1.Un programa per la història: E.P. Thompson, Agenda para una historia radical, Barcelona, Crítica, 2000.

2. El emperador y el asesino de Chen Kaige, o l’eterna dialèctica de la guerra i la pau

3. Félix Retamero, La contínua il·lusió del moviment perpetu. La moneda dels reges, dels muluk i dels seniores (segles VI-XI), Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2000, 304 p
 
 

E.P. Thompson ha esdevingut ja, a set anys de la seva mort, un clàssic per la nostra historiografia, però malgrat la influència de moltes de les seves interpretacions, conceptes i intuïcions, li ha passat el que a la majoria de congèneres que tenen l’honor d’ostentar aquest nom: la seva lectura ha esdevingut superficial i s’ha banalitzat. Al igual que en temps passats alguns historiadors dominaven la màgia de la seva ciència a partir d’un còctel mal digerit d’un marxisme passat pel sedàs de l’estructuralisme parisenc, és divertit observar en les nostres càtedres universitàries com després de sacrificar als altars de la complexitat històrica els manuals de la Harnecke, que molts indubtablement van seguir en el seu moment, es parla amb l’alegria del neci – aquell que parla del que no coneix – de conceptes com " economia moral " o " experiència " , propis del taller thompsià, que després d’una breu definició " tanto sirven para un barrido como para un fregado ". I de fet això és el màxim que podem arribar a esperar, car la mirada de Thompson es constitueix en un nova legitimació, un poso teòric que serveix per justificar la pròpia feina, igual que en el seu moment fou el marxisme escolàstic, però no per definir un programa d’investigació o per discutir obertament amb el seu creador. De la mateixa manera que ha passat amb el projecte d’història total de Vilar, sempre presentat com una utopia que ens pot orientar, però irrealitzable en la pràctica, Thompson ens apareix així de tant en quant, tan sols quan s’ha de parlar del nostre ofici, com un referent en el fons descontextualitzat, canonitzat i buit de contingut a set anys de la seva desaparició.

Hi ha altres elements que expliquen, però, la dificultat per rebre el seu llegat. Els historiadors estan poc avesats a parlar del seu propi treball en termes teòrics, es deixa normalment aquesta feina a filòsofs i sociòlegs, els quals són rebuts no sense raons de pes com intrusos pels fills de Clío. I si això és menys cert quan parlem de teories d’abast mitjà – la caracterització d’un forma d’estat determinat, la transició d’un modus de producció a l’altre, o el canvi polític –, ho és més en el cas de la teoria social global, llavors el nostre silenci esdevé clamorós. Pocs historiadors han sortit a la palestra pública per defensar una teoria social pròpia de la història, entre ells M. Bloch elaborant les seves reflexions en unes circumstàncies difícils, i el cas que ens ocupa aquí: Thompson. I que ens ha aportat Edward Palmer en termes teòrics que pugui ser rebut i metabolitzat per la nostra ciència social. En els termes de les teories d’abast mitjà: un concepció de les classes i la lluita de classes com a regulador cultural, organitzatiu i polític de les nostres societats modernes. Concepció realment difícil de dur a bon port per la història social degut a la seva dificultat pràctica més enllà d’aquella obra d’art que fou The making... - d’un historiador que també hagués volgut ser poeta -, i amb poc " mercat ", perquè no dir-ho, en temps on els programes d’investigació trobem poc fructífer parlar de classes socials i moviments obrers. No només va morir tota una concepció de la socialdemocràcia amb la caiguda del Mur, també finiquità tota una idea de la història – tant de la marxista, com de la que intentava erigir-se com alternativa a la primera -, de la qual cosa ens en dóna una idea molt clara l’evolució dels últims Annals. I pel que fa a la teoria social de llarg abast, aquelles que ens parlen de la dinàmica general de les nostres societats, Thompson assajà un diàleg ple d’intuïcions fèrtils amb el marxisme i el neopositivisme que intentava des de la història oferir una explicació global del canvi social a partir del rebuig de la vella metàfora estructura – superestructura i la introducció del subjecte humà en la història a partir de la seva conceptualització de " l’experiència " – genètica de la relació entre el ser social i la consciència social en el seu univers teòric – com una realitat que metabolitza culturalment el ser social i conforma les voluntats col·lectives. Unes reflexions que, malgrat sorgir d’un historiador, estan lluny de les preocupacions de la nostra ciència en la actualitat.

Però per aquells que encara els hi preocupen aquest temes, per aquells que encara creuen que la història és una ciència que ens ha de permetre explicar la dinàmica social, per aquells que esperen d’ella una explicació sobre l’ésser humà, Agenda para una Historia Radical és un llibre imprescindible. De fet, dins de la subjectivitat del lector que us està parlant, el llibre és una bàlsam per un historiador que, malgrat tot, encara vulgui historiar el passat per pensar històricament el present, segons una feliç frase de Vilar. Una lectura imprescindible i fresca que ens ajuda a comprendre al seu autor i l’obra que va realitzar de forma integral.

A primer cop d’ull, però, l’obra que ressenyem pot semblar enganyosa, apareix com una amalgama sense ordre ni concert de temes dispersos deguts a la mà de Thompson. Què podem pensar si no quan veiem reunides coses tant distants com una ressenya sobre una biografia d’Eleonor Marx, una conferència sobre William Morris o un treball sobre l’entramat hereditari ? Tot plegat massa distant com per no pensar que es tracta d’una mera recopilació de treballs dispersos traduïts degut als bons oficis del director de la col·lecció Josep Fontana. Potser es trobaria a faltar una introducció aclaridora de la selecció per part dels editors, sense ella entrem en el món de la conjectura. Dos dades, però, ens indiquen que aquesta obra és alguna cosa més que una mera antologia de treballs dispersos: la primera ens la subministra el propi llibre a la contraportada, aquests treballs foren seleccionats pel mateix Thompson abans de morir; la segona és més indicativa encara, en la seva majoria aquests treballs, excepte el que dona títol a l’obra i el dedicat a Eleonor Marx que no està datat pels editors, foren produïts abans de la dècada dels vuitanta. Estranya que un historiador en les postrimeries de la seva vida seleccioni per publicar-se, en una espècie de testament, treballs realitzats vint i trenta anys abans. Estrany si no coneixem alguna cosa de la trajectòria vital del nostre ressenyat. És a dir, si no sabem que E. P. Thompson congelà a finals dels anys setanta, just en el moment més àlgid de la polèmica amb els estructuralistes, la seva pràctica com a historiador. Apagà així les veus baixes del passat que a través d’ell pretenia fer reviure en el present, per parlar ell mateix d’una amenaça que podia deixar sense sentit tot el camí seguit fins llavors per la humanitat: l’holocaust nuclear que es cernia sobre tots nosaltres, fins i tot pels que érem massa petits per ser-ne conscients. Probablement ell no concebí aquest canvi com una ruptura: milità en la història pel mateix que després el decidí a baixar al carrer per militar contra la irracionalitat dels nostres governants. Però en aquest pas moltes coses quedaren interrompudes, coses que després, quan tornà a escriure sobre el nostre esdevenir al llarg del temps, ja no es pogueren rempendre en el mateix punt on havien estat deixades. Els temps havien canviat, el món i la mateixa Anglaterra vivia una onada conservadora sense precedents i al propi Thompson ja no li quedava poc més que una dècada de la seva intensa vida. És, llavors, aquest llibre un recull d’intuïcions interrompudes, de pensaments oberts, on Thompson parlant dels altres ens parla d’ell mateix i la lògica interna de l’obra l’hem de trobar precisament en això. No és un recull dispers de textos elegits més o menys a l’atzar, més o menys segons el seu interès historiogràfic, sinó un llegat de les interrupcions i les passions d’un historiador.

