- Presentació

- Les franqueses al castell de Terrassa (973-1100).

- Les franqueses del 973 al 1024.

- Les franqueses a partir de 1025.

- Institucions eclesiàstiques i clergat.

- Relacions de dependència.

- Conclusió

- NOTES

- Documentació d’arxiu i editada

- BIBLIOGRAFIA
 
 

El 8 de gener de 1025 els comtes Berenguer Ramon I i Sança concediren una carta de franquesa a la ciutat de Barcelona, al Vallès, Penedès i castell d’Olèrdola. Aquest privilegi, segons la historiografia, s’aplicà de manera efectiva a tots els territoris mencionats i tenia com a objectiu principal preservar les propietats de la pagesia lliure davant de l’agressivitat feudal, concedint la franquesa a les terres de la pagesia alodial i garantint una justícia presidida pel mateix comte o per delegats seus. Vegem-ho. 

Balari i Jovany, fa cent anys, entenia la concessió com un premi per la resistència dels habitants de frontera davant del perill musulmà (1964: 510-517). En aquest autor ja apareix la visió positiva que ha marcat la resta d’interpretacions. La unió pactada del poble amb el seu monarca davant dels enemics que amenacen la integritat del comtat, ja bé siguin els musulmans o els feudals revoltats, és sens dubte la concepció de fons que ha mantingut la historiografia al tractar aquesta concessió, la qual ve a reforçar, en certa manera, el tantes vegades magnificat caràcter pactista dels catalans. 

Per la seva part, Carreras Candi proposà que les franqueses atorgades per Berenguer Ramon I i la seva esposa Sança venien a confirmar-ne unes d’inicials d’època carolíngia i que era, de fet, una autèntica carta municipal de la qual Barcelona –com a nucli més important del comtat– gaudia ja des d’època carolíngia. 

Més endavant, Ramon d’Abadal, edità el document conjuntament amb els diplomes carolingis (1952: 445-47) i, en una obra posterior, destacà la importància jurídica del document, ja que aquest era "un acte jurídic de plena sobirania política, amb el jurament de fidelitat, no al senyor, sinó al sobirà, amb la implantació del règim paccionat en tant que s’assegura el privilegi amb l’obligat jurament de les potestats" (1960: 337). Després d’Abadal, fou Santiago Sobrequés qui tornà a ocupar-se de la concessió de franqueses. Proposà relacionar-la amb la repoblació del Penedès (1961: 44) –per assegurar-la–, i la importància puixant de la població lliure de les ciutats, essencialment, Barcelona (p. 45). 

Font i Rius es mostrà partidari d’entendre la carta com a confirmació de les franqueses carolíngies (1969: 592) i com l’arquetipus per a futurs privilegis i que constituia un cas aïllat "entre el grupo de primarias concesiones para repoblación agro-militar de la marca occidental" (1983: 88). Demostrà com la carta s’ha d’incloure dins dels "privilegios condales con mayor cariz político" on s’insisteix "con preferencia en la exención de todo censo y servicio, y en la oferta de una seguridad a personas y bienes, con prohibición de toda actuación coactiva arbitraria", ja que "los condes confirmaban a sus moradores la más amplia situación de franquicia en el orden personal y real" (1983: 222). La clau de la concessió, però, és saber quins són aquests moradores. 

Segons Pierre Bonnassie el privilegi de 1025 fou "una aliança de tipus nou establerta entre el comte i la comunitat urbana" davant de les pretensions dels magnats feudals (1981: 108). El motiu concret de la concessió fou l’aliança comuna de comte i homes lliures davant de les agressions dels feudals revoltats (1979: 276). Tot i el breu estudi dedicat a la concessió en concret, la seva opinió ha estat, sens dubte, la preeminent en les últimes dues dècades per a la historiografia catalana: "L’autoritat exercida per la Casa de Barcelona, en tant que detentora de la noció de sobirania pública i garant de l’ordre jurídic tradicional, frenava la força dels feudals amb la concessió" (Aventín; Salrach, 1998: 53). 

