Ricard Martínez i Muntada: El moviment veïnal a l’àrea metropolitana de Barcelona durant el tardofranquisme i la transició: el cas de Sabadell (1966-1976). Treball de vuit crèdits presentat en el Programa de Doctorat de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra, juny 1999. 

Localització: Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra.

Abstract: El treball presenta els primers resultats d’una investigació encara en curs. La primera etapa de recerca s’ha centrat exclusivament en fonts documentals, particularment en publicacions del mateix moviment veïnal (en especial la revista Can Oriach), mentre que el recurs a fonts orals es reserva per a fases posteriors. El text reconstrueix la trajectòria del moviment estudiat durant els darrers anys seixanta i els primers setanta, amb especial atenció a dos aspectes: l’evolució de la seva acció i l’experiència i preocupacions dels seus integrants. En el primer terreny, l’estudi mostra el trànsit d’una tasca centrada en la gestió, l’assistencialisme i la petició a les autoritats, cap a una acció més reivindicativa, en un context de creixent participació i conflictivitat, que fa que el moviment veïnal esdevingui un factor primordial de la crisi del règim franquista a nivell local. També es presta una atenció particular al protagonisme de col·lectius específics, com les dones o el jovent. Pel que fa al segon aspecte, s’analitza la presència i l’expressió d’un seguit d’elements culturals que inclouen, d’una banda, la doble identitat dels participants al moviment en tant que obrers i habitants dels barris i, d’una altra, un complex de valors entre els quals destaquen: la solidaritat entesa com un valor en si mateixa i com a eina imprescindible per a aconseguir les demandes dels barris; l’existència d’un seguit de drets dels habitants dels barris i d’un deute social envers ells, ja que amb el seu treball han contribuït de forma cabdal a la riquesa de la ciutat, sense que hagin pogut accedir als beneficis que se’n deriven; una posició clarament crítica amb el sistema capitalista, que és vist com a responsable de la situació de subordinació i desatenció en què es troben; finalment, una posició igualment clara a favor de les llibertats democràtiques, l’absència de les quals impedeix l’exercici dels drets de les poblacions dels barris perifèrics. Aquests valors s’articulen al llarg del temps amb la pràctica del moviment, alhora que en van inspirant els plantejaments urbans més generals dins dels quals s’integren les reivindicacions concretes. Atesa la progressiva massificació del moviment, tot sembla apuntar a una creixent extensió dels valors esmentats i l’existència, en els anys estudiats, d’un procés de construcció, a través del conflicte, d’una consciència de classe que inclou trets que tendeixen a un projecte social alternatiu. Junt amb l’experiència del moviment obrer a les empreses, el barri és un dels àmbits més rellevants d’aquest procés.