|
Carles Roig Pérez LA HISTORIOGRAFIA CLÀSICA I EL TEMA DELS "INCONTROLATS".
PRESENTACIÓ.
Aquest treball ve a representar la quarta envestida que des de diferents
aspectes faig al tema d’alguns dels protagonistes de la violència
durant la Guerra Civil a Catalunya. El primer cop vaig abordar el tema
en un treball de primer cicle universitari, amb un principi d’esbós
biogràfic i de valoració personal de la figura de Pedro Alcocer
Gil, principal protagonista de la repressió a la ciutat de Terrassa
durant la Guerra Civil i prototipus d’"incontrolat" a la ciutat per alguns
autors. El meu interès pel personatge partia de raons familiars,
ja que el meu avi patern fou encarregat del sector de Can Niquet de la
fàbrica tèxtil SAPHIL de Terrassa, en la que compartí
una relació cordial i alhora tensa amb Alcocer.
El professor Martí Marín em va fer notar que el fenomen
de personatges populars per la seva activitat repressora al qui tothom
acusava de la majoria de crims de la ciutat, es repetia en força
poblacions de Catalunya i se’m va suggerir que podia seguir el meu estudi
per aquí. Fent algun tipus d’assaig comparatiu i tipològic
d’aquests personatges, la qual cosa vaig intentar fer en un altre treball
de primer cicle, en el qual vaig plantejar el fenomen sota la denominació
genèrica d"incontrolats", no del tot correcta per al tema que tractava,
i on vaig plantejar les primeres comparacions entre Aubí "El gordo"
i Pedro Alcocer. Al segon cicle vaig continuar el treball per una altra
assignatura on ja vaig plantejar comparacions entre Pedro Alcocer, Aubí
"El gordo", "Lino", "El coix del carrer de Gurb" i Francisco Tomàs
Facundo.
Aquest treball de fi de carrera resulta la culminació de tot
aquest procés, en aquest treball segueixo amb les comparacions amb
nous personatges populars per la seva activitat repressora, localitzats
en base la lectura de diverses monografies locals sobre la Guerra Civil
i mitjançant el buidatge de diversos llibres de memòries
de polítics del període bàsicament. Intentaré
esbossar una línia interpretativa pròpia, ja que el tema
globalment ha estat molt poc tractat i analitzat, limitant-se la majoria
d’autors a reproduir la visió del testimonis orals i memorialístics
dels que visqueren l’època. Cal tenir en compte que la majoria de
personatges que han tractat en les seves memòries el tema de la
violència són elements pertanyents a la burgesia catalanista
de l’època, desbordada i escandalitzada per l’allau de violència
i assassinats, i això ha distorsionat i la imatge d’aquests personatges.
Cal ara analitzar sobre les raons d’aquesta violència, els seus
suports i sobre les seves diferències a nivell local i comarcal.
Aquest treball no vol ser més que un treball de compilació
en el que intentaré demostrar que he revisat la màxima bibliografia
que m’ha estat possible localitzar sobre el tema, intentant ara exposar-la
amb claredat, intentant interrelacionar els diversos punts de vista, oferint
una panoràmica més o menys completa i coherent que pugui
ser útil des del punt de vista informatiu al no versat sobre el
tema.
Finalment, voldria fer patent i agrair els suggeriments intel·lectuals
i recomanacions bibliogràfiques dels professors David Balllester,
Joan B. Culla, Joan M. Thomàs, Enric Ucelay, Joan Villarroya, del
meu director Pere Gabriel, que tant bé m’ha orientat en la meva
recerca durant aquests mesos, i finalment molt especialment a Martí
Marín del que sempre he rebut un gran suport i m’ha ajudat en moments
de dificultats. També vull fer patent el meu agraiment a l’Aurora,
del servei de prestec interbibliotecari de la Biblioteca Central de Terrassa
per haver atés tan diligenment a les meves abrumadores comandes.
LA HISTORIOGRAFIA CLÀSICA I EL
TEMA DELS "INCONTROLATS".
Durant molts anys ha estat influent una interpretació sobre la
guerra basada en el marxisme no ortodox de poumistes i trotskistes i, paradoxalment,
dels mateixos anarquistes. Aquesta interpretació considera que el
juliol de 1936, amb l’aixecament militar hi hagué l’enfonsament
de l’Estat republicà (considerat un ‘estat burgès’) i un
triomf obrer que generà noves estructures polítiques i noves
instàncies revolucionàries. Les característiques que
justifiquen la qualificació de situació revolucionària
el juliol/agost de 1936 eren: la inoperància inicial del govern
republicà i els seus instruments davant els nous poders obrers que
donà lloc a una ‘dualitat de poders’; l’enfonsament de l’exèrcit
i, com a alternativa, el sorgiment de les milícies populars; les
col·ectivitzacions en el món de la producció industrial
i agrària. A partir d’aquestes premisses , el transcurs de la guerra
era vist com un procés força lineal: paral·lelament
a la pèrdua de la batalla militar davant Franco s’anà produint
la progressiva reconstrucció de l’estat burgès, el qual pas
a pas es torna a imposar dins l’Espanya republicana, i va desfer, controlà
i desnaturalitza l’obra revolucionària. Es tracta, en definitiva,
del famós tema de la ‘revolució contrarevolució’.
En aquest context la principal força revolucionària considerada
no és una altra que la CNT. Fou la força dominant el juliol
i agost. Imposà el Comitè de Milícies Antifeixistes
i ‘permeté’ l’existència (més o menys formal) del
govern de la Generalitat. Fou, en fi, la força bàsica dels
Comitès Locals Antifeixistes.
Existeix uns interpretació alternativa, que sorgí amb
força a la dècada dels setanta i que en els darrers temps
ha reprès una renovada importància. Es tracta d’una reconsideració
de la guerra elaborada pel republicanisme liberal i catalanista amb llibres
i opinions de gent gran d’Esquerra Republicana, d’Esta Català, d’Acció
Catalana i d’Unió Democràtica. És a dir, d’una sèrie
de memòries de protagonistes estretament relacionats amb al Generalitat
republicana, com és ara Jaume Miravitlles (1972), Frederic Escofet
(1973), Manuel Cruells (1978) o Claudi Ametlla (1983, 1984). Aquests reivindiquen
el paper de les forces de seguretat lleials en la victòria contra
els sublevats i hom atribuí molt especialment en aquests –els sublevats-
la responsabilitat ( indirecta almenys) dels crims i de la violència
que imperaren en la reraguarda republicana els primers mesos. Molt explícitament
plantejà alhora el desbordament del lumpen, un desbordament que,
segons aquesta versió, afectà tant la Generalitat, com les
organitzacions obreres i la mateixa CNT. Les crítiques a les malifetes
dels primers dies i mesos són ferotges i sense matisos. D’altra
banda, la reconstrucció del poder de la Generalitat és ara
presentat com un intent savi i necessari. Hom introdueix, a més,
com a factor fonamental en tot aquest esquema interpretatiu, la problemàtica
de la ‘afirmació nacional catalana’ en diverses direccions. Per
un costat, perquè hom creu que la guerra no fou exactament una qüestió
catalana; Catalunya s’hi veié immersa però no en fou responsable
i, en qualsevol cas, no fou d’entrada una guerra civil catalana.
En els anys noranta es formula una interpretació pretesament
nova que implica una clara voluntat de recuperació i d’exoneració
de molts polítics i intel·lectuals en actiu de passat franquista.
Es tracta de difuminar el fet central de l’aixecament militar contra la
legalitat republicana de 1936 mitjançant una argumentació
que situa la discussió en termes d’una tragèdia que ningú
(ni la República, ni la dreta i els militars) sabé o pogué
evitar. Més en concret i respecte a la situació catalana,
hi ha la justificació del col·laboracionisme amb Franco –considerat
inevitable-, a causa del desordre i les violències que la Generalitat
de Companys no sabé evitar1.
Existeix també la historiografia franquista, recent sorgida al
acabar la guerra, que pretén justificar el cop d’Estat del divuit
de juliol com un ‘alçament nacional’ davant la situació política
i social insostenible provocada per la II Républica. Així
la Guerra Civil es converteix en una ‘cruzada’ per recuperar els autèntics
valors catòlics de la patria. Pels sublevats en les zones on triomfa
la legalitat repúblicana es produeix una ‘barbarie roja’ que acaba
amb tots els simbols i persones de l’ordre tradicional. Aquesta historiografia
generalitza l’eufemisme dels "incontrolats" fins abastar tots els acusats
de delictes polítics. Representants d’aquesta linia tenim Francisco
Lacruz (1943), Luís Climent (1942) o José Monllaó
(1941,1942).
LA NOVA BIBLIOGRAFIA SOBRE LA GUERRA
I EL TEMA DELS "INCONTROLATS".
Anant a el més concret tenim el llibre de Josep M. Solé
i Joan Villlarroya2 que feren el primer estudi general i seriós
de quantificació i identificació de víctimes del conflicte
a la reraguarda catalana, amb u n resultat total de 8.360 víctimes,
desglossades per poblacions. En ell es contenien també alguns anàlisis
i reflexions sobre la magnitud d’aquesta violència, tot i les seves
mancances segueix sent una obra de referència bàsica. Plantejaren
de manera oberta la idea d’una veritable guerra civil a Catalunya; provant
de manera fefaent que hi havia catalans que premien el gallet i catalans
que queien afusellats. La seva recerca arran de terra d’estudis locals
i institucions posa de manifest les contradiccions socials i polítiques
que visqueren els catalans de l’època. Encara que els autors consideren
que "la guerra civil fou imposada des de fora"; tot i que "Catalunya la
visqué tan intensament com la resta de l’Estat" (Pàg. 6);
sense qüestionar, però, que hi hagué una guerra civil:
"durant el període revolucionari i al llarg de tota la guerra a
Catalunya es viu una veritable guerra social i una veritable persecució
religiosa." (Pàg. 460).
Els autors addueixen que al repressió la iniciaren els militars
insurrectes sublevant-se contra el govern legítim i que el nombre
de víctimes de la repressió a la reraguarda catalana és
en general força inferior al que es produí a les províncies
ocupades pels franquistes. Adduint també, que la majoria de víctimes
de la repressió a la ‘zona nacional’ no són obra d’"incontrolats",
sinó de condemnes a mort imposades oficialment, i que aquesta és
una diferència substancial entre ambdues repressions.
Solé i Villarroya creuen que a la Catalunya republicana la repressió
fou en general obra d’"incontrolats" o de membres de les organitzacions
més extremistes que, després d’haver estat vençut
l’alçament militar, s’apoderaren del carrer. Mai no fou ni ordenada
ni impulsada des del govern de la Generalitat, que sempre va actuar per
salvar el major nombre possible de perseguits. Els autors dediquen un capítol
del seu estudi als protagonistes de la violència i els assassinats
sota el títol genèric de ‘Els "incontrolats"’ (Pàgs.
59-81), que té el seu valor per ser l’únic que tracta el
tema de manera més o menys amplia, on exposa que el terme només
és correcte per Barcelona i les poblacions del seu extrarradi, però
on acaben incloent-hi tota una sèrie de referències i informacions
sobre personatges i comitès d’altres parts de Catalunya famosos
per la seva activitat repressora.
Pels autors, els "incontrolats" són fonamentalment producte de
la situació revolucionaria que es vivia a Barcelona i el seu extrarradi
industrial: homes amb escassa consciència política i socials,
sorgits com a subproducte d’un món urbà i industrial generador
de misèria i de marginació, que han aparegut a totes les
revolucions contemporànies d’Europa. Homes pels qui, intuitivament,
la destrucció de vides, d’esglésies, de les cases dels rics
i de tota la simbologia urbana que recordés el ‘vell món’
esdevenia una necessitat per a construir una nova societat. La seva interpretació
sobre el fenomen està basada en les reflexions dels testimonis memorialístics
més variats, la gran majoria però, de burgesos catalanistes
esparverats davant l’incontenible onada de violència i d’assassinats,
i en les nombroses informacions orals recollides al llarg de tot el territori
català.
La parcialitat d’aquests testimonis junt amb que l’objectiu bàsic
de Solé i Villarroya fou quantificar el nombre de víctimes
i no pas averiguar ni estudiar qui exercia la violència, fa que
en l’estudi sigui aquest un tema tractat de forma tangencial, resultant
així que no acaben d’estar clars els termes. Sembla que Solé
i Villarroya no acabin de tenir tesis pròpies sobre aquest tema,
ja que no s’acaben de mullar, simplement recullen les percepcions de la
burgesia esparverada de l’època, que mostren el seu horror de classe,
i acaben presentant aquests personatges com a semi-delinqüents producte
de les circumstàncies. Cal dir també que les tesis de Solé
i Villarroya són les que recullen la gran majoria de manuals sobre
història de Catalunya o sobre el període de la Guerra Civil
a Catalunya quan fan referència al tema del "incontrolats". Després
trobem les noves monografies locals de la Guerra civil dels últims
anys on apareixen més ben referenciats aquests protagonistes de
la violència. Amb casos concrets i noms i cognoms.
Enric Ucelay-Da Cal en el seu estudi sobre l’etapa republicana a Catalunya
dedica algunes pàgines força més suggerents a les
motivacions i raons de la repressió:
"Catalunya es va caracteritzar per una àmplia repressió
classista, on es venjaven les iniquitats de la lluita social des del 1917
o àdhuc abans […] ; la revolució social era entesa com una
transformació basada en una suposada destrucció del vell
ordre, que es concretava sobretot en l’Església. Una repressió
de classe, dirigida abans que res contra els símbols de l’opressió:
les esglésies, les presons […] . Però també símbols
personals eren eliminats: no la burgesia, o el Burgès amb majúscula,
sinó ‘aquell’ burgès, aquell patró específic
que havia comès tal o tal acte brutal, real o imaginat. […] Davant
l’onada d’assassinats, […], la burgesia i àdhuc bona part de la
petita burgesia van percebre un terror de classe. […] l’opinió catalana
moderada es va sentir abruptament alienada, empesa, en molts caso s sense
gaire entusiasme, cap al cantó feixista. Es més, així
es forçava el cicle de la repressió incontrolada, en demostrar-se
que els burgesos eren, en efecte, enemics de la República. El terror
de l’estiu del 1936 recollia, per tant, no solament la tradició
popular (les cremes eclesials), sinó que també projectava
de manera caricaturesca o intensificada elements diversos de la pràctica
quotidiana de la lluita de classes recent (el famós ‘cotxe fantasma’
del començament de 1934 esdevingué, per exemple, els ‘incontrolats’).
[…] Des del punt de vista burgès era com un malson anticipador,
en el qual amenaces mig vistes esdevenien realitat en despertar."3
Cal cercar les arrels de les motivacions dels assassinats en l’enfrontament
social que patronal i obrers vivien en alguns casos potser d’ençà
de la Setmana Tràgica. Seria útil per demostrar això
seguir la pista dels assassinats en retrospectiva. Quan assassí
i assassinat han creuat les seves vides? Quan l’assassinat ha fet algun
acte que justifiqui la seva mort a ulls dels obrers? És en aquesta
línia que crec que hem d’interpretar el fenomen de la duresa repressiva
del "incontrolats" i d’altres protagonistes de la violència a la
reraguarda catalana i les seves motivacions. És massa fàcil
atribuir assassinats gratuïts i sense sentit a una ‘xusma incontrolada’
que s’introdueix i aprofita les circumstàncies revolucionaries sense
objectius polítics concrets. És una explicació massa
superficial.
Ha de ser possible detectar en tota acció o assassinat alguna
noció o circumstància legitimitzant. Els qui actuaven així
creien estar fent justícia, i també que gaudien de suports
entre la comunitat. Apart dels burgesos horroritzat davant la fúria
desfermada, que ha deixat patent el seu horror de classe en les seves memòries,
hi havia d’haver sectors socials que aplaudien o acceptaven amb un silenci
alegre i distret aquestes accions. Tothom tenia temor dels "incontrolats"?
O només els que tenien plata? Les seves accions eren aplaudides
per determinats sectors populars? Crec que les accions "incontrolades"
eren premeditades, disciplinades i amb uns clars objectius, no es matava
a tothom per error, sinó aquells que als seus ulls no eren mereixedors
de seguir vivint. Hi havia un ampli ressentiment popular contra aquestes
classes posseïdores que justificava moralment als ulls de determinats
sectors poblacionals que se’ls fes pagar els seus anteriors delictes.
Els "incontrolats" tenien en la seva consciència un sentiment
de legitimitat. Aquestes accions havien de gaudir d’un consens popular,
ja que els explotadors s’excloïen a si mateixos de la societat amb
els seus actes. Ara era el poble qui imposava les lleis, havia arribat
la seva hora. Determinats sectors abrigaven immenses reserves de ressentiment
contra aquells que els havien estat explotant tants anys. Atacaven a la
gent concreta contra qui creien que tenien comptes pendents, sentint-se
legitimats per una espècie d’ètica popular. Hi havia molt
de ressentiment i rancor acumulat contra aquells qui deshonestament s’havien
esta aprofitant fins llavors d’ells. Tothom tenia els seus agravis acumulats
que resoldre. Els blancs estaven reflexionats i triats a consciència
o, de vegades, instintivament. La memòria popular dictava qui s’havia
d’atacar, ara les lleis les imposaven ells.
Molts també aprofitaven ara l’oportunitat per cometre lladronicis
de les pertinences dels explotadors, que sentien com a legítimament
seves. Però en aquests casos de d’actes de violència o lladronicis,
seria prudent averiguar si el cas presenta alguna circumstància
particular agravant. Molts d’aquests actes són actes de càstig
o de venjança, conseqüència d’algun gravi o pràctica
escandalosa. A tall d’exemple, a Terrassa una de les primeres víctimes
de la repressió fou l’industrial tèxtil Ramon Torredemer,
conegut entre els seus treballadors amb el sobrenom de ‘Bragueta ràpida’
degut a la seva costum de passar-se per la pedra les treballadores de la
seva fàbrica sota l’amenaça de ser acomiadades. A aquest,
ara li havia arribat la seva hora. No es matava per robar, sinó
per castigar als propietaris. Els treballadors sabien que l’única
forma de sotmetre als rics era retorça’ls-hi el braç.
Tot assassinat necessita d’un cert consens i suport entre la comunitat
perquè sigui portat a terme, i tot acte te uns objectius. Potser
aquests actes eren ara un model de comportament del qual no tenien perquè
avergonyir-se segons els seus supòsits morals. Les classes baixes
tenen unes normes de comportament, encara que aquestes fossin incomprensibles
a ulls dels burgesos. Caldria per demostrar aquesta línia de recerca
localitzar memòries d’obrers que visqueren l’època vinculats
a al lluita sindical, poc proclius a deixar els seus pensaments per escrit,
o dedicar-se a recollir la memòria oral de representants de les
classes baixes que visqueren l’època, ja que si seguim amb les memòries
dels representants de la burgesia només trobarem que reflexions
condemnatòries.
En les seves memòries Maurici Serrahima, burgès militant
d’UDC, fa una reflexió molt lúcida sobre el que suposa de
canvi de tornes les accions dels revolucionaris que s’adiu força
a aquesta línia interpretativa:
"Diria que la primera notícia que vaig tenir d’assassinats deliberats
–a part de la d’alguns sacerdots i religiosos- va ser la dels membres de
la família Salvans, que, detinguts a la finca d’ells –La Barata,
prop de Terrassa-, van ser executats tot seguit. Després, en vam
anar sabent molts d’altres casos. Però aquella primera notícia,
que ens va deixar –no cal dir-ho- horroritzats, a mi em va fer adonar amb
una nova claredat, de què era allò que passava.[…] Se’m va
fer present alguna cosa de la qual no vull pas dir que no m’hagués
adonat abans, però que aleshores va prendre l’evidència d’una
realitat viscuda. Em vaig adonar que, sota les relatives seguretats i garanties
que, fins en els moments més difícils, havia anat trobant
en les situacions passades, hi havia fet el fonamental que aquelles seguretats
i garanties existien essencialment per a mi. Vull dir per a la gent d’uns
determinats estaments. La del meu –el de les professions liberals- i la
de tants altres estaments de la burgesia mitjana i de la petita, o fins
de la menestralia. I, no cal dir-ho, d’altres de més enlairats.
Que, així, doncs, el respecte a la propietat i als afers havia significat
sobretot un respecte als qui més o menys eren amos d’alguna cosa,
i no pas als qui no n’eren. Que el respecte a la vida i a la llibertat
de les persones –i fins, de vegades, un seguit de toleràncies- era
assegurat per a la gent posseïdora, però també per a
aquells que d’alguna manera directa o indirecta hi manteníem més
o menys lligams, i poc o molt en podien aconseguir –com jo mateix- uns
certs mitjans d’acció, relacions o recursos. Però que, en
canvi, sovint no havien existit per a molts d’altres. Vull dir, sobretot,
per a molts d’aquells homes en cos de camisa i armats que feia pocs dies,
poques hores –havien aparegut en escena[…]
Si Serrahima, home de posició benestant resident a Sarria, era
capaç d’adonar-se d’això, amb més raó se'ns
confirma aquesta com una bona línia interpretativa a seguir.
ELS "INCONTROLATS", TERMES I CARÀCTER
DE LA SEVA REPRESSIÓ.
Qualsevol anàlisi que llegim sobre la violència que es
desferma com un allau incontenible des de l’inici del període revolucionari
sobre les persones en fa responsable als "incontrolats". Ells són
els qui han rebut les acusacions sobre les barbaritats i els abusos més
terribles comesos a la reraguarda catalana, però cal matisar una
mica per destriar què hi ha de cert sobre aquests personatges que
han passat a la història acusats de ser els responsables de tots
els crims comesos durant la Guerra Civil a Catalunya.
En realitat, subscrivint en aquest aspecte les tesis de Solé
i Villarroya, hauríem de dir que el terme només és
apropiat a Barcelona ciutat i a les poblacions del seu extrarradi. Però
amb això potser falsejaríem el sentit popular de l’expressió,
ja que s’emprava per a referir-se a qualsevol acte fora de la llei comès
durant l’enfrontament bèl·lic a la reraguarda. A la gran
urbs apareixen, al costat dels militants partidaris de la més dura
cirurgia social, alguns elements tèrbols sortits del món
presidiari –que fou totalment alliberat sense fer diferències de
cap mena-, del lumpen de les bosses de marginació amb gran quantitat
d’odis i agravis per resoldre acumulats en les seves animes. A la resta
de Catalunya els "incontrolats" no resten en l’anonimat i els seus noms
i cognoms són coneguts per tothom. Són individus que, sense
el ‘control’ de ningú, usaren la força que els donava posseir
una arma de foc per imposar ara –encara que fos mitjançant el terror
el seu poder. El fet d’atribuir la condició d’"incontrolats" d’una
manera generalitzada respon al desig de simplificació, però
ens resulta útil per classificar aquests personatges, que en molts
casos eren anomenats així per la població.
Per entendre el fenomen hem de tenir en compte que a Barcelona, un cop
sufocada la rebel·lió militar, hi hagué un procés
revolucionari que féu que poguessin armar-se les masses populars,
les quals, a més de disposar dels 30.000 fusells dipositats a la
caserna de la Maestranza de Sant Andreu, tenien també armes curtes
i llargues que guardaven des dels fets d’octubre de 1934 o que procedien
de recuperacions diverses. Tot fou possible pel buit de poder que els permeté
aconseguir el control absolut de la situació. El poder, doncs, passava
a mans d’un important sector popular armat per decisió pròpia.
A l’ordre de dissolució de l’exèrcit per part del govern
central, cal sumar-hi la lògica confraternització de les
forces de l’ordre públic lleials a la legalitat republicana, amb
un voluntariat civil armat que lluità contra les forces militars
sedicioses, cosa que obria pas al procés revolucionari que produir
el buit de poder
Amb milers d’armes repartides entre el poble, el poder va sortir literalment
del canó d’aquestes armes llargues, així, aquest fet significava
un domini limitat de quelcom més de mig Quilòmetre, ja que
cada escopeter popular apunta cap a enemics més aviat veïns.
Així amb la desaparició de l’autoritat es produeix la fragmentació
del poder, entenent ara poder com el que surt del canó d’un fusell,
mentre que l’autoritat seria la por que al poder provoca i que per tant
fa innecessari l’exercici directe. És l’autoritat la que desapareix
el juliol de 1936; el poder és qualsevol amb un Màuser, però
està fragmentat en tant que només es pot exercir dintre del
radi del tir de l’arma, més no. D’aquí es pot acabar derivant
cap una dinàmica de confrontació especialitzada.
El primer impuls revolucionari, motivat per la pressió dels fet,
va tenir molt de paranoic: s’havia de trobar els ‘facciosos’ allà
on es trobessin, començant pel veïnat i continuant pels nuclis
colindants. La incapacitat de controlar adequadament les comunicacions
va generar un ambient de temor, que va nodrir automàticament la
fragmentació. Corrien els rumors: obscures invasions de facciosos,
desembarcaments fantasmes, etc... Tot exigia l’autodefensa. Cada poble
es preparava tallant la carretera que l’atravesava amb retens de guàrdia
suspicaços davant qualsevol desconegut o davant qui no contava amb
la suficient confiança del ‘Comitè de Salut Pública’
local, sorgit per controlar les circumstàncies. Havia la lluita
contra la rebel·lió que es va transformar fàcilment,
per la seva pròpia dinàmica, en repressió.
La repressió a la Ciutat Comtal i en els centre urbans menors
es relaciona, sovint, amb les presons obertes, la dissolució de
l’exèrcit i el repartiment d’armes. Cal afegir-hi el fulminant caràcter
de les venjances personals. Poc després d’iniciar-se la revolta
ja comença la recerca dels ‘facciosos’ a les seves pròpies
cases. I quan no se’ls trobava en elles, les batudes prosseguien en les
seves residències estivals. Així, la repressió, més
que previsora, fou retrospectiva. Es va relacionar, sobretot, amb l’ajust
de comptes per agravis previs a la guerra, i per tant, fou diferent en
la ciutat i en el camp. Així, la dinàmica repressiva a les
comarques agràries catalanes -proporcionalment més intensa
que la urbana- va estar molt connectada a les línies tradicionals
de al conflictivitat rural, encara que amb molta freqüència
estigués protagonitzada per obrers residents en els pobles. La manca
d’un voluntat política clara queda reflexada en el mateix funcionament
de la repressió: ni tan sols existiren criteris generals de com
portar-la a terme. Cada sindicat, grup d’acció o partit exercí
la repressió com millor li semblà.
A les ciutats, i especialment a Barcelona, les orientacions per a la
repressió sorgiren de l’experiència del passat i de la llarga
tradició del moviment obrer. Aquestes lliçons socials acumulades
marcaren la violència urbana cap als ‘enemics hereditaris’ i els
seus símbols. Això explica la sistemàtica destrucció
d’esglésies i d’altres edificis i monuments religiosos. Qualsevol
militant obrer tenia records directes o indirectes de la Setmana Tràgica.
