Bona part del professorat dels Departaments d’Història d’aquest país actua com els gurús de les societats amb una cultura escrita restringida. Per començar, fins i tot en assignatures de primer cicle, exposen a classe, bàsicament, les investigacions que han dut a terme (única manera de semblar biblioteques vivents). A més, si fem un cop d’ull a les bibliografies que preparen, és ben clar que aquestes són parcials, arribant a reflectir les fílies i (per omissió) les fòbies del professor en qüestió. Es tracta, sens dubte, d’un mecanisme per tal que l’alumne no caigui en els perills místics que ofereixen les aproximacions històriques alternatives a la del mestre. Aquest fet, juntament amb la desídia de bona part dels estudiants, suposa que el discurs del professor esdevingui la principal font de coneixement per a l’alumnat universitari. Sembla que, més de dos mil anys després, l’Acadèmia torni a prendre el mètode didàctic original amb el qual fou dotada pel seu creador. 

Fins aquí la primera analogia. Passem a la segona. 

L’escolàstica s’originà també en una societat caracteritzada per una cultura escrita restringida: la de l’Europa feudal. D’aquest moviment intel·lectual, m’interessa ressaltar en aquesta ocasió el seu mètode d’adquisició de coneixement. Un mètode, en paraules de Francisco Rico, “caracterizado por concentrarse en asuntos minúsculos (quaestiones) y sujetarlos a una discusión aparatosa (disputatio), conducida con las herramientas de la lógica y encaminada a extraer, en última instancia, conclusiones metafísicas, certezas intemporales, perpetuamente válidas”.⁹ Aquest coneixement, a més, era “expresado en un lenguaje estrictamente técnico, en una jerga especializada, que lo reservaba a unos pocos iniciados”.¹⁰

D’una banda, doncs, el mètode escolàstic es basava en una sèrie de sil·logismes ad infinitum destinats a discutir, basant-se estrictament en criteris de lògica (és a dir, al marge de qualsevol contrastació amb la realitat), problemes plantejats d’una importància més que qüestionable. De l’altra, s’emprava un lèxic especialitzat, que només coneixien els iniciats. 

És clar que aquest mètode ofereix molts avantatges a qui el practica, posem per cas, en el camp de la història. Per començar, no cal tenir ni idea d’allò que s’està parlant, sempre i quan es facin servir els conceptes acceptats acadèmicament per construir els discursos. Més encara. L’ús d’aquests conceptes assegura dos objectius fonamentals per a la història acadèmica. En primer lloc, la celebració de congressos, assemblees i jornades on es duen a terme inacabables disputationes amb la finalitat d’escatir quin és el contingut de la quaestio plantejada sobre aquests conceptes. Escatiment irresoluble (ja que, en rigor, els conceptes no en tenen de contingut –si més no històric–) que, per tant, permet eternitzar les disputationes i, sobretot, les subvencions que aquestes comporten. En segon lloc, i no menys important, s’assegura l’absoluta desconnexió amb la societat que l’envolta i –ignara– paga les factures del desvari general. L’ús d’un lèxic desconegut per la majoria de la població, amb l’excusa d’un fals cientifisme,¹¹ provoca la incomunicació entre professionals de la història i la societat. 

Tots dos objectius no són casuals, sinó que comporten la impossibilitat de vincular recerca històrica i canvi social. 

Què lluny queda el plantejament de Lorenzo Valla en el pròleg de les seves Elegantiae, un llibre dedicat a estudis gramaticals i morfològics, on s’exhortava a combatre els desvaris de l’escolàstica, per tal de refer el món a partir de l’estudi de la llengua clàssica.¹² O, potser, no tant. No és aquest mateix certamen el plantejat per (l’últim somiador humanista?) E. P. Thompson davant l’escolasticisme althusserià?¹³ No és la rebel·lia protagonitzada per Thompson davant la merda ahistòrica del filòsof francès la mateixa que portà als humanistes a preferir: “No la teoría, pues, sino la historia”?¹⁴

El cas és que, que jo recordi, aquest fou l’últim desafiament amb cara i ulls llançat a l’Acadèmia per part d’un historiador. Més encara. Aquells que llavors es presentaven com a campions d’aquest combat, no són ara les màximes auctoritates de l’escolàstica acadèmica? És, potser, aquest últim un dels principals motius pels quals s’hagi bandejat la crítica de la historiografia acadèmica?

