- Les bases del colonialisme espanyol decimonònic entre Ayacucho i «La Gloriosa»

- La Unió Liberal i l’espai colonial antillà: els antecedents fracassats del reformisme metropolità

- Les conseqüències del 68 sobre la política colonial i el procés abolicionista
 
 

El 1868 és l’any clau en què per diversos motius, que es produeixen de forma simultània tant a la metròpoli com a les colònies antillanes, s’inicia un imparable procés de redefinició del model colonial imperant fins llavors a les possessions americanes que encara conserva Espanya. De fet, com veurem, els símptomes que indicaven el començament de la crisi del model polític i econòmic existent a Cuba i Puerto Rico al llarg de les següents tres dècades, fins la definitiva pèrdua de les colònies el 1898, es poden detectar ja uns anys abans d’aquesta data, i aquesta constatació tindria la seva plasmació en els primers intents, tot i que fracassats, de reforma del sui generis «pacte colonial» sorgit el 1837; no obstant, setembre i octubre de 1868 són mesos en què es produeixen dos fets puntuals que seran clau perquè l’statu quo mantingut durant aquestes tres dècades centrals del segle XIX vegi els seus pressupòsits posats en dubte: em refereixo, és clar, a la Revolució de setembre de 1868, d’una banda, i a l’inici de la Guerra dels Diez Años, de l’altra. 
Tanmateix, abans d’entrar en l’anàlisi de les repercussions que aquests dos esdeveniments van tenir en les relacions colonials en general, i en la política colonial espanyola en particular, serà necessari realitzar un balanç sintètic de les línies polítiques, econòmiques i socials seguides per part de la metròpoli peninsular sobre el seu àmbit de possessió caribeny durant l’etapa prèviament esmentada, un balanç sense el qual seria impossible la comprensió de la nova època oberta el 1868. 
Alhora, aquest recorregut històric necessàriament haurà d’estar recolzat en el tractament histriogràfic que ha rebut, i, per tant, l’exposició inclourà referències constants a algunes de les principals obres que s’han dedicat a l’anàlisi del tema, ja sigui a les que l’aborden d’una forma holística o bé a les que es decanten pel tractament d’alguna de les qüestions concretes que el conformen. En aquest sentit, i en la mesura del possible, tractarem de descriure les diferents variants interpretatives que poden trobar-se entorn als problemes tractats, com ara les que suscita la caracterització del procés d’abolició de l’esclavitud. 