Igualment intensa era la memòria de la lluita sindical de 1919-1923
i de la posterior dictadura de Primo de Rivera. Ara es podia tornar el
cop, el record, la traïció a aquell burgès concret (o
aquell obrer dels altres). Tot això aparegué molt patent
en una societat petita, on la convivència era estreta; en una societat
de coneguts. Quasi tant en la gran ciutat –dividida en barris molt característics-
com en els pobles. Paradoxalment, tot això situa la repressió
de cada lloc entre el simbòlic i el molt concret.5
Una organització profundament arrelada, la CNT-FAI, va intentar
canalitzar el procés revolucionari amb la seva força quasi
hegemònica, però les contradiccions de dins la mateixa organització
i de fora no ho feren possible. L’esperit revolucionari fou desbordat per
la irrupció d’alguns elements més tèrbols, partidaris
acèrrims de la cirurgia social, que utilitzaven la revolució
per a la venjança personal d’agravis concrets i el pillatge d’allò
que creien que moralment els pertanyia.
Així doncs, els "incontrolats" barcelonins són el resultat
d’una ciutat industrial, que posseeix un port marítim important
i que és un centre d’immigració, on s’han format bosses de
població marginada i desarrelada. Són l’exponent més
tràgic d’una societat profundament injusta. Són els qui formen
el ‘lumpenproletariat’, que durant tants anys s’han sentit perjudicats
pel món que els en volta i que ara creuen que a arribat la seva
hora.
Per entendre el fenomen hem de situar la guerra en el context internacional
dels anys trenta, en un món en que les tensions ideològiques
–feixisme i antifeixisme- eren vivíssimes, amb l’existència
de la Itàlia feixista, de l’Alemanya Nazi i la Unió Soviètica,
sota la dictadura estaliniana, amb els enfrontaments violents a Àustria
i França, preludi de la guerra mundial que esclataria el setembre
de 1939. Així mateix cal situar la Guerra Civil d’Espanya en la
història general de les guerres civils. En totes les guerres civils,
d’ací i d’allà, en tots el països, trobem episodis de
violència semblants o en alguns aspectes pitjors. Maurici Serrahima
explica en les seves memòries que Josep Puig i Cadafalch, alt dirigent
de la Lliga Catalana i ex-president de la Mancomunitat de Catalunya, que,
com tants d’altres, es veié obligat a fugir a França, esfereïa
davant la situació revolucionaria i caòtica que s’havia creat
a Catalunya, després de l’alçament militar, en arribar a
Perpinyà va anar a una biblioteca on demanà una història
de la revolució francesa. Més tard va comentar: "quan vaig
sortir (de a biblioteca) m’havia tret almenys un pes de sobre. Sabia que
aquella fúria d’assassinar desbordada, no era característica
ni exclusiva de la nostra terra, i que en altres països, posats en
situacions anàlogues, també es produïa."6 En totes les
revolucions hi ha persones que apliquen la justícia al seu antull,
a França foren els ‘sans culotte’, a l’Argentina de Perón
els ‘descamisados’. Com deia Aurelio Fernández Diaz, un dels dirigents
més impetuosos de la FAI: "La revolución la han hecho los
de siempre: ¡los piojosos!"7
El cert és que a Barcelona –en un primer moment només
a Barcelona-, sovint s’uniren als revolucionaris més honestos o
més apassionats individus sortits de sectors socials marginals que
van fer decantar molts comitès o patrulles de control, que es formaren
espontàniament un cop sufocada la rebel·ió militar,
cap a unes actituds de radical cirurgia social. Per altra banda, l’excarcel·lació
indiscriminada va fer encara molt més greu el fenomen. Posteriorment,
aquests grups armats incontrolats de Barcelona s’estengueren per tot Catalunya,
formant comitès de tota mena. Amb ells s’estengué el seu
nom.
Amb l’excusa de fets que poden atribuir-se a "incontrolats", trobem
una certa confusió entre els actes realitzats veritablement per
aquesta gent i aquells altres fets que amb nocturnitat i traïdoria
serveixen per eliminar enemics polítics, ideològics o simplement
persones de pensament, situació o acció social de signe contrari,
i fins i tot, diferent del propi que arribaran a escandalitzar a alguns
dels propis sectors revolucionaris més moderats. Aquestes accions
aviat seran denunciades i els diaris i butlletins de les forces d’esquerra
Solidaridad Obrera, Front popular, La batalla,... s’en faran ressó.
Però el cert és que els "incontrolats", amb camuflatge
o sense, no desapareixeran de la reraguarda. És per aquesta raó
que Joan Peiró, militant cenetista de molt prestigi confederal i
personal, impulsor en el seu temps del manifest ‘trentista’, escriví
una sèrie d’articles al diari Llibertat de Mataró entre agost
i octubre de 1936 denunciant l’acció irresponsable dels grups incontrolats.
Aquest articles foren recollits en un llibre publicat sota el títol
de Perill a la reraguarda l’octubre de 1936. Un llibre que l’autor denuncià
en lletra impresa i amb voluntat perdurable les actuacions dels també
anomenats ‘valents de cantonada’, practicades a Catalunya aquell estiu
de 1936. Joan Peiró no dubta d’alçar la veu contra els assassinats
i les venjances personals encobertes amb fraseologia revolucionaria:
"Si les revolucions consistissin en robar i matar gent, els lladres
i els assassins per ofici i per instint serien els més gran revolucionaris.
Justament, però, és tot el contrari. Els més grans
revolucionaris, dels quals la històries es complau a parlar-ne,
són els qui més allunyats es troben del vessament de sang
i de l’amoralitat de les expropiacions per al gaudi personal."8, atacant
tota mena de vandalismes afirmant que "en mig d’un poble desbordat s’hi
ha introduït els amorals, el lladres i els assassins de professió
i per instint. I quan el poble desbordat ha estat contingut en el moment
que devia contenir-se, els altres, els amorals, han continuat robant i
assassinat per a deshonra de la Revolució i per escarni dels qui
es juguen la vida als fronts de guerra."9 I encara: "tampoc no és
nou que entre els revolucionaris s’infiltrin elements estrangers, del baixos
fons socials, els quals, si no serveixen els enemics de la revolució,
només van a la seva, a servir les concupiscències llurs"10
I també: "El vertader revolucionari, quan realitza l’expropiació
del que sigui, ho fa sempre en benefici de la col·lectivitat, mai
per al gaudi personal. Molts dels que han actuat d’expropiadors, ho han
fet amb al finalitat d’apropiar-se individualment del diner i dels objectes
expropiats. I els qui això han fet, no són revolucionaris:
són uns lladres."11
La referència de Gerhad al ‘Murcianisme’ és molt comú
entre destacades personalitats de la burgesia catalanista, per destacar
moltes vegades que els actes de pillatge i els assassinats comesos sobretot
a Barcelona eren accions portades a terme per gent no catalana. Però
aquesta interpretació peca com a mínim de racista. Gran part
de les interpretacions tradicionals sobre la composició de la CNT
a Catalunya han adduït que els obres catalans, majoritàriament
moderats, s’integraven dins del sector ‘Trentista’ i que els sector ‘Faista’
estava majoritàriament per obrers immigrants, o dits despectivament
‘Murcianos’. Aquesta interpretació és un tòpic, amb
part de realitat, que respon a una explicació bastant lògica.
La immigració recent dels anys vint està poc integrada en
el sistema laboral, els immigrants són els peons més castigats
i per tant més sensibles als discursos radicals. Són els
acabats d’arribar i per tant entren a la indústria per baix, són
els que viuen en condicions més miserables i per tant disposats
a apuntar-se a qualsevol revolta i amb més agravis acumulats per
venjar. Els obrers catalans amb l’arribada d’aquesta nova immigració
han vist com és produïa el seu ascens en l’escala laboral,
convertint-se en operaris i en obrers més qualificats i aposentats,
i per tant més moderats. Els immigrants no foren els únics
protagonistes de la repressió, sobretot als pobles de Catalunya,
al món rural català, la repressió fou portada a terme
fonamentalment per elements autòctons dels diversos comitès
locals constituïts.
La formació dels tribunals populars, l’octubre de 1936, va fer
disminuir molt les accions dels "incontrolats", però mai no acabaren
de desaparèixer com a fenomen més o menys esporàdic.
La remissió de la violència a partir de l’octubre de 1936
destacaria encara més aquesta mena d’actes quan es produïssin.
Quan Andreu Nin, conseller de Justícia, liquida per decret l’Oficina
Jurídica de la CNT-FAI, el novembre de 1936, i dóna a la
llum pública totes les accions del que hi havia al capdavant, Eduardo
Barriobero, Samblacat, Asens, etc..., acusant-los de tota mena d’atrocitats,
amb el suport explícit de la CNT-FAI en la condemna de la seva gestió,
dóna un cop de gràcia al fenomen generalitzat del "incontrolats",
que a recer de la gran ciutat s’aprofitaven del buit de poder. A partir
d’aleshores només apareixeria esporàdicament i dins del context
d’una societat armada on sempre pot sorgir l’individu que, aprofitant-se
de l’arma que té a les mans, actua delictivament.
Hi haurà reaccions contundents contra ells. Diversos comitès
antifeixistes, potser influïts per les paraules de Peiró, prendran
mesures per tal d’impedir registres i detencions i faran una profunda recapacitació
per tal de reconduir la revolució apartant els qui, de la repressió,
n’havien fet un fet per si mateix. S’acabarà convertint en una resposta
generalitzada, reflexat en moltes de les crides a la reflexió que
farà la premsa política i sindical de l’època en diversos
comunicats. Com per exemple el manifest publicat per la FAI el dia trenta
de juliol de 1936, sota el títol de Saliendo al paso de algo que
hay que terminar, on s’amenaça amb prendre represàlies enèrgiques
contra els protagonistes de semblants actes:
"Hasta nosotros llegan rumores gravísimos. Se nos dice que grupos
armados, diciéndose pertenecientes a la CNT, a la FAI y al Poum,
realizan registros domiciliarios y cometen actos en contraposición
al espíritu anarquista y con la justicia del pueblo. Como esto redunda
en desprestigio de nuestra Organización, cuyos comités responsables
no han autorizado ninguno de estos actos de vandalismo, decidimos salir
al paso de esa irresponsabilidad monstruosa, no ya con palabras, sino con
hechos y resoluciones implacables. Com apendice del Comité de Milicias
Antifascistas funciona una comisión de Investigación, que
cuidará de comprobar todas las denuncias que se hacen acerca de
las actividades de los elementos comprometidos en el pasado movimiento
fascista .Esta comisión és la única, aparte de la
Jefatura superior de Polícia, que, desde este momento, tiene derecho
a ordenar y efectuar registros domiciliarios. CUANTO SE HAGA AL MARGEN
DE ELLA SERÁ UN AROPELLO. Y la FAI está dispuesta a acabar
con
esos grupos de inconscientes, fuera de control de nuestra Organización,
que quién sabe con que fines deshonran el movimiento revolucionario
del pueblo, levantando en armas contra el fascismo. No sabemos de qué
elementos se trata, pero afirmamos con energía que, fueran quienes
fueren, sus actos les denuncian, en el mejor de los casos, como almas turbias,
en las que instinto justiciero del pueblo se adultera, despertando voces
primitivas anidadas en lo más oscuro de su conciencia. La FAI, que
se ha cubierto de gloria en estas jornadas heroicas vividas en Barcelona;
la FAI, que con la CNT ha sido la primera en la lucha, en el sacrificio
generoso por grandes ideales de libertad, declara que no tan sólo
no tiene nada que ver con estos excesos, secuela del desborde que representa
un estallido popular, sinó que está dispuesta atajarlos de
una manera radical y enérgica. Somos enemigos de toda violencia,
de toda imposición, Nos repugna toda sangre que no sea la derramada
por el pueblo en sus grandes empeños justicieros. Pero declaramos
fríamente, con terrible serenidad y con inexorable propósito
de hacerlo, que si no se acaba con todos estos actos de irresponsabilidad
que siembran el terror por barcelona, PROCEDEREMOS A FUSILAR A TODO INDIVIDUO
que se compruebe que ha realizado actos contra el derecho de gentes; a
todo individuo que se haya conferido por sí y ante sí atribuciones
concedidas por la Organización confederal y específica a
una comisión compuesta por elementos del frente de lucha antifascista,
eligiendo a los hombres más ecuanimes y más serios. Lo decimos
como lo haremos y lo haremos como lo decimos. […] Por el honor del pueblo
de Barcelona, por la dignidad de la CNT y de la FAI, hay que acabar con
esos excesos. Y con ellos Acabaremos."13
Després del triomf de la legalitat republicana i de l’esfondrament
dels aparells de l’estat, es produeixen fets que totes les organitzacions
socials i polítiques exteriorment condemnen, i dels quals es responsabilitzava
d’una manera massa simplificada ‘les desferres dels baixos fons barcelonins’
o altres expressions similars. És aleshores quan hi han contundents
amenaces des d’òrgans de premsa i sindicals afins a la CNT-FAI,
d’executar qualsevol persona que vagi contra els principis revolucionaris.
És la condemna contra tots els qui, aprofitant-se del desgavell
de l’ordre públic, cometen malvestats contra les persones o els
béns sempre a benefici propi. Tenim d’això com exemple l’anomenat
cas Gardeñas: José Gardeñas, militant amb cert prestigi
dens de la FAI, tenia un grup d’acció, al qual una comissió
d’investigació de la CNT-FAI assenyalà com a responsable
de dedicar-se al saqueig de vivendes burgeses i a la seva execució.
El Comitè regional de la FAI, sota la pressió del president
companys, que es proposa d’acabar d’una vegada per totes amb els "incontrolats",
decidí la seva execució sumaria.14
En aquests casos contra aquest subjectes respon al criteri que han depassat
els límits de violència que consideraven lògica, fruit
d’un odi social acumulat que fins a cert límit responia a una violència
institucionalitzada –social o ideològica- de signe contrari. Tanmateix,
la violència desfermada contra l’enemic social o ideològic
va continuar exercint-se per part diferents homes d’acció o grups
d’acció.
Fou arran dels Fets de la Fatarella (Terra Alta) al gener de 1937, on
un grup de militants afins a al CNT-FAI pretenien implantar la col·ectivització
forçosa del camp, la cosa va degenerar en greus enfrontaments entre
anarquistes col·lectivistes i petits propietaris individualistes,
quedant com a resultat la mort de cinquanta pagesos autònoms, el
que va fer que gairebé unànimement s’aixequessin veus per
tot arreu demanant que es poses fi a tota mena de violència entesa
com a mètode de lluita. A partir d’aquests fets la justícia
començà a actuar amb molta més rapidesa i diligència
davant d’accions que podien atribuir-se als "incontrolats" Ara sí
que les amenaces anaven seriosament. El setge serà per a ells cada
vegada més tancat. El diari Llibertat de Tarragona, els tractava
així: "¿Però és possible que en ple ressorgiment
del poble català puguin transitar per Barcelona aquella colla de
criminals, pistolers, ex-presidiaris, desferres socials que des del 19
de juliol no han fet altra cosa que robar, assassinar i prendre la revolució
com un mitjà de vida, per a millor encobrir llurs crims i cobejances
[…] No comença a ésser hora d’anar a cercar aquests criminals
a llurs caus i occir-los, netejar la reraguarda de ‘xoriços indecents’?[…]
¿És que tots hem de sucumbir com a covards deixant que Catalunya
es converteixi en un niu de gangsterisme més podrit i encobert que
hom pugui imaginar?"15
Aquestes paraules manifesten prou clarament que l’hora dels "incontrolats"
ja havia passat. Tal com també fan patent les paraules de Carles
Gerhard: "Quina cosa més bella i més reconfortant no és
doncs, una autoritat exercint-se ferma i benigna i donant al país
la sensació de pau, de justícia i seguretat! Mai en la vida,
abans d’aleshores, no ho hauria jo pogut imaginar. ‘Papa’ em podia dir
la nostra menuda que tot just havia complert cinc anys si algun cop la
prenia amb mi a Barcelona, ‘oi que ja no trobarem encontrolats?’. Cosa
que donava lloc perquè el germanet, que en comptava nou, es rigués
d’ella i li expliques: ‘no es diu encontrolats, es diu incontrolats!’.
No, fills meus, ara aquell pessombre que arribava a torbar fins i tot les
vostres consciències i els vostres somnis dolços d’infants,
malgrat que ningú no us en parlés, s’havia acabat."16Les
paraules de Gerhard mostren fins a quin punt era popular el terme, que
fins i tot era conegut pels infants.
L’ordre públic abans del maig de 1937 tornava a tenir un control
cada cop més ferm sobre la reraguarda . Només un buit de
poder els faria aparèixer de nou. Aquesta circumstància es
produiria amb els Fets de Maig a Barcelona, sobretot en els dies de foc
més intents, apareixen en districtes perifèrics i lluny de
llocs de combat, gent assassinada a mans dels "incontrolats".
L’ARQUETIPUS DE L’"HOME D’ACCIÓ"
O "INCONTROLAT".
L’arquetipus de l"incontrolat" o "home d’acció"17, tal com eufemisticament
s’autodenominaven és força ampli, des del militant o simpatitzant
a tot aquell que s’adhereix a la pràctica de la cirurgia social
més radical, és adir, a la figura de l’home que matava. És
un tema delicat que hem d’analitzar i interpretar i del qual es disposa
de poca bibliografia que analitzi el fenomen, en canvi sí que es
disposa de testimonis força variats de l’època i reflexions
i mencions sobre el tema en molts llibres de memòries. Però
tot i així hi ha ben poques informacions dels qui anaven a l’anomenat
‘cotxe fantasma’, que ara esdevindrà un fet genèric. Es parla
més de l’acció, de la mort, de l’assassinat i de la violència,
que no pas de qui l’exerceix. Només quan és perfila la repetició
de fets de sang es perfila la figura d’un "home d’acció". És
llavors quan es depassa l’explicació de l’acte violent en si per
anar vers la identificació de qui l’executa. Això explica
també que a vegades un fet violent acompanyat d’una crueltat extrema,
comès per uns botxins que ningú ha pogut identificar sigui
atribuït immediatament ‘als de sempre’, a aquella persona que per
la seva reiterada participació en fets de sang se li acaben encolomant
tots els crims comesos a la zona.
Apart dels pròpiament dits "incontrolats", característics de Barcelona capital (José Gardeñas, Dionisio Eroles, Manuel Escorza,...), tenim altres "homes d’acció" que actuen en ciutats mitjanes de Catalunya moguts per una animositat radical contra els qui consideren enemics polítics, la seva repressió te un caràcter més clar de venjança. Són aquells homes d’acció que exerceixen una repressió que tothom coneix, traspassant els límits de la legalitat revolucionaria i, fins i tot, imposant-se per la força a qui pretén oposar-se a la seva acció violenta. Són homes com el "Lino y sus muchachos", de Sabadell, el "Pedro Alcocer y sus chiquillos", de Terrassa, als quals s’atribueix la responsabilitat d’una llarga llista d’assassinats. És el grup de "l’Aubi, el gordo", que te tothom atemorit i fa un estrany mercadeig entre els qui mata i els qui no. És l’escamot capitanejat per en "Marín", de Molins de Rei, on va ‘assegurant’ la reraguarda al Baix Llobregat eliminant gent de la Lliga, conservadors, catòlics, fejocistes, i enfrontant-se amb les armes a republicans, per considerar-los poc radicals. I tants d’altres que apareixen en la memòria col·lectiva i en les monografies locals dedicades al període de la Guerra Civil de la majoria de ciutats mitjanes de Catalunya. Sembla com si cada ciutat catalana hagués tingut durant la Guerra Civil el seu propi "home del sac al qual la memòria col·lectiva local fa responsable de la majoria d’actes violents i morts comeses a la població. La majoria d’aquests personatges estan presents en els primers comitès locals de l’estiu. Són persones que ja d’abans han tingut una actitud activista, amb actes de violència i sabotatge. Poquissims venen d’oficis estables, abans de la guerra han tingut feines irregulars. Són aquells homes amb un bagatge cultural molt feble i quatre conceptes polítics rudimentaris, que no diferencien entre la utilització d’un fenomen i el que és un fenomen en si mateix. Manuel Ibañez Escofet dona en el clau quan es refereix així al fet: "Les revolucions volen sang perquè els revolucionaris surten per generació espontània, queden presos en una aventura que els dona força, poder, menjar, diners,....Tot allò que no tenien. I ho augmenten i ho defensen. És la probissalla més aclaparadora que forneix les mans pel fusell i la pistola. Els maleïts de l’economia. El 99’99 % dels milicians de la FAI que corrien per les ciutats i pobles, per viles i llogarrets, per camins i masies, no sabien qui eren Marx, Bakunin o Kropotkin. Només sabien que havia arribat la seva hora, l’hora de la seva venjança, l’hora de passar comptes."18 Són els qui actuen amb un aire semidelictiu i xulesc, atemoritzant
a la majoria de la població, utilitzant el poder de les seves armes
i el buit de poder creat per la situació revolucionaria per treure’n
profit econòmic i que com a conseqüència provocaran
el progressiu trencament de la feble resistència ideològica,
legal i moral que tenen alguns dels milicians o patrullers que han de vigilar-los
davant d’uns companys d’acció –que no van amb legalismes burocràtics-,
decidits a dur a judici a ‘feixistes amagats’, ‘burgesos contrarevolucionaris’
o ‘enemics de tots’. El resultat de la seva acció és l’aparició
de cadàvers a les cunetes, la platja o a determinats llocs apartats
de la vista de mirades indiscretes. Són els qui poden conduir un
grup nombrós de detinguts i aplicar-los la mort després d’un
‘consell de cuneta’.
D’algun d’ells es tenia la sospita de que feien el doble joc (per exemple
Aubi "el gordo " de Badalona o del "Cojo de Málaga" ), estrany però,
tenint en compte que no estalviessin pas gens ni mica de violència
gratuïta contra les seves víctimes. Aquests són els
fets d’uns "homes d’acció", que, malgrat el rebuig d’alguns dels
seus correligionaris, actuen sota la cobertura d’unes sigles que els atorguen
patent de cors. En alguns casos, es duen a terme accions que sembla que
tinguin com a objectiu principal el benefici propi, raó per la qual
tots els "homes d’acció" d’aquestes ciutats han estat catalogats
de la mateixa manera sense cap mena de matís diferenciador. I això,
tanmateix, és un error.
Per entendre el fenomen, hem de tenir en compte que, en certes poblacions
mitjanes, l’enfrontament viscut en el període republicà i
en l’època més llunyana, durant la dècada dels anys
vint, va produir una guerra oberta entre la patronal, els propietaris,
els industrials i certs sectors populars i nuclis d’una tradició
anticlerical molt arrelada. La repressió que seguí el sis
d’octubre de 1934 va tornar a obrir antigues ferides. A partir del juliol
de 1936, l’acció violenta d’aquests "homes d’acció" contra
aquells altres podia tenir el suport, explícit o implícit,
de sectors socials que s’havien sentit perjudicats en els períodes
esmentats i que ara somreien davant aquestes venjances.
Vegem ara alguns exemples biogràfics il·lustratius que
ens proporcionin una mica de llum sobre qui són aquests personatges.
Degut a les poques dades disponibles les comparacions resulten complicades
i relliscoses. Caldrien més dades sobre la seva vida durant els
anys anteriors al conflicte: llocs de treball, participació en conflictes
laborals, militància, extracció social, perfil psicològic,....
El que si m’agradaria fer notar és que a força poblacions
hi ha algun personatge d’aquest tipus sobre el qual s’expien les culpes
col·lectives de la repressió.
EL CAS DE BADALONA: "AUBI, EL GORDO".
Cal assenyalar com a dada inicial que el nombre d’assassinats a Badalona
durant la revolució és de setanta-nou morts, dels quals destaquen
l’alt percentatge d’industrials assassinats, que venen a representar un
50% de la totalitat dels morts. Caldria cercar dades sobre com transcorregueren
les lluites socials i conflictes laborals, quasi sempre saldats amb derrotes,
en els anys precedents a la guerra per trobar les raons d’aquests assassinats.
Joaquim Aubí Casals, "El Gordo", és el personatge prototipus
d’"incontrolat" o "home d’acció" que actuava a la ciutat de Badalona
i els seus voltants i al qual es fa responsable dels assassinats comesos
a la localitat. La seva personalitat és molt tèrbola. De
jove, vidrier d’ofici, havia format part dels grups de defensa confederal.
Després havia evolucionat fins a fer de la pistola el seu ofici
i durant la República, havia participat entre altres en un atracament
a una entitat d’estalvis de Mataró. Sempre sota l’aparença
de fet revolucionari. Alguns dels cenetistes de l’època el titllen
de confident de la policia.19 Joaquim Aubí, "El Gordo", era la persona
clau en els grups anarquistes que tenien per la seva actitud violenta una
clara preponderància a les Patrulles de Control i al Comitè
de Guerra establert a Can Tàpies. Això li permetia d’actuar
amb tota impunitat i, fins i tot, d’enfrontar-se amb els elements responsables
de la CNT que intentaven acabar amb aquella situació.
En el seu llibre de memòries, Garcia Oliver ens parla d’una actuació
d’Aubí amb motiu de l’u de maig de 1931. "Un grupo de compañeros
contertulios del café del Teatro Cómico del Paralelo había
ganado una fuerte participación en la lotería del 1 de enero
de 1931". En un tiroteig que es desfermà l’u de maig a la plaça
Sant Jaume..."Aubí y su grupo de ganadores de la lotería
dominaban la esquina de la calle Fernando."20
Joan Peiró també ens informa de l’activitat política
de Joaquim Aubí durant la República citant-lo en la transcripció
d’una declaració judicial inclosa en l’article "El terrorismo entre
bastidores" (1934) que diu: "[...] La denuncia presentada se referia a
la muerte del pistolero del Sindicato Libre, Mallofré; hecho ocurrido
en los primeros meses de la proclamación de la República,
en la ciudad de Badalona. A raiz de tal denuncia, fueron detenidos y procesados
por el sr. Juez del distrito de la Concepción, sr. Parera, Joaquín
Aubí Casals, Vicente Soler Juan, Juan Casas Petit y un tal Barriga,
todos ellos vecinos de Badalona"21.
