|
David Franquesa i Casacuberta
- Introducció general de la figura de Weber - Protestantisme i capitalisme: primeres obres - Qüestions d’ordre metodològic - Subjectivitat i objectivitat - Judicis de fet i judicis de valor - La formulació de tipus ideals - Qüestions epistemològiques i de mètode - Economia i societat: conceptes fonamentals de sociologia Quan per primer cop em vaig plantejar fer aquest treball, la meva intenció era comparar dos autors (amb les corresponents obres relatives a les societats anteriors al capitalisme) que han estat i son referents per a les ciències socials, en general, i la sociologia, en particular. Aquests dos autors eren Karl Marx i Max Weber. El coneixement que tenia dels dos autors era desigual. De Marx havia llegit algunes obres i el seu paper històric em resultava altament interessant i atractiu (aquest no és l’espai pensat per a reflexionar sobre quines son les variables que generen en homes i dones interès i atracció, per tant no abordaré aquesta qüestió en aquest treball). De Weber no havia llegit cap dels seus títols, tot i que ara sé que el pensament historiogràfic i social es troba molt impregnat de l’obra d’aquest autor. Aquesta diferència, ja des del principi, va fer que tendís a aprofundir en el pensament del que ha estat considerat el pare de la sociologia comprensiva. La raó és ben simple: si em plantejava comparar el pensament dels dos autors, com podia fer-ho si no coneixia el pensament de Weber? Aquest fet, ha marcat el desenvolupament del meu esforç, centrant-me a conèixer i entendre el corpus de pensament weberià. Però el resultat del meu treball s’ha vist també transformat sobre la marxa, a causa de les meves modestes possibilitats alhora d’abordar el meu objectiu (comparar el pensament dels autors). Faria falta una llarga dedicació per realitzar en condicions dignes aquest projecte, doncs, els dos autors han estat especialment pròdigs en diferents àmbits de les ciències socials. No sóc filòsof, ni advocat, ni economista… però la meva voluntat és la de fer història, i en aquest cas, si que congeniem amb els autors. Aquesta realitat m’ha conduït a formular-me la següent qüestió: com puc fer-m’ho per concretar i no perdrem en els oceans de Marx i Weber? La generalització no és pas explicativa, doncs acaba portant a la retòrica homogeneïtzadora entorn d’allò que es vol conèixer. Així he optat pel replantejament del meu treball en conjunt. No compararé el pensament dels dos autors, com inicialment tenia pensat (qui sap si més endavant…?). Em centraré en Weber. Pel que fa a la segona qüestió, per no quedar-me en la generalització, vull tractar més a fons, les qüestions relatives a l’epistemologia i a la metodologia de Weber, al ser d’utilitat genèrica per qualsevol home o dona que vulgui abordar l’estudi de les societats humanes; i en el meu cas, aquesta voluntat de conèixer vol partir des de l’arqueologia. Per tant, per a mi no és tant important enunciar cadascun dels diferents tipus relatius a l’acció social que Weber va desenvolupar a Economia i societat. Considero que em resulta més enriquidor introduir-me en els aspectes relatius a la teoria del coneixement i a la metodologia que fa possible conèixer l’acció social. Amb això no vull dir que combregui del plantejament neokantià d’aquest. Però és una contingència necessària plantejar-se aquestes qüestions, quan volem generar coneixement relatiu a les societats. Només apuntar que no comparteixo el dualisme dominant a occident entre natura i cultura. La primera és una necessitat objectiva de la segona. Amb independència dels postulats de sortida, cal analitzar la consistència del coneixement generat per cada autor o autora. Com a criteri de veritat, no considero que s’hagi de partir del debat escolàstic d’objectivitat confrontada a la subjectivitat. És en el terreny pràctic, on el coneixement demostra la seva efectivitat en condicions determinades. El mur escolàstic s’ensorra quan la societat utilitza i manipula les seves condicions objectives d’existència (homes, dones i coseïdad). Cal confrontar resultats a la veritat. Introducció general de la figura de Weber Max Weber (1864-1920) és considerat el pare de la sociologia com a disciplina científica1. Treballava amb enunciats sistemàtics del marc conceptual, sorgits de la perspectiva sociològica, que va desenvolupar dins la filosofia, coherent, de la ciència social. En el seu treball va reconèixer els principals problemes respecte l’explicació de l’acció social, captant en algunes qüestions, les característiques bàsiques de la civilització moderna industrial. Va ser pròdig en diferents àmbits del coneixement. Respecte a la filosofia de la ciència social (Metodologia de les ciències socials 1949, 1975), Weber, neokantià, considera que la sociologia no pot elaborar lleis universals de la conducta humana comparables a les ciències naturals. D’aquesta manera, la sociologia no pot confirmar l’existència del progrés evolucionista com a llei universal de les societats humanes. Alhora, la sociologia, no pot avaluar l’estat de les coses: no pot emetre un judici de valor sobre la realitat social observada, com no pot justificar la moral inherent en els enunciats utilitzats. La sociologia weberiana no gira entorn a conceptes col·lectius (estat, família), sinó a formes individualitzades: els tipus. Al llarg de l’obra, una altre qüestió important per a Weber, serà el tema de la racionalització (Economia i societat 1922; Ètica protestant 1930). El conjunt de treballs de Weber parteixen de l’assumpció que tota àrea del comportament humà està subjecte al càlcul i a l’administració. Marx racionalitza el treball a la fàbrica, mentre Weber ho fa a la política, a la religió, a l’organització econòmica, a l’administració de la universitat, al laboratori, a la música… Aquest procés de racionalització ha convertit la societat capitalista en una jaula de hierro sense sentit (és una visió pròxima al concepte d´alienació de Marx), alhora que ha generat el pathos metaphisic, fruit del pessimisme derivat de l’anàlisi de la burocràcia i la pèrdua de la llibertat democràtica. Aquest fenomen no és exclusiu de la societat capitalista: és pròpia de la societat de masses industrial. A la tesis sobre l’ètica protestant (1930), Weber arriba a la conclusió que el marc de racionalització de la societat occidental fou l’ètica protestant (l’esperit del capitalisme): individualisme, treball dur, conducta racional i la confiança en un mateix. Considera que el protestantisme no