simple descripció dels fets o, si la seva pretensió era analitzar-los amb major profunditat, han hagut de conformar-se amb el plantejament d’hipòtesis més o menys basades en l’especulació sobre els condicionaments que van empènyer els diferents actors a actuar com ho van fer. 

La fi dels règims de l’Europa de l’Est entre 1989 i 1991 ha permès donar respostes més sòlides des del punt de vista de les evidències documentals. Durant els últims anys els investigadors han pogut anar accedint a un seguit de documents que resulten de gran importància per a confirmar o matisar les visions que es tenien fins ara sobre alguns dels assumptes relacionats amb la història de la Unió Soviètica i les "democràcies populars", i, en conseqüència, amb la història de la revolta hongaresa de 1956. La major part de les versions traduïdes a l’anglès s’han editat al butlletí del Cold War International History Project (CWIHP).⁷ Alhora, el resultat d’aquestes investigacions ha estat l’aparició d’una nova bibliografia que ha aportat una reelaboració parcial de les concepcions que les anàlisis històriques i polítiques ens oferien fins ara.⁸

Així doncs, els documents a què últimament s’ha tingut accés basen la seva importància en la clarificació de la visió i l’actuació dels membres del Presidium del Comitè Central del PCUS en el context d’aquesta crisi, però no gaire en la resolució d’altres aspectes que també poden ésser interessants. Per tant, donat l’escàs espai de què disposem, centrarem la nostra anàlisi en el procés de discussió i presa de decisions en el Presidium del Comitè Central soviètic, i deixarem de banda altres aspectes sobre els quals les noves evidències documentals no permeten donar una visió substanciosament diferent de la que s’ha mantingut fins ara.⁹

Una decisió sinuosa: vacil.lacions i disputes al Presidium del PCUS

Des del punt de vista de l’actuació soviètica, un cop s’examina la documentació més recent sobre el cas d’Hongria, la primera impressió que hom treu es basa en tres fets: les dificultats dels líders russos per aconseguir una informació precisa sobre què està passant, el caràcter canviant i dubitatiu de les intencions de la cúpula del Kremlin a l’hora de buscar una solució als problemes que van sorgint —en especial per part d’un dels sectors, l’encapçalat per Jruschov—, i les disputes internes arrel dels aspectes anteriors.

Els primers signes d’aquesta peculiaritat ja es perceben en el context de les tensions que van antecedir l’inici de la revolta del 23 d’octubre. Com ja s’ha comentat, des de l’eliminació política de Nagy l’any anterior alguns sectors de l’MDP i de la societat hongaresa havien entrat en un procés d'efervescència que, en el marc de les noves propostes de desestalinització llençades per Jruschov a partir de l’hivern del 1956, anaven configurant un panorama prou contradictori i explosiu en la vida política d’Hongria.¹⁰ Tanmateix, quan el 7 de juny va enviar-se Mikhail Suslov des de Moscou per parlar amb Andropov i els líders de l’MDP, l’informe que l’enviat soviètic va transmetre amb posterioritat contradeia l’alarmisme anterior, i només donava compte de l’existència d’oposició a Rákosi en el Comitè Central hongarès (a causa, deia, de "l’anormal grau de representació dels camarades jueus en la direcció del partit" [sic: la "conspiració de les bates blanques" sembla que encara no havia conclòs]). Així doncs, res d’oposició popular: tan sols es necessitava enfortir la direcció de l’MDP per controlar una situació no gaire greu. La ceguesa de Suslov, però, es demostraria fatal en les setmanes següents, ja que les mitges veritats del seu informe van distorsionar la percepció que els dirigents soviètics tenien sobre la situació. 