Tenim constància també que Aubí fou un dels participants en els anomenats Fets de la Cartoixa de Montalegre, entre Badalona i Tiana, que el dia vint de juliol de 1936 fou assaltada per una munió de gent armada, amb la idea que els murs d’aquell edifici centenari albergaven un petit exercit de la reacció disposat a fer una resistència numantina. Res més allunyat de la realitat. Els assaltants detingueren la trentena de monjos que l’habitaven i els condugueren cap a Badalona. Però no tots els cartoixans hi arribaren, ja que cinc foren tirotejats pel camí i tres van morir a conseqüència dels trets rebuts. I si no hagués sigut per la enèrgica actitud dels homes del Comitè de Salut Pública de Badalona, tot just constituït, que va evitar, quan la comitiva arribà a la plaça de la Vila, una carnisseria al bell mig de la plaça.22 De la seva influència dins els grups de la Federació Local
de Grups Anarquistes (FAI) n’és un exemple el fet que aquests el
deleguessin el quatre de setembre de 1936 per substituir Manuel L. Blanco
com a membre del Comitè Antifeixista i de Salut Pública.
Aquesta proposta fou enèrgicament rebutjada i tres dies després
se li retirava la delegació "por cuestiones de orden orgànico"
i es nomenava Josep Fibla Queralt com a nou delegat de la FAI en el si
del Comitè Antifeixista. Com vam veure, ell mateix defensava la
seva actuació anomenant-la "veritable justícia popular".
El seu nom apareix lligat també als fets que passaren a la localitat
tarragonina de la Fatarella.
En el Diari Oficial del Comitè de milícies i de Salut
Pública el vint-i-quatre del nou de 1936 sortí un article
de denúncia sota el títol de "Prou i prou!" on no es feia
cap denúncia concreta, sinó que es denunciava l’actuació
de determinats grups de manera general, això provocà la ira
del representant màxim d’aquests grups a Badalona, Joaquim Aubí,
el qual es presentà a la redacció del Diari Oficial junt
amb un grup dels seus pistolers amb uns aires no gens tranquil·litzadors.
Els responsables del Diari se’n sortiren com pogueren, ja que l’article
era una reproducció d’un altre publicat a Barcelona. La redacció
estava situada al pis de dalt del local de ERC i per arribar-hi els assaltants
passaren per tot el local ple de gom a gom. El fet és, però,
que quan van baixar els redactors membres de les JEREC, el local era buit
perquè davant la presència d’Aubí tothom havia marxat.
Aquest estat d’indefensió total en què se sentiren alguns
d’aquests militants de les JEREC fou la causa per la qual abandonaren el
partit i es passaren a les Joventuts Socialistes Unificades (PSUC). Ara
bé els assaltants no es conformaren amb aquesta acció, sinó
que des de les planes del setmanari Via Libre, setmanari de la CNT-FAI,
Joaquim Aubí replicà l’article el dia deu d’octubre amb el
títol "Contestando a Prou i Prou":
"España hoy vive un estado psicológico que los verdaderos
revolucionarios son los llamados a encauzarlo por su verdadero lecho.
Recordaré que el pueblo español, al advenimiento de la República, acusaba a una serie de hombres que eran la vergüenza de los demás. El grito de este pueblo fue: ‘¡Muera Cambó! ¡Muera la Lliga Catalana! ¡Viva la CNT!’ y estos hombres que hoy están emboscados en otros sectores políticos para que no se les haga esta justicia tan humana, como es la del pueblo, estos individuos que dicen que los revolucionarios de hoy, somos unos cobardes, unos irresponsables, unos enfermos y sádicos, tengo que contestarles que no hace muchos meses pertenecían a Cambó y a la Lliga y que ahora no pertenecen, por cobardía y a más, aún gritan tanto porque tienen miedo por su situación pasada. [....]. [....] Nosotros, no queremos venganzas personales, pero sí, esta
justicia que quiere el pueblo, y los que gritan y nos insultan indirectamente,
en doble sentido, si nos fastidian, diremos al pueblo quienes son y cuales
son sus intenciones de ave de rapiña, y de esto de la venganzas
personales, hablaremos cuando llegue la ocasión, pero siempre con
pruebas irrefutables, ya que los militantes de la CNT i de la FAI siempre
hacemos justicia a los hechos responsables para que vean la verdad de lo
que sucede, una verdad que los hundirá el día que resplandezca".23
Com es pot veure aquests grups tenien en aquests primers mesos una força
i una impunitat tal que fins i tot es permetien de sortir a la llum pública
a defensar la seva actuació. L’article acabava amb una nota de la
Redacció que deia: "Nos Ruega el comparo Aubí que para major
contestar a ‘Prou i prou’ y a cuantos compañeros ponen en entredicho
la actuación de todas las patrullas de control, que todos los que
las componen, son capaces de hacer lo que hacen y de luchar en el frente,
como él y dos compañeros más de los grupos móviles
de esta localidad hacen, que la semana pasada a las tierra s aragonesas
para combatir al fascismo al descubierto ya que no se les deja combatir
como se debe al encubierto"24. Evidentment en escriure aquestes ratlles
ja havien tornat del front. L’estada havia estat curta. Com es pot veure
pel to de l’article el grup d’Aubí tenia en aquests primers mesos
una força i una impunitat tal que fins i tot es permetia de sortir
a la llum pública a defensar la seva actuació. Senyal de
que es sentia legitimat i que contava amb el suport de determinats sectors
de la població.
El Setmanari Domingo que es publicava en temps de guerra a San Sebastián parlava en un article signat per J. Mestres, el dia u de 1938, de la figura de l’Aubí. L’article es titulava "Yo he conocido a otro García Atadell". García Atadell havia estat un dels caps de la cèlebre "patrulla del amanecer" a Madrid. En Agrupar-se les tropes feixistes a la capital de l’Estat fugí cap a França amb el producte, molt quantiós, dels seus saqueigs i robatoris. Sempre, com és natural, presentant-ho com a fets revolucionaris. Com podem veure d’"incontrolats" no només n’hi havia a Catalunya. García Atadell és el més conegut de tots aquests personatges que sense escrúpols ni idees camparen lliurement per la reraguarda republicana, camuflant la seva actuació gangsteril dins el procés revolucionari. Vegem el que diu l’article sobre l’Aubí, la fama del qual, com es pot veure, arribava fins a la zona nacional. "[....] -Este es el famoso Asensio- me explicó mi ‘cicerone’ que sentia deseos de expresar el asco que le producía-. Usted, seguramente no conocerá su historia. Antes del movimiento era huésped de la cárcel Modelo, condenado a cadena perpétua junto con su compínche Aubí, su lugarteniente como lo llama él. Habían asaltado el banco de Mataró. El 19 de julio fueron liberados por las turbas de la FAI y se han convertido en estos dos personajes que usted puede admirar. Mis ojos buscaron a Aubí. Estaba medio tumbado en un sofá. Intentaba sostener una copa cuyo líquido se vertía por el temblor de sus manos. Vestía de paisano. Su traje era de buen corte, pero en el ojal de la solapa llevaba un clavel rojo que le sentaba como un rayo. Bromeaba con todos y sus bromas siempre eran las mismas. Aún repetía con insistencia de hombre poco acostumbrado a las cosas selectas, la maravilla del champaña francés. -Me cuesta quinientas pesetas la caja- clamaba borracho-. Me lo traen mis agentes de contrabando. [....]"25 De la seva actuació fins al final de al guerra ben poca cosa
més se’n sap A l’exili aparegué a l’illa de Cuba, i de la
seva actuació allà ens en dóna compte aquesta notícia:
"Al servei de l’imperialisme ianqui. UNA NOVA MALIFETA DEL PROVOCADOR
FAISTA AUBÍ A CUBA.
En números passats hem donat compte d’altres malifetes comeses per aquest repugnant individu, de la darrera de les quals en fou víctima el nostre company Forné Farreras. Aubí, vulgar delinqüent, fou condemnat fa un any, per una important estafa, però la intervenció de la policia ianqui a sou de la qual actuava, va pressionar per tal d’impedir que l’esmentat faista complís la condemna. Malifetes d’aquesta mena les realitza la policia imperialista ianqui
per tal d’impedir l’activitat dels ciutadans cubans i dels refugiats espanyols
en llur acció de solidaritat amb el poble espanyol en lluita contra
el franquisme, utilitzant a degenerats del tipus d’Aubí, faista
a llur servei."26
Aquests notícia resta confirmada per una carta de Joaquim Cortés
a Joan Manent el 29 d’agost de 1974 des de Mèxic en què entre
altres coses deia: "Aubí es una repelente piltrafa humana. Siendo
yo secretario de la CNT en Cuba lo destituímos y expulsamos de la
organización. Era nada más y nada menos que policía
al servicio de Batista. No fue fusilado por Castro porque tuvo quien lo
defendió aunque se pasó una gran temporada en el Morro."27
No disposem de més informacions sobre el personatge, sabem que
durant els anys seixanta tornà a Badalona, però morí
a l’exili a Miami, però pel vist s’adiu força al tarannà
tèrbol sobre el qui es personifiquen tots els actes atroços
produïts durant la revolució a la localitat, massa simple i
alhora molt còmode per a la memòria col·lectiva local
en que la majoria vol oblidar el seu grau de participació en el
conflicte. De totes maneres, el nombre d’assassinats a la localitat, setanta-nou,
es massa nombrós com per atribuir a una sola persona i al seu grupet
de seguidors la majoria de la seva carrega.
EL CAS DE LLEIDA: FRANCISCO TOMÀS
FACUNDO
A Lleida es produí un autèntic bany de sang durant la
Guerra Civil, sobretot el primer mes del conflicte, amb dos-cents quatre
morts, la qual cosa representa un esclat de violència únic
a Catalunya en tot el període bèl·lic. La xifra total
d’assassinats a la reraguarda lleidatana és de tres-cents seixanta-nou
morts. Sent l’estament eclesiàstic el grup humà més
afectat per aquesta repressió, i en segon terme els militars. A
Lleida hi ha un alt nombre d’assassinats espontanis amb nombroses "saques"
exercides pels militants locals, hi han matances col·lectives en
les que s’imposa la iniciativa dels elements més violents exculpades
pel Comitè Popular, es fa un terror com a acció preventiva
i que podríem definir com a terrorisme de masses. Es produeix també
l’actuació d’un exemplaritzant Tribunal Popular que impulsa moltes
penes de mort. Cal destacar també la ciutat de Lleida com a lloc
de pas de milicians que anaven al front com a una de les possibles explicacions
de tant elevat nombre de víctimes..
Com d’altres ciutats, Lleida també disposa del seu particular
home del sac que és qui s’acosta més s’apropa a la imatge
de "patruller incontrolat" al qui s’atribueixen un alt nombre d’arbitrarietats,
assassinats i actes de violència, és Francesc Tomàs
Facundo. Disposem també de poques informacions sobre el personatge
i alhora subjectes a la parcialitat de Francesc Viadiu, delegat d’ordre
públic a Lleida i antic diputat del Parlament de Catalunya. Per
Francesc Viadiu en les seves memòries, Tomàs és el
símbol dels "incontrolats" a la reraguarda Lleidatana, imposant-se,
diu, per la por i l’arbitrarietat: "[...] la seva actuació a les
terres de Lleida tingué uns efectes atemoritzadors i negatius per
a la població i, especialment, per a les comarques. Perquè
tenia a tothom espantat, amb les seves accions incontrolades, ja que feia
allò que li donava la gana, sense la més petita lògica
ni àdhuc dintre el terrorisme."28
La seva personalitat és força opaca, de trenta-sis anys i solter, segons Viadiu el personatge arribà a Lleida des de Barcelona amb una columna de la FAI, en la qual se li atribueix una posició predominant i una actitud violenta, i passa a dirigir una tèrbola "oficina de contraespionatge". Sabem molt poques coses més sobre el personatge, a part de la seva activitat en el Comitè i com a membre destacat de la Primera Paeria de la revolució (octubre 1936) i d’altres actuacions en nom de la CNT-FAI com per exemple en mítings, així com alguna breu col·laboració en forma d’article al setmanari Acracia. Va ocupar el càrrec dels Serveis de Contraespionatge de la Generalitat i de delegat dels Serveis d’Investigació. Tomàs signava els informes del Comitè d’Informació amb tampó, en el qual tenia estampada una signatura de cal·ligrafia clara però de traç elemental. Va viure en un pis de l’edifici del Banc Hispano Americano de la plaça Paeria i posteriorment, segons l’Ajuntament, en el d’un advocat. Se’l fa responsable d’assassinats, saquejos, detencions, registres, de donar el tret de gràcia als executats entre d’altres. Amb la dissolució de la Brigada Social i de les patrulles de control, les activitats d’en Tomàs Facundo i del seu servei de contraespionatge minvaren sensiblement. Viadiu dona una imatge molt negativa de Tomàs. La seva figura es relaciona amb alguns dels aspectes més tèrbols de la repressió a la reraguarda lleidatana, l’acusa d’atemorir no només la ciutat de Lleida, sinó també la comarca. "Havia esdevingut el símbol de la por. Val a dir que el seu físic era una mostra palesa d’esglai: feia literalment por."29 Viadiu ens explica, també d’una manera força còmica
que denota un extremat mal gust, com després dels Fets de Maig de
1937, Tomàs és humiliat públicament per agents del
SIM, amb què esdevé des de llavors un personatge caricaturesc
per a la població i cosa que revela les poques simpaties de que
gaudi entre els elements revolucionaris del PSUC i d’ERC que dominaven
el SIM:
"Després dels fets de maig es va produir una anècdota
molt pintoresca, que jo no vaig aprovar, però que em féu
molta gràcia, tenint en compte el personatge i la seva situació:
un dia, quan en Tomàs es retirava al seu departament, es trobà
que l’esperaven un parell d’individus a la porta. [...] Pistola en mà,
els qui l’esperaven l’invitaren a pujar al seu pis. Un cop a dins, els
dos acompanyants es van treure una ampolla d’anís, una de conyac
i un got. Per rigorós ordre, anaven emplenant el got, ara d’anís,
ara de conyac, obligant-lo, pistola en mà, a beure. Quan van considerar
que el flamant cap del ‘Servei de Contraespionatge’ ja havia engolit prou
líquid i que ja estava completament ebri, passaren a la segona part
del programa que portaven estudiat. Feren agenollar aquell personatge,
que no feia gaire temps atemoria Lleida i les comarques lleidatanes, i
li digueren:
I així es féu. Aquell terrorista s’havia convertit en una pelleringa humana i ni es va resistir ni va protestar. Tal era el seu atuïment. Si no va protestar mentre tingué dues pistoles apuntant-lo, ja ho va fer l’endemà. I de quina manera! Les seves protestes orals i escrites foren comentades i, no cal dir-ho, celebrades per la majoria de la gent de Lleida, que tant l’havien arribat a odiar. I, d’altra banda, quedà ben patent que la quantitat de matèria grisa que hi havia en aquell cervell d’energumen era ben ridícula."30 Dies després el setmanari Acracia recollia el fet en un to d’enèrgica
repulsa: "¡A la opinión honrada, sin distinción de
matices; a la prensa local y a todo aquel que sienta vibrar en su pecho,
aunque sólo sea un átomo de dignidad humana! A todos por
igual nos dirigimos, para darles a conocer un acto criminal llevado a cabo
ayer en la persona de nuestro camarada Francisco Tomás, militante
activo de la Confederación Nacional del Trabajo y delegado de la
Brigada de Investigación Social. [...] Reclamamos justicia porquè
es un deber que nos impone ese derecho de respeto mutuo, que debemos a
todos nuestros semejantes. Sin esta ley ética y humana no podría
un pueblo llevar a cabo nada útil ni nada estable."31 Segons Viadiu
poc després d’aquest incident s’incorporà al front, on hi
morí.
El personatge fou expedientat en acabar la guerra pel Tribunal de Responsabilitats
Polítiques de la província de Lleida, on els informes el
qualifiquen com "uno de los criminales mayores de los primeros dias", el
1941 fou sentenciat amb la pèrdua de bens, encara que el 1944 es
dictà el sobreseïment.32
EL CAS DE MOLINS DE REI: EL "MARÍN".
A Molins de Rei hi ha vint-i-set víctimes per la repressió
de reraguarda, la majoria moriren a causa de les seves idees polítiques
i religioses, tot i que hi ha algun cas de venjança personal. A
Molins de Rei ens apareix un altre mite "incontrolat" a qui s’acusa d’aquests
assassinats, és Manuel Marín Mula33, líder dels anarco-sindicalistes
de Molins de Rei, conegut simplement amb el nom de "Marín", ell
va ser l’organitzador del Comitè de Milícies Antifeixistes
i de l’escamot capitanejat per ell mateix, que va "assegurant" la reraguarda
al Baix Llobregat eliminant gent de la Lliga, conservadors, catòlics,
fejocistes, i enfrontant-se amb les armes –com a Pallejà- a republicans,
per considerar-los poc radicals, i fugint, finalment, quan aquests li planten
cara.
Manuel Marín era paleta, afiliat a la CNT i membre de la FAI.
El seu cas és molt fosc. La informació oral sobre la Guerra
Civil a Molins de Llobregat se’ns ha imposat com un home d’empenta i com
el veritable organitzador de la vida molinenca durant els primers dies
de la guerra. A més, se li atribueixen totes les responsabilitats
de les morts a la reraguarda. Aquests fets, tot i que la coincidència
de testimonis els fa versemblants, són sovint exagerats. Per exemple,
se’ns descriu en Marín com un analfabet i, en canvi, en la documentació
escrita d’aquells anys es comprova que la seva signatura no és la
d’un analfabet.
Ell fou un dels impulsors de la col·lectivitat agrícola.
Els grans propietaris no haguessin abandonat les terres si no hagués
existit la repressió faista que encapçala Marín. Fins
i tot, els col·lectivistes agrícoles, malgrat pertànyer
al CNT, s’hagueren d’enfrontar amb en Marín, ja que sembla ser que
els milicians de les patrulles que feien de guardaboscos, quan baixaven
de la Rierada i Sant Bartomeu, rampinyaven caixes de fruita i verdura de
la col·lectivitat. El tema de l’abastament d’aliments a la població,
cada cop més famèlica, i la incautació o municipalització
dels cellers de can Roca i Capdevila, que estaven sota el control de la
CNT-FAI, fou un dels afers que va frenar definitivament el poder dels homes
del Marín.
A finals de 1936 es va nomenar un nou consistori. L’alcalde fou en Jaume
Subirats, d’ERC, que substituí Jaume Font que havia marxat a Barcelona
contrariat per l’actuació del Comitè de Milícies Antifeixistes
i els mètodes de Manuel Marín. Es van incorporar a l’equip
de govern homes del PSUC i de la UR i, a partir d’aquell moment, ambdós
grups van fer pinya enfrontant-se a la FAI, en contra dels seus mètodes
repressius i per la seva mala gestió. El moment més virulent
de l’enfrontament entre comunistes i cenetistes fou pel febrer de 1937,
quan els comunistes van exigir el control estricte dels proveïments
i acusaren obertament els homes de la CNT-FAI d’haver-ne fet ús
i abús. L’ofensiva contra els faistes d’en Marín començava
a imposar-se. A partir de juny de 1937 Manuel Marín s’en va del
poble, produint un canvi d’actitud en el si de la CNT.
EL CAS DE SABADELL: "LINO Y SUS PATRULLAS".
A tall d’introducció cal dir que el nombre total d’assassinats
a la reraguarda sabadellenca és de setanta tres, xifra comparativament
baixa amb els dos cents vint-i-sis de la veïna ciutat de Terrassa.
Destaca però a Sabadell l’elevat nombre d’eclesiàstics assassinats,
trenta un, i en segon terme els fabricants. Així, la part més
important de la repressió antifeixista a Sabadell va correspondre
a la persecució religiosa, que en alguns casos va assolir graus
d’extrema violència, rabejant-se amb els cadàvers. Segurament
fou deguda a la mala traça de l’Església en fer el joc a
la classe dominant de la ciutat en les dècades anteriors a la guerra,
ja que va fer un paper de pal de paller de les dretes en una ciutat on
la qüestió religiosa havia dividit tradicionalment les tendències
polítiques més que qualsevol altra. També la repressió
va abatre’s, en menor mesura però, contra la burgesia més
dretana i contra els sometemistes, també es troben alguns casos
de venjances de tipus personal.
A Sabadell a diferència de moltes localitats catalanes el pes
majoritari no corresponia a la CNT. La FLS (Federació Local de Sindicats)
agrupava a la gran majoria dels obrers sabadellencs, sent una força
social d’enorme influència que superava l’estricte àmbit
sindical. Escindida de la CNT l’any 1932, allunyant-se progressivament
cada cop més dels postulats de la CNT-FAI, pocs dies després
de la guerra la FLS va integrar-se a la UGT.
A pesar del protagonisme terrassenc de la repressió vallesana,
Sabadell tampoc s’escapa de tenir un protagonista destacat i popular per
la seva activitat repressora, és Sadurní Nicolàs Antolino,
conegut popularment amb el sobrenom de "Lino", minaire de Santomera (Múrcia)
i militant de la UGT-FLS, que sembla que causava ja només temor
pel seu aspecte rabassut i simiesc. Això ja ens dona la idea d’un
personatge curtit en les mines i d’aspecte rude. "Lino" forma un grup d’acció
que era conegut com "Las patrullas de Lino" al qual es van atribuir més
de cent assassinats, més dels produïts realment a la ciutat
de Sabadell, entre els quals destaca el del conegut pare Rodamilans. A
les seves ordres actuaven d’altres personatges locals que destacaren també
per la seva activitat repressora, com Marcelino Blanco i Juan Sánchez
Rodriguez "El Nene", els qual trobarem després entre el cos repressiu
de la postguerra. Ja en els moments de la insurrecció de l’Alt Llobregat
de l’any 1932 trobem alguns actes de sabotatge per tal de pressionar cap
a una República sindical a Sabadell organitzats per "Lino", en aquells
moments afiliat a la CNT, i els seus companys de correries Antoni Soler
Cuadrat, Nino, i Sebastià Vera. Sembla que "Lino es va especialitzar,
en aquests dies, a volar els pals telefònics i en altres actes de
sabotatges com fer volar alguns petards i incendiar algunes cases amb benzina,
sembla que protegit pel capità general Valerià Weyler i Nicolau,
perquè un fill d’aquest li era germà de llet.34
"Lino" també es veu implicat en alguns dels actes de violència
protagonitzats en la lluita entre moixistes, seguidors de Josep Moix, i
cenetistes, emmarcades en la lluita entre faistes i trentistes. La separació
de la CNT-AIT de la FLS portarà un trauma social. La FLS que després
de l’atemptat contra Josep Moix s’havia preparat respondre cop per cop,
va trametre "Lino", que feia com de guàrdia personal dels líders
sindicalistes, vers la fàbrica de Manufactures Carol, S.A. coneguda
com a Cal Jepó, on treballava un equip de minaires. "Lino" els va
comminar a abandonar la feina. Discutiren. De sobte "Lino" va bufetejar
un dels treballadors i aquest va repel·lir l’agressió amb
un cop de càntir. Aleshores "Lino" va treure’s la pistola i el va
matar. Per fugir va tornar a disparar, ferint greument a un dels altres
treballadors. "Lino" en aquestes èpoques ja feia respecte pel seu
historial agressiu, a pesar d’estar inscrit en la corrent trentista de
la CNT.
L’any 1937 el Departament de Justícia de la Generalitat, davant l’elevat nombre de víctimes a Sabadell i escandalitzat per aquests assassinats incontrolats, va trametre forces d’assalt a Sabadell per tal de que procedissin a la detenció de Sadurní Nicolàs Antolino "Lino", la fama de botxí "incontrolat" del qual, havia arribat a la Generalitat. "Lino" fou intentat posar fora de circulació pels mateixos republicans. Un fet curiós és que entre els efectius governamentals tramesos per tal de procedir a la detenció de havia Magí Colet, que en la postguerra trobarem en les lluites sabadellenques contra el franquisme. Sembla que malgrat la persecució "Lino" pogué fer-se escàpol saltant per les eixides del veïnat, aleshores, "Lino" va anar a refugiar-se a Santomera, el seu poble natal, on sembla que va procedir al contrari de la seva conducta mostrada a Sabadell, ja que es diu que va salvar un bisbe.35 Al final de la guerra amb maletes carregades de valors va ser fet presoner
pels italians del Duce al port d’Alacant. El mateix any els Nacionals li
incoaren un procés i fou traslladat a la presó Model. Primer
es deia que tenia algun suport perquè havia amagat un bisbe de Saragossa
o de Múrcia, encara que a darrera hora prevalgué l’opinió
de l’amistat familiar amb la família de Valerià Weyler, o
amb la d’un almirall a qui devien favors.36 Aquests aconseguiren anul·lar
un primer consell de guerra que el condemnava a mort, però no aconseguiren
anul·lar el segon. La Comissió Gestora del municipi va cooperar
tot seguit amb l’auditoria de guerra de la Quarta Regió Militar
"en exposición, de momento, de la criminalidad que se alberga en
la persona de Saturnino Nicolás Antolino [a] el Lino, aprovechando
la circunstancia de haber sido trasladado este individuo a la cárcel
Modelo de Barcelona." El "Lino" es lamentava que, amb ell, condemnessin
el seu fill. Segons deia, innocent de l’acusació de realitzar vint-i-cinc
morts. L’obsessió de "Lino" escapar-se de la Model per tal de poder
liquidar els traïdors Marcelino Blanco i "El Nene", ambdós
patrullers com ell, que ara actuaven amb els "nacionals". "Lino" acabarà
sent afusellat a Camp de la Bota el tres de juliol de1940. Malgrat les
informacions escasses i fragmentaries que trobem del personatge37seu record
és encara força viu entre la gent que visqué en el
Sabadell del període de la guerra.
EL CAS DE TARRAGONA: JOSEP RECASENS
"EL SEC DE LA MATINADA".
