- Presentació.

- La lluita contra la monarquia: del Republicanisme al Sindicalisme revolucionari (1910-1923).

- El primer comunisme de Maurín: el PCE i la lluita contra la dictadura (1923-1930).

- El comunisme dissident I : el BOC i la "república burgesa" (1931-1934).

- El comunisme dissident II: el POUM i la lluita per la revolució (1934-1936).

- El pensament polític de Maurín en els debats del comunisme internacional

- Notes.

- Bibliografía
 

"Las revoluciones han cristalizado porque a la vez que transformaciones económicas representaban un impulso hacia la conquista de la libertad. Si el proletariado no es el motor de las conquistas democráticas, no es posible la revolución socialista." (1932)

 "Ha fracasado el régimen levantado alrededor de la monarquía. Ha fracasado la república burguesa. El fascismo está plagado de antagonismos que lo roen, de momento. Pero si el proletariado no logra superarse, si no es capaz de comprender la misión que le corresponde adoptando una estratégia y una táctica justas, enfocadas hacia un objetivo final, el de la toma del poder, evidentemente la actual generación quedaría triturada por la contrarevolución, i la tarea salvadora correspondería más tarde a una próxima promoción." (Abril de 1935)

Presentació.

El propòsit d’aquest treball és exposar a grans trets l’evolució del pensament polític de Joaquím Maurín, pensament que constitueix la millor elaboració teòrica del marxisme espanyol de la primera meitat del segle. A partir de l’estudi de les obres de Maurín i dels seus articles a La Batalla, hem volgut reconstruir el seu penament tenint en compte que s’ha d’emmarcar en l’evolució de la situació política espanyola i el paper de les organitzacions de què Maurín formava part. En efecte, es tracta d’un pensament molt viu, fins i tot empíric, basat en una atenta observació de la realitat espanyola i en una crítica sistemàtica que defuig tots els dogmatismes. Això configura un pensament original, que té com a fil conductor una evolució ideològica marcada per la recerca d’una doctrina que servís de base a la transformació revolucionària. Maurín fou un intel·lectual d’acció, per la qual cosa el seu pensament no es pot comprendre si s’analitza només en el pla teòric. 

La lluita contra la monarquia: del Republicanisme al Sindicalisme revolucionari (1910-1923)

Joaquim Maurín va néixer el gener de 1896 a Bonansa, un petit poble de l’Alt Aragó proper a la frontera amb Catalunya, al si d’una família benestant. Va créixer en un ambient marcat per la religió i el puritanisme i fins i tot va viure una estada fugaç al seminari de Barbastro. Allà va conviure amb un dels seus cosins, Ramón Iglesias Navarri, que seria comandant en cap dels capellans de l’exèrcit de Franco i més tard Bisbe de la Seu i Co-príncep d’Andorra, el qual intercedí per salvar la vida de Maurín quan aquest fou empresonat a finals de 1936. Als 15 anys, Maurín es traslladà a Osca per estudiar magisteri i col·laborà amb el diari El Talión, una publicació anarquitzant hereva de l’idealisme de Joaquín Costa. Maurín va mantenir un contacte força estret amb Costa, que aleshores vivia a Graus.

Acabats els estudis, Maurín es va traslladar a Lleida per treballar com a mestre en un liceu escolar laic, des d’on participà en el moviment de renovació pedagògica que estava arrelant a Catalunya i seguí les tendències de l’Escola Nova de Ferrer i Guàrdia i de l’Escola Horaciana de Pau Vila. Des del liceu, Maurín es va vincular al moviment republicà, passant a formar part del Comitè de Joventut Republicana¹, institució dirigida per Frederic Godàs que difonia la vessant social del republicanisme. Maurín col·laborà sovint amb el diari republicà El Ideal, on treballava com a tipògraf Pere Benet, que esdevindria el seu company inseparable fins l’exili a Nova York. Maurín va arribar a formar part del comitè executiu de la Unión Republicana i inicialment es mantingué en el marc del regeneracionsime; durant la primera guerra mundial va defensar obertament postures aliadòfiles. 

El primer contacte de Maurín amb el moviment obrer organitzat es va produir amb la vaga general de l’agost de 1917, que el portaria a encapçalar la Campanya pro-amnistia que va dur a terme la Unión Republicana. Tot i que seguia confiant en els marges socials del republicanisme, Maurín es va aproximar progressivament a postulats socialistes. Aquesta evolució va estar marcada a partir de 1919-1920 per l’exemple de la Revolució Russa, que el convertí en un destacat defensor de la causa russa, tot i que inicialment dins el marc del sindicalisme revolucionari. 

A partir del 1919, en un context de grans avenços de l’anarcosindicalisme a la calor de la Revolució russa i amb la depressió econòmica de postguerra que començava a fer trontollar el règim de la Restauració, Maurín es va aproximar al sindicalisme revolucionari. Maurín havia conegut Salvador Seguí el 1918 i amb la Vaga de la Canadenca (febrer-abril de 1919) va acabar trencant els seus vincles amb el republicanisme. Aquesta evolució no era extraordinària ni suposava necessàriament un gran salt ideològic: molts, com Maurín, es van apropar al sindicalisme quan aquest va esdevenir una forma d’oposició majoritària al règim davant l’immobilisme dels republicans i el parlamentarisme dels socialistes. Al si de la CNT es van desenvolupar a partir d’aleshores posicions enfrontades entre el sector anarcosindicalista (Buencasa, Durruti, Ascaso, García Oliver, Quintanilla) i el sindicalista revolucionari (Seguí, Pestaña, Boal). Maurín, molt influenciat per l’obra de Georges Sorel, era més proper al segon grup, i es mantindria al marge de la corrent pro-bolxevic, limitant-se a defensar la solidaritat amb el poble rus. 

A mitjans 1919 Maurín es va haver de traslladar a Madrid per fer el servei militar, i com a soldat, va tenir el seu primer contacte amb els comunistes, que feien proselitisme entre la tropa. Havent de portar l’uniforme de soldat, Maurín va participar a la Conferència de la CNT celebrada a Madrid, que va acordar l’adhesió a la Internacional Comunista i la política d’absorció de la UGT, desplaçant les tendències anarquistes. Va ser aleshores quan, en una tertúlia de cafè, Maurín va conèixer Andreu Nin, que també militava al sindicalisme revolucionari. 

En tornar a Lleida la primavera de 1920, Maurín es va afiliar a la CNT i fou anomenat Secretari del Comitè Provincial. Amb Pere Benet es va encarregar de la direcció de l’òrgan de premsa de la federació local, Lucha Social, que tenia un marcat caràcter sindicalista revolucionari, amb textos d’autors com Ibsen, Anselmo Lorenzo, Barbusse, Nietzsche, Rolland, Panunzio, Sorel o Lagardelle. Aleshores va abandonar el liceu i començà a donar classes a les escoles del Centre Obrer. Més tard va ser elegit representant dels Sindicats de Lleida en el Comitè Regional, on treballà amb Nin. El novembre de 1920, amb la designació de Martínez Anido com a Governador Civil de Barcelona, va començar una cruenta repressió contra el moviment obrer, amb l’acció terrorista els Sindicats Lliures i l’aplicació sistemàtica de la llei de fugues. La CNT fou il·legalitzada i els seus principals dirigents foren empresonats al Castell de la Mola, a Maó. Paral·lelament, Angel Pestaña era detingut en tornar de l'URSS on havia viatjat per elaborar un informe sobre la Internacional Comunista que ratifiqués o no l’adhesió de la CNT. Desarticulada així la direcció anarcosindicalista, Nin i Maurín van esdevenir els principals dirigents de la CNT. En aquest període, des de les pàgines de Lucha Social, que s’havia convertit en el principal òrgan de l’organització anarcosindicalista després de la suspensió de Solidaridad Obrera, Maurín defensa l’autonomia del sindicalisme davant les organitzacions polítiques i planteja la inutilitat de la lluita política, situant-se així en el marc del sindicalisme revolucionari pur². 

Entre maig i octubre de 1921 Maurín va viatjar a Moscou com a representant de la CNT, juntament amb Arlandis, Gastón Leval, Nin i Ibáñez, per assistir al Congrés Constituent de la Internacional Sindical Roja³. En el viatge va conèixer els principals dirigents sindicalistes europeus com Pierre Monatte i Rudolf Rocker. A Rússia, la delegació de la CNT va assistir –amb una participació molt menor que el PCE- també al III Congrés de la Internacional Comunista, que resolgué recolzar la NEP i adoptar la política de Front Únic. En el Congrés de la Profintern la delegació espanyola va tenir un paper molt destacat i en ocasions dirigent, ja que representava una de les organitzacions més fortes. Una de les discussions centrals van ser la relació entre la internacional política i la sindical, que es resolgué, amb el suport de la delegació espanyola, amb l’establiment d’una relació "orgànica i tàctica". També fou motiu de polèmica la repressió de l’anarquisme a l’URSS per la qual cosa una delegació del congrés, de la qual formava part Maurín, es va entrevistar amb Dzerzhinsky, cap de la txeca, amb Lenin i amb Trotsky. A l’habitació de l’Hotel Lux on s’allotjaren els delegats de la CNT es van celebrar diverses reunions clandestines amb dirigents sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes, on tingueren una participació destacada Victor Serge i Alfred Rosmer. El viatge a Moscou, l’orientació d’un Monatte obertament partidari de la Revolució russa, i la influència de Lenin, van ser factors decisius en l’evolució de Maurín del sindicalisme al comunisme. La forta impressió que li causaren les visites a l’exèrcit roig, a les fàbriques, a les escoles, i a les institucions, així com el paper de la dona a la societat russa, es pot constatar a través dels seus articles a Lucha Social. 

En retornar a Catalunya, Maurín es va convertir en la figura més representativa al si de la CNT dels partidaris del manteniment de l’adhesió a la ISR i dels defensors de la Revolució russa. Des del punt de vista doctrinal, Maurín va intentar una revisió del sindicalisme revolucionari⁴, en la qual, sense alterar els seus principis fonamentals, volia introduir adaptacions derivades de l’experiència russa. Segons Monreal, "... Maurín interioriza el impacto de la revolución rusa no a través del abandono ni mucho menos del sindicalismo, sino a través de su intento, ciertamente sin éxito, de revisión del sindicalismo revolucionario de raiz soreliana, que pretende en el fondo su ‘modernización’" ⁵. D’aquesta manera, l’origen sindicalista revolucionari de Maurín va ser fonamental per al desenvolupament d’un comunisme original i crític amb la doctrina de Moscou i l’estalinisme. D’altra banda, per Maurín la revolució russa constituia un canvi d’orientació del moviment obrer internacional perquè demostrava les possibilitats reals d’una transformació revolucionària immediata de la societat. 

Tanmateix, Maurín no va poder fer valdre les seves tesis al si de la CNT, que -sotmesa a la repressió per Martínez Anido, generalitzada al conjunt de l’estat espanyol després de la derrota d’Annual- va adoptar una revalorització tàctica que negava la imminència de la revolució i una revalorització doctrinal que afirmava la independència absoluta de l’organització de qualsevol partit polític. Davant d’això, Maurín no va deixar de considerar la CNT com una organització revolucionària, desqualificant explícitament la seva direcció anarquista per ser incapaç de dirigir un canvi revolucionari. 

