SEMINARI: MOVIMENTS SOCIALS AL S. XX
(TÍTOL PROVISIONAL)



- Qui o què som?

- Què pretenem aquí?

- Guions de treball:

   - José García: PRECARIETAT I ACCIÓ COL·LECTIVA. ESTUDI SOBRE LA CULTURA OBRERA ALS BARRIS DE LA ZONA FRANCA DE BARCELONA.

   - Raimon Gassiot: Espai urbà, migracions i classe obrera sota el franquisme.

  - Actes de les reunions:
 
 

QUI O QUÈ SOM?

Som un grup de joves investigadors i investigadores que ens hem ajuntat per socialitzar i pensar els respectius projectes de treball, inentant mitjançant la terapia de grup superar el sindrome de l’investigador de fons – allò de: quin sentit té el que faig? Vaig per bon camí? Algú podrà reconèixer en el meu treball quelcom d’interès? etc. Les nostres circumstàncies són heterogènies, però amb un denominador comú: tots i totes tenim veritables problemes per seguir les nostres línies d’investigació fora de l’àmbit tradicional de la carrera acadèmica. I per això del problema material en segueix l’existencial (com deia el vell Marx: és l’existència material la que condiciona la consciència i no a la inversa. En aquest sentit som materialistes, no sabem si històrics, però de ben segur dialèctics). 

Tanmateix ens uneix un clar centre d’interès: a tots i totes nosaltres ens apassiona la investigació, vingui de la història, vingui de la sociologia, i pretenem fer-la de la forma més seriosa possible. Seguint a Thompson “...la historia radical no debería pedir tampoco privilegio alguno. La historia radical pide los niveles más exigentes de la disciplina histórica. La historia radical debe ser buena historia. Deber ser tan buena como la historia pueda ser”. 
 
 

QUÈ PRETENEM AQUÍ?

Poca cosa. Volem donar a conèixer les línies d’investigació que segueix la gent del grup. La incomunicació entre els investigadors joves i la individualització que segueix la majoria de vegades el seu treball és motiu desconeixements mutus, limitacions en l’enriquiment d’hipòtesis i abandonaments prematurs. És per això que publicarem aquí, gràcies a l’ajuda de Desafectos, els guins de les nostres conferències per si poden ser d’interès a altres investigadors. I pel mateix motiu també donarem a conèixer les actes de les nostres reunions i les convocatòries futures. Per qualsevol contacte amb nosaltres feu servir l’e-mail de Desafectos. 
 
 

GUIONS DE TREBALL: 

PROJECTE DE TESI (primer esborrany a revisar, refer i desenvolupar).
Proposta de títol (provisional): PRECARIETAT I ACCIÓ COL·LECTIVA. ESTUDI SOBRE LA CULTURA OBRERA ALS BARRIS DE LA ZONA FRANCA DE BARCELONA.

Josep M. Garcia Vázquez.

“Si detenemos la historia en un punto determinado, entonces no hay clases sino simplemente una multitud de individuos con una multitud de experiencias. Pero si observamos a esos hombres a lo largo de un período suficiente de cambio social, observaremos pautas en sus relaciones, sus ideas y sus instituciones, La clase la definen los hombres mientras viven su propia historia y, al fin y al cabo, esta es su única definición.” (E.P. Thompson).

“En los diccionarios que manejo, aparece la palabra matriz; no la de matricero. Y sin embargo son seres que han existido y que existen.” (Paco Candel).

PRESENTACIÓ.

Des de mitjans dels anys 70 l’escenari sociopolític a Catalunya i a l’Estat espanyol, en general, ha sofert importants mutacions. Espanya ha estat el primer dels Estats en iniciar aquest darrer quart de segle un procés de transició –a partir de la mort de Franco i dels anys subsegüents- d’un règim autoritari envers formes poliàrquiques en certa mesura assimilables a les de la majoria de països “avançats” de l’Europa occidental. Aquest procés (del qual es pot dir, en molts aspectes, que encara no ha finalitzat), així com els seus resultats, fou el resultat de la conjuminació de factors de diversa mena, i de la correlació complexa de forces entre diferents actors socials. Al llarg del seu desenvolupament, i en confluència amb d’altres processos socioeconòmics de canvi, tant de natura (o d’origen) interna com externa, han anat emergint nous moviments socials –i noves formes d’acció col·lectiva- amb capacitat per a introduir qüestions noves a l’agenda pública i esdevenir propulsors de canvis socials, alhora que d’altres, com ara el moviment obrer o el moviment veïnal, que tingueren una gran rellevància a la lluita contra el franquisme i al final del règim, s’han anat desdibuixant o han perdut força. És en aquest context on cal inserir aquesta recerca, que pretèn endinsar-se en l’evolució i la situació actual de la cultura obrera i de les formes organitzatives de la classe treballadora, tot vinculant-ho als canvis estructurals esdevinguts en els àmbits polític i econòmic a l’Estat espanyol a les darreres dècades. 

L’objecte d’estudi que es proposa és el possible lligam entre el procés de precarització del mercat laboral que s’ha anat produint al llarg d’aquest període i les formes de subjectivitat de la classe treballadora a Catalunya –i, en concret, a la ciutat de Barcelona. El supòsit inicial a validar o a explorar seria (simplificadament) el següent: més atur i més precarietat és igual a (o està, d’alguna manera, correlacionat amb) menys “consciència de classe”. En termes més elaborats es podria parlar de: més heterogeneïtat de condicions dins els mercats laborals és igual a (o està, d’alguna manera, correlacionat amb) més dificultats per a arribar a una “comunitat d’interessos”. Lligat a aquest aspecte hi ha, evidentment, el de la dificultat pel que fa a l’associacionisme sindical per part dels i les treballadors/es precaritzats/des. El lligam és evident –com a mínim a nivell intuïtiu- i val la pena estudiar-lo, sobretot, crec, des d’un punt de vista generacional, de socialització diferencial en el món del treball, tenint en compte tots els canvis esdevinguts als processos productius durant el període descrit. Per tant, caldria determinar quins eren els elements que conformaven aquest món del treball “abans” (fordisme-taylorisme) i quins serien els que el conformen “ara” (postfordisme o postaylorisme), i quines línies hi ha de continuïtat i divergència entre un escenari i un altre1. 

El que es pretèn en aquesta recerca és, doncs, explorar i mostrar el possible contrast –i els processos que porten a que es doni aquest contrast- entre la socialització dins del món del treball, l’autopercepció dels propis interessos i les pautes associatives del treballador –a tall d’exemple- de la Unidad Hermética i el del Pizza Hut. La hipòtesi de partida per fer-ho és que la “crisi de l’ocupació”  (la crisi de la “norma social de l’ocupació” predominant a l’Europa occidental des de la segona guerra mundial fins els “xocs petroliers” de mitjans-finals dels setenta i la crisi subsegüent2) té com a correlat una “crisi de la consciència social” (una crisi dels esquemes de visió i divisió que cohesionaven –relativament- la concepció del món dels membres de les classes dominades-subalternes i, en concret, de la classe treballadora), i que aquesta es pot interpretar, en part –com ja s’ha dit-, en termes generacionals. Això és així perquè la conseqüència d’aquesta crisi és –a nivell d’hipòtesi- la ruptura de les vies de transmissió d’experiència política d’una generació a una altra i perquè, en canviar les antigues condicions de producció dels hàbitus (les condicions objectives d’existència, en aquest cas, l’organització dels processos de producció i de treball), els hàbitus dels membres de la nova generació obrera difereixen força dels de la vella.

Així, per exemple, els joves aporten actualment a Catalunya el gruix del contingent de treballadors en precari, dels treballadors dels submercats secundaris, dels treballadors en rotació permanent i instal·lats en la inseguretat laboral “perpètua”3. No és casualitat que, en conseqüència, s’estigui redefinint el significat social de la “joventut”: Com que el període d’assoliment –si és que s’assoleix- de l’estabilitat laboral s’allarga, s’allarguen els períodes d’estudi, els períodes de convivència (dependència) amb els pares, es retarda la vida en parella, el naixement dels fills, etc. D’aquesta manera, la trajectòria dels i les joves precaris/es està constituïda per experiències força diferents a les de la generació obrera precedent, com l’experiència de les dificultats per trobar feina a la sortida de l’escola, la rotació, l’atur, en definitiva, per una entrada a la vida activa (i adulta) constantment diferida. Encara no s’ha entrat a fons en les conseqüències socials de tots aquests processos.

