Pau VICIANO. Els cofres del rei. Rendes i gestors de la batllia de Castelló (1366-1500). Catarroja-Barcelona: Editorial Afers, 2000. 198 p.
Javier Robles
D’uns anys ençà, l’estudi del patrimoni reial i les batllies locals a l’època medieval ha esdevingut un camp de recerca de gran interès al País Valencià, amb un conjunt notable de treballs com els d’Enric Guinot, Pau Viciano, Antonio J. Mira i Carles Rabassa. Aquesta expansió —tant qualitativa com quantitativa— és el fruit d’un treball col·lectiu desenvolupat en la Universitat de València per una nova generació d’historiadors, que en les dues darreres dècades ha donat a la llum un seguit de tesis de llicenciatura i doctorat, articles, llibres i ponències. L’eclosió d’aquest camp de recerca té molt a veure amb la qüestió del feudalisme i la renda feudal. D’una banda, per la superació de la controvertida dicotomia impost/renda a partir del debat internacional sobre la noció d’apropiació de l’excedent. De l’altra, per la necessitat de centrar-se en l’estudi del reialenc i de les rendes procedents del domini reial, que havien estat menyspreades en el coneixement del funcionament del sistema feudal. A més, l’abundància de la documentació de caràcter econòmic i comptable conservada en l’Arxiu del Regne de València ha proporcionat i proporciona un fèrtil camp per a la recerca a les noves generacions d’estudiosos.
Pel que fa a Catalunya, actualment només disposem de la tesi doctoral de Pere Ortí sobre el patrimoni reial a la ciutat de Barcelona durant els segles XIII i XIV, publicada recentment amb el títol Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona (segles XII-XIV), (Barcelona: CSIC, 2000). Un estudi pioner en aquesta matèria que, sens dubte, serà una obra de referència bàsica en el nostre entorn. Per contra, a Catalunya hi ha hagut, però, un interès relativament major per l’estudi de la fiscalitat municipal.
Els cofres del rei, no és sinó una visió revisada i ampliada de la tesi de llicenciatura que Pau Viciano presentà a la Universitat de València l’any 1989, sota la direcció del Dr. Antoni Furió. El seu autor, doctor en història medieval per la Universitat de València, s’ha especialitzat en l’estudi de la fiscalitat reial, la fiscalitat i les finances municipals, i l’oligarquia urbana dirigent de la vila de Castelló de la Plana entre els segles XIV i XV, tema aquest últim al qual va dedicar la seva tesi doctoral, tot i que també s’ha interessat per l’estudi de l’àmbit senyorial, laic —Catarroja— i eclesiàstic —el monestir cistercenc femení de la Saïdia—, o la funció política de la història, amb el seu conegut llibre La temptació de la memòria (València: Eliseu Climent editor, 1995), guanyador del Premi Octubre d’assaig l’any 1995.