Finalment, cal remarcar dues aportacions que s’escapen de la línia principal marcada per la historiografia catalana. En primer lloc, un breu article de Coral Cuadrada sobre les franqueses del Vallès i el Maresme (1987). Malgrat que comparteix amb Font i Rius les causes de concessió del privilegi del 1025, és l’única que constata que "les terres franques foren susceptibles de venda i de concessió, com els feus, els alous, els castells i els masos" (1987: 214), fins i tot pel mateix comte a d’altres nobles sense cap problema. En segon lloc, les reflexions entorn al significat de les franqueses en aquesta època realitzades per Gaspar Feliu (1996). Com molt bé adverteix, la "franquesa no és un terme unívoc; podia aixoplugar qualsevol classe d’enfranquiment, de cessió de drets voluntària (que no significa desinteressada) per part dels comtes o dels magnats" (p. 28). Fins i tot, arriba a proposar l’existència d’un tipus de franqueses, entre algunes d’altres, "que acompanyarien generalment la immunitat, però que no afavoririen els cultivadors, sinó els domini, que passaven mitjançant el privilegi d’immunitat a gaudir dels drets i rendes de l’autoritat concedent", segons diversos exemples documentals (p. 28-29). No fa referència, però, a la carta del 1025. Tanmateix, crec que calia esmentar la reflexió de Gaspar Feliu, ja que es pot aplicar perfectament a la concessió que aquí és objecte d’estudi. 

Com acabem de veure, hi ha un acord gairebé unànime en considerar la concessió de franqueses de 1025 com un fre al procés de feudalització. Els arguments emprats, però, no deixen de ser qüestionables. En primer lloc, la noció d’autoritat pública o legítima en contraposició al poder privat feudal, si bé útil a l’hora de sortir del pas, no deixa de ser una dicotomia quelcom més que reduccionista.² A més, cap de les recerques comentades no ha acompanyat la seva proposta interpretativa d’un gruix documental suficient que permetés confirmar la categoria social dels beneficiats per la concessió, els quals, ben sovint, han estat col·locats en el còmode calaix de sastre dels pagesos aloers. De fet, la majoria d’autors tan sols analitzen el text de la concessió, limitant-se a aportar algun document aïllat. Crec, sincerament, que sense un estudi sistemàtic de la documentació on apareguin les franqueses és absurd pretendre cap interpretació sòlida sobre la concessió. La tasca a realitzar, per tant, és ben clara. De moment, però, em limitaré a la documentació del terme castral terrassenc, prou significativa, com tot seguit veurem, per fonamentar una reinterpretació del privilegi del 1025. 

Les franqueses al castell de Terrassa (973-1100).

El material documental objecte d’estudi ha estat el conjunt de cartes en què terras i vineas, explícitament, són qualificades com a franques. Dividiré el recompte de franqueses en dos apartats. El primer cobrirà els anys 973-1024, és a dir, de la primera menció a l’última anterior a la concessió del 1025. El segon comprendrà els tres quarts de segle XI restants. A part d’oferir percentatges respecte al total de documents, intentaré demostrar com foren magnats, tant laics com religiosos, aquells que d’una manera aclaparadora passaren a posseir les franqueses. 

Les franqueses del 973 al 1024.

Ja des de bon principi, els magnats tenen interès per controlar els béns francs. Així ho proven les primeres mencions de terres franques. L’any 973, Orpí ven a Ferriol i la seva esposa Ermegod una terra franca per un bou òptim, "ut non liceat vobis alium senioraticum facere" (SLM, doc. 45) (quant a les sigles, vegeu l’apartat corresponent al final d’aquest article). L’any 974, Trasgòncia dóna a Sant Llorenç una terra franca a canvi de mantenir el domini útil i pagar la tasca (SLM, doc. 57). 

En aquest primer període, he trobat trenta mencions de terres i vinyes franques, disset de les quals entre els anys 1001 i 1024. Del total de 30 mencions –a excepció de dues cartes que no esmenten el comprador– 17 depenen o passen a dependre de magnats, concentrades al segle XI sobretot (12 de 17). Pel que fa als autors de la documentació ja he citat a Orpí, al qual hem d’afegir el prevere Adalbert, que l’any 997 ven unes terres franques per valor de 3 mancusos (SLM, doc. 90). Pel que fa als receptors apareixen sobretot clergues. A part de les dues donacions a Sant Llorenç –ambdues amb pagament de la tasca– (SLM, doc. 57 i 115), trobem com a principal protagonista l’aloer Guillarà, prevere i sacerdot. L’any 1001 compra els primers béns francs per valor de 5 mancusos d’or, i segueixen cinc compres més, per un total de dotze mancusos i mig d’or, a més de cinquanta sous (SLM, doc. 102, 111, 144, 146, 170 i 171). L’ús de moneda d’or, especialment en una cronologia tant primerenca corrobora la identificació com a magnats d’aquests individus (Retamero, 2000).³ Odger, abat de Sant Llorenç, –que veurem aparéixer profusament al següent apartat– compra l’any 1020 una terra amb vinya per 1 mancús i 5 aimines d’ordi (SLM, doc. 185). Finalment, Ervigi, sacerdot, apareix l’any 1024 comprant també una terra amb vinya a Lunes per 2 mancusos en equivalent (AHCT, I-22). 