La “crisi de la consciència social” és igual, si es vol, a la “crisi de la consciència de classe”, és a dir, a la crisi del reconeixement intersubjectiu d’interessos comuns basats en experiències compartides dins (i fora) del món del treball. Aquesta crisi ve induïda –a nivell d’hipòtesi- per un mecanisme generador de desigualtats: la segmentació dels mercats laborals. Per a ser més exactes, l’agudització dels processos de segmentació –mitjançant la disminució de l’ocupació als mercats interns d’empresa i l’augment de les ocupacions als mercats secundaris, així com el reforçament de la barrera entre un i altre segment-, que és el que volem expressar amb el terme “precarització”. I aquest mecanisme, producte d’estratègies empresarials i polítiques, no es pot entendre sense un context d’atur “estructural” que és, en part, també producte d’estratègies empresarials i polítiques4. 

L’objecte d’estudi és, doncs, la percepció dels canvis a l’organització del treball i dels processos de producció. L’experiència viva, quotidiana, d’aquests a les fàbriques i als centres de treball, i les conseqüències d’aquesta experiència en les actituds subpolítiques i polítiques de la jove generació obrera, i en les seves possibilitats d’activitat militant. Dit d’una altra manera: es pretèn explorar l’impacte dels processos de canvi en la configuració de les formes de subjectivitat dels membres de la classe treballadora5, en la conformació d’aquesta com a subjecte col·lectiu, i en les potencialitats d’aquest “subjecte col·lectiu” com a agent de canvi social.

Es parteix del supòsit que l’augment de les desigualtats en l’àmbit laboral6  limita les possibilitats d’acció col·lectiva transformadora, o les possibilitats, com a mínim, de les “velles” formes d’acció col·lectiva transformadora. La individualització de les relacions sociolaborals que s’ha produït en el procés de trànsit d’un escenari a un altre indueix (afavoreix) estratègies de millora individuals, “antisolidàries”. La qüestió es pot definir, en certa forma, si es vol, a la manera d’Elster, i els teòrics dels jocs d’estratègia: com el dels obstacles a la cooperació (però obstacles que provenen primàriament de condicions socials, no pas de mecanismes psicològics, com sostindria l’autor noruec). En l’actual escenari productiu i de relacions sociolaborals la cooperació es veu dificultada en dos sentits: primer, per unes condicions socials que tendeixen a dificultar la percepció-concepció d'interessos –i, per tant, d’objectius- comuns entre els i les treballadors/es dels submercats primaris i els i les dels secundaris. En segon lloc, a més a més (i això és una restricció que opera independentment que la primera es doni o no) condicions socials que tendeixen a dificultar l’articulació i l’organització col·lectiva dels i les treballadors/es dels submercats secundaris en defensa dels seus interessos. 
En resum, a la present recerca es pretèn realitzar:

OBJECTIUS GENERALS.

 - Una descripció i anàlisi exhaustiva dels canvis en l’organització del treball i dels processos productius que s’inicien a l’Europa occidental a mitjans-finals de la dècada dels setanta –i que al nostre país s’accentuen als vuitanta, amb la forta internacionalització de l’economia espanyola que suposa l’entrada a la CEE- i que porten a la transformació del sistema de producció i de relacions laborals fordista –predominant fins llavors als països industrials avançats- en un sistema o model de nou tipus “postfordista”, caracteritzat, entre d’altres, pels següents trets: la descentralització productiva i l’organització en xarxa, una major automatització dels processos –via la introducció de noves tecnologies: microelectrònica, robòtica, informàtica-, la flexibilitat interna i externa, la producció de sèries curtes i adaptades a la demanda, etc.

- La descripció i l’anàlisi dels processos correlatius de canvi als mercats de força de treball i a l’estructura ocupacional espanyola i catalana, tot donant compte dels desplaçaments de mà d’obra i de la generació d’una borsa d’atur estructural que es deriven de la dinàmica anteriorment descrita.

- La descripció i l’anàlisi exhaustiva de la resposta del moviment obrer a aquests canvis i de les possibilitats i dificultats que, per a l’acció col·lectiva i la intervenció sindical, dins i fora de les empreses, suposa el nou escenari productiu i de relacions sociolaborals (escenari el qual, d’altra banda, les mateixes organitzacions polítiques i sindicals “de classe” han contribuit –també- a configurar).

També es pretèn, més concretament:

OBJECTIUS ESPECÍFICS.

- Analitzar en quina mesura els processos de canvi abans descrits –en tant que suposen una agudització de la segmentació dels mercats laborals i un nou escenari de major heterogeneïtat de condicions i d’experiències- comporten una fragmentació de les formes de consciència dels membres de la classe treballadora limitant les possibilitats de percepció-articulació d’interessos comuns, i la seva expressió en forma d’acció col·lectiva organitzada.

- Explorar en quina mesura aquesta fragmentació pot ser explicada en termes generacionals, com a fruit d’una socialització diferencial en el món del treball, i en quina mesura es pot afirmar que s’ha donat o s’està donant una ruptura en els mecanismes de transmissió d’experiència política d’una generació de treballadors/es a una altra i, si això és així, quines conseqüències han d’inferir-se des d’un punt de vista d’estratègia sindical i d’adaptació de les formes organitzatives del moviment obrer al nou escenari socioproductiu.

- Explorar també en quina mesura les condicions socials i culturals que dificulten i restringeixen el camp de possibilitats a les velles formes d’acció col·lectiva de la classe obrera (al “vell” sindicalisme”, per entendre’ns, juntament amb el “vell” obrerisme que és el seu correlat), pot obrir el camí a (o possibilitar) noves formes d’acció, en especial, entre el col·lectiu de treballadors/es més dèbils i en situació –laboral i vital- més precària: els joves i les dones.

Per concretar aquests objectius es proposa una anàlisi diacrònica (historiogràfica) de la configuració de la classe obrera catalana actual des de la postguerra i, principalment, des dels anys 50-60, època en la qual s’inicia el segon impuls d’industrialització a Espanya, així com les onades massives de mà d’obra emigrada a Catalunya des de diferents zones de l’Estat. Per tal d’explorar com els processos anteriorment descrits es senten i es viuen al nivell de les experiències quotidianes que són les que conformen la “consciència”, es proposa també la combinació d’una aproximació de caire sociogràfic i de tractament de diferents dades secundàries, amb una altra de caire més etnogràfic i d’anàlisi cultural de l’impacte dins del món de la vida quotidiana de les noves formes (“flexibles”) de producció i de treball. D’aquesta manera, es tracta de copsar la incorporació dels canvis estructurals o de macroescala (econòmics i laborals), en l’horitzó mental i en les microrelacions socials dins de contextos locals. Dit d’una altra manera, si es vol, copsar la manera en què la precarització conforma l’específica condició obrera (i la forma d’assumir  -o no- aquesta) dels i les joves treballadors/es catalans/es d’avui. A tal efecte, es considera com a unitats d’estudi rellevants municipis o barris on tradicionalment la indústria hagi tingut  i/o tingui un pes important, com ara Sabadell, Rubí, el Poblenou o la Zona Franca de Barcelona. És en aquesta darrera on proposem centrar la recerca, que pren –així- la forma d’un “estudi de cas”. 

JUSTIFICACIÓ DEL PROJECTE. INTERÈS TEÒRIC I SOCIAL.

Una de les motivacions inicials per a proposar una recerca com aquesta era la possibilitat de realitzar, en el seu marc, una profunda revisió i crítica de la teoria marxiana de l’acció i de la concepció clàssica de la “consciència de classe”, tal com es desprèn de les obres de Marx, Lenin o Lukács, per tal d’evidenciar la necessitat de superar aquesta tot aprofundint en un dels aspectes oblidats pel marxisme (sobretot per les versions estructuralistes d’aquest), com és el que l’historiador anglès E.P. Thompson anomenava les “mediacions de tipus cultural i moral” (“mediacions”, que, dins la tradició marxista o neomarxista ha estat desenvolupada per autors com Gramsci, el mateix Thompson, Willis, Eagleton, o d’altres). Dit d’una altra manera, l’interès teòric de la recerca rau, en part, en el fet que pot contribuir a incardinar la qüestió de la “consciència” i de la construcció de la identitat obrera en el marc de les relacions de producció reals tal com aquestes són viscudes a cada fàbrica, a cada centre de treball, tot mostrant així com els subjectes són moguts a actuar en el món i interpretar aquest, a partir de la seva experiència, en termes classistes. 