Les bases del colonialisme espanyol decimonònic entre Ayacucho i «La Gloriosa» ¹

En el pla de l’actuació política, a partir de 1837 l’actitud dels successius governs liberals espanyols va estar marcada per la imposició d’un règim autoritari al llarg del seu espai colonial, i de forma significativa pel que fa a l’illa de Cuba, on la dinàmica del joc polític local posava en entredit la capacitat de la metròpoli per aconseguir beneficis de la seva possessió. Fins aquesta data, tant la pròpia debilitat de la corona espanyola —que sortia d’una llarga i devastadora guerra contra les tropes napoleòniques i del procés de desmembrament del seu imperi americà continental— com l’ascendència que havia adquirit l’oligarquia sucrera cubana durant les últimes dècades, havia propiciat l’establiment d’un «pacte colonial» que, a grans trets, beneficiava els interessos polítics i econòmics de la classe social criolla, una situació que va tenir el seu símbol més clar en el domini que la sacarocràcia va exercir sobre la institució hisendística de la «Intendencia». Fruit d’aquesta preeminència, els interessos criolls cubans durant bastants anys van poder fer front amb èxit els intents de Ferran VII encaminats cap al restabliment de l’ordre imperial anterior a 1810, de forma que fins i tot van ser capaços d’aconseguir que el propi monarca firmés un decret de lliure comerç que beneficiava sobremanera els seus interessos econòmics, mentre perjudicava clarament els interessos de l’administració colonial. 
D’altra banda, la postura política dels governs liberals espanyols amb anterioritat al que s’estableix el 1837 havia estat prou ambigua. En el seu ideari, aquell que comença a formular-se amb la Constitució de Cadis de 1812, la qüestió del vincle polític amb les colònies sempre es va abordar des d’un posicionament teòric integrador alhora que pragmàtic i equívoc en la seva plasmació pràctica sobre el paper. En efecte, si bé per un cantó s’intercedia per l’assimilació del conjunt dels americans i filipins en el marc polític constitucional que es buscava per l’Espanya peninsular (cosa que suposava l’extensió als territoris d’ultramar dels drets de ciutadania, de la capacitat de representació, de les institucions administratives, etc.), per l’altre costat, aspectes com el de l’exclusió de les castas pardas —els individus amb ascendència africana— de la fruïció d’aquests drets constitucionals van mostrar, de forma meridiana, que el liberalisme espanyol no estava disposat a considerar en peu d’igualtat absoluta als súbdits de l’imperi, o, com a mínim, a una part d’ells. Cal dir, per cert, que els diputats més actius a l’hora d’incitar aquesta exclusió van ser els propis diputats criolls cubans i aquells de peninsulars comprats amb el seu diner, una militància comprensible degut als efectes que una assimilació com aquella podia suposar en una economia de base productora esclavista i en una societat on els negres i mulats lliures tenien un pes numèric significatiu; tanmateix, això a la llarga va suposar un argument a favor de la pròpia marginació del conjunt dels súbdits de les colònies del sistema de representació a les institucions metropolitanes. 
Finalment, la història del joc polític de l’oligarquia sucrera cubana amb la seva metròpoli va arribar a la seva fi amb les Corts constituents de 1837, moment en què les seves argumentacions sobre el caràcter social «especial» de l’illa de Cuba van ser preses per part del parlament espanyol com una excusa perfecte per tal d’excloure la molesta pressió dels «hacendados» criolls sobre les institucions representatives peninsulars, tot prometent la promulgació futura d’unes «lleis especials» per als territoris d’ultramar —promesa que va ser ignorada durant aquells pròxims trenta anys. Sota aquesta justificació, el naixent liberalisme espanyol al poder estava acomplint part del seu programa de reordenació política de les poques colònies que quedaven en mans de la que havia estat la principal potència imperial del món; així, un cop superades les dues opcions polítiques abans descrites —una s’havia enfonsat amb la mort de Ferran VII i l’altra pertanyia als temps en què la conjuntura era molt diferent—, i davant el fet que la crisi imperial havia donat per resultat la pèrdua definitiva de les possessions de l’Amèrica continental amb la batalla d’Ayacucho de 1824, el nou govern de Madrid va apostar, de forma clara i sense embuts, per una estratègia colonial encaminada cap un ferri control polític i econòmic tant de les Antilles com de Filipines. 
De fet, aquesta nova estratègia ja havia tingut els seus antecedents dins el propi espai colonial a partir de deu anys abans, amb l’atribució de poders excepcionals a la màxima figura de l’administració espanyola als territoris colonials, el Governador i el Capità general; ara bé: si sobre el paper aquesta decisió data de 1825, és a dir, de l’època fernandina, la seva aplicació pràctica s’ha d’anar a buscar durant l’etapa en què va ser capità general Miguel Tacón, entre 1834 i 1838, quan l’ascens dels primers liberals al govern de Madrid es començava a produir. Així, aquesta centralització dels poders militars i civils de la colònia en mans de la Capitania General va ser l’altra cara de la moneda del model polític que es va imposar a Cuba, Puerto Rico i Filipines a partir de mitjans de la tercera dècada del segle XIX, i, juntament amb la impossibilitat que els habitants d’aquests territoris gaudissin de representació a les institucions, van ser els dos pilars bàsics sobre els quals es va estructurar el domini polític espanyol dins el seu espai colonial.²
Evidentment, tota aquesta actuació en el pla polític presenta alhora un rerafons econòmic sobre el què es fonamenta l’acció política fins ara descrita. En el cas concret de Cuba, l’extraordinari desenvolupament de l’agricultura d’exportació durant les dècades precedents, basada sobretot en la plantació sucrera, així com el tràfic i el comerç d’esclaus africans que requeria aquest tipus de sistema productiu, van representar tant per la hisenda colonial espanyola com pels comerciants peninsulars un sistema d’extracció de beneficis massa valuós com per deixar-lo sota el control dels elements criolls. Així doncs, dues van ser les variables sobre les què es va estructurar la relació de dominació entre Espanya i l’espai caribeny durant l’època postimperial: d’una banda, el domini de la hisenda colonial —en particular de la Intendència—, i, de l’altra, l’encobriment del tràfic d’esclaus.³
Cal dir que sobre aquest aspecte una part de la historiografia (podem citar, en aquest cas, a Manuel Moreno Fraginals, entre d’altres)⁴ ha volgut veure en la història de la dominació colonial espanyola decimonònica, com a mínim en el cas concret de Cuba, la història d’un tipus de colonialisme poc capitalista i modern, un colonialisme exclusivament polític i amb un sistema d’espoliació subdesenvolupat. La tesi de Moreno Fraginals, però, si bé encerta, com ja s’ha vist, pel que fa a l’estructuració política de caire autoritari, és bastant més discutible en la seva apreciació econòmica. Precisament, si per algun motiu es va optar per un règim manu militari, controlat en exclusiva per l’administració colonial i els interessos comercials peninsulars, va ser com a conseqüència de les dificultats viscudes fins llavors en el control de les finances i les activitats econòmiques mercantils de les possessions antillanes, unes dificultats que van ser percebudes de forma encara més dramàtica pel record que es tenia de la importància que aquest descontrol havia tingut en la pèrdua de l’Amèrica continental. D’altra banda, s’ha de tenir en consideració la desastrosa situació de la hisenda metropolitana durant tota aquesta etapa com a resultat de múltiples variables, entre les quals cal citar, d’entre les més determinants durant les segona i tercera dècada del segle, la pèrdua de les remeses de l’imperi americà i les despeses ocasionades pels intents de reconquesta dels territoris perduts.⁵
 

La Unió Liberal i l’espai colonial antillà: els antecedents fracassats del reformisme metropolità

