Editorial
Fent camí
Amb aquest quart número de la
revista Desafectos i la clausura del seminari "Materials per a
una història radical" tanquem tot un primer cicle
de la nostra singladura com a col·lectiu de joves
historiadors. Singladura en la qual, en un procés a
voltes inconscient a voltes conscient, hem intentat explorar
les possibilitats de realització d'una història
compromesa amb el seu temps i amb els problemes d'aquesta època.
Camí fet en el marc de tres grans condicionants que ens
han marcat d'una manera o altra: A) Haver de navegar en petites
balses de certituds individuals en un mar ple d'incerteses, fet
d'aigües positivistes i corrents submarines d'una
posmodernitat més aviat "cutre" a casa nostra.
Després del naufragi dels grans paradigmes historiogràfics,
tan sols petits illots ens han permès descansar i pensar
amb quins materials es poden construir els nous vaixells on allò
individual esdevingués de nou col·lectiu. B)
Enfrontar-nos als dèficits que ens ha deixat una formació
acadèmica on la reflexió epistemològica i
teòrica brillava per la seva absència,
trobant-nos davant de la interpretació d'un document o
qualsevol font primària orfes d'eines que ens
permetessin anar més enllà d'una història
descriptiva, en els millor dels casos, o de l'aplegament de
dades sense més. C) Viure la realitat de veure com les
noves fornades d'historiadors que van sortint de la universitat
s'incorporen a un mercat laboral cada cop més precari,
realitzant el somni, que van imaginar alguns dels nostres
antecessors, d'una "història proletaritzada";
i el malson de veure com en aquesta proletarització la
història es dilueix en una realitat material que la fa
gairebé impossible.
De fet, en els nostres orígens ja es
trobaven presents tots aquests problemes. Nascuts com un grup
d'estudiants d'història que volia anar més enllà
de l'aprovació acadèmica, que es resolt amb una
nota final i on el debat sobre la pròpia formació
esdevé gairebé impossible, els nostres objectius
inicials eren més aviat modestos. Es tractava llavors de
comentar-nos els nostres treballs, davant la realitat que dins
el món acadèmic només la qualificació
era motiu de comentari, des de la crítica sincera.
Sabent que només la crítica amistosa, que no
condicionés res més que el nostre propi
coneixement i no el futur dels nostres expedients, ens
permetria millorar. Però amb el pas del temps aquesta pràctica
s'esgotava. Sortíem de la universitat i ens trobàvem
que la realitat material, tal com ens explicava Marx,
determinava en primera i última instància tots
els nostres projectes com a historiadors. No creiem, amb
Fukuyama, que la fi de la història hagués arribat
amb la caiguda del mur, però semblava bastant probable
que, amb l'expansió i aprofundiment de la globalització
capitalista, si que hagués arribat la fi dels
historiadors. La frase de Benjamín que afirmava que "El peligro amenaza tanto al patrimonio de la
tradición como a los que la reciben. En ambos casos es
uno y el mismo." , estava
encarnant-se en una terrible certitud: la possibilitat
d'articular una història alternativa anava lligada
irremeiablement a la descomposició d'aquesta alternativa
en el present. Però també era cert que les dos
realitats es retroalimentaven: si la realitat d'una esquerra en
descomposició feia molt difícil la construcció
d'una historiografia compromesa pels nous historiadors, la
falta d'aquesta historiografia també era una dels
elements que no contribuïen la recomposició de
l'esquerra orgànica.
La doble constatació, de que ja no
trobàvem incentius per seguir historiant quan sortíem
del marc acadèmic i de la dificultat de construir una
història compromesa després de la gran explosió
de les il·lusions que havien alimentat a una part dels
historiadors durant el segle XX, es trobava en la base de la
constitució de la nostra revista. En el primer cas creàvem
un marc estimulant pel qual escriure i comunicar fora del marc
acadèmic habitual en el qual havíem viscut fins
llavors. La il·lusió de comunicar alguna cosa,
des de la consciència que probablement tampoc ningú
ens llegia, anava acompanyada del que suposava per nosaltres
poder parlar seriosament sobre les nostres creences i
esperances pròpies de la casta de Clío. A la
vegada, el riure i la ironia sobre la nostra pròpia
condició ens permetia tirar endavant sense esperar res més
que viure un espai on ens podíem mostrar a nosaltres
mateixos tal com érem, amb les opinions més
esbojarrades, les crítiques més lacerants i els
somnis més bojos, sabent, també, que el riure ha
estat una de les virtuts més revolucionàries que
mai ha tingut la humanitat. En el segon cas, creàvem un
camí complicat on intentàvem respondre, des de la
socialització constant de les nostres inquietuds, les
preguntes clàssiques que tot historiador que aprecií
realment aquesta ciència s'ha hagut de fer al llarg dels
segles: Per què escrivíem història? I
encara més important, per a qui? I amb quin objectiu?