El camp d’estudi és, doncs, la cultura del treball i la cultura dels i les que treballen, i la línia d’investigació pretèn situar-se, críticament, en les coordenades dels autors esmentats, tot analitzant com la classe obrera, entesa com una formació social i cultural –no, simplement com una col·lecció d’individus perfectament identificable a partir de la seva “posició objectiva dins les relacions de producció” o com quelcom fàcilment objectivable en base a la seva “dotació de recursos productius”- emergeix en la intersecció entre les determinacions estructurals (i la forma en què aquestes són percebudes i viscudes) i les pròpies pràctiques. És a dir, com la classe treballadora “es fa” a sí mateixa i com aquest “fer-se” és un procés històric en moviment permanent, que no està donat d’un cop per sempre, sinó que es resol de generació en generació, mitjançant línies de continuïtat, però també mitjançant línies de ruptura, derivades de noves experiències laborals i vitals –és a dir, derivades de processos de canvi en les “condicions objectives d’existència” i del maneig d’aquests canvis en termes culturals-. I com és aquí, al terreny del maneig en termes culturals de les determinacions estructurals, on es desenvolupen les actituds subpolítiques i polítiques que estan a la base de les formes (canviants) d’organització i d’acció col·lectiva de les quals la classe treballadora s’ha dotat i es dota en cada moment de la història.

Una altra raó per a empendre aquesta recerca és la possibilitat també de revisar críticament aquells enfocaments que, dins la sociologia del treball i l’economia laboral, tracten d’explicar els canvis en l’organització del treball i de la producció contemplant-los com a respostes adaptatives a una determinada correlació de forces, com un conjunt d’estratègies adreçades a superar aquesta. Aquesta és l’explicació que es deriva de l’enfocament “lluita de classes”, l’enfocament neo-bravermanià centrat en el procés de treball, que ens aporta un element d’explicació important (tot i que cal preguntar-se si ens dóna la clau de l’explicació de tot el procés). Pels autors que han seguit la línia de Braverman i Marglin (veure bibliografia) la relació capital/treball és conflictiva (primàriament, i des del punt de vista del procés de treball) en dos sentits: hi ha un conflicte al voltant de l’apropiació del producte social (de l’excedent) i, alhora, hi ha un conflicte al voltant del control dels processos de producció (la seva organització –en sentit ampli, que implica el temps i l’espai-, la tecnologia, etc). El principal és el segon, que és el que dóna la clau per a resoldre el primer, i és –també- on (a nivell d’hipòtesi) s’han d’anar a buscar les causes que motiven, generen, inicien i impulsen els processos de canvi. Processos que, a nivell micro, són tecnològics i organitzatius (els uns impliquen els altres i no es poden entendre per separat) i tenen importants conseqüències en la re-definició del temps (“flexibilitat”) i de l'’espai (“deslocalització”).

Ara bé, cal posar l’accent en l’aspecte històric, conflictiu, contingent i no necessari –ni tampoc unidireccional, inevitable, “natural”, etc- d’aquests canvis i, en aquest sentit, contrastar i criticar aquelles produccions teòriques sobre la “fí del treball”, la “globalització”, la “societat-xarxa”, etc (Rifkin, Castells), que tendeixen al determinisme tecnològic i a la reificació més absoluta de determinats mecanismes impulsors d’aquests processos, tot menystenint el paper de les lluites socials en tot plegat.

El present projecte de recerca pretèn també omplir un buit tot centrant-se en un camp d’estudi en el qual treballen al nostre país tant historiadors socials, com antropòlegs i sociòlegs del treball, però de forma parcial i sense gaire diàleg entre unes i altres aproximacions, de tal manera que cadascuna d’aquestes tres subdisciplines només focalitzen un aspecte de la perspectiva integradora que aquí es proposa. Es pretèn, doncs, obrir una línia d’estudi que ja existeix a d’altres indrets d’Europa (per exemple a França –els treballs de l’equip de Bourdieu sobre Peugeot i la regió industrial de Sochaux- o a Alemanya –els estudis de Zöll sobre els canvis socioculturals entre els treballadors de la ex RDA), però que sembla que la investigació sociològica a casa nostra ha menystingut o ha desatés.

La Zona Franca (ZF) pot ser una bona unitat d’estudi per diverses raons. En primer lloc, per estar localitzada a l’àrea metropolitana de Barcelona –en concret, a la cruïlla entre la capital i la comarca del Baix Llobregat-, és a dir, a la zona de major concentració de població emigrada i obrera de Catalunya (i d’entre les majors d’Espanya). En concret, els barris de la ZF, es troben enclavats en una de les més grans concentracions industrials del sud d’Europa (formada pels polígons ZF, Pedrosa i Granvia Sud), àrea on es troben ubicades, entre d’altres, empreses com SEAT, NISSAN (l’antiga Motor Ibérica), Iveco-Pegaso (l’antiga ENASA), Miniwatt-Philips (l’antiga Lámparas Z), etc, que, d’una banda, han estat les capdavanteres de la segona onada d’industrialització a Catalunya –durant el franquisme-, i que, de l’altre, poden ser preses com a exemples “típics” d’organització fordista al nostre país. Es tracta, alhora, d’empreses que han estat escenari d’algunes de les més importants experiències i lluites que la classe obrera barcelonina i catalana actual ha desenvolupat al llarg del seu procés de configuració.

També són rellevants pel fet que es tracta d’algunes de les indústries més importants del teixit productiu català i espanyol i algunes d’elles (en concret, SEAT i NISSAN) són, des d’un punt de vista sectorial les més importants. Es tracta també de centres de producció propietat de companyies transnacionals i integrades en xarxes flexibles les ramificacions de les quals abasten diferents escales geogràfiques (regionals, europees, mundials), la qual cosa les converteix en unitats d’anàlisi adients per a estudiar, a partir d’elles, com es concreten els processos de canvi i el trànsit envers la producció flexible a nivell global.

La ZF és un conjunt de barris la composició social dels quals ha estat, i continua éssent, predominantment obrera, molt lligada a les empreses del polígon (amb casos, certament destacables, com el de les Vivendes de la SEAT) i el procés de formació dels quals, a partir de reubicacions de nuclis barraquistes, promocions d’habitatges socials, etc, ha estat i continua éssent extremadament conflictiu (no endebades es tracta, encara avui, d’una de les poques zones de Barcelona ciutat on no arriba el metro i, també, del principal punt d’aprovisionament dels heroïnòmans de l’àrea metropolitana). Ha estat també, històricament, una de les zones de major agitació i activitat del moviment obrer i veïnal a Barcelona. De fet, barris com l’antic Can Tunis, Can Clos o el Port han estat entre els pioners pel que fa a autoorganització protoveïnal i veïnal a la ciutat7. Tot això fa que l’estudi d’aquest conjunt geourbanístic i humà tingui un cert interès com a escenari de lluites socials, donada la possiblitat d’observar l’evolució en el temps d’aquestes (és a dir, l’evolució i canvi de les formes d’acció col·lectiva en un context local). Així, per exemple, d’una banda, podria analitzar-se el procés que va des de les vagues salvatges i les ocupacions de fàbriques al polígon a les darreries del franquisme (amb guàrdies civils i obrers morts a trets pel mig) fins a la darrera gran “batalla” –de caràcter ja totalment defensiu- que suposaren les mobilitzacions a SEAT –i als barris- a principis-mitjans dels 90 davant l’intent de Volkswagen de tancar la factoria de ZF. D’altra banda, a nivell veïnal, la progressió aniria des de les mobilitzacions en pro d’habitatges socials dels barraquistes de Montjuïc, o en contra de l’abocament d’escombraries a Can Clos, o la reivindicació –a tots els barris- del metro, des dels anys 70, fins a arribar a les més recents accions en contra de la instal·lació d’una incineradora al port, etc.

METODOLOGIA.

El tipus de metodologia proposada està inspirada en les aproximacions etnogràfiques a la cultura obrera realitzades per autors com Hoggart o Willis a Anglaterra, o com Bourdieu a Algèria i a França, i amb les anàlisis historiogràfiques de formacions de classe realitzades per autors d’inspiració marxista com Thompson o Hobsbawm.

