Estudis
Eduard Masjuan
Cristina Mas
Eduard Masjuan
Resum:
El model de desenvolupament de les ciutats
actuals n'ha implicat generalment un creixement il.limitat, caòtic,
especulatiu i devastador de la naturalesa. Però a
Catalunya, com a altres indrets, hi va haver un altre model que
es basava en l'urbanisme organicista o ecològic, que
pretenia dissenyar i construir un espai capaç d'allotjar
convenientment els ciutadans sense oblidar, però, de
satisfer les necessitats creades per l'expansió econòmica
i industrial de les societats modernes. Això implicava
una forma d'organització social més justa i una
utilització del territori i dels seus recursos més
racional.
Cebrià de Montoliu encapçala
a casa nostra la difusió i la concreció d'aquest
projecte d'utopia pràctica, que també va tenir
seguidors a València entre aquelles persones que volien
conjuminar la necessària expansió de la ciutat
amb la salvaguarda del cinturó verd que l'envoltava.
Abstract:
This paper analyses the development model
of contemporary cities and the unlimited, chaotic and
speculative growth which this model stands for. In constrast,
the author explains with a historical method how this model was
contested in Catalunya and Valencia with another model based in
a ecological view. This model represented overmore an
alternative model of social and political organization and a
more rational use of the territory and natural resources.
Cristina Mas
Resum:
Assaig de lectura del present en clau històrica.
Amb la Conferència de Madrid de 1991 -en un context
internacional marcat per la descomposició de la URSS i
la Guerra del Golf- es va endegar un procés oficial de
negociacions entre l'Organització per a l'Alliberament
de Palestina (OAP) i l'estat d'Israel . El procés va
suposar la fi de la Primera Intifada (1987-1991), que havia
arribat a generar una forta inestabilitat política dins
d'Israel i havia despertat una forta simpatia internacional pel
poble palestí, que havia substituït la lluita
guerrillera per una insurrecció popular. Tanmateix, el
procés de negociació no va conduir a una pau
entre iguals, sinó que en totes les etapes va estar
clarament marcat per la supremacia israeliana. El resultat
final fou que cap dels problemes vitals per al poble palestí
va ser resolt en el marc de les negociacions i que l'autonomia
palestina es va evidenciar totalment insuficient. Aquestes
mancances del procés de pau són a l'arrel de
l'esclat de la Segona Intifada el setembre de 2000, que obre un
nou cicle.
Abstract: Palestine: le piège d'Oslo
et l'éclatement de la deuxième Intifada
(1991-2000).
Avec la Conférence de Madrid en 1991
-dans un contexte international marqué par le démembrament
de l'URSS et la guerre du Golfe-, il fut engagé un
processus officiel des négociations entre l'Organisation
de Libération de la Palestine (OLP) et l'état
d'Israël. Ce qu'il constitua la fin de la première
Intifada (1987-1991), laquelle avait provoquée une
grande convulsion politique en Israël d'une part, et une
considérable sympathie internationale vers le peuple
palestinien, qui avait remplacé la lutte de guérillas
par l'insurrection populaire, d'autre part. Par contre, le
processus de négociation ne porta pas à une paix
d'égal à égal à cause de la supériorité
israélienne pendant toutes les étapes. Le résultat
final fut que aucune problème vital du peuple
palestinien fut résous dans le cadre des négociations
et aussi que l'autonomie palestinienne devint complètement
insuffisante. Ces manques dans le processus de paix sont à
la base de l'éclatement de la deuxième Intifada
en septembre 2000, laquelle inaugure une nouvelle période.