L’assaig inicial que dóna títol a l’obra, que llegit autònomament pot resultar un tant insubstancial pren sentit a partir d’aquesta perspectiva. Agenda per una Historia Radical és el text d’una conferència realitzada a Nova York el 1985 i la data i el lloc no són quelcom baladí. La conferència es la presentació d’un retorn de l’historiador a les pràctiques de Clío un retorn que es planteja amb un interrogant " Si vuelvo, y cuando vuelva, ¿lo haré con una mirada diferente? Pienso que es posible. Tengo que decir honestamente, sin ningún sentido de la crítica concreta o de afirmación teórica general, que cada vez estoy menos interesado en el marxismo como un sistema teórico. No soy pro, ni anti; sobre todo estoy aburrido de parte de la discusión que hay". Una pregunta i una resposta que pren un valor significatiu si examinem el que produí durant els anys que li quedaven en endavant. Les obres posteriors es dedicaren a indagar els fils que havien quedat penjats en els seus estudis sobre la classe obrera anglesa, no anaren cap endavant, sinó cap enrera, cap el s. XVIII. Però tampoc aparegueren de nou obres de polèmica teòrica que havien estat característiques de la seva producció durant els anys setanta. I això per varis motius. Anglaterra havia canviat radicalment en " ausencia " del Thompson historiador, el govern de M. Tatcher inicià el que més tard seria conegut com a revolució conservadora i molts dels historiadors que havien mantingut actituds radicals al costat de Thompson durant la dècada anterior, quan aquestes estaven a l’ordre del dia de les modes acadèmiques, ara s’havien passat " con armas i vagajes " al territori contrari. És per això que Thompson fa la seva conferència sobre la història radical a Nueva York – " me pregunto si somos los precursores de un college británico en el exilio, refugiados de Mrs. Tatcher -; també és per això que dedicà els seus últims anys a defensar l’espai historiogràfic que havia estat abandonat com una relíquia d’un passat recent i díscol per les noves generacions d’historiadors, amb la conclusió del seu projecte a mig acabar, Customs in common, publicat dos anys abans de la seva mort. Però a més, en aquesta nova terra que tant havia canviat amb tant poc temps, les polèmiques marxistes de la dècada anterior, malgrat la importància del que s’estava dirimint en elles, ja no tenia gaire sentit, sinó era per reproduir el que ell sempre havia qualificat de psicodrames intel·lectuals dins de l’acadèmia de l’esquerra. Així Edward Palmer abandonarà els debats més estrictament teòrics del marxisme i amb una visió reflexiva, ajudada per la calma que imposa el pas dels anys, podrà situar els seus referents en el camp de la Història Radical anglesa i els avanços que es produïren en aquesta després de la Segona Guerra Mundial " particularmente asociada en este punto con la tradición marxista ". El que abans havia necessitat pàgines de polèmica, debats profussos i assemblees d’historiadors fins a llargues hores de la nit, ara es resolia amb facilitat. La complexa relació de Thompson amb el marxismes es reduïa a la frase que havia posat en boca de William Morris i que ara feia seva sense cap problema " En conjunto, aunque es duro el esfuerzo, se debería leer primero a Marx si se puede: hasta el momento es el único economista completamente científico de nuestro lado "; és a dir, per Thompson la qüestió ja no radicava, si es que alguna vegada ho havia fet per ell malgrat el context, en si el marxisme era la teoria ideal per una llarga tradició d’Història Radical, compromesa i amb l’ésser humà com a centre, sinó en veure en aquest un puntal més, potser el principal, d’una forma determinada de fer història. No es tractava de ser o no ser marxista, sinó de considerar que Marx estava " de nuestro lado " i no nosaltres del seu. Però en aquest camí importants qüestions per la nostra ciència havien quedat aparcades. Ell ja no pretenia resoldre-ho: " Considero que parte de la discusión es una distracción de los problemas históricos, un impedimento para completar mi trabajo. Perry Anderson y yo tuvimos un debate o, más bien, yo tuve un debate con Althusser, hace unos diez años, y Perry, de una forma generosa y constructiva, hizo un comentario sobre este debate en su Arguments in English Marxism. Se me ha preguntado por qué no contesté a Perry. No siento necesidad de contestar a Perry. Pienso que tenía muchas cosas importantes e interesantes que decir. Pienso que lo podríamos llamar un empate. Lego a ustedes la continuación de este debate, si es que se debe continuar ". En aquest context s’entenen els textos que segueixen a aquesta introducció, en ells podrem trobar els fils interromputs del debat i la forma que Thompson tenia d’entendre i apassionar-se per la història, mentre ell es dedicava a acabar el seu propi treball ja que, fent seva de nou la veu de William Morris amb el que tan s’identificava, " la mejor forma de prolongar el resto de nuestros días, viejo amigo, es terminar nuestras viejas cosas ".

Els textos recapitulats en aquest llibre són variats, però tanmateix podem trobar temàtiques profundes comunes. Gran part d’ells tracten del nus gordià que Thompson no acabà mai de desfer, però que il·luminà d’una manera certament meravellosa. No fou el primer en fer-ho, hi ha una llarga tradició en aquest sentit que va de l’últim Marx a Gramsci, passant per Lukács i Korsch, i que té el seu moment més creatiu per la nostra ciència en la formació del grup d’historiadors marxistes britànics, però el seu cas és el més original o si més no el més bell. Aquest nus el defineix ell mateix d’una manera senzilla: " Me siento más cómodo con el término " materialismo histórico " – que amb el marxisme que ell considera alienat dins de l’economia política burgesa, tema al que tornarem més endavant -. Y también con la opinión de que las ideas y los valores están situadas en un contexto material, y las necesidades materiales están situadas en un contexto de normas y expectativas; y de que uno da vueltas a este multilateral objeto social de investigación. Desde una perspectiva es un modo de producción, desde otra un modo de vida ". Nus gordià que un jove Thompson havia començat a examinar en el seu The making..., front l’escàndol i sorpresa dels marxistes ortodoxos, desenvolupat en ¿Lucha de clases sin clases? i elevat a rang teòric a Misèria..., ja que en el fons el problema era sempre el mateix: el debat de la " clase en sí " i la " clase para sí ", era el debat de la relació entre el ser social, que el marxisme clàssic sempre havia considerat com a determinant del conjunt, i la consciència social i finalment afectava al nucli central de la metàfora nuclear, dins d’una certa lectura de Marx, de la base – econòmica – i la superestructura – jurídica, política, cultural... – que es considerava la clau de la dinàmica de les societats al llarg del temps. Thompson sempre procedí davant d’aquest problema com l’Alexandre el Magne de la llegenda que quan es trobà amb el nus gordià real d’esenvainà l’espasa per trencar-lo, després d’anys d’infructuosos intents de desfer-lo d’una manera més metòdica. Així front la classe en sí, afirmà l’existència absoluta de la consciència de classe com a únic vàrem per indicar-nos l’existència d’una classe, determinada per l’experiència de la realitat material és cert, però no existent a priori de la seva pròpia definició conscient. Passat el temps es pot veure com aquesta ruptura fou immensament creativa i constituí un gir copernicà d’un paradigma que llavors ja servia per poc, però generà una incertesa que ell mateix no aconseguí omplir tal com reconeix en aquest llibre: " Si " pensamiento y ser material " se encuentran " en una determinismo mutuo ", debemos decir entonces que " el ser social determina la conciencia social ", pero debemos añadir que " la conciencia social determina el ser social ". Puesto que ( como insiste Williams ) " en la práctica la determinación nunca es sólo el establecimiento de límites; también es el ejercicio de presiones ", parecería que nos quedamos con una corrienta alterna de interacción. Pero " un marxismo sin algún concepto de determinación es en realidad inútil ", y la interacción mtua apenas es determinación ".

El tema d’aquestes reflexions és bastament desenvolupat en els text dedicat a l’antic brigadista de la Guerra Civil espanyola i pensador autodidàctica Christoper Caudwell, al qual situa com a precursor de les preocupacions que marcaren a la generació de marxistes Britànics posteriors. Així parlant d’ell i intentant-lo recuperar de les interpretacions que han posat una llosa sobre el seu pensament, de fet Thompson ens parla de la problemàtica en què es mogué tota la seva generació fins avui en dia. Però no només ens parla en aquest capítol sobre el problema de la relació entre el ser social i la consciència social, sinó que ens il·lustra aquí, a partir dels genials anàlisis de Caudwell sobre la ideologia burgesa, en una altra de les seves provocadores obsessions. Sí per Caudwell un dels centres neuràlgics de la ideologia burgesa, en aquest cas de l’economia política burgesa, es basa en la creença i definició de les necessitats humanes com a necessitats econòmiques, com a necessitats d’interès - obviant que les necessitats i interessos regulats pel mercat corresponen a la vegada a un sèrie de valors i a una moral determinada - , i per tant aquestes són primordials i determinants pel que fa a la resta de la humanitat, el mateix passaria en el marxisme per Thompson. La definició de l’ésser humà com un ésser econòmic, que permetia construir una societat explicada i basada en la primacia del mercat i cosificada en la mercantilització i objectualització de totes les esferes humanes, s’hauria reflexat pel nostre autor en la construcció d’una economia política socialista, màxim exponent de la qual seria El Capital, que parteix de la mateixa presumpció. Així s’explica que el marxisme hagués construït una doctrina teòrica en la qual l’explicació econòmica estaria en la base de l’explicació de la dinàmica social. Thompson desenvolupa àmpliament aquesta tesis a Misèria..., on no es tallà per afirmar que el mateix Marx hauria caigut en la trampa de l’economia política burgesa front als seus textos primerencs, i és per això que ell es troba més còmode terminològicament en el camp del materialisme històric, projecte inconclús de construcció d’una teoria global sobre l’ésser humà en la història que el contemplés de forma integral, que en el del marxisme que s’hauria vist contaminat per una explicació històrica burgesa. 