Quant als magnats laics, he hagut d’identificar-los tant pel valor de la compra concreta, especialment quan aquests empren moneda d’or, com pel conjunt de documents on aquests intervenen. Un bon exemple és l’ofert pels germans Ramon i Tota, fills de Bellida deodevota (SLM, doc. 186). Com assenyala Montserrat Cabré, deodevotae o deodicatae són filles o vídues de membres de la noblesa i tant poden actuar soles com acompanyades dels seus fills (1989: 177). Efectivament, aquest és el cas de Bellida, ja que apareix com a vídua i sembla que tampoc estigué associada a cap institució monàstica, coincidint amb la proposta de Cabré: "durante los siglos IX, X y XI vivieron en los condados catalanes mujeres dedicadas a la vida religiosa no necesariamente asociadas a instituciones monásticas de vida regular" (p. 170). Així, Bellida sembla disposar sense cap restricció dels seus béns igual que els seus dos fills, els quals apareixen en sis documents efectuant operacions conjuntament per un total de gairebé 31 mancusos, pagats exclusivament en or (SLM, doc. 157, 158, 169, 181, 186 i 197). Un altre exemple és el d’Udalguer, qui comprà l’any 1022 a Igoló i els seus fills uns béns francs per 12 mancusos i mig (SLM, doc. 195). Aquest Udalguer podria ser qui a finals de la mateixa dècada apareix com a veguer de Castellar (SLM, doc. 215) i que no és altre que Udalguer Bonuç, senyor del castell de Pera (actual Sant Llorenç Savall). 

Resumint, veiem com difícilment es poden fer derivar l’existència de franqueses al terme castral terrassenc des d’època carolíngia, ja que les primeres mencions apareixen a la dècada dels setanta del segle X. Com veurem tot seguit, és a partir de la concessió efectiva de franqueses del 1025 que augmenta espectacularment el nombre d’aquestes. Per últim, també en aquest apartat s’ha pogut comprovar com són magnats laics o religiosos els que majoritàriament acaparen les franqueses ja des de bon principi. 

Les franqueses a partir de 1025.

No es pot dubtar de l’aplicació efectiva d’aquesta concessió al terme castral terrassenc. El pes dels béns arrels francs respecte a la documentació total a partir de 1025 és espectacular, especialment si el comparem amb el període anterior. Així, del 1025 al 1100 trobem 112 documents referents a béns francs sobre un total de 249, és a dir, gairebé un 45%. Però més interessant que el seu pes global és comprovar el ritme d’aparició/apropiació de les franqueses. Setanta-nou mencions, de les cent dotze (70’5%), apareixen entre 1025 i 1050. A les següents dècades, de mica en mica, el seu nombre va decreixent, gairebé en paral·lel amb el de la documentació conservada. 

De fet, la dècada que de llarg té el major nombre de documents (1031-1040), amb un total de 71, té també el major nombre de mencions de terres franques: quaranta-vuit. No és arriscat, crec, proposar una relació entre la concessió de franqueses i l’augment en el global de la documentació en aquests anys. Aquest fet ajuda a corroborar la proposta plantejada, ja que si les franqueses apareixen d’una manera tan massiva a la documentació és per ser alienades ràpidament –durant els vint-i-cinc anys següents al privilegi– per part de magnats, tant laics com religiosos. Així, de les 112 mencions, 78 passen, de manera inequívoca, a dependre de magnats (70%). 

Per tal de fer més clara l’anàlisi d’aquest procés, dividiré l’explicació en tres subapartats dedicats als beneficiats per la concessió: institucions eclesiàstiques i clergat, aloers i, finalment, magnats –ja bé sigui aristocràcia local o bé pagesos amb capacitat per sotmetre a d’altres a renda– que creen xarxes de dependència mitjançant l’adquisició o establiment de terres franques. 

Institucions eclesiàstiques i clergat.