Com es veurà més endavant, les iniciatives més elaborades per part del govern espanyol amb l’objectiu de reorientar la seva política colonial a les Antilles seran les formulades a partir de finals de 1868, quan el destronament d’Isabel II i l’inici del Sexenni Democràtic suposin la pujada al poder d’un sector més avançat del liberalisme peninsular. Tanmateix, aquest canvi d’actitud respecte Cuba i Puerto Rico no es va donar en el buit, sinó que tenia per rerafons el procés d’esgotament del propi sistema de poder colonial que s’havia anat aplicant des de la dècada dels anys trenta. En aquest sentit, els primers símptomes que indiquen una transformació en la relació entre metròpoli i colònies —deixant de banda, és clar, el cas de Filipines— cal anar a buscar-los uns anys enrera, en concret a finals dels cinquanta. És en aquest moment quan conflueixen diferents factors, tant a nivell internacional com peninsular i colonial, que marquen un abans i un després a partir de la dècada dels seixanta, i que suposen els antecedents immediats del que esclatarà a partir de 1868.⁶
En primer lloc, cal fer referència a la crisi que pateix, en el transcurs del segon mandat de De la Concha com a capità general de Cuba —entre 1854 i 1859—, el moviment annexionista cubano-nordamericà, que des de la perspectiva antillana havia sorgit com a resposta per part d’un sector del criollisme cubà davant la política de cuny repressiu practicada pel govern espanyol.⁷ En aquest fet van intervenir-hi circumstàncies tant d’ordre extern com d’ordre intern: per un costat, després de les fracassades expedicions de Narciso López i del malurat intent nordamericà de compra de l’illa (una qüestió que es planteja i s’abandona el mateix 1854, quan pugen al govern de Madrid els progressistes), els Estats Units, que alhora començaven a viure la crisi interna que els portarà a la Guerra de Secessió, van decidir retirar, almenys temporalment, el seu recolzament als nous projectes d’annexió, ja fossin per la via diplomàtica o per la via de l’acció armada; i, per un altre costat, aquest final també va tenir a veure amb el reforçament, durant els anys centrals de la dècada, de les mesures repressives per part de la capitania general cubana, que, sota el comandament del futur marquès de La Havana, va dedicar gran part de les seves energies a la «pacificació» de l’illa. 
El colapse de les activitats annexionistes va portar dues conseqüències que s’anirien configurant al llarg de la propera dècada. D’una banda, va provocar l’organització d’un sector més fortament conscienciat —i menys lligat als interessos econòmics que es desprenien del sistema de plantació sucrera— sobre la situació cubana, un moviment de nou tipus que tenia per horitzó no ja el reformisme o l’annexionisme, sinó la mateixa independència de l’illa respecte qualsevol metròpoli. És el moviment revolucionari que veurem aparèixer en escena l’octubre de 1868 amb l’aixecament comandat per Céspedes a l’orient cubà, i que durant tota aquesta etapa anirà madurant a l’espera del moment propici, un moment que es fa esperar com a conseqüència de la seva condició embrionària i d’un context polític més assossegat. Per l’altra banda, el segon efecte que pot apreciar-se a partir de la fallida de l’annexionisme és el canvi d’estratègia política per part del criollisme amb més pes econòmic i polític —és a dir, el que domina a les regions occidentals de Cuba, les de les grans plantacions sucreres—; davant la impossibilitat de jugar la carta nord-americana, seran les propostes favorables a un acord amb les autoritats peninsulars les que agafaran força (unes propostes que, com ja s’ha dit, tenien en José Antonio Saco un dels seus exponents més representatius). 
No obstant, és evident que aquest replantejament per part dels «reformistes» no podia reeixir de cap de les maneres si no tenia la seva contrapart en l’àmbit de les actituds metropolitanes. És aquí, doncs, on pren importància el canvi de situació política que a partir de 1858 es produeix a Espanya amb l’arribada al poder de la Unió Liberal, amb la presidència del general O’Donnell.⁸
En el pla de la política exterior, l’estratègia unionista es va basar en la recerca del prestigi internacional que des de la definitiva pèrdua de les colònies continentals americanes el 1824 estava en entredit. Així, d’aquesta època daten les aventures neocolonials més importants del segle: l’expedició a la Cotxinxina (1857-63, junt amb els francesos); la Guerra d’Àfrica (1859-60); la reincorporació de Santo Domingo (entre 1861 i 1865); l’expedició a Mèxic (1861-61, amb francesos i britànics); i la guerra del Pacífic (1863-66).⁹ Per la seva part, en el context de les possessions caribenyes la Unió Liberal tampoc va deixar passar l’oportunitat d’aplicar un nou tipus de política que pretenia modernitzar, encara que només fins allà on les condicions i els interessos ho permetien, les estructures de poder heretades del passat, en un moment en què començava a ser clar l’anacronisme i la insostenibilitat de les mateixes. Al fil de les citades transformacions en el panorama ideològic del patriciat crioll cubà, i buscant l’interlocutor apropiat que permetés assossegar el clima polític al propi espai colonial —com a part de la mateixa línia d’actuació estabilizadora que es pretenia portar a terme en el cas de la pròpia metròpoli—, el govern unionista va optar per la pràctica d’allò que vindria a anomenar-se «política de atracción», és a dir, i utilitzant també la terminologia de l’època, l’intent de domesticació per la via de l’«assimilacionisme» d’aquells que s’havien vist obligats, al llarg dels anys precedents, a pressionar la metròpoli mitjançant canals diferents dels propis de la representació institucional ordinària. Així, un cop superada l’etapa repressiva de De la Concha vers els últims moviments de l’annexionisme, s’inicia una etapa, concretada per la labor des de la capitania general dels generals Francisco Serrano i Domingo Dulce entre 1859 i 1866. 
En síntesi, les actuacions de Serrano (entre 1859 i 1862) i Dulce (entre 1863 i 1866) al capdavant de la capitania general van transitar sobre la temptativa de donar solució als dos problemes clau que, com ja s’ha vist, determinaven la realitat cubana en el seu conjunt: el de la representació política dels elements criolls i el del tràfic d’esclaus. 