n’és la causa directe, sinó que configura la mentalitat dels agents socials actors: aquesta ètica tenia afinitat amb el capitalisme primitiu. Weber era conscient que les societats de masses força desenvolupades no tenien necessitat de legitimació religiosa, no necessitaven de consentiment ètic. Weber vol posar l’accent sobre el paper que juga la cultura (la religió especialment) en la configuració de l’acció social. Aquesta voluntat va dirigida a la refutació del determinisme econòmic marxista. Per a Weber, allò que te importància en l’estudi de les societats humanes és l’orientació subjectiva dels individus en el marc de les relacions socials. Aquests diferents subjectes es troben al mercat, disposats en grups d’status (contraposant grups d’status al concepte de classe econòmica i relacions socials de producció a mercat). Weber critica el plantejament marxista de l’imminent ensorrament del capitalisme, doncs és una economia planificada, racionalitzada. La societat socialista no seria la fi de l’ordre capitalista, sinó una economia més planificada, un altre estadi de racionalització social burocràtica. Critica al marxisme institucionalitzat (SPD), més que el mateix Marx. L’ètica protestant no és una refutació de les tesis de Marx. El que planteja Weber és un cert determinisme espiritual en l’acció social. Al llarg de la seva obra va realitzar anàlisis de la política del poder en relació a la societat alemanya (Assaigs sociologia, 1978): va treballar el paper en política de l’autoritat i al carisma, en el context de la mort de Bismarck. Protestantisme i capitalisme: primeres obres M. Weber es doctora el 1889, amb una obra tècnica que tracta de les disposicions jurídiques que regulaven l’empresa comercial a l’edat mitjana (en especial, de les ciutats mercantils italianes de Pisa i Gènova), demostrant que el capitalisme comercial que s’hi va desenvolupar, anava desenvolupant les disposicions legals (formalitzava, normalitzava) la distribució del risc i els guanys dels qui participaven a l’empresa. Ja des de la seva tesi, apareix el tema amb importants repercussions en treballs posteriors: la repercussió del dret romà en el desenvolupament del sistema jurídic de l’Europa medieval i postmedieval. La seva segona obra (1891) tracta concretament de Roma, amb el mateix caràcter tècnic i jurídic: mostra els canvis de tinença de la terra entre els romans, relacionant-la amb els canvis polítics i jurídics. Així també tracta de demostrar el caràcter no específic de l’economia romana, podent ser també entesa amb conceptes d’altres economies. Aquestes obres resulten importants per conèixer la tendència que tenia la seva formació intel·lectual. Demostren l’interès desenvolupat en obres posteriors: la natura de l’empresa capitalista i les característiques específiques del capitalisme occidental. Com Marx, Weber veu a l’antiga Roma, alguns elements que van participar en la formació posterior del capitalisme modern, diferenciant Roma, pel caràcter específic de l’Europa medieval posterior, comparable a l’època moderna (l’economia monetària a l’imperi romà va ser força desenvolupada, doncs l’extensió terrestre d’aquest era considerable, sent les transaccions comercials d’una considerable envergadura). L’explicació a la que arriba Weber es força semblant a la què va arribar Marx als Grundrisse (obra a la que Weber no hi va tenir accés). Alhora, als seus estudis sobre Roma, demostra la complexitat de relació entre l’esfera econòmica i les altres esferes que constitueixen la vida social (rebutjant totes les formes de determinisme econòmic). Després d’aquests treballs continua sobre dos temes diferents de l’economia alemanya moderna: la situació de la pagesia a l’est de l’Elba i les operacions de capital financer a Alemanya en dos treballs. Aquests dos últims el van conduir a analitzar el caràcter i els efectes del comerç modern, arribant a determinades conclusions que el van portar directament als temes tractats a L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme. Entre 1894 i 1897 va escriure diferents articles sobre les operacions de borsa i la seva relació amb el capital financer, rebutjant que la borsa sigui una conspiració contra la societat. El caràcter planificat de l’economia, al ser un mecanisme d’intercanvi de valors, el capitalista pot desenvolupar de manera racionada la seva empresa, restant-li el caràcter especulatiu de les transaccions. Posa com exemple el negoci a través del crèdit com a mecanisme d’expansió de les transaccions possibles. Alhora, preveu el caràcter problemàtic de regular, normalitzar i legalitzar les transaccions al mercat de valors, pel volum i escala de les transaccions que es donen a l’economia moderna. És conscient, que d’aquesta manera, l’amplitud de les transaccions comercials comporta la neutralització del caràcter ètic, necessari per a regular el mercat. El seu estudi sobre el món agrícola a Alemanya és publicat al 1892 amb el títol Capitalisme i societat rural a Alemanya, on analitza els efectes de l’extensió de les relacions econòmiques de mercat. El riu Elba resultava una frontera en l’estructura agrària de l’Alemanya del segle XIX: a l’oest existia una bona proporció de pagesia independent; a l’est, existien els latifundis dels Junkers, que amb molts aspectes mantenien situacions de domini feudals. Els seus primers treballs són el reflex de la problemàtica que predominava en l’àmbit de la jurisprudència i història econòmica alemanya: les causes de la decadència econòmica romana. La investigació sobre la natura del món agrari de l’Alemanya oriental, forma part de l’ampli estudi dels membres de Verein für Sozialpolitik, en el qual els seu origen està en la preocupació per problemes d’importància política pràctica, què va incidir sobre la funció de l’aristocràcia Junker a la societat alemanya. Els seus primers estudis marquen el sentit de la seves preocupacions que desenvoluparà en els seus treballs posteriors: les característiques específiques del capitalisme modern i les condicions que regeixen la seva aparició i desenvolupament. Per a Weber resulta d’especial importància per a la seva proposta sociològica el poder polític, en tant que diferent de l’econòmic: Bismarck (autoritat i carisma). La seva tendència amb el compromís amb el nacionalisme alemany s’ha de contextualitzar en la defensa de la supremacia de l’Estat alemany (consolidat internament a nivell polític i econòmic). Alhora, la seva adhesió ferma als valors del liberalisme europeu clàssic. Al 1895 