Al llarg de l’estiu les evidències al voltant de la inestabilitat política anirien augmentant. D’una banda, el 27 de juny es produïa una reunió, amb gran ressonància pública, del Cercle Petöfi —l’organització d’oposició intel.lectual més important i activa del país—, on es va criticar durament el passat i el present estalinista dels membres del govern. D’altra banda, al mal clima polític d’Hongria calia afegir el deteriorament simultani de la situació a Polònia, en concret a partir dels sagnants incidents que el 28 i 29 de juny van produir-se a Poznan.¹¹ Tanmateix, davant l’evidència del creixent malestar entre la població d’aquests països la cúpula soviètica va seguir sense entendre ni el seu origen ni la seva naturalesa. Així, en el curs de la reunió que el Presidium del PCUS va mantenir el 12 de juliol Jruschov va referir-se a "les activitats subversives dels imperialistes a Poznan i Hongria", i afegia que "volen [els imperialistes] debilitar els llaços internacionalistes, i, en nom del dret a l’autonomia de decisió, volen fomentar la desunió i destruir [els països socialistes] un per un".¹² Seguint amb la lògica fins llavors seguida —no només en el cas d’Hongria, sinó en el de tots els països amb règims similars—, es decidí que la millor solució als problemes hongaresos era la substitució de Mátyás Rákosi per un membre menys impopular del govern, una decisió en què el punt de vista d’Anastas Mikoyan, el nou enviat de Moscou a Budapest, hi tingué un pes fonamental. El 18 de juliol, doncs, l’MDP nomenava com a secretari general Ernö Gerö, que, tot i no diferenciar-se gaire de l’anterior líder, semblava una opció més adequada donat el panorama pol

El Presidium del PCUS celebrà la seva sessió del 23 d’octubre poques hores després que les primeres notícies sobre el tumult a Hongria haguessin arribat. Segons les «Notes Malin», en aquells moments Jruschov ja havia rebut les primeres demandes d’ajut militar per part de Gerö, donat l’estat de col× lapse dels cossos policíacs i militars hongaresos davant la magnitud dels esdeveniments.¹⁶ Així doncs, el tema de debat durant la reunió fou la presa d’una decisió al respecte, i fou, també, el primer episodi de la crisi que demostrà les divisions internes del Presidium. Un desacord inicial, però, que encara no va fer palesa la posterior divisió entre el sector més moderat de Jruschov i el sector de la «línia dura» de Molotov, Kaganovitx o Bulganin, sinó entre la gran majoria favorable a la mobilització dels «Cossos Especials» estacionats a Hongria i un únic membre del Presidium, Mikoyan, contrari a aquesta operació militar i favorable a la negociació política.¹⁷ Quant a les raons d’aquells inclinats cap a la intervenció militar, no deixaven marge de dubte: la situació a Hongria no era comparable a la de Polònia, ja que en aquest cas es tractava de la probable dissolució del govern. D’altra banda, per tenir contactes sobre el terreny Jruschov va decidir enviar dos membres del Presidium a Budapest: Mikhail Suslov i, curiosament, Mikoyan —dos dels integrants del corrent que representava Nikita Jruschov, i enfrontats, per tan, als partidaris de la línia dura—, apart d’Ivan Serov, cap del KGB.

Al llarg dels dies següents, i fins la definitiva decisió d’iniciar l’operació «Torbelí» del 4 de novembre, la complexitat de la situació a Hongria va provocar un estat de confusió de molts dels membres del Presidium, sobretot entre aquells que recolzaven la nova línia política sorgida del XXè Congrés del PCUS. La lluita política, un cop les unitats de l’Exèrcit Roig van haver ocupat el país durant la nit del 23 i va anunciar-se públicament el nomenament de Nagy com a primer ministre el matí del 24 —la primera de les concessions polítiques per part dels soviètics—, va centrar-se en dos escenaris.¹⁸

Per un cantó, a Budapest Suslov i Mikoyan tractaven de trobar una solució pacífica al conflicte. Com a resultat d’això, el dia 25 va comunicar-se la substitució d’Ernö Gerö per János Kádár al capdavant de l’MDP —encara que Hegedüs i el propi Gerö seguien com a membres de la direcció—, i el 27 Imre Nagy anuncià la formació d’un govern amb comunistes sense lligams amb el règim de Rákosi —com, per exemple, G. Lukács— i amb un parell d’antics líders del partit dels petits propietaris (Zoltán Tildy i Béla Kovács).¹⁹