En resum, gurús i escolàstics dominen la història acadèmica, –insisteixo– dins i fora de l’acadèmia. La capacitat crítica del pensament lògic-racional sembla que ha estat substituïda pel respecte temerós que els creients mostren davant els textos sagrats; no fos cas de caure en els perills místics (pèrdua de subvencions, aïllament professional, impossibilitat de publicar ...) de les propostes alternatives. 

Cal, per tant, declarar-se desafecte a aquest règim. Recuperem l’esperit gnoseològic revolucionari d’un grapat de notaris paduans (sí, heu llegit bé companyes i companys de contemporània) de mitjan segle XIII.¹⁵ Rellegim els textos dels seus hereus i de les seves hereves intel·lectuals i que de la lectura del text sorgeixi la reforma del context. Però, per sobre de tot, somiem i que el somni acabi amb una vigília on l’auctoritas, perversament, pretén el monopoli de l’autèntic saber tot establint l’ordre del discurs. Somiem, perquè, quan el desvari s’ha apoderat de la vigília, el somni és l’últim refugi de la raó.

D’entrada, fa uns mesos no m’hauria imaginat pas que acabaria escrivint unes ratlles, amb aquest mateix títol, en l’actual context polític de desemmascarament de l’estratègia conservadora i centralista. Però, n’hi ha hagut amics i coneguts que m’han demanat amb desconcert i perplexitat la meva opinió sobre alguns articles i manifestacions apareguts darrerament en els mitjans de comunicació, bàsicament des de la majoria absoluta del PP. 

És clar que alguns textos es poden llegir senzillament com un estèril magisteri intel·lectual en to lleuger o bé, simplement, en clara clau política. He llegit la sèrie d’articles titulada Viaje a nuestro pasado, escrita per l’historiador medievalista José Enrique Ruiz Domènec, catedràtic de l’UAB, i publicada l’estiu passat en el suplement dominical del diari La Vanguardia; diari que no acostumo a llegir.¹ Es tracta d’un viatge personal i interessat, en onze etapes, pel territori, la geografia i la memòria històrica col·lectiva d’Espanya. 

En podem fer diverses lectures. D’una banda, resulta del tot indefugible comprovar com algunes persones de bona fe, ingènues i més aviat mediocres, defensaven que es tractava d’un seriós i reeixit escrit de divulgació amb un tractament prou hàbil per captar l’atenció del lector des del primer moment. Per altra banda, un punt de vista totalment diferent, i que comparteixo més, és el d’un grapat d’amics força espavilats, observadors externs, que afirmaven que l’objectiu principal del conjunt d’articles era promoure el desenvolupament d’un turisme alternatiu de rutes històriques i culturals oposat totalment al tradicional turisme de masses, conegut per la tríada: sol, platja i diversió (Sun, Sand and Sex). Sobretot si es pensa que la sèrie ha estat patrocinada per la cadena d‘establiments hotelers de luxe Paradores de Turismo de España, amb un pertinent i persuasiu concurs que t’obliga —si hi vols participar— a llegir-te el contingut de l’article en lloc de llençar-lo directament a la paperera. 