D’entre aquestes institucions que apareixen apropiant-se de les franqueses destaca el monestir de Sant Llorenç del Munt. La domus de Sant Pere de Terrassa apareix també com a beneficiària de dues donacions a la dècada dels trenta, i, fins i tot, la seu romana l’any 1060. Quinze documents corresponen, però, al monestir muntanyenc, i en quatre d’ells trobem també el seu abat Odger (SLM, doc. 308, 327, 330 i 364). Exceptuant la donació a part de fruits realitzada l’any 1052 (SLM, doc. 364), aquest cenobi sempre és beneficiari o comprador de béns francs, els quals –juntament amb els alous– conformen el gruix del seu patrimoni. 

Respecte dels mecanismes d’adquisició, trobem vuit donacions i cinc compres, així com una única permuta (SLM, doc. 276). Els valors monetaris de les compres oscil·len entre els 10 mancusos i mig i els 4 sous). Precisament aquests dos documents són prou significatius, ja que, per a béns immobles aparentment semblants, els valors fixats són clarament dispars. Probablement, tenint en compte la descripció textual, el segon document ens mostri, en realitat, una forma d’entrada en dependència vers el monestir per part dels venedors, els quals continuarien mantenint algun tipus de dret sobre les terres. Es tracta, de fet, d’un valor molt baix (4 sous), si tenim en compte que la mitjana del nivell de les transaccions pel que fa a les franqueses en la dècada dels quaranta és de setze sous. Els baixos valors a les transaccions no són exclusius dels monestirs, sinó que, com ara veurem, apareixen de manera assídua relacionats amb les adquisicions dels clergues que actuen al marge de les institucions eclesiàstiques. 

Els clergues actuen de manera individual en 25 documents: 16 compres, 6 vendes, 2 donacions i una donació a part de fruit. Veiem com, al contrari que les institucions eclesiàstiques, els clergues adquireixen les franqueses, i també d’altres béns, per mitjà, majoritàriament, de compres. En aquest aspecte, actuen com qualsevol altre magnat laic. 

El més actiu dels clergues és Odger, abat de Sant Llorenç. A part dels quatre documents on actua conjuntament amb la comunitat cenobítica, apareix en quatre documents més sol i en un document acompanyat de Guillem Tudiscle. S’ha de destacar que sempre adquireix els béns francs mitjançant compra, per un total de 9 mancusos i diverses quantitats en ordi. 

En general, hi ha un bon nombre de compres que, pel seu baix valor, podrien tractar-se d’establiments encoberts (SLM, doc. 216, 260, 314, 328, 229, 389 i AHCT I-43). Així, l’any 1042 Ananies i la seva esposa Ermesèn venen a Gerbert, prevere, una terra, vinyes, arbres diversos i oliveres per tan sols un sou (SLM, doc. 314). El mateix Gerbert comprarà l’any 1044 a Miró i Susanna tres peces de terra amb pomeres, ceps i altres arbres per dos sous (SLM, doc. 329). 

No és arriscat pensar, doncs, que aquests baixos valors amaguin la submissió a cens per part dels venedors respecte als compradors. Finalment, també cal destacar set documents en què trobem l’actuació de clergues acompanyats de familiars, normalment germans o germanes, i també deovotae, vídues, degut al fet de compartir els drets del seu marit amb els germans del difunt (SLM, doc. 205, 216, 224, 234, 260, 324 i AHCT I-43). Precisament, l’aparició de clergat permet identificar com a magnats a agents de la documentació que, tant pel seu nom (sense aparició d’un cognom que permeti identificar-los, per exemple) com pel valor monetari de les transaccions, podrien confondre’s amb pagesos.

Senyors aloers.

En aquest subapartat em limitaré a fer un llistat dels magnats aloers⁴ que també s’aprofiten de la concessió del 1025. Començant per la família Sal·là, castlans del terme des de mitjan segle XI, destaca Berenguer Sal·là –fill del primer castlà Sal·là– a qui se’l documenta a la dècada dels noranta en cinc ocasions (DCM, doc. 69, 70, 73, 75 i 78), amb una clara predilecció per les vinyes. També podria ser ell el Berenguer que l’any 1093 compra uns béns francs per 56 sous, el cognom del qual s’ha perdut degut a l’estat deteriorat del pergamí (SLM, doc. 486). A més, de la família Sal·là apareixen parelles com Sal·là i Bel·liarda (AHCT I-41 i I-45), i Albert Sal·là i Florença (I-80), els quals fan donació d’una vinya franca a Guadall Domnuç, el sotsveguer, i la seva esposa Ermengarda l’any 1093 pel servicium prestat isto malo anno. 