A primera vista, gairebé resulta inevitable deduir del títol del present llibre, que es tracta d’un minuciós i concís estudi de l’estructura i l’evolució de les rendes de la batllia reial de Castelló entre els anys 1366 i 1500. Dins aquest marc general, sorgeix potser l’episodi més conegut i estudiat d’aquest període, la crisi de la renda —reial—, típicament relacionada amb la crisi econòmica baixmedieval. Aquest aspecte es conjuga amb d’altres al llarg de l’obra, com ara les principals fonts d’ingressos de la batllia, el retrocés de la població, l’estatus socioprofessional dels batlles locals, les modalitats de gestió de les rendes, els sectors socials locals que es beneficiaren d’aquesta gestió, l’inevitable recurs al crèdit censalista, o l’impacte de les diverses fiscalitats —reial i municipal— sobre l’economia del veïnat, entre d’altres. Dit en altres paraules, un estudi d’història econòmica àgil i ben travat que posa l’èmfasi no només en l’anàlisi històrica de dades estrictament quantitatives, sinó també en la identificació dels interessos individuals i socials dels diversos grups que participaren en la gestió dels recursos fiscals.Així, l’autor divideix l’anàlisi en cinc punts claus:
— En primer lloc, la descripció del procés d’integració de la vila de Castelló dins del domini reial, arran de la compra del senyoriu al monestir de Poblet l’any 1297. A partir d’aquest moment, l’estructura del senyoriu canviaria totalment en produir-se l’enfranquiment de les rendes agràries —a excepció del terç delme i el tribut de la peita—, adquirint així una estructura semblant a la de qualsevol vila de reialenc. Ara bé, durant el primer terç del segle XIV el domini fou transferit per dot a la reina Elionor de Castella. Posteriorment, un cop recuperat el domini pel Cerimoniós, el 1357 es tornaria a cedir aquest a favor del comte Enric de Trastàmara, amb motiu de l’aliança en la guerra civil al tron de Castella. Malgrat tot, el 1366 es produí la incorporació definitiva de la vila al patrimoni reial, després de la proclamació del comte de Trastàmara com a rei de Castella. Amb tot, al cap de dos anys el Cerimoniós la lliurà al seu primogènit, Joan I, al capdavant de la qual estigué, des del 1387 com a rei. En tot cas, el primer llibre de comptes conservat que recull els diversos ingressos fiscals de la batllia data de l’any 1372.
— En segon lloc, l’examen dels diferents tipus d’ingressos que, en el seu conjunt, formaven part de les rendes reials de la batllia de Castelló: impostos directes (terç delme, peita, cena), monopolis reials o regalies (escrivanies, molins, cases, forns, carnisseries) i rendes complementàries (lluïsme i fadiga, sancions pecuniàries, imposicions sobre les minories ètnicoreligioses, ingressos comercials). Seguidament es destaca la importància econòmica del terç delme com a font principal dels ingressos reials procedents de la batllia, amb un percentatge del 47,3% en el conjunt del volum. I juntament amb els tributs directes de la peita (33,8%) i la cena (6,7%) representaven pràcticament un 90%. Contràriament, els monopolis reials tingueren un protagonisme molt reduït, amb un 9%, a causa de la seva gestió emfitèutica. En aquest sentit, l’estructura fiscal reial es diferencia de la nobiliària i l’eclesiàstica, on les rendes agràries i les procedents dels monopolis constituïen la base de les rendes senyorials, en l’importantíssim paper que van tenir els ingressos fixos en metàl·lic procedents de la peita i la cena, ja que van permetre mantenir l’estabilitat de les rendes globals davant les alteracions dels períodes de crisi agrària. D’altra banda, cal tenir present que la fiscalitat municipal resultava, proporcionalment, molt més gravosa que la reial per al veïnat de Castelló. Com a referència, el 75 % de les exaccions fiscals anaven a parar al municipi, mentre que només un 16% eren per a la Corona i un 9% per a l’Església. Així mateix, vers l’any 1430 el municipi rebia aproximadament 84 sous per foc, mentre que el batlle obtenia 17, quantitat aquesta molt semblant a la d’altres batllies del regne, però una xifra summament modesta si tenim en compte l’import de la renda feudal que els camperols pagaven als seus senyors en aquelles mateixes dates: a Torrent 65 sous per foc i a Sueca 80.