Pel que fa a la primera qüestió —la prioritat del duc de la Torre— cal destacar la llibertat donada al Partit Liberal cubà, el foment de les reunions del recentment creat Círculo Reformista a casa d’un dels seus membres més destacats, O’Farrill, la concessió de la publicació de l’òrgan del reformisme —El Siglo—, i, sobretot, la creació del «Consejo de Administración», un òrgan consultiu d’experts en administració política i econòmica que pretenia donar veu a les idees del reformisme crioll. 
Quant al segon aspecte, destaca l’esforç de Dulce per controlar les entrades de negros bozales dins Cuba; resultat d’això la trata, que havia augmentat durant els últims anys del mandat de De la Concha i bona part dels de Serrano, va començar a periclitar de forma pronunciada durant 1863 i 1864 —bienni durant el qual van capturar-se sis vaixells, amb un total de 3.565 bozales a bord—, fins al punt que el 1865 pot considerar-se com pràcticament erradicada l’entrada a l’illa de nous esclaus africans. Tanmateix, la decidida actitud de Dulce simplement responia a la constatació, ara compartida per tots els actors afectats, d’un dels altres factors contextuals a què ens referíem abans: l’inici, el 1861, de la guerra civil nord-americana no només havia significat la suspensió, encara que temporal, de les pretensions annexionistes, sinó que havia plantejat de forma meridiana la insostenibilitat, en un futur més o menys llunyà, de la institució de l’esclavitud i de l’«odiós comerç» que a ella anava lligat, un fet cada cop més clar sobretot si tenim en compte que el resultat final de la contesa, conclusa precisament el 1865, va suposar la derrota dels estats esclavistes del sud i l’aplicació definitiva a tot el territori del decret d’emancipació que havia dictat Lincoln a principis de 1863. Així, la combinació del desenvolupament del conflicte als Estats Units amb la mai decaiguda pressió dels britànics a favor del cessament definitiu del comerç de carn humana —una pressió que, alhora, havia provocat un augment prou notori del preu dels esclaus, amb el resultat a Cuba dels primers intents d’incorporar, a partir dels anys cinquanta, una mà d’obra alternativa, els culis i indis del Yucatán— van ser els dos factors que van incidir més en el colapse terminal de l’element que fonamentava el sistema productiu més important de l’illa.¹⁰
Tanmateix, la consideració del balanç polític global de l’estratègia política de la Unió Liberal en el context de les colònies antillanes ens porta a la conclusió que, a l’igual que en el cas del balanç a la pròpia península, els resultats van ser prou desastrosos. 
En aquest cas, el fracàs dels unionistes en el seu intent d’atreure el reformisme cubà cap a unes postures de fidelitat vers la metròpoli a canvi d’unes —s’han de qualificar així— tímides reformes administratives va quedar palès tant en l’àmbit pròpiament insular com en l’àmbit metropolità. Pel cantó de les institucions cubanes, cal dir que la invenció del Consejo de Administración va quedar en no res, mentre que pel cantó de les reformes directament empreses des de Madrid la situació va quedar clara amb el fracàs de la Junta d’Informació que va reunir-se a la capital espanyola durant el 1866 i el 1867 amb l’objectiu de reunir en una mateixa taula els representants dels prohoms reformistes cubans i porto-riquenys i els representants dels interessos peninsulars antirreformistes de les dues illes. 
La Junta d’Informació, la fallida de la qual va ser clau en el tombant que prendrien els esdeveniments a Cuba just abans de l’aixecament independentista d’octubre de 1868, va ser possible gràcies a les pressions que a favor de la seva celebració va exercir Serrano, des de principis del 65, al Parlament i a la premsa —un discurs que, d’altra banda, tenia molt a veure amb l’oportunitat de criticar el recentment instaurat govern de Narváez, l’elecció del qual per part de la reina ja indicava amb claredat la postura d’intransigència que es tenia a la cort del regne. Després d’uns mesos en què el tema de les reformes a Cuba i Puerto Rico va tenir el seu lloc a la vida política d’Isabel II, amb l’enviament de cartes a la monarca per part d’uns i altres —fins al punt que els reformistes van aconseguir reunir 24.000 firmes com a sotasignants de les seves demandes—,¹¹ la pujada un altre cop al govern d’O’Donnell a mitjans de 1865 —juntament amb la presència a Ultramar d’un jove Cánovas del Castillo— va permetre que la idea de Serrano fos acceptada. 
Tanmateix, quan les sessions van començar a finals de 1866, i fins la seva funesta conclusió mig any més tard, el govern espanyol tornava a estar en mans de Narváez —decidit, ara, a aplicar una política repressiva que intentava, amb Alejandro de Castro a la cartera d’Ultramar, controlar una situació que s’estava complicant de cada cop més.¹² A banda d’això, s’ha de tenir en compte l’existència d’altres problemes, d’ordre econòmic, que van tenir el seu pes en el resultat final de la Junta: per un costat, la situació econòmica espanyola havia entrat en una situació d’extrema crisi, mentre que, al costat antillà, el nou capità general Joaquín del Manzano, substitut de Lersundi, havia de fer front a la crisi econòmica desencadenada per les exorbitants despeses ocasionades per la guerra a Santo Domingo. Així, en el marc d’aquest clima de descomposició política i econòmica a banda i banda de l’Atlàntic, el desenllaç final de la Junta d’Informació no va poder ser més negatiu per als interessos del reformisme: en primer lloc, l’aspiració a un mecanisme de representació política a la Península va ser desestimada; i, d’altra banda, en el terreny econòmic —davant l’evidència d’una situació de fallida hisendística—, no només es va negar la demanda a favor de la supressió del mercat reservat per a les farines i tèxtils espanyols, així com de les fortes càrregues fiscals duaneres, sinó que al manteniment d’aquests privilegis va afegir-hi l’aplicació d’un impost directe del deu per cent sobre totes les rendes de Cuba —en comptes del sis per cent que s’estava plantejant inicialment.¹³
Finalment, els resultats del fracàs de la Junta d’Informació es van deixar notar al llarg dels mesos següents, fins que els esdeveniments de finals del 68 van portar a primer pla les tensions acumulades durant tots aquests anys. 
 