A Tarragona hi ha cent vuitanta-sis víctimes producte de la repressió,
vuitanta-sis dels quals són eclesiàstics degut al fort anticlericalisme
del poble tarragonès, la resta de víctimes moltes són
producte de nombroses i masives "saques". Entre els autors d’aquests assassinats
destaca el "Sec de la Matinada", l’alies de Josep Recasens Oliva, nascut
al 1912, peó de la construcció. Era un delinqüent, pres
diverses vegades a Pilats acusat d’assassinat, és qualificat a la
causa general com a membre de la FAI38, acompanyat pels seus homes, passejava
desafiant pels carrers de la ciutat exhibint el seu armament: un fusell
màuser, una pistola-metralladora i un matxet.39
Recasens es acusat de ser l’autor de varies execucions col·lectives
l’agost, l’octubre i el novembre de 1936 mitjançant el mètode
de les "saques" comandades per ell. El "Sec de la Matinada" queda envoltat
d’una aurèola terrorífica després d’haver cremat viu
el metge de la presó Josep M. Vives. Lluís Climent ens descriu
aquest episodi així:
"Uno de los principales asesinos tarraconenses denominado Recasens,
elemento indeseable bajo todos los conceptos –muerto cuando los sucesos
de Mayo- guardaba resentimientos personales con el facultativo, que se
remontaban a hechos anteriores al Movimiento. Recasens, en una de sus varias
permanencias en la cárcel, por sus actividades al margen de la Ley,
provocó con varios elementos de su calaña, un incendio para
dar pie a disturbios y tal vez evadirse de la Prision. Intervinieron en
la refriega producida las fuerzas armadas que vapulearon a Recasens y a
sus compañeros para mantenerlos a raya. De los disturbios provocados
se hizo responsable al tal Recasens y fue condenado a un ayuno de pan y
agua, para levantar el cual, se recurrió al médico de la
cárcel, instandole a que calificara de cuidado las heridas y contusiones
recibidas, al objeto de poderlo
El triunfo del caos y de la criminalidad, fue la época propicia
para llevar a cabo su venganza rastrera y a las dos de la madrugada del
día 28 de Julio de 1936 se presentaba Recasens, junto con otros
tipos de su catadura, entre ellos Manuel García Cremades y otro
apodado ‘Madriles’, en el domicilio del médico para consumar sus
crueles intenciones.
Hicieron montar al señor Vives en un auto hasta llegar a la carretera
de Valls y en el cuarto árbol existente a la salida de Tarragona,
bajaron a la víctima a la que rociaron de gasolina, prendiendole
fuego después. La muerte del señor Vives fue espeluznante.
Quemado vivo, lanzaba voces lastimeras pidiendo la gracia de ver terminada
su tortura. Y sus verdugos, lejos de apiadarse, dispararon aún varios
tiros que hicieron más sensible su agonía trágica."40
Fou mort durant els Fets de Maig de 1937 a Tarragona, Lluís Climent
també ens descriu la seva mort: "[…] fuerzas de infantería
de aviación, procedentes de Reus, se presentaban para castigar a
los cenetistas, armadas con profusión de material entre el que figuraban
varios cañones antiaéreos.
Después de mucho rato de combate, que determinó varias
bajas, la C.N.T. deponía las armas. Los vencedores detuvieron inmediatamente
a los que habían hecho armas contra ellos y en sus redes cayeron,
entre otros, Recasens, el famoso asesino de quien ya hemos hablado […].
Recasens, verdugo del médico Vives, a quien quemo vivo en los
primeros días del Movimiento, caía acribillado a balazos
enfrente mismo del domicilio particular del facultativo, de donde sacó
una madrugada a su víctima para martirizarle sádicamente."41
EL CAS DE TERRASSA: "PEDRO Y SUS CHIQUILLOS".
Pedro Alcocer Gil és un dels personatges que els terrassencs
associen d’una manera més directe al període de Guerra Civil.
Al voltant de la seva figura s’ha creat un llarg i macabre anecdotari que
sovint ha consistit en "penjar-li tots els morts", voltant-lo de tots els
vicis i defectes per tal d’intensificar en ell la personalització
de totes les responsabilitats. La seva figura respon perfectament al prototipus
d’"home d’acció" o d’"incontrolat" local.
Hem de tenir en compte que Terrassa fou una de les ciutats catalanes
amb major nombre de víctimes per repressió a la reraguarda,
dos cents vint-i-sis segons la majoria de fonts. Una xifra molt alta si
tenim en compte el nombre de víctimes d’altres ciutats industrials
amb un nombre d’habitants similar com eren Badalona, setanta-nou morts,
o la veïna Sabadell, setanta –tres morts. A Terrassa, com en la majoria
de ciutats, eliminar els "facciosos" locals es convertí en un element
prioritari durant els primers mesos de la revolució. Les víctimes
foren majoritàriament patrons d’empresa, coneguts per la seva intransigència
i vinculats d’una manera més o menys directa a la dreta política
i al bloc "salista", que durant molts anys havia ostentat el monopoli del
poder polític i econòmic a la ciutat.
Pedro Alcocer Gil neix a Alhabia, un poble d’Almeria l’any 1906. Després de quedar orfe de molt petit va arribar adolescent a Barcelona enlluernat per les mobilitzacions obreres, el 1920, en plena etapa del pistolerisme i entrà aviat
en contacte amb la CNT. L’any 1922 s’instal·la a Terrassa i entra
a treballar a la secció de Can Niquet de la SAPHIL, on sostindrà
forts enfrontaments amb els seus patrons per qüestions laborals. Viurà
al carrer Watt i la seva dona tindrà una botiga de retalls de roba
al mateix barri de Can Aurell.
La seva activitat sindical s’incrementa amb l’arribada de la República,
vinculant-se a la FAI "[…], me distinguí por mis actividades sindicales
y llegué a ser uno de los dirigentes más significados del
sindicalismo terrassense y de la FAI. Era un luchador incansable. Más
adelante, me nombraron en una reunión de militantes, miembro de
la Federación Local de Sindicatos y delegado de la comarca del Vallès,
lo que me permitió visitar todos los pueblos de la comarca."42 i
organitzant un grup d’acció que més tard serà conegut
com els famosos "Chiquillos de Pedro", junt amb el que participarà
en tots els intents insurreccionals de 1931 a 1936. Destacant l’assalt
a l’Ajuntament el febrer de 1932 i el de la presó de la ciutat durant
l’insurrecció d’octubre de 1934. Sent detingut en diverses ocasions
a la presó tractarà amb Ascaso, Garcia Oliver i altres membres
destacats de la CNT.
Malgrat les forçoses absències laborals sempre continuà
a vinculat a Can Niquet, empresa en la que tenia una forta influència.
Es considerava un expert en explosius, i el 1934 fou detingut amb altres
sindicalistes per emmagatzemar explosius que robaven companys de la CNT
de les mines de Fígols: "Manipulaba bien los explosivos y las bombas
incendiarias. A los muchachos del grupo que consideraba más reservados
les enseñaba todas las fórmulas por sí faltase algún
día me pudieran susbtituir."43 Segons Alcocer , ja en els anys de
la República es convertí en un estigma per a la burgesia
local, sobretot a l’hora de defensar els components del seu grup de les
repressions patronals que sofrien.
En iniciar-se la Guerra Civil el juliol de 1936, Pedro organitzà
i armà els seus "Chiquillos" per tal de formar les primeres Patrulles
de Control. Durant els primers mesos de la guerra serà nomenat representant
de la CNT-FAI en el Comitè de Salut Pública. Posteriorment
encapçalarà el Comitè d’Investigació i Defensa,
presidint després la Junta de Seguretat, màxima responsable
de les Patrulles de Control
En un article titulat "Contestando al Emperador de Terrassa", publicat
a VIDA NUEVA, portaveu de la Federació Local de Sindicats (CNT),
Pedro Alcocer responia a unes declaracions del cap de policia local, que
reclamava actuar des de la legalitat i reordenar la revolució:
"Pues no hombre[…] ni las organizaciones revolucionarias, ni el que
esto escribe, se resignarán a que las cosas queden como antes, ni
la Policía, ni nadie, tienen autoridad para perturbar la marcha
revolucionaria del pueblo, es el pueblo y nada más que el pueblo
[…] el único que tiene autoridad moral para trazar el destino del
mismo, y no simple policía que se cree ser un general, sin que el
pueblo le haya dado autorización para ello."44
"Una tarda en vesprejar […] estàvem tres veïns Asseguts
al pedrís del portal del tacon del costat de casa. […] Vingué
i s’assegué entre nosaltres en Pere Pera, jove industrial llauner
establert al carrer de la Unió. Parlàvem. De sobte ens trobarem
enrondats de quatre o cinc xicots joves amb revòlvers al costat.
Invitaven a Pere Pera a pujar a un cotxe que restava aturat ran de la vorera
de l’altra part del carrer. Pere Pera es feu tossut en no pujar al cotxe
dient-los que aniria a peu al Comitè de Defensa i partí de
braç de al seva dona carrer enllà entre aquells gambirots
[…]
Diversos testimonis, de diferent signe polític, i llibres de
memòries coincideixen en assenyalar Pedro Alcocer i el seu grup
com els responsables de la majoria d’actes repressius. En concret, Magí
Davi, militant del POUM, ens diu:
"Pedro Alcocer fou qui controlà la repressió durant els
primers mesos de guerra. Presidia el Comitè de Defensa en el qual
hi participaven partits i organitzacions. La seva actuació descontrolada
fou motiu de diverses protestes, i sonades dimissions en l’Ajuntament.
Fou un període caòtic en el qual tots hi tenen un bona part
de responsabilitat per haver-ho tolerat. La CNT, que recolzava en ‘Pedro
y sus Chiquillos’ els deixava fer, ignorant les crítiques, i valorant
excessivament la força de les masses que ella fins llavors havia
arrossegat."46
"No és que ell fos el representants de tots aquests (els ‘incontrolats’),
ell era de fet el cap de les patrulles i aquestes també feien coses
que ell les havia d’acceptar un cop fetes. A l’Alcocer se li han penjat
al damunt totes les calamitats i, en realitat, tampoc n’hi ha per tant.
No diré que era un xicot molt sever i era dels que no volien afluixar
però tenia al voltant seu una colla que podríem dir que eren
encara més maximalistes que ell i de vegades feien coses, pel motiu
que fos, que se’ls deia: no, això no, no hi ha dret."47
Curiosament en el llibre de memòries de Pedro Alcocer les referències
a la reraguarda terrassenca són mínimes, no parla en absolut
d’aquestes responsabilitats que "Vox populi" se li han atribuït, sinó
que a demés es limita a exposar dues situacions en que apareix com
a garant de l’ordre públic enfront dels incontrolats i exaltats
militants del POUM i del PSUC que pretenien exercir la repressió
pel seu compte sobre un conjunt de monges:
"Un día me avisaron de que ante un convento de monjas que había
en una de las barriadas de la ciudad se había aglomerado un gran
contingente de personas y que querían quemarlo con las monjas dentro.
Rapidamente me presenté en el lugar indicado, con varias de las
patrullas a mis órdenes. Mandé que retirasen todo el mundo
a cien metros del edificio. Obedecida esa orden, entré en el convento
acompañado por dos de mis muchachos de más confianza y pregunté
por la Hermana Superiora. Aquellas mujeres estaban aterrorizadas. Una de
las monjas fue en su busca y al poco apareció ésta, tan pálida
y asustada como las demás.
Le dije: ‘Señoras no se asusten ustedes. Vengo a protegerlas.
En la puerta tengo a mis muchachos, con varios automóviles, para
acompañarlas a donde quieran, ya sea a casa de amigos o de familiares.
Recojan todas sus ropas y sus maletas’. La superiora me dio las gracias
y añadió: ‘Mire usted, hay un hombre registrando el convento
y nos ha dicho que, una vez haya terminado de registrarlo todo, nos va
a encerrar en las habitaciones para que muramos abrasadas’.
Al oir estas manifestaciones pregunté: ‘Dónde está
este individuo’. Una de las hermanas me indicó: ‘Allí, señor’.
Me dirigí al lugar indicado y cogí al personaje en cuestión,
que era comunista del POUM, lo desarmé y lo saqué a la calle
a patadas."49
Entrevistat per José Eugenio Borao sobre les responsabilitats
de les morts Pedro Alcocer respon Així:
"Durante la guerra hubo muchos excesos que no debieron cometerse. Pero
las revoluciones crean unas situaciones que son inevitables. Yo era el
jefe del Comité de Investigación y para ello me dirigi a
todos los partidos para que enviaran un representante para formar parte
del Comité. Habia muertes que no podían evitarse porque cuando
yo llegaba ya era demasiado tarde. Recuerdo varios casos. Muchos provenían
de denuncias que hacia cualquiera. También habia errores, por ejemplo
el de dos hermanos, uno de los quales era fascista y que sin embargo pudo
escapar. Llegó un momento en el que fui a la imprenta e hice un
modelo de impreso para que todo aquel que quisiera hacer una denuncia expusiera
los motivos y la firmara. Así fue como acabé con todas las
falsas denuncias."50
És ara, quan Pedro Alcocer veient que la seva presencia a la
reraguarda terrassenca no és tan necessària decideix incorporar-se
al front de València, on hi havia la plana major de la CNT, i des
d’on s’incorporarà al front d’Aragó. Pedro Alcocer en acabar
la Guerra Civil l’any 1939 s’exiliarà a França i Veneçuela.
Josep Puig i Arnaus, redactor i cap del diari L’ACCIÓ, portaveu
d’ERC, en les seves memòries d’exili ens dona la seva opinió
sobre la figura de Pedro i ens informa del seu parador a França:
"Moltes vegades a Sant Cyprien, els companys de ‘xabola’ ens preguntem
que s’en deu haver fet del Pedro […]. El Pedro que jo esmento era el botxí
que feu assassinar a la nostra ciutat una gran quantitat, molt important
i lamentable, de ciutadans en el curs dels darrers mesos de 1936, i els
primers de 1937 […]. Persones d’abast insignificant, conservadores de poc
predí.... caps de casa que havien votat les dretes. Obrers sense
voluntat de classe, […] beats recalcitrants, que en l’església trobaven
la pau que no trobaven en la ciutadania.[…] El Pedro és un andalús
de Sierra Morena que imposava l’aplicació d’una llei sagnolent,
dictada pel caprici, per la vessania, i sovint per l’avarícia.
Perquè el comès pel Pedro ultra el depassar el punt decisiu
en la vida dels homes que li eren denunciats, era també el de registrar-los
llur casa per a saquejar-la […]. Després d’emportar-se el botí
que més li abellia. Generalment, diners, joies, aparells de radio,
algunes vegades mobles, segons s’esqueia. Sovint també quelcom d’innocent,
sense valor de cap mena, només per que li feia il·lusió
al Pedro, o als seus seguidors, els seus ‘Chiquillos’, com els anomenava
paternalment. Era tan primària, tan rudimentària i voluble
la psicologia d’aquella gent, que l’objecte més livià, mentre
fos atractiu els encisava […]. Pedro i els seus Chiquillos es reservaren
per al seu tresor particular, l’or i l’argent.
La denúncia anònima, no pas concretada, sinó solament
insinuada, servia per portar a millor vida l’encartat. La fòbia
oculta dels impotents es manifestava per mitjà d’acusacions escrites
amb la mà esquerra i posades a l’abast del Pedro, que administrava
justícia en nom de la ‘Rebolución del Pueblo’ (Sic), i com
a representant de l’alta jerarquia de la FAI[…].
Inesperadament he pogut saber, el parador del Pedro. Entrà a
França, en un poblet prop de Nimes, ben instal·lat en una
villa. Sovint ve a Agde, al locutori d’aquest camp de refugiats. Arriba
en un auto luxós la major part de vegades; en companya d’una rossa,
plena de ‘sex-apelle’[…]. Per que el Pedro té diners, molts, a França.
El producte dels seus lladrocinis era aprofitat en aquells temps de desori.
I amb l’excusa de venir a França a comprar armes modernes […] junt
amb d’altres membres destacats de la seva organització, feien constants
ací, que pel que es veu eren aprofitat s en llur anada per domiciliar
en territori neutre, diner en compte corrent, negociar joies o ocultar-les,
i preparar-hi l’exili […] un senyoràs com el Pedro que vesteix elegant
i correctíssim, que manté amants, que és pròdig
i dadivós en tots els seus altres, i sap esmerçar a temps
les propines. Així és com esdevé a França un
‘Monsieur com il faut’ […]. Aquest Pedro, que no se si a hores d’ara ,
de tanta com deu ésser la seva reputació ha esdevingut ja
‘Don Pedro’."51
Durant el temps de l’exili anirà de França i al 1947 a
Veneçuela i no s’acostarà per rés a Terrassa per temor
a represàlies. En els primers anys de la Transició el rumor
del seu retorn fou suficient per provocar inquietud i desvetllar velles
venjances entre alguns cercles conservadors locals. Pedro Alcocer passarà
els últims anys de la seva vida a França prop de Tolosa,
morint l’any 1992.
De totes maneres, la xifra de dos cents vint-i-sis assassinats resulta
excessiva per atribuir-la a un únic grup d’acció i demostra
que tots els partits i sindicats d’esquerres en participaren de la repressió.
Aquesta repressió tan brutal ha portat que durant molts anys parlar
de Guerra Civil a Terrassa només comportés parlar d’aquesta
repressió. La qual cosa ha servit per exagerar molt entorn a la
figura d’Alcocer, atribuint-li l’anecdotari popular molts fets falsos o
extremadament allunyats de la realitat.
EL CAS DE TORTOSA: "XAPARRO" I FRANCESC
BATISTA.
A Tortosa hi ha cent seixanta-vuit assassinats per violència
a la reraguarda, trenta-tres dels quals sacerdots, segurament degut a que
l’Església tortosina, durant la República, fou molt combativa
des del punt de vista polític i àdhuc es manifestà
públicament a favor de la participació religiosa en la política
electoral. Pel que fa a les víctimes civils, cal veure que formaren
part de la dreta reaccionaria dertosenca o bé s’identificaven amb
algun tipus de poder, tampoc cal desestimar les venjances de tipus personal
en els assassinats. A Tortosa apareixen dos "incontrolats" que actuen separadament,
són en "Xaparro" i en Francesc Batista.52
Joan Vilàs i Comí, conegut com a "Xaparro", és
identificat com a destacat autor dels paseos nocturns a elements reaccionaris
durant l’agost de 1936. Joan Vilàs fou fundador de les Joventuts
Socialistes de Tortosa l’any 1924, procedia de les Joventuts d’Unió
Republicana i milità al PSOE fins la formació del PSU. Amb
l’esclat de juliol de 1936 passà a ésser membre del Comitè
del Front Popular (pel PSUC), secretari militar del Comitè de Radi
i posteriorment conseller del consistori de Tortosa. José Monllaó
Panisello ens explica una topada amb el "Xaparro" de la qual en sortí
ben parat.53 "
"Xaparro" morí assassinat al juliol de 1937 juntament amb l’ugetista
Josep Calau, d’una forma brutal pels cenetistes locals després de
la seva participació en els successos de maig. Luis Climent ens
descriu tetricament la mort d’en "Xaparro":
"Se llamaba el "Chaparro" –para no escribir su nombre verdadero- y se
había constituído en el asesino numero uno de Tortosa. Cuentan
que tenía a gala haber dado muerte a más de cuarenta y cinco
honrados ciudadanos y en sus orgías daba detalles de los últimos
momentos de sus víctimas.
Llegaron, por fin, hasta él los cenetistas. A golpes de remo le atacaban cada vez que se ponía a tiro, desoyendo sus ruidos entrecortados, como él desoyera antaño los de sus víctimas, cuando las llevaba al martirio. Cuando salia a flote le asestaban un nuevo golpe de remo. Los nombres de sus asesinados, que mencionaban los cenetistas, le acompañaban en aquella agonia tetrica, como voces de la conciencia oscura que ha de presentarse ante el tribunal del Altísimo para ajustar sus largas cuentas. Sólo una mano convulsa salió a flote ya , buscando la
tabla de salvación que no había de llegar. Era la mano del
"Chaparro", aquella mano criminal que no conoció el temblor cuando
ejecutaba a sus víctimas inocentes, aquella mano que ahora se hundía
para siempre en las aguas del Ebro vengadoras, que se cerraban con un gesto
de resignación y de asco profundos..."54
De l’altre "incontrolat" Francesc Batista poca cosa en sabem, era membre
de la FAI i del Comitè Antifeixista de Tortosa, molt curt de vista
sempre duia unes ulleres fosques molt gruixudes, abans de la Guerra Civil
era repartidor de diaris a Tortosa. Francesc Batista el juliol de 1936
es convertí en l’home d’acció de Manuel Carrozas Borrallo,
del "grup de Barcelona de la FAI", enviat pel comitè regional anarquista,
per trencar l’hegemonia que, a Tortosa, encara conservava el partit marcel·linista.
Mitjançant Josep Subirats l’alcalde Berenguer en motiu de la protecció
del bisbe de Tortosa ens dona notícies de Batista: "Me dirigí
al Comité […], y les dije que en mi oficina tenía al Obispo
Félix Bilbao y queria poner el caso en consideración de los
reunidos. Sorprendidos, callaron todos menos el representante de la FAI,
Batista, que dijo secamente: ‘Que lo fusilen inmediatamente’. Como era
el primer asunto que cometía a tan heterogeneo organismo, expuse
que el caso no era tan fácil como Batista suponía. Me replicó
que se lo entregaran a él, que demostraría cuan fácil
era."55 Sabem també que Batista amb uns elements armats de la FAI
es presentaren a detenir mossèn Manya, sense aconseguir-ho. Aleshores
Francesc Batista s’adreçà a l’oficina de Cid Mulet, pistola
en mà, acusant-lo de protegir el canonge.
José Monllaó Panisello també ens informa del caràcter
de Batista i de la seva mort: "Por la dureza de conceptos se destacaron
un tal Castro y un sujeto llamado Francisco Batista, que en más
de una ocasión se había jactado de haber dado muerte a más
de cuarenta sacerdotes. Este individuo encontró la muerte el 6 de
mayo de 1937, en refriega con sus camaradas de la U.G.T., que lo acribillaron
a balazos."56 Francesc Batista perdé la vida a l’Hospital en ésser
ferit molt greument molt a prop de l’Estació de Ferrocarril.
El cas de Tortosa ens mostra algunes peculiaritats respecte als altres
casos estudiats en aquest treball, primer de tot apareixen dos "incontrolats"
i no un com a la resta de ciutats i a diferencia de la majoria de casos
en que els "incontrolats" son cenetistes o faistes ens apareix en "Xaparro"
com a militant del PSUC, el qual trenca l’hegemonia anarco-sindicalista
dels "incontrolats".
A Tremp hi ha vint-i-vuit assassinats per repressió, als que
caldria sumar els comesos en alguns pobles de les comarques pallareses
que també formen part del radi d’acció del Comitè
de Tremp. Els principals grups represaliats pel Comitè de Tremp
van ser l’església i la dreta. Cal citar també la repressió
contra actituds immorals que comportà diversos assassinats de violadors,
proxenetes i homosexuals.
Máximo Cid57 era un mestre d’origen castellà que el Magisteri
Catòlic de Barcelona va enviar a Tremp l’octubre de 1935 en cessar
l’ensenyament de batxillerat al Col·legi de Sant Josep de Tremp,
motiu pel qual, els pares dels alumnes van fundar una acadèmia de
batxillerat instal·lada al Casal. Va ser contractat entre els aspirants
per parlar català. Per aquest motiu, era tingut per una persona
catòlica poc arrelada a la ciutat que freqüentava sempre aquests
ambients. El dinou de juliol era a Barcelona, i la nit del mateix dia o
el dia vint es traslladà a Tremp. En demanar-li la documentació
les patrulles de vigilància, va exhibir un carnet de la CNT de ‘número
molt jove’ i es féu amo de la situació, entre altres coses,
perquè vingué acompanyat de dos milicians de Barcelona. Máximo
Cid s’erigi en capitost del Comitè de Tremp i va ser un dels principals
responsables de la repressió i dels assassinats revolucionaris.
La Causa General de Tremp es refereix així a Máximo Cid:
"En cuanto a las circunstancias de cómo fueron realizados tales
asesinatos estos se desprende que los ejecutaban una patrulla de la FAI
de esta localidad la que dirigía un individuo llamado Máximo
Cid (maestro de escuela) hoy fallecido, a este le seguían un tal
Bartolomé Navarro y un tal Tomás Alastuey (fallecido), estos
forajidos marchaban en autómovil a por sus víctimas a distintos
pueblos de esta comarca y resto de la provincia los que trasladaban a las
mismas tapias del cementerio de esta localidad, los que una vez en tierra
les hacian caminar hacia delante hasta haberse distanciado unos pasos,
acto seguido les hacían fuego, enterrándoles a continuación
de cualquier forma dentro de dicho camposanto."58
Máximo Cid fou membre per la CNT dels diferents comitès
locals i un dels principals dirigents del Comitè Comarcal de la
CNT-FAI, fou també membre del Consell Municipal de Tremp on ocupà
la Conselleria de Finances i Cultura, oferí escola gratuïtament
als infants refugiats, impulsà per la coacció la col·lectivitat
de barbers, de la indústria del pa i dels molins i participà
directament en l’assassinat de civils i sacerdots a la població.
Tenim constancia de la seva participació en l’assasinat del mossèns
d’Espot, Pere Vilanova Muntada i Gregori Creus, del mossèn i del
rector de Talarn, Josep A. Sanuy i Sullà i Pasqual Planes i Gresa,
el mossèn d’Alcampell, Francesc Lafont Castany i del rector de Coll,
mossèn Gregori Quintana Sanglada. Aquesta actitud l’enfrontà
amb altres membres del comitè, més moderats, un grup dels
quals, al límit de suportar abusos, decideix executar-lo després
que s’ha sabut que Cid havia abusat sexualment d’un jove de dotze anys
que tenia refugiat a casa. Cal dir que algunes de les represàlies
foren obra dels escamots de milicians procedents de Lleida i Barcelona
amb la col·laboració d’elements de la comarca.59
Francesc Viadiu també ens dona algunes referències de
Máximo Cid: "Durant un cert temps s’havia fet amo i senyor de Tremp
i comarca un personatge que es deia, o es feia dir, Cid. Aquest era el
seu cognom, segons ell. Abans del 18 de juliol era un modest professor
auxiliar (sense títol) d’una escola de religiosos; després
del 19 de juliol exhibí un carnet de la CNT i esdevingué
un factotum del comitè local i atemorí amb els seus actes
la contrada de Tremp. Era pederasta, i un dia violà un nen, immigrat
del sud (que per companyonia i per humanitarisme (sic!) havia acollit a
casa seva), el qual tenia dotze anys. Per aquest acte, que tingué
molt de ressò, els seus mateixos companys de la CNT l’executaren."60
Máximo Cid fou executat el trenta-un de desembre de 1936. Sobre
la seva mort hi ha dues versions, l’oficial de totes bandes que l’atribueix
als seus correligionaris, i una de popular, més restringida, que
l’atribueix als principals dirigents polítics locals d’ERC i UGT
amb la participació d’algú de la CNT. La mort de Máximo
Cid tingué el detonant de la violació d’un jove refugiat,
però una raó de pes per a la seva mort era la seva activitat
com a capitost de la FAI que feia nosa a tothom i que entrebancava l’activitat
municipal, es generaven incidents constants entre la seva actitud prepotent
i intransigent, i la bona marxa del curs de la vida de la guerra. La mort
de Máximo cid comportà la perdua del poder específic
de la CNT-FAI a favor de la UGT-PSUC i l’ERC. Amb la mort de Cid, diuen,
Tremp respirà i entrà en una etapa més assossegada.
EL CAS D’ORRIOLS: EL COMITÈ
ANTIFEIXISTA D’ORRIOLS.