Però, no ens enganyem. El cert és que darrera de tot això hi ha una evident mostra d’un discurs nacionalista espanyol, en particular del seu sector més lúcid, comprensiu i pragmàtic davant la pluralitat lingüística i cultural d’Espanya. És la típica visió del nacionalisme de caràcter democràtic, liberal, reformista, intel·lectual i laic que sorgí durant el primer terç del segle XX, en una època de crisi d’identitat i de crítica a l’Espanya oficial, amb autors que van des d’Ortega y Gasset fins a Azaña, i que en el moment de la transició democràtica defensà l’autonomisme del café para todos com a model d’Estat. Efectivament, el senyor Ruiz Domènec aborda, fil per randa i de manera explícita, les tradicionals preocupacions d’aquest corrent sobre el problema de España i el ser español, que han fet còrrer rius de tinta sense arribar a cap solució definitiva: 1) L’època medieval com a bressol d’Espanya. 2) La monarquia com a aglutinant polític de la història d’Espanya. 3) Els elements que formen el caràcter nacional espanyol: l’invidualisme i el misticisme. 4) La relació entre el medi natural i el caràcter nacional. 5) La tendència al caïnisme polític. 6) Una sensibilitat especial pel fenomen dels exiliats. 7) El fracàs en l’intent de construir un Estat espanyol modern. 8) L’europeïtzació de la societat enfront del casticismo. 9) El cosmopolitisme. 10) La qüestió de la Leyenda Negra: l’ortodòxia religiosa. 11) La tolerància envers el fanatisme. 12) La idea del mestissatge cultural. 

Però, el que m’interessa ressaltar aquí és el que aquest autor deixa entreveure: d’una banda, la vocació molt clara de constituir-se en tercera via davant l’antagonisme d’altres propostes i, de l’altra, el desig de fomentar la cultura de l’estabilitat. Bàsicament perquè pensa que és la millor política a seguir, la del liberalisme benpensant. Així, tot sembla indicar que per a ell Espanya és una evidència, malgrat reconèixer la pluralitat de pobles que l’integren. L’equivalent de no qüestionar en cap moment el projecte polític d’Espanya. Tant natural com el feudalisme en el seu temps.I, de la mateixa manera, hi flota la sensació que propugna la cohesió de la societat mitjançant el predomini de la llengua i la cultura majoritària de l’Estat, oficial i comuna. 

Sé que seria una ximpleria pensar allò de “diferents mitjans però mateixos objectius”, en paraules d’Aznar i Mayor Oreja, en comparar dues tendències extremes del nacionalisme espanyol, la conservadora i la liberal, i manifestar el seu objectiu compartit de la unitat indissoluble d’Espanya. Però, enmig de l’actual ofensiva antinacionalista, dia rere dia, dels partits d’àmbit estatal, tant del PP com del PSOE, mitjans de comunicació i publicacions de certs intel·lectuals, des que el nacionalisme democràtic basc del PNB i EA es va decantar per la via sobiranista, cada cop es fa més difícil dir en veu alta allò de que “Espanya és encara un país sense resoldre” i oposar-se al vell antagonisme excloent entre el nacionalisme d’Estat i les minories nacionals. Què són, sinó, la desfilada militar a Barcelona, el decret d’humanitats, el famós informe de la Real Academia de la Historia, la no inclusió de cap distintiu autonòmic en el nou sistema de matriculació de vehicles, els atacs directes contra les llengües catalana i basca, l’estratègia d’atacs frontals electoralistes contra el nacionalisme basc del PNB i EA per desacreditar-lo a causa del terrorisme d’ETA, comparar Arzalluz amb Hitler, les manifestacions sobre la lleialtat del nacionalisme català i la perversitat del nacionalisme basc ...? Malauradament, això encara sembla no haver-se acabat. Cal ser-ne conscients. Ve’t aquí la nova targeta de visita depredadora de l’unitarisme hispànic. 

En aquestes circumstàncies, cal recordar, agradi o no, que la modificació del model autonòmic, la federació o, per què no?, l’autodeterminació, no són cap quimera sinó propostes polítiques plenament legítimes i democràtiques.
 

Carnaval del 2001
 

Notes

¹Aquest conjunt d’escrits, titulat genèricament «Viaje a nuestro pasado», va ser publicat setmanalment a El Magazine de La Vanguardia entre el 9 de juliol i el 24 de setembre del 2000. Vegeu José Enrique RUIZ DOMÈNEC, «Profundas y lejanas raíces. Pirineos, del Canigó a Roncesvalles», El Magazine de La Vanguardia, 09-07-2000, pàgs. 54-65. 

— «Más allá del río Ebro. De Castilla a Cantabria», 16-07-2000, pàgs. 58-66.