Aquest últim desenvolupament ens porta directament a la conferència, reproduïda en el llibre, sobre William Morris. Aquest és un text interessant que es rebel·la contra una pràctica habitual de les nostres autoritats acadèmiques i culturals: la d’absorbir a grans pensadors revolucionaris convertint-los en figures acceptables pel sistema abstraient-los del seu caràcter subversiu. Això que a voltes ha passat amb Marx, operació difícil però quan hi han moviments que encara es reivindiquen del seu pensament, és una pràctica tan habitual que porta a organitzar grans actes, congressos i fins i tot societats internacionals, com a passat recentment aquí a Barcelona amb Walter Benjamin, sense fer cap referència a la que va ser la passió principal dels homenatjats, sense la qual no s’entén res de la seva producció cultural i aquesta es converteix en un artifici buit de contingut. Però més enllà de reivindicar a William Morris com un revolucionari i la seva obra com a producte d’aquesta condició, E.P. Thompson defensa aquí una de les seves velles tesis: que la crítica moral del capitalisme realitzada per Morris no només es complementària a la crítica econòmica del marxisme, sinó que és necessària per abstreure aquest de l’alienació burgesa que porta a considerar i a reduir a l’èsser humà a un mer homo economicus. Sí a nivell teòric no és cert que la base material – definida en termes econòmics – determini la superestructura, en tot cas es produeix una determinació mútua i més enllà són difícilment indisociables una de l’altra, en la construcció d’una alternativa al capitalisme aquesta tampoc pot partir exclusivament, ni primordialment, de la crítica " científica ". 

Els problemes derivats de la insatisfacció d’aquest model d’interpretació històrica han portat a la temptació substituir el llenguatge i les explicacions de caràcter marxista per un nou reguitzell de llenguatges i teories provinents d’altres disciplines socials. Thompson ens avisà en contra de les transferències descuidades entre disciplines socials, producte la majoria de vegades d’entusiasmes que segueixen les corrents de les modes acadèmiques, en el capítol Historia y Antropología. En aquest interessant text, on desenvolupà una fecunda reflexió sobre la lluita de classes a nivell cultural i simbòlic que sens dubte ha de ser d’utilitat pels historiadors del conflicte social, es propugna que si bé l’anàlisi cultural en el sentit ampli és un dimensió bàsica per la història social i que aquest haurà d’anar acompanyat de l’ajuda d’altres disciplines, significadament l’antropologia, això no ha d’implicar una reducció de la " lògica de la història " – tema desenvolupat a nivell metodològic a Misèria a voltes de forma errònia – als paradigmes d’altres ciències. La història és una ciència del context i del procés i no de l’estructura i l’estàtica que busca significats transculturals. En aquest cas les transferències culturalistes, malgrat el mateix Thompson hagi estat acusat pels seus detractors de culturalista, porten a anàlisis reduïts a la dimensió discursiva i cultural de dinàmiques socials en les quals les pràctiques culturals només prenen un sentit clar a partir de l’anàlisi de les seves múltiples determinacions. Així, avisant contra el que més tard seria una de les principals modes de la historiografia dels anys vuitanta, el gir lingüístic, Thompson afirma amb una antiga sentència de M. Bloch que " Para gran desesperación de los historiadores, los hombres olvidan cambiar su vocabulario cada vez que cambian sus costumbres ". És a dir, que mateixos llenguatges i tradicions tenen significats diferents, i fins i tot oposats, segons el context d’interessos i determinacions en què es troben, cosa que els anàlisis unívocs del discurs tendeixen a amagar oferint conclusions errònies sobre el seu camp d’investigació. En moments on hem vist analitzar períodes històrics i moviments socials sencers a partir del seu discurs públic, arribant a les conclusions més irrisòries i curiosament gairebé sempre estirades cap a la banda dreta de l’espectre historiogràfica, el sentit comú que destil·la aquest text ens ajudaria a immunitzar-nos contra els excessos de l’anàlisi del discurs i dels girs lingüístics. 

Tanmateix el capítol central del llibre és, al meu entendre, El entramado hereditario. Podria sorprendre la inclusió d’un estudi pròpiament històric enmig de reflexions teòriques i petites ressenyes, però és precisament en aquest context on pren sentit. En efecte en aquest capítol dedicat a l’anàlisi de l’entramat hereditari durant el s. XVIII es produeix la síntesis de totes les preocupacions anteriors. Potser Thompson no ens ha llegat a nivell teòric una alternativa completa al que ell va ajudar a desfer, però tal com deia Marx a la segona tesis de Feuerbach " El problema de si puede atribuirse al pensamiento humano una verdad objetiva no es un problema teórico, sino práctico. Es en la práctica donde el hombre debe demostrar la verdad, es decir, la realidad y el poder, la terrenalidad de su pensamiento. La disputa sobre la realidad o irrealidad del pensamiento – aislado de la práctica – es un problema puramente escolástico " i si Thompson era alguna cosa en la pràctica, aquesta cosa era ser historiador. A partir de l’anàlisi d’un aspecte jurídic, els drets hereditaris, Thompson va estenent la seva xarxa cap a tota la realitat circumdant. Admirablement ens mostra com aquest entramat jurídic no té cap sentit sense l’anàlisi del dret consuetudinari que l’envolta, i encara aquest tampoc s’entendria sense les concepcions sobre el dret i la costum d’una comunitat amb interessos i modus de vida determinats. A la vegada aquest entramat és una peça clau per la supervivència material de la comunitat i no tan sols una forma de transmissió de la propietat. De fet la realitat d’aquests drets té poc a veure amb el dret homogeni burgès de les societats actuals que cosifica les relacions socials i els drets sobre la propietat per homogeneïtzar-los i mercantitzar-los. L’estudi es fixa precisament en la lluita entre aquestes dues concepcions del dret per mostrar-nos el canvi cultural i ideològic que va permetre fundar la societat capitalista i com els termes del dret que finalment s’imposà o les concepcions que es deriven de la ideologia burgesa de poc serveixen realment per comprendre el canvi social que es va produir en aquell període. De fet interrelacionant anàlisis cultural i econòmic aconsegueix diluir les mateixes categories d’anàlisis, fent desaparèixer les falses dicotomies plantejades per l’economia política burgesa i per un cert marxisme. Aconsegueix demostrar que les relacions socials no són quelcom tan simple com una relació mecànica entre base i superestructura, sinó que, seguint a Marx en una metàfora diferent a la més famosa del pròleg a la Contribució a la crítica de l’economia política, més líquida i menys mecànica, i preferida per ell, " En todas las formas de sociedad hay una producción determinada que asigna a todas las demás su rango e influencia, y cuyas circunstancias, por lo tanto, asigna también a todas las demás circunstancias su rango e influencia. Es una iluminación general en la que se sumergen todos los demás colores y que los modifica en su particularidad. Es un éter particular que determina el peso específico de todas las formas de existencia que destacan en él ".