Pel treball de camp es proposa –com ja hem dit- 3 aproximacions successives a l’objecte d’estudi, una de caire historiogràfic, una altre de caire sociogràfic-estadístic i una tercera (potser la més rellevant en termes dels resultats esperats) de caire etnogràfic en la qual es combinaran les històries de vida i la observació participant. Cadascuna de les aproximacions persegueix objectius diferents, tot i que complementaris. A la primera es persegueix una anàlisi de la dinàmica de la configuració de la classe obrera catalana actual –o, més específicament, d’una part d’aquesta, la lligada als barris i als centres de treball de la ZF- a partir de la postguerra i al llarg del franquisme, així com de les experiències laborals i vitals (emigració, barraquisme, el mateix fet de la “proletarització” i de la “urbanització” per a moltes d’aquestes persones, que provenien de zones rurals i agrícoles, etc) que han conformat la seva manera d’entendre’s i d’entendre el món social8. La segona pretèn una anàlisi diacrònica i sincrònica dels principals indicadors referents als mercats laborals a Catalunya i a Barcelona, especificant la seva evolució en el temps i les seves característiques distintives actuals (atur, precarietat, augment de la participació femenina, etc) en relació amb els canvis esdevinguts en l’esfera socioproductiva. La tercera aproximació pretèn examinar els possibles contrastos pel que fa a la cultura del treball, actituds sociopolítiques, pautes associatives, xarxes de sociabilitat, etc, entre els membres de la vella generació obrera i els de la nova.

Pel que fa a la “part” historiogràfica es preveu realitzar treball “arxivistic” a l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc, al Centre de Documentació Històrica Montjuïc-La Marina, l’Arxiu Històric de CCOO, la Fundació Salvador Seguí de la CGT, el Centre de Documentació Viladot de la UAB, i d’altres fons documentals. Existeix la possibilitat d’accedir a diverses publicacions realitzades pels i les mateixos/es veïns/es i treballadors/es de la zona, de les quals convindria fer un buidatge (algunes estan localitzades, altres no) com Ideal, del casal social de Can Tunis (diverses èpoques dels anys 30 en endavant), La Voz de la Montaña, dels barraquistes de Can Valero i Jesús i Maria, a Montjuïc, Los Vecinos, de l’AAVV del Port (dels anys 70), Nuestra Lucha i Lucha Obrera, del PSUC i de les CCOO de la ZF, respectivament (de finals dels 70), El Comunista i Asamblea Obrera, dels obrers de SEAT, etc.

Pel que fa a les entrevistes, es plantegen des d’una doble vessant d’utilitat, com a suport i complement de les fonts documentals en l’anàlisi historiogràfica i com a base de l’anàlisi sincrònica de la situació actual. S’ha pensat realitzar entrevistes amb personatges rellevants dels barris i membres de les AAVV, sindicalistes, activistes polítics o d’entitats cíviques, obrers, estudiants, etc. A mode d’exemple (cal dir, però, que el camí està tot per trillar donat que no s’ha iniciat cap contacte a aquest nivell) es podria demanar la col·laboració de persones com l’escriptor Paco Candel, el responsable del Centre de Documentació Històrica Montjuïc-La Marina, Julio Baños, l’exdirigent veïnal Basilio González (avui director de l’IES Avillar Chavorro, al poblat gitano de Can Tunis) o l’exdirigent de CCOO i treballador de SEAT durant els 70 Armando Varo (avui secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya). Per a aconseguir entrevistes amb joves treballadors/es (d’entre 18 i 25 anys) es planteja la possibilitat de contactar i demanar col·laboració –bé a nivell formal o informal- a l’escola d’aprenents de la SEAT i a alguns dels instituts de la zona.

ORGANITZACIÓ. PLA DE TREBALL.
(...)
PRESSUPOST.
(...)
BIBLIOGRAFIA INDICATIVA.

Cultura del treball, identitat, consciència de classe.

Bourdieu, Pierre. Ce que parler veut dire. Paris: Fayard, 1982. 
Bourdieu, Pierre (dir.). La misère du monde. Paris: Éditions du Seuil, 1993.
Castoriadis, Cornelius. L’institution imaginaire de la société. París: Éditions du Seuil, 1975.
Del Rio, Eugenio. “La crisis la cultura obrera”. Realitat, 50, ¿?.
Gramsci, Antonio. “Introducción al estudio de la filosofía”. Gramsci, Antonio. Para la reforma moral e intelectual. Madrid: Los Libros de La Catarata, 1998.
Gramsci, Antonio. Cartas desde la cárcel. Buenos Aires: Nueva Visión, 1998. 
Grossberg, Lawrence. We gotta get out of this place: popular conservatism and modern culture. ¿?, Routledge, 1992.
Hall, Stuart, et al. (Eds.). Culture, media, language. Londres: Hutchinson, 1980.
Hebdige, Dick. Subcultures. The meaning of style. ¿?, Routledge, 1979.
Hobsbawm, Eric J. El mundo del trabajo. Estudios históricos sobre la formación y evolución de la clase obrera. Barcelona: Crítica, 1987.
Hoggart, Richard. La cultura obrera en la sociedad de masas. Mèxic D.F.: Grijalbo, 1990.
Lukács, Georg. Historia y conciencia de clase. Barcelona: Grijalbo, 1975.
Neveu, Erik. “Socio-styles, une fin de siècle sans classe”. Sociologie du Travail, ¿?, 1990, 
Novelo, Victoria (comp.). Historia y cultura obrera. Mèxic D.F.: CIESAS-Instituto Mora, 1999.
Senett, Richard. La corrosión del carácter: las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona; Anagrama, 2000.
Signorelli, Amalia. Antropología urbana. Rubí: Anthropos, 1999.
Stedman Jones, Gareth. Lenguajes de clase. Madrid: Siglo XXI, 1989.
Thompson, Edward P. Miseria de la teoría. Barcelona: Crítica, 1981.
Thompson, Edward P. La formación de la clase obrera en Inglaterra. Barcelona, Crítica, 1989.
Thompson, Edward P. Costumbres en común. Barcelona: Grijalbo Mondadori, 1995.
Várguez Pasos, Luis A. Cultura obrera entre los cordeleros de Yucatán. Mèrida (Mèxic): Universidad Autónoma de Yucatán, 1991.
Williams, Raymond. Culture and society. Nova York: Harper&Row, 1996.
Williams, Raymond. Marxismo y literatura. Barcelona: Península, 1997.
Willis, Paul. Learning to labour: how working class kids get working class jobs. Nova York: Columbia UP, 1977.
Willis, Paul. Profane culture. Londres: Routledge&Kegan Paul, 1978.
(...)
Sindicalisme, acció col·lectiva, conflicte social.

Bourdieu, Pierre. Propos sur le champ politique. Lyon: Presses Universitaries de Lyon, 2000.
Bowles, Samuel. “The post-keynesian capital-labor stalemate”. Socialist Review, 65,  setembre-octubre del 1982. 
Bowles, Samuel; Gintis, Herbert. Democracy and Capitalism. New York: Basic Books, 1986.
Castoriadis, Cornelius. La experiencia del movimiento obrero. Barcelona: Tusquets, 1979.
Hobsbawm, Eric J. “Farewell to the classic labour movement?”. New Left Review, 173, 1989.
Jódar, Pere; Martín Artiles, Antonio, et al. Crisis económica y relaciones industriales. Ensayos sobre el conflicto capital/trabajo. Estrategias y alternativas. Madrid: Zero, 1984.
Miguélez, Faustino; Solé, Carlota. Classes socials i poder polític a Catalunya. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, 1987.
Mann, Michael. Consciousness and action among the Western working-class. Londres: Macmillan, 1973.
(...)
Procés de treball, segmentació, estructura ocupacional.