El febrer de 1922 Maurín fou detingut en el marc de la repressió generalitzada i deixà el càrrec de Secretari del Comitè Nacional de la CNT, que fou adoptat per Joan Peiró. Poc després la Conferència celebrada a Saragossa, amb els informes de Leval i Arlandis així com el de Pestaña sobre l’URSS, es va acordar la ruptura de l’organització amb els principis de la Revolucció russa, i el retorn a l’AIT. A partir d’aleshores es confirmà l’hegemonia anarcosindicalista i només els Comitès Sindicalistes Revolucionaris d’inspiració francesa organitzats per Maurín van continuar defensant l’adhesió a la ISR. Maurín emprèn una nova etapa en què defensa una visió renovada del Sindicalisme Revolucionari, considerant-lo un punt de trobada entre el marxisme i l’anarquisme en el terreny de la lluita de classes, i definint la dictadura proletària com una forma de violència de classe organitzada i per tant compatible amb el sindicalisme revolucionari. Els Comitès Sindicalistes Revolucionaris de Maurín, creats el 1922, amb La Batalla com a òrgan de premsa van arribar a dirigir els tres sindicats més importants de la CNT barcelonesa: el de transports, el del metall i el tèxtil. El seu objectiu no era escindir la CNT sinó lluitar al seu si per una orientació política adequada, que consistia en la tàctica general de front únic, l’adhesió a la ISR i la defensa de la revolució russa⁶. Aquesta lluita amb l’anarcosindicalisme per la direcció de la CNT va suposar una consolidació ideològica de Maurín . Aviat el grup de La Batalla va distanciar de l’anarquisme, criticant l’ús del terrorisme i el seu caràcter romàntic, i es començà a aproximar al PCE. Significativament, si el servei de llibreria de Lucha Social havia publicat obres de Proudhon, Sorel, Kropotkin, Barbusse, Sombart i Pelloutier, entre d’altres, el de La Batalla el 1924, ja havia editat a Lenin, Trotsky, Bujarin, Zinoviev o Radek. 

El primer comunisme de Maurín: el PCE i la lluita contra la dictadura (1923-1930) 

El cop d’estat de Primo de Rivera de setembre de 1923 i la imposició d’una dictadura militar va suposar un nou context, marcat per la política governamental de repressió dels elements revolucionaris del moviment obrer i la integració dels socialistes al règim. En aquest període Maurín va fer dos viatges més a Moscou per participar en els congressos de la ISR. Davant l’experiència russa i en el marc del seu enfrontament amb la direcció anarquista de la CNT, Maurín va introduir elements nous en el seu pensament. Mantenint-se entre el sindicalisme revolucionari i el leninisme, criticava el 

grau de centralisme i la burocratitizació del Partit Bolxevic, però defensava la necessitat d’una direcció revolucionària centralitzada: "el sindicalismo ha naufragado[...] de este modo, el movimiento sindical completamente independiente es imposible [...] los hombres más representativos del sindicalismo durante los últimos años han tomado franca posición a un lado u otro de la política: o socialistas [...] o comunistas"⁷. Maurín constatava la necessitat d’un partit revolucionari que, en aquell moment, era el Partit Comunista. 

El 1924 el grup de La Batalla, entrà en bloc al PCE convertint-se en la Federació Comunista Catalano-Balear. Des del principi van mantenir posicionaments d’enfrontament amb la direcció, que començaren amb la defensa d’una política d’enfrontament obert amb la dictadura per tots els mitjans. D’aquesta manera, Maurín passava a ser dirigent d’un partit d’escassa influència social, amb una presència gairebé nul.la en el moviment obrer, mancat de direcció, aglutinat només en referència a factors internacionals i teledirigit per la IC, això en el context de la dictaura i de la progressiva burocratització de l’URSS. L’ingrés es donava en el moment que tant el PSOE com la CNT havien rebutjat l’experiència russa i el comunisme. 

El 1925, Maurín fou detingut per la policia i empresonat durant tres anys, en els quals va escriure el gruix del seu primer llibre, Los hombres de la dictadura, sens dubte l’anàlisi més brillant del règim de Primo de Rivera des de l’òptica marxista. Per Maurín, la dictadura no era producte de l’acció dels militars, sinó d’un sistema social, analitzat a partir de personatges destacats: "El 13 de septiembre fue preparado por otros hombres que Primo de Rivera y Martínez Anido, los cuales no desempeñaron, en fin de cuentas, otro papel que el de muñecos de guiñol"⁸. Aquests homes eren Sanchez Guerra i Cambó (representants de la burgesia), Pablo Iglesias i Largo Caballero (el socialisme col.laboracionista), i Lerroux i Melquíades Alvarez (la petita burgesia radical i republicana). Per Maurín, la dictadura era el règim més convenient per al capitalisme espanyol, el govern de la burgesia nacional, la qual cosa, més que la repressió, explicava la seva llarga durada. Davant l’ascens del moviment obrer en el període 1917-1923, que no va conduir a un procés revolucionari perquè estava mancat de direcció, la burgesia havia preparat un cop d’estat contrarevolucionari. D’aquesta manera, una burgesia feble per raons històriques renunciava a les seves aspiracions revolucionàries i optava per situar-se amb les forces feudalitzants contra el moviment obrer, que li produia pànic⁹: "La época de las revoluciones burguesas se ha cerrado. La burguesía no es ya una clase revolucionaria. Al contrario, cuando vislumbra la posibilidad de una conmoción social y política, se agarra a los restos feudales como un náufrago a una tabla. La revolución rusa ha cambiado el reloj de la historia [...]. La burguesía [...] es hoy el baluarte más firme para impedir la revolución burguesa"¹⁰. La burgesia s’adheria unànimement a la dictadura, en una actitud simbolitzada per la cordial relació entre Primo i Cambó, a canvi que aquesta garantís l’anul.lació del moviment obrer. D’aquesta manera, era el proletariat qui havia d’assumir les tasques d’una revolució democràtica que la burgesia era incapaç de dur a terme. Aquest plantejament suposaria un fort enfrontament amb la direcció del PCE i la IC, que defensaven que a la dictadura militar s’havia d’enfrontar la dictadura proletària, rebutjant com a petitburgeses les consignes democràtiques. El segon element que va determinar per Maurín el triomf de la dictadura van ser les direccions socialista i anarquista del moviment obrer. Els socialistes, que havien perdut terreny en tots els àmbits davant els republicans, els comunistes i els anarquistes, acceptaren la col·laboració oberta amb una dictadura, aprofitant els avantatges que aquesta els oferia: l’anul.lació de les organitzacions que els disputaven el control del moviment obrer: "Sólo un golpe de estado, que hiciera enmudecer a los tres adversarios que cañoneaban contra los socialistas lograría modificar tan siniestras perspectivas. El golpe de estado era tan indispensable a los socialistas como a la monarquía, al militarismo, al clero, al capital bancario y a la burguesía industrial" ¹¹. La "coalició socialista-militar" va permetre mantenir durant set anys un règim dictatorial i alhora aturar el procés de pèrdua d’influència de la socialdemocràcia al si del moviment obrer. D’aquesta experiència, Maurín deduia que en el futur, quan es produís el previsible nou moviment feixista "la pequeña burguesía podrá vacilar, pero la socialdemocracia estará de una manera consecuente al lado de la reacción"¹², adoptant posicionaments que recorden la teoria del socialfeixisme, però que més endavant seran rectificats amb una actitud d’apropament al PSOE. Pel que fa a la petita burgesia republicana, Maurín la considera un altre dels suports de la dictadura perquè " impedía que la clase obrera se hiciera socialista y al mismo tiempo era la oposición a la Lliga"¹³.Per Maurín, la petita burgesia va ser "el puente por el que la reacción pudo pasar al otro lado"¹⁴, entregant sectors del moviment obrer i del republicanisme a la dictadura. Al final del llibre, Maurín analitzava la situació de 1930, acabada la dictadura, com a objectivament revolucionària, i preveia la proclamació d’una Segona República la supervivència de la qual, al seu parer, depenia de la realització de transformacions revolucionàries que suposessin un canvi més enllà del derrocament del rei. 

Mentre Maurín era a la presó, la direcció del PCE es va traslladar a França i abandonà l’acció contra la dictadura, la qual cosa obrí un enfrontament amb el grup de presos. L’ascensió a la direcció del grup de Bullejos, i l’inici de les expulsions per desacords polítics amb la direcció, s’emmarquen en el procés de "bolxevització" dels partits europeus dictat per l’estalinisme. En la mesura de les seves possibilitats, Maurín s’enfrontà directament amb aquesta direcció burocràtica, en una polèmica que va configurar bona part del seu comunisme heterodox. Es van produir sis moments de divergència entre Maurín i l’aparell del PCE. El primer va arribar el 1925-26 quan Maurín i la FCCB van criticar davant la IC els mètodes de la direcció del partit, encapçalada per Óscar Pérez Solís, que van qualificar de despòtics. El segon es produí el 1927, quan Maurín i els seus companys serien alliberats per la pressió que es va fer des de França sobre la convocatòria d’una simera franco-espanyola sobre el conflicte del Marroc, la direcció del PCE va acusar-lo públicament de ser un confident de la policia, acusació que el va portar novament a Moscou per sotmetre’s a la Comissió Internacional de Control, la qual va declarar falses les imputacions. Entre 1928 i 1930 Maurín va viure a l’exili a París, on es va casar amb Jeanne, la germana de Boris Souvarine, el qual seria expulsat del PCF i esdevindria un destactat dirigent trotskista. El seu enllaç amb l’aparell comunista seria Nin, que romania encara a Moscou com a subsecretari general de la ISR. 

Al contrari que Nin, Maurín era obertament recolzat per la direcció estaliniana de la internacional, que li va encarregar la direcció e l’editorial castellana de la Comintern. El tercer enfrontament es va donar el 1929, en el III Congrés del PCE, quan es va negar la participació de Maurín, que defensava una proposta política pròpia de sortida a la dictadura, la república federal democràtica, enfrontada a la de la direccció, que propugnava la dictadura democràtica d’obrers i camperols. El quart conflicte es va produir el març de 1930, entorn la política sindical, quan la direcció va imposar la línia de l’escisionisme dins la CNT, mentre Maurín i la FCCB eren partidaris del front únic i la lluita dins la CNT per guanyar-la a posicions revolucionàries. Esgotat el govern de Primo de Rivera davant la crisi del 29, Maurín i la seva família van poder retornar a Espanya amb l’amnistia decretada pel General Berenguer. Disposat a començar la construcció del partit encara dins el PCE, Maurín es va enfrontar a la direcció en quatre qüestions fonamentals: la necessitat d’una centralització democràtica (no burocràtica) del partit, la política de creació d’una central sindical paral.lela a la CNT, la lluita per l’autodeterminació de Catalunya i l’aliança electoral amb els republicans. Rebutjant la política estaliniana de "classe contra classe" Maurín proposava el front únic i la unitat sindical, i la col·laboració amb la burgesia republicana, per tal que la classe treballadora dugués a terme una revolució que necessàriament havia de ser democràtica i socialista. Això va produir la crisi definitiva amb la direcció del PCE, que exigí a Maurín una declaració pública de rectificació dels seus "errors polítics", la qual cosa era equivalent a l’expulsió, que es va fer efectiva el juliol de 1930. 