El nombre de víctimes que podem atribuir al comitè d’Orriols
i als qui amb ells intercanviaven el seu radi d’acció compliçament
és de cinquanta víctimes, la majoria eclesiàstics
i personatges relacionats amb la dreta política.
El Comitè Antifeixista d’Orriols61 ha perdurat en la memòria
col·lectiva de les comarques gironines per la seva duresa repressiva.
Se’l defineix com un comitè "incontrolat". Un testimoni de l’època
diu referint-se a les seves accions durant els Fets de Maig: "aquests fets
vandàlics, junt amb diversos robatoris, detencions, maltractaments
i amenaces, sembla que han d’atribuir-se a un grup que dirigia un tal Genís
Serrat (àlies Gaspar), el qual, ajudat per dos o tres d’esperit
sanguinari, tenien sota la seva fèrula la resta de components del
grup, que cometia contínues salvatjades i tenia aterrida la comarca."62
Un altre treball d’investigació també ens mostra aquesta
visió unidireccional del Comitè: "Actuen fora i dins de la
comarca, la seva violència destructora ateny persones i símbols,
hi ha en els seus actes un aiguabarreig delictiu i vandàlic. Poden
actuar de forma sacrílega davant creences religioses, apropiar-se
diners i objectes valuosos com un nou grup bandoler per a fins propis i
rabejar-se sàdicament amb la víctima. En les seves actuacions
no són rars els excessos de menjar i beure i les procacitats."63
D’una banda, destaca la violència i el vandalisme dels seus actes,
i de l’altra el seu ampli abast territorial, que supera els límits
del poble d’Orriols. Aquests elements es troben encara més exagerats
en l’imaginari popular. Aquest és capaç de descriure amb
precisió les diferents formes de tortura i mort i d’atribuir-los
multitud d’atrocitats. Això és el que ha acabat configurant,
a grans trets, el mite d’Orriols. Ens cal una visió més contextualitzada
i ajustada a la realitat.
A Orriols, tal com va passar a molts altres pobles i municipis de la
reraguarda, l’anunci del nou ordre revolucionari va venir d’elements forans
al poble. Després s’organitzà el Comitè Antifeixista
d’Orriols, conegut com el Comité de Oficios Varios de Orriols y
sus Contornos. Ja des de les seves primeres actuacions, hi trobem una destacada
capacitat d’organització i acció, que s’ha d’atribuir a la
formació d’un nucli de persones molt operatives centrades a Orriols.
La cúpula dirigent d’aquests comitè estava integrada per
tres membres: el capitost Ginés Serrats (àlies Gaspar), Enric
Massanes (àlies Costal) i Genís Puig (àlies Mariets).
Aquests, sota la direcció del primer, prenien les decisions i foren
els veritables responsables de les accions del comitè. Per sota
seu trobem una sèrie d’individus dels pobles voltants. Les tasques
que realitzaren foren diverses: execucions, excavacions de fosses, vigilància
i control a Can Perruca, requises i apropiacions de béns,... Cal
remarcar que els membres més compromesos en el comitè eren
propietaris benestants.
Les primeres morts que podem atribuir a aquest grup es produïren
el mes d’agost de 1936 amb pocs dies de diferència. Primer va ser
el capellà de Llampaies, i després sis capellans més
refugiats a la fonda Cal Ros de Girona, entre els quals hi havia el d’Orriols.
Després onze veïns de Castelló que havien estat trets
de la presó de Figueres i eren conduïts a Girona. El fet de
trobar en aquesta àrea geogràfica tan propera a Orriols un
nombre tan elevat de morts va ajudar a difondre la idea de l’existència
d’un grup fort i actiu en aquest poble.
A partir d’aquell moment, s’iniciaren els contactes entre aquest grup
i els comitès d’altres pobles. Les primeres mostres d’aquestes relacions
les trobem amb la mort de dos veïns de Colomers i tres de Salt i Girona.
Aquestes morts palesen la pràctica d’una dinàmica que es
va anar repetint al llarg d’aquest període històric. Resseguint
aquesta primera onada repressiva, podem observar que és caracteritzada
per tot un seguit de col·laboracions entre alguns elements de diversos
comitès locals i el grup d’Orriols. D’aquesta manera es va anar
constituint una xarxa de relacions diferencials a nivell d’implicació
que tingué diverses activacions en moments puntuals.
A partir del mes de setembre el comitè d’Orriols s’establí
de Can Costal a Can Perruca, una casa que es troba a fora del poble i que
està situada estratègicament a l’encreuament de dues vies
de comunicació importants: la carretera de Girona a Figueres i la
de Banyoles a l’Escala. Des d’aquest lloc els membres del comitè
controlaven tot el trànsit que hi circulava i alhora les seves accions
passaven desapercebudes al poble d’Orriols. El canvi de seu va suposar
la creació d’un veritable centre de poder i d’influència
a la comarca. Can Perruca esdevingué el centre d’operacions del
comitè del poble, però també el lloc de reunió
i trobada de diversos comitès de la comarca.
Una segona onada repressiva s’esdevingué després del bombardeig
del Canarias –un vaixell de l’armada nacional- sobre Roses, el trenta d’octubre
de 1936. El resultat d’aquest atac va ser més psicològic
que no real, en el sentit que no va produir morts, però sí
una mobilització general i un pànic que s’escampà
ràpidament. En aquesta situació d’exaltació va tenir
lloc la repressió contra polítics de dretes, comerciants
i eclesiàstics trets de les presons de Girona, Olot i Sant Feliu
de Guíxols. A la presó de Girona, un grup d’uns quinze milicians
pertanyents a diferents comitès, entre els quals hi havia el d’Orriols,
s’emportaren un nombre indeterminat de persones entre els dies trenta i
trenta-un d’octubre. D’aquestes, setze foren trobades mortes a Orriols,
Orfes i Espinavessa. Dins el mateix ambient de revenja, el dia sis de novembre
van ser morts per encàrrec quatre veïns de Bordils, que van
ser trobats a Foixà. Entre els dies onze i disset de novembre el
Canarias bombardejà l’Escala i Palamós. Seguint la mateixa
dinàmica, el dia dotze foren trobats a Orriols tres cadàvers
més.
Hem de circumscriure la zona en què tenien lloc els assassinats
principalment a les següents poblacions: Orfes, Vilafreser, Espinavessa,
Orriols i Foixà. Aquestes accions posen de manifest l’estreta relació
entre alguns dels comitès de la comarca. És d’aquesta manera
que es va constituir una xarxa espontània que esdevingué
un recurs en l’acció repressiva, diferents comitès actuaren
conjuntament arran de l’atac del Canarias realitzant una acció de
força com l’assalt a les presons.
Un dels aspectes més desconeguts del comitè d’Orriols
és la seva actuació política, que tingué lloc
dins el marc del Consell Municipal de Bàscara. En el cas de Bàscara
i en molts altres, els mateixos membres del comitè van ser els que
s’integraren en el si del Consell Municipal. Des d’aquesta legalitat impulsaren
un programa polític de transformació social. El dia vint-i-quatre
d’octubre es va constituir aquest consell municipal, que fou monopolitzat
gràcies a la força de les armes per la CNT, amb un total
de sis regidors: Genís Serrats (Gaspar) (primer president), Martí
Farreró (segon president), Enric Massanes (Costal) i Alfons Joher
d’Orriols, i Rafael Teixidor i Josep Pujol de Calabuig.
La gestió política que s’inicià a partir d’aquell
moment al Consell Municipal es va centrar en tres eixos: la propietat privada,
l’àmbit cultural i el vessant social. En el cas de la propietat
privada es van prendre dos tipus de mesures de caràcter innovador.
En primer lloc, un programa de confiscacions que va consistir en l’apropiació
d’alguns locals de propietaris fugitius o residents fora del municipi,
a causa de la necessitat d’assistència i recolliment de refugiats
de guerra. I en segon lloc, un Projecte de Municipalització, fonamentat
en una nova modalitat tributària que es concretà en el control
de les transaccions econòmiques del habitatges i les terres: les
propietats tributades amb un lloguer a un particular passaren a ser patrimoni
del poble, es reduïren els lloguers i s’impossibilità vendre
o llogar les propietats. Com podem veure, el caràcter revolucionari
d’aquestes mesures és evident. En matèria política
cultural es creà la Conselleria de Cultura, que va decretar la depuració
de l’antic material escolar, per considerar-lo reaccionari, i l’establiment
de l’ensenyament mixt. En l’àmbit social, finalment, es suprimiren
les fórmules rutinàries referents al matrimoni.
Però la línia política del comitè d’Orriols
no es va circumscriure únicament al Consell Municipal de Bàscara,
sinó que va tenir una materialització localitzada al poble
mateix d’Orriols, amb la posada en marxa de la col·lectivitat agrícola.
A Orriols hi havia uns pocs grans propietaris, una majoria de mitjans i
petits propietaris i una minoria de jornalers. La col·lectivitat
s’inicià l’octubre de 1936 i es basava en el treball conjunt de
les terres del poble a partir de grups de treball. Així, superant
els límits de poble a partir de grups de treball. Així, superant
els límits de propietat, es van ajuntar les terres dels masos i
eren treballades conjuntament per tots els pagesos. Es tractava de suprimir
el concepte de propietat i fer de les terres i el producte resultant del
seu treball un bé comú. Al mateix temps s’havia d’imposar
una nova fórmula de redistribució de la producció
basada en un repartiment més equitatiu. D’una banda, els petits
propietaris s’hi van apuntar convençuts que podrien millorar la
seva situació; de l’altra els grans propietaris només s’hi
van afegir obligats pel comitè.
Però la col·lectivització no afectava únicament
la terra, sinó que també incloïa alguns oficis, com
el de ferrer i el de carreter. El procediment consistia en la utilització
dels seus serveis pels particulars sense cap despesa, que era abonada posteriorment
pel comitè. L’aspecte més conflictiu d’aquesta col·lectivitat,
tanmateix, va ser la confiscació regular i arbitrària de
productes agrícoles i ramaders com oli, ous i tot tipus de bestiar,
que eren comercialitzats posteriorment o apropiats directament pel comitè,
la seva administració depenia exclusivament del grup.
Aquesta situació hegemònica del comitè al poble
i al Consell Municipal es començà a debilitar a partir de
final de gener de 1937. Fou concretament el darrer dia d’aquest mes quan
es constituí el nou Consell Municipal a Bàscara, d’acord
amb la disposició de la Conselleria de Seguretat Interior de la
Generalitat del dia onze d’octubre. Així, les conselleries es van
repartir de manera que al CNT perdia la majoria passant de sis a quatre
regidors (Genís Serrats, Enric Massanes, Rafael Teixidor i Josep
Pujol). La primera mesura que denota aquesta pèrdua de poder de
la CNT la trobem ja al mes de febrer, quan es va revisar la gestió
de l’anterior Consell Municipal pel sindicat anarquista i va ser rebutjada,
en considerar-la excessivament revolucionària i il·egal,
ja que no havien estat representades al consistori totes les forces polítiques.
Però el fet que mostra un major afebliment del poder de la CNT al
Consell Municipal va tenir lloc el mes de març, quan es dissolgué
la conselleria de Seguretat Interior, provocant una desvinculació
de la central anarcosindicalista del seu paper hegemònic en la política
local del municipi, malgrat l’abandonament definitiu de les armes no es
va produir fins a la dissolució del comitè.
Aquesta situació conflictiva va tenir un nou episodi a final
d’abril, en què es va constituir un nou Consistori Municipal on
la CNT només va obtenir tres representants. Aquesta agonia de la
central anarquista no fou més que un reflex de la situació
política que s’esdevingué arreu de Catalunya durant aquelles
dates: junt amb una pèrdua de poder i d’influència política
de la CNT, s’anava consolidant un bloc comunista encapçalat pel
PSUC i ERC recuperava la seva hegemonia política d’abans del juliol
de 1936.
La culminació d’aquest procés de pèrdua de poder
de la CNT al Consell Municipal, i del comitè d’Orriols, en definitiva,
arribà durant el mes de maig de 1937. Dos fets precipitaren la seva
fi. El primer va ser l’assalt i ocupació de l’ajuntament de Bàscara
per part de membres del comitè d’Orriols com a rèplica dels
enfrontaments que van tenir lloc a principi de maig a Barcelona i arreu
de Catalunya entre els anarquistes i el POUM per una banda i el bloc comunista
i la Generalitat per l’altra. Però aquest esclat de violència
tenia un altre component que el va anar gestant, i que es configura com
el segon aspecte: a final d’abril, la major part dels grans propietaris
que participaren en la col·lectivitat d’Orriols l’abandonaren (alguns
arribaren al territori "nacional"), creant un clima d’inestabilitat i tensió
latents. De resultes d’això, les seves famílies s’havien
d’amagar al bosc de nit per por de represàlies.
D’altra banda, van tenir lloc els tres darrers assassinats a Orriols,
i un de frustrat. Les dues primeres víctimes foren Tomàs
Andreu Aixart, peó capatàs de carreteres afiliat a la UGT,
i Jaume Bregaret Batllori, peó de camins. Ambdós foren capturats
el cinc de maig al vespre a la sala de ball de can Teixidor de Bàscara
i morts a la matinada. La seva mort es pot emmarcar dins la lluita interna
al bàndol republicà per aconseguir l’hegemonia política,
ja que estaven afiliats a centres d’esquerra. Les altres víctimes
ho foren per motius desconeguts, i van ser Narcís Duran i Carbó
i Eugeni Domingo, que aconseguí fugir. Eren de Cassà de la
Selva i van ser agafats a la Jonquera per membres del comitè el
dia sis de maig. Immediatament foren portats a Orriols on el primer fou
mort, però el segon aconseguí escapar fent un salt del cotxe
i fugint pels conreus, i va arribar finalment a un mas de Calabuig que
li donà refugi.
Aquestes van ser les darreres accions del comitè d’Orriols, ja que pocs dies després arribà al poble un destacament de Guàrdies d’Assalt que acabà amb el seu domini i reinstaurà l’ordre republicà. Els membres del comitè van fugir del poble, però alguns foren detinguts al cap de poc. El dia vint-i-tres de juliol de 1937 es publicà un anunci de requisitòria contra Ginés Serrats, Enric Massanes, Joan Serra, Genís Puig, Ignasi Meler, Narcís Pujol i Joan Massanes, processats en el sumari instruït per assassinats, detencions il·legals, robatori i altres delictes comesos a Orriols.64 Però els membres del comitè van tenir una sort diversa.
Genís Serrats (Gaspar) va ser l’únic que anà al front,
on va morir. Alguns, com Genís Puig, Enric i Joan Massanes i Joan
Cos, van fugir cap a França. D’altres foren executats durant la
repressió franquista, com Joan Serra i Ginés Baró,
o compliren condemna durant molts anys, com Rossend Barbosa, Alfons Joher
i Joan Campistol.
Hem mostrat que el comitè d’Orriols no es va limitar a ser un
petit aparell repressiu. La seva gestió política radical,
criticada fortament des d’altres sectors polítics del terme municipal,
ens apunta l’intent d’instaurar pautes de canvi social en el si de la comunitat,
amb la pretensió d’aconseguir una major igualtat social. Així
mateix, subscrivim aquella part del mite que parla d’una àrea d’actuació
més enllà dels límits d’Orriols o del municipi de
Bàscara, tot i que aquest punt s’ha d’entendre des d’una certa perspectiva
i cal anar acotant-lo en funció de noves recerques.
Estic en desacord amb l’estigmatització que ha creat el mite
respecte als membres del comitè, presentant-los com a simples "incontrolats",
vàndals o delinqüents, qualificatius que es basen en diferents
supòsits i que es concreten en els excessos de menjar i beure, les
procacitats, el fet de rabejar-se sàdicament amb les víctimes,
l’actuació sacrílega davant creences religioses i l’apropiació
de diners. D’aquestes acusacions només tenim constància de
les dues darreres. Pel que fa a les execucions, tot el que hem pogut saber
és que alguna víctima fou cremada.
Així doncs, amb el nom de comitè d’Orriols entenem un
col·lectiu de persones que van dur a terme una doble línia
d’acció: una acció política que es concretà
en mesures socials clarament progressistes, d’acord amb la ideologia anarquista
(col·lectivitzacions, confiscacions, etc.) i una acció repressiva
dirigida majoritàriament contra religiosos i militants de dreta.
Aquest fet va venir donat per la radicalització política
del moment, amb l’esclat d’un doble conflicte simultani: a nivell personal
i a nivell social. Aquesta acció repressiva és l’eina que
possibilità l’acció política la qual va ser legitimada
pel Decret del vint-i-dos de juliol de 1936 de constitució dels
Comitès Antifeixistes, primer, i després, per la seva gestió
al Consell Municipal, que finalitzà el maig de 1937.
Ara bé, el que no hauria passat de ser un fet localitzat en un
poble va esdevenir un fenomen d’abast comarcal i fins i tot intercomarcal.
La capacitat d’acció del comitè d’Orriols distà molt
de la d’altres comitès (exceptuant els casos concrets de Salt i
Puigcerdà). Aquesta capacitat, que es centra en la línia
repressiva, és la que ha perdurat en l’imaginari popular al llarg
dels anys i s’ha anat estenent arreu de les comarques gironines a través
de la transmissió oral, engreixant-se progressivament de manera
que la diferència de criteris entre alguns habitants d’Orriols i
d’altres poblacions llunyanes difereixen molt. Així, l’imaginari
popular, forjador en darrer terme del mite Orriols, conjuntament amb bona
part del discurs historiogràfic, només han sabut mostrar
una vessant violenta i terrorífica marcada per l’acció repressiva.
D’aquesta manera s’atribueix la responsabilitat dels acte del comitè
exclusivament als seus membres, i més enllà d’això,
al poble d’Orriols.
Però aquesta responsabilitat no és exclusiva, com ho demostra
el funcionament de la dinàmica repressiva a la comarca: "El comitè
d’Orriols, del municipi de Bàscara, […] controlà una part
important de l’Empordà i el Gironès, i […] fou l’encarregat
de la persecució i l’eliminació física dels enemics
del nou ordre revolucionari, sempre d’acord, però, amb els comitès
locals, que eren els qui assenyalaven les víctimes."65 En efecte,
el cas d’Orriols ens ofereix un exemple paradigmàtic d’aquesta dinàmica.
El funcionament dels comitès antifeixistes, si bé no era
coordinat ni regulat, seguia unes pautes reiteratives, una de les quals
era la complicitat dels nuclis de diferents localitats en les persecucions
i assassinats selectius. D’aquesta manera ens trobem amb el "cotxe fantasma"
o el "passeig", quan un comitè local feia venir un comitè
veí més o menys llunyà o conegut per realitzar aquestes
accions, quedant així immune de tota responsabilitat. Els membres
d’aquest cotxe tenien tota la informació que els calia per dur a
terme la seva "tasca" selectiva i precisa. I fins i tot, gràcies
a aquesta informació i col·laboració eren capaços
de seleccionar les víctimes recloses a la presó sense conèixer-les.
En definitiva, això és el que passà a Orriols. Hi trobem un nucli molt fort que va ser determinat bàsicament a partir de dos factors. D’una banda, la figura de Genís Serrats (Gaspar), ideòleg, capitost i ànima del comitè. De l’altra, l’enclavament geogràfic on es situen el poble i la casa-seu del comitè. Aquest nucli va estar
format per en Gaspar, en Costal i en Mariets d’Orriols, els "homes d’acció".
Eren els que ordenaven les accions i a qui recorrien aquests comitès
veïns més o menys llunyans. L’especificitat rau en el fet que
aquest nucli operatiu fort no tenia inconvenients per posar-se a disposició
dels altres comitès a l’hora de reprimir els enemics del nou ordre,
o sigui, s’hi recorria a l’hora de fer la "feina bruta". Aquest fet exculpa
algú? Evidentment que no. Però hem de tenir present que hi
va haver una complicitat entre un nombre encara indeterminat de comitès
locals, dels quals en coneixem alguns, com els de Salt, Colomers i Bordills,
i el d’Orriols. Aquesta relació ens obliga a ser més prudents
a l’hora de definir els fenòmens ocorreguts durant aquest període.
És evident que el comitè d’Orriols va cometre atrocitats
i assassinats que només es poden entendre en el context d’exaltació
de l’època, però no és menys cert que la responsabilitat
d’aquells comitès locals que es van quedar a l’ombra es fa palesa
en la mesura que es posaven en contacte amb qui sabien que faria els que
ells no volien fer (excepte el cas de Salt, que estaria al mateix nivell
que el d’Orriols): en definitiva, tirar la pedra i amagar la mà.
Per tant, trobem una extensa xarxa de personatges que es relacionen amb
aquest nucli fort en major o menor grau. D’una banda, els dirigents del
comitès locals veïns, com, en el cas de Calabuig, Josep Pujol,
Narcís Pujol i Martí Farrero, i, en el cas de Llampaies,
Joan Serra (Barrera), que participaren del que coneixem com a comitè
d’Orriols. D’altra banda, els dirigents d’altres comitès locals
que hi col·laboraren en moments puntuals amb contactes bilaterals
i que van fixar la base del mite Orriols, sabent que ells també
van ser part d’aquest mite, però restant en l’anonimat
EL CAS DE PUIGCERDÀ: "EL COJO
DE MÁLAGA".
Cal assenyalar com a dada inicial que el nombre d’assassinats a la comarca ceretana és de cinquanta-dos víctimes, trenta-sis d’elles de la capital de Puigcerdà i les altres víctimes dels "passejos" a la Collada de Toses fets pel grup d’homes del "Cojo de Málaga". La diversitat de professions de les seves víctimes denota que foren perseguides pel seu catolicisme. Cal destacar que la majoria de gent benestant que estiuejava a Puigcerdà i a la rodalia van poder fugir creuant la frontera degut a la seva proximitat. Per entrar en la turbulent personalitat d’Antonio Martín, el
"Cojo de Málaga"66, cal destriar la veritat de la llegenda i lligar
l’època de predomini llibertari de la Cerdanya de juliol de 1936
a maig de 1937 amb el paper que Antonio Martín i els seus homes
tingueren en tots els canvis socials i polítics que s’hi produïren.
El "Cojo de Málaga" i els seus homes són unes de les figures
que més s’adiuen al prototipus d’"incontrolat" degut a la seva brutalitat
repressiva. No deixa de ser curiós que la liberal, comerciant i
burgesa ciutat de les vacances del Pirineu català, esdevingués
un cantó llibertari. El "virregnat" del "Cojo de Málaga"
és fill d’unes circumstàncies concretes que es donaren a
Puigcerdà i ell n’esdevingué un dels principals protagonistes,
no pas l’únic. En esclatar la Guerra Civil es féu l’amo de
Puigcerdà.
Sabem que estigué exiliat a París durant el període
de la Dictadura i que en esclatar la Guerra Civil contava amb una filla
de nou anys. Natural de Belvis de Monroy, província de Caceres,
cosa que no coincideix amb el seu alies, on havia nascut el disset de gener
de 1895, de pare llaurador. Havia treballat a Aubervilliers, a la construcció,
i posteriorment en un garatge, una ostetïtis el feu coix de la cama
dreta. Durant l’època republicana se’l situa per la Cerdanya. Sembla
que en aquesta època agafa contacte amb el grup "Solidarios", unint-se
durant l’època del pistolerisme a grups d’afinitat anarquistes.
És ara quan es convertirà en un "home d’acció", apareixent
com a col·laborador directe del grup dels "Solidarios" l’any 1923
a Barcelona. Durant l’any 1923 es traslladarà a Puigcerdà
fent tasques de col·laborador directe pels "Solidarios" entrant
armes de contraban per la frontera de Puigcerdà. Així abans
de la República el "Cojo de Málaga" ja rondava per Puigcerdà.
L’any 1924 Antonio Martín es trasllada a París, concretament
a Aubervilliers on farà feines de manobre, en un garatge o bé
de xofer. Allà s’uní amb la companya Sanmartín, procedent
de l’emigració espanyola, i tingueren una filla que posaren el nom,
d’indiscutible ressonància anarquista, de Florida.
A París, ell i els seus companys van tenir relacions amb els
grups nacionalistes catalans que intentaven acabar amb la Dictadura primoriverista.
La malaltia que Martín sofrí el retingué a París,
on tingué una botigueta al boulevard Montparnasse. Antonio Martín
deixa París pels volts de 1934 per anar a Catalunya, varis testimonis
el recorden treballant de paleta a Bellver de Cerdanya i a la fàbrica
SALI de Puigcerdà l’any 1935, a la carretera de Meranges fent pedra
o bé a l’empresa Py d’Osseja (a la Cerdanya francesa) abans de començar
la Guerra civil, així com ocasionalment a Font-Romeu. No per això
deixà de sofrir alguna detenció entre 1934 i el febrer de
1936. Pels fets d’octubre, en concret, estigué unes tres setmanes
detingut. És indiscutible una vella militància confederal
d’Antonio Martín i del seu període de contrabandista s’entén
el seu gran coneixement de la frontera:
"Había sido contrabandista y había logrado pasar algún
armamento de Francia ya desde el período de Primo de Rivera. Conocia
la frontera como pocos y juzgó que en ninguna parte como allí
podían sernos útiles sus servicios."67
Juntament amb el seu company Segundo Jordà Gil estava hostatjat
a la Fonda Ca l’Aragonès de Puigcerdà, després d’iniciar-se
la rebel·lió militar a Barcelona i d’esbotzar la paret i
la porta de al presó de Puigcerdà, on estava detingut, per
delicte comú, l’aleshores íntim seu "Penja-robes". Llavors
aconseguiria, paral·lelament al predomini que la CNT-FAI tenia a
Catalunya, ser l’home més poderós del comitè de Puigcerdà.
Amb una influència determinant cap a tota la comarca de la Cerdanya.
Quan l’octubre de 1936 s’institueixi, després de l’acord de totes
les organitzacions obreres el "Consejo Administrativo del Pueblo", Antonio
Martín, el "Cojo de Málaga" esdevindrà el cap de la
Comissió de Governació. Ja des d'aviat es produiran discrepàncies
internes en el sí del comitè pels assassinats que s’anaven
produint.
"A Puigcerdà concretament manava aleshores un facinerós,
autèntic evadit de presidi, conegut pel "Cojo de Málaga",
el nom i el bandidatge del qual sembraven el terror i pànic fins
a la mateixa Barcelona [...]. En aquest destret, però, fou el mateix
cap del govern de la Generalitat, senyor Josep Tarradellas, company meu
de la Diputació, el qui es desplaçà personalment i
se n’anà a parlamentar de tu a tu amb el "Cojo de Málaga"
reiteradament esmentat.