El llibre que comentem aquí és més ampli que això. Cada capítol és un món de matisos i d’idees fecundes. Trobem, a més, ressenyes que com la dedicada a Mary Wollstonecraft ens ajuda a veure la cara més passional del nostre historiador aquell que afirmava: " Trato de rescatar al pobre tejedor de medias, al tundidor ludita, al " obsoleto " tejedor en telar manual, al artesano " utópico ", e incluso al iluso seguidor de Joanna Southcott, de la enorme prepotencia de la posteridad. Es posible que sus oficios artesanales y sus tradiciones estuvieran muriendo. Es posible que su hostilidad hacia el nuevo industrialismo fuera retrógada. Es posible que sus ideales comunitarios fuesen fantasías. Es posible que sus conspiraciones insurreccionales fuesen temerarias. Pero ellos vivieron en aquellos tiempos de agudos trastornos sociales, y nosotros no. Sus aspiraciones eran válidas en términos de su propia experiencia; y, si fueron víctimas de la historia, siguen, al condenarse sus propias vidas, siendo víctimas ". En aquest cas no és un teixidora la que el fa sortir a la palestra pública per vindicar la seva memòria, sinó a una de les precursores del feminisme en el moment de la definició del projecte il·lustrat, tractada com a una curiositat estrambòtica pels seus biògrafs del present. Aquesta actitud es troba en la mateixa matriu de l’impuls moral que portà a Thompson a la història a pesar de no haver decidit mai fer-ho. Primer fou l’escàndol de llegir tot el que es deia de Morris i més endavant ja foren tots aquells que eren víctimes d’una història que s’escriu pels vencedors del present el que el portà, dins d’una motivació molt benjaminiana, a llegar-nos tants i tan bons escrits. Entre ells hi ha els que em ressenyat aquí, i també una defensa del terreny dels seus estudis sobre el socialisme anglès que ens avisa contra una lectura massa marxista del orígens d’aquest moviment, en el text dedicat a Eleonor Marx. Val la pena llegir-los. 

El emperador y el asesino de Chen Kaige, o l’eterna dialèctica de la guerra i la pau

Chen Kaige’s film The Emperor and the Assassin, or the eternal dialectics of war and peace

This historical film of China’s first emperor can also be viewed as an allegory of the Chinese political history and its leaders in the bloody 20th century. At the same time, some themes in the film remember the present, such as the relationship between China and Taiwan.
 

Cuando el dao reina en el mundo,

los corceles acarrean estiercol.

Cuando no reina el dao,

aun las yeguas paren en el campo de batalla.

No hay crimen mayor que dejarse arrastrar por los deseos;

no hay mayor desgracia que no saberse nunca contento;

no hay defecto más doloroso que la ambición.

Por eso el contento del que sabe contentarse,

es contento perdurable.

Lao zi. IX (XLVI).
 
 

¿Por qué el Gran Río y el Mar pueden ser reyes de

cientos de ríos?

Porque saben estar por debajo de ellos,

y así pueden reinar sobre cientos de ríos.

Lao zi. XXIX (LXVI).¹
 

Fitxa tècnica i artística

Títol: Jing Ke Ci Qin Wang. Títols comercials (castellà, anglès i francès): El emperador y el asesino. The Emperor and the Assassin. L’empereur et l’assassin.

Productors: Chen Kaige, Shirley Kao i Satoru Iseki. Producció: Le Studio Canal +, Pricel, Shin Corporation i N.D.F./China Film. Xina-França-Japó. Any de producció: 1999. Distribució: Warner Sogefilms, A.I.E. Duració: 163 min.

Direcció: Chen Kaige. Guió: Weng Peigong i Chen Kaige. Fotografia: Zhao Fei (color, format panoràmic, 35 mm). Música: Zhao Jiping. Disseny de producció: Tu Juhua. Disseny de vestuari: Mo Xiaomin. Montatge: Zhao Xinxia. So: Tao Jing (DTS). Director associat: Zhang Jinzhan. Efectes especials: Liu Shaochun. Productors associats: Philip Lee i Sunmin Park. Productors executius: Han Sanping, Tsuguhiko Kadokawa i Hiromitsu Furukawa. Directors de producció: Zhang Xia i Bai Yu. Directors assistents: Zhang Xijue, Yang Haiquan i Wang Chao.

Intèrprets: Gong Li (Dama Zhao), Zhang Fengyi (Jing Ke, l’assassí), Li Xuejian (Ying Zheng, el rei de Qin), Sun Zhou (Dan, el príncep de Yan), Lu Xiaohe (General Fan Yuqi), Wang Zhiwen (Marquès Changxin), Chen Kaige (Lu Buwei, el primer ministre), Gu Yongfei (La reina mare), Ding Haifeng (Qin Wuyang), Zhao Benshan (Gao Jianli), Pan Changjiang (L’oficial de la presó), Zhou Xun (La noia cega).

Premis obtinguts: Gran Premi Tècnic (Tu Juhua), al 52è Festival Internacional de Cinema de Canes (1999).

Estrena a Barcelona: 9 de juny del 2000. Sales d’exhibició: Renoir Les Corts i Verdi Park (VOSE).
 
 

Sinopsi: Primer acte. L’acció arrenca l’any 246 a.n.e. amb la victòria final de les tropes del regne de Qin sobre les del regne de Han al camp de batalla. El somni de Ying Zheng, l’ambiciós rei de Qin, és unificar els set regnes de la Xina (Qin, Yan, Qi, Qu, Han, Zhao i Wei) sota el seu poder i convertir-se en el seu primer emperador, la qual cosa el porta a destituir al seu primer ministre, Lu Buwei, del seu càrrec i mantenir-lo sota arrest domiciliari, després que aquest li hagués recomanat l’establiment d’una política de pau envers el regne de Yan. Mentrestant el príncep de Yan es troba reclòs com a ostatge al palau reial de Qin.

Segon acte. Dama Zhao, l’amant del rei Ying Zheng des de la infantesa, s’enyora molt dels temps d’enamorats al regne de Zhao, on aquest i la seva família hi vivien exiliats, i decideix ajudar-lo a acomplir els seus objectius. Trama un intricat pla per a assassinar al rei que l’obliga a marcar-se el rostre amb un ferro calent per tal de semblar que ha estat castigada. El propòsit és convèncer al príncep de Yan d’enviar un assassí per matar al rei, el qual seria "descobert" pel propi rei. L’incident seria utilitzat com a excusa per a invadir el veí regne de Yan. Dama Zhao, tanmateix, fa prometre a Ying Zheng de no fer servir la violència contra el regne de Zhao.

Tercer acte. En l’exili al regne de Yan, Dama Zhao troba a Jing Ke, un antic assassí professional, ara humil venedor vagabund de sandàlies, tormentat pel seu despietat passat, que expia la seva culpa, reformat, arran del suicidi d’una noia cega davant dels seus ulls, filla d’una família de ferrers els quals Jing Ke tot just havia acabat de matar. Dama Zhao i el príncep de Yan intenten convèncer a Jing Ke d’assassinar al rei de Qin, però aquest prefereix la mort a cometre cap més assassinat. Dama Zhao s’enamora de Jing Ke i ambdós van a viure junts.

Quart acte. El marquès Changxin, aparentment l’afemellat bufó de la reina mare, constantment humiliat per Ying Zheng, es veu forçat a conspirar, juntament amb ella, contra el rei de Qin quan aquest descobreix l’existència de dos nens petits al palau de la reina mare. Es tracta dels fills il·legítims d’ambdós, el marquès i la reina mare. El marquès fa partícip a l’antic primer ministre, Lu Buwei, dels seus plans d’enderrocar el rei. El complot fracassa, el marquès es capturat i tots els seus soldats són morts en l’assalt al palau reial, sorpresos per una inesperada emboscada. El rei mana donar mort als nens. La reina mare, horroritzada, li confessa qui són els pares, per la seva banda, el marquès, rancorós, li fa saber el seu origen il·legítim: el rei és fill de la reina mare i de l’antic primer ministre. Lu Buwei li confirma el secret i es suicida per callar els rumors d’il·legitimitat.

Cinquè acte. Ying Zheng decideix portar a terme els seus plans i conquerir brutalment el regne de Zhao, la terra natal del marquès Changxin, però també de Dama Zhao, traint així la seva paraula. Dama Zhao s’afanya per aturar la sagnant guerra però no aconsegueix canviar la voluntat del monarca. Jing Ke comprèn que l’única manera de posar fre a tanta crueltat és assassinar el rei i, finalment, accepta fer-ho sacrificant la seva pròpia vida. L’atemptat a la cort de Qin no té èxit i Jing Ke mor en l’intent. Els crèdits del final informen a l’espectador, d’una banda, que els set regnes van ser unificats per Ying Zheng l’any 221 a.n.e., esdevenint, d’aquesta manera, el primer emperador de la Xina; de l’altra, que completà la construcció de la Gran Muralla.
 