Les conseqüències del 68 sobre la política colonial i el procés abolicionista

Tal com s’indicava al principi d’aquest treball, l’any 1868 va passar a la història per la confluència de dos fets que van marcar l’inici, sense retorn possible, d’un canvi de rumb en els paràmetres del colonialisme espanyol fins ara tractat. Per un costat, el setembre d’aquell any, a la metròpoli finalment quallava un de tants pronunciamientos que un sector dels generals de l’exèrcit —entre els quals els més destacats eren Prim, Serrano i Topete— havia vingut posant en pràctica amb l’objectiu d’aconseguir el destronament de la reina Isabel II, iniciant-se així, gràcies al triomf de la Gloriosa, l’etapa de l’anomenat Sexenni Democràtic. I, per un altre costat, un mes més tard es produïa, a l’orient de Cuba, l’aixecament insurreccional que, comandat per Carlos Manuel de Céspedes, marcaria el començament de la primera de les guerres per la independència de l’illa, la Guerra dels Diez Años.¹⁴
La quantitat i la profunditat de la bibliografia existent al voltant d’aquesta etapa, que per raons d’espai aquí delimitem als anys corresponents al Sexenni Democràtic, varia bastant en funció de l’aspecte específic al què s’ha prestat més atenció. En general, i seguint la pauta del que es produeix en el cas de la bibliografia existent sobre altres moments del colonialisme espanyol a partir de la tercera dècada del segle XIX —amb l’excepció de l’allau d’obres publicades amb ocasió del recent centenari del desastre del 98—, són ben pocs els treballs que s’han dedicat a l’anàlisi de les polítiques d’ultramar dels governs del Sexenni,¹⁵ però cal diferenciar entre el grau de tractament que ha rebut, d’una banda, la qüestió de les reformes de tipus polític i administratiu que se li havien negat als criolls antillans des de la llunyana data de 1837, i la que ha rebut, per la seva banda, la qüestió de l’abolició de l’esclavitud i del paper que van jugar els successius governs peninsulars en aquest llarg procés. Així doncs, seguint aquesta diferenciació de caire bibliogràfic i temàtic —tot tenint en compte, com veurem, que les dues qüestions estan estretament entrelligades—, sembla raonable que observem els dos aspectes per separat. 
Pel que fa al primer aspecte, on manca encara una major tasca d’investigació i debat, poden citar-se una sèrie de textos que serveixen com a punt introductori i ens proporcionen el material bàsic per al tractament del tema, tot i que no representen un estudi de conjunt de tots els elements que conformen aquesta etapa. 
En primer lloc, i en referència als intents, durant els primers governs provisionals i els corresponents als mesos de regnat d’Amadeu I, d’aplicar a l’espai colonial l’ordre constitucional sorgit amb la Gloriosa, cal destacar l’article d’Inés Roldán de Montaud «El fracaso de las reformas en Cuba: la cuestión electoral (1869-1872)».¹⁶ Com indica el seu títol, es tracta d’un text que analitza amb deteniment el punt clau de les reformes polítiques a Cuba i Puerto Rico durant aquells anys, la convocatòria d’eleccions al Congrés dels Diputats espanyol, per mitjà de les quals els interessos dels liberals criolls havien d’obtenir la via de representació més apropiada en les instàncies decissòries de la política metropolitana. La sort del procés a una i altra illa, donada la conjuntura bèl× lica i política, va ser prou diferent, i l’autora, centrant-se en el cas de Cuba, dedica bona part de l’article a explicar les causes del fracàs en la convocatòria d’eleccions a la major de les Antilles. Així, les conclusions que l’autora treu de l’estudi d’aquest aspecte se centren, en particular, en l’obstacle insalvable que va suposar l’actuació dels sectors peninsulars més conservadors radicats a Cuba, els quals, basant-se en les necessitats que plantejava la guerra contra els sublevats de l'orient cubà, van conspirar de forma continuada contra la celebració d’eleccions a l’illa i l’enviament de diputats a Madrid, així com ho feren també contra la promulgació i aplicació de decrets d’emancipació dels esclaus que anessin més enllà dels seus interessos. 