— En tercer lloc, la constatació d’un sensible descens del valor total de les rendes reials de la batllia de Castelló, amb una reducció d’un 35% entre 1375 i 1500 —mentre que durant el període de 1372-1374 els ingressos van ser de 20.900 sous, en el període 1498-1500 només van arribar a uns 13.200 sous—, com a conseqüència d’una contracció econòmica i demogràfica. Evidentment el valor de les rendes reials és un bon indicador de la conjuntura econòmica de Castelló en el segle XV. D’una manera semblant, els ingressos provinents de les regalies van disminuir en el mateix període un 32% aproximadament, és a dir, es passà de rebre 2.200 sous durant els anys 1372-1374 a només 1.500 a la fi del segle XV. La baixada dels preus agrícoles, sobretot dels cereals, provocà la davallada de la principal font d’ingressos: el terç delme. Així mateix, al llarg de la segona meitat del segle XIV i durant el segle XV es produí una forta pèrdua de població a la vila com a resultat, d’una banda, de l’augment progressiu de la mortaldat i, de l’altra, d’un trasvasament de població cap a la ciutat de València que, en gran part, es veié compensat per l’arribada d’un important flux migratori de població mudèjar provinent dels voltants muntanyencs de Castelló, atrets per una política d’incentius econòmics portada a terme pel municipi. En síntesi, resta ben palès que l’evolució dels ingressos reials al llarg del segle XV, des del terç delme fins a les regalies, coincideix amb l’evolució de la població, l’evolució de la producció agrària, l’evolució del preu dels productes agrícoles i l’evolució del consum.
— En quart lloc, l’exercici de l’administració de les rendes reials de la batllia a càrrec del batlle, el qual era designat per nomenament reial i el seu mandat podia esdevenir vitalici. No obstant això, a vegades aquesta administració era exercida pel lloctinent, en absència del batlle i en nom seu. Com a trets característics, cal destacar que mentre l’activitat professional habitual dels titulars de la batllia era l’àmbit jurídic i legal, en canvi, el pes dels comerciants era majoritari entre el col·lectiu dels lloctinents. Cal remarcar, d’altra banda, l’hegemonia local en la procedència geogràfica dels batlles. De fet, cal dir que pertanyien a les classes dirigents de la vila i que molts d’ells sovint van arribar a la batllia després d’haver exercit en l’administració local. No obstant això, per norma general es va optar per una política d’arrendament i cessió en emfiteusi de la gestió de la fiscalitat. D’aquesta manera, arrendataris i emfiteutes, generalment veïns de Castelló, es beneficiaren d’una part important de la totalitat de les rendes que havia de pagar el veïnat a la Corona. Naturalment, els grups dominants de la vila acapararen gran part de l’explotació de les regalies. Però, també es donà el fenomen de la vinculació i la concentració de determinats establiments —molins i carnisseries— en mans d’unes poques famílies de l’ofici al llarg d’aquests anys.
— Finalment, el fracàs del pla de mesures dirigit a intentar pal·liar i corregir la caiguda gradual dels ingressos. Les principals iniciatives, al capdavall insuficients, van ser l’elaboració de capbreus per tal d’evitar fraus, l’increment dels ingressos jurisdiccionals mitjançant la restricció de les remissions de multes i, sobretot, l’augment de l’import dels arrendaments a través d’incentivar les puges de les subhastes dels monopolis. En analitzar el contingut d’aquest pla no s’ha d’oblidar que la capacitat recaptadora del sistema fiscal estava molt condicionada per l’oposició de l’oligarquia local a un increment de les exaccions. Per això, no es van adoptar les mesures rigoroses que haurien estat necessàries. A més, sembla bastant clar que aquesta política fiscal era més el producte d’esdeveniments polítics específics, com la reincorporació de la vila al patrimoni reial l’any 1366 o el canvi dinàstic amb l’arribada al tron dels Trastàmara el segle XV, que nos pas una resposta al creixent descens de les rendes. En aquest context recessiu, la necessitat de solucionar els problemes econòmics a curt termini va conduir als funcionaris reials de la vila a recórrer al crèdit mitjançant la venda de censals. D’aquesta manera, s’entrà en un procés d’endeutament progressiu que suposà una seriosa càrrega per a les arques reials. Així, entre 1385 i 1407 la meitat dels ingressos de la batllia van ser utilitzats per a redimir censals, i entre 1412 i 1420 el percentatge pujà al 90%. Tot i això, s’aconseguí l’eliminació del deute totalment a inicis dels anys vint del segle XV. Per altra banda, s’ha de tenir en compte que l’impacte de la pressió fiscal de la Corona sobre la butxaca dels contribuents va ser més suau que la provinent del municipi. Cal tenir present, tanmateix, que el descens de la població va suposar proporcionalment un major pes de la càrrega fiscal sobre el veïnat. Malgrat tot, no es van produir resistències i protestes dels veïns contra el pagament d’impostos reials, probablement perquè bona part de la recaptació i l’explotació de les rendes s’havia cedit als arrendataris (terç delme), emfiteutes (monopolis) i municipi (peita).El llibre es completa amb una encertada síntesi final on, a manera de conclusió, es condensen els principals aspectes presentats; un interessant apèndix en forma de quadres i gràfics que ajuden a visualitzar amb més claredat el conjunt de dades analitzades; i, per últim, una bibliografia específica.