 

El emperador y el asesino (Jing Ke Ci Qin Wang) és l’últim film fins aleshores de Chen Kaige, un dels millors realitzadors cinematogràfics xinesos de l’actualitat. Nascut a Beijing (Pequín), l’any 1952, era fill del també cineasta Chen Huai Kai, el qual treballà pel Beijing Film Studio, i d’una editora literària del mateix Beijing Film Studio, Liu Yan Chi. Després d’haver de treballar en el camp i fer el servei militar durant la Revolució Cultural, el 1978 ingressà en l’escola de cinema de Pequín, on coincidí amb Zhang Yimou i Tian Zhuangzhuang, els altres dos prestigiosos realitzadors xinesos contemporanis, tots tres membres de l’anomenada "cinquena generació". Més tard, el 1984, realitzà el seu primer llargmetratge, Tierra amarilla. Uns anys després, l’any 1993 es va endur la Palma d’Or a la millor pel·lícula al Festival de Canes amb Adiós a mi concubina (Ba wang bie ji), el film que el va consagrar internacionalment, guanyant-se l’admiració de bona part de la crítica. L’argument, basat en la novel·la homònima de Lilian Lee (1985), descriu la vida privada i professional de dos amics, Douzi i Shitou, actors de l’òpera xinesa de Pequín, entre els anys vint i seixanta del present segle -des de l’aprenentatge inicial de les regles tradicionals de l’òpera al seu rebuig públic durant la Revolució Cultural-, és a dir, de l’època del Guomindang de Chiang Kai-chek a la Revolució Cultural de Mao Zedong, interpretant els papers de concubina i rei, pels quals esdevenen cèlebres -Cheng Dieyi i Duan Xiaolou. El matrimoni entre Shitou/Duan Xiaolou i l’exprostituta Juxian desvetlla clarament els sentiments amorosos de Douzi/Cheng Dieyi pel seu company d’escena. El film constitueix, entre d’altres coses, una denúncia dels excesos de la Revolució Cultural sobre el món artístic i cultural.

El emperador y el asesino, fou presentat a la crítica internacional el dia 16 de maig de 1999, dins el marc de la 52a edició del Festival Internacional de Cinema de Canes.² Una edició que comptà amb la participació a la secció oficial a concurs d’extraordinàries pel·lícules com Todo sobre mi madre de Pedro Almodóvar, The Straight Story de David Lynch, Felicias’s Journey d’Atom Egoyan, Kikujiro no natsu de Takeshi Kitano, Ghost Dog, The Way of the Samurai de Jim Jarmusch i la premiada amb la Palma d’Or, Rosetta, dels germans Luc i Jean-Pierre Dardenne. El film fou rebut amb opinions dividides, mentre que uns crítics l’elogiaren uns altres es mostraren recelosos i, fins i tot, obertament negatius.³ No obstant això, obtingué el Gran Premi Tècnic per la seva sumptuosa direcció artística, a càrrec de Tu Juhua. En aquest sentit, cal tenir present que és la pel·lícula més cara del cinema xinès fins al present -es tracta d’una gran producció internacional-, amb un pressupost d’onze milions de dòlars.

El film es va estrenar comercialment al nostre país el dia 9 de juny del 2000, un any després de la seva projecció al Festival de Canes. Era d’esperar que passés silenciosament desapercebut pel gran públic, en gran part a causa de que només s’hagués estrenat en sales de versió original, la qual cosa converteix la pel·lícula en extremadament minoritària, destinada directament a un públic selecte: els cinèfils. En realitat, l’especificitat del cinema xinès, com la del japonès, no resulta fàcil de digerir per l’espectador occidental que no està disposat a posar-hi res de la seva part, massa acostumat als paràmetres narratius del model hollywoodià i gens interessat per altres cultures radicalment diferents a la seva.⁴ Així, és molt més còmode de veure i de seguir, per exemple, Gladiator (2000), de Ridley Scott, la recent gran superproducció nord-americana que ha tornat el cinema de romans -amb l’habitual toc de Hollywood- a la gran pantalla, que un film comercial oriental com el que aquí es comenta. És per això que la distribuidora espanyola, en aquest cas la multinacional Warner Sogefilms, no es preocupà gens per guanyar-se l’elecció del públic amb una campanya publicitària d’una certa envergadura. D’altra banda, la crítica potser hauria d’adoptar, en aquests casos, el criteri d’intentar familiaritzar l’espectador amb el realitzador i l’entorn cultural del film, més que no pas emetre judicis de valor al respecte.
 
 

L’esglaiadora trama cinematogràfica d’El emperador y el asesino es basa en esdeveniments i personatges històrics reals, molt concrets, de l’antiga Xina, però que Chen Kaige ha transformat en una obra de ficció amb l’objectiu d’establir paral·lelismes, amb el present i el passat més inmediat. El seu missatge torbador, extret de la pròpia història, testimonia com un governant megalòman pot arribar a cometre els més execrables actes portat per una extrema ambició de poder. Ying Zheng és tothora l’alter ego de Yun Shikai, Chiang Kai-shek, Mao Zedong o Deng Xiaoping.⁵ Des d’una perspectiva ètica, s’exposa una consciència apocalíptica, expressada en termes de desencís, terror i fatalisme, davant la barbàrie de l’acció política.

El film s’estructura narrativament en cinc actes o episodis tot seguint el model de la tragèdia clàssica occidental. Cada acte va precedit del seu títol corresponent, retolat a la pantalla en obertures en negre. El guió, construït amb intel·ligència, adopta elements dramàtics procedents, grosso modo, d’algunes obres de W. Shakespeare, com Macbeth, El rei Lear i Ricard III: la història d’un home que es converteix en un cruel criminal empès pel seu excessiu afany de poder. Un altre realitzador que s’ha interessat per la fatalitat del poder és el japonès Akira Kurosawa, als seus films El trono de sangre (Kumonosu-jo, 1957), Los canallas duermen en paz (Warui yatsu hodo yoku nemuru, 1960), Kagemusha (1980) i Ran (1985). De fet, El trono de sangre i Ran són adaptacions molt lliures, respectivament, de Macbeth i El rei Lear. La crueltat, la violència i la guerra esdevenen els principals referents temàtics de la reflexió de Kurosawa sobre el poder.⁶ De tota manera, la principal analogia cinematogràfica existent, en el pla dramàtic, sembla ser l’obra de Sergei M. Eisenstein Iván el terrible (Ivan Grozny, 1944-1946). La transformació psicològica del personatge del tsar Ivan IV, l’unificador de Rússia, de "bo" a "dolent", la soledat humana de l’implacable governant, el simulacre d’assassinat, la conspiració interna o l’ànsia de venjança són alguns exemples.⁷ D’altra banda, de l’enginyós i ric guió, complex però ben articulat, pot destacar-se l’ús de dues estructures narratives diferents: una perceptible i explícita, i una altra amagada i inesperada. En primer lloc, Kaige utilitza una construcció narrativa, des d’una perspectiva omniscient, que presenta nítidament a l’espectador l’anatomia de la trama. Es tracta de l’escena de l’exposició oral de la simulació d’intent d’assassinat. Després empra una tècnica narrativa cinematogràfica que es converteix en un joc per a l’espectador: el recurs a l’ocultació de certa informació, on Kaige limita la informació de què disposa l’espectador en la narració d’uns fets successius, amagant uns altres fets simultanis, mitjançant l’el·lipsi cinematogràfica. És tota la seqüència de la resolució final del complot del marquès Changxin contra el rei de Qin. En aquest cas, l’espectador i el personatge del marquès saben el mateix i ignoren una dada important, que l’exprimer ministre ha advertit de la conjura a Ying Zheng. Un altre procediment de suspens cinematogràfic utilitzat en aquest film és l’allargament forçós de la resolució d’una acció: l’enfrontament final dels dos protagonistes masculins, representants de dues postures antagòniques, en un "duel" final de considerable durada, la dilatació del qual dóna esperançes de happy end a un públic que simpatitza amb el valerós Jing Ke i desitja que es produeixi la mort del malvat Ying Zheng, malgrat es cometi una acció criminal, totalment contràtria a la moralitat del film, com és un assassinat -ironia significativa.⁸ Per tant, es podria dir també que la resolució està ja predeterminada. La trama inclou, a més, conflictes polítics i familiars, episodis d’intriga, moments d’idil·li sentimental, petites dosis d’espectacularitat amb escenes d’acció i alguns retalls còmics.