Maurín va voler evitar la ruptura amb la IC en el seu enfrontament amb la direcció del PCE, negant-se a participar en els debats internacionals i qualificant les divergències d’un problema limitat a la posició de la direcció de la secció espanyola. Tanmateix, els seus plantejaments qüestionaven de fet la política de l’anomenat "Tercer període", marcat per la teoria del "socialfeixisme". Maurín seguia confiant en la internacional, però aquesta ja havia estat convertida per l’estalinisme en un aparell burocràtic a les ordres de Moscou. Entre juliol de 1930 i juliol de 1931, quan Maurín fou expulsat de la IC, va centrar la seva política en recuperar el PCE, del qual es continuava reivindicant. Progressivament, en adonar-se de la política errònia aplicada en el cas espanyol i del funcionament despòtic del partit, Maurín es distancià del PCE, denunciant el "colonialisme revolucionari" de la IC. Les seves diferències sobre la caracterització de la revolució espanyola i el creixent burocratisme, així com les cartes desesperades des de Moscou d’un Nin angoixat per fugir de l’URSS després de l’explusió de Trotsky, van fer adonar-se Maurín de la impossibilitat de rectificar l’orientació del PCE. 

El comunisme dissident I : el BOC i la "república burgesa" (1931-1934)

L’expulsió va coincidir amb un nou empresonament de Maurín l’estiu de 1930, durant el qual s’acceleraren les gestions per una fusió amb el Partit Comunista Català, de Jordi Arquer, que s’havia escindit del PCE el 1928. La FCCB i el PCC van signar un manifest contra la detenció de Macià i participaren en el Comitè Pro-Llibertat, que esdevindiria el Comitè Revolucionari Català (Estat Català, Acció Catalana, Partit Republicà Català i CNT). El març de 1931 aquestes dues organitzacions es van unir en la FCCB ( a partir de 1932, la Federació Comunista Ibèrica), i acordaren crear el Bloc Obrer i Camperol (BOC), i el seu diari, L’Hora; Maurín fou elegit secretari general de la FCCB i president del BOC. 

El mes següent seria proclamada la II República, davant la qual, el BOC va exigir l’adopció immediata de mesures revolucionàries (com el judici a Alfons XIII, l’armament dels treballadors, la creació de comitès obrers revolucionaris o el reconeixement del dret a l’autodeterminació de Catalunya) per evitar el triomf de la reacció.¹⁶

El BOC, concebut com una plataforma d’aliança amb el camperolat, havia de ser un instrument de la tàctica de front únic, que unís obrers i camperols per dur a terme la revolució democràtico-socialista; el partit marxista revolucionari seria la Federació Comunista Ibèrica, constituïda l’agost de 1932. Tanmateix, no hi va haver una distinció clara entre les dues organitzacions. En el context dels anys ’20, en què a Catalunya era difícil separar el marxisme del nacionalisme radical, el BOC va tenir un fort matís catalanista (per Maurín, la qüestió nacional era, amb el problema agrari, un dels elements fonamentals de la revolució democràtico-socialista), i s’hi van adherir membres d’Estat Català, de l’Esquerra Revolucionària Universitària, així com membres de la Guàrdia Cívica de joves, organitzada per defensar la Generalitat durant l’efímera República Catalana. El BOC va desenvolupar un aparell democràtic que s’extenia arreu de Catalunya, amb cèl.lules i comitès, una organització de defensa, una secció femenina, una escola marxista, grups de xoc paramilitars (GABOC) i un secretariat sindical. Les Joventuts Comunistes del BOC van desplegar una gran activitat i crearen la Unió Esportiva Obrera. Entre el març del 1931 i principis de 1932, el BOC va passar de 700 a 6000 afiliats, i els seus resultats electorals oscil·laven entorn els 12.000 vots. 

La qüestió de la construcció d’un partit obrer revolucionari era l’element més significatiu de la ruptura de Maurín amb el sindicalisme revolucionari. Plantejava el partit com una organtizació d’avantguarda que agrupés quadres ben preparats, adoptant el model leninista de partit més com una qüestió pràctica que per un estudi rigorós dels seus fonaments teòrics. El partit obrer era per Maurín la tercera etapa del desenvolupament del moviment obrer, que superava les fases de subordinació a la direcció de la petita burgesia, i d’emergència del sindicalisme. S’ha dit que el BOC era una forma d’organització que es distanciava del model leninista de partit, constituint un partit de masses; tanmateix, cal recordar que per Maurín, com a mínim des del punt de vista teòric, el partit revolucionari era la FCI, que es situava el tradició leninista, i el BOC la plataforma de propaganda i d’aliança amb el camperolat. Més tard l’esquema d’estructura organitzativa del POUM seria semblant al de la FCI. Pel que fa a l’articulació internacional del partit, Maurín rebutjava per igual, identificant-los, el model estalinista i el trotskista, que segons ell tenien en comú la mateixa concepció de partit comunista desnacionalitzat, com a seccions d’un partit mundial amb una autonomia limitada. Per Maurín el partit no podia ser "una copia, un remedo, una adaptación. Ha de tener vida propia. Y para tenerla, las raíces han de ahondar en las tierras del país en donde existe. Ha de estar unido al pasado, al presente y al provenir del pueblo que quiera tranformar. Una cosa es el internacionalismo y otra muy diferente la refracción nacional, la transposición mecánica de las influencias y experiencias de otro país"¹⁶. Trotsky no va negar mai aquest plantejament, i aquesta va ser una de les polèmiques que mantigué amb Stalin. Tanmateix, el trotskisme defensava el caràcter necessàriament mundial de la revolució socialista i buscava un instrument per dur-la a terme, el partit mundial de la revolució, que mantindria una estratègia comuna arreu, però respectant les característiques i els ritmes de cada país. Maurín va rebutjar la centralització democràtica de la internacional i s’adherí al Buró de Londres, que tal com ell va reconèixer no va passar de ser un fòrum de debat. El fet que Maurín, tot i denunciar el socialisme en un sol país no va explicitar enlloc la seva posició sobre el caràcter mundial de la revolució fa que no sigui clar en el seu pensament quin paper atribueix a la internacional i per tant quina estructura orgànica ha d’adoptar. 

Paral.lelament, Nin, des del trotskisme, va començar una forta ofensiva amb l’oposició comunista d’esquerra per l’orientació que estava prenent el BOC, 

considerada oportunista i radical petit-burgesa davant el problema agrari, la qüestió nacional o el rebuig al model del soviet per al cas espanyol. Així, Maurín i el BOC van mantenir una polèmica oberta en dos fronts: contra el PCE i contra l’OCI. D’aquesta manera es produí una progressiva diferenciació ideològica de l’estalinisme, el trotskisme i el que es començaria a anomenar "maurinisme", que buscava un espai polític diferenciat. 

Maurín exposava la seva anàlisi de la República i de les perspectives revolucionàries a Espanya en el seu segon llibre, La Revolución española. De la monarquía absoluta a la revolución socialista, escrit entre octubre i desembre de 1931. Al llibre Maurín analitza les causes de l’anorreament de la burgesia espanyola com a classe revolucionària (aliança entre l’església i la monarquia, colonització d’Amèrica, política de liquidació física de la burgesia amb la Inquisció, l’expulsió de jueus i morescs i liquidació de les Comunidades) i atribueix el fracàs de la revolució burgesa, identificat amb la derrota de la I República, a la integració de la gran burgesia al bloc feudal i la incapacitat de la petita burgesia de dur a terme fins a les últimes conseqüències la revolució democràtica. Per Maurín la desfeta de la I República es va produir perquè els seus dirigents, enlloc d’impulsar aquestes mesures revolucionàries, van reprimir utilitzant les forces contrarevolucionàries els moviments populars i els separatismes. 

Després, la Restauració no va canviar les bases feudalitzants de l’estat, i constituí un govern oligàrquic sorgit del pacte entre l’aristocràcia i la gran burgesia agrària, que condemnava el país a l’endarreriment econòmic endèmic. El règim de la Restauració va caure a causa de la divergència d’interessos entre la burgesia industrial i la burgesia agrària davant la conjuntura econòmica de la I Guerra Munidal, i també per l’auge del moviment obrer emparat en el triomf de la Revolució Russa, que va determinar la seva emancipació de la petita burgesia i de la influència ideològica del republicanisme. La burgesia industrial, desesperada, va buscar el suport en la monarquia i l’exèrcit i recolzà la dictadura militar de Primo de Rivera, el darrer assaig del règim monàrquic per sobreviure. Per Maurín, la causa principal de la caiguda de la dictaura -operada sense intervenció del moviment obrer- va ser la incapacitat de la monarquia de dur a terme les transformacions econòmiques necessàries per a un sistema econòmic que es va enfonsar davant la crisi del 29 (ampliació del mercat interior, augment de la capacitat de producció industrial a través del repartiment de terres i d’un procés d’industrialització accelerada, etc.). 

La caiguda de la dictadura i les transformacions en la producció en el marc de la crisi (reducció de salaris i allargament de la jornada laboral) van portar a una reactivació del moviment obrer, que creixia en un context objectiu revolucionari, obert per la vaga general del 17 de desembre a Madrid i Barcelona. "Después de la lección de diciembre, la burguesía no tiene tiempo que perder. La insurrección obrera ha abierto un abismo infranqueable entre el Antiguo Régimen y una nueva situación. La revolución ha comenzado. Las bases de la monarquía han quedado destruidas"¹⁷ Les eleccions del 12 d’abril suposen per Maurín la fi del parèntesi abstencionista d’una classe obrera que fins aleshores s’havia limitat a lluites de caràcter econòmic. Davant l’acció de les masses obreres, la burgesia s’afanyava a encapçalar el moviment per no perdre’n el control i en aquest context el nacionalisme català esdevenia un factor revolucionari. Maurín arriba a afirmar que no fou la proclamació de la República a Barcelona, sinó el fet que aquesta es proclamés com a catalana, el que va canviar la situació. La República era valorada per Maurín des d’una doble perspectiva: d’un banda suposava l’eliminació del factor principal de cohesió de l’ordre social i polític (la monarquia) i per tant obria grans perspectives al moviment obrer, però de l’altra suposava la dissociació de la crisi del règim polític de la crisi general del sistema. La República és caracteritzada per Maurín com un règim burgès que té com a principal objectiu aturar la revolució; un règim que amb la Llei de defensa de la República posava fi a la de manera prematura a la revolució democràtica, i que deixava inalterades les bases socioeconòmiques de la monarquia: "Se ha pasado de la dictadura monárquica a la dictadura republicana sin solución de continuidad. La ley de Defensa de la República [...] votada unánimemente por republicanos y socialistas, explica todo un proceso histórico. [...] Cuando la crisis de la dictadura monárquica creó una situación abiertamente revolucionaria, la burguesía, para no perder el poder se hizo republicana. [...] Sin embargo, lo cierto es que la burguesía no hacía más que una maniobra hábil para no perder el volante. Cansada, inservible la mano derecha, el timón pasaba a la izquierda, pero para seguir dirigiendo de la misma manera [...] La dictadura está entronizada de nuevo. Que el dictador se llame Primo de Rivera, Berenguer, Azaña, Lerroux o Largo Caballero carece de importancia. Es la dictadura de la burguesía."¹⁸. A més, la República suposava per Maurín un règim petitburgès en un país on la petita burgesia era pràcticament inexistent, a mig camí entre la revolució i la contrarevolució, i que per tant, vençut per un costat o l’altre, seria efímer. 