També trobem a un membre de la línia bastarda de la nissaga del primer senescal de Barcelona. Ramon Amat, fill d’Amat Oldric, l’any 1085, comprà a Joan Bonhom uns béns francs i un alou "qui est taschali", és a dir que dóna la tasca, a Sant Llorenç per 20 mancusos d’or (SLM, doc. 465). D’altres aloers que també s’apropien de franqueses són el matrimoni Queruç i Òria, els quals, a més de posseir l’església de Santa Eugènia en alou, efectuen quatre compres per un valor de 17 mancusos, de manera íntegra en or, i 5 mitgeres d’ordi. Un altre representant de les nissagues d’aloers és Guitard Bonuç, que apareix en tres ocasions (SLM, doc. 246, 247 i 251). Finalment, apareixen Bonfill Odsend i Sança, senyors de Polinyà, comprant per 54 unces d’or unes terres franques a Guillem Bernat i Adaleda (SLM, doc. 431). De fet, aquestes terres franques no són sinó l’alou que Udalguer Bonuç llegà en el seu testament a Guillem Bernat (SLM, doc. 398).

Relacions de dependència.

A partir de l’estudi detallat d’un grup de documents, s’insinuen una sèrie de relacions de dependència entre individus que no he pogut identificar en càrrecs institucionals o com a possessors d’alous, però que per les seves actuacions a la documentació mostren que, probablement, sotmetien a d’altres pagesos a cens. Malgrat actuar únicament mitjançant compres, crec que aquestes compres mostren la creació de relacions de dependència a nivell local. Aquestes, malgrat no estar a l’alçada de les dels grans aloers i magnats de l’aristocràcia, no deixen de ser relacions on –tot i no aparèixer explícitament– la submissió a renda ha de ser l’element principal de definició. 

Un primer exemple ens l’aporta l’actuació de Guillem Tudiscle. Ja l’he mencionat en un empenyorament que rep conjuntament amb l’abat Odger (SLM, doc. 294), però també adquireix tres béns francs més (SLM, doc. 266, 281 i 296). Així, l’any 1039 el prevere Ermemir li ven una vinya franca per una mancusada d’or, és a dir, el valor d’un mancús en equivalent (SLM, doc. 281), mentre que en els altres dos documents, un d’ells un empenyorament, el valor ascendeix a més de cinc mancusos i mig, aquest cop satisfets en moneda. A part, Guillem Tudiscle adquirí un alou per 10 mancusos (SLM, doc. 278). Costa de creure que ell mateix s’ocupés de treballar aquest conjunt de camps. L’exemple més evident, però, de la creació d’aquestes "xarxes" de dependència és el donat pel matrimoni Ponç i Orsèn. Quatre documents els mostren comprant terres a una sola parella, Sunifred i Blancuça. El total en valor monetari no sobrepassa els cinc mancusos i, gairebé sempre, es paga en equivalent. L’interessant és, però, que els venedors són la mateixa parella, la qual va venent de mica en mica una sèrie de terres situades a Gaià i que els pervingueren majoritàriament per herència. Així doncs, es tracta del nucli originari dels seus béns i no de peces de terra adquirides posteriorment, marginals forçosament respecte de llur patrimoni. Sembla clar que Ponç i Orsèn no es podien ocupar de llaurar ells sols –si és que ho feien– les noves terres adquirides i, per tant, fos probable que Sunifred i Blancuça continuarien treballant les terres, sotmeses, però, a cens. 

També podem considerar com a senyors, donat l’ús de moneda d’or, a Domnuç que l’any 1046 comprà uns béns francs i la meitat d’un alou per una unça d’or (ASA, doc. 53), i a Gerbert Arnau que l’any 1063 va rebre un empenyorament de béns francs d’un tal Gausbert per valor de cinc unces i cinc mancusos (ASA, doc. 81). Finalment, destacaré dues precàries realitzades per laics en possessió de béns francs. L’any 1064 Miró Renard i Guilla estableixen a Sunifred una terra franca per a plantar-hi vinya a canvi de la quarta part dels fruits i de no reconèixer cap altre senyoria (SLM, doc. 411). En els mateixos termes s’expressa la precària realitzada l’any 1084 entre Berenguer Guadamir i Riquell, d’una banda, i Guadamir Domènec i Orsèn, de l’altra. El fet que en aquest tipus de document s’expliciti la senyoria per part dels atorgants ens estalvia qualsevol comentari al respecte de la categoria social d’aquests.