En l’aspecte visual és un film de gran riquesa escenogràfica, amb uns vestuaris i decorats francament sumptuosos per tal de donar la major autenticitat històrica i artística possible. Els preciosos i luxosos vestits d’època i, sobretot, l’acuradíssima reproducció, amb molts mitjans econòmics, del palau reial de Qin i del castell de Zhao aporten el màxim de naturalisme i monumentalitat a l’ambientació. La fotografia, a càrrec de Zhao Fei, responsable també de Sweet and Lowdown (1999) de Woody Allen, és esplèndida i llueix un nítid cromatisme groc, essent les escenes del palau d’un color daurat i les panoràmiques dels paisatges xinesos d’un groc polsós o marró. Cal destacar també les escenes del flash-back en blanc i negre que sintetitzen clarament l’evolució psicològica de Jing Ke, un personatge que ha renunciat al seu passat d’assassí. Igualment han estat aconseguides amb eficàcia les emocionants i ben coreografiades escenes de batalla, especialment l’escena inicial, reminiscència de Kagemusha i Ran de Kurosawa, així com les increïbles panoràmiques que mostren formacions de tropes amb centenars o milers d’extres (la marxa de soldats, l’atac al castell de Zhao o el retorn triomfal a Yan) i paisatges naturals.

La interpretació, a càrrec d’un reduït nombre d’actors i actrius protagonistes, és en general molt satisfactòria i, en alguns casos, força bona, com en el cas de les caracteritzacions dels personatges de Ying Zheng, Dama Zhao i Jing Ke, que formen el triangle amorós del film, interpretats respectivament per Li Xuejian, la preciosa Gong Li i Zhang Fengyi. L’oposició existencial entre els personatges de Ying Zheng i Jing Ke, representants de dues postures morals oposades entre si, és el motor de la història. D’una banda, Ying Zheng, l’emperador, embogit i recelós, que desconfia patològicament de tothom, sobretot d’aquells que puguin suposar una amenaça al seu poder arran del descobriment del complot per a enderrocar-lo, i que des de llavors actua com un despota cruel i inhumà amb rampells de brutalitat, qual Herodes, com el sagnant succés de "la matança dels innocents". L’ambició de Ying Zheng és pròpia d’una ànima tirànica, fins a l’extrem d’avantposar el desig de glòria a l’amor. De l’altra, Jing Ke, el seu antagonista, personatge solitari torturat pel seu passat, que ha renunciat a la violència, un camí irrevocable -la transmutació d’un guerrer a un monjo, símbol de pau i de serenitat-, però que es veu forçat a prendre partit davant les elevades proporcions de la tragèdia, retornar al seu passat i actuar com a àngel salvador, sacrificant així la seva vida. La fatalitat del destí farà inútil el seu intent heroic de donar mort al rei psicòpata, redimint amb la seva mort el seu passat d’assassí. No obstant això, no ens trobem davant de caracteritzacions psicològiques simplistes, sinó que al llarg del film assistim a l’itinerari invers d’ambdós personatges, del bé al mal i viceversa, una veritable metamorfosi psicològica. Dama Zhao, el tercer pilar de la trama, representa, en un primer moment, l’arquetip de la clàssica femme fatale, maquinadora de paranys i incitadora del crim, semblant a lady Macbeth, per passar a tenir una història d’amor amb Jing Ke, que esdevindrà tràgica i, finalment, reaccionar profundament com a heroïna, marcada per l’horror de l’extermini dels seus, contra els sanguinaris deliris i l’odi de Ying Zheng.

L’aspecte formal del film presenta una certa tendència a l’estatisme en la posada en escena, a la representació teatral, que es veu reforçada pel caràcter teatral dels espais interiors, i que només trenquen les escenes d’acció. Precisament, l’escàs ritme cinematogràfic juntament amb la llarga durada del film, gairebé tres hores, són alguns dels arguments als què recorren els seus detractors. Tot plegat un simple pretext d’aquells que només cerquen l’espectacle i la diversió del més pur Hollywood-style. De tota manera, sí hi ha un element fàcilment criticable: l’evident maniqueisme que comporta el discurs ètic "de convicció" i "de responsabilitat" que planteja El emperador y el asesino, potser excessiu i demagògic. Per altra part, una de les escenes més impressionants és el fallit assalt al palau de Qin, sens dubte un cert homenatge a la famosa seqüència de la matança de l’escala d’Odessa d’El acorazado Potemkin (Bronenosets «Potemkin», 1925), de S. M. Eisenstein. Una altra escena d’acció a ressaltar és la batalla inicial, rodada amb la càmara en moviment, a cavall o en carro tirat per cavalls. Cal destacar, per últim, un parell d’escenes impactants: el suicidi de la noia cega davant dels ulls de Jing Ke i el dels infants de Zhao, abans que caure en mans de les tropes de Qin.
 
 

El film de Chen Kaige és, certament, una metàfora amarga de la història de la Xina moderna al llarg del segle XX, en estat de constant divisió, guerra civil i lluites polítiques entre els seus actors principals, amb una finalitat ben concreta: la presa del poder i el manteniment de la unitat territorial. L’objectiu de la modernització del país des de diferents posicions ideològiques, primer a la imatge dels estats occidentals i, després, a partir de l’adaptació de les doctrines marxista-leninista-estalinistes a les condicions particulars de la Xina, juntament amb la reivindicació nacionalista contra l’imperialisme de les potències occidentals i el Japó, convertiren la Xina en un camp de batalla.⁹ El resultat va ser terrible: milions de morts, desplaçats, exiliats, governs autoritaris i dictatorials, fort militarisme, política exterior agressiva i bel·ligerant, campanyes de persecució i repressió de l’oposició a tots nivells, moviments contestataris, purgues internes contra els crítics i episodis de lluites polítiques entre faccions conservadores, moderades i reformistes. L’ambició dels seus dirigents, els responsables fonamentals, ho justifica? Els costos directes i indirectes de les guerres, amb morts d’un cantó i de l’altre, fam, destrucció i misèria, són excessius. És per això que Kaige mostra la seva preocupació per la situació actual, en els últims anys, d’escalada de tensions i de calma tensa en el conflicte irresolt entre la República Popular Xina (RPX) i Taiwan des del triomf de les forces comunistes de Mao Zedong el 1949, amb maniobres militars intimidatòries per part de l’exèrcit xinès davant l’illa, llançaments de míssils i amenaces públiques d’atac durant les eleccions legislatives a Taiwan, el desembre de 1995, les presidencials de març de 1996, amb la reelecció del líder del Guomindang, Lee Teng-hui, i, més recentment, les eleccions presidencials de març del 2000, amb el triomf del candidat de l’oposició, Chen Shui-bian. No cal dir que Pequín rebutja qualsevol acció de Taiwan que pogués adreçar-se cap a una declaració d’independència, considerada com a casus belli.¹⁰

Però cal anar fins al fons de la qüestió. Més enllà de l’analogia històrica, el film és una denúncia de la violència i de la inhumanitat de la guerra en el món contemporani. Pensem en els recents conflictes armats de Ruanda, Libèria, Bòsnia, Algèria, Txetxènia i Timor Est, focus d’horribles matances sobre les poblacions civils, o en els genocidis perpetrats contra els armenis durant la Primera Guerra Mundial, l’holocast jueu, el poble kurd a Turquia i l’Iraq o els cambotjans durant el règim dels khmers rojos. En efecte, aquesta és, precisament, la tàctica que fa servir Ying Zheng contra la població de Zhao a la pel·lícula, el seu extermini per tal d’evitar futures revenjes. Val a dir també que la situació de persecució i repressió generalitzada i continuada del budisme tibetà, arran l’ocupació militar xinesa del Tibet els anys cinquanta, ha estat considerada per alguns com a "genocidi religiós,".¹¹ En aquest sentit, el Dalai-lama és un exemple de la pràctica de la no-violència com a resposta a la cruel violència que la RPX exerceix contra els trets identitaris del poble tibetà. En relació a això, el film és, doncs, una mostra dels efectes terribles d’allò que s’anomena l’ús del monopoli estatal de la violència o violència institucionalitzada, que no és una altra cosa sinó el control de la violència per part de l’Estat com a instrument legítim per a resoldre determinats conflictes. Es tracta, a nivell internacional, del principi de legítima defensa i de la noció de guerra justa. El cas recent dels bombardeigs de l’OTAN sobre Iugoslàvia -Sèrbia i Montenegro- "en defensa" dels albanokosovars, a finals de març de 1999, és molt eloqüent per si sol.¹²