En l’enfrontament contra la república burgesa, la qüestió nacional jugava per Maurín un paper clau: era impossible transformar l’estat espanyol perquè aquest es basava en la manca d’integració nacional, i per tant, el separatisme era l’única solució, la qual, tot i no vèncer l’estat, l’afeblia en gran mesura. El separatisme era la solució per al problema del Marroc ("Los marroquíes han sido los verdaderos republicanos"¹⁹), i també per a la qüestió catalana, un cop el catalanisme entrés en la tercera fase, després de ser monopoli de la gran burgesia i de la petita burgesia, per passar a ser controlat pel moviment obrer. Calia una ruptura violenta de la falsa unitat espanyola que establís un estat totalment nou, la Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques. Maurín va arribar a afirmar que "Las perspectivas de la revolución socialista en España se hallan grandemente favorecidas por la existencia de un problema nacional. Si no existiera habría que crearlo. Constituye un poderoso factor de la revolución democrática"²⁰. Els plantejaments de Maurín sobre el problema nacional van obrir una polèmica amb Trotsky, que considerava que defensar el separatisme suposava cedir a la burgesia nacionalista i que calia lluitar des del principi per estructures federals. Maurín argumentava que de la mateixa manera que davant la qüestió agrària, calia una primera fase de fragmentació (revolució burgesa) per arribar a la col.lectivització, davant el problema nacional per que fos possible la unitat socialista calia fraccionar primer. 

Davant el problema del camp, Maurín defensava la consigna clàssica d’aliança d’obrers i camperols com l’única opció de triomf revolucionari. A més, criticava la reforma agrària de la República com una estratègia dilatòria que no resolia els problemes de fons. Hi contraposava el vell lema de "la terra pel qui la treballa", propugnant el repartiment de terres no només com una forma de justícia social, sinó també com la via de desenvolupament econòmic a partir de l’augment de la capacitat adquisitiva del camperolat, que suposaria un fort estímul per a la indústria. El camperolat, havent satisfet la seva reivindicació històrica, seria un fort defensor de la república contra els moviments contrarevolucionaris i no podria ser enquadrat en l’exèrcit per formar part d’aquests moviments. Un cop fet el repartiment de terres, calia anar més enllà introduint mesures socialitzadores: d’aquesta manera, calia fer la revolució burgesa al camp, i passar immediatament a la revolució socialista. 

D’altra banda, Maurín denunciava l’anarquisme i el comunisme ortodox per no interessar-se per la qüestió agrària i provocar un distanciament entre el camperolat i el proletariat; criticava també la divisió a què sotmetien el moviment obrer i la seva subordinació a la petita burgesia radical. Aquests tres elements evidenciaven per Maurín la incapacitat de les direccions anarquista i comunista de conduir el moviment obrer cap a un procés revolucionari. El fet que la proclamació de la república no hagués obert aquest procés, era una resultat d’aquesta manca de direcció. D’altra banda, el moviment obrer s’havia de dotar d’una forma de poder obrer davant la burgesia que acabés portant a una dualitat de poders. Però per Maurín el Soviet no era la forma més adequada que havien d’adoptar els treballadors espanyols, perquè era una creació exclusivament russa que havia fracassat quan s’intentà implantar en d’altres països, "en un afán de estereotipar las fórmulas y los métodos de la revolución rusa". El Soviet no corresponia segons Maurín a les tradicions i l’organtizació de la classe obrera espanyola, i el paper que havia jugat a Rússia seria desenvolupat en el context ibèric pels sindicats. Així, "la idea de la toma del poder por los sindicatos asustará a todos los repetidores del marxismo fosilizado, pero querer calcar sobre el mapa de España el de Rusia es grotesco".²¹

De totes aquestes consideracions, Maurín deduia el caràcter de la revolució espanyola, definida per ell com a "democràtico-socialista". Davant la constatació que la revolució burgesa (o democràtica) no havia estat acomplerta a Espanya, i sent evident que la burgesia havia perdut la seva condició de classe revolucionària, el proletariat hauria d’assumir les tasques pròpiament burgeses, esdevenint la revolució democràtica un procés inseparable de la revolució socialista. Adoptant la teoria de la Revolució Permanent de Trotsky, Maurín afirmava que "La revolución democrática, que ha sido abandonada por la burguesía no podrá triunfar más que con la toma del poder por el proletariado. Además, de la revolución democrática a la revolución socialista no hay separación cuando el poder pasa a la clase trabajadora."²² Per Maurín, les tasques pendents de la Revolució democràtica es poden resumir en quatre eixos: el repartiment general de terres, l’estructuració federal de l’estat, la separació església-estat i la destrucció de la monarquia i la seva base social²³. Aquestes transformacions democràtiques suposarien d’una banda la ruptura de la base política i econòmica del règim monàrquic, i de l’altra la creació d’una nova base social àmplia per al règim republicà. La República no havia destruit la monarquia, que mantenia inalterades les seves bases: l’exèrcit, l’aparell d’estat, la gran propietat agrícola, l’església i les oligarquies financeres. Aquests serien en el futur, si no s’operava la transformació democràtica, els fonaments d’una reacció feixista que posaria fi a l’experiència republicana, i a un cicle revolucionari que, com els anteriors, duraria sis anys (1930-1936). Els agents de la transformació democràtico-socialista havien de ser el proletariat, el camperolat i el moviment d’emancipació nacional. D’aquesta manera, a grans trets, Maurín perfilava una política davant la República basada en l’exigència per part d’aquests tres sectors de l’avenç en les conquestes democràtiques, oposada a la línia del PCE d’enfrontament amb la república burgesa per l’establiment d’una república soviètica.²⁴ Així, el govern de la República no és per Maurín objecte d’atac (com pel PCE) ni de defensa en el sentit de recolzar un govern provisional (com pel PSOE): cal sostenir la República com a marc polític general de revolució democràtica, per permetre la seva consolidació i en el context d’aquesta estratègia, contraposar l’orientació del govern provisional a la realització de la revolució democràtica i alhora adreçar-se als moviments social combatent les seves "il.lusions democràtiques", és a dir, la creença en la consecució de la revolució democràtica a través d’un procés de reformes. 

En l’intent de Maurín de consolidar un espai polític propi del comunisme heterodox, el segon congrés de la FCCB va jugar un paper clau: es feia pública la crítica més sistemàtica i profunda al PCE i la IC realitzada fins aleshores per una organtizació que es reclamava del comunisme, posant de relleu que el seu caràcter antidemocràtic feia impossible que el comunisme ortodox donés una orientació adequada al moviment obrer espanyol. Amb la mateixa energia que es desqualificava el PCE, es rebutjava el trotskisme. A mitjans abril del 1932, La Batalla, ja utilitzava les expressions de "secta estalinista" i "secta trotskista" per caracteritzar el PCE i l’Oposició d’esquerres de Nin: el BOC es distanciava en la mateixa mesura d’un i altre.²⁵ Maurín va aprofundir la seva crítica respecte la IC, atribuint-li la fragmentació del moviment comunista internacional, generalitzant les crítiques que fins aleshores havia limitat a la direcció espanyola i fent una distinció clara entre leninisme, estalinisme i trotskisme. 

En el terreny sindical, el BOC es va orientar inicialment cap a la CNT, considerada una organització potencialment revolucionària amb una direcció errònia que podia ser guanyada a l’anarquisme pel comunisme, i adoptà una política de creació de minories d’oposició i de defensa de la llibertat de tendència, dins el marc de l’estratègia de front únic revolucionari. Tanmateix, era la FAI qui estava guanyant pes a la CNT i s’oposava a qualsevol tipus d’ingerència política. Tot i que Maurín va criticar obertament la direcció anarquista, va interpretar el seu ascens com un rebuig de les bases a la política trentista de subordinació del moviment obrer als partits republicans, com una ratificació de la independència de classe; entre trentistes i anarquistes, Maurín es considerava més proper als segons, perquè tot i tenir una estratègia totalment equivocada que allunyava el moviment obrer dels objectius revolucionaris, demostraven una ferma voluntat revolucionària, oposada al caràcter reformista dels trentistes. Tanmateix, el projecte de Maurín de construir un espai polític comunista dins la CNT no es va dur mai a terme: el control pels anarquistes de la direcció de la CNT va portar a l’expulsió de l’organització dels sindicats controlats pel BOC (Federacions locals de Lleida, Tarragona i Girona). 

El 1932, en el context de repressió pel règim republicà contra el moviment anarquista (insurreccions de l’Alt Llobregat, Castelblanco, Arnedo i Puerto Llano), Juan Molés, governador Civil de Barcelona, va decretar la clausura dels locals del BOC. Entre els 104 sindicalistes catalans i valencians deportats per la República a Villa-cisneros i a Guinea, hi havia alguns membres del BOC. El mateix any, Maurín viatjà a Astúries i la secció de Mieres s’adherí al BOC. 

Durant la República el BOC va tenir una política de deúncia constant de la política burgesa del govern sobretot contra l’Estatut de Catalunya, i la Llei de Reforma Agrària, considerats concessions administratives que no resolien els problemes de fons. Paral·lelament, es va començar a preveure l’ascens del feixisme, temor ratificat pel context internacional i per la Sanjurjada. 

Davant la celebració de les eleccions legislatives a Alemanya del juliol de 1932, i davant els seus resultats, Maurín afirmava que "La clase obrera alemana ha cometido un gran error histórico al marchar dividida. Socialistas y comunistas juntos han tenido trece millones de votos, casi tantos como el fascismo. Si en vez de ir escisionados hubieran atacado firmemente unidos, su victoria era segura. El fascismo ha pasado por la brecha abierta entre comunistas y socialdemócratas."²⁶ Per Maurín, el feixisme era la única fórmula que li quedava al capitalisme per mantenir-se en un context de crisi generalitzada i el seu triomf es donava quan es produia una conjuntura de crisi econòmica, desplaçament a la dreta de la petita burgesia i divisió del moviment obrer. Així, per Maurín era clau unificar el moviment obrer en una estragègia comuna que li permetés atreure’s la petita burgesia evitant que aquesta caigués del costat del feixisme. 

A partir del 1933, amb l’agreujament de la crisi econòmica i el triomf electoral de la CEDA, en un context internacional marcat per l’arribada al poder de Hitler, Maurín va proposar "retornar a Lenin", és a dir, recuperar la política del front únic i acabar amb la teoria del "socialfeixisme"; s’abandonava el front únic revolucionari, i s’adoptava el front únic obrer. Calia agrupar el conjunt del moviment obrer en una plataforma reivindicativa que recollís mesures de millora de les condicions de vida i de treball i alhora la realització del programa de la revolució democràtica; aquesta plataforma seria defensada en mobilitzacions que pressionessin el govern de la República cap a un procés de radicalització. L’objectiu polític que es perseguia no era tant la consecució real d’aquestes mesures –impossible en un govern burgès- com una educació política dels moviments de masses que suposés l’abandonament de les "il·lusions democràtiques". Inicialment això s’aplicava a la constitució d’un "front únic revolucionari", és a dir, la unitat d’acció entre el BOC i la CNT, deixant de banda el PSOE i la UGT, considerats reformistes. Aquesta política va canviar l’estiu de 1932, quan Maurín va passar a defensar la creació d’un "front únic obrer"; un canvi que era resultat tant de la demostració pràctica de la inviabilitat de l’apropament entre el BOC i la CNT, com dels avenços del feixisme a Alemanya i a Espanya, amb l’intent d’alçament de Sanjurjo. El front únic obrer es contraposava a la política del PSOE de col·laboració governamental amb els republicans d’esquerra, a l’orientació del PCE que, aplicant la línia del "tercer període", negava el front únic defensant el front únic "per la base", i a l’estratègia insurreccionalista de la CNT. Els plantejaments de Maurín, si bé originals en el moviment obrer espanyol, no consituien tanmateix una novetat: de fet Maurín estava defensant la política establerta a principis dels anys ‘20 en el III i el IV congrés de la IC, la creació del front únic quan el moviment obrer es trobava a la defensiva. Tanmateix, tot i que Maurín recupera aquests plantejaments tàctics, és cert que els otorga un sentit nou que no està exempt d’indefinicions teòriques: el front únic, necessari per evitar la reacció feixista i per mantenir la petita burgesia al costat del moviment obrer, passa de ser un element tàctic a convertir-se en el fonament estragègic de la seva orientació. El front únic obrer té una triple funció: la unitat obrera, la insurrecció i l’exercici del govern obrer, i no és clar quin paper hi juguen els comunistes. 