Aquest feixuc repàs als beneficiats per la concessió de franqueses serveix, penso, per rebatre la interpretació tradicional sobre el privilegi del 1025. En realitat, crec, es tractà d’un instrument del poder comtal per tal de mantenir fidels els magnats que encara no s’havien escapolit del domini del casal barceloní. Com recorda Barbara H. Rosenwein, a l’Europa altmedieval la fortalesa dels sobirans residia, més que en les institucions burocràtiques de llurs estats, en la seva habilitat "to maintain their positions as pivotal and central figures in the lives of key families, friends (amici), warriors, and religious figures (the categories overlap)" (1999: 6). Les immunitats esdevingueren instruments claus a l’hora de negociar les aliances entre els sobirans i els magnats eclesiàstics i laics (p. 7). Podem aplicar perfectament a la carta de franqueses de 1025 allò que Alexander Murray proposa per a les immunitats elaborades pels monarques francs: "Immunity was used as an indirect means of delegating resources to the recipients of the benefit [...] It was commonly used to offset other valuable services the immunist was performing for the state or to reward him for services already performed" (citat a Rosenwein, 1999: 15).

L’aplicació efectiva de franqueses s’havia de reduir –tal com explicita la concessió– a Barcelona i el Vallès, és a dir, allà on el casal comtal encara mantenia un control evident. Respecte al Penedès, després de l’estudi de Carolina Batet sobre la Marca de Barcelona, s’entén el perquè de la menció concreta del castell d’Olèrdola. Com l’autora recorda: "Només el castell d’Olèrdola es manté fins ben entrat el segle XI sota domini directe del comte de Barcelona" (1996: 57). Evidentment, el comte no podia aplicar aquest règim a dominis que no controlava. 

Sembla clar que Berenguer Ramon encertà en aquesta actuació política. En els moments més delicats que hagué de viure el seu fill Ramon Berenguer, vint anys després, tan sols els senyors del Vallès i la ciutat de Barcelona es mantingueren fidels al comte (Salrach, 1998: 314). No costa gaire deduir, després de l’exposat aquí, que fou l’aplicació de les franqueses allò que ho aconseguí. A canvi de garantir la immunitat i protecció sobre els alous senyorials, el casal comtal aconseguí reforçar el seu control sobre els detentors d’aquests. 

Un dels fragments del dit privilegi, que és el nucli central del pacte entre el comte i els seus fidels magnats –que no pagesos–, confirma aquesta reinterpretació. Primer es decreta acabar (extirpare) amb els excessos comesos pels antecessors del comte o bé els seus delegats (ministeriales), segurament en referència a la política precedent de sotmetre a censos els alous senyorials –ja mencionada–, i es promet el retorn a un "estat primitiu" (statum pristinum), probablement, evocant allò que Ramon Martí ha qualificat de "pacte entre rendistes" (1997: 46) que tingué lloc a inici del segle X, el qual va permetre l’existència d’alous senyorials fora del control comtal. 

Els principals protagonistes de l’assalt a les franqueses, per tant, són els membres del mateix casal comtal: els comtes i els seus delegats. Acte seguit, s’exposa el motiu de la concessió que no és altre que la demanda d’ajut feta pels comtes als seus fidels contra aquells que vulguin arrabassar-los llurs dominis (adiutorum nobis et posteris nostris contra omnes qui nostra aut nostros honores tollere voluerint aut tulerunt). Aquests últims no són sinó d’altres magnats, com aquells que des de la segona meitat del segle X posseeixen els castells termenats en propi alou a la Marca de Barcelona (Batet, 1996) i que no necessiten ja del casal barceloní per aconseguir ni poder ni status social. 

