Què queda de ciència en la Història? Aquesta és
una pregunta que ben sovint ens podem fer quan llegim la producció
historiogràfica actual. Un té la impressió que, cada
cop més, es bandeja l’ús del mètode científic
en les investigacions en favor de la retòrica (l’art clàssic
d’estructurar un discurs) i l’hermenèutica (l’art d’interpretar
els texts per determinar-ne el significat).
Tan sols cal fer una ullada a tesines i articles de llicenciades (d’ara
endavant, emprem el femení genèric de persona), que encara
no han après a amagar aquestes mancances sota la retòrica
acceptada per l’acadèmia, per adonar-se de dos fets ben significatius:
d’una banda, l’ús, conscient si mé no, de paradigmes ha esdevingut
una raresa i, de l’altra, conceptes com teoria, hipòtesi o model
han caigut en la trivialització.
Davant d’aquesta situació cal preguntar-se el perquè. En primer lloc, és evident que existeix una manca de preparació epistemològica per a les estudiants d’Història i, en més d’un cas, per a les professionals. Un altre factor a tenir en compte és la superespecialització a la qual condueixen els diferents itineraris durant la llicenciatura. La partició ad infinitum de l'objecte d’estudi propi de la nostra disciplina fa que les recerques, al cap i a la fi, manquin de la capacitat de generar nous problemes (amb la qual cosa es posa fi a la ciència). No és d’estranyar, per tant, que amb aquests fonaments, el desenvolupament de qualsevol debat historiogràfic en departaments, congressos o jornades sigui nul. Un fantasma ronda per l’acadèmia, el fantasma de l’escolasticisme.
Ara bé, com és possible que les institucions públiques permetin aquest desvari? O, dit d’una altra manera, si ho permeten, quin és el paper social que aquestes institucions han determinat per a la Història? Lamentablement, creiem que la Història acadèmica, tot i l’adveniment de la democràcia, no ha deixat mai de fer seguidisme del poder. Si als anys setanta calia fer revisió (i, en bona mesura, creació) de la interpretació del passat, l’acadèmia bullia d’efervescència renovadora (tot i que no sempre acompanyada de prou qualitat), per mitjà de l’entrada d’una “revolucionària” generació d’historiografia marxista. Amb l’arribada de l’esquerra al poder, l’efervescència anà desapareixent. Paral·lelament a la successió de majories absolutes del PSOE, la “revolucionària” historiografia anava ocupant càtedres i, a l’acte, desactivant la seva producció, en un ambient acrític i autocomplaent. Els noranta s’iniciaven amb la desaparició de la “bèstia” i el triomf (final?) del neoliberalisme. Ja no calia cap resposta estructurada d’interpretació social des de les institucions occidentals. S’imposà, de nou, el tipus “historiadora il·lustrada”, l’erudició de la qual es valora de manera directament proporcional a la seva inutilitat social (tal com Aristòtil valorava el coneixement científic). La Història acadèmica, per tant, ha tornat a conrear de manera preeminent el vell gènere del speculum medieval (mirall on les poderoses es podien reflectir per aprendre’n de les poderoses del passat), sota la forma de biografies o monografies a propòsit d’egregis centenaris i aniversaris. És clar que, en aquesta situació, el rigor i el cientifisme no són altra cosa que incòmodes “companys de viatge”.
Si, per tant, la Història acadèmica és una Història “cortesana”, sabem prou bé que la principal preocupació dels “cortesans” no és altra que la supervivència, tot emulant la figura dels condottieri italians o dels validos castellans. Les relacions clientelars, les faccions i les intrigues de la cort es traslladen als departaments. Lluny de proposar programes de recerca de prou qualitat, la persona que ocupa la càtedra té com a objectiu principal nodrir el departament de professores associades i investigadores contractades que, per sobre de qualsevol altre factor de selecció, hagin mostrat una “inquebrantable adhesión”. Les relacions personals, per tant, s’avantposen als projectes científics i els membres del departament esdevenen, en comptes d’investigadores, buròcrates al servei de la seva pròpia supervivència. Les lluites pel poder dins del departament afecten greument la Història: descens de la recerca i de la seva qualitat, manca de treballs col·lectius (diacrònics, interdisciplinars o de diferents aspectes sobre una mateixa època) i, no menys important, un greu cost emocional per a l’individu (desconfiança, tensió constant, precarietat).