En un primer moment, però, no vam
deixar que aquestes preguntes ens ofeguessin. D'algunes experiències
passades sabíem que les grans preguntes es responen en
el camí i que sí es formulen amb excessiva urgència
mai ens deixarien iniciar el pas. O dit un tant filosòficament,
com afirmava el vell talp, que "La vida social es, en esencia, práctica. Todos
los misterios que descarrían la teoría hacia el
misticismo, encuentran su solución racional en la práctica
humana y en la comprensión de esta práctica.". Per tant el que es tractava era de fer
pràctica, una pràctica guiada per preguntes que
la convertien de fet en praxis, però al cap i a la fi
una praxis amb la pròpia revista. Poques coses més
ens guiaven. Potser dues si que foren importants tanmateix. La
primera fou tenir present, en paraules de Thompson, que "la historia radical no debería pedir
tampoco priviliegio alguno. La historia radical pide los
niveles más exigentes de la disciplina histórica.
La historia radical debe ser buena historia. Debe ser tan buena
como la historia pueda ser.".
La segona fou la decisió de romandre irresolublement no
institucionalitzats. Si ens volíem demostrar com a col·lectiu
que érem capaços de construir un espai per fer
possible un altre tipus d'història, ho havíem de
fer sols. No seria el primer cas, legítim per altra
banda, que un grup de joves historiadors articulava una
proposta que els permetés atreure els recursos del món
acadèmic. Si volíem demostrar-nos certes coses i
si volíem crear un espai impregnat de certes
concepcions, també havíem de seguir a Thompson
quan ens ensenyava que:
"Lo que se necesita es volver al
discurso colectivo otra vez. Necesitamos revistas de historia
radical (...). Creo que es posible hacerlo. Después de
todo hay suficientes personas. Lo que los socialistas no deben
nunca hacer es permiterse depender enteramente de instituciones
establecidas: casas editoras, medios de comunicación
comerciales, universidades, fundaciones. No quiero decir que
todas estas instituciones sean represivas: desde luego pueden
hacerse en ellas muchas cosas positivas. Pero los intelectuales
socialistas deben ocupar un territorio que sea, sin
condiciones, suyo: sus propias revistas, sus propios centros teóricos
y prácticos; lugares donde nadie trabaje para que le
concedan títulos o cátedras, sino para la
transformación de la sociedad; lugares donde sea dura la
crítica y la autocrítica, pero también de
ayuda mutua e intercambio de conocimientos teóricos y prácticos,
lugares que prefiguren en cierto modo la sociedad del futuro."
Ara bé la tranquil·litat que
ens autoimposaven, l'actitud de no resoldre els problemes que
sorgien en quant a la nostra pràctica teòrica, en
quant a la nostre definició com a projecte, ens ha
portat també a un cert populisme discursiu. Hem estat a
voltes més reactius que propositius, hem trepitjat la
pendent de la crítica fàcil i poc reflexiva. Ha
estat, tanmateix un peatge a pagar en el camí. Tot
plegat ha generat importants debats recurrents en el si del
nostre col·lectiu. Debats que ens impulsaven cap una
major definició, cap a una major claredat sobre qui érem
i que volíem. Evidentment res ha estat resolt, no som
qui per resoldre res que no hagi estat ja debatut pels nostres
antecessors, però si a cas hem madurat i ens hem fet més
autoconscients. I no podem estar descontents. Al llarg de la
feina feta hem donat veu a historiadors que difícilment
haguessin pogut escriure en altres medis, hem debatut i
reflexionat, hem passat de les primeres tres-centes visites a
una mitja mensual de mil quatre-centes visites de més
d'un quart d'hora de consulta, hem aconseguit que el Pentàgon
i la CIA ens llegissin després de l'11 de setembre, hem
fet xerrades per col·lectius obrers, cine fòrums
i col·lectius locals que ens ho han demanat (provocant
la reacció de les forces d'ordre, tot sigui dit de pas),
i, el més important, ens ho hem passat pipa, hem estat
feliços essent historiadors. I ara, amb una revista
consolidada, ens proposem de nou respondre a les velles
preguntes des de la nostra perspectiva, i en les noves
coordenades que ens imposa el nostre present, a partir d'un
seminari col·lectiu. Seguim així caminant. No
resoldrem els problemes que ens formulàvem en l'origen,
en tot cas ens els replantejarem i generarem materials que ens
permetin guiar millor les nostres pràctiques com a
historiadors des de la consciència que:
"El viejo engranaje se ha desecho,
pero el momento de la resignación no ha llegado todavía.
El orden reina todavía bajo el cielo, todavía
arden hogueras por todas partes, en las ínfimas
periferias del mundo y en las exuberantes metrópolis. Si
provocarán un nuevo incendio o si son solamente
humeantes residuos esparcidos es algo difícil de
establecer, pero el estado de emergencia no puede ser revocado
todavía. La única diferencia es que ahora hay que
caminar sin ayuda de nadie."
(Luigi Pintor, Servabo, Memoria de final de siglo,
1991)