Ara bé, l’exemple d’El emperador y el asesino ens fa pensar també sobre la forma de govern desitjable. El film ens mostra l’efecte nociu d’un règim de poder autoritari i centralista, basat, sobretot, en els dictats de l’herència política d’un país, però que també troba justificar-se amb arguments com la cohesió nacional o la promoció del desenvolupament econòmic. Es tracta, ni més ni menys, de la història de la Xina durant el present segle XX. El que passa és que totes les forces polítiques es van anar distanciant dels seus orígens i van trair molts dels seus principis polítics, talment com Ying Zheng al film. En la lluita pel poder polític o per la permanència en el poder tot sembla vàlid: un règim absolutament autoritari de poder, l’armamentisme i el militarisme per asegurar-se la seva consolidació, l’empresonament de presos polítics i, fins i tot, la mort d’aquests oponents polítics.

En suma, doncs, el film de Chen Kaige ens proposa una triple reflexió: primer, sobre la violència generada per l’Estat i els seus governants com a mitjà per fonamentar les seves aspiracions polítiques; segon, sobre el terrible acarnissament de la violència en el món actual; i, tercer, sobre la deshumanització d’un poder polític autoritari.
 

Notes

¹ Lao Zi [El libro del Tao]. Traducció, pròleg i notes de Juan Ignacio Preciado Ydoeta. Madrid: Alfaguara, 1997, p. 19 i 59.

² El País, 17 de maig de 1999, p. 36; Avui, 17 de maig de 1999, p. 42; La Vanguardia, 17 de maig de 1999, p. 42; Libération, 17 de maig de 1999, p. 29; Le Monde, 18 de maig de 1999, p. 32.

³ Veure respectivament: Positif, núm. 461/462, juliol-agost de 1999, p. 114; i Cahiers du cinéma, núm. 536, juny de 1999, p. 53.

⁴ En aquest sentit, el cinema africà, especialment el fet a l’Africa Negre, és totalment inexistent a les nostres pantalles, com també altres exemples de cinema asiàtic.

⁵ GOLDEN, Sean. "Mao Zedong imità la dinastia Qin", El Temps, 5-11 octubre 1999, p. 17.

⁶ Veure sobre aquesta qüestió l’estudi de VIDAL ESTÉVEZ, Manuel. Akira Kurosawa. Madrid: Cátedra, 1992, p. 67-74 i p. 105-109.

⁷ Veure, per exemple, el llibre de BORDWELL, David. El cine de Eisenstein. Barcelona: Paidós, 1999, p. 259-291.

⁸ Sobre aquest tema, veure PÉREZ, Xavier. El suspens cinematogràfic. Barcelona: Pòrtic, 1999, p. 84-89 i p. 120-124.

⁹ Hom pot fer-se una idea sobre la història política de la Xina en el transcurs del segle XX, al llibre de MORENO GARCÍA, Julia. El Extremo Oriente, siglo XX. Madrid: Síntesis, 1992, p. 15-61.

¹⁰ Sobre l’afer que mantenen actualment Taiwan i la RPX, es pot consultar: DELAGE, Fernando. "Taiwan, la primera democracia de China", Política Exterior, 50 (1996), p. 103-115; OLLÉ, Manuel. "La qüestió de Taiwan: arrels històriques d’un conflicte", Revista de Catalunya, 118 (1997), p. 19-40; DELAGE, Fernando. "China y la democracia en Taiwan", Política Exterior, 75 (2000), p. 114-123.

¹¹ ALAY, Josep Lluís. "Quaranta anys de persecució religiosa al Tibet", Qüestions de Vida Cristiana, 195-196 (1999), p. 165-175.

¹² En efecte, és important recordar que l’atac militar de l’OTAN provocà nombroses víctimes entre la població civil sèrbia, TAIBO, Carlos. "Sombras sobre un tribunal", El País, dijous, 17 d’agost del 2000, p. 10.
 

Bibliografia

Crítiques

ALCALÁ, Manuel. "El emperador y el asesino. ¿Épica o lírica?", Reseña, núm. 318, juliol/agost del 2000, p. 9.

BONET MOJICA, Lluís. "La gran muralla megalómana del poder", crítica d’El emperador y el asesino, a La Vanguardia, diumenge, 11 de juny del 2000, p. 64.

CASAS, Quim. "L’èpica de l’imperi xinès", crítica d’El emperador y el asesino, a El Periódico de Catalunya, diumenge, 18 de juny del 2000, p. 75.

CASTRO, Antonio. "El nacimiento de un imperio", crítica d’El emperador y el asesino, a Diridido por, núm. 291, juny del 2000, p. 36-37.

FALCOM, Richard. "The Emperor and the Assassin. Film Review", Sight and Sound, vol. 10/núm. 8, agost del 2000, p. 43-44.

FERNÁNDEZ-SANTOS, Ángel. "Coloso del cine oriental", crítica d’El emperador y el asesino, a El País, suplement El espectador, núm. 90, diumenge, 11 de juny del 2000, p. 3.

FERNÁNDEZ VALENTÍ, Tomás. "El emperador y el asesino. A la sombra de Kurosawa", Imágenes, núm. 194, juliol/agost del 2000, p. 135.

MARAÑÓN, Carlos. "El emperador y el asesino. Épica e intimismo bañados en sangre china de la quinta generación", Cinemanía, núm. 57, juny del 2000, p. 74.

RIAMBAU, Esteve. "El primer emperador", crítica d’El emperador y el asesino, a L’Avui, dimecres, 14 de juny del 2000, p. 49. 

-----, "El emperador y el asesino", a Fotogramas, núm. 1.181, juliol del 2000, p. 13.

ROCH, Edmon. "El emperador y el asesino. Historia de la China", a Guía del ocio. La semana de Barcelona, núm. 1.177, 16 de juny del 2000, p. 72.

Internet

www.spe.sony.com/classics/emperorandassassin

www.us.imdb.com/Title?0162866 (El emperador y el asesino)

www.us.imdb.com/Title?0106332 (Adiós a mi concubina) 

La Xina actual

ALAY, Josep Lluís. "Quaranta anys de persecució religiosa al Tibet", Qüestions de Vida Cristiana, 195/196 (1999), p. 165-175.

DELAGE, Fernando. "Taiwan, la primera democracia china", Política Exterior, 50 (1996), p. 103-115.

-----, "China y la democracia en Taiwan", Política Exterior, 75 (2000), p. 114-123.

DERON, Francis. "Chine: l’agonie du dernier empire", Le Débat, 67 (1991), p. 127-143.

OLLÉ, Manel. "La qüestió de Taiwan: arrels històriques d’un conflicte", Revista de Catalunya, 118 (1997), p. 19-40.

PALOU, Jordi. "Reflexions entorn de la cultura xinesa actual", Revista de Catalunya, 88 (1994), p. 55-63.

SEGAL, Gerald. "¿Importa China?", Política Exterior, 73 (2000), p. 77-87.
 

Félix Retamero, La contínua il·lusió del moviment perpetu. La moneda dels reges, dels muluk i dels seniores (segles VI-XI), Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2000, 304 p

Quins són els requissits que necessita la moneda per poder-la fer servir? Quina és la mecànica de la seva circulació? Sobre què ens informa el major o menor volum de restes numismàtiques? Cal tenir en compte l’ordre polític que empra la moneda com a instrument per tal d’entendre quin paper juga aquesta o, ben al contrari, independentment de la societat en què la trobem, sempre serveix pel mateix?