En segon lloc, i al voltant de la importància que va tenir la trama cubana dels interessos econòmics i polítics peninsulars conservadors en la fi del període del Sexenni Democràtic i l’inici de la Restauració borbònica, és de destacar el capítol que Manuel Espadas Burgos dedica a la qüestió en el seu llibre Alfonso XII y los orígenes de la Restauración,¹⁷ que porta per títol «El trasfondo cubano de la Restauración». Es tracta d’un tema que lliga amb l’anterior i intenta plantejar el grau d’implicació que van tenir els interessos econòmics peninsulars a Cuba, l’anomenat partido español que era canalitzat per mitjà del Casino de La Habana i els «Cuerpos de Voluntarios» —així com mitjançant els Círculos Hispano-Ultramarinos que es van fundar a la pròpia metròpoli— en el derrocament del règim sorgit de la Gloriosa.
En un altre pla, no es produeix una aridesa comparable quan és l’abolició de l’esclavitud el centre d’atenció.¹⁸ Seguint una línia d’investigació que es remunta als anys en què Raúl Cepero Bonilla, criticant la postura d’un altre gran historiador cubà com era Ramiro Guerra, va publicar el seu assaig sobre el pensament i la visió dels diferents sectors de la societat cubana sobre la qüestió de l’esclavitud i el factor negre a l’illa,¹⁹ durant les últimes dècades s’ha produït un remarcable augment de l’interès per un procés que manté una innegable connexió, com s’ha pogut constatar al llarg de les pàgines precedents, amb la intervenció per part del govern de Madrid i de la capitania general antillana. Aquesta línia, no obstant, precisament ofereix una major riquesa gràcies a la diversitat d’enfocaments teòrics des dels quals s’ha plantejat l’explicació del problema de l’abolició de l’esclavitud. Així, en essència tres són les interpretacions que podem distingir: en primer lloc, la que inspirant-se en els estudis sobre el model abolicionista britànic ha jutjat el procés d’emancipació a les Antilles espanyoles com el resultat de diferents factors de caire polític —en particular la pressió diplomàtica britànica des dels anys vint i, ja a la dècada dels seixanta, de les forces abolicionistes a l’interior d’Espanya— que van portar el govern metropolità a la promulgació dels decrets corresponents;²⁰ en segon lloc, la línia de caire marxià sostinguda, entre d’altres —inclòs el mateix Raúl Cepero Bonilla—, per Manuel Moreno Fraginals, que veu en la dinàmica abolicionista el resultat de l’adaptació dels propietaris d’esclaus i d’ingenios al canvi de les estructures productives arrel del desenvolupament tècnic engegat per la revolució industrial, un canvi que hauria provocat el sorgiment d’una sèrie de contradiccions insuperables en el si de l’economia de plantació de base esclavista;²¹ i, finalment, en tercer lloc, la interpretació iniciada per Rebecca J. Scott que, tot relativitzant la importància dels factors argüits pels altres autors, concedeix una major importància a l’acció dels propis esclaus i l’ajut dels negres lliures en el procés emancipador, en un enfocament metodològic que recull les últimes tendències en història social dedicades a donar relleu i veu «als de sota».²²
 

^{1. Per una visió general d’aquesta etapa: Antonio Elorza i Elena Hernández Sandioca, La Guerra de Cuba (1895-1898), Madrid, Alianza, 1998, pp. 21-74 [un llibre que se centra bàsicament en la relació política entre Cuba i la seva metròpoli, i que, com es pot veure, abasta una etapa més llarga que la proposada en el títol]; Josep Maria Fradera, «La política colonial española del siglo XIX (Una reflexión sobre los precedentes de la crisis de fin de siglo)», a Revista de Ocidente, 202-203, març 1998.}

^{2. Un domini centralitzat que va suposar, com era d’esperar, el control de les institucions de govern heredades de l’ordre imperial anterior, a les què es va buidar de contingut polític; és el cas de les Audiències o els Cabildos. En el cas cubà, el control de la Intendència, una institució de tipus hisendístic que havia sigut la creació senyera dins del marc de les reformes borbòniques des de l’últim terç del setcents, es va convertir en la principal prioritat de la reordenació política que hem descrit. El per què d’això ho veurem seguidament.}

^{3. Entre d’altres autors, aquest és l’esquema interpretatiu seguit per Candelaria Saíz Pastor, "El colonialismo español en el Caribe durante el siglo XIX: el caso cubano, 1833-1868", dins AA.VV., Cuba, la perla de las Antillas (Actas de las I Jornadas sobre «Cuba y su historia»), Madrid, Doce Calles, 1994.}