a la seva sessió inaugural de Friburg, fa un retrat de la societat alemanya, considerant als Junkers i la seva concepció romàntica de l’estat, una classe econòmica i una concepció de l’estat, en decadència. La classe obrera la considera immadura i incapaç de liderar l’estat. Així, considera la burgesia com la classe econòmica que hauria de liderar la nació, però es troba estancada per l’arrossegament del lideratge de Bismarck. Defensa aferrissadament els interessos imperialistes alemanys. Weber, a través de dos llargs articles, el 1904 i 1905 publicà L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme. Alguns dels temes que tracta ja els havia apuntat amb els estudis del món agrari alemany (l’ethos): la diferència entre les condicions de vida i aspiracions entre gleves i jornalers respon en gran part amb l’acceptació dels models tradicionals de respecte i protecció, i l’actitud individual econòmica, actitud que no és només conseqüència de les seves condicions econòmiques, sinó es presenta com a part d’una ètica que participa en destruir el vell ordre tradicional de tinença de la terra. Weber vol arribar a explicar un fet estadístic: a l’Europa moderna, els protestants participen d’una manera més elevada en la tinença del capital, en la direcció i càrrecs de treball especialitzat. Buscant els orígens de les primeres empreses capitalistes es pot demostrar que els primers centres de desenvolupament de capitals a principi del s. XVI eren fortament protestants. La lectura que en fa, no és que el canvi de relacions econòmiques porti a un distanciament i trenca de les institucions religioses del vell model econòmic. La lectura que en fa, és que el protestantisme porta un nivell més elevat de reglamentació de la conducta que el catolicisme: adopta una actitud estricta davant la diversió i la relaxació (sobretot al calvinisme). Weber rebutja la lectura que el protestantisme sigui un reflex de les transformacions econòmiques. Considera que les relacions econòmiques funcionen diferents que les relacions religioses: les primeres es dirigeixen al món material, mentre que les segones es dirigeixen al món espiritual. Aquesta ambigüitat és la característica del protestantisme, doncs a l’exigir individualment ser més estricta amb un mateix, introdueix el factor religiós, ètic, en tots els aspectes de la vida del creient. L’especificitat del capitalisme modern no resideix tant sols en la forma religiosa que l’acompanya, sinó que també difereix de les altres dues formes de relacions capitalistes, que Weber detecta a l’Europa moderna, que es troben contextualitzats en models tradicionals d’activitats econòmiques: l’aventurer (pirateria i conquesta militar) i les incipients empreses capitalistes que incentibaven al treballador a augmentar els seus ingressos però la seva mentalitat/natura no és fer guanys sinó adquirir allò necessari per a viure. La diferència per a Weber és clara: les formes fraudulentes de generar guanys són diferents de les que generen riquesa a partir de l’obligació disciplinada del treball com a deure. Incrementar els guanys, moderant/prescindint el consum. És la realització eficient del deure com a virtut, a partir de la vocació professional que s’ha escollit. La professionalització generava una reorganització racional de la producció, dirigida a obtenir el màxim rendiment productiu. És la introducció de l’esperit empresarial del capitalisme modern: racionalització a partir del càlcul; planificació i austeritat. La seva explicació històrica no és una continuïtat evolutiva de la racionalització, lineal, sinó un desenvolupament desigual d’aquesta racionalització en els diferents camps de les relacions socials: Anglaterra, racional, econòmicament però no jurídica. L’ètica protestant busca la forma específica de pensament i de manera de viure que ha engendrat la societat capitalista occidental, a partir de la professió/vocació i treball abnegat a l’activitat professional. La vocació professional de l’individu consisteix en complir el seu deure per amb déu, mitjançant la gestió moral de la seva vida diària. Weber no vol substituir la teoria històrica materialista. Vol demostrar que les institucions ideològiques no són un reflex de les condicions econòmiques, sinó que la racionalització econòmica del capitalisme està vinculada a opcions valoratives irracionals. No és la substitució d’una teoria històrica sinó l’assumpció que no és pot arribar a aquesta teoria. Així deixa clar el rebuig de les teories generals de la història, tant la materialista com l’idealista, per proposar models evolutius de l’acció social. Els seus estudis metodològics s’han de situar en el debat de considerar les ciències naturals en oposició a les socials. Weber reconeix l’ordre diferent entre les ciències naturals i les culturals, amb la gènesi de coneixement nomotètic i l’ideogràfic dels neokantians Rickert i Windelband2, però no els segueix radicalment. Adopta la distinció entre judicis de generalització i l’explicació d’allò únic i irrepetible, però ho aplica de manera diferent. Per entendre i situar les premisses epistemològiques de Weber, és necessari entrar a l’escola de pensament de la filosofia clàssica alemanya. Kant reconeix la realitat material externa. Accepta que el conjunt de sensacions que genera la matèria, la cosa en sí, provenen de la matèria i accepta què aquesta realitat externa és intel·ligible. Però Kant estableix una diferència entre el què es coneix i el què és realment allò que s’observa. Anomena fenomen al conjunt d’impressions i sensacions que la matèria (objecte) produeix a qui observa (subjecte). A allò que és observat, la matèria, l’anomena noumen, i es podria dir, que és allò essencial de la matèria, el que és en si. Dit d’una altre manera, els éssers humans no poden accedir a l’essència de la matèria, a conèixer-la realment. Hi ha un mur infranquejable, entre el coneixement del objecte i el subjecte. Kant considera que podem conèixer les lleis de funcionament de la natura, mitjançant el racionalisme i el pensament matemàtic: mai serà un coneixement absolut, sempre serà relatiu. La expressió màxima d’aquest coneixement són la mecànica i la física (el faktum des d’on s’ha de partir). Kant respecte al coneixement de la societat, aquest no és abordable, doncs, considera que les comunitats humanes no es regeixen per lleis universals (irracionalitat). D’aquí que estableixi la diferència entre els judicis de fet i els judicis de valor. El primer és relatiu al món físic, i és contrastable (experimentable i cognoscible). El segon, per la seva natura (social) es considera particular (subjectiu i únic). Aquesta corrent de pensament enllaça especialment amb Weber. La tradició acadèmica alemanya va portar a la constitució de dues escoles a Alemanya: la de Marburg (que va fonamentar l’idealisme, especulant amb les ciències naturals) i la de Friburg o de Baden (que va contraposar les ciències naturals a les socials). Weber va estudiar en aquesta última universitat, on participà dels plantejaments epistemològics kantians. Weber, neokantià, utilitza la dicotomia de coneixement nomotècnic i coneixement ideogràfic de Rickert i Windelband. L’aplicabilitat d’aquest coneixement està regit per una ètica d’allò que racionalment, ha de ser. Kant considera que l’individu ha d’arribar a ser un home universal; que de manera racional, els individus aniran entenent allò que el món extern a de ser. És el paper de d’ètica regida per l’esperit de l’acció social. Weber rebutja directament la intuïció com a procediment científic. Per a ell ciències humanes s’han de dedicar necessàriament als fenòmens espirituals o ideals, propis de la contingència humana, diferenciant-lo de l’objecte d’estudi de les ciències naturals. Però la mateixa natura humana no ha de portar ha sacrificar l’objectivitat, ni substituir-la per l’instint (volkgeist), en l’anàlisi causal dels fenòmens repetibles o verificables. Les ciències socials es van originar amb les preocupacions per a problemes pràctics, estimulats per l’interès de realitzar els canvis socials desitjats. D’aquí sorgeixen disciplines que procuren formular judicis objectius sobre la realitat socio-cultural humana. Weber hi veu una dislocació (discontinuïtat lògica essencial) entre els judicis de fet o analítics i les proposicions normatives (que s’ocupen no del que és sinó del que ha de ser). Diferents formes de pensament social s’han ocupat per fer coincidir les proposicions fàctiques amb les normatives, en base a una de les següents proposicions: O allò desitjable pot identificar-se amb el que existeix immutablement (les institucions socials i econòmiques es regeixen per lleis universals/invariables); o l’assimilació entre allò desitjable i allò real és localitza en principis generals de desenvolupament evolutiu (no en allò que existeix immutablement sinó que emergeix inevitablement). Resulta lògicament impossible que una disciplina empírica estableixi, de manera científica, els ideals que defineixin allò que ha de ser. Aquesta premissa epistemològica neokantiana serà adoptada per Weber; un posicionament de fons, que dóna forma a tota l’obra de Weber. Ara bé, que no puguin ser validats científicament els judicis de valor, no vol dir que no puguin estar subjectes a estudi científic. Es pot valorar científicament les possibilitats d’aconseguir una determinada fi (valor), amb un conjunt donat de mitjans (situació). Això resulta diferent a dir que aquest valor hagi de ser seguit pels homes. També es pot avaluar la consistència que te una determinada mentalitat. La ciència no pot avaluar l’ètica d’emprar determinats mitjans per a un determinat valor. Weber parteix i adopta la premissa que l’univers humà es caracteritza per l’existència d’ideals irreduiplement competitius. Com que la ciència no pot validar valors o conjunts d’ideals, no pot existir cap ètica universal amb el vist-i-plau de la ciència. La conseqüència d’aquest postulat al treball de Weber és la seva sociologia de les religions, on marca l’origen dels ideals divergents, de les diferents mentalitats. Al analitzar la política i la lògica de la motivació política parteix de l’ètica de fins últims (és l’ètica que concentra la seva activitat política a la realització d’uns ideals; és una actitud propera al caràcter religiós, amb la creença que el seu deure és mantenir la puresa dels seus ideals) i de l’ètica de la responsabilitat (suposa la consciència de la paradoxa de conseqüències, que pot ser la diferència que un espera d’una acció i els seus resultats, regint el càlcul racional de les seves accions en relació als seus mitjans). Les ciències socials serveixen per a l’ètica de la responsabilitat, però no poden servir per a la de fins últims. Per a Weber, el caràcter pràctic del coneixement no és un criteri de veritat, doncs per a ell, hi ha una distància irrenconciliable entre veritat fàctica i veritat ètica. El seu treball va dirigit en dissipar les confusions entre judicis científics i judicis de valor. No es tracta de netejar de valors de la ciència, sinó de no donar a la ciència el paper de validar aquests valors. Judicis de fet i judicis de valor La ciència no pot validar els valors però es fonamenta en un valors (és una activitat desitjable o valorable) que no poden ser contrastats científicament. Per a Weber l’objectiu de les ciències socials és la comprensió de la unicitat de la realitat on ens desenvolupem. És a dir, comprendre perquè els fenòmens històrics particulars arriben a ser com son. Això suposa una abstracció infinita de la realitat empírica. Com a neokantià, no pot concebre que existeixi una descripció científica complerta de la realitat, doncs és infinitament (extensiva i intensiva) divisible, i encara que ens concentrem en una part concreta d’aquesta, veiem que forma part (participa) de la totalitat: qualsevol anàlisi científic de la natura o de la societat, comporta l’elecció dins de la infinitat de la realitat. Per a Weber les ciències socials s’ocupen del context i significat cultural de les manifestacions dels socials actuals. Alhora prova de trobar les causes històriques que donen lloc a aquest particularisme (unicitat irrepetible) i no a un altre. Al donar-se la selecció dels problemes d’interès a estudi davant infinitat de la realitat, cal determinar quins són els criteris de valor que porten a una determinada elecció i no a una altre. La significació del que interessa a l’estudi és el caràcter únic d’aquest. També és erroni considerar que les ciències naturals s’interessin pel descobriment de lleis (exemple sistema solar insignificant en relació a l’univers; els seu interès és precisament que la terra està situada al sistema solar). Això demostra que la distinció entre ciències naturals i les socials no és absoluta des del punt de vista del coneixement nomotètic i del ideogràfic. Les ciències naturals busquen lleis generals però el seu interès també es centra per allò particular. Tampoc és vàlid que l’explicació causal només sigui possible per mitjà de la classificació