Aquestes són algunes de les qüestions que Félix Retamero planteja a l’inici del seu llibre i, pàgina rera pàgina, es dedica a respondre de manera precisa i entenedora. De fet, en el primer capítol (Quins termes per a la discussió?) duu a terme una anàlisi de certs conceptes a bastament emprats per la historiografia que es dedica a l’estudi, no només de la moneda sinó també en general, de les societats pre-capitalistes, tals com excedent, economia natural / economia monetària o poder públic / poder privat. Aquesta anàlisi ens ensenya com aquests conceptes, que acostumen a omplir pàgines senceres i esdevenen ben sovint els mots emprats per a definir finalment fenòmens ben complexos, en realitat, presenten una manca de significat més enllà de l’obvietat. Un cop aclarits aquests conceptes, l’autor s’ocupa de comparar la producció, gestió, circulació, el volum de i l’ordre polític que reflecteix la moneda en tres societats tan diferents com són les de la Hispania visigòtica, la d’al-Andalus en el període de les taifes i la dels comtats catalans dels segles X i XI.

Allà on hi ha intercanvi de diferents productes, hi ha d’haver també un sistema de valors que permeti dur a terme equivalències entre aquests productes. Les societats antigues duien a terme aquest intercanvi als mercats, ja fossin controlats per l’Estat com, en un principi, al marge d’aquest. Les comunitats pageses intercanviaven els productes en els mercats silenciosos, uns mercats on rarament s’hi documenta l’ús de moneda i en què hi ha una gran diversitat d’unitats ponderables que serveixen per valorar i dur a terme les equivalències necessàries. Producció i intercanvi de productes són dues fases indestriables destinades a procurar la supervivència del grup pagès. Per tant, allò que es manifesta a través de les xarxes de mercats locals periòdics no és tan sols la necessitat d’intercanvi de nutrients, sinó un ordre polític (p. 49-56).

Tot això canvia, però, quan un poder extern a les comunitats pageses, l’Estat per exemple, aconseguieix controlar el mercat, és a dir, imposar els patrons d’equivalència pels quals es guiaran els intercanvis i establir el pretium dels productes que s’hi intercanvien. Aquest pretium, lluny de respondre a lleis de mercat, es tracta de "l’expressió comptable bàsica sobre la qual es feien els càlculs fiscals" (p. 63). L’Estat, per tant, havia d’emprar un instrument que li permetés establir de manera eficaç el càlcul del benefici fiscal que en treuria del control dels intercanvis: la moneda. 

Allò que primerament necessita la moneda per a la seva aparició, doncs, és un poder capaç d’imposar-la, abans inclús que aquesta s’encunyi. La moneda, però, es veia circumscrita a l’actuació de l’Estat i les comunitats pageses entraven en contacte amb aquesta tan sol dins del reduït àmbit del mercat. El circuït per on circulava la moneda de les societats antigues és descrit i analitzat al capítol tercer (p. 81-95), tot seguint dos dictàmens (fatwà-s) el·laborats per Ibn Hazm al segle XI. El jurista andalusí descriu el circuit que segueix la moneda, imposada per l’Estat, en què es duu a terme l’expropiació del treball pagès. La part de treball pagès expropiada per la moneda esdevé l’objecte de l’exigència fiscal principal. Si bé aquesta dinàmica és la mateixa a les tres societats estudiades, mitjançant la lectura de la documentació feudal (segles X i XI) es pot comprovar com la moneda ha escapat dels límits dels mercats i és capaç, a més, de valorar tot tipus de béns. 

Tanmateix, encara hi ha d’altres semblances en totes tres societats. Així, trobem que "la producció i gestió de moneda per part d’aquests poders va ser anterior a les emissions de peces clarament identificables amb cadascun d’ells" (Retamero, p. 122). Aquesta dificultat per encunyar moneda prova, entre d’altres coses, la invalidesa de les tesis que defensen l’aparició de moneda degut a l’habilitació per part de l’estat d’un instrument útil davant de les necessitats econòmiques de certs sectors socials. De fet, la moneda és utilitzada per a la captura de treball pagès mitjançant un entremat fiscal que té en els mercats el lloc on els subjectes fiscals entren en contacte amb la moneda i on els funcionaris dels fisc fixen els pretia dels productes, com ja hem vist. Una altra semblança és que quan les monedes es comencen a emetre, aquesta emissió es fa en règim de monopoli, entenent aquest com "la facultat d’ordenar arbitràriament les condicions d’ús de la moneda fins allà on l’autoritat productora d’aquesta moneda era efectiva", independentment del seu abast geogràfic (p. 40). Tenint en compte aquestes característiques, és clar que el registre generat per la moneda (volum de peces i la seva localització) és "el que millor pot informar sobre la magnitud, l’efectivitat i l’abast d’aquests poders" (p. 121).

Precisament, el capítol quart es dedica als volums numismàtics generats a totes tres societats. Com acabem de dir, aquest tipus de registre ens informa de l’autèntic poder dels estats, tant el visgòtic com el de les taifes andalusines. Així, el descens en la quantitat i la qualitat de la moneda no s’ha d’entendre com actes de devaluació en relació amb la situació del comerç o de l’economia, sinó que respon a la "capacitat de captura de productes i de la seva conversió en formes socialment reconeguda com a riquesa" dels processos fiscals de l’Estat (p. 113). En aquest sentit, allò que més crida l’atenció quan hom compara el registre monetari de totes tres societats és l’escàs nombre de peces que trobem als comtats catalans. Significa això que dels tres poders comparats per Retamero (els dels reges, muluk i seniores) és el feudal el més feble? Si això fos cert, com és que aquest poder tan feble aconseguí exterminar el dels muluk andalusins?

La principal diferència entre la moneda feudal i la moneda antiga és que la primera no fou l’instrument fonamental per capturar el treball pagès, ja que aquest és el paper que jugà la renda (p. 167). És precisament la imposició de la renda feudal sobre els processos de treball pagès, allò que permet entendre l’aparent paradoxa creada per la incongruència entre l’escàs registre numismàtic i l’atapeït conjunt de mencions documentals de monedes que trobem als segles X i XI en els comtats catalans. La moneda feudal, de manera novedosa, s’empra com a artefacte comptable més enllà dels límits dels mercats (ben escassos d’altra banda), ja que la captura del treball pagès es situa fonamentalment també al marge dels mercats, a un nivell fins llavors desconegut: "La subversió emanava directament dels comtes, dels senyors, dels bisbes i dels abats i s’encarnava en els productes abans d’esdevenir objectes de transacció al mercat. Eren, així, béns amb valors ja subvertits des del mateix moment de la generació; naixien ja sent riquesa" (p. 80).

Al segle X, el poder comtal és capaç de regular l’ús de la moneda i carregar amb certes imposicions el seu curs, independentment del fet que encunyi o no moneda. Probablement, els diners que apareixen a la documentació durant la major part de la centúria tindrien un origen franc. A aquests, des de l’últim quart de segle, i al llarg de l’onzena centúria s’hi han d’afegir els mancusos andalusins. Tenint en compte, però, les vies d’entrada de l’or andalusí (expedicions militars i pàries), els límits del mercat i les escasses mencions de rendes en metàl·lic (si aquestes fossin nombroses, això permetria pensar en una generalització de l’ús d’aquestes peces com a instruments fiscals), hem d’entendre que els dinars andalusís no tenien més valor que el pur contingut metàl·lic, és a dir, el de l’or (p. 179). Res per tant de marges fiduciaris, ja que es tractava de peces d’or que, si bé servien per valorar els béns transaccionats, eren a l’hora patrimoni matiex dels magnats que les empraven.

L’aparició de la moneta de Barchinona, però, mereix una aproximació diferent. Es tracta d’emissions de peces de moneda per part d’una autoritat recognoscible, en règim de monopoli i amb una sèrie progressiva de reduccions en el seu pes, que probablement fou "aprovechada, o forzada, por el poder emisor, para aumentar el margen fiduciario incorporado a las piezas" (p. 152). És un primer intent per part del comte barceloní d’imposar la seva moneda com a mitjà de pagament privilegiat, que va lligat al procés de submissió de feudals que dugué a terme Ramon Berenguer I des de mitjan segle XI. Emprant la moneta barchinone, els feudals reconeixien l’autoritat del comte, de tal manera que "allò que jurídicament apareix com a «compra» en la documentació no era més que la sanció de l’hegemonia política del comte de Barcelona" (p.180-181)
. 
En resum, aquest és un llibre que, sense pretrendre-ho, esdevé un útil manual per a tots aquells historiadors que es dediquin a l'estudi, no només de la moneda, sinó de les societats que l'engloben. Per un mòdic preu (1.600 pts.), us evitareu de cometre uns quants errors ben corrents ... i en puc donar fe personalment.