Sembla que el "Cojo de Málaga" i els seus homes portaven una
tasca de vigilància de la frontera per tal d’evitar l’evasió
de suposats elements feixistes que després assassinaven a la Collada
de Tosses:
"Totes les persones que intentaven de passar la frontera per la muntanya
i eren detingudes pels milicians del comitè, després d’un
curt i penós (penós per als detinguts) interrogatori els
feia portar a la Collada, on eren executats i enterrats. Això ho
feia d’una manera molt espectacular, com si tingués molt d’interès
a esbombar-ho. –‘Avui en portem sis a passejar a la Collada’, pregonava
pels quatre vents. Passejar volia dir matar-los. Frases que feien les delícies
de dotzenes de periodistes, corresponsals de premsa de tot Europa, que
s’estatjaven a la Guingueta, perquè amb els crims i facècies
del "Cojo" emplenaven columnes en els respectius diaris.[....] Segur que
de tots els que van caure a les seves mans i foren executats no n’hi havia
cap que ho fos, de feixista, sinó petits burgesos esfereïts
pel caire dels primers mesos de la guerra civil i algun element de la dreta
catalana. Però, naturalment, d’una manera o altra havia de justificar
els seus crims."70
"En nombre de la CNT y la UGT venimos a expresaros en concreto la situación
que atravesamos. La situación no es grave si sabemos reaccionar
y cambiar de ruta. La retaguardia no está a la altura que debería.
Los compañeros que luchan en el frente poco tienen que agradecernos.
Por fin me parece que hemos reaccionado. Cuando en Barcelona se supo lo
de Málaga, todos los compañeros pidieron en grandes manifestaciones
la movilización general y el mando único. Si la UGT y la
CNT hacemos el pacto de sincera unión, no tardaremos en ganar la
guerra. España se está desangrando. De las naciones extranjeras
no nos podemos fiar, no hacen más que comerciar con la sangre del
pueblo español.[…] No debemos confiar más que en nuestras
propias fuerzas. Era ya hora de que no
Fa front a les acusacions que se sap que es fan contra ell i la gestió
llibertària a la Cerdanya, addueix la moral revolucionària
en el seu despreniment i la seva generositat, i amenaça qui no col·labori
en tasca de sacrifici i lliurament per a guanyar la guerra. I és
en aquest context que cal incloure un article que publica quinze dies abans
de la seva mort:
"FUERA DEL YUGO DEL SACRIFICIO
Hoy, después de 8 meses de soportar el yugo infame que se me colocó el día 20 de julio, del departamento de Gobernación y Orden Público, de esta villa y Jurisdicción; hoy, repito, libre ya de esta pesada cruz, que tantas y tantas cosas se han aglomerado en rededor de mi cabeza y de mi persona, hoy, puedo de nuevo desde mi sitio ocupado, de antes de la fecha más arriba indicada, desde la Junta de Sindicatos, desde donde quizás no deberíamos salir ningún compañero, y menos para ir a ocupar cargos como el que yo ocupé durante estos 8 infames meses de lucha cruenta y criminal, porque como decía el camarada Progreso Martín, no son los hombres, sino el sistema de las cosas, los que reproducen los hechos, y en esto estoy de acuerdo con él, pero en lo que no estoy de acuerdo, es en lo que se refiere a que está de acuerdo en que los anarquistas no podemos sacrificar nuestra anarquía, ni por nada, ni por nadie.[…]. Yo, por mi parte, me encuentro honroso y satisfecho de mi sacrificio porque pese a quien pese, estoy seguro de haber obrado revolucionariamente, y haber hecho mucho en bien de la causa y de la Revolución, aunque muchos así no lo crean, yo estoy seguro de mi obra, y puedo presentar facturas, a quienes las pidan de mi trabajo, desde el primer día al último. No me cansé nunca en mi camino; los obstaculos, ni las maniobras preparadas por los de enfrente, siempre las supe combatir y salir airoso de cuantas emboscadas me tendió el enemigo, pero lo que más cansa o lo que mas asquea es lo que proviene del mismo campo de origen. Esto es lo peor a debatir. Pero con calma y serenidad. Todo se reduce y se encauza por el cauce que más nos convenga a todos en bien de la causa y de nuestra querida CNT; es por eso que mis compañeros, que sufrieron como yo el calvario de los 8 meses, representando nuestra organización en el Consejo, decidimos y optamos la posición de librarnos de la cadena que se nos había impuesto, para dedicarnos a algo que pueda ser más útil para nuestra causa que el ser unos simples representantes en un Consejo, en donde sólo se adquirien antipatías, enemistades y odio, si es que se quieren cumplir las normas y los sistemas que dichas representaciones exigen. No quiero extenderme más por hoy; sólo quiero que quede bien sentado que no estoy arrepentido de mi obra, sino que si la tuviera que empezar de nuevo ésta sería la misma que realicé durante los 8 meses que estuve en el cargo; y ahora si es que me es posible, con la ayuda de mis compañeros, me propongo seguir en el Sindicato la misma labor que hasta el día 20 de julio de 1936, vine realizando. Y si todos tenemos la visual que en estos momentos debemos tener y todos
desinteresadamente y desapasionadamente nos colocamos en en el sitio que
nos pertenece saltaremos por encima de todo y nuestro objetivo será
un hecho."72
En un altre article diu per justificar les seves actuacions: "Los políticos
arrivistas[…] anteponen sus intereses partidistas a todas las revoluciones
y a todo progreso de los pueblos, todos estos aspirantes a tiranos son
los que en la retaguardia ponen todos los obstáculos para la buena
marcha de la unificación de los trabajadores.
Si hago estas advertencias, sólo es por la responsabilidad que pueda afectar a la CNT y a la FAI y demás organizaciones obreras. ¡Atención camaradas de la retaguardia! Es tu libertad la
que está en juego."73
L’objectiu per Antonio Martín és la reraguarda. Ella ha
d’ésser la base del triomf. Antonio Martín te altres escrits
no solament sobre la problemàtica de la reraguarda sinó també
sobre la problemàtica dels proveïments a Puigcerdà i
comarca.74 Lo qual demostra que no només es preocupava de la repressió.
Seria caure en un gran error considerar l’experiència anarquista
a la Cerdanya com una simple imposició de força per part
d’un grup audaç de Puigcerdà que, a partir del poder de les
seves armes, l’exerciren com un fi per si mateix. A Puigcerdà es
dugué a terme una nova pràctica social i econòmica
d’inspiració anarquista per l’existència prèvia de
militants cenetistes, obrers industrials, emigrants forasters i gosadia
d’un grup d’acció àcrata que s’imposà a la resta de
forces polítiques de la vila. No fou pas un moviment espontani sorgit
del no–res, sinó que les bases de la seva presència venien
de la composició social de la vila.
Ciutat comerciant, liberal i burgesa. El més important centre
de vacances de la burgesia catalana. Uns estiuejants que vivien en torres
senyorials, fora del clos de la vila, lluny de mirades indiscretes. Unes
persones que tenien diners, poder i prestigi. Tanmateix a Puigcerdà
hi havia uns obrers, jornalers, manobres, paletes que estaven organitzats
sindicalment amb una força indiscutible. En el congrés extraordinari
de Saragossa la CNT de Puigcerdà tenia dos-cents vint-i-set afiliats,
al "Sindicato de Artes y Oficios Varios", un nivell força alt de
militància anarcosindicalista a la capital ceretana que en alguns
casos logrà imposar les seves reivindicacions.
Davant el cop del divuit de juliol la vigilància de la frontera
fou una de les primeres mesures preses per la CNT-FAI i s’enderrocaren
algunes esglésies. L’experiència llibertària de Puigcerdà,
s’estenia a la resta de la comarca, on la força del comitè
de la vila principal no tenia cap opositor organitzat. La relació
del Comitè de Puigcerdà fou constant amb el de la Seu d’Urgell,
en ambdós casos dominat per la CNT-FAI. El dinou de juliol la CNT
passà a ésser la força dominant a Puigcerdà,
i des de l’inici de la revolta hi sobresortí Antonio Martín,
el qual es feu immediatament amb el poder real de la vila puigcerdanesa
i inicià tot seguit l’experiència d’aplicar la revolució
anarquista a la Cerdanya. Els primers actes dits revolucionaris foren contra
l’església. Des dels primers dies no quedà a Cerdanya cap
temple sense devastar. L’obtenció del poder per part dels "homes
d’acció" de Puigcerdà no fou gens difícil. La lluita
i aixafament de la revolta militar a Barcelona va trobar l’Ajuntament republicà
sense prendre decisions: restà expectant fins que l’autoritat resultant
donés les consignes pertinents, cosa que va produir un buit de poder,
aprofitat per Antonio Martín, el "Cojo de Málaga", el "Penja-robes",
Segundo i algun company més que al costat d’Antonio Martín
estaven a la presó, per fer-se amos del poble.
Al dia següent, i altres successius, demostraren un furor i fervor
destructiu que paralitzà tothom. Àdhuc les forces d’Ordre
Públic, la Guàrdia Civil i els carrabiners. Van començar
a cremar símbols religiosos de tota mena. Tampoc se’n escaparen
els símbols de l’autoritat i propietat. Després de tots aquests
fets, el seu poder esdevingué absolut. Comencen els assassinats.
Les desaparicions a la Collada continuaren durant el mes d’agost, tant
de veïns del poble o la comarca, com incauts fugitius que confiaren
la seva sort als "homes d’acció" de la colla del "Cojo de Málaga".
El nou de setembre de 1936 són assassinades vint-i-una persones
al terme d’Urtx. Algunes morts es produeixen en absència d’Antonio
Martín, però en cap cas aquest censura l’acte dels assassinats,
en alguns casos força macabres. El poder més absolut va restar
a Puigcerdà en mans d’homes que s’autodefinien de la CNT-FAI. Eren
continus els "passejos" amb un Opel per la Collada de Toses on es duia
la gent a assassinar.
Francesc Viadiu reprodueix una conversa amb el braç dret del "Cojo de Málaga" al començament de l’època revolucionària que després se’n separà per motius molt tèrbols. Era en Jordà, àlies "Penja-robes" ens dona algunes dades per esbrinar qui era Antonio Martín: "-‘Penja–robes’, qui era Martín abans de la guerra?[…]
El conjunt de persones que formaven l’enclavament àcrata de Puigcerdà
estava constituït per homes molt diferents, però un nombre
important de membres correspondrien al perfil de "homes d’acció".
Milicians durs en la lluita revolucionària que farien costat als
més intransigents patrullers d’altres grups. Molts d’ells són
gent immigrada. Aquí si acull l’aventurer, l’activista social que
viu a mig camí de la lluita política i ideològica
i de la delinqüència. La seva imposició és mitjançant
la força, el terror és el que possibilita el manteniment
del seu poder. Terror que han d’aplicar sense consideracions de cap mena,
puix que és sobre aquest que s’assenta el seu domini absolut. A
aquests "homes d’acció" s’hi uniren, a més tota mena d’arribistes.
Un poder imposat pel terror.
Les col·lectivitzacions a la ciutat foren portades a terme pel
sindicat UGT, això preserva dites fàbriques de la intervenció
del Comitè de Puigcerdà. El poc interès a fer-se amb
el control de la part industrial més important de la vila i, en
canvi, dirigir la imposició més efectiva sobre els atemorits
botiguers apoderant-se dels productes dels seus establiments, o sobre la
producció de la pagesia, o aterrir mitjançant assassinats
de gent coneguda de la mateixa comarca, indiquen que més que implantar
les teories àcrates en l’economia cerdana, el que realment interessava
a l’Antonio Martín i al seu grup era el control de la frontera,
d’on els provenia el poder real i econòmic.
Hi ha un domini de facto del Comitè anarquista de Puigcerdà
sobre tota la comarca. Hi ha també una tasca constructiva de creació
de cooperatives i una veritable preocupació pel món formatiu.
El "Consejo Administrativo" endegà classes nocturnes per a analfabets,
es feren conferències i s’inicia la construcció de noves
escoles, es crea també una biblioteca. Tot això sota la iniciativa
de la CNT-FAI.
La part més coneguda de la història del "Cojo de Málaga
" es l’assalt d’ell i els seus homes al poble de Bellver que es continuava
movent sota directrius republicanes fent front al poder àcrata de
Puigcerdà. Els Fets de Bellver de Cerdanya del vint-i-set d’abril
de 1937, en que morí el capdavanter cenetista Antonio Martín,
el "Cojo de Málaga" a mans de la defensa armada dels veïns
en un intent del poble per part d’uns tres-cents cinquanta milicians armats
han sigut objecte de molta literatura memorialística i han estat
escassament tractats rigorosament per la historiografia. És un tema
complex i mitificat que cal destriar la veritat de la llegenda. Puigcerdà
durant la Guerra Civil esdevingué un cantó àcrata
dominat per al turbulent personalitat d'Antonio Martín, el "Cojo
de Málaga" i els seus seguidors anarquistes, La CNT passa a ser
la força dominant a Puigcerdà des de l’inici de la revolta
militar, en canvi a Bellver, població veïna continua el domini
institucional amb l’Ajuntament controlat amb majoria absoluta per ERC.
Sembla ja que des de els primers mesos de la guerra Bellver tingué
petits incidents amb faistes provinents de Puigcerdà amb la pretensió
de "passejar" algun Bellverenc sospitós de simpatitzar amb el bàndol
nacional. Apart, durant el mes de gener de 1937 el Consell Municipal de
Puigcerdà intentà reiterades vegades centralitzar a la seva
població tota la producció de la Cerdanya provocant un malestar
creixent entre els pobles veïns. Bellver fou l’única població
de la Cerdanya que no tolerà la ingerència del comitè
de Puigcerdà i s’oposà a la centralització de Puigcerdà
de la producció ramadera de la contrada, això comença
a provocar les primeres topades serioses amb Antonio Martín que
visità el poble de manera amenaçadora per tal de fer-los
canviar d’actitud sense arribar a cap acord degut a la seva intransigència..
Durant el mes de febrer la tensió entre els dos pobles s’anigué
agreujant per la cada cop més forta pressió del comitè
de Puigcerdà i la fermesa de Bellver, la tensió es convertí
en permanent. El Comitè de Puigcerdà temia que l’actitud
de Bellver comportés la rebel·lió de tots els pobles
de la Cerdanya, insubordinant-se a les seves decisions, i això no
ho podien permetre, i per tant buscaren la provocació amb diversos
incidents per tal de justificar un cop de força. Durant els mesos
següents la tensió seguí augmentant, a pesar dels intents
mediadors de representants de la Generalitat que només lograren
instaurar una calma aparent, la tensió continuava vigent. Les visites
de Josep Tarradellas i Diego Abad de Santillán demostren el paper
de mitjancer que la Generalitat volgué exercir, evitant sempre la
intervenció de les forces d’Ordre Públic
El dia vint-i-set d’abril de 1937 uns tres-cents cinquanta homes armats procedents de Puigcerdà i la Seu d’Urgell es presentaren en actitud d’exploració i preparació d’atac a les afores de Bellver, rodejant la població. Immediatament va córrer per la població de Bellver la veu d’alarma. Aquests guerrillers varen avançar sobre la població amb Antonio Martín al capdavant, en passar pel pont del campanar sorgí una ràfega de trets que assassinaren a Antonio Martín i feriren greument a alguns dels seus acompanyants. Els Bellverencs es parapetaren en punts estratègics per intentar repel·lir l’assalt mentre l’alcalde demanava per telèfon reforços a les forces d’ordre de la Generalitat. Superat el factor sorpresa s’aconseguí contenir l’avanç dels assaltants, que hagueren de retrocedir, però el tiroteig continuà. El combat durà vuit hores però els de Puigcerdà acabaren fugint aprofitant un moment de treva. Al cap d’unes hores arribaven les forces d’ordre governamentals de Lleida comandades per Francesc Viadiu. A conseqüència dels combats resultaren morts dotze assaltants,
entre els quals hi havia el cap principal Antonio Martín, el "Cojo
de Málaga" i Julio Fortuny, un dels capitostos de la Seu d’Urgell,
així com nombrosos ferits. No està clara l’autoria dels trets
que feriren mortalment a Antonio Martín, encara que moltes veus
l’atribueixen al seu antic company "Penja-robes". Per part dels qui defensaven
Bellver no s’hagué de lamentar cap baixa, únicament algun
ferit lleu. L’ordre governamental republicà es tornava a imposar
a la Cerdanya, acabant definitivament amb l’època de terror que
els "incontrolats" de Puigcerdà havien volgut imposar amb la seva
contradictòria revolució anarquista. La mort del "Cojo de
Málaga" va produir un veritable trasbals en el Puigcerdà
revolucionari. El seu cadàver fou exposat a l’hospital damunt una
taula de marbre despullat de mig cos amunt. Allà les escenes de
dolor de dones properes al líder anarquista van adquirir uns moments
de tens dramatisme emotiu. El seu enterrament fou un acte multitudinari.
Tres dies més tard es produïren els Fets de Maig a Barcelona,
que havien de canviar radicalment la vida política de la reraguarda
de la Guerra Civil a Catalunya. Posteriorment als Fets de Maig hi hagué
una real ocupació de Puigcerdà per les forces d’ordre públic
i Bellver retornà a la normalitat dins la guerra. Van haver d’ésser
les forces d’Ordre Públic del Govern Central de la República
les que, un cop passats els Fets de Maig a Barcelona, es feren amb el control
de la zona i acabaren amb el cantó llibertari de Puigcerdà.
EL CAS DE VIC: VICENÇ COMA "EL
COIX DEL CARRER GURB".
A Vic les víctimes a la reraguarda sobrepassa en poc la xifra
de cent morts, sobretot propietaris rurals i religiosos. Cal cercar-ne
la seva explicació en les dinàmiques internes de la societat
vigatana en els anys anteriors a la sublevació militar, com per
exemple en la problemàtica entorn dels contractes de conreu al camp
i en la resistència de la jerarquia eclesiàstica a perdre
el poder terrenal.
Vicenç Coma i Cruells, més conegut com el "Coix del carrer
de Gurb"76a causa d’un defecte físic en una cama, és el personatge
que sobresurt dins de la llegenda negra de la ciutat de Vic durant la Guerra
Civil. Com en la majoria de personatges d’ell també se n’ha exagerat
la seva història. Sembla però, que era l’encarregat de manar
els grups que utilitzaven el cotxe fantasma que portava a assassinar vigatans.
Vicenç Coma, jornaler i manobre de professió, militant de
la CNT des d’abans de la guerra, encara que mai no ocupà cap càrrec
directiu. Era membre de les milícies i també sabem que era
una persona delicada de salut. Després dels Fets de Maig de 1937
va ser detingut pels guàrdies d’assalt per la seva participació
en els fets i fou empresonat una llarga temporada, primer a Vic i a principis
de 1938 fou traslladat al preventori de Sabadell, a partir d’aquesta data
es perd la pista sobre el personatge.
Sobre la seva figura s’expliquen històries macabres com la següent,
que s’atribueix a un enterrador:
"Digué que ell havia parlat amb un pagès qui emmalaltí
de mala manera i àdhuc morí a no tardar, per haver presenciat
com un milicià coix, enfollit, arrancà els ulls de viu en
viu, a un sacerdot, a qui tot seguit colpejant-lo bàrbarament, el
feia caminar per la carretera fins arribar al bell mig del Pont del Llop,
que, amb una forta empenta, per entre l’obertura d’aquella barana feta
en forma de merlets, l’estimbà cap al punt més pregón
de la torrentera."77
ALTRES GRUPS I COMITÈS, UN SIMPLE
ESMENT.
Hi ha també molts altres grups d’"homes d’acció" que apliquen
la seva força sense cap mena de fre a partir del domini gairebé
absolut que tenen en una zona determinada, un domini que la inexistència
d’altres centres de concentració industrial fa possible, i que permet
fins i tot que sigui l’únic. Són els casos de determinats
comitès que impulsen una pròpia via radical de transformació
a la reraguarda. Prenent com a primers passos l’eliminació dels
qui consideren enemics seus. Fent-se els amos de la ‘revolució’
a la zona.
D’aquests grups d’acció, n’hi haurà de dues menes: uns
que actuen en medis urbans, sovint amb el coixí d’una legalitat
de facto, i uns altres que es mouen bàsicament en medis rurals,
però amb la pertinença a un comitè, que atorga –o
cosa encara més freqüent- s’autoatorga carta blanca per a dur
a terme les seves accions. Tant en un cas com en l’altre, si l’aplicació
de la ‘justícia’ per ells mateixos ho fa necessari, arriben a anar
a cercar la víctima on calgui, encara que s’hagi d’anar a l’altre
extrem de Catalunya. En el medi urbà, rarament es donen casos de
crueltat o, més ben dit, de rabejament contra la víctima
en execució.
En l’àmbit urbà trobem alguns grups purificadors, partidaris
de destruir d’arrel els vestigis del passat, com els homes d’acció
de la Torrassa, a l’Hospitalet, paradigma del santuari de la FAI i del
‘murcianisme’ i on ja del vuit al dotze de desembre de 1933 es proclamà
el ‘comunisme llibertari’ i els revolucionaris prengueren l’Hospitalet78.
Carles Gerhard descriu la Torrassa així: "[…], la colònia
famolenca de la Torrassa –barriada populosa habitada quasi exclusivament
per ‘murcians’ i on hom podia llegir sobre les parets brutes de les cases
inscripcions que deien, amb mala ortografia, coses com aquella: ‘Murcia
ha conquistado Cataluña’, o com aquella altra: ‘Aquí queda
prohibido hablar en catalán’- estava tanmateix proveïda de
tot gràcies a la previsió d’aquells ‘milicians’ que es passaven
la vida per les carreteres, en una mena de servei d’intendència
a la inversa, anant i venint d’allò que en deien front."79 El grup
d’homes d’acció de la Torrassa es un dels que es distingí
més pel seu activisme repressiu passejant-se per tot Catalunya estenent
la ‘revolució, destruint esglésies i símbols religiosos,
cremant imatges i fent ostentació d’haver matat capellans i monges.
Els trobem a Cornellà fent el saqueig del mobiliari i la crema d’ornaments
i imatges del temple de Santa Maria i de l’arxiu parroquial80, els trobem
a Sant Joan Despí cremant la casa rectoral i l’arxiu parroquial81,
també a Vimbodí perseguint el cardenal Vidal i Barraquer
per matar-lo i que no arriben a matar-lo perquè els comitès
de Vimbodí i Montblanc s’adonen de la barbaritat que seria i ho
impedeixen82. Els trobem també a Torelló, on passen per les
armes a vint-i-dos torellonencs83i els trobem també implicats en
els sagnants Fets de la Fatarella84. Són també el cas dels
comitès de Mora la Nova (Ribera d’Ebre), el comitè de Salt
(Gironès) i determinats comitès de Lleida o de determinats
barris de Barcelona (ex:El Clot i Sants). També hi ha comitès
formats a les mines, d’on sorgiran molts "homes d’acció" (ex: Súria
i Sallent). Són gent d’una classe particularment dura, particularment
exposats a l’explotació i curtits en unes dures condicions de treball
i disciplina. Per alguns d’aquests comitès l’any 1936 fou la torna
per l’anterior repressió dels intents insurreccionals llibertaris
frustrats de 1932 i 1934.
Al Prat de Llobregat també trobem l’acció d’un grup d’"incontrolats"
que desborden l’acció dels revolucionaris dirigents de la CNT. D’un
vehicle que venia d’Esparraguera van baixar uns homes armats amb una metralleta
i bombes de mà. Els activistes van proclamar-se membres de la FAI
i van calar foc a l’edifici del temple parroquial del Prat. Un grup de
joves pratencs, la major part afins a la FAI, van formar una patrulla de
control i van instal·lar una txeca a Montcada, on portaven als presoners
que volien interrogar o executar. Hi havia un cotxe "fantasma" d’aquesta
patrulla que va portar al propietari pratenc Pau Vilà de la txeca
fins al lloc on el van matar. La qüestió és que els
"incontrolats" van assassinar un total de vint-i-una persones. La major
part de la repressió va seguir criteris personals. L’ocasió
va propiciar que alguna gent violenta, sense tenir necessàriament
un base ideològica estructurada, es posés a l’empara de la
FAI, fins llavors pràcticament inexistent al Prat, i cometés
excesssos. El moment permetia portar a terme venjances personals que en
alguns casos s’havien covat al llarg dels anys. Els "incontrolats" van
prendre represàlies contra alguns encarregats de custodiar l’ordre
o la propietat.85
Hi ha també destacats "homes d’acció" en capitals de comarques
rurals que al seu voltant apliquen la repressió o la represàlia
més dures. Entre les seves víctimes cal destacar la presencia
constant d’eclesiàstics. És el cas de la ciutat de Cervera,
on es produeixen noranta-sis assassinats per repressió, que es dirigeix
contra els representants més destacats del món polític
conservador o tradicional i també contra qui ha ocupat càrrecs
a l’època de la Dictadura. Per això entre les víctimes
trobem una aclaparadora proporció de militants de la Lliga i tradicionalistes.
Destaca un grup d’"homes d’acció", que al voltant de la FAI i aprofitant
el poc control real de l’ordre que aquesta organització tenia a
la comarca, imposa el propi, que sovint es confon amb el terror més
gratuït. La personalitat d’un dels seus components més destacats,
en Casteràs, és paradigmàtica. Té un germà
capellà, és segarrenc d’arrel, coneix moltes de les víctimes,
està vinculat a ambients republicans i esdevé el jutge més
intransigent en allò que considera més convenient per a la
defensa revolucionaria.86
També destaca en "Beteta" a la Seu d’Urgell, a qui Enric Canturri,
alcalde republicà de la Seu d’Urgell i diputat al parlament de Catalunya
per ERC, defineix com el foraster "cervell director que la FAI havia enviat
a la Seu per apoderar-se’n" i per controlar el moviment fronterer de la
Farga de Moles. Canturri aporta molt poques dades sobre el personatge,
només reprodueix un parell de topades amb ell i una conversa: "Em
féu seure davant seu i, entre altres coses, damunt la taula tenia
un calze, segurament el que utilitzaven en aquella església, del
qual, de tant en tant, en bevia un glop, per donar-se importància,
amb la qual cosa creia que espaterrava la gent que ho contemplava." L’acusa
també de dirigir l’intent de crema de la catedral de la Seu.87.