Appelbaum, Eileen; Batt, Rosemary. The new American workplace: transforming work systems in the United States. Ithace: ILR Press-Cornell UP, 1994.
Braverman, Harry. Travail et capitalisme monopoliste. La dégradation du travail au XXe siècle. Paris: Librairie François Maspero, 1974.
Burawoy, Michael. The politics of production: factory regimes under capitalism and socialism. Londres: Verso, 1987.
Burawoy, Michael. El consentimiento en la producción: los cambios del proceso productivo en la capitalismo monopolista. Madrid: MTSS, 1989.
Crompton, Rosemary. Clase y estratificación. Madrid: Tecnos, 1994.
Doeringer, Peter B.; Piore, Michael J. Internal labor markets and manpower analysis. Lexington: Heath Lexington Books, 1971.
Edwards, Richard C.; Reich, Michael; Gordon, David M. (eds.). Labor market segmentation. Lexington: Heath Lexington Books, 1975.
Edwards, Richard C. Contested terrain. The transformation of the workplace in the twentieth century. New York: Basic Books, 1979.
Gordon, David M.; Edwards, Richard; Reich, Michael. Segmented work, divided workers. The historical transformation of labor in the United States. Nova York: Cambridge University Press, 1982.
Goldthorpe, John H.; et al. The affluent worker. Cambridge: Cambridge UP, 1968.
Goldthorpe, John H. “Employment, class and mobility: a critique of liberal and marxist theories”. Haferkamp, Hans; Semlser, Neil (eds.). Social change and modernity. Berkeley; University of California Press, 1992.
Gorz, André. Metamorfósis del trabajo. Madrid, Sistema, 1995.
Marglin, Stephen A. “Orígenes y funciones de la parcelización de tareas ¿Para qué sirven los patronos?”. Gorz, André (comp.). Crítica de la división del trabajo. Barcelona: Laia, 1977.
Wedderburn, Dorothy; Crompton, Rosemary. Workers’ attitudes and technology. Cambridge: Cambridge UP, 1972.
Wright, Erik O. Clase, crisis y Estado. Madrid: Siglo XXI, 1983.
Wright, Erik O. Clases. Madrid: Siglo XXI, 1984.
 (...)
Producció i mercat laboral a Espanya i Catalunya.

Martín Artiles, Antonio. “Proceso de flexibilización y modelo de relaciones laborales postfordista”. Sociología del trabajo, 15, primavera del 1992. 
Martín Artiles, Antonio. "Organización del trabajo y nuevas formas de gestión laboral". Miguélez, Faustino; Prieto, Carlos. Las relaciones de empleo en España. Madrid: S.XXI, 1999.
Miguélez, Faustino. “Estrategias e ideologías de la flexibilidad”. mientras tanto, 60, hivern del 1995. 
Recio, Albert. “Paro y mercado laboral: formas de mirar y preguntas por contestar”. Cuadernos de Economía, 62/63, gener-agost del 1994. 
Recio, Albert.  “El mercat laboral després d’un any de reforma laboral”. Anuari sociolaboral de Catalunya 1995. Barcelona: Universitat de Barcelona-Institut d’Estudis Laborals, 1996, pàgs. 95-100.
Recio, Albert. “Escuela, economía y trabajo”. mientras tanto, 68/69, primavera-estiu del 1997. 
Recio, Albert. Trabajo, personas, mercados. Manual de economía laboral. Barcelona, Icaria-FUHEM, 1997.
Torns, Teresa. "Las asalariadas: un mercado con género". Miguélez, Faustino; Prieto, Carlos. Las relaciones de empleo en España. Madrid: Siglo XXI, 1999.
Tremosa, Laura. “¿Son las nuevas tecnologías la causa del paro?”. mientras tanto, 60, hivern del 1995. 
(...)
Història social de la classe obrera i del moviment obrer a Barcelona i a Catalunya.

Aracil, Rafael; Segura, Antoni. Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2000.
Balfour, Sebastian. La dictadura, los trabajadores y la ciudad. ¿?, 1994.
Bengoechea, Soledad. Memòria i compromís. Classes treballadores, sindicalisme i política al Prat de Llobregat 1917-1979. Barcelona: Columna, 1999.
Huertas Claveria, Josep M. Obrers a Catalunya. Manual d’història del moviment obrer (1840-1975). Barcelona: L’Avenç, 1982.
Migélez, Faustino. SEAT, la empresa modelo del régimen. ¿?
Lardín Oliver, Antoni. El PSUC i la conflictivitat laboral. Actituds obreres i estratègia política 1949-1959. ¿?, 1998.
Riera, Ignasi. El Baix Llobregat. 15 años de luchas obreras. Barcelona: Blume, 1976.
Serrallonga Urquidi, Joan; Martín Ramos, Josep Lluís. Condicions materials i resposta obrera a la Catalunya contemporània. Sant Quirze de Besora: Gombau de Besora Associació Cultural, 1992.
(...)
Zona Franca.

Anàlisi de l’activitat econòmica al polígon industrial de la Zona Franca de Barcelona. ¿?, 1988.
Baños Soria, Julio. Can Tunis, l'ocàs d'un barri. Barcelona: Departament de Benestar Social de la Generalitat, 1993.
Barcelona: Les Cases Barates. Ajuntament de Barcelona-Patronat Municipal de l’Habitatge, 1999.
Bonal, Raimon; Costa, Joan. Els barris de la Zona Franca el 1977: Un exèrcit industrial de reserva. Barcelona: Fundació Jaume bofill, Juny del 1977.
Candel, Francisco. Barrio. Barcelona: Ediciones Marte, 1977.
Carreras, Carles. Geografia urbana de Barcelona. Vilassar de Mar (Barcelona): Oikos-Tau, 1993.
Echenique, Marcial. “Barraquisme”. Serra d’Or, febrer del 1966.
Fabre, Jaume; Huertas, Josep M. Tots els barris de Barcelona IV. Els Tres Turons i els barris de Montjuïc. Barcelona: Edicions 62, 1976.
Fabre, Jaume; Huertas, Josep M. Tots els barris de Barcelona VI. Els polígons, 1. Barcelona: Barcelona: Edicions 62, 1976.
González, Basilio. Historia de un barrio que vive y lucha. Nuestra Señora de Port-Zona Franca. Barcelona: Basilio González (autoedició), 1979.
González Muñoz, Basilio. Así se transforma un barrio. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1988.
Gracia, Joaquín. “Solidaridad en el Polvorín”. Ahora, (¿febrer del 1972?).
Huertas Claveria, Josep M.; Fabre, Jaume; Martí, Josep. El Montjuïc del segle XX. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1969.
Ortiz Garrido, Elies. Relat d'una experiència. Barri de Can Tunis. Barcelona: Editorial Claret, 1997.
Suárez Sánchez, Emilio. Can Clos. Historia de un barrio obrero. Barcelona: CIMS 97, 1997.
Roca i Albert, Joan (coord.). L'articulació social de la Barcelona contemporània. Barcelona: Institut de Cultura de Barcelona-Edicions Proa, 1997.
(...)
Revistes i publicacions.

Ahora, especial suburbio. Març-abril del 1972.
Ideal. (Germandat d’estalvis i casal social de Can Tunis). Anys 30 en endavant.
La Marina. (Associació per a la promoció dels Mitjans de Comunicació Local del Districte de Sants-Montjuïc). Diversos números.
Nuestra Lucha. Boletín del PSUC en Zona Franca. 1971-1973.
La Voz de la Montaña. (Revista dels barraquistes de Montjuïc). 1968-1969.
Los Vecinos. (AAVV del Port). 1974-1976.
Lucha Obrera. Boletín de las Comisiones Obreras de Zona Franca. 1972-1973.
Pla’n-House. (JOC-JOBAC).
(...)

Notes:

1 Evidentment, la qüestió és força més complexa que el que pot indicar la dicotomia fordisme/postfordisme, donat que mentre la indústria està en un procés força avançat d’adaptació a formes de producció flexibles, en xarxa, etc, hi ha sectors de serveis que tot just ara s’estan tayloritzant. Cal evitar, per tant,  els esquemes rígids d’escenaris passats i presents totalment definits que tot sovint serveixen més per a etiquetar que no pas per a explicar.
2 Que es pot entendre com a crisi de l’”estructura social d’acumulació” fins llavors vigent.
3 Només un indicador al respecte, corresponent als contractes realitzats l’any 1998 a la comarca del Vallès Occidental: per grups d’edat, tant l’eventualitat (43,65%) com la temporalitat (93,87%) afectaven prioritàriament al grup de treballadors/es més joves, els menors de 25 anys, que són els que, com dèiem, accedeixen al món laboral en unes condicions més precàries. Tant el nivell d’eventualitat com el de temporalitat, disminueix –de fet- monòtonament a mesura que passem d’un grup d’edat inferior a un altre de superior. (Dades del Departament de Treball, estretes de la base Hermes de la Diputació de Barcelona).
4 Un esquema útil per a entendre els canvis (però que no és més que això, un “esquema”, que el que fa, al capdevall, és encabir un seguit de fenomens i processos complexos –tant pel que fa al seu origen com al seu desenvolupament- en un seguit de categories “rígides”) és entendre’l en termes d’estratègies micro i macro. Dit d’una altra manera, en termes d’estratègies empresarials, d’una banda (al nivell de la “producció” o de les empreses), i estratègies polítiques, de l’altra (al nivell de les instàncies estatals i supraestatals). Això pot ser útil sempre i quan es mostrin els 2 nivells com les 2 cares de la mateixa moneda, és a dir, sempre i quan quedi patent la seva connexió interna i complementarietat, sempre i quan s’entenguin dins d’una mateixa “lògica del moviment”. 
5 Seguint Bourdieu i –en part- Senett, plantegem  analitzar aquesta qüestió en termes d’incorporació dels canvis estructurals a les estructures mentals dels subjectes. 
6 Desigualtats que s’han d’entendre en sentit ampli, no només com a desigualtats materials, tot i que aquestes poden ser les més patents, sinó també com a restriccions a la capacitat de lliure determinació dels subjectes, restriccions a les seves oportunitats de dissenyar un projecte de vida autònom, d’accés a recursos formatius, culturals, relacionals, associatius, etc.
7 Per exemple, la germandat d’estalvis i la cooperativa de vivendes de Can Tunis daten de la immediata postguerra. Aquest barri (avui desaparegut com a tal) té interés també pel fet d’haver sigut un dels primers llocs en el que desenvoluparen la seva activitat obrers cristians de base –en concret, de la JOC-.
8En termes bourdians, els processos històrics que han configurat els seus principis de visió i divisió del món.
 