dels esdeveniments dins de lleis generals, doncs un fenomen considerat un accident des del punt de vista d’una determinada llei, pot igualment estudiar els antecedents causals. Per tant no es pot imaginar que existeixi una causa única, o un conjunt d’aquestes, que ens pugui donar una explicació complerta de la individualitat del fenomen històric. Això no vol dir que des de les ciències socials no sigui possible generar coneixement nomotètic. Però la formulació de principis explicatius generals no és tant un fi en si mateix, sinó un mitja per facilitar l’anàlisi del fenomen concret que s’ha d’explicar: és impossible donar una atribució vàlida d’un efecte individual sense la utilització de coneixement nomològic (és a dir, coneixement de les regularitats de la connexió de les causes). Quan més precís i cert sigui el coneixement dels principis generals, més certesa podrem senyalar de les causes del fenomen concret. El fet que selecció i identificació dels objectius que interessen a les ciències socials sigui necessàriament subjectiu (selecció de problemes tenen importància cultural concreta) no significa que no es pugui realitzar un anàlisi causal objectivament vàlid. L’explicació de la causa vàlida no ho és només per a una persona, sinó que la resta de persones la poden verificar, la poden contrastar. Al llarg del desenvolupament de la recerca, aquesta es regeix per l’assumpció d’un conjunt de valors per part de qui porti la investigació. Des de la premissa que el principal centre d’interès en la recerca es troba en les configuracions úniques, conclou que l’objectiu de les ciències socials sempre està en moviment. Doncs al ser irrepetible i únic, constantment canvia la contingència on es dóna la recerca. A les ciències de la cultura, els conceptes utilitzats no considera que provinguin directament de la realitat sinó que són el resultat de la intromissió de pressupòsits valoratius (dependència també compartida pel que és interès d’estudi). Per configurar i interpretar una determinada configuració històrica es requerirà de la construcció de conceptes específicament dissenyats amb aquella fi. Aquests, com els objectius del mateix anàlisi, no reflecteixen propietats essencials de tota la realitat, sinó una part particular d’aquesta. Per això Weber fa explícit al llarg de la seva pràctica, del contingut formal de les característiques dels tipus ideals. Els tipus ideals no és ni una descripció d’un aspecte concret de la realitat ni una hipòtesis. S’elabora a partir de l’abstracció i la combinació d’un número indefinit d’elements de la realitat. Pot ajudar en la descripció i l’explicació. No és ideal en sentit normatiu, doncs no comporta en sí mateix la connotació de que sigui desitjable. Un tipus ideal és un tipus pur en sentit lògic i no en sentit exemplar (impossible trobar en la realitat empírica aquest quadre d’idees en la seva puresa conceptual). No és un fi en si mateix: és un mitjà per a la investigació. El tipus ideal no es forma a partir de reflexions conceptuals, sinó que es crea, modifica i es precisa en el marc de l’anàlisi empírica, alhora que augmenta la precisió d’aquest anàlisi. Els tipus ideals són diferents dels conceptes descriptius, tan per la seva finalitat com pel seu ús. Els tipus descriptius juguen un paper important i necessària per moltes disciplines de les ciències socials: es limiten a descriure els trets comuns d’agrupacions de fenòmens empírics. Mentre que el tipus ideal posa l’accent unilateral d’un o més punts de vista, el tipus descriptiu implica una síntesi, per a l’abstracció d’allò en comú de diferents fenòmens concrets. Un tipus descriptiu pot passar a ser per abstracció un tipus ideal. És el pas de la descripció a l’explicació. Per a Weber davant la qüestió de si el científic des de la seva posició institucional ha de fer política, considera que resoldre això científicament no es possible: dependrà dels valors de cada científic, que en cada cas, determinaren la funció que ha de tenir la universitat o els centres d’investigació. Al ser un judici de valor, no es pot resoldre científicament. Per a ell la universitat moderna li correspon l’organització de l’especialització professional i de l’educació. En aquesta situació, al científic no li correspon transmetre els seus valors. A les ciències socials que s’ocupen de problemes que tenen els seu origen en valors culturals, només es poden resoldre els problemes mitjançant una tècnica. Transmetre aquest conjunt de tècniques és el paper de l’educador. Qüestions epistemològiques i de mètode El plantejament dualista de segregar les ciències de la natura de les ciències de l’esperit, va portar a una tímida discussió oberta pel neokantisme sobre les diferències metodològiques d’aquestes: aquesta discussió es troba avui oblidada i el problema que el va provocar va deixar de ser actual3. La consciència cientificista sembla voler posar un vel sobre les profundes diferències d’enfocament metodològiques. L’autocomprensió positivista predominant entre els investigadors ha adoptat una tesis de la unitat de las ciències empíriques: el dualisme que es creia fonamentat en la lògica de la investigació, es redueix, segons els criteris del positivisme, a una diferència de desenvolupament entre aquestes dues classes de ciències (fruit del programa per una ciència unitària, amb alguns resultats amb èxit). Les ciències nomològiques, que obtenen i examinen hipòtesi legaliformes sobre regularitats empíriques, s’extenen avui molt més enllà de l’àmbit de les ciències naturals teorètiques per abraçar àmbits com el de la psicologia i l’economia, la sociologia i la ciència política. Les ciències històrica-hermenèutiques, que fan seus continguts tradicionals de sentit i els elaboren analíticament, segueixen impertorbables la marxa per les velles vies. No hi ha indicis que els seus procediments puguin integrar-se del tot en el model de les ciències experimentals estrictes. El persistent dualisme que en la pràctica de la investigació acceptem com alguna cosa òbvia, s’ha deixat de discutir en el marc de la lògica de la investigació (teoria de la ciència)… es limita a la juxtaposició de dos sistemes de referència diferents. Segons l’àmbit, la teoria de la ciència ha adoptat la forma d’una metodologia universal de les ciències empíriques o d’una hermenèutica general de les ciències de l’esperit i de les ciències històriques. La teoria analítica de la ciència (K.R. Poper) i la hermenèutica filosòfica (consistent en la reflexió hemenèutica