Aquestes van ser les línies generals de la política del BOC durant el bienni negre. El juny de 1933, es va produir un tomb en la política sindical del BOC. Constatant la fragmentació sindical a Catalunya i el procés de radicalització de la UGT, que s’havia pronuncia per la ruptura de la coalició del PSOE amb els partits burgesos, el III Congrés del BOC va resoldre preparar una conferència de tots els sindicats de Catalunya i, abandonant la tàctica de reingrés a la CNT, centrar els esforços del partit en la UGT. Maurín va polemitzar fortament amb el PCE i amb la FAI, mantenien les tesis del socialfeixisme. 

El BOC va desenvolupar la política de Front Únic en forma d’una crida a l’Aliança Obrera, que tingué la seva primera materialització en la creació del Front Únic de Llum i Força i el Front Únic de Treballadors Mercantils, la tardor de 1933. Paral·lelament, davant el procés de radicalizació que s’estava produint al si del PSOE entorn a Largo Caballero, el BOC va consituir una aliança electoral a Barcelona amb la Federació Catalana del PSOE, amb el nom de Front Obrer. Amb aquest gest, el BOC reorientava l’estratègia de construcció del partit, traslladant l’eix de la CNT a l’ala caballerista del PSOE. Per Maurín, els canvis polítics al si de la UGT i de les joventuts socialistes eren resultat del rebuig a la tradició reformista del socialisme espanyol i, alhora, la conseqüència de la crisi de la II Internacional derivada de l’ascens del feixisme. 

A les eleccions es va produir el triomf de la CEDA, interpretat per Maurín com el resultat del canvi en la correlació de forces (la burgesia s’arrenglerava amb la reacció) derivat de la no realització de la revolució democràtica. La pràctica reformista del govern republicà-socialista no havia transformat els fonaments econòmics i institucionals en què es basava la monarquia; el propi resultat electoral era interpretat alhora com un canvi de correlació de forces desfavorable al moviment obrer i com un pas en el cop d’estat "en fred" que s’havia assenyalat com una de les possibles vies d’imposició del feixisme. Ara la disjuntiva s’establia entre la revolució i la contrarevolució feixista, i el moviment obrer es trobava a la defensiva, la qual cosa feia més urgent la creació d’un front únic obrer, el qual es materialitzà en l’Aliança Obrera, que agrupà el BOC, el PSOE, la UGT, la Unió Socialista de Catalunya²⁷, la Federació Sindicalista Llibertària, els Sindicats d’Oposició (trentistes), la Unió de Rabassaires, i la Izquierda Comunista Española (el grup de Nin que havia trencat amb Trotsky): totes les organitzacions obreres, excepte el PCE i la CNT adpotaven una estratègia comuna davant el govern de Gil Robles. L’Aliança Obrera va convocar una vaga general el 13 de març en solidaritat amb els treballadors de Madrid, fortament reprimit, i contra el "perill feixista". 

En l’àmbit del comunisme internacional, Maurín va denunciar la II i la III Internacional per la seva incapacitat de fer front a l’ascens del feixisme, però alhora es va negar a participar en la creació d’una IV Internacional, rebutjant obertament el trotskisme com a opció sectària. Defensant la independència de les seccions, com a reacció a la manipulació estalinista de la internacional, Maurín va defensar l’entrada del BOC –i després, del POUM- al Comitè Internacional d’Unitat Socialista Revolucionària, l’agrupament de partits dissidents de la II i la III internacionals, conegut com el Buró de Londres, que de fet no passaria de ser un marc de debat internacional amb un grau escàs de definició política. 

El comunisme dissident II: el POUM i la lluita per la revolució (1934-1936).

Els fets d’octubre del 34 a Astúries i Catalunya²⁸ van suposar per Maurín un punt d’inflexió en la situació espanyola, perquè en la seva anàlisi suposaven la fi de l’etapa burgesa i l’inici de la lluita per la revolució socialista; s’obria la possibilitat de l’accés al poder de la classe obrera. El moviment obrer havia experimentat profundes transformacions entre 1931 i 1934: havia abandonat les seves il·lusions democràtiques, s’havia cohesionat en l’Aliança Obrera (de la qual només es mantenia al marge la CNT a Catalunya) i s’havien posat les bases per a la creació d’una direcció revolucionària amb el gir a l’esquerra del PSOE i la consolidació del BOC a Catalunya. Per Maurín, els fets d’octubre van demostrar el caràcter contrarevolucionari de la burgesia, la inviabilitat del projecte reformista de la petita burgesia, i la maduresa del moviment obrer, tres elements que creaven les condicions per a la "segona revolució": "Las jornadas de octubre han sido de siembra revolucionaria [...] en octubre acaba la primera revolución y comienza la segunda. [...] En adelante la lucha no queda entablada entre república y monarquía, entre democracia y dictadura, entre pequeña burguesía y gran burguesía, sino más concretametne entre revolución y contrarevolución. La disyuntiva es ahora: socialismo o fascismo"²⁹. 

Maurín resumeix l’experiència d’octubre i les seves conseqüències al seu tercer llibre, Hacia la segunda revolución, publicat l’abril de 1935³⁰. El llibre plantejava que davant la "disyuntiva histórica entre socialismo libertador o putrefacción fascista"³¹, fallides la monarquia constitucional, la dictadura militar, i la república democràtica, la única opció progressiva era la presa del poder pel proletariat per acabar la revolució democràtica estroncada i dur a terme la revolució socialista. La idea central del pensament de Maurín en aquest moment consistia a plantejar que si la República no duia a terme la revolució democràtico-socialista es produiria la contrarevolució feixista. La República, a més de marginar els treballadors, no havia establert un règim autènticament democràtic: les garanties constitucionals eren vulnerades de forma sistemàtica a l’empar de la Llei de Defensa de la República, i els ajuntaments i diputacions elegits democràticament eren substituits per delegats del govern. La burgesia havia arribat al llindar de la democràcia per la pressió de la classe obrera, però aviat es feia enrere. Per Maurín, "democracia y burguesía son hoy términos antagónicos. La burguesía necesita la dictadura y da voces desesperadas al fascismo para que acuda a salvarla"³². 

Recollint el plantejament anterior sobre la revolució democràtico-socialista, Maurín analitzava la no realització de la revolució democràtica per la república burgesa des de tres aspectes: la qüestió agrària, la qüestió nacional, i la reforma de l’exèrcit. En primer lloc, reafirmava la necessitat de dur a terme la revolució agrària, la "lletra a de l’alfabet de la revolució espanyola", per posar fi a les bases del règim monàrquic i alhora reduir el risc de contrarevolució, ja que aquesta no podria comptar amb un camperolat íntimament lligat a la República, i a més s’hauria d’alçar contra una economia sanejada. La petita burgesia i la burgesia industrial demostraven amb la reforma agrària republicana que no es podien enfrontar a la gran burgesia agrària i deixaven abandonat el camperolat, en una traïció que era més evident a Catalunya on el govern de la Generalitat es recolzava en els treballadors de la terra. Com a resultat d’aquest procés, entre 1931 i 1933 no va canviar en res la situació material del camperolat i, amb el restabliment del caciquisme monàrquic, augmentava la repressió i la contrarevolució creixia al camp. En segon lloc, pel que fa al problema nacional, Maurín recuperava els plantejaments anteriors afirmant que "La estructuración federal [...] constituía una medida más revolucionaria que la propia instauración de la República"³³, ja que una república federal hauria fet impossible la restauració monàrquica. Maurín denunciava l’estatut d’autonomia de Catalunya com una "reforma regional" que liquidava l’aspecte nacional de la revolució democràtica. Recollint les idees de Lenin, defensava el reconeixement del dret a l’autodeterminació com a primer pas cap a un món sense fronteres i es mostrava partidari de la unió lliure de tots els pobles de la península Ibèrica. En tercer lloc, per Maurín, la no transformació de l’exèrcit Monàrquic –la reforma d’Azaña havia estat quantitativa però no qualitativa, deixava intacta la columna vertebral del règim, que seguia en mans dels enemics de la República. Propugnava la creació d’un exèrcit republicà, seguint el model soviètic de Trotsky, a través de laa selecció política de l’oficialitat i recolzant-se en els soldats. 

Més endavant, Maurín analitza l’evolució del moviment obrer davant el procés revolucionari, constatant que aquest estava caracteritzat per una bona organització, però també per l’existència de pèssims dirigents: el reformisme socialista, el terrorisme anarquista i el comunisme estalinià. El PSOE havia caracteritzat la revolució espanyola com una revolució burgesa i orientava tota la seva política a recolzar la burgesia i intentar que el proletariat obtingués els màxims avantatges, la qual cosa es va traduir en la col·laboració governamental que va tenir el preu de la divisió del moviment obrer. Així, els socialistes esdevenien hostatges de la burgesia, i de fet li servien de parallamps.Tanmateix, aquesta política equivocada no havia estat en va perquè demostrava a les bases socialistes que la única forma d’emancipació era la revolució violenta, cosa que portava PSOE a una rectificació. Pel que fa a l’anarquisme, Maurín denunciava que la CNT, tot i que arribava a acords amb el republicanisme de dreta, considerava els socialistes com el seu principal enemic, com a resultat d’una anàlisi equivocada de la revolució espanyola, que ignorava la seva primera fase democràtica. Per Maurín, el fet de caracteritzar la revolució com a anarquista portava a plantejaments absurds com considerar que socialistes i comunistes eren els enemics a abatre, que els camperols que reclamaven la terra eren petitburgesos, o que el moviment d’alliberament nacional era reaccionari. En el seu enfrontament contra la socialdemocràcia, l’anarquisme de fet servia a la contrarevolució, adoptant una política reaccionària. 

Mereix una atenció especial l’anàlisi de Maurín de la política del PCE i la IC. Denuncia l’estalinisme i la transformació de la internacional en un aparell burocràtic al servei de la URSS i, ara sí, planteja que "El triunfo de Stalin sobre Trotsky es la victoria del socialismo ruso sobre el socialismo internacional"³⁴. Maurín responsabilitza la política de Moscou del descens generalitzat del comunisme ortodox, en un moment en que el capitalisme atravessava la seva crisi més profunda obrint possiblitats a la revolució obrera. Amb la política de combat del "socialfeixisme", l’estalinisme no només abandonava els principis bàsics del marxisme, sinó que de fet, alienant-se de la petita burgesia i un sector ampli de la classe obrera, estava renunciant a la revolució. El PCE es limitava a seguir aquesta orientació errònia de la Komintern: "Se piensa oficialmente arriba y hay que servir al pie de la letra, sin chistar, los acuerdos elaborados a tres mil quilómetros de distancia por especialistas, técnicos de la política internacional, especie de santo sínodo de una nueva iglesia"³⁵. 