Un cop vist el contingut, no hi ha dubte que es plantejen diversos problemes d’importància. En particular el problema de la incidència de les diverses fiscalitats sobre l’estabilitat de la despesa dels contribuents, en paraules d’Antoni Furió: «¿En quina mesura el desenvolupament dels diferents sistemes fiscals i les profundes transformacions que permeteren incrementar considerablement el llistat d’exaccions i drenar enormes sumes de diners de les ciutats i el camp, constituïren un factor determinant en la crisi estructural de la baixa Edat Mitjana obstaculitzant el creixement econòmic, provocant l’endeutament de ciutats i comunitats rurals i comprometent la reproducció de les petites explotacions?». Caldria, tot seguit, aprofundir en aquesta qüestió i trobar una resposta.Un aspecte que s’ha de destacar d’aquest llibre és la seva claredat i enteniment, que permet connectar perfectament amb qualsevol lector interessat en el tema tractat, envers l’habitual somnolència que tradicionalment acostumaven a provocar els assaigs d’història econòmica, a causa d’un cert abús de l’abstracció. D’altra banda, no cal dir que aquest llibre constitueix un instrument extraordinariament valuós per a tots els especialistes i estudiosos interessats en el tema.Finalment, és important insistir que seria desitjable que la publicació d’aquest llibre servís per reafirmar la continuïtat d’aquesta línia de recerca en el futur, a fi de poder ampliar el marc de referència i disposar d’una visió de conjunt.
Zona Nord, març
del 2001
Joan CASANOVAS CODINA. ¡O pan, o plomo! Los trabajadores urbanos y el colonialismo español en Cuba, 1850-1898. Siglo XXI, Madrid, 2000, 326 pp.
Carles Mercadal
Ara fa tot just dos anys, el 1998, es commemorà el primer centenari de l’anomenat Desastre, l’episodi històric en què Espanya va perdre Cuba, Puerto Rico i les illes Filipines a mans de l’expansionisme territorial nord-americà. Com en altres casos, l’efemèrides va servir d’excusa per a la celebració d’un bon nombre de congressos i la publicació d’una quantitat gens menyspreable d’articles i obres sobre el conflicte polític i militar que va portar a la desfeta del sistema colonial espanyol a les últimes possessions americanes i asiàtiques, així com sobre les conseqüències que tingué la mateixa per a la metròpoli. És en aquest context on l’obra ¡O pan, o plomo! s’insereix (la primera edició, publicada en anglès, data d’aquell any). No obstant això, en l’esmentada proliferació bibliogràfica en torn al 98, l’obra de Joan Casanovas destaca pel fet que recull les línies de recerca que en els últims quinze anys, i per al cas de Cuba, han renovat profundament els estudis històrics sobre el caràcter i la complexitat de la presència colonial espanyola a l’illa al llarg de tot el segle XIX, i, sobretot, per ampliar, amb la seva anàlisi detallada de l’evolució del moviment dels treballadors urbans cubans, el camp d’estudi d’una disciplina, la història social cubana, que ha viscut, si cap, una transformació encara més profunda. Les virtuts de l’obra, doncs, són vàries: d’una banda, per la novetat que suposa l’atenció i el tractament que l’autor dóna a un objecte d’estudi fins ara poc tractat o, en el millor —o pitjor— dels casos entès deficientment (com Casanovas manifesta en la introducció, la seva intenció és oferir una visió substanciosament diferent del moviment obrer cubà de la que han seguit la his