dels fonaments de H.G. Gadamer) semblen ignorar-se l’una a l’altre (en l’autoreflexió específicament restringida de les ciències), fen evident que més que superada satisfactòriament, la discussió s’obvia. Els analítics remeten a les disciplines que procedeixen en termes hermenèutics a l’antesala de la ciència en general; els hermenèutics, imputen globalment a les ciències nomològiques una pre-comprensió limitada del tot. Aquest estat d’autoconsciència consolidada, no seria pertorbat si en determinats àmbits no es generessin problemes que necessiten d’una dissolució analítica: en l’àmbit de les ciències socials xoquen i es complementen enfocaments i fins heterogenis. Davant aquesta situació els/les positivistes plantegen fer tàbula rasa del corpus de coneixement, purgant les ciències socials tradicionals; d’aquesta purga hauria de sorgir una ciència empírico-analítica del comportament, universal i en principi unitària, que en la seva estructura no tindria que diferenciar-se de les ciències de la natura. Mentre que les ciències de la natura i les ciències de l’esperit poden ignorar-se mútuament, en les ciències socials es dóna en la pràctica de la investigació la reflexió sobre la relació entre procediments analítics i procediments hemenèutics, que doten de significativitat social els fenòmens empírics. Però aquesta situació s’origina sobre la base de la dualitat en les ciències. Rickert va ser el primer qui va intentar abordar estrictament en termes metodològics el dualisme entre ciències de la natura i ciències de la cultura. Va reduir l’abast de la crítica kantiana de la raó a l’àmbit de la validesa de les ciències nomològiques, per deixar lloc a les ciències de l’esperit a las que Dilthey havia donat rang epistemològic. Aquest intent es manté en el marc de la filosofia transcendental: mentre que els fenòmens, al subjectar-se a lleis generals conformes a les categories d’enteniment, es constitueixen en natura, la cultura es forma per la referència dels fets a un sistema de valors (que resideixen en el conjunt de subjectes). Els fenòmens culturals deuen a aquesta referència valorativa individualitzada el significat d’un sentit històric, en cada cas irrepetible, pel caràcter únic de la conjunció del subjecte. Weber va partir de la dualitat de les ciències de Rickert, donant-li una continuïtat en el temps, cosa que demostra que tot i obviar el tema per part de moltes i molts acadèmics, la discussió entre les ciències no ha quedat tancada. Weber no s’interessa per la dualitat ciències de la natura i ciències de la cultura, des de l’epistemologia… només agafa els instruments que l’ajuden a clarificar-se en el tipus d’investigació que està realitzant5. Entén les ciències socials com a ciències de la cultura amb metodologia sistemàtica. Utilitzen els principis metodològics que els filòsofs havien estudiat com a tipus de coneixement oposats: les ciències socials han de trobar la justa mesura entre procediments, fins i pressupòsits heterogenis de les ciències de la natura i de les ciències de la cultura. En relació això, Max Weber va analitzar sobretot la combinació d’explicació i comprensió de l’acció social. La connexió entre explicació i comprensió implica regles diferents segons siguin els procediments, fins o pressupòsits, en cada cas. La definició que trobem a Economia i societat defineix el procediment de com és possible l’ús de teories generals de l’acció social. Per a Weber, la sociologia és la ciència que tracta d’entendre, per via de la interpretació de l’acció social, i arribar a poder explicar-la així causalment en els seus efectes. Les teories generals permeten la deducció d’hipòtesis sobre les regularitats empíriques; aquestes hipòtesis legaliformes serveixen a l’explicació. Però a diferència dels processos naturals, les regularitats de l’acció social ofereixen la peculiaritat de resultar comprensibles. L’acció social pertany a la classe de las accions intencionals, a les que entenem reconstruint el seu sentit. Els fets socials ens resulten accessibles per via d’una comprensió de la motivació que les genera. Però la comprensió òptima d’un comportament donat en unes condicions donades no constitueix per si sola una prova de la hipòtesis de que en efecte es dóna un determinat nexe causal. La hipòtesis ha de poder acreditar-se amb independència de la plausibilitat de la interpretació que, en termes de comprensió, s’hagi fet de la motivació subjacent. La relació lògica entre explicació i comprensió pot reduir-se a la relació general entre projecció d’una hipòtesis i comprovació empírica. Per la comprensió interpolem sobre un comportament observable una fi racionalment perseguida, considerant-la un motiu suficient. Però només quan la hipòtesis que així obtenim sobre el comportament regular en circumstàncies determinades queda comprovada empíricament amb fiabilitat, condueix la comprensió de la motivació a l’explicació de l’acció social. Aquesta relació lògica permet entendre perquè Weber atorga a l’acció racional amb "arreglo" a fines una posició de preferència. La fi interpolada per via de comprensió, la intenció suposada a l’agent, només conduirà a una explicació empíricament pertinent si la fi constitueix en efecte un motiu suficient per a l’acció (aquest és el resultat en els tipus d’acció social amb "arreglo" a fines quan elegeix uns mitjans adequats per a obtenir una fi subjectivament articulada). Les teories que s’atenen a aquesta mena d’acció, treballen (economia pura) en termes normatiu-analítics (només poden elaborar hipòtesis dotades de contingut empíric quan l’acció s’ajusta al tipus amb "arreglo" a fins). D’aquí a desenvolupar la preocupació de com desenvolupar metodològicament hipòtesis sistemàtiques d’accions socials comprensibles, però irracionals amb "arreglo" a fins. Doncs només aquestes accions associen comprensió i explicació en un marc empíric i analític. Per a Weber, dins la sociologia comprensiva, el comportament irracional amb "arreglo" a fins només és possible investigar-lo considerant aquest una desviació respecte a un model racional amb arreglo a fines (construït amb fins comparatius). La discussió quedaria tancada si les hipòtesis legaliformes incloguessin només a variables de comportament empírics de l’acció social, prescindint de la comprensió de la motivació de l’acció per part del subjecte (descriure l’acció amb independència de la visió de l’actor). Alhora Weber esperava el moment que la investigació trobés regularitats no susceptibles de comprensió, relatives