Maurín resumeix així les seves crítiques a la resta d’organitzacions obreres:"La socialdemocracia cree que, puesto que estamos ante una revolución burguesa, hay que sostener a la burguesía [...]. No ve que solamente el proletariado puede hoy hacer la revolución burguesa para pasar insensiblemente a la revolución socialista. El anarquismo por su posición totalitaria de ‘comunismo libertario’ ignorando la etapa burguesa, democrática, de la revolución, es un factor antirrevolucionario y sirve, algunas veces abiertamente [...], como en las elecciones del 19 de noviembre de 1933, a la contrarrevolución. El comunismo staliniano, reproduciento aquí, doctrinalmente, la concepción de la "dictadura democrática"-opuesta a la Revolución Permanente de Trotsky- se coloca al margen de la realidad."³⁶

En la seva anàlisi dels fets d’octubre, Maurín planteja com els errors en aquestes direccions del moviment obrer van ser determinants per a la derrota: els anarquistes no van recolzar la crida a la vaga de l’Aliança obrera, i el PSOE va ser el responsable de l’aïllament de la "comunne" asturiana que no va ser recolzada pel conjunt del proletariat espanyol. Per Maurín l’experiència de la insurrecció fracassada, posava de manifest que calia consolidar l’Aliança obrera, la forma que adoptava el front únic obrer en el context espanyol. Mentre a Rússia el front obrer havia près la forma de Soviet (davant la manca d’organtizació prèvia dels treballadors en partits i sindicats), per Maurín, allà on el moviment obrer comptava amb una llarga trajectòria i formes sòlides d’organització, calia que aquestes fossin la base del nou poder, i sense diluir-se, s’havien d’agrupar en un front únic que adoptés la forma d’aliança obrera (un comitè on són representades totes les organitzacions, que centralitza l’acció política). A més, l’aliança obrera havia de treballar per a l’aliança amb el moviment camperol i el moviment d’alliberament nacional, ambdós d’estracció petitburgesa, traïts per la burgesia; desorientades, si no passaven a ser dirigides pel moviment obrer, les masses petitburgeses caurien del costat del feixisme. Per Maurín, la convergència dels tres moviments era una condició necessària per al triomf de la segona revolució. 

Els fets d’octubre suposaven el pas a la segona fase de la revolució democràtico-socialista: "En adelante la lucha no queda entablada entre república i monarquía entre democràcia y dictadura, entre pequeña burguesía y gran burguesía, sino más concretamente entre revolución y contrarevolución. La disyuntiva es ahora: socialismo o fascismo."³⁷. Maurín recolzava aquests plantejaments en l’anàlisi de la crisi econòmica que atravessava Espanya, caracteritzant-la com l’expressió d’un capitalisme "moribund" i d’un estat hipertrofiat, el qual podia adoptar una forma de règim feixista per seguir subsistint, o bé podia ser enderrocat per donar pas al socialisme. Aquests arguments s’inscriuen en una anàlisi global, plantejant el feixisme com el resultat de la contradicció entre la tendència econòmica a la internacionalització i les formes polítiques burgeses: un règim que busca la unificació nacional del capitalisme (capitalisme d’estat) però amb un fort nacionalisme econòmic i un projecte polític que condueix a la guerra, la qual és una expressió més de la degeneració del sistema capitalista. D’aquesta manera Maurín recupera els plantejaments clàssics que caracteritzaven el feixisme com l’últim recurs de la burgesia per mantenir un capitalisme parasitari i evitar la revolució obrera. Per Maurín, en el cas espanyol els elements favorables al sorgiment del feixisme eren la crisi econòmica i les elevades taxes d’atur, el procés de feixistització de l’estat, el context internacional, el fracàs de la petita burgesia en la consolidació d’un règim democràtic i la divisió del moviment obrer amb una política equivocada de les seves direccions. Per contra, analitzava també factors que "de moment" obstaculitzaven el triomf del feixisme a Espanya: el record viu de la dictadura de Primo i l’experiència conscient de les atrocitats d’altres règims feixistes europeus; el fet que la petita burgesia confiava encara en la democràcia; el caràcter obertament reaccionari del feixisme espanyol, definit com a monàrquic i catòlic; la inviabilitat d’un règim d’autarquia econòmica; i les divisions internes al si del moviment feixista, mancat del suport obert de la burgesia industrial i sense un dirigent carismàtic. Maurín posava de relleu que la CEDA, fascinada pel feixisme en tant que règim repressiu i autoritari, no acceptava tanmateix l’intervencionisme de l’estat en tots els nivells de la vida social i econòmica: "A la CEDA, partido fascistizante, le da miedo el estado, la estatificación, que es la razón de ser del fascismo"³⁸. Per Maurín, la situació econòmica feia imprescindible la intervenció de l’estat -en forma de socialisme, de feixisme o d’un model com el New Deal de Roosevelt- a la qual cosa la CEDA s’oposava clarament. Podríem dir que Maurín destaca com el principal moviment feixista espanyol estava mancat dels elements "revolucionaris" (ell no empraria aquesta expressió) que feien dels feixismes europeus una proposta atractiva a la societat, caracteritzada per un nacionalisme expansiu i l’anticatolicisme. Per contra, la CEDA no deixava de ser un partit "agràrio-catòlic", "un conglomerado de detritus históricos con una cierta técnica electoral para embaucar beatas"³⁹. En aquest sentit, Maurín preveia que el feixisme espanyol no arribaria de la mà de les organitzacions polítiques feixistitzants, sinó directament de l’exèrcit, que implantaria un tipus de dictadura semblant a la de Primo, Salazar, les dictadures llatinoamericanes, o els règims de Bulgària, Grècia o Iugoslàvia. Per Maurín, tanmateix, França i Anglaterra no restarien passives davant un alçament militar i davant un règim militar-feixista a Espanya inclinat cap a l’Alemanya nazi, "irían apretando los tornillos hasta estrangularlo"⁴⁰. 

A l’ascens del feixisme es contraposava la revolució socialista, que entrava en acció després d’una primera fase, fracassada de revolució democràtica. En aquest sentit, Maurín es manté entre els paràmetres de la Revolució Permanent de Trotsky i una concepció etapista del procés revolucionari, un element del seu pensament que queda confós. Així, mentre definia el fracàs de la revolució burgesa, Maurín, després de l’experiència d’octubre, continuava afirmant que la revolució no podia ser només socialista: "Las revoluciones han cristalizado porque a la vez que transformaciones econòmicas representaban un impulso hacia la conquista de la libertad. Si el proletariado no es el motor de las conquistas democráticas, no es posible la revolución socialista"⁴¹. Per Maurín tot i que el règim monàrquic i la república burgesa havien fracassat, i que el feixisme estava encara ple de contradiccions, la revolució democràtico-socialista no triomfaria inevitablement, sinó que el proletariat havia d’adoptar una estratègia i una tàctica adequades, que ell resumia en la creació d’una aliança obrera d’abast nacional, i la creació d’un partit marxist revolucionari únic. Així, la unitat dels treballadors, i la unificació dels marxistes conformarien forces prou fortes per enfrontar-se al feixisme. El PSOE i les Joventuts Socialistes, el PCE, el BOC, la ICE i el Partit Català Proletari s’havien d’unificar en un partit únic sobre la base del marxisme revolucionari. Aquest partit havia d’elaborar un programa que posés al proletariat al centre, però que articulés una revolució que havia de servir a tots els explotats, no a una classe ni a un partit, sinó a al immensa majoria de la població: les masses obreres, les nacionalitats oprimides, la petita burgesia, la dona i la joventut. Per això proposava un programa mínim del govern obrer i camperol⁴² per dur a terme en la primera fase de la revolució democràtico-socialista, que plantejava la llibertat nacional i el manteniment de la petita propietat mentre començaven les primeres experiències col.lectivitzadores. Els prinicipals elements d’aquest programa eren la creació de la Unió Ibèrica de Repúbliques Socialistes; la nacionalització de la terra; la nacionalització dels ferrocarrils, la flota, la gran indústria, les mines i la banca; l’abolició dels deutes; la municipalització dels transports, les fàbriques de farina i els grans magatzems; el momopoli del comerç exterior per l’estat; la jornada laboral de sis hores; l’expansió del mercat intern i la multiplicació de la producció; el repartiment d’armes entre els treballadors; i la democràcia obrera. Maurín esperava que el procés revolucionari espanyol seria un revulsiu per als treballadors d’arreu d’Europa, i que aquest actuaria com a detonant de la revolució europea, que conduiria a la creació dels Estats Units Socialistes d’Europa. 

Sobre la base d’aquesta anàlisi, es va dur a terme la unificació del BOC amb la Izquierda Comunista Española de Nin (que havia trencat amb Trotsky quan aquest proposà l’estratègia d’entrisme a la socialdemocràcia). Així es constituí el 1935 el Partit Obrer d’Unificació Marxista, sobre la base dels principis que havien orientat el BOC: l’aliança obrera i el front únic, la caracterització democràtico-socialista de la revolució espanyola, el repartiment de terres entre el camperolat, la defensa de la revolució russa amb el rebuig a l’estalinisme, i la possibilitat de pactes conjunturals amb la petita burgesia . Per Maurín, el POUM només era el primer pas cap a la construcció del partit únic marxista revolucionari, que havia de ser nodrit de més sectors. El POUM comptava amb 7.000 afiliats i tenia implantació a Catalunya i alguns nuclis a València, Astúries, Galícia, Castella, el País Basc, Aragó i les Balears. 

El primer repte que va haver d’afrontar el nou partit fou l’adopció pel VII Congrès de la IC (agost de 1935) de la tàctica de Front Popular. Maurín va condemnar immediatament la nova línia⁴³, argumentant que suposava la subordinació del moviment obrer a les organitzacions burgeses, en un procés de "col·laboració de classes". El problema de fons era segons Maurín, la nova anàlisi estalinianade la situació internacional, que definia el caràcter de la revolució com a democràtico-burgès, situant la disjuntiva entre democràcia i feixisme. Per Maurín, el front popular suposava immobilitzar el moviment revolucionari dels treballadors quan es donaven les circumstàncies més favorables i donar temps a la contrarevolució feixista per organtizar-se. La reorientació estratègica de la IC responia als interessos nacionals de la URSS, que buscava una aliança amb França contra l’expansionisme hitlerià. Pel que fa a l’aplicació del Front Popular a Espanya, per Maurín suposaria només la repetició de l’entesa republicano-socialista del primer bienni republicà, cosa que resultava totalment inadequada davant una situació analitzada com a revolucionària⁴⁴ . En qualsevol cas, no podem oblidar que Maurín sempre havia combatut la política de "classe contra classe" aplicada fins el gir de 1935 per la IC. De fet, sempre havia considerat necessària una aliança electoral amb la petita burgesia, considerada una classe sense projecte propi que oscil·lava entre la burgesia i el moviment obrer. Calia guanyar la petita burgesia al moviment obrer, preservant la seva independència i definint un programa revolucionari. Així, un dels papers del partit obrer era aprofundir les divisions entre la petita i la gran burgesia⁴⁵. El que Maurín discuteix no és doncs l’existència d’un pacte electoral entre les organitzacions obreres i les petitburgeses, sinó el seu contingut: defensa un pacte electoral circumstancial, entès com una simple qüestió tàctica, rebutjant una coalició programàtica i evidentment una tasca de govern comuna. Pel POUM, el pacte electoral amb la petita burgesia només tenia sentit si es donaven tres condicions: l’objectiu de derrotar electoralment la contrarevolució, la consecució de l’amnistia per als 30.000 presos polítics resultants de la repressió de la revolució d’octubre, i el restabliment de l’Estatut de Catalunya; un cop assolit això es trencaria tota relació. 

D’acord amb això, el POUM va proposar des de l’agost de 1935 la constitució d’un bloc de classe amb una base programàtica revolucionària, una aliança obrera que establís aquest acord conjuntural en bloc amb la petita burgesia⁴⁶. Va seguir denunciant al llarg de tot l’any la posició del PSOE i el PCE, que havien entrat al Front Popular sense establir un bloc de classe i pactant un programa de govern. . A finals de desembre davant la consolidació de la coalició del Front i el risc d’aïllament, el POUM va dirigir recolzar l’aliança en base als tres objectius que s’havien definit i remarcant el carácter conjuntural de l’acord⁴⁷. El POUM aclaria que si no s’acceptaven aquestes condicions aniria sol a les eleccions. 