 

Guió per a la 1ª sessió del grup 
de discussió sobre temàtica obrera
Fundació Cipriano García 18/5/01

Raimon Gassiot Ballbè





En aquest escrit vull recollir les línies fonamentals que podrien guiar un possible treball d'investigació centrat en l'anàlisi dels nous barris obrers que sorgiren a Catalunya durant l'etapa del desarrollismo franquista. Per a aquesta finalitat recullo dos textos: un fragment de les conclussions del meu treball de final de carrera, en el qual faig un esboç d'una possible línia de recerca; i la introducció d'un treball d'una assignatura de doctorat que, parcialment, concreta en un estudi de cas l'esboç esmentat. Aquest darrer treball se centra en el barri de la Verneda de Barcelona, i d'ell només us afegeixo el seu plantejament i les fonts que he emprat. D'aquesta manera em penso que us facilito dos elements de discussió:

    a) Unes possibles línies de recerca, encara que formulades de manera molt genèrica.
     b) Una concreció d'aquestes línies de recerca.
 
 

Conclussions del treball de final de carrera [elaboració: setembre 1997]

El meu interès es fixa en poder fer una interpretació i caracterització de la transformació de la classe obrera a Catalunya al llarg del període franquista i, concretament, de l'ona econòmica expansiva que hi ha entre els anys cinquanta i la meitat dels setanta. En aquesta transformació cal analitzar les característiques d'aquesta onada expansiva i les transformacions econòmiques que comporta, especialment en les relacions laborals i en les formes d'organització del treball (o de gestió global de la mà d'obra, seguint la terminologia de Babiano1), tot estudiant alhora la immigració i el naixement de nous barris obrers perifèrics com un dels components d'aquest cicle econòmic i de les transfomacions operades en el sí de la classe obrera. També s'ha d'estudiar les noves pautes de consum i de comportaments quotidians que es van imposant en aquests anys, posant-les en relació a les formes de sociabilitat i les formes de cultura de classe d'aquesta nou proletariat. Tot això, evidentment, caldria interrelacionar-ho amb el marc polític, així com amb el marc jurídic de les relacions socials i laborals que s'establí al llarg del franquisme.

   Dintre d'aquest ventall d'elements, possiblement el que ha estat menys analitzat és, com ja he comentat, el de la realitat urbana més immediata (el barri o la localitat) com a àmbit de socialització, d'actuació i de comportaments obrers de classe, que incideix en les incipients cultura i tradicions de la nova classe obrera, i també, de manera més específica, en el moviment obrer. Per això, la meva proposta de treball s'orienta en aquesta perspectiva: estudiar la formació de nous barris obrers alimentats per la immigració, i l'aparició en aquests barris de formes específiques de comportament obrer, agafant com a àmbit espacial d'estudi la megalòpolis barcelonina (l'àrea de concentració industrial i de població nucleada entorn el centre que constitueix Barcelona). Això, evidentment, caldria fer-ho a partir de monografies locals que investiguessin i analitzessin l'aparició i el procés de formació d'aquests barris. En concret, aquestes monografies haurien d'estudiar:

1. Els llocs de procedència dels seus habitants, les seves dates d'assentament, les seves característiques d'edat i sexe, el seu origen social i les seves identificacions i característiques de classe (entre les quals caldria situar-hi les formes de sociabilitat, les tradicions heretades i compartides, la seva cultura específica...). Aquetes dades caldria emmarcar-les en un estudi dels períodes de creixement del barri i els mecanismes de la seva construcció i urbanització.
2. La forma d'inserció d'aquests barris dintre d'un marc urbà i productiu més ampli (la ciutat o la província).
3. L'aparició de formes de comportament i de sociabilitat específiques en aquests barris, i de comportaments més estrictament classistes (moviments reivindicatius, moviment i conflictivitat veïnal, etc.), de manera interrelacionada amb l'aparició de formes de sociabilitat i de conductes característiques de classe en els centres de treball del medi urbà i productiu més proper, i del més llunyà de la resta de Catalunya i de l'Estat. Aquest element caldria relacionar-lo amb l'avenç i abast de les noves formes de consum i d'oci privats característics d'aquesta etapa de desenvolupament capitalista.
4. La incidència dels punts anteriors en la cultura —o les diverses subcultures— i les tradicions de classe d'aquest nou proletariat. 

    Aquests punts caldria desenvolupar-los recorrent a un ventall ampli de fonts, tant primàries com escundàries, i a les tècniques d'història oral.
    Se'm fa difícil poder concretar més aquesta proposta, a manca d'avaluar millor les possibilitats d'investigació que hi ha en aquest tema. L'únic que puc precisar més és que caldria concretar-la en l'estudi monogràfic de barris o localitats específics, seleccionats a partir d'un plantejament d'investigació i de marcs teòrics generals. Donada la dificultat d'estudiar tots els barris que es crearen a Catalunya a partir de l'afluència d'immigrants que passaren a nodrir la classe obrera, caldria establir models diferenciats en funció del procés de formació i de les característiques d'aquests barris, per tal de seleccionar posteriorment un barri o més per cada model i centrar la recerca en ells (aquests models serien elaborats en funció d'orientar i facilitar la recerca posterior, no com a models tipològics tancats).2 Com es pot veure fàcilment, aquesta és una proposta d'investigació molt ambiciosa, que la manca de tradició de treball en equip en l'àmbit de la història contemporània complica encara més. Per posar-la en pràctica, caldria començar per aplicar aquesta proposta a un barri determinat per poder avaluar després la seva viabilitat i les possibilitats que pot oferir el model esboçat.
 
 

Treball Verneda [elaboració: març 1999]

En aquest treball em centraré a analitzar el naixement i la formació d'una de les barriades obreres que apareixeren a Barcelona durant el període franquista a caball de la immigració massiva des d'altres zones de l'Estat i de l'onada econòmica expansiva i els canvis socials de caire estructural que es produiren a partir del final dels anys cinquanta i, amb més força, de la dècada dels seixanta. En concret, el que m'interessa és analitzar una realitat urbana concreta com a àmbit de socialització, d'actuació i de comportaments propis de classe de la nova classe obrera que es forma a Catalunya en el període del desarrollismo franquista, i, a la inversa, com aquesta realitat urbana incideix en aquests comportaments. 

    Com a objecte d'anàlisi he escollit la barriada de La Verneda o Sant Martí de Provençals (en principi, en el treball utilitzaré el nom que és més emprat col·loquialment, és a dir el de La Verneda).3 Es tracta d'una barriada que es forma per complet durant el franquisme, en diferents etapes, durant els anys cinquanta i seixanta fonamentalment. També hi he inclòs el barri de La Pau tot i que ha tingut una dinàmica pròpia sovint deslligada de la de La Verneda i a vegades més vinculada a la dinàmica dels barris del Besòs. Diversos motius m'hi han empès, entre ells el fet de poder contrastar les realitats diferenciades dels diversos barris d'aquesta zona, aspecte en el qual La Pau destaca per ser un barri amb una forta dinàmica reivindicativa i associativa, i per ser el primer en el que s'hi configura una associació de veïns realment representativa i en el que apareix primer la conflictivitat veïnal. Un altre motiu ha estat el fet que en una de les entrevistes orals que he dut a terme una de les persones vinculades al sorgiment de la conflictivitat veïnal a la Verneda, en concret al barri de Sant Martí, em va situar l'element que La Pau fou un nucli de militància política que ajudà posteriorment al sorgiment d'aquesta conflictivitat en la zona de La Verneda.