Entre els personatges dedicats a la repressió, a Blanes on hi ha
nou víctimes per repressió, destaca la figura d’un home baix,
moreno i borni. Era conegut amb el nom de "matador", però ningú
recorda el seu nom autèntic ja que era un nouvingut.88A Torelló
trobem un personatge anomenat Pallarols, acusat de ser el màxim
responsable de la repressió, un anarquista que va lograr-se fer
l’amo del comitè local i al qual s’atribueixen més de trenta
assassinats de convilatans, en què va intervenir-hi directament
el comitè de Torelló, a més a més de les cremes
d’esglésies, robatoris, profanacions i detencions. Així doncs
en Parallols, nascut a Cassà de la Selva el 1900, es troba a Cuba
entre el 1924 i el 1933 on inicia al seu amic Fidel Miró en les
idees anarquistes, al 1934 ja és a Torelló fent de recader
diari a Barcelona. Fins al juliol de 1936 no és conegut al poble
la seva militància política, nomenat secretari del comitè,
passa a disposar del poder màxim de la població. Després
del maig de 1937, és a València sota el nom de Riera, on
a l’acabar-se la guerra, organitza el primer comitè clandestí
anarquista. Detingut el 1939, jutjat i condemnat a la pena de mort, és
executat al 1943.89Destaca també a la Pobla de Segur un "incontrolat",
militant anarquista d’origen portuguès anomenat "El Lobo", que extén
el seu radi d’acció a tota la comarca del Pallars Jussà,
fent-se’l responsable de l’assasinat de nou capellans i de la destrucció
de tots els temples de la comarca.90
En aquests casos, cal sumar els assassinats comesos a la pròpia
localitat amb els comesos en la zona que dominen. No són pas rares
les actuacions independentment del cap autoerigit líder, tot i que,
si s’infringeixen les seves normes, la represàlia cau contra el
membre de l’escamot que s’aparta de la ‘disciplina’ del grup. L’especial
animadversió contra clergues, religiosos, símbols sagrats,
objectes de culte hi és sempre present. També el fet que
hi hagués una cruïlla de camins o nus de comunicacions els
donava peu a l’exercici més sanguinari de la violència.
La major part dels comitès que hi hagué a Catalunya durant
la Guerra Civil foren d’origen rural, ja que la majoria dels municipis
del país eren rurals i fou en aquest àmbit on normalment
es mogueren. Generalment actuaren dins la defensa dels valors republicans
i democràtics i l’ús de la violència contra les persones
anava lligat al conflicte fratricida que vivia el país en la lluita
pel poder i el control a la reraguarda. Dins aquest grup hi ha, però,
uns quants comitès que tingueren un protagonisme molt destacat pel
que fa a la violència. Van actuar al seu poble i als pobles del
voltant, i, en alguns casos, sobrepassaren l’àmbit comarcal i arribaren
fins i tot a zones força llunyanes. Aquests comitès sovint
intercanviaven el seu radi d’acció entre diferents localitats, així
els resultava més fàcil mantenir l’anonimat. Aquí
podem veure una complicitat explícita entre els "homes d’acció"
d’aquests comitès i els qui els utilitzen per realitzar tasques
de repressió a la reraguarda, ja que aquells maten els qui els són
assenyalats, per conveïns seus, com a feixistes o contrarevolucionaris.
Destaquen el comitè d’Osor que es féu cèlebre a la
comarca per la seva violència. En un principi el formaven republicans
històrics i alguns roders i llenyataires del poble. Aquests darrers,
influïts per anarquistes de Salt, imposaren una línia molt
més violenta i fins i tot els elements més moderats del comitè
arribaren a sentir-se amenaçats.91També és el cas
de l’actuació del comitè de Riudaneres, amb fets de sang
continus (entre els qual l’assassinat de sis dones), motivà la reacció
del poble, que, a finals de novembre es rebel·là contra el
comitè. Solament l’arribada dels "nanos de L’Eroles", és
a dir, d’elements de la FAI de Barcelona, féu que el comitè
tornes a dominar la situació, fent uns quants detinguts que foren
traslladats a Barcelona.92
En un interessant article D’Enric Ucelay-Da Cal es planteja la repressió
duta a terme en alguns pobles per gent forastera en els següents termes:
"[…] en parlar de la repressió als pobles, com no valorar ‘els de
fora’? Quan s’intenta reconstruir qualsevol episodi de ‘paseos’ a comarques,
surt sempre que aquestes o aquelles morts no les van fer ‘els del poble’,
sinó uns d’un altre comitè més o menys proper, ‘els
de fora’. Això significa que la comptabilitat dels executats és
sols el punt de partida, i que una mínima comprensió de la
dinàmica repressiva s’ha de mirar –cartogràficament, si es
vol- sobre àrees molt més esteses, on la projecció
de comitès particularment agressius no es veuria com una anècdota
sinó com un projecte de dominació sobre tota una zona."93
Així el complex fenomen de les execucions fetes pels ‘de fora’ es
podria interpretar com un projecte de domini territorial, podria ser per
exemple el cas dels "homes d’acció" de la Torrassa.
D’aquesta mena de comitès, n’hi hagué que no van actuar
més enllà de la comarca natural pròpia o de les zones
properes. Només van assassinar notoris homes de dreta, conservadors,
catòlics, religiosos o símbols del vell ordre. Altres actuaren
per damunt d’aquesta classificació, certament indefinida. De vegades,
imposant-se amb un devessall de sang que arribà a afectar els mateixos
membres del grup. Són fets que no tenen l’explicació d’una
lluita ferotge contra enemics polítics o ideològics, sinó
en alguns casos en rancors personals larvats al llarg dels anys.
Solé i Villarroya ja indiquen en el seu treball que la violència
rural amb noms i cognoms és més intensa que la de la ciutat
anònima.94Cal buscar les raons de la repressió en realitats
subjacents més complicades que la simple confrontació política,
buscant les contradiccions, dinàmiques internes i relacions personals
del poble o comarca. La causa de la diferenciació comarcal cal cercar-la
en unes tensions socials covades de temps i en la major incidència
de conflictes personals. Als pobles de Catalunya, al món rural català,
la repressió fou portada a terme fonamentalment per elements autòctons.
Eren els diversos comitès locals qui es feren càrrec d’una
repressió que, moltes vegades escampava la jurisdicció en
més d’un poble. Molt sovint, patrulles procedents de capital de
comarca o de ciutats més grans feien batudes pels pobles veïns
amb l’intenció de ‘fer neteja’. A vegades, però, aquestes
patrulles havien d’enfrontar-se a les autoritats locals que tractaven d’impedir
algunes execucions sumàries.
Són comitès autòctons governats per homes que viuen
i treballen a la zona o al lloc on sorgeixen. La gran majoria són
jornalers, masovers, mossos, boscaters i petits propietaris agrícoles
que juntament amb algun ferrer, mecànic, administratiu, paleta o
persona amb ofici propi, es fan els amos del poble pel terror.95Eliminen
els qui consideren enemics seus a escala local i de veïnat i acudeixen
a ‘estendre’ la revolució quan són cridats per comitès
d’altres pobles. Són grups com, per exemple, el comitè d’Osor
(la Selva) o el de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental).
En tots els "homes d’acció" que actuen a partir del seu poder
al comitè local o prescindint-ne per aconseguir més audàcia
o força, hi ha uns quants elements comuns, un dels quals és
la crueltat acusada que es manifesta contra les seves víctimes.
Són els casos de violació i assassinats de monges, o bé
el fet repetit de la castració de religiosos i posterior introducció
del membre tallat a la boca, són macabres exemples rituals i quasi
litúrgics carregats de simbolisme. També d’apropiació
de tota mena de béns, com a resultat dels seus actes. Però
aquests grups tenien el concepte que la guerra des de sempre havia comportat
diners i riqueses; no era, doncs, cap cosa condemnable que els utilitzessin
per a ells mateixos. Tenint en compte que tota riquesa era resultat d’un
robatori, no havien pas de deixar de compensar-se a escala individual del
que el món burgès sempre havia fet. És per això
que no ha d’estranyar que en la participació o el repartiment de
les expropiacions o del botí, hi puguin sorgir diferències
que acabin amb la mort d’algun d’ells. L’ambició excessiva respecte
al grup és un acte ‘burgès i contrarevolucionari’, encara
que sovint el fet es pugui situar dins del marc estricte de la simple delinqüència.
Són aquests "homes d’acció", del camp o de la ciutat,
nous detentors del poder, que una vegada solucionat el problema de la subsistència
–entesa en el sentit més ampli- van cap a la satisfacció
de les seves aspiracions socials, com a grup o personals, d’interessos
individuals. Com a nous senyors de la guerra, en fan la seva raó
d’ésser. La seva guerra és la reraguarda i se’n beneficiaran
tal com la societat burgesa se’ls havia ‘beneficiat’ a ells fins llavors.
La violència a la reraguarda republicana, que s’ha atribuït
quasi sempre a la còmoda simplificació dels "incontrolats"
ha estat potser per una mala entesa prudència poc estudiada i d’una
manera molt fragmentària, perquè el càlcul del nombre
de víctimes representa només el principi, en la historiografia
catalana. Penso que la utilització del terme "incontrolat", tradicional
ja en els estudis sobre la Guerra Civil, és un recurs de simplificació
que amaga una manca de voluntat d’aprofundiment per arribar a conèixer
una realitat que pot ser colpidora, difícil i gens desitjada de
reviure, però tanmateix molt present en la memòria col·lectiva
de la nostra societat. Fets presents però silenciats i pretesament
ignorats que la seva condemna reiterada no aconsegueix esborrar.
Darrere el concepte d’"incontrolats" s’amaga el desconeixement d’una
realitat social que no es forma per generació espontània
l’any 1936, sinó que arrenca d’una tradició d’aixecaments
i violència que pot tenir el seu origen ja al segle XIX amb les
insurreccions republicanes. Cal assumir i tenir ben present quina és
la nostra història, per poder superar aquests fantasmes. Penso que
el que encara costa d’acceptar és que hi havia sectors socials que
varen apostar per una revolució, potser ingènua, potser impossible.
Fins que no entenguem el concepte de revolució i el que comporta,
i fins que no tinguem la capacitat de ser conscients que a casa nostra
n’hi va haver una, continuarem convivint amb una colla d’incendiaris i
d’incontrolats que són producte d’un accident històric, però
sobre els que encara no en sabem gaire. I també seguirem creant
"homes del sac" per tal d’expiar les responsabilitats de la col·lectivitat.
És evident que els "incontrolats" aquí citats participaren
àmpliament en la repressió, però també és
evident que no foren els únics. Tinc la sensació que a cada
ciutat mitjana de Catalunya és crea la figura d’un "home del sac"
per tal d’expiar les responsabilitats col·lectives de la repressió,
al qual se li pengen tots els morts perquè la col·lectivitat
pugui viure autoenganyada i amb la consciència tranquil·la
sobre les seves pròpies responsabilitats.
Cal veure que el terme "incontrolat" és una denominació
interessada, que ja anava força bé als propis partits i sindicats
revolucionaris, i també potser a la nostra historiografia. Tal com
em pogut veure molts d’ells se sabia qui eren, sobretot a les ciutats i
pobles on tothom es coneixia, encara que estic segur que a la capital Barcelonina
de l’època, formada per barris petits, també eren coneguts
molts d’ells amb noms i cognoms tot i que la magnitud de la urbs els facilitava
més el seu anonimat i més gent interessada en l’eufemisme
per tal de rentar-se’n les mans. Per imposar la violència sempre
calen ajuts i suports, dels quals gaudien els "incontrolats" per determinats
sectors populars de la població. Tot apunta a una situació
revolucionaria desfermada, amb una repressió de classe en sentit
ampli, amb diversos agents "controlats" o no, enmig d’un desordre. Amb
executors que tenen càrrecs i d’altres que no. Amb un component
de delinqüència, que miren per la seva butxaca en bona part.
I amb una progressiva desactivació i ‘normalització’ posterior.
Sembla que el fenomen rep una sacsejada important amb els Fets de Maig
de 1937, a partir dels quals es logra recuperar la legalitat republicana
i el fenomen dels "incontrolats" passa de ser una realitat quotidiana a
convertir-se en un fet aïllat que encara generarà petites explosions
de violència. De fet, molts dels "incontrolats" coneguts moren durant
els Fets de Maig o en els seus precedents. El règim franquista ajudà
a mantenir i distorsionar el terme presentant com a delinqüents als
qui actuaren com a "incontrolats" durant la Guerra Civil, generalitzant
aquest eufemisme fins abastar a tots els acusats de delictes polítics.
Una grollera simplificació que sembla que encara perdura.
El trasbals polític sofert per les institucions republicanes
a Catalunya en esclatar la guerra va generar tot un seguit de respostes
que ens permeten establir models de comportament susceptibles d’ésser
comparats, però alhora també models de comportament extremadament
contrastats. Només seguint amb estudis d’història local i
comarcal sobre la Guerra Civil a Catalunya podrem contrastar les enormes
diversitats locals i comarcals existents. Cal encara resoldre moltes preguntes.
D’on surten aquests personatges? Estaven coordinats els grups d’acció?
Qui els envia? D’on treuen la relació de noms? És un càlcul
fred i premeditat? S’infiltren els "incontrolats" en les Patrulles de Control,
quan precisament la seva missió era acabar amb les seves accions?
Tot acaba amb els Fets de Maig a Barcelona? I més preguntes encara.
Només treballs monogràfics ens poden començar a donar
llum en aquestes situacions difícils i llefiscoses.
1 .Resum de : GABRIEL, Pere, "Un sindicalisme de guerra: sindicats i col·lectivitzacions industrials i agràries a Catalunya, 1936-1939" a Francesc BONAMUSA (Ed.), Actes II seminari sobre la guerra civil i el franquisme a Catalunya, Ajuntament de Barberà del Vallès, Barberà del Vallès, 1997, pp. 55-58. 2 .Josep M. SOLÉ I SABATÉ; Joan VILLLARROYA I FONT, La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1989, 2 Vols. Enric UCELAY-DA CAL, La Catalunya Populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1931-1939), Ed. La Magrana, Barcelona, 1982, p. 289-292. 3. MA I BOFILL, Memòries de la guerra i de l’exili (1936-1940), Eds. 62, Barcelona, 1978, ps. 121-123. Moltes de les idees sobre la caracaterització de la repressió contingudes en aquest text han estat extretes de: Enric UCELAY-DA CAL "Cataluña durante la guerra" a Edward MALEFAKIS (Dir.), La guerra de España (1936-1939), Ed. Taurus, Madrid, 1996, ps 324-328. 4. Maurici SERRAHIMA, Op. Cit., Vol. I, p. 211. 5. Jaume MIRAVITLLES, Episodis de la guerra civil espanyola,, Barcelona, 1972, p. 68. 6. Joan PEIRÓ, Perill a la reraguarda, (Reedició facsímil de l’original de 1936 a cura de Pere Gabriel), Ed. Alta Fulla, Mataró, 1987, ps. XVII- XVIII. 7.Ibíd., p.20 8.Ibíd., p.63. 9.Ibíd., p. XXIII. 10.Carles GERHARD, Comissari de la Generalitat a Montserrat (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1983, p. 499. 11.Citat per José PEIRATS, La CNT en la revolución española, Ed. Ruedo Ibérico, París, 1971, Vol. I, ps. 174-175 12.Ibíd., p. 175. 13. "Llibertat", 17 de febrer de 1937. Citat per Josep M. SOLÉ SABATÉ - Joan VILLARROYA I FONT, Ibíd., p. 69. 14.Carles GERHARD, Op. Cit., p. 510. 15.Joan GARCÍA OLIVER, EL eco de los pasos, Ed. Ruedo Ibérico, Barcelona, 1978, p. 612: "Nuestra organización nunca tuvo pistoleros, ni lo que se ha llamado en llamar guerrilleros urbanos. Eran, sencillamente, ‘els homes d’acció’" 16.Manuel IBAÑEZ ESCOFET, "Un record del 36" a L’Avenç, n. 6, octubre 1977, p. 6. 17.Joan VILLARROYA I FONT, Revolució i guerra civil a Badalona 1936-1939, Eds. Mascaró de Proa, Badalona, 1986, p. 37. 18.Juan GARCÍA OLIVER, Op. Cit.,, p. 116-117. 19.Joan PEIRÓ, Escrits (1917-1939), (Tria i introducció de Pere Gabriel), Eds. 62, Barcelona, 1975, p. 484. 20.SOLÉ I SABATÉ, Josep M. - VILLARROYA, Joan, La repressió a la guerra i a la postguerra a la comarca del Maresme (1936-1945), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1983. P. 41-43. 21.Joan VILLARROYA, Ibíd., p. 45. 22.Citat a: Joan VILLARROYA I FONT, Ibíd., P. 45. 23.Citat a: Joan VILLARROYA I FONT, ibíd., p. 38. 24.Noticia publicada a la premsa editada pels refugiats espanyols a França l’any 1967. Citat a: Joan VILLARROYA I FONT, Ibíd., P. 37-38. 25.Citat a: Joan VILLARROYA I FONT, Ibíd., p. 38. 26.Francesc VIADIU I VENDRELL, Delegat d’Ordre Públic a "Lleida la Roja", Eds. Rafael Dalmau, Barcelona, 1979. P. 63. Es pot trobar també alguna informació escassa a: Jaume ARRULL PELEGRÍ, Violència popular i justícia revolucionaria. El Tribunal Popular de Lleida (1936-1937), Eds. Pagès, Lleida, 1995. 27.Francesc VIADIU I VENDRELL, Íbid., p. 63. 28.Francesc VIADIU I VENDRELL, Ibíd., p. 66-67. 29.Acracia, nº 263 (28 maig 1937); Citat per Jaume BARRULL PELEGRÍ, Ibíd., P. 50. 30.Conxita MIR, et al., Repressió econòmica i franquisme. L’actuació del TRP a la província de Lleida, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997. P. 315. 31.Les informacions aquí resumides estàn extretes de: Remei CASES et al., "La col·lectivització a Molins de Llobregat" a DDAA, Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936-1939), CECBL i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1989. PP. 191-241. 32.Andreu CASTELLS, Informe de l’oposició: Del terror a la segona república (1918-1936), Eds. Riutort, Sabadell, 1980, p. 19.46. 33.Andreu CASTELLS, Informe de l’oposició: guerra i revolució (1936-1939), Eds. Riutort, abadell, Sabadell, 1983, p. 21.34. 34.Andreu CASTELLS, Informe de l’oposició: El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Eds. Riutort, Sabadell, 1983, p. 26.82. 35.Es poden trobar les breus referències sobre el personatge aquí reproduïdes a: Andreu CASTELLS, Sabadell, informe de l’oposició: Del terror a la segona república (1918-1936), Eds, Riutort, Sabadell, 1980. També a: Ibíd., Guerra i revolució (1936-1939), Eds. Riutort, Sabadell, 1983. I Ibíd., El Franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Eds. Riutort, Sabadell, 1983. També a: Josep M. BENAUL et al., La república i la guerra civil 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, Sabadell, 1986. També a: Martí MARÍN I CORBERA, "La vida política" a DDAA, Sabadell al segle XX, (en preparació). 36.Francesc BONAMUSA, Política i finances republicanes (1931-1939). Lluís Mestres i Capdevila, Eds. El Mèdol, Tarragona, 1997, p. 143. 37.Josep PIQUÉ I PADRÓ, La crisi de la rereguarda. Revolució i guerra civil a Tarragona (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1998, ps. 151-152. 38.Luis CLIMENT, Rojos en Tarragona y su provincia, Talleres Tipográficos Suc. de Torres & Virgili, Tarragona, 1942, ps. 138-139. 39.Ibíd., p. 157. 40.Pedro ALCOCER, Las memorias de un revolucionario español, Terrassa, 1987. P.17. 41.Ibíd., p. 17-18. 42.VIDA NUEVA (10-4.1937). Citat per Xavier MARCET, "La Guerra Civil a Terrassa", p. 24; dins DDAA, Terme, nº 1. Monogràfic. La guerra civil a Terrassa. 43.Joan DUCH, Els anys negres –1936-1939-, Inédit, Terrassa, p. 14. 44.José Eugenio BORAO MATEO, Testimonis de la Guerra Civil al Vallès, Autoedició, Terrassa, 1988, p. 51. 45.Xavier MARCET i Josep PUY, "Francesc Sàbat: anarcosindicalista, batlle i exiliat" a L’Avenç, nº 46. P. 17. 47.Xavier NAVARRO,"La repressió juliol-desembre 1936" a Terme, nº 1, p.54. 48.Pedro ALCOCER, OP. Cit., p. 26. 49.José Eugenio BORAO MATEO, Op. Cit., p. 6. 50.Reproduit per José Eugenio BORAO MATEO, Op. Cit., P. 95-98. 51.Les referencies aquí resumides estàn extretes de: José MONLLAÓ PANISELLO, Tortosa en 1936-1939. Estampas de dolor y de sangre, Imprenta Algueró y Baiges, Tortosa, 1941; José MONLLAÓ PANISELLO, Los barbaros en Tortosa. 1936-1939. Recuerdos e impresiones de un perseguido en el infierno rojo, Imprenta Manuel Monllau, Tortosa, 1942; Xavier PUJADAS I MARTÍ, Tortosa, 1936-1939. Mentalitats, revolució i guerra civil, Coopèrativa Gràfica Dertonense, Tortosa, 1988; Josep SUBIRATS PIÑANA, Tortosa, front de guerra. La rereguarda durant la guerra civil, Eds. Columna Tresmall, Barcelona, 1996. 52.José MONLLAÓ PANISELLO, Los barbaros en Tortosa. 1936-1939. Recuerdos e impresiones de un perseguido en el infierno rojo, Imprenta Manuel Monllau, Tortosa , 1942, p. 102-103. 53.Luís CLIMENT, Rojos en Tarragona y su provincia, Suc. de Torres & Virgili, Tarragona, 1942,ps.144-145. 54.Josep SUBIRATS PIÑANA, Tortosa, front de guerra. La rereguarda durant la guerra civil, Ed. Columna Tresmall, Barcelona, 1996, p. 84. 55.José MONLLAÓ PANISELLO, Tortosa en 1936-1939. Estampas de dolor y de sangre, Imprenta Algueró y Baiges, Tortosa, 1941, p. 72. 56.Es poden trobar les informacions aquí resumides a: Francesc PRATS I ARMENGOL, La ciutat de Tremp durant la segona república i la guerra civil (1931-1938), Ed. Rafael Dalmau, Barcelona, 1991; Manuel GIMENO, Revolució, guerra i repressió al Pallars (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1987, p. 37. 57.Francesc PRATS I ARMENGOL, Op. Cit., p. 257. 58.Manuel GIMENO, Op. Cit., p. 37. 59.Francesc VIADIU I VENDRELL, OP. Cit., p. 41. 60.Les informacions aquí resumides han estat extretes de: Josep MAYMÍ; Josep ROS & Xavier TURRÓ, "La revisió del mite: el Comitè Antifeixista d’Orriols (juliol 1936-maig 1937)" a Revista de Girona, nº 183, juliol-agost 1997. 61.L’Autonomista, 24 de maig de 1937, p. 2. Citat a: Ibíd., p. 56. 62.Josep M. SOLÉ - Joan VILLARROYA, La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939), Vol. I, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1979, p. 79. 63.Josep CLARA, "Els fets de maig de 1937 a la regió de Girona", Revista de Girona, nº 118, Maig-juny 1986, p. 36. 64.Josep M. SOLÉ - Joan VILLARROYA, Ibíd., p. 361 65.Podem trobar una ampliació de les informacions aquí resumides a l’excel·lent monografia: Joan POUS I PORTA - Josep M. SOLÉ I SABATÉ, Anarquia i república a la Cerdanya (1936-1939). EL "Cojo de Málaga" i els fets de Bellver, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1988. 66.Diego ABAD DE SANTILLÁN, Por qué perdimos la guerra, Plaza & Janés, Barcelona, 1977. P. 122. 67.La Vanguardia, 12-IV-1979, Reproduït a: Joan POUS I PORTA - Josep M. SOLÉ SABATÉ, Ibíd., p. 169. 68.Carles GERHARD, Comissari de la Generalitat a Montserrat (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1982. P. XXXV 69.Testimoni del "Penja-robes" recollit a: Francesc VIADIU I VENDRELL, Op. Cit., P. 128.129. 70.Reproduït a: Joan POUS I PORTA - Josep M. SOLÉ SABATÉ, Op. Cit., P. 41. 71.Ibíd., p. 42-43. 72.Ibíd., p.44. 73.Ibíd., p.45-46. 74.Francesc VIADIU I VENDRELL, Op. Cit., P. 128-129. 75.Podem trobar aquestes breus referències sobre el personatge a: Josep CASANOVAS I PRAT, Quan les campanes van emmudir. Vic 1936-1939, Patronat d’Estudis Osonencs, Vic, 1993. 76.Josep CASANOVAS I PRAT, Ibíd., p. 141. 77.Per un explicació dels fets veure: Joan CAMÓS, "El mite de la Torrassa. L’Hospitalet 1931-1936" a Plecs d’Història Local, nº 1 a L’Avenç, nº 90, febrer de 1986, ps. 11-13. 78.Carles GERHARD, Op. Cit., p. 299. 79.TARDÀ I COMA, Joan, República, revolució i guerra. Cornellà de Llobregat 1931-1939, Ed. L’Avenç de Cornellà, Cornellà de Llobregat, 2000, p. 168. 80.BUJAN, Josep- JOAQUÍN, Alfred, Sant Joan Despí, història d’un poble bi-milenari, Barcelona, 1995, p. 491. 81.Ramon MUNTANYOLA, Vidal i Barraquer. Cardenal de la pau, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1976, ps. 369-385; Angel BERGADÀ I ESCRIVÀ, Vimbodí. Estudi Històric, Sociològic i Religiós, Parroquia de Vimbodí, Vimbodí, 1978, ps. 90-94. 82.Ramon PUJOL I BASCO, Torelló 1931-1975: Estudi Històrico-Sociològic d’un poble de la Catalunya interior, Torelló, 1993, p. 117. 83.Joan CASANOVAS, "La guerra civil a Barcelona: Les patrulles de control de Sants vistes per un dels seus membres" a Historia y fuente oral, nº 11, Barcelona, 1994, p. 62. 84.Soledad BENGOECHEA - Mercè RENOM, Memoria i compromís. Classes treballadores, sindicalisme i política al Prat de Llobregat (1917-1979), Ed. Columna, Prat de Llobregat, 1999, ps. 87-88. 85.Josep M. SOLÉ SABATÉ - Joan VILLARROYA, Op. Cit., Vol. I, p. 417. 86.Enric CANTURRI I RAMONET, Memòries (república, guerra i exili), Ed. L’Avenç, Barcelona, 1987, p. 164. 87.Josep M. SOLÉ - Joan VILLARROYA, Op. Cit., Vol. II, p. 247. 88.Josep M. VILAR, Torelló. Aquell Agost de sang sens pau ni treva del 1936. Tal com jo ho vaig viure, sense editorial. 89.Ramon BOIXAREU, La revolució i la guerra civil a la Pobla (1936-1939), Edició de l’autor, La Pobla de Segur, 1986, p. 23. 90.Josep M. SOLÉ; Joan VILLARROYA, Op. Cit., Vol. II, p. 249. 91.Ibíd., p. 249. 92.Enric UCELAY-DA CAL, "El concepte de ‘vida quotidiana’ i l’estudi de la guerra civil" a Acàcia, nº 1, Barcelona, 1990, p. 63. 93.Josep M. SOLÉ - Joan VILLARROYA, Op. Cit., Vol. I, p. 73. 94.Ibíd., p. 78
BIBLIOGRAFIA:
-ABAD DE SANTILLÁN, Diego, Por qué perdimos la guerra,
Plaza & Janés, Barcelona, 1977.