Fins aquí, es compren clarament la posició dels poumistes, que respon als plantejaments teòrics defensats des dels seus orígens i teoritzats per Maurín. Tanmateix, dues setmanes més tard, J. Andrade, en nom del POUM acceptava signar el programa clarament moderat i republicà del Front Popular, contravenint el que s’havia defensat fins aleshores, una aliança electoral conjuntural sense contingut programàtic ni de govern. En aquest sentit, cal tenir en compte que el POUM fou deliberadament marginat pel PSOE i el PCE de les negociacions del pacte electoral, i va haver d’acceptar els fets consumats, tant pel que fa al contingut polític com als llocs assignats fora de Catalunya (Càdis i Terol) on no tenia cap força. Podia signar l’acord, o rebutjar-lo, però això no el canviaria. S’acceptà el pacte en condicions humiliants, amb el benentès que el POUM no renunciava a una activitat independent durant la campanya, i que no col·laboraria amb el futur govern. La integració al pacte es va explicar en funció de la necessitat de vèncer la contrarevolució i d’aconseguir parlamentaris per defensar els treballadors. El cost d’això era evident: en una conjuntura com el febrer de 1936, no hi hauria cap candidatura revolucionària. 

Després de les eleccions, i amb Maurín elegit diputat per Barcelona, el POUM va començar una política clarament diferenciada de les organitzacions integrades al nou govern, orientada per una tàctica de "desbordament del Parlament"⁴⁸, exigint l’adopció de mesures revolucionàries per vèncer la contrarevolució. A partir d’aleshores es produiria un distanciament entre les aspiracions del moviment obrer i els límits de l’acció governamental. Constatant l’elevat grau de confiança d’amplis sectors populars en el nou govern, el POUM apostava per que es fes "ràpidament l’experiència integral del Front Popular"⁴⁹ per demostrar als obrers i camperols que era impossible satisfer les seves reivindicacions des del parlament. 

L’actuació de Maurín com a diputat de les Corts es caracteritzà per recolzar els investidures del cap d’estat i de govern i per dures intervencions exigint l’adopció de mesures revolucionàries per evitar el triomf del feixisme. 

El cop del 18 de juliol va sorprende Maurín a Galícia, on es trobava celebrant diverses conferències per recolzar el creixement del POUM. Fou detingut per la Guàrdia Civil a Jaca i empresonat durant un any sense ser identificat. El setembre es va propagar la notícia del seu assassinat pels insurrectes i s’organitzà una campanya que el convertia en màrtir de la revolució. Sense ser indentificat, Maurín fou alliberat i intentà fugir a França, però fou detingut per un policia que havia format part de la Brigada Social de Barcelona, el qual el reconegué. Novament empresonat, es pogué comunicar amb la seva dona, Jeanne, la qual va iniciar una campanya de pressió internacional que obtingué el suport de Negrín, Companys, Martinez Barrio, el Partit laborista britànic, i els Partits socialistes de Suècia, Holanda i Bèlgica, entre d’altres. Tanamateix, sembla que fou decisiva la intervenció del seu cosí, Joaquín Iglesias Navarri, que el va salvar d’una mort segura. A partir d’aleshores, Maurín començà un calvari de presons que duraria 10 anys, durant el qual va escriure la novela En las prisiones de franco, mancada de qualsevol referència política. El 1941 fou condemnat a la confiscació de tots els seus béns i a la pèrdua de drets polítics. El 1946 fou amnistiat i es pogué reunir amb la seva família a Nova York⁵⁰. 

El pensament polític de Maurín en els debats del comunisme internacional

Un tret comú als diversos estudis sobre el pensament de Maurín és el fet que tendeixen a minimitzar la influència dels debats coetanis del comunisme internacional sobre les idees de Maurín. Això és resultat, d’una banda, del fet que Maurín desenvolupa un pensament efectivament original en el seu enfrontament contra l’estalinisme, originalitat que alguns autors atribueixen a la seva formació en el sindicalisme revolucionari.⁵¹ El fet que Maurín no prengués part directament en les polèmiques internacionals, primer per evitar l’expulsió de la IC i, a partir de 1931, per l’entrada del BOC al buró de Londres, fa difícil emmarcar el seu pensament en aquests debats. Finalment, la insistència de Maurín en la necessitat d’articular la política en funció de les condicions existents i de l’experiència històrica de cada país, sense extrapolar esquemes, el porta sovint a no fer explícites les influències d’altres autors comunistes. De tot això es deriva la dificultat per situar Maurín, el BOC i el POUM, en alguna de les corrents del comunisme internacional. 

El distanciament de Maurín de la direcció del PCE, no es fonamenta, com recorda Monreal, en la influència de corrents internacionals:" El carácter de las divergencias viene señalado inequívocamente por un elemento singular: surgen por cuestiones directamente relacionadas con la revolución en España, sin relación directa con debate alguno de naturaleza teórica ni ideológica; o en otros términos: la crítica de Maurín a las posiciones, actividad y métodos de la dirección del PCE no se deriva en absoluto de la adscripción de aquél ni a la corriente trotskista de la IC ni a la corriente –si así puede llamarse- bujarinista" ⁵². Això no suposa, tanmateix, que Maurín fos aliè als debats internacionals ni que els seu pensament fos impermeable a l’obra d’altres autors. 

Maurín es va enfrontar a la direcció del PCE, encapçalada per José Bullejos, secretari general designat per Moscou per dur a terme la "bolxevització" del partit, que de fet era sinònim de burocratització i pèrdua de democràcia interna. Maurín va lluitar per mantenir-se dins la IC, i només participà en els debats internacionals per criticar l’oposició d’esquerra al PCUS. Les diferències amb el comunisme oficial no van adoptar un caràcter teòric fins a la celebració del III Congrés del PCE, celebrat a París el 1929: mentre la direcció, seguint les consignes de l’anomenat "Tercer Període", plantejava la sortida del règim de Primo de Rivera com una "dictadura democràtica d’obrers i camperols", Maurín i la FCCB, plantejaven la fórmula de la República Federal Democràtica. Maurín teoritzava que a Espanya, on no s’havia acomplert la revolució democràtica, calia dur a terme una revolució democràtico-socialista, en què els treballadors assumissin les tasques de la revolució burgesa, davant una burgesia que, anorreada per les classes superiors, havia perdut qualsevol capacitat de dur a terme una transformació revolucionària que portés, després de la dictadura, a l’establiment d’una democràcia burgesa. Aquests plantejaments l’enfrontaven no només a la direcció del PCE, sinó a la IC, que aleshores postulava directe l’accés dels treballadors al poder, negant-se al recolzament per part del moviment obrer a les consignes democràtiques. En aquest sentit, Maurín coincidia en alguns elements amb Trotsky i la seva teorització de la Revolució Permanent. 

Les crítiques de Trotsky contra la política del BOC es van produir a partir de 1931 quan, al seu parer, ja s’havia acomplert la revolució burgesa amb l’establiment de la República i per tant calia passar a adoptar un programa de classe. Malgrat les profundes diferències entre Maurín i el comunisme oficial, aquest es va mantenir dins la Komintern, perquè ell volia evitar l’expulsió i perquè la direcció de la internacional volia evitar la ruptura, tanmateix el trencament es va produir el 1931, quan Maurín fou expulsat, acusat de "liberal menxevic" i "trotskista". Maurín havia exposat clarament les seves diferències amb Trotsky i l’oposició d’esquerres, però en aquell moment, el comunisme oficial ja s’havia acostumat a acusar tots els dissidents de trotskistes, confusió que la historiografia encara no ha superat⁵³. 

A partir de la seva expulsió, Maurín va denunciar obertament la degeneració burocràtica estalinista, però malgrat això es va mostrar contrari a la creació d’una nova internacional, la qual cosa l’enfrontà obertament amb Trotsky, que havia començat el projecte de la IV Internacional. Maurín no era partidari de construir un model d’internacional que es basés en la creació d’un partit mundial de la revolució, sinó que defensava la independència de les seccions i la internacional com un òrgan de debat i coordinació. De fet, el buró de Londres es va limitar a ser un fòrum de debat entre partits socialistes d’esquerres i partits comunistes independents. 

Malgrat les reiterades acusacions que en aquest sentit llançaren el PCE i la IC, Maurín mai va ser trotskista, i deliberadament es va distanciar d’aquesta corrent. Abans de ser expulsat de la Kominern, no es pot dir que Maurín mantingués una posició neutral, sinó que o bé restava passiu o bé criticava obertament el trotskisme. Això quan coneixia a través de la correspondència angoixada d'Andreu Nin com s’estaven desenvolupant els esdeveniments a Rússia. Poc abans de la Guerra Civil, Maurín va donar alguna mostra de simpatitzar amb les posicions de Trotsky. L’anàlisi del BOC sobre la degeneració estalinista i la defensa de la democràcia interna definien posicions properes, però entre ells s’obria un abisme en el terreny de l’estratègia. Trotsky fou defensat a la premsa del Bloc contra les calúmnies estalinistes, la qual cosa es reproduí en els diaris del POUM, un cop consumada la ruptura entre Trotsky i Nin. Les joventuts del POUM, concloïen el seu manifest del primer de maig de 1936 cridant els joves treballadors a seguir "el camí de Lenin i Trotsky [...] el camí de la revolució d’octubre"⁵⁴. Durgan explica com el propi Maurín va arribar a afirmar "jo no sóc trotskista, però Trotsky està mil vegades per sobre d’aquesta turba de recents ‘revolucionaris’". 

Això no va suposar un canvi en l’actitud hostil envers el BOC i el POUM per part deTrotsky, que fou duríssim davant el que considerava greus errors de l'única direcció revolucionària de què disposaven els treballadors espanyols per dur a terme la revolució i evitar la contrarevolució feixista. Trotsky criticà durament el POUM sobretot arrel de la seva entrada al Front Popular. Maurín havia denunciat la política frontpopulista establerta en el VII Congrés de la IC perquè suposava "la conjunción permanente del movimiento obrero con los partidos burgueses que aceptan una política internacional sobre la base del Pacto francosoviético" i perquè suposava renunciar a la revolució democràtico-socialista.⁵⁵ Per Maurín aquella proposta de front popular era equivalent a la posada en pràctica durant el primer bienni republicà, tot i que aleshores el PCE no havia entrat en el pacte. Aleshores Maurín contraposà a l’estratègia frontpopulista de Stalin el front únic obrer, és a dir un projecte de classe que podia incloure pactes conjunturals amb la burgesia. 

El 1936 Maurín va propugnar un canvi d’estratègia que portaria a la integració del POUM al front popular: sobre la base del front únic obrer com a orientació estratègica formula davant les eleccions un acord electoral entre el PSOE, el PCE i el POUM que pogués ampliar-se a les organitzacions de la petita burgesia republicana d’esquerres. S’establia així una relació estrictament conjuntural amb la petita burgesia, sota la condició que la direcció del procés estigués en mans de les organitzacions obreres. El problema és que aquest projecta era, com analitza Monreal, inviable, tant en les possibilitats reals de conformació d’un front únic obrer com en la capacitat de lideratge de les organitzacions obreres sobre les petitburgeses. Tanmateix, Maurín no va deixar de denunciar el govern del Front Popular Des de la tribuna de diputat Maurín va defensar la necessitat que s’acabessin les "il·lusions democràtiques" de les masses obreres que confiaven en la república burgesa, i que s’impulsés una transformació revolucionària per evitar la contrarevolució feixista. Novament aquí hi hauria una confluència amb els plantejaments de Trotsky, però les opcions estratègiques serien enfrontades: davant el govern del Front Popular, Maurín propugnava una tàctica de desbordament, que suposava la limitació de les mobilitzacions dins els límits de l’acció governamental. Això es traduí en uns postulats en absolut radicals entorn un programa de reivindicacions mínimes que ja formaven part del programa del Front Popular. 