    En el treball em centraré en dos aspectes. En primer lloc, tractaré d'analitzar les característiques principals dels diferents barris de La Verneda. Ho faré caracteritzant les formes i períodes de construcció i urbanització dels diversos barris (fonamentalment a través d'informació extreta de fonts bibliogràfiques i de les entrevistes orals), i ho relacionaré amb les característiques de la seva població: volum, estructura d'edats, procedència geogràfica i any d'arribada a Barcelona, i nivell social i professional. Aquests darrers elements els trauré de dades censals, però també em valdré d'informació proporcionada per les fonts orals i bibliogràfiques. En segon lloc, i en base a aquest primer aspecte, procuraré estudiar alguns dels trets més rellevants de l'aparició de formes d'associacionisme (l'associacionisme veïnal) i d'una conflictivitat en aquest barris.

    Les fonts emprades, tal com he apuntat, tenen tres origens difererents: fonts, censals, fonts orals i fonts bibliogràfiques.

Fonts censals.

He utilitzat les fonts censals com a forma d'apropar-me a les característiques de la població. Aquesta font té alguns inconvenients. El primer consisteix en què després del padró municipal de 1945 no se'n va fer cap fins el 1965. Així, ens trobem amb que hi ha un període de 20 anys en el que no tenim cap dada, cosa que dificulta poder elaborar una sèrie que ens permeti resseguir-les temporalment i relacionar-les amb el naixement i desenvolupament dels barris de La Verneda. Però, a més a més, les dades d'aquest padró estan presentades per districtes, fent una única subdivisió per barris amb delimitacions que, en realitat, abarquen diversos barris. Aquesta presentació fa imposible poder delimitar les dades específiques dels barris de La Verneda i de La Pau.
    A partir de l'actualització de 1970 les dades són disponibles per unitats censals, cosa que permet agregar les dades de les diferents unitats censals d'un mateix barri. Però el fet que algunes unitats abarquin més d'un barri introdueix alguns biaixos en les dades del barri de Sant Martí de Provençals i del sub-barri de La Palmera de Sant Martí. En aquests casos he distribuit les dades de cada unitat censal entre els barris corresponents, seguint el mètode utilitzat per Anna Alabart en la seva tesi doctoral sobre el moviment veïnal barceloní.4 El biaix és més important en el cas del sub-barri de La Palmera de St. Martí, cosa que fa que calgui prendre amb precaució les seves dades, i tenen una magnitud més elevada en el padró de 1975 (per valorar el nivell d'error que poden implicar vegeu l'annex 2). Per últim, hi ha un element que introdueix alguns dubtes sobre la fiabilitat de les dades: en la taula referent a l'any d'arribada a Barcelona tant en el cens de 1970 com en el de 1975 hi ha l'entrada "1971-75" i "Posteriors al 1975". No vaig poder aclarir l'origen d'aquests errors ja que en el Centre de Documentació i Estadística de l'Ajuntament de Barcelona (centre que té en dipòsit aquest tipus de dades) només tenen les dades que jo vaig consultar, i les persones que van elaborar aquests censos ja no hi són i seria molt difícil trobar-les. Aquest error qüestiona la fiabilitat de les dades d'aquestes taules, però alhora introdueix un element de desconfiança sobre la resta, ja que podria haver-hi errors que no fossin tant fàcilment perceptibles com aquest.

    A l'hora d'agrupar les dades i analitzar-les vaig considerar que era millor no exposar conjuntament les dades de tota la barriada de La Verneda,5 ja que fer-ho d'aquesta manera podria donar uns resultats mitjans que ocultarien les diferències significatives que hi ha entre les diferents zones de la barriada. Per això vaig optar per agrupar i analitzar les dades per barris, agafant la divisió per barris que va establir Anna Alabart en la tesi comentada més amunt. Aquesta divisió m'ha servit com a primera forma d'apropar-me a la realitat de la Verneda, però en anar aprofundint m'he adonat que seria interessant analitzar les dades en base els diversos projectes constructius i urbanístics que configuren la zona, degut a l'edificació, urbanització i poblament d'aquests barris —en fases successives i en diferents projectes urbanístics i de construcció, mancats de coordinació real entre ells— i a que el sentiment de pertinença als diversos barris es va configurant a partir de l'actuació de les associacions de veïns —les quals apareixen ja entrats els anys setanta—: el grup de vivendes de la Caixa de Pensions, el Grup de Vivendes sindicals J.A. Parera, el grup de vivendes del Sindicat Textil, etc. Per manca de temps, i donat el caire d'aquest treball, no ho he fet. Val a dir, però, que hi ha dos barris que coincideixen amb dos projectes ben delimitats: la Verneda Baixa correspon al grup de les cases barates construides el 1953 pel Patronato Municipal de la Vivienda (l'únic problema és que una part del grup està ubicat en el terme municipal de Sant Adrià i, per tant, no és al cens de Barcelona), i el barri de La Pau, que correspon al Grupo de Viviendas La Paz construit per l'Obra Sindical del Hogar el 1966.

Fonts orals

Consisteixen en quatre entrevistes orals. La idea que tenia era entrevistar de manera preferent persones que haguessin tingut alguna vinculació amb el moviment associatiu de La Verneda i La Pau en el període franquista, però també vaig preveure la possibilitat d'entrevistar a altre tipus de persones que disposessin d'informació i experiències personals sobre la zona. Tres de les entrevistes corresponen a persones que tingueren algun tipus de vinculació amb el moviment veïnal. La quarta, per indicacions que no resultaren del tot fructíferes, correspon a una persona que, per motius d'edat, no entrava dintre el perfil de persones que cercava, però que, tot i així, m'ha proporcionat alguna informació per ser filla i neta de persones que fa molt temps que viuen al barri de Sant Martí i per estar vinculada a una entitat, l'Escola d'Adults, ben arrelada a la barriada i que sorgí a finals dels setanta a partir de la mobilització veïnal que té les seves arrels en el començament de la dècada. He accedit a aquestes persones a través de coneixences personals travades en diversos moviments socials i a través d'indicacions i contactes proporcionats per la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB).
    A continuació presento les persones entrevistades amb una petita fitxa personal:

—Salvador Marín
77 anys.
Immigrat. Itinerari migratori complex (passant per períodes de presó i per una etapa d'exili a ultramar).
Any arribada a La Verneda: inicis dècada 70 (referència temporal: "després del Procés de Burgos").
Treballador textil.
Militància (període franquista): PSUC (ja ve organitzat abans d'arribar a Catalunya). Membre de CC OO i de l'A.VV. de Sant Martí de Provençals.
Barri: Sant Martí de Provençals.

—Francisco Liñán
61 anys.
Immigrat. Origen andalús (Palma del Río. Córdoba).
Arribada a Catalunya el 1963. Instal•lació com a barraquista a St. Genís dels Agudells. Instal·lació a La Pau el 1966.
Treballador de la construcció.
Militància: PSUC (ve organitzat en el PCE en el lloc d'origen; experiències de presó a Andalusia). Membre de CC OO i de l'A.VV. de La Pau.

—Manuel Martínez
57 anys.
Instal·lació al barri a finals dels anys 50 (vivendes del sindicat textil; barri de St. Martí de Provençals). Procedència: Clot.
Treballador del textil.
Militància: CC OO i A.VV. Sant Martí de Provençals.

—Maria Farré
24 anys.
Filla de la Verneda de 2a generació (els seus avis s'instal•laren al Grup de vivendes sindicals J.A. Parera en els anys 50; barri de St. Martí de Provençals).
Mestra de l'Escola d'Adults del Centre Cívic de St. Martí de Provençals.