a un comportament particularitzat pel seu sentit. Tot i això, Weber no considera possible que les ciències socials puguin a arribar a aquest àmbit de plantejament, doncs, seria atorgar a les ciències socials l’status de ciències naturals, cosa impossible per a la concepció de Weber, que circumscriu les ciències socials a les ciències nomològiques de l’esperit. La tasca empírica i analítica de l’explicació de l’acció social, amb ajuda d’hipòtesis legaliformes acreditades i amb la capacitat de fer pronòstics condicionats, porta al conjunt de ciències nomològiques (i així les ciències socials) a generar informacions que es poden transformar en recomanacions tècniques per una elecció racional (amb "arreglo" a fins) dels mitjans. Proporcionen coneixement sobre la tècnica de com dominar la vida, mitjançant el càlcul, com de l’acció social. El coneixement tècnic descansa sobre regularitats empíriques. Són la base d’explicacions causals que en forma de pronòstics condicionats possibiliten un control tècnic sobre processos objectivats. La fi de les ciències socials, sota aquest interès, va destinat a trobar normes generals de comportament social. En la mesura que l’objecte ho exigeixi, aquest anàlisi pot venir mediat per una comprensió de sentit de les accions socials (aquesta intenció només respon a l’objectiu d’endinsar-se en els fets socials). Però Weber entén aquest treball com a Prolegomen del treball al que aspira. Després d’analitzar i exposar els factors i la seva relació concreta, significativa en el seu tipus i condicionada per aquella agrupació (històricament donada), cal tornar comprensible la base i tipus de significativitat (i aquest és l’objectiu al que aspira). L’avenç del coneixement de les ciències socials alterna procediments analític-causals e interpretatius; però sempre el coneixement acaba en l’elucidació d’un sentit, d’una significació pràctica, és a dir, un tornar conscient. Amb aquesta fi, ara és el procediment de l’explicació, i no el de la comprensió, el que se li atribueix un status metodològicament subordinat. Però la controvertida connexió entre el marc metodològic de la investigació i la funció dels usos dels resultats de la investigació només quedarà clar, si es tornen conscients els interessos que guien els enfocaments metodològics. Només llavors, serà possible saber quan les ciències socials en la seva estructura interna serveixen per a administrar i planificar o per il·lustrar-se i comprendre. Problemàtica de la relació d’explicació i comprensió no només es refereix als procediments i als fins de les ciències socials, sinó també afecta als pressupòsits epistemològics. Weber utilitza la categoria de referència als valors, introduïda per Rickert, i la utilitza en un sentit lògic-trascendental estricte: no en l’elecció de les problemàtiques científiques sinó en la constitució dels objectes possibles de l’experiència rellevant per a la investigació de les ciències de la cultura (el que pot resultar significatiu de ser objecte d’investigació). Però en les ciències de l’esperit, el científic no comunica directament amb els seus objectes. Els introdueix dins el context cultural de l’autor; estableix una mediació en les referències valoratives que determinen el seu mètode i les referències valoratives ja realitzades en l’objecte pre-constituït (conceptualització de l’objecte d’observació). D’aquí a que Weber desenvolupi el postulat de la neutralitat valorativa. En les ciències, la validesa es veu contrastada a partir de l’activitat empírico-analítica, mentre que per les ciències de la cultura afecten a la investigació: no poden ser corregides, en la contrastació dels resultats, doncs passen a constituir els mateixos resultats. Les interpretacions generals no poden comprovar-se o refutar-se segons els criteris experimentals de contrastació. Les referències valoratives són vinculants a la metodologia, però objectivament no vinculants. D’aquí que les ciències socials estiguin obligades a explicitar la dependència dels supòsits teorètics bàsics respecte als pressupostos normatius (neutralitat valorativa). Avui en dia, predomina la idea de que la formació de teories esta subjecte a les mateixes regles en totes les ciències nomològiques. La neutralitat valorativa ve assegurada per la separació lògica d’enunciats descriptius i enunciats de contingut normatiu. Només llavors, l’elecció de problemes pot dependre encara dels valors. Així Weber desenvolupa la següent teoria de l’acció social, considerant-la com un comportament dotat de sentit subjectiu, orientat pel sentit que els actors atribueixen a la seva acció, i per tant, que alhora l’ha motivat. Només és possible entendre l’acció dels subjectes si coneixem els fins i els valors que han motivat l’acció. Només quan el contingut simbòlic (de les normes vàlides) és fa evident per comprensió, pot l’observador comprendre un comportament observat, com alguna cosa subjectivament dotada de sentit en relació a aquelles normes. Però aquesta evidència es troba sempre subjecte a contrastació. Economia i societat: conceptes fonamentals de sociologia A Economia i societat Weber trasllada el seu treball a la sociologia, preocupat per establir les uniformitats de l’organització social i econòmica. Per a ell, la sociologia es preocupa de la formulació de principis generals i conceptes de tipus genèric, en relació a l’acció social humana. La història te com a fi trobar mitjançant l’anàlisi, les imputacions causals de les personalitats, estructures i accions individuals, considerades culturalment importants6. Economia i societat s’emmarca en un treball més ampli de diferents aspectes d’economia política pràctica, sent el pròleg dels Grundrisse der Sozialökonomik. L’anàlisi sociològic és una preparació necessària per l’estudi de fenòmens històrics específics. El paper de la història és explicar causalment aquestes característiques particulars. Arribar a fer intel·ligibles els fenòmens socials que descansen sobre una base subjectiva. Conseqüentment, els conceptes fonamentals de sociologia que desenvolupa Weber tenen la intencionalitat de poder establir, en cada cas, el que la sociologia empírica esta parlant al utilitzar determinats conceptes. La màxima precisió conceptual a partit de la definició de cada mot a l’ús. Recuperant els conceptes weberians de sociologia i d’acció social, Weber és consistent amb el seu plantejament. Que entén Weber per sociologia: una ciència que pretén entendre, interpretant-la, l’acció social per d’aquesta