La influència dels plantejaments de Bujarin, durant el seu període de protagonisme a la URSS, sobre les idees de Maurín, ha estat motiu de polèmica historiogràfica. Isidre Molas afirma que "una actitud, en que la preocupación por los temas agrarios, la liberación nacional de Cataluña, el ritmo lento de la revolución democrática hacia el socialismo, el papel del partido como organización que intenta sintetizar todas las fuerzas democráticas, le acercan más a Bujarin que a Trotsky" ⁵⁶. D’altra banda, Marta Bizcarraondo defensa que Maurín aposta pel model de govern obrer, i de bloc obrer i camperol com a agent revolucionari, que havia plantejat Bujarin per a la URSS, i que accepta la seva defensa del socialisme en un sol país, la qual es diferencia de la formulació estalinista⁵⁷. Monreal assenyala diversos elements del pensament econòmic de Maurín que coincideixen amb les idees de l’ala dreta del boltxevisme: la defensa de la coexistència d’un sector públic estatalitzat en l’àmbit de la gran propietat i un sector de petita propietat industrial i agrícola privada (seguint el model de la NEP); la creença en un model de transició basat en el manteniment de la petita propietat agrària orientat cap a l’increment de la productivitat agrícola i la creació del mercat interior resultant de l’augment de la capacitat de demanda del camperolat com a requisist del procés d’industrialització...⁵⁸. El propi Maurín va contribuir a corroborar la idea que el BOC era un partit bujarinista quan, el 1966, afirmava que "estaba ideológicamente influido por Marx i Engels, por Lenin i Bujarin; muy poco por Trotsky y nada en absoluto por Stalin"⁵⁸. 

Des d’una perspectiva diferent, Andrew Durgan recorda que les publicacions del BOC no es van fer mai al.lusions directes a Bujarin i que la concepció de Maurín del bloc obrer i camperol no coincidia plenament amb la del dirigent rus, en tant que per Maurín el bloc no era una aliança entre dues classes, i a més el BOC tenia un funcionament molt més proper al model de partit leninista que al d’un front ampli interclassista. Bujarin havia formulat l’estratègia del bloc obrer i camperol com un tipus de front únic, però a diferència d’aquest, el BOC es concebia com una organització perifèrica de simpatitzants de la FCCB. Durgan recorda que Maurín va rebutjar explícitament la formulació del socialisme en un sol país perquè la considerava la causa de la degeneració del PCUS i la IC. D’altra banda, Durgan accepta amb matisos la influència de Bujarin sobre la política agrària defensada per Maurín: "Cabe la posibilidad de establecer un vínculo entre las posiciones de Maurín y las de Bujarin, el principal teórico de la NEP. No obstante, la consigna principal del BOC, ‘la tierra para quien la trabaja’, reproducía exactamente la de los bolcheviques en 1917"⁵⁹. Per Durgan, les idees de Maurín sobre l’agricultura i el desenvolupament econòmic no suposen necessàriament que el BOC seguís els plantejaments de Bujarin, ja que els argument utilitzats a Rússia no eren aplicables al context de l’Espanya dels anys ’30. És cert que les consignes proposades per Maurín coincidien en el temps amb les idees de Bujarin a la URSS. Tanmateix, el seu significat és totalment diferent, perquè en el cas espanyol es plantegen abans de la revolució social, com un element més de la revolució democràtica, i en cas rus responien a la concepció mateixa del socialisme. Tot i això, no és estrany que des de Moscou s’identifiqués Maurín amb el bujarinisme, quan interessava mantenir-lo dins la IC, de la mateixa manera que més tard se’l va qualificar de trotskista per justificar la seva expulsió. 

Notes.

1.La majoria d’estudis sobre la vida i l’obra de Maurín passen per alt els seus orígens en el republicanisme, que si bé constitueixen un període molt breu, són la seva primera experiència política. Se’n pot trobar una descripció prou acurada l‘obra d’Anabel Bonsom, Joaquín Maurín. El impulso moral de hacer política. Diputación de Huesca, 1994, pàg 15-25. 

2. RIOTTOT, Y.; Joaquin Maurín. De l’anarcho-sindicalisme au comunisme. 1919-1936. L’Harmattan, 1997, pàg 20-22.

3. El relat detallat del viatge escrit pel propi Maurín el 1964 es pot trobar a l’apèndix de Revolución y Contrarevolución en España, op.cit., pàg 254-265.

4.Veure MAURÍN, J.; "La revolución rusa ante el sindicalismo". Lucha social, 24/7/1920, pàg 8

5. MONREAL, El pensamiento político de Joaquín Maurín. Península , 1984, pàg 17.

6. MAURÍN, J., "La constitución de los Comités Sindicalistas Revolucionarios", La Batalla, 

30/12/22 

7.MAURÍN, J.; "El sindicalismo y la política", La Batalla, 21/3/24

8.MAURÍN, J.; Los hombres de la dictadura, Anagrama, 1977, pàg. 40.

9. "Cambó es el político español de los grandes pánicos. El pánico de 1917 le llevó a capitular ante el rey. El pánico de 1919 le hizo abandonar para siempre las reivindicaciones de Cataluña que hasta entonces había defendido. El pánico de 1920 le impulsó a dar el gobierno de Barcelona a Martínez Anido, con carta blanca para pacificar. El pánico de 1921 le trocó en ministro al lado de Maura para conjurar la crisis marroquí y la de la industria catalana. El pánico de 1923 le incitó a impulsar el golpe de estado. El pánico de 1930 le guía a la formación de un bloque reaccionario que se interponga en el camino de la Revolución. [...]. La gravedad e la situación se acentúa proresivamente, y Cambó no es más que el eco consciente de la inquietud burguesa". Ibid.. pàg. 138-139.

10.Ibid.. pàg. 78

11.Ibid. pàg 167

12.Ibid. pàg 185

13.Ibid. pàg 212

14.Ibid. pàg 213

15.La Batalla, 21/5/31, 4/6/31, 25/6/31.

16.MAURIN, J.; Hacia la Segunda Revolución, op.cit. pàg 114.

17.MAURÍN, J.; La Revolución española, Anagrama.,1977, pàg 75

18.Ibid. pàg 105

19.Ibid. pàg 121

20.Ibid. pàg 128

21.Ibid. pàg 168

22.Ibid. pàg 163

23.Ibid. pàg 172-173

24.MAURÍN, J.;"Propugnar la transformación inmediata de la República burguesa en República soviética, cuando no existen soviets ni partido es una simple falsa maniobra burocrática que sólo puede conducir a la aniquilación de las posibilidades comunistas, o a un putsch como máximo. Nosotros creemos que es preciso hacer la experiencia democrática. Las masas obreras que en una inmensa mayoría confian aún en la República, necesitan desencantarse. Nuestro trabajo en estos momentos es poner de relieve la ficción democrática, hacer partido, atraernos las grandes masas obreras, y crear las organizaciones revolucionarias que después han de servirnos para la toma del poder.", a "Parlant amb Joaquím Maurín", L’Hora, 20/6/31

25.MAURÍN, J.; " En marcha hacia la creación de la Federación Comunista Ibérica", La Batalla, 14/4/32, i "Trotsky", La Batalla, 22/12/32.

26.MAURÍN, J., "Los avances del fascismo en Alemania", La Batalla, 4/8/32

27.La USC seria expulsada de l’Aliança Obrera el març de 1934, després de l’entrada de Joan Comorera al govern català d’ERC. 

28.La descripció, emocionada, de Maurín dels fets d’octubre del 34 es pot trobar a Revolución y contrarevolución en España, op.cit., pàg 124-188

29.Ibid., pàg 188.Aquesta obra va ser reeditada, amb revisions de Maurín, el 1966 per Ruedo Ibérico amb el títol Revolución y contrarevolución en España, que inclou també un apèndix sobre la història del comunisme espanyol escrit el 1964.

30.MAURÍN, J.; Revolución y contrarevolución en España, op.cit., pàg 45

31.Ibid., pàg 55.

32.Ibid., pàg 66

33.Ibid., pàg 108

34.Ibid., pàg 115

35.Ibid., pàg 116

36.Ibid., pàg 188.

37.Ibid., pàg 214

38.Ibid., pàg 217

39.Ibid., pàg 218

40.Ibid., pàg 220. Maurín introdueix diverses cites de L.Trotsky i R. Luxemburg entorn la importància de les consignes democràtiques.

41.Ibid., pàg 226-228

42.MAURÍN, J.; "El VII Congreso de la Internacional Comunista". La Batalla, 23/8/35

43.MAURÍN, J.; "Una política inacceptable. Bloc del moviment obrer i de la petita burgesia?". L’Hora, 15/2/35.

44.MAURÍN, J.; "Cómo se plantean entre nosotros las relaciones del movimiento obrero con los partidos pequeño-burgueses", La Batalla, 26/7/35; "Las relaciones del proletariado con los partidos pequeño-burgueses", La Batalla, 19/7/35.

45."Posiciones obreras ante unas posibles elecciones", editorial, La Batalla, 16/8/35

46.MAURÍN, J.; "Ante las próximas elecciones", La Batalla, 27/12/35

47.MAURÍN, J.; " El tercer parlamento de la República no será una convención", La Batalla, 21/2/36

48.CC del POUM; "Hay que agotar rápidamente la experiencia del Frente Popular", La Batalla, 17/4/36

49.El relat del procés entre la detenció de Maurín i el seu alliberament es pot trobar, amb diversos documents d’interès, a MAURIN, J.; Cómo se salvó Joaquín Maurín. Júcar, 1980. pàg. 40-43

50.La diferència d’orígens i trajectòria política de Maurín van determinar la seva independència ideològica respecte la direcció del PCE. Encara el maig de 1923 Maurín proclamava que la revolució boltxevic suposava la demostració de la doctrina sindicalista revolucionària de Sorel.

51.MONREAL, A.;op.cit., pàg 37.

52.De fet molts historiadors continuen identificant el BOC i el POUM com a organtizacions trotskistes

53.Citat a DURGAN, A.; op. cit, pàg 442

54.MONREAL, A.;, op. cit, pàg 184

55.MOLAS, I., a MONREAL, A., op.cit., pàg 8

56.Bizcarrondo, M., Octubre del 34. Ayuso., pàg 60

57.MONREAL, A., op. cit., pàg. 120-123.

58.MAURÍN, J.; op. cit, pàg 3. 

59.DURGAN, A.; op. cit., pàg 9

Bibliografía

BONSOM, A.; Joaquín Maurín. El impulso moral de hacer política. Dip.Huesca. 1994 
DURGAN, A.; El Bloque obrero y campesino (1930-1936). Laertes. 1996 
MAURÍN, J.; La revolución española. Anagrama.1977. ed. or. 1930 

MAURÍN, Jeanne; Cómo se salvó Joaquín Maurín. Júcar. 1980. 
MONREAL, A.; El pensamiento político de Joaquín Maurín .Península. 1984 
RIOTTOT, Y.; Joaquín Maurín. De l’anarcho-syndicalisme au comunisme. L’Harmattan. 1992.