Fonts bibliogràfiques

Com a fonts bibliogràfiques d'àmbit general, que abarquen el conjunt de la barrida de La Verneda i de La Pau, he consultat el volum 7 de l'obra dels periodistes Jaume Fabre i J.M. Huertas Claveria Tots els barris de Barcelona.6 Una altra obra que he utilitzat és la tesi doctoral d'Anna Alabart sobre el moviment veïnal de Barcelona.7 També he consultat treballs que tenen com a objecte d'estudi algun barri o alguna zona determinada de La Verneda. He emprat un estudi de caire sociològic sobre les cases barates del grup de vivendes del Patronato Municipal de la Vivienda de La Verneda fet el 1956, que aporta diverses dades interessants.8 També he tret infomació d'estudis de construcció i urbanisme sobre el conjunt del Polígon de St. Martí i de La Pau,9 i he consultat dos volum de la col•lecció "Els barris d'ADIGSA" que ha editat el Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, un sobre el Grup de vivendes sindicals J.A. Parera i un altre sobre el Grup de La Pau.10 Per últim, he aprofitat algunes aportacions d'un article sobre l'activitat constructiva de l'església a través del Patronato de las Viviendas del Congreso Eucarístico, que m'han servit per il•lustrar les concepcions urbanístiques subjacents en sectors clau del règim respecte a la construcció de nous barris de caire obrer durant el període que abarca aquest treball.11
 
 

 Notes:

1 Babiano Mora, J. Emigrantes, cronómetros y huelgas. Madrid: Siglo XXI, 1995.
2 Una primera guia podria ser la tipologia elaborada per Sebastian Balfour en el llibre La dictadura, los trabajadores y la ciudad. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1994.
3 Tot i que de forma comuna aquesta zona és més coneguda com a La Verneda, hi ha persones i entitats que reivindiquen el nom de Sant Martí de Provençals, com per exemple l'Associació de Veïns de Sant Martí, que actua en un dels barris que composa la barriada (entrevista a Manuel Martínez). La polèmica sobre la denominació d'aquesta zona és recollida i analitzada en el volum 7 de l'obra Tots els barris de Barcelona, de Jaume Fabre i J.M. Huertas Clavería (p 36-38).
4 Alabart i Vilà, A. Els barris de Barcelona i el moviment associatiu veïnal. Tesi de doct. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1981.
5 Utilitzo el terme barriada en el sentit d'agrupació de barris, tal com ho fa Anna Alabart en "Mapa de Barriades de Barcelona". A: CEUMT, nº 33 (desembre 1980).
6 Fabre, J.; Huertas Claveria, J.M. Tots els barris de Barcelona. Vol VII. Barcelona: Edicions 62, 1977.
7 Alabart i Vilà, A. Els barris de Barcelona i el moviment associatiu veïnal. Tesi de doct. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1981. Alguns aspectes de la tesi són desenvolupats a l'article "Mapa de Barriades de Barcelona". A: CEUMT, nº 33 (desembre 1980).

8 Romeu Sabater, A. "Estudio sociológico de un barrio barcelonés". A: Cuadernos de información económica y sociológica. Barcelona; CSIC; Diputación provincial de Barcelona, 1957, pp. 261-290.
9 Cantallops, Ll. "El Polígono de San Martín". A: Cuadernos de Arquitectura, nº 61 (1965). DD.AA. "Tres realizaciones de la OSH: Trinidad, La Paz y Can Badía". A: CAU, nº 105 (1974).

10 Aquesta col•lecció té un volum per cadascun del grup de vivendes de promoció pública que promogué l'Obra Sindical del Hogar i que actualment administra el consorci ADIGSA. Tenen un caire divulgatiu, pero tembé aporten algunes informacions interessants. He utilitzat els següents volums: Oliva Vilà, M. Parera, Barcelona. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social, 1995; i Oliva Vilà, M. La Pau, Barcelona. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social, 1995.
11 Bayó i Belenguer, G. "Las viviendas del Congreso Eucarístico: <<La Iglesia-Empresa Constructora, S.L.>>. A: Capel, H. (dir.) Habitatge, especialització i conflicte a la ciutat catalana. I Jornades de Geografia Urbana. Tàrrega: Ajuntament de Tàrrega, 1996.
 
 

Actes de les reunions:

Acords de la primera reunió del seminari del 20 d'abril del 2001:

Assitència:
- Gisela Murillo.
- Jose García.
- Monica Borrell.
- Javier Tebar.
- Raimon Gassiot.
- Xavier Domènech

Es van excusar:

- Ricard Martínez.

Van Faltar: 

- Mota (no puc recordar el teu nom ho sento :) )

Falta per confirmar si J. Sanesteban està interessat.

Resum:

Després de les presentacions inicials, on cada un de nosaltres vam explicar els nostres interessos i linies de treball encara que fos aproximadament, es va comentar el que ens havia portat allà. Es van comentar les possibilitats de treball que teniem -lectures de bibliografia, lectures de novetats, conferències, etc.- i després d'un intercanvi d'impressions varem decidir iniciar la singladura del seminari almenys fins el setembre quan podriem saber les possibilitats reals de consolidació del grup. Entre tant es va decidir que la primera tasca que ens imposaven, que de fet és la que dóna sentit al seminari, era que cada una de nosaltres comentes els seus projectes d'investigació en diferents sessions per tal de socialitzar les nostres preocupacions i poguer-les comentar en un marc de treball més ampli que l'individual -la soledad del investigador de fondo- o els grups d'investigació acadèmics que es caracteritzen per una dinàmica un tant individualista. Per tal de no desnaturalitzar el caràcter del grup també es va decidir no imposar-nos un ritme excessiu i der un sessió al mes.

Acords:

- Es constitueix formalment el grup.

- La primera tasca del grup consistirà en cada un dels seus membres exposició les possibles línies de treball.

- Som i serem collunuts i..

- El 18 de maig a les 4 de la tarda a l'Arxiu Històric de la CONC es realitzarà la primera sessió d'exposicions amb: José García que ens parlará de la cultura obrera passada, present i futura (s'adjunta el document del seu projecte) i Raimon Gassiot que ens exposarà la relació entre migracions i cultura obrera durant el franquisme (restem a l'espera del guió de la seva intervenció).

- El 22 de juny farem la segona sessió dedicada a: José Manuel (Javi necessito el seu congon i e-mail) que ens il·lustrarà sobre els seu projecte de Personal polític i primer franquisme a Santa Coloma i (falta confirmar-ho, Ricard ja ens diràs alguna cosa) la xerrada d'en Ricard Martínez sobre Moviment veinal i cultura obrera anticapitalista (el títol sona bé, però és inventat. Ricard ja diràs si el tema que t'interessa és aquest o qualsevol altre).

1era sessió del seminari de la Fundació Cipriano García (hauríem de començar a pensar un nom pel seminari) 18/05/01.

Assistència:

- Gisela Murillo.
- José García.
- Javier Tebar.
- Raimon Gassiot.
- Xavier Domènech
- José Manuel Hidalgo

Es van excusar:

- Mònica Borrell

Van Faltar: 

- J.F.  Mota.
- Ricard Martínez.

Desenvolupament de la sessió:

Es van presentar les línies d'investigació que volen seguir el José i el Raimon respecte i al llarg de tres hores es va encetar una interessant discussió al seu entorn que aquí no explicarem per la complexitat del tema. En tot cas es va acordar demanar la publicació dels textos elaborats per la sessió a la revista Desafectos. Cosa que ha estat acceptada per la redacció d'aquesta revista.

Així mateix al final de la reunió es va acordar anar cap a un model d'una sola presentació per sessió per tal de no esgotar excessivament el personal i clarificar millor les temàtiques de les sessions. D'aquesta manera es va delimitar la pròxima reunió a la presentació de José Manuel Hidalgo sobre el personal polític a Santa Coloma el dia 22 de juny. Esperem la tramesa d'un guió o text de la intervenció per la seva part en els pròxims dies.

La impressió dels participants va ser excel·lent. El nivell de les presentacions i del debat va ser molt alt al llarg de la reunió.

Contingències:

Primer: el pròxim 22 de juny no es pot celebrar la sessió del seminari ja que l'Arxiu romandrà tancat. El Javier Tebar ens comenta si la reunió es podria celebrar el Dilluns 18 de juny a la tarda o el dimecres 20. Esperem les vostres respostes per tal de decidir alguna de les dos dates o alguna altra que proposeu.

Segon: El Ricard Martínez havia de fer la presentació també el 22 de juny i en aquests moments desconeixem quina és la seva intenció. Ens posarem en contacte amb ell per aclarir si la farà la pròxima sessió conjuntament amb J.M Hidalgo o si la posposem finalment per una altra sessió (Ricard podries contestar-me l'e-mail sis plau?). 

Bé, esperant les vostres respostes.

Una abraçada 

Xavier Domènech