Ells, al contrari que els potentes visigots per exemple, han deixat d’esdevenir el "primer subjecte fiscal" del regnum del sobirà (Barceló; Retamero, 1996), perquè el poder, tant el d’uns (fidels) com el dels altres (revoltats), es basa ja en la imposició de renda feudal, tot i que sigui sota les formes jurídiques alodium o franchitate. Amb la confirmació de la franquesa dels alous senyorials ("omnes franquitates aliaque vestra omnia que hodie francha habetis [...] sine ullus inquietudine teneatis atque possideatis [...] et pro his ullum servicium census nobis aut alicui homini minime faciatis"), es produeix un clar parèntesi en l’intent comtal de subjectar fiscalment als magnats, els quals duran a terme la captura de treball pagès dins dels seus alous francs sense haver de satisfer comptes al sobirà barceloní, això sí, a canvi de reconèixer la seva hegemonia i de prestar-li l’ajut militar necessari. L’altra conseqüència, igual d’important al meu entendre, de la concessió del 1025 és l’alienació massiva dels dominis comtals, tot just dotats de franquesa, com succeeix a Terrassa, per part dels magnats, la qual consolidarà l’inici de la reestructuració dels processos de treball pagès mitjançant la imposició de la renda.⁵

Conclusió

Paradoxalment, tenint en compte allò fins ara suposat per la historiografia, la confirmació de franqueses del 1025 esdevingué la definitiva sanció legal per a la imposició de la renda feudal en els processos de treball pagès, dins, però, del marc jurídic alodial, infringint així el cop de gràcia definitiu a les llibertats pageses.

Crec haver demostrat com les vendes i donacions permetien alienar les franqueses i sotmetre a cens als seus propietaris, o millor dit, als detentors de la proprietas, sense cap problema. Tan sols les accions d’un magnat rebel com Mir Geribert, les quals afectaren especialment a un altre magnat, Gombau de Besora, foren sotmeses a un judici, en el qual, per cert, sempre es posa l’accent no pas en la venda de les franqueses en si mateixes, sinó en que aquestes transaccions es van dur a terme sense el consentiment del comte (Feliu, G.; Salrach, J. (dirs.), 1999, doc. 523). 

Així doncs, no es pot mantenir que la concessió de franqueses fou una important obra social per part dels comtes ni tampoc un pacte entre pagesos aloers i els defensors de l’ordre públic, si aquells, els comtes, permetien l’alienació de les terres, com acabo de provar respecte al cas terrassenc, per part de magnats laics i monestirs. Unes terres que, a més, tot just havien estat eximides de qualsevol tipus de cens. Flac favor a les comunitats pageses per part dels comtes, sens dubte, convertir les terres que aquestes treballaven en el principal objectiu del desig d’acumulació senyorial, com a terres sotmeses a franquesa que eren. 

Espero que, ni que sigui pel gruix documental exposat, aquesta reinterpretació del privilegi del 1025 mereixi una mínima atenció per part de la historiografia que, encara, defensa l’equivalència entre poder comtal i poder públic (amb totes les connotacions positives que aquesta comporta). Les crítiques i correccions seran benvingudes, ja que, almenys així ho crec, són imprescindibles per a la construcció d’un coneixement històric de qualitat. 

1. Aquest article és una versió, forçosament, resumida del tercer capítol del meu treball de recerca de doctorat Alous, franqueses i moneta. Els instruments del poder feudal al castrum Terracie (segles X-XI), dirigit pel doctor Antoni Virgili i llegit el passat mes de desembre. Per evitar problemes de conversió, he decidit eliminar gràfics i bona part de les notes. És per això que, si alguna afirmació no queda prou ben recolzada per la documentació o la bibliografia historiogràfica, recomano adreçar-se al dit treball de recerca, que espero dipositar ben aviat a la biblioteca d’humanitats de la UAB.

2. Sobre la poca rellevància d’aquesta dicotomia, que ha esdevingut l’eix interpretatiu per a bona part de la historiografia altmedieval, són recomanables diverses aportacions, entre elles (Wickham, 1994; Barceló, 1995; Retamero, 2000, cap. I)

3. També es pot consultar el cinqué capítol del meu treball de recerca dedicat a l’estudi de la moneta feudal. Entre d’altres conclusions, potser caldria destacar que, com a mínim, el 95% de l’or documentat circula per les mans de magnats (en concret, p. 105-106).

4. Vegeu el capítol segon de l’esmentat treball de recerca. Quant al significat de l’alodium en aquest període, vegeu (Oliver, 1995; Feliu, 1996; Batet, 1996; Martí, 1997).