^{4. Cfr. Manuel Moreno Fraginals, "Cuba al segle XIX: una colònia espanyola?", L’Avenç.}

^{5. Una situació de dèficit que era crònica, de fet, des de finals del XVIII.}

^{6. He consultat els següents textos pel que fa a aquesta etapa, dels quals en faré una valoració al final de l’apartat: Agustín Martínez de las Heras, «Los orígenes del "68" cubano (1799-1868)», a Estudios de Historia Social, 44-47, Madrid, 1988 (pp. 221-260); Antonio Elorza i Elena Hernández Sandioca, op. cit., pp. 63-74 [el capítol 4, "Una reforma fracasada"]; Albert Garcia Balanyà, «Tradició liberal i política colonial a Catalunya. Mig segle de temptatives i limitacions (1822-1872)», dins J.M. Fradera i César Yáñez, Catalunya i Ultramar. Poder i negoci a les colònies espanyoles (1750-1914), Barcelona, Museu Marítim, 1995.}

^{7. La fortalesa del sentiment d’humiliació sentit pels cubans després dels esdeveniments del 1837 va ser tal que fins i tot José Antonio Saco, el principal intel× lectual de la burgesia del sucre i defensor, posteriorment, de les idees assimilacionistes —segons les quals era preferible arribar a un enteniment amb la metròpoli de sempre a córrer el risc d’una revolta interna tenyida de negre com a conseqüència dels joc d’atraccions mútues amb els Estats Units— va arribar a recolzar momentàniament l’opció de l’adhesió als estats esclavistes del sud nordamericà. Així, tot i que la figura de Saco no va ser gaire significativa pel que fa a l’ideal annexionista —en una postura alhora lúcida i conservadora—, és en certa mesura representativa de la situació ambivalent que van tenir molts dels potentats cubans davant la disjuntiva: tot i els aventatges que podia oferir una unió al gegant del nord, el fantasma de la revolta dels esclaus d’Haití, tan ben amortitzat per les autoritats espanyoles durant aquests anys, va pesar molt en la consciència dels liberals criolls. Un fantasma, tanmateix, que no va ser obstacle per a la vivacitat del propi moviment annexionista, que va tenir en les expedicions de Narciso López de principis dels anys cinquanta els seus moments de màxima activitat. Unes pàgines aclaridores sobre aquesta ambivalència del pensament criollista, i de la relació que té amb la postura davant l’esclvitud, es poden trobar a Manuel Moreno Fraginals, Cuba/España, España/Cuba. Historia común, Barcelona, Crítica, 19962, pp. 198-205.}

^{8. L’objectiu principal del nomenament d’O’Donnell com a cap del govern per part d’Isabel II era la consecució d’un gabinet amb prou consens entre les diferents elits polítiques i econòmiques del país, que aconseguís l’estabilitat política interna que des de la fi del regnat de Ferran VII havia mancat a l’Espanya liberal. Certament, l’estabilitat va ser una de les característiques més rellevants del govern de la Unió Liberal, ja que va mantenir-se sense gaires modificacions fins la seva caiguda el 1863, i va liderar una etapa de creixement econòmic al llarg de la qual les disputes entre les faccions moderada i progressista van quedar en un segon pla. Sobre aquesta fase de la història decimonònica espanyola, vid. Ángel Bahamonde i Jesús A. Martínez, Historia de España. Siglo XIX, Madrid, Cátedra, 1994, pp. 337-356.}

^{9. Una política que s’inspirava en l’exitós model colonialista portat a terme per la França de Napoleó III. És significativa, en aquest sentit, la creació el 1863 del Ministeri d’Ultramar, que copiava tant el nom com la concepció de l’existent al país veí, i que, curiosament, va tenir com a primer titular a José Gutiérrez de la Concha.}

^{10. Un altra tema era, és clar, el referent a la pròpia abolició de la esclavitud, un tema que no va ser seriosament plantejat fins els esdeveniments del 68. Tot i que la fi de la trata es considerava correctament com el primer pas en aquest camí, una altra qüestió era la relativa als plaços i les condicions d’aquesta transició. Així, un clar exemple de quina era la postura dels esclavistes en aquests moments la trobem en la negativa reacció que van tenir —tant els criolls reformistes com els peninsulars antirreformistes— quan el juliol de 1865, i a instàncies del llavors ministre d’Ultramar Seijas Lozano, va presentar-se a Dulce un projecte d’emancipació dels esclaus cubans basat en la forma de la coartació, el qual finalment es va haver de desestimar a causa de les peticions d’individus tan oposats en altres qüestions com O’Farrill i Zulueta.}

^{11. Els punts bàsics eren la reforma de la llei aranzelària, la fi del mercat reservat per a les farines i teixits peninsulars, la supressió definitiva del comerç d’esclaus, una política de foment de la immigració blanca, i la representació a les institucions peninsulars. Evidentment, les postures dels antirreformistes peninsulars coincidien amb aquestes llevat de les referents a la representació política.}