Per l’altre cantó, a Moscou començaven a fer-se evidents les desavinences entre els dos sectors esmentats abans. Així, durant la reunió del Presidium del 26 d’octubre la facció contrària a Jruschov va aprofitar per atacar durament la manera com es portaven les negociacions a Hongria.²⁰ En canvi, i amb el recurs a les habilitats innates del polític de carrera, Jruschov defensà l’actuació del seu enviat dient: «Mikoyan està actuant com va dir que ho faria. Va recolzar una postura favorable a la no-intervenció, però les nostres tropes estan allà», per acabar mig cedint i concloure: «No estem d’acord amb el govern. Hem d’enviar reforços (Molotov, Zhukov i Malenkov)».²¹

Els atacs van tornar a produir-se durant la reunió del 28 d’octubre, però aquest cop les crítiques cap a Mikoyan i Suslov només van protagonitzar-les Molotov i Voroshilov. La situació a Hongria, a més, havia canviat de forma substancial. A banda del salt que suposava la composició del nou govern, la nit del 27 s’havia produït una reunió del Comitè Central de l’MDP (amb la participació de Suslov i Mikoyan) on Nagy va proposar el següent: anunciar una treva, iniciar les negociacions amb els rebels, demanar la retirada de les tropes soviètiques cap a les seves bases i treure les forces de seguretat dels carrers. Els quatre punts d’Imre Nagy foren aprovats per la major part dels membres del CC —amb el recolzament explícit dels enviats soviètics—, i el dia següent, 28 d’octubre, el primer ministre transmetia el missatge a la nació, incloses una referència als fets com «un gran moviment democràtic de masses», la promesa de l’inici de converses per aconseguir la sortida de les unitats militars soviètiques de la capital i la dissolució de la policia política hongaresa.

Davant això, durant la sessió del Presidium del dia 28 la reacció d’aquells contraris a la negociació va ser fulminant.²² En canvi, Mikoyan i Suslov van rebre el suport de la resta dels membres presents (inclosos Malenkov, Zhukov, Bulganin i Saburov, que sorprenentment havien canviat la seva postura del dia anterior). Tot i que els dubtes eren continus al voltant de quina postura prendre —en especial per part del mateix Jruschov—, la majoria dels membres del Presidium s’anaven decantant de forma clara pel reconeixement del nou govern hongarès i del seu últim comunicat. En definitiva, es tractava d’una opció que, davant el limitat marge de maniobra polític dels soviètics i el fet que representava un mal menor donada la pressió de molts dels insurrectes cap a posicions molt més a la dreta, semblava la més adequada. A més, oferia la possibilitat de treure’n beneficis polítics des del punt de vista de l’opinió internacional.²³

Tanmateix, entre les dues sessions següents —del 30 i 31 d’octubre— va produir-se un canvi radical de les postures. Segons les «Notes Malin», la reunió del 30 fou el moment culminant de l’actitud concessiva dels soviètics, fins al punt d’arribar-se al derrotisme. Tots els assistents a la reunió, inclosos Molotov i Voroshilov, havien arribat a un principi d’acord sobre la necessitat de retirar les tropes soviètiques del país i inaugurar una nova era en les relacions amb els països de l’Est.²⁴ Tal com indica Mark Kramer, la raó d’aquest fet podria residir en les esperances excessives que s’havien dipositat en els efectes positius que pogués tenir la «Declaració sobre els principis del desenvolupament i posterior reforçament de l’amistat i la cooperació entre l’URSS i els altres països socialistes», on es reconeixia que les relacions entre la Unió Soviètica i els països de l’Est durant el passat havien estat «plenes d’errors enormes», que Moscou havia comès desenfrenades «violacions dels principis d’igualtat en les relacions en