-ABARCA, Lluís, Històries de la Torrassa, Centre "La Torrassa",
L’Hospitalet, 1989.
-ALBERT, Esteve, La guerra civil a Canyamars (1936-1950), Ed. L’Aixernador,
Argentona, 1989.
-ALCOCER, Pedro, Las memorias de un revolucionario español, Terrassa,
1987.
-ALVAREZ PALLÁS, Jose M., Lerida bajo la horda, Ayuntamiento
de Lerida, Lleida, 1941.
-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, República i guerra civil a Calella
(1931-1939), Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró, 1994.
-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, República, revolució i
guerra civil (El Masnou, 1931-1939), Ed. Gent del Masnou, El Masnou, 1995.
-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, Pineda entre dos temps (1931-1939), Ed.
Ajuntament de Pineda de Mar, Pineda de Mar, 1995.
-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, L’anarco-sindicalisme a examen: Germinal
Esglesias –1903-1981- (Una vida en roig i negre), Grup d’Història
del Casal, Mataró, 1996.
-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, La República a Premia 1931-1939,
Ed. El Clavell, Premià de Mar, 1997.
-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, Sant Pol de Mar (1931-1948). República,
conflicte civil i primer franquisme, Ed. Oikos, Vilassar de Mar, 1998.
-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, Un tomb per la història d’Arenys
de Munt (1931-1948), Ed. Oikos, Vilassar de Mar, 1999.
-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, Vilassar de Dalt (1931-1945). República,
guerra civil i primer franquisme, Ed. Oikos, Vilassar de Mar, 1999.
-AMETLLA, Claudi, Memòries polítiques (1936-1940). Vol.
III, Eds. Tallers Gràfics A. Núñez, Barcelona, 1983.
-AMETLLA, Claudi, Catalunya, paradís perdut (la guerra civil
i la revolució anarco-comunista), Eds. Tallers Gràfics A.
Núñez, Barcelona, 1984.
-ANDREASSI CIERI, Alejandro, Libertad también se escribe en minúscula.
Anarcosindicalismo en Sant Adrià del Besos (1925-1939), Ed. Hacer,
Sant Adrià del Besos, 1996.
-ARNABAT I MATA, Ramon, La gent i el seu temps. Història de Santa
Margarida i els Monjos. De la fil·loxera a la Guerra Civil. 1890-1940,
Ajuntament de Sta. Margarida i els Monjos, Santa Margarida i els Monjos,
1993.
-ARÓSTEGUI, Julio, "Violencia, sociedad y política: la
definición de la violencia" a Ayer, nº 13, Monogràfic:
violencia y política en España, 1994, pp. 17-55.
-ARXER I BUSSALLEU, Jacint – TORRES, Estanislau, La guerra civil a Arenys
de Mar, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999.
-BALCELLS, Albert, Historia Contemporánea de Cataluña,
Ed. Edhasa, Barcelona, 1983.
-BALLESTER I MUÑOZ, David, Marginalitats i hegemonies: la Unió
General de Treballadors de Catalunya. 1922-1939, Tesi doctoral, UAB, 1995.
-BARBAL GASSET, Joaquim, Els fets de la guerra civil a Rialp. Memòries,
Eds. Garsineu, Tremp, 1996.
-BARRIOBERO HERRÁN, Eduardo, Memorias de un tribunal revolucionario,
Ed. Hacer, Barcelona, 1986.
-BARRULL PELEGRÍ, Jaume, Violència popular i justícia
revolucionaria. El Tribunal Popular de Lleida (1936-1937), Eds. Pagès,
Lleida, 1995.
-BASSAS I CUNÍ, Antoni, La guerra civil a Vic. Dietari 1936-1939,
Ed. EUMO, Vic, 1991.
-BENAUL, Josep M. et al, La república i la guerra civil 1931-1939,
Ajuntament de Sabadell, Sabadell, 1986.
-BENGOECHEA, Soledad - RENOM, Mercè, Memoria i compromís.
Classes treballadores, sindicalisme i política al Prat de Llobregat
(1917-1979), Ed. Columna, Prat de Llobregat, 1999.
-BERGADÀ I ESCRIVÀ, Àngel, Vimbodí. Estudi
Històric, Sociològic i Religiós, Parroquia de Vimbodí,
Vimbodí, 1978.
-BERNAUS, Ramon et al., La Guerra Civil a Agramunt. Una primera reconstrucció,
Ed. "Revista SIÓ, Agramunt, 1988.
-BERNAUS I SANTACREU, Ramon - SÁNCHEZ I AGUSTÍ, Ferran,
El municipi de Vilanova de Meià, Institut d’Estudis Ilerdencs, Vilanova
de Meià, 1999.
-BERNECKER, Walter L., "Acción directa y violencia en el anarquismo
español" a Ayer, nº 13, 1994. Monogràfic: violencia
y política en España, pp. 147-188.
-BERNILS I MACH, Josep M., La guerra civil a Figueres (1936-1939), Ed.
L’Empordà, Figueres, 1986.
-BERTRAN I CUDERS, Josep, Cambrils, Dictadura i República (1923-1939),
Ed. Ajuntament de Cambrils, Cambrils, 1989.
-BIOSCA I TORRES, Francesc, Set anys de periodisme a Terrassa 1932-1938,
Tallers Gràfics Joan Morral, Terrassa, 1972.
-BOIXAREU, Ramon, La revolució i la guerra civil a la Pobla (1936-1939),
Edició de l’autor, La Pobla de Segur, 1986.
-BONAMUSA, Francesc, Política i finances republicanes (1931-1939).
Lluís Mestres i Capdevila, Eds. El Mèdol, Tarragona, 1997.
-BORAO MATEO, José, El impacto de la guerra civil en la economia
del Vallés Occidental (1936-1939), 2 Vols., Tesi doctoral, UAB,
1982.
-BORAO MATEO, José Eugenio, Testimonis de la Guerra Civil al
Vallès, Autoedició, Terrassa, 1988.
-BRADEMAS, John, Anarcosindicalismo y revolución en España, 1930-1937, Ed. Ariel, Barcelona, 1974. -BUJAN, Josep – JOAQUÍN, Alfred, Sant Joan Despí, història
d’un poble bi-milenari, Barcelona, 1995.
-BUSQUET I ROSIÑOL, Joan, Memòries d’un amnèsic
2, Ed. Casa Bernat, Terrassa, 1999.
-CABALLÉ Y CLOS, Tomás, Barcelona roja. Dietario de la
revolución (julio 1936- enero 1939, Librería Argentina, Barcelona,
1939.
-CAIRETA I SAMPERE, Eugeni, La guerra civil a Santa Coloma de Farners,
Centre d’Estudis Selvatans, Santa Coloma de Farners, 1991.
-CAMÓS, Joan "L’activitat política a l’Hospitalet de Llobregat
(1923-1946)" a L’Avenç, nº 60 (Maig 1983), pp. 10-19.
-CAMÓS, Joan, "El mite de la Torrassa. L’Hospitalet 1931-1936"
a Plecs d’Història Local, nº 1, pp. 6-13 a L’Avenç,
nº 90 (Febrer 1986),
-CAMPS, Albert - GARRIGA, Joan et al., Granollers 1936-1939: Conflicte
revolucionari i bèl·lic, Ed. El Racó del Llibre de
text, Barcelona, 1990, 2vols.
-CANTURRI i RAMONET, Enric, Memòries (república, guerra
i exili), Eds. Ajuntament de la Seu/ L’Avenç, Barcelona, 1987.
-CARRERAS GARCÍA, Montserrat - RUÍZ TOSSAS, Helena, La
República i la Guerra Civil a Sta. Coloma de Gramanet, Ed. Ajuntament
de Sta. Coloma, Sta. Coloma de Gramanet, 1986.
-CARRERAS I TARRAGÓ, Josep M., Els Tribunals Populars de 1936.
Procés de cinc veïns de Santa Coloma de Queralt, Ed. Revista
"La Segarra", Valls, 1986.
-CASANOVAS, Joan "La guerra civil a Barcelona: Les Patrulles de Control
de Sants vistes per un dels seus membres" a Història y fuente oral,
n. 11, Barcelona, 1994, pp. 53-66.
-CASANOVAS I PRAT, Josep, Quan les campanes van emmudir. Vic 1936-1939,
Patronat d’Estudis Osonencs, Vic, 1993.
-CASAS MERCADÉ, Ferran, Valls: La Guerra Civil (Quan no hi havia
pau ni treva 1936-1939), Institut d’Estudis Vallencs, Valls, 1982.
CASES, Remei; et al., "La Col·lectivització a Molins de
Llobregat" a D.D.A.A., Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936-1939),
CECBL i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1989, pp. 192-241.
-CASTELLS, Andreu, Sabadell, informe de l’oposició: Del terror
a la segona república (1918-1936), Eds. Riutort, Sabadell, 1980.
-CASTELLS, Andreu, Sabadell, informe de l’oposició: Guerra i
revolució (1936-1939), Eds. Riutort, Sabadell, 1983.
-CASTELLS, Andreu, Sabadell, informe de l’oposició: El Franquisme
i l’oposició sabadellenca ( 1939-1976), Eds. Riutort, Sabadell,
1983.
-CASTILLO GARCIA, Sofia – CAMPS FERNÁNDEZ, Olga, La Guerra Civil
a Ripoll (1936-1939), Ed. Ajuntament de Ripoll, Ripoll, 1994.
-CLIMENT, Luís, Rojos en Tarragona y su provincia, Suc. de Torres
& Virgili, Tarragona, 1942.
-COLOMÉ FERRE, Josep - SOLER BECERRO, Raimon, Revolució
i guerra a Vilafranca (1936-1939), Ajuntament de Vilafranca, Vilafranca
del Penedes, 1986.
-COLOMER, Margalida, Guerra Civil i revolució a Argentona. 1936-1939,
Ed. L’Aixernador, Argentona, 1990.
-COMAS, David; GOÑI, Jordi i PUJOL, David, "La revolució
i el poder local a la comarca de la Selva l’estiu de 1936. El cas de Brunyola"
a D.D.A.A., La II República, 60 anys després. Estudis sobre
les comarques gironines, Centre d’Estudis Històrics i Socials, Girona,
1991, ps. 223-236.
-COMPTE I FREIXANET, Albert, República i guerra civil a Castelló
d’Empuries, Gràfiques Canigo, Figueres, 1994.
-CROSAS CASADESUS, Jaume, "Protagonisme de les forces tradicionals en
la repressió del primer franquisme a l’Esquirol (Osona)", Comunicació
presentada al congrés "1939 Catalunya. Jornades sobre la fi de la
guerra civil", Olot, 4-6 de febrer de 1999.
-CRUELLS, Manel, La societat catalana durant la guerra civil. Crònica
d’un periodista polític, Ed. EDHASA, Barcelona, 1978.
-CUGOTA, Lluís, "Terrassa: juliol 1936. El Sant Esperit en flames"
a Al Vent, nº 9, pp. 17-23
-D.D.A.A., "Dossier: Impressions de la Barcelona revolucionaria (1936-1937)"
a L’Avenç, nº 36, Febrer 1981, pp. 17-51.
-D.D.A.A., La guerra civil a les comarques gironines (1936-1939), Centre
d’Estudis Històrics i Socials, Girona, 1986.
-D.D.A.A., Terme, nº 1. Monogràfic. La guerra civil
a Terrassa, 1986.
-D.D.A.A., Suplemento especial guerra civil. Diario de Terrassa, 19-7-1986.
-D.D.A.A., "Dossier: La guerra civil, Mig segle després" a Revista
de Girona, nº 116 (maig-juny 1986), pp. 22-54.
-D.D.A.A. "Guerra i revolució a Terrassa, ara fa només
50 anys" a Al Vent, nº 90 (Juliol 1986), pp.11-24.
-D.D.A.A., Terrassa, 100 anys teixint ciutat, Ed. Ajuntament, Terrassa,
1982.
-D.D.A.A., Història de Terrassa, Ed. Ajuntament, Terrassa, 1987.
-D.D.A.A., Catalunya i la guerra civil (1936-1939), Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1988.
-D.D.A.A., "La guerra i la revolució a Catalunya" a Acàcia,
nº 1, Ed. PPU, Barcelona, 1990.
-D.D.A.A., "Dossier: Guerra civil i franquisme a Catalunya: una revisió
històrica" a L’Avenç, nº 178 (Febrer 1994), pp.
27-67.
-D.D.A.A., Història de Terrassa en el s. XX, Eds. Diario de Terrassa,
Colecció de 16 fascicles, Terrassa, 1994.
-D.D.A.A., "Dossier: Guerra Civil i repressió" a Revista de Girona,
nº 183 (Juliol-agost 1997), pp. 54-93.
-D.D.A.A., Història industrial de Terrassa, Colecció de
19 fascicles, Eds. Diario de Terrassa, Terrassa, 1998.
-Delegació local d’"HISPANIA MARTYR", Calvari d’una ciutat. Terrassa
1936-1939, Delegació local d’"Hispania Martyr", Terrassa, 1996.
-DUCH, Joan, Els anys negres –1936-1939-, Inedit, Terrassa.
-ESCOFET, Frederic, Al servei de Catalunya i de la República.
La desfeta (6 d’octubre 1934), Eds. Catalanes de París, París,
1973
-ESCOFET, Frederic, Al servei de Catalunya i de la República.
La victoria ( 19 de juliol de 1936), Eds. Catalanes de París, París,
1973.
-ESPONA, Lluís, Les meves memòries (1919-1994), Ed. AUSA,
Sabadell, 1995.
-ESTRADA I PLANELL, Gemma, La guerra civil al Bruc, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995.
-FERRÉ PAVIA, Carme, La CNT a la comarca del Montsià i
Tortosa (1930-1939), Cooperativa Gràfica dertonense, Tortosa, 1993.
-FLORES, Pedro, Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner.
Contribución a la historia de Manresa y comarca, Edició de
l’autor, Barcelona, 1981.
-FONTANA, José M., Los catalanes en la guerra de España,
Ed. Samarán, Madrid, 1951.
GABRIEL, Pere, "Un sindicalisme de guerra: sindicats i col·lectivitzacions
industrials i agràries a Catalunya, 1936-1939" a Francesc BONAMUSA
(Ed.), Actes II seminari sobre la guerra civil i el franquisme a Catalunya,
Ajuntament de Barberà del Vallès, Barberà del Vallès,
1997, pp. 55-77.
-GAJA I MOLIST, Esteve, La guerra civil a Manlleu, Edició de
l’autor, Manlleu, 1979.
-GALLARDO ROMERO, Juan Jose – MÁRQUEZ RODRÍGUEZ, José
Manuel, Revolución y guerra en Gramenet del Besòs (1936-1939),
GEHGB, Santa Coloma de Gramanet, 1997.
-GARCÍA OLIVER, Juan, EL Eco de los pasos, Ruedo Ibérico,
Barcelona, 1978.
-GARRIGA, Joan, Revolta i guerra civil a la Garriga (Vallès Oriental)
1936-1939, L’Aixernador, Argentona, 1986.
-GAVALDÀ I TORRENTS, Antoni, El pensament agrari de l’anarquisme
a l’Alt Camp. 1923-1939. El paper de Pere Segarra i Boronat, Diputació
de Tarragona, 1986.
-GAVALDÀ i TORRENTS, Antoni, "Jo delato, tu inculpes, ell denuncia..."
(Repressió franquista a Valls i comarca), Institut d’Estudis Vallencs,
Valls, 1997.
-GERHARD, Carles, Comissari de la Generalitat a Montserrat (1936-1939),
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1982.
-GIMENO, Manuel, Revolució, guerra i repressió al Pallars
(1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1987.
-GINARD I FERÓN, David, El moviment obrer de Mallorca i la guerra
civil (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999.
-GONZÁLEZ CALLEJA, Eduardo, "Qué es y qué no es
la violencia en política. Consideraciones teóricas en torno
al conflicto social violento" a Jaume BARRULL- Conxita MIR (Coord.), Violència
política i ruptura social a Espanya (1936-1945) a Quaderns Espai/Temps,
nº 23, 1994, Universitat de Lleida, pp. 29-66.
-GUTIERREZ LATORRE, Francisco, La republica del crimen. Cataluña,
prisionera. 1936-1939, Ed. Mare Nostrum, Barcelona, 1989.
-IBAÑEZ ESCOFET, Manuel, "Un record del 36" a L’Avenç,
nº 6 (octubre 1977), p. 6.
-JACKSON, Gabriel; CENTELLES, Agustí, Catalunya republicana i
revolucionaria (1931-1939), Ed. Grijalbo, Barcelona, 1982.
-LACRUZ, Francisco, El alzamiento, la revolución y el terror
en Barcelona, Talleres tipogràficos de Fidel Rodríguez, Barcelona,
1943.
-MANENT, Albert, De 1936 a 1975. Estudis sobre la guerra civil i el
franquisme, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999.
-MANYÀ, Joan Baptista, Les meves confessions, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1983.
-MARCET, Xavier- PUY, Josep, "Francesc Sàbat: anarcosindicalista,
batlle i exiliat" a L’Avenç, nº 45.pp. 15-18.
-MARCET, Xavier - PUY, Josep - RODRIGUEZ, Bernat, "La República
i la guerra a Terrassa. Conversa amb Eduard Ballbé i Maria Llonch"
a L’Avenç, nº 54, pp. 12-15.
-MARCET I GISBERT, Xavier, La repressió a la reraguarda terrassenca.
Una explicació a la violència, Amics de les Arts, Terrassa,
1990.
-MARCET I GISBERT, Xavier, Qui ha manat a Terrassa? I altres reflexions,
Ed. Ègara, Terrassa, 1991.
-MARCET I GISBERT, Xavier, Els anys foscos de la postguerra. Terrassa,
1939-1945, Ed. Àmfora, Terrassa, 1999.
-MARIMON CAIROL, Josep, "Una col·lectivitat industrial. Terrassa
1936-1939" a L’Avenç, nº 82, pp.10-14.
-MARÍN i CORBERA, Martí, "La vida política" a D.D.A.A.,
Sabadell al segle XX, (en preparació).
-MARTOS, Ramon - OLLER, Toni, Ripollet 1931-1945, II República
i franquisme. 15 anys d’història local, Associació Radio
Ripollet, Ripollet, 1987.
-MASSOT I MUNTANER, Josep, La guerra civil a Montserrat, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1984.
-MASSOT I MUNTANER, Josep, Guerra Civil i repressió a Mallorca,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997.
-MATAS BALAGUER, Josep et al., La revolució i la guerra civil
a la Bisbal, Ed. Ajuntament de la Bisbal, La Bisbal d’Empordà, 1990.
-MAYAYO, Andreu, "Els fets de Solivella, juliol de 1936" a L’Avenç,
nº 79 (Febrer 1985), pp. 34-39.
-MAYAYO I ARTAL, Andreu, La Conca de Barberà (1890-1939). De
la Crisi Agrària a la Guerra Civil, CECB, Montblanc, 1986.
-MAYAYO I ARTAL, Andreu, Josep Torrents (1899-1943). Pagès de
Bellveí del Penedès. Dirigent agrari català, Eds.
El Mèdol, Barcelona, 1988.
-MIR, Conxita; et al., Repressió econòmica i franquisme.
L’actuació del tribunal de responsabilitats polítiques a
la província de Lleida, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
Barcelona, 1997.
-MIRAVITLLES, Jaume, Episodis de la guerra civil espanyola, Ed. Pòrtic,
Barcelona, 1972.
-MONLLAÓ PANISELLO, José, Tortosa en 1936-1939. Estampas
de dolor y de sangre, Imprenta Algueró y Baiges, Tortosa, 1941.
-MONLLAÓ PANISELLO, José, Los barbaros en Tortosa. 1936-1939.
Recuerdos e impresiones de un perseguido en el infierno rojo, Imprenta
Manuel Monllao, Tortosa, 1942.
-MONTAÑA, Daniel – RAFART, Josep, La guerra civil al Berguedà
(1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991.
-MOREA, Vicenç - SUÑE, Ramon, Quan la guerra. Monsó-Lleida
1936-1939...L’exili, Ed. Ribera& Rius, Alcoletge, 1996
-MUNTANYOLA, Ramon, Vidal i Barraquer. Cardenal de la pau, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1976
-PAGÉS, Pelai, La guerra civil espanyola a Catalunya (1936-1939),
Ed. Els llibres de la frontera, Barcelona, 1987.
-PAGÉS, Pelai, La guerra civil (1936-1939), Ed. Barcanova, Barcelona,
1993.
-PAGÉS I BLANCH, Pelai, La presó Model de Barcelona. Història
d’un centre penitenciari en temps de guerra (1936-1939), Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996.
-PALAU RAFECAS, Salvador, Apunts per a la història de la Guerra
Civil al municipi de Santa Coloma de Queralt, Revista "La Segarra", Valls,
1981.
-PAZ, Abel, 19 de juliol del "36" a Barcelona, Ed. Hacer, Barcelona,
1987.
-PEIRATS, José, La CNT en la revolución española,
3 Vols., Eds. Ruedo Ibérico, París, 1971.
-PEIRÓ, Joan, Escrits (1917-1939), (Tria i introducció
de Pere Gabriel), Eds. 62, Barcelona, 1975.
-PEIRÓ, Joan, Perill a la reraguarda, (Reedició facsímil
de l’original de 1936 a cura de Pere Gabriel),Eds. Altafulla, Mataró,
1987.
-PÉREZ DE OLAGUER, Antonio, El terror rojo en Cataluña,
Eds. Antisectarias, Burgos, 1937.
-PIQUÉ I PADRÓ, Jordi, La crisi de la rereguarda. Revolució
i guerra civil a Tarragona (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
Barcelona, 1998.
-PLANS I CAMPDERRÓS, Lourdes, "La repressió a Terrassa
durant el franquisme. Primera aproximació a les fonts per al seu
estudi" A Terme, nº 13 (1998), pp. 61-65.
-PONS, Agustí, "Joan Garcia Oliver, un anarquista amb sentit
de poder" a L’Avenç, nº 17 (juny 1979), pp. 8-14.
-PONS VIVES, Josep, Revolució i guerra a la Granada del Penedès
(1936-1939), Ed. Llibres de l’Índex, Barcelona, 1993.
-POUS i PORTA, JOAN- SOLÉ SABATÉ, Josep M., Anarquia i
república a la Cerdanya (1936-1939). El "Cojo de Málaga"
i els fets de Bellver, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona,
1988.
-PRATS I ARMENGOL, Francesc, La ciutat de Tremp durant la segona república
i la guerra civil (1931-1938), Ed. Rafael Dalmau, Barcelona, 1991.
-PUJADAS I MARTÍ, Xavier, Tortosa, 1936-1939. Mentalitats, revolució
i guerra civil, Cooperativa Gràfica Dertonense, Tortosa, 1988.
-PUJIULA, Jordi et al., Els morts per la guerra civil a la Garrotxa
(1936-1945), Ed. Llibres de Batet, Olot, 1993.
-PUJOL I BASCO, Ramon, Torelló 1931-1975: Estudi Històrico-Sociològic
d’un poble de la Catalunya interior, Torelló, 1993.
-RAGON I PETIT, Baltasar, Terrassa fa 50 anys, Ed. Arxiu Tobella, Terrassa,
1981.
-RAGON I PETIT, Baltasar, Terrassa 1936-1939. Tres anys difícils
de guerra civil, Ed. Francesc Torrella i Niubó, Terrassa, 1976.
-RAMON I PERA, Francesc-Xavier, Vilassar de Mar (1936-1939). Una història
que no s’ha d’oblidar però que no s’ha de repetir, Ed. Oikos, Vilassar
de Mar, 1998.
-ROCA, Josep - DÍAZ, Enriqueta, "La Torrassa. Un antecedent de
barrri-dormitori" a L’Avenç, nº 28 (Juny 1980), pp. 62-69.
-RODRIGUEZ PI, Bernat, El municipio de Terrassa durante la Guerra Civil
i la Revolución Social de 1936-1939, Tesina de llicenciatura, ICESB,1980.
-ROIG PEREZ, Carles, Pedro Alcocer, biografia i valoració personal,
Treball de primer cicle inedit, UAB, 1995
-ROIG PEREZ, Carles, Els "incontrolats" o "homes d’acció" durant
la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Estudi tipològic i comparat
de la seva activitat repressora, Treball de primer cicle inedit, UAB, 1997.
-ROIG PEREZ, Carles, Qui foren els "incontrolats"? Estudi tipològic
i comparat d’aguns dels protagonistes de la repressió durant la
Guerra Civil a Catalunya (1936-1939), Treball de segon cicle, UAB, 1998.
-SABAT, Francesc, Los anarcosindicalistas terrasenses en el exilio,
Creaciones Gràficas Fernando, Barcelona, 1979.
-SAGUÉS SAN JOSÉ, Joan, "La justícia i la repressió
en els estudis sobre la guerra civil espanyola (1936-1939) i la postguerra.
Una aproximació historiogràfica" a Jaume BARRULL- Conxita
MIR (Coord.), Violència política i ruptura social a Espanya
(1936-1945) a Quaderns Espai/Temps, nº 23, 1994, Universitat de
Lleida, pp. 7-28.
-SALICRÚ I PUIG, Manuel, Crònica del temps de guerra a
Mataró (1936-1939), Museu Arxiu de Santa Maria/CELM, Mataró,
1989.
-SÁNCHEZ, Miquel, La segona república i la guerra civil
a Cerdanyola (1931-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona,
1993.
-SANTACANA, Carles, Canvi socioeconòmic i dinàmica política
a la Catalunya revolucionaria: el cas de l’Hospitalet de Llobregat, 1936-1939,
Memòria de llicenciatura, UB, 1985.
-SANTACANA, Carles, "La col·lectivització a L’Hospitalet
de Llobregat" a D.D.A.A., Col·lectivitzacions al Baix Llobregat
(1936-1939), CECBL/ Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona,
1989.
-SANTACANA, Carles, Victoriosos i derrotats: El franquisme a l’Hospitalet,
1939-1951, CEH/ Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994.
-SARIOL BADIA, Joan, Petita història de la guerra civil. Vint-i-tres
testimonis informen, Ed. DOPESA, Barcelona,1977.
|