Després d’un capítol inicial dedicat al context urbà de L’Havana i les seves característiques laborals, socials, racials i industrials (bàsicament a la indústria de processament del tabac, l’única d’importància en una economia de caràcter marcadament agrícola), ¡O pan, o plomo! s’endinsa en l’anàlisi cronològica de l’evolució de les associacions d’artesans i treballadors urbans des dels seus inicis a finals de la dècada de 1850 fins el 1898, un procés caracteritzat pel pas d’unes postures «reformistes» i autonomistes en els inicis a la consolidació de l’ideari anarquista entre els treballadors durant la dècada de 1880 i el recolzament de la lluita per la independència de Cuba al llarg de la de 1890. Precisament, és en l’estudi d’aquesta evolució on l’autor es desmarca dels enfocaments historiogràfics de caràcter teleològic que han volgut veure en l’adopció del reformisme, l’autonomisme i els postulats anarquistes (contraris a la participació en política) per part del moviment obrer cubà la demostració que les associacions obreres van obstaculitzar el procés de presa de consciència nacional i de classe entre els sectors populars urbans de l’illa, fet que no s’hauria produït fins que el moviment obrer va passar a ésser dirigit pels comunistes a partir de les dècades de 1920 i 1930. (Qüestió, aquesta última, que també caldria analitzar més a fons i matisar, donada la inclinació de la historiografia cubana dels darrers quaranta anys a sobrevalorar la influència del Partit Comunista i la pròpia ideologia comunista en el sindicalisme cubà del segle XX). La tesi de Joan Casanovas és, en aquest sentit, que els postulats ideològics i l’actuació de les associacions d’artesans no van obeir
En resum, ¡O pan, o plomo!, a rebuf d’obres i treballs que, com els de Rebecca J. Scott, Aline Helg o Ada Ferrer, han transformat la nostra forma d’entendre el procés que va portar a l’abolició de l’esclavitud a Cuba i han situat l’actuació i les estratègies dels esclaus rurals i el camperolat al lloc que els corresponia per la seva importància, ve a omplir el buit que existia fins el moment pel que fa a la coherència i consciència política que també demostraren tenir les classes treballadores urbanes de l’illa durant la segona meitat del segle XIX, ja es tractés dels esclaus urbans com dels artesans lliures i semi-lliures, dels immigrants espanyols o dels que es consideraven plenament cubans. I, així mateix, com ja s’ha demostrat pel que fa a la influència de la mà d’obra rural en les transformacions polítiques i socials a l’illa, l’obra de Casanovas també situa al lloc que li correspon el paper crucial que van jugar els sectors urbans populars en alguns dels fets crucials que van erosionar i, finalment, liquidar les bases materials i ideològiques sobre les quals s’assentava el vell ordre colonial: la fi de l’esclavitud i, ja en l’última década del segle, la fortalesa i amplitud del moviment separatista que el colonialisme espanyol no va poder dominar com en ocasions passades.
1 Vegi’s, tot i la seva brevetat i, en alguns
passatges, manifesta tendenciositat, els interessants capítols que
dedica al tema Frank Fernández, El anarquismo en Cuba, Fundación
Anselmo Lorenzo, Madrid, 2000. En l’epíleg del seu llibre, Joan
Casanovas també constata la situació embrionària i
massa deutora dels platejaments tradicionals en què es troba la
recerca sobre el moviment obrer cubà del segle XX, encara que ofereix
un seguit de treballs innovadors al respecte.