En definitiva, es pot comprovar que el desprestigi de la Història
com a ciència no és casual. Diversos factors s’entrecreuen
per tal d’explicar aquesta situació, alguns pròpiament científics
i d’altres sociopolítics. Era d’esperar, ja que qualsevol anàlisi
històrica d’un fenomen comporta assumir de bon principi la multiplicitat
de causes. Així mateix, allò que resulta més irònic
(per dir-ho suaument) és que s’ha arribat a aquesta situació
amb una acadèmia on les (auto-)reconegudes representants de la historiografia
marxista mantenen parcel·les importants de poder. Però, allò
més greu és que, un cop accediren als llocs de poder, aquestes
mateixes historiadores no tinguessin la voluntat de crear una xarxa d’institucions
alternatives a l’acadèmia des d’on, sense les exigències
contínues de la “cort”, es pogués dur a terme el métier
d’historien. Lamentablement, l’única alternativa amb què
es compta en l’actualitat és la Història per encàrrec
que les institucions privades demanden, la qual, òbviament, s’allunya
força de la Història crítica en què creiem.
Desafectos. Revista d’història crítica.
La revista s’organitza en les següents seccions:
Estudis i investigacions
Tot tipus de treball basat en fonts primàries o estudi sobre temes concrets basat en bibliografia prèvia. S’adjuntarà un resum introductori (500 caràcters aproximàdament) elaborat pel propi autor. Extensió il·limitada.
Estats de la qüestió
Sobre qualsevol matèria històrica rellevant. Aquesta secció també inclourà anàlisis crítiques de monografies i publicacions periòdiques. Extensió il·limitada.
Historiografia
General (per època) o específica (temàtica). Es tracta de realitzar una anàlisi retrospectiva de la producció bibliogràfica sobre plantejaments, debats o paradigmes historiogràfics, sense límit d’antiguetat de les obres considerades. Extensió il·limitada.
Ressenyes
Podran ser ressenyades les obres aparegudes recentment en el mercat editorial ( aproximadament durant els darrers cinc anys). S’agrairà, a més del resum del contingut, que siguin inclosos una valoració historiogràfica crítica de les obres i alguns apunts sobre els seus autors i llur producció més rellevant. Extensió il·limitada.
Informacions diverses
“Calaix de sastre” informatiu de la revista. Referències a congressos, seminaris, beques ... o a les adreces des d’on podreu rebre més informació.
Cartes a la redacció
Miscel·lània en què s’exposaran lliurement totes aquelles inquietuds que no us deixen dormir. Extensió màxima aproximada: 5000 caràcters.
Tesis i tesines
Repertori de resums (extensió màxima aproximada de 15000 caràcters), referències, dades de localització ... sobre les darreres lectures que hagin tingut lloc a les facultats.
Història a la xarxa
Informació sobre pàgines web i fòrums de debat
relacionats amb temàtiques històriques.
“Filosofia”
Les noves tecnologies de la informació –com Internet– aboguen per la interactivitat com un dels seus valors suprems. Aquesta implica que els usuaris de la xarxa no són receptors passius de la informació, sinó que també contribueixen a crear-la. Aquesta funció –i responsabilitat alhora– adquireix major sentit quan s’intenta construir un mitjà de difusió i debat, i, més encara, quan aquest es basa en uns mitjans i recursos modestos com són els de la revista Desafectos. En aquest sentit s’agrairà tota col·laboració econòmica, informativa, material o tècnica que contribueixi a consolidar la revista.
Aquesta mateixa limitació de recursos ens obliga a presentar disculpes pels possibles errors d’estil i forma que pugui presentar la revista, així com a exigir unes mínimes normes de presentació per als estudis i informacions que ens volgueu fer arribar:
1. Programa: Microsoft Word 97.
2. Font: Times New Roman
3. Tamany: 12
4. Espai d’interliniat: 1’5
El nostre compromís passa per la regularitat que caracteritza tota publicació periòdica (en el nostre cas semestral) i per l’intent de presentar exemplars equilibrats pel que fa al tipus d’informació que continguin. És obvi que el nombre de seccions és elevat, i que és possible que no totes siguin representades a cada número. Tanmateix, es pretén redimensionar aquelles seccions que per la seva natura (estudis, ressenyes, tesis i tesines) més combreguen amb la missió essencial de Desafectos: incentivar, debatre i difondre l’anàlisi crítica de la història i la societat.