^{12. També s’ha de tenir en compte que durant els mesos precedents la situació a la mateixa Cuba havia canviat des del nomenament de Francisco Lersundi, el juny del 66, com a nou capità general en substitució de Dulce. Tot i que només va durar cinc mesos al càrrec —degut a la mala relació que tenia amb De Castro—, pocs dies després de la seva arribada eliminà d’un sol cop els espais de llibertat que havia concedit Serrano: tant el Círculo Reformista com El Siglo van passar a la clandestinitat. Només la confiança dels reformistes en les oportunitats que oferia la propera Junta d’Informació va evitar, per ara, una degradació excessiva de la situació.}

^{13. Per la seva banda, la qüestió de l’esclavitud també va ser un dels pilars al voltant del qual van girar totes les reunions —de fet, va ser el primer assumpte que es va tractar. No obstant, la comentem a peu de pàgina perquè sobre aquest tema hi va haver unanimitat per part de les tres parts en joc. Així, tot i que virtualment extingida, es reafirmava la supressió de la trata, mentres que es plantejaven oficialment les primeres condicions respecte l’abolició de la pròpia esclavitud —una abolició gradual, començant per la declaració de vientres libres—, una qüestió que, tanmateix, va quedar momentàniament aparcada per l’aspecte que prenien els esdeveniments.}

^{14. No és casualitat que l’aixecament independentista es produís en aquesta part de l’illa de Cuba: a diferència de la zona occidental —en especial a l’eix La Havana-Matanzas—, on es concentraven les grans plantacions sucreres, els grans contingents d’esclaus a elles associats i els interessos econòmics de l’elit social, la zona de l’est es caracteritzava per una economia de petits propietaris agrícoles i per l’absència de grans complexos sucrers, de forma que el factor esclau tenia un pes molt petit en el conjunt social i econòmic. Precisament, el focus inicial de la revolta contra l’administració colonial espanyola va tenir per escenari el petit ingenio «La Demajagua», propietat de Céspedes, on hi treballaven un nombre molt reduït d’esclaus. D’altra banda, encara que d’unes proporcions i unes conseqüències menors, cal recordar que una setmana abans de la insurrecció de Topete a Cadis s’havia produït l’aixecament nacionalista i independentista a Puerto Rico, l’anomenat Grito de Lares.}

^{15. És simptomàtic, en aquest sentit, que les obres de síntesi sobre la història d’Espanya del segle XIX no concedeixin gaire atenció al tema, de tanta trascendència no només per a les colònies, sinó per al devenir polític i econòmic de la pròpia metròpoli. Així, si bé hi ha autors que s’esforcen per introduir exposicions al voltant de la trama antillana i la seva influència en els assumptes espanyols —Filipines queda marginada de la consideració—, com és perceptible a España 1808-1975, de Raymond Carr, n’hi ha d’altres que hi passen bastant per sobre, com és el cas, curiosament, del ja citat manual d’Ángel Bahamonde i Jesús A. Martínez Historia de España, Siglo XIX (una obra, d’altra banda, molt vàlida com a visió de conjunt sobre els aspectes interns de la història espanyola de l’època, destacant per l’atenció que presta als debats historiogràfics més recents al voltant de l’objecte d’estudi).}

^{16. Inclòs al llibre Cuba, la perla de las Antillas, op. cit., pp. 223-237.}

^{17. Manuel Espadas Burgos, Alfonso XII y los orígenes de la Restauración, Madrid, CSIC, 19902, pp. 271-299.}

^{18. En aquest punt cal distingir, és clar, entre la fi del tràfic d’esclaus africans, que, tal i com s’ha vist, a mitjans de la dècada dels seixanta estava liquidada de facto i era recolzada per tots els actors en lliça, i la pròpia fi de l’esclavitud com a sistema de treball predominant als ingenios sucrers, un procés tortuós i complexe que no va concloure definitivament fins el 1886, divuit anys després de l’elaboració dels primers textos legals dirigits a aquesta qüestió.}

^{19. Raúl Cepero Bonilla, Azucar y abolición, Barcelona, Editorial Crítica, 1976 (l’edició original és de 1948).}

^{20. Aquesta és la hipòtesi d’Arthur Corwin a Spain and the Abolition of Slavery in Cuba, 1817-1886, Austin, University of Texas Press, 1967.}

^{21. L’obra significativa al respecte és El Ingenio. Complejo económico social cubano del azúcar, La Habana, Editorial Ciencias Sociales, 1978. L’autor, d’altra banda, segueix el mateix esquema interpretatiu a altres escrits: «¿Abolición o desintegración?», article que forma part del llibre La historia como arma y otros estudios sobre esclavos, ingenios y plantaciones, Barcelona, Crítica, 1983, a la ja citada Cuba/España, España/Cuba, etc.}

^{22. Vegi’s Rebecca J. Scott, La Emancipación de los esclavos en Cuba: La transición al trabajo libre, 1860-1899, Mèxic, Fondo de Cultura Econòmica, 1989 (l’edició original és de 1985), o també, com a síntesi introductòria dels seus plantejaments, «La dinámica de la emancipación y la formación de la sociedad postabolicionista: el caso cubano en una perspectiva comparativa», dins VV.AA., Esclavitud y Derechos Humanos, Madrid, CSIC, 1990.}