5. Tot i que no queda recollit ni aquí ni en el treball de recerca, he pogut observar que els canvis al parcel·lari i, especialment, la concentració dels camps dedicats al conreu de la vinya coincideixen cronològicament amb els anys immediatament posteriors a la concessió on, com ja s’ha vist, es produeix la major part de les compres de terres franques per part dels feudals terrassencs. Sobre el concepte de renda, vegeu (Barceló, 1995).
 
 

Documentació d’arxiu i editada
 
 

Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, Pergamins, Carpeta I (Al text: AHCT).

Alturo i Perucho, J.(1985): L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200 (Aproximació històrico-lingüística). Fundació Noguera, Barcelona, 3 volums (Al text: ASA).

Feliu, G.; Salrach, J. (dirs.) (1999): Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Fundació Noguera, Barcelona, 3 volums.

Font i Rius, J.M. (1969-1983): Cartas de Población y Franquicias de Cataluña, 2 vol. CSIC, Madrid-Barcelona.

Pérez i Gómez, X. (1998): Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII). Fundació Noguera, Barcelona (Al text: DCM).

Puig i Ustrell, P. (1995): Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari segles X i XI. Fundació Noguera, Barcelona, 3 volums (Al text: SLM).

Abadal i Vinyals, R. (1952): Els diplomes carolingis a Catalunya. IEC-Institució Patxot, Barcelona, p. 445-447.
 

BIBLIOGRAFIA

Abadal i vinyals, R. (1958): Els primers comtes catalans. Ed. Teide, Barcelona.

Aventín, M.; Salrach, J.M. (1998): Història Medieval de Catalunya. Ed. UOC-Proa, Barcelona.

Balari i Jovany, J. (1964): Orígenes Históricos de Cataluña (Segunda Edición). Instituto Internacional de Cultura Románica, Abadía de San Cugat del Vallés.

Barceló, M. (1995): "Crear, disciplinar y dirigir el desorden. La renta feudal y el control del proceso de trabajo campesino: una propuesta sobre su articulación", Taller d’Història, 6, 2º semestre, p. 61-72.

Barceló, M.; Retamero, F. (1996): "From crops to coin: which way back?", Gaceta Numismática, 122, p. 53-60.

Batet, C. (1996): Castells termenats i estratègies d’expansió comtal. la marca de Barcelona als ss. X-XI. Institut d’Estudis Penedesencs, Vilafranca del Penedès.

Bonnassie, P. (1979-81): Catalunya mil anys enrera. 2 vol. Ed. 62, Barcelona.

Cabré i Pairet, M. (1989): ""Deodicatae" y "deovotae". La regulación de la religiosidad femenina en los condados catalanes, siglos IX-XI", MUÑOZ, A. (eda.) Las mujeres en el cristianismo medieval. Asociación Cultural Al-Mudayna, Madrid, p. 169-182.

Carreras i Candi, F. Història de Barcelona. Establiment editorial d’Albert Martí, Barcelona, sense data.

Cuadrada i Majó, C. (1987): "El sagramental i les franqueses del Vallès i del Maresme a l’Edat Mitjana", XXXIII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, I. Museu de Granollers/Centre d’Estudis de l’Associació Cultural, Barcelona, p. 203-217.

Feliu, G. (1996): "La pagesia catalana abans de la feudalització", Anuario de Estudios Medievales, 26, p. 19-41.

Martí, R. (1997): "L’alou a la documentació catalana d’època comtal: solució d’un problema historiogràfic genèric", Actes del 4 Curs d’Arqueologia d’Andorra. Andorra, p. 28-60.

Oliver, J. (1995): "Senyors capturats? El delme a la documentació de Pallars i Ribagorça anterior al segle XII", Sénac, Ph. (ed.): Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge. Perpignan, p. 135-161.

Retamero, F. (2000): La contínua il·lusió del moviment perpetu. Estudi sobre la moneda dels reges, dels muluk i dels seniores, segles VI-XI. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.

Rosenwein, B. H. (1999): Negotiating space. Power, restraint, and privileges in Early Medieval Europe. Cornell University Press, Ithaca.

Rovira i Virgili, A. (1977): Història de Catalunya. Reproducció facsímil de la primera edició. Ed. La Gran Enciclopedia Vasca, Bilbao, vol. IV.

Sobrequés, S. (1961): Els grans comtes de Barcelona. Ed. Vicens-Vives, Barcelona.

Wickham, C. (1994): "The uniqueness of the East", Land and Power. Studies in Italian and European Social History, 400-1200. British School at Rome, London, p. 43-75.