manera explicar-la causalment en el seu desenvolupament i efectes. I així per "acció" entén: una conducta humana (en fer extern o intern, o ometre o permetre), sempre que el subjecte o subjectes de l’acció enllacin a aquesta un sentit subjectiu. L’acció social, per tant, és una acció on el sentit mentat pel seu subjecte o subjectes està referit a la conducta d’altres, orientant-se per aquesta en el seu desenvolupament. Per això Weber fa explícit el que te en ment en cada cas, per dotar-se d’una concepció racional de sentit. En cap cas és tracta d’un sentit "objectivament just" o d’un sentit "vertader" metafísicament fonamentat. Aquí radica precisament la diferència entre les ciències empíriques de l’acció, la sociologia i la història, davant a tota ciència dogmàtica (jurisprudència, lògica, ètica, estètica) les quals pretenen investigar en els seus objectes el sentit "just" i "vàlid". Els límits entre acció amb sentit i un mode de conducta simplement reactiu, no unida a un sentit subjectivament mentat, son totalment elàstics. L’acció tradicional es trobaria, segons Weber, precisament en el llindar. En l’acció, els elements comprensibles i els no comprensibles es troben units entre si. Tota interpretació, com tota ciència en general, tendeix a l’evidència. L’evidència de la comprensió pot ser de caràcter racional (per tant, o lògica o matemàtica) o de caràcter endopàtic: afectiva, receptivo-artística (vivència). En el domini de l’acció és racionalment evident, davant de qualsevol cosa, al que de la seva connexió de sentit es compren intel·lectualment d’una manera diàfana i exhaustiva. I s’hi ha evidència endopàtica de l’acció, es reviu l’acció de sentiments que es va viure en aquella. Tota interpretació d’una acció con "arreglo" a fins (orientada racionalment d’aquesta manera) –per a la intel·ligència dels mitjans utilitzats- resulta el grau màxim d’evidència (de significació social). Molts valors i fins de caràcter últim que semblen orientar l’acció d’un home sovint no els podem entendre, amb plena evidència, sinó tan sols en certes circumstàncies (captar-los intel·lectualment) ens haurem de conformar amb la seva interpretació exclusivament intel·lectual. El mètode científic consistent en la construcció de tipus investiga i exposa totes les connexions de sentit irracionals, afectivament condicionades, del comportament que influencia en l’acció, com desviacions d’un desenvolupament de la mateixa construït com purament racional amb "arreglo" a fins. La construcció d’una acció (i d’un tipus) amb "arreglo" a fins és d’especial utilitat per a la sociologia, per la seva intel·ligibilitat, mitjançant el qual entendre l’acció real, influïda per irracionalitats de tota mena (afectes, errors), com una desviació del desenvolupament esperat de l’acció racional. Solament sobre aquests fonaments de conveniència metodològica, pot dir-se que el mètode de la sociologia comprensiva és racionalista… com a recurs metòdic, però en absolut una afirmació del domini d’allò racional. Honestament, més que una conclusió, la sensació que tinc alhora de tancar aquest treball és d’insatisfacció. Em venen al cap les últimes paraules que pronuncien un dels condemnats a l’infern a Porta tancada de J.P. Sartre: "Bueno, continuemos". Perquè l’única manera de saciar les necessitats conscients, les insatisfaccions, és afrontant-les. I no és que consideri que aquesta impressió produïda (en aquest cas, per aquest treball), no estigui relacionada amb el què és objecte de reflexió d’aquest: la teoria de com coneixem i la conseqüentment metodologia ha desenvolupar. Justament, quan l’epistemologia i la metodologia resulten insatisfactòries, hi ha un canvi en aquestes. Ja sigui en el treball manual, ja sigui en el treball intel.lectual… La filosofia de la ciència així ho demostra. La història com a una continuïtat de canvi, així se’ns mostra. Perquè hi hagi canvi, cal incomodar-se. I la pèrdua de comoditat genera insatisfaccions. Max Weber va desenvolupar la seva sociologia comprensiva justament per la incomoditat que li produïen altres propostes, alhora d’entendre i comprendre els canvis que tenien lloc en la societat alemanya, quan aquesta ja participava de la modernitat. Les situacions insatisfactoris que generaven en la seva gestió, feia necessari dotar-se d’eines per a formular formes generals de comportament social. La teoria materialista de la història no li resultava propícia
per explicar altres àmbits (concrets) de realització social,
com el caràcter específic dels subjectes. Tot i la importància
donada al subjecte, no cau en un relativisme o particularisme escèptic7,
i així veu possible arribar a l’àmbit general d’explicació,
partint dels àmbits concrets.
Queden moltes coses a fer, i per poder-les realitzar haurem de continuar amb el procés de coneixement de les nostres realitats quotidianes, perquè per poder somiar el que volem arribar a ser socialment, primer hem de conèixer que som … continuarem amb el nostre treball8. Abercrombie, N., Hill, S. i Turner, B.S. (1986) Diccionario de Sociología, Cátedra, I. Hodder (1994) Interpretación en arqueología, Crítica, Barcelona A. Giddens (1997) Política, sociología y teoría social, Paidós, Barcelona A. Giddens (1998) Capitalismo y la moderna teoría social, Idea Books, Barcelona J. Habermas (1996) La lógica de las ciencias sociales, Tecnos, Madrid V.I. Lenin (1979) Materialismo y empiriocriticismo, Progreso, Moscou J.P. Sartre (1970) Crítica de la razón dialéctica vol. I, Losada, Buenos Aires J.P. Sartre (1970) Crítica de la razón dialéctica vol. II, Losada, Buenos Aires M. Weber (1972) El político y el científico, Aliança, Madrid M. Weber (1969) Economía y sociedad (vol. I), F.C.E., Mèxic D.F. M. Weber (1969) Economía y sociedad (vol. II), F.C.E., Mèxic D.F. 1. Abercrombie, N., Hill, S. i Turner, B.S. (1986) Dicc. Sociología Ed. Cátedra. p. 257-259 2. Filòsof idealista alemany que va fundar l’escola neokantiana de Baden. Va desenvolupar el kantisme en l’esperit de l’irracionalisme. Historiador filosofia. Entenia la filosofia com una ciència de valors absoluts; contraposà les ciències naturals a les socials, i va negar la possibilitat de donar explicacions científiques als processos socials (Lenin 1979, p. 418). 3. J. Habermas (1996) al seu Informe bibliogràfic de 1967. 4. Habermas (1997) p.90 5. Max Weber (1969) Economía y sociedad: esbozo de sociología comprensiva, México, Fondo de cultura económico 6. I. Hodder (1998) p.100 7. En aquest cas, fora